La nova frontera

      Amb refereixo a Sitting Bull (1831-1890), respectat cap nadiu americà de la tribu sioux. Bob Kennedy, candidat per el partit demòcrata a la presidència dels EUA, -assassinat a Los Angeles (California), l’any 1968- deia que els primers ciutadans d’Amèrica eren, ara, els últims. Es referia, és clar, als pobles indis. Hi he pensat quan a Catalunya -nació poc respectada a dintre i a fora-, les entitats socials afectades pel retard en els pagaments per part de la Generalitat, asseguren que es troben en “estat de xoc”. Els primers ciutadans d’aquest país, són ara els darrers. Sense cap respecte. Amb refereixo a la gent gran, als nostres ancians. Fins i tot, s’ha decidit per part de la Taula del Tercer Sector, crear una comissió de seguiment per evitar el que molts centres afectats per l’endarreriment dels pagaments hagin de tancar. 

   El president Jonh F. Kennedy fa un petó al front del seu pare, malalt com a conseqüència d’un vessament cerebral. El president, va presentar al Congrés el seu projecte “Medicare”, pla esperat des de feia temps que permetria a les treballadores i treballadors americans contribuir a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de, com succeïa fins al moment, veures obligats -una vegada gastats els seus estalvis per la jubilació-, a anar a cercar ajuda de la caritat pública o privada. Quan la votació es va perdre al Senat, per 52-48, el president es va dirigir immediatament al país sencer mitjançant la televisió , explicant que <<aquesta era una derrota nefasta per a totes i cadascuna de les famílies americanes>> i que seria un punt clau a la campanya electoral de la tardor. Malgrat a aquesta derrota concreta, durant l’Administració Kennedy es va aprovar  més legislació sanitària i mèdica que en qualsevol altre moment de la història americana, incloses lleis molt importants sobre la salut mental, deficients psíquics, les escoles de medicina, la seguretat i control dels productes farmacèutics, construcció d’hospitals, lluita contra la polució de l’aire i l’aigua, i altres. De totes maneres, el president Kennedy mai es va alliberar de la desilussió que li va causar aquesta concreta derrota (52-48) en el Senat. Les despeses de l’hospitalització del seu pare, va dir Kennedy als líders legislatius durant un esmorçar junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no disposaven de la fortuna de la familia Kennedy, suportar tals càrregues financeres.

  Els ancians de la nació catalana, malalts i dependents, els de les residències i molts altres que han hagut de treballar molt dur la major part de la seva vida i en circumstàncies difícils, tenen que passar per aquesta situació d’insseguretat i espant. Ells i les seves famílies. Pares, mares, avis i àvies que per tirar endavant als seus i a la societat que els hi ha tocat viure, s’han esforçat i pagar impostos. A més a més, han hagut de cuidar els seus néts perquè els pares puguin anar a treballar per tirar endavant la família i el país. Escoltin, el 75% de la facturació de les entitats són les nòmines i que el greu problema d’aquesta situació és que no es poden deixar d’atendre als usuaris. Saben què és donar de menjar a la boca a un ancià amb demència senil o Alzheimer? Saben què és haver-ho de fer amb una manxa semblant a les de donar injeccions, perquè el malalt no es pot empassar el menjar? I quan vomita? I posar-los al llit? o escoltar els seus crits i laments?…

   No dic nació perquè un poble que calla i tolera aquesta cascada de retallades i impagaments a tort i a dret, té molt poc de nació. I més quan a cap altra autonomia de l’Estat, passa el mateix. Això sí, aeroports sense avions; autovies i autopistes estùpidament radials sense tràfic; línies de tren d’alta velocitat -superiors als EUA-, sense passatgers; duplicitat de ministeris i ja veurem que passarà amb l’anomenat Corredor del Mediterrani que, tant si com no, es pretén fer-lo passar per Castella on només es trasportaràn un 4% de les mercaderies. Obra faraònica i un malbaratament de cabdals públics que fa vergonya i clama al cel.

   I el que més clama al cel i és una vergonya espanyola és l’espoli fiscal que patim els catalans: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals  Un 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. I més i més retallades a tort i a dret. No pararàn fins a enfonsar del tot,  la Sanitat Pública de la nació catalana.

   Escoltin, una fita clara i contundent: a les properes eleccions generals del 20-N, Catalunya ha de deixar establert mitjançant milions i milions de vots, que vol ser una nació independent. I, per damunt de tot, aconseguir, mitjançant milions i milions de vots, que el partit únic nacionalista espanyol -el “Partido Popular”- no guanyi a les eleccions del 20-N. Seria un cataclisme per a les nacions d’Espanya i per Espanya sencera.  

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: DCPZvxlvFZ8

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La presència dels mercaders catalans a l’Àfrica Menor -el nord d’Àfrica- començà a fer-se sentir durant el segle XIII i aconseguí el seu màxim auge a la primeria del segle XIV en què va envoltar-se d’una complexa organització mercantil. Aquesta expansió catalana provocà complicacions de caràcter polític en el si de la cancelleria reial, car en aquella època les terres nord-africanes eren vistes per la corona i la noblesa com a països a conquerir. Les relacions polítiques determinaren les relacions mercantils. Els productes més sol.licitats pels catalans eren el cuir, les pells, la llana i els cereals; en contrapartida, els musulmans n’obtenien teixits, matèries primeres de tintoreria, oli, fruita seca i articles de quincalleria. (Ulisses).

Els comtats catalans

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què enlluernava als mercaders catalans?

   EL LEMA de la setmana.- “Mai no és tard per no fer res”. Jacques Prévert.

————————————————————————————-