Com que vivim en un país molt diferent dels EUA i en el que, fins i tot la democràcia s’entén d’una manera extranya -una dictadura rere l’altre pesen molt-, a Catalunya que se suposa hauríem de donar exemple, ni un cara a cara electoral s’ha sapigut o volgut fer. Desde la censura i destrossa de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del “Partido Popular”, ens estan impel.lint cap a la independència de la nació catalana. Masses interferències d’una Espanya que es posa en els assumptes d’una Catalunya que vol progressar i ens frenen a cada moment. No veuen que a Espanya encara romanen al segle XIX i que ens faran fora de la Comunitat Europea. Ens censuren i destrossen l’Estatut, s’enporten 22 mil milions d’euros que ja no tornen -un 10% del PIB català-, persegueixen la nostra llengua i encara els hem d’ajudar. Això es té que aclarir el proper 28-N i sinó és que la nació catalana ja no és res, res i res. La perifèria.
En el debat cara a cara entre Kennedy i Nixon davant uns setanta milions de nord-americans, gairebé dos terços de la població adulta del país, Kennedy va obtenir una clara avantatja al dirigir les seva intervenció inicial directament al poble nord-americà. Va fer el mateix en la seva intervenció de clausura. En canvi, Nixon va aprofitar les seves intervencions d’introducció i de conclusió per remarcar les diferències entre ell i Kennedy. La diferència va esdevenir reveladora: Kennedy va quedar com un líder que es proposava abordar els grans temes de la nació; Nixon va quedar davant dels electors com algú que tracta de guanyar avantatge sobre un adversari. El llenguatge de Nixon era moderat, però en comparació amb el de Kennedy resultava indigne d’un estadista, amb lo qual confirmava la impressió negativa que molts tenien d’ell de les anteriors campanyes al Congrés, el Senat i la vicepresidència.
Kennedy, com tothom va reconèixer, va superar Nixon perquè semblava més relaxat, amb superior control, o, com va escriure el periodista Theodore White: <<Tranquil i sense nervis. El vicepresident, en canvi, estava tens, gairebé espantat, en ocasions com enutjat i alguna vegada demacrat, fins semblar malalt>>. La càmera mostrava a Nixon <<mig encorbat, amb l’espès maquillatge que cobria la seva barba moll per la suor, amb les conques dels ulls molt negres, i amb la mandíbula, les galtes i la cara desencaixades per la tensió>>. A més, el fons del plató era d’un color gris clar i Nixon portava un vestit del mateix color, <<difuminat en una silueta confusa, mentre que Kennedy, amb vestit fosc, tenia un aspecte retallat i ferm, molt constrastat>>. Al final del debat, quan tots dos es van apropar per intercanviar unes bromes, Nixon, vigilant de reüll als fotògrafs, “va posar una expressió seria i va començar a senyalar-me amb el dit perquè així semblés que m’estava donant lliçons a prop de la política exterior i del comunisme>>, va dir Kennedy. Una vegada més, la imatge no era de domini, sinó la d’un pinxo d’escola. Tot i que els sondejos i una multitud de seguidors més gran feien creure que Kennedy havia guanyat el primer debat, ell sabia que donar per segura la seva avantatge seria un disbarat. I a diferència dels televidents, l’audiència de la ràdio creia que Nixon havia derrotat Kennedy, demostrant la importància que té el contrast de les imatges davant les càmeres. Kennedy veia la carrera encara massa disputada, i li semblava necessari cridar l’atenció dels electors cap a les equivocacions passades i presents dels republicans. El programa de Kennedy podia resumir-se -cosa indispensable per arribar al poble- . El de Nixon, no, perquè, com en totes les seves campanyes, no el tenia. Nixon volia, per motius subconscients, que l’acceptin pel ell mateix, no per les seves promeses o les seves idees, i que a més, vol arribar al poder amb les mans lliures i no lligades per cap programa. Per això no en té cap. Parla, en general, de llargues posicions -les tradicionals del partit republicà- i trata d’alimentar, fomentar, avivar les pors que nien sempre en la gent. Sota el lema “Fem que aquest país es mogui novament” recordant el New Deal de Roosevelt, Kennedy el va criticar de manera més eficaç durant les darreres setmanes de la campanya. Tot i que John F. Kennedy va aconseguir 303 vots electorals davant els 219 de Nixon, el seu marge popular va ser de només 118.574 vots sobre un total de 68.837.000. Certament, Nixon i ell vàren saber generar el suficient interès com per portar a un 64,5 per 100 de l’electorat a les urnes, un dels porcentatges més elevats de la història recent. Però Kennedy va guanyar la presidència amb només un 49,72 per 100 del vot popular. Totes les prediccions apuntaven a que Kennedy obtindria un 52 o un 53 per 100 del vot, però, més tard es va comprovar que va haber-hi una por persistent a tenir un catòlic a la Casa Blanca. Tot i que un 46 per 100 dels protestants van votar per Kennedy, milions d’ells a Ohio, Wisconsin i a tot el Sur vàren deixar que la seva religió fos una consideració decisiva. Era la primera vegada que un candidat guanyava la presidència amb una minoria de votants protestants. Era la primera vegada, també, que dos candidats a la presidència dels Estats Units de Nord-Amèrica, feien un cara cara (4 debats) mitjançant la televisió i davant 70 milions de nord-americans. Ho vàren fer per guanyar la presidència, però, també, per la democràcia, la llibertat de premsa i el seu país.
El 28-N pensem tots amb el nostre país, aquesta gran nació catalana, la nostra llengua i, per damunt de tot, la democràcia, la llibertat i el nostre Estatut. Pensem, també, amb la gran manifestació del 10-J i amb les aspiracions dels gairebé 2 milions de catalans que hi vàren participar com a representants del poble català. No baixarem mai el cap i a fe de Déu que a les urnes ho tenim que demostrar. Visca Catalunya!
LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La política de bon veïnatge practicada per el sobirà Berenguer Ramon el Fratricida (1076-1097) amb els regnes musulmans veïns, comportà una aturada del procés d’expansió territorial ; la colonització, però, avançà lentament a través de les terres despoblades situades entre els catalans i els sarraïns. Aquest fou el cas del Camp de Tarragona, d’0n l’antiga població musulmana havia emigrat ja en temps de Ramon Berenguer el Vell (1035-1o76). (Ulisses 11).
LA PREGUNTA de la setmana.- Quins vàren ser els pobladors més antics del país que més endavant seria Catalunya?
EL LEMA de la setmana.- “No m’he fet vegetarià per motius de salut, sinó per la salut dels pollastres” Isaac Bashevis Singer.
