Els 22 actes corruptes i polítics del Watergate i la dimissió de Nixon
20 juliol 2013 per Enric Figueras
El cas Watergate és un dels més grans escàndol polítics del segle XX als Estats Units. (Imatge: journalderichelieu.blogspot.com).
Abans de ser objecte <<d’impeachment>>, és a dir, el mecanisme per el qual als Estats Units el president pugui ser investigat pel Comitè Judicial de la Cambra de Representants i, si és el cas, posteriorment processat per la justícia i el Senat i, així, no quedi per damunt de la justícia, el president Nixon va ser forçat, davant la seva gravíssima implicació en el cas Watergate, a presentar la dimissió. La grandesa de la presidència es va veure plena d’embrutiment per una corrupció sense límits. Una situació inimaginable de paranoia presidencial que el va portar, no només cap a l’abús de poder, sinó, cap a una corruptela política de dimensions gegantines.
Deu anys després de l’assassinat de John F. Kennedy -el president més estimat pel poble nord-americà-, els ciutadans i la premsa van quedar primer estupefactes i desorientats; després indignats, fastiguejats i emprenyats; per, finalment, clamar en demanda d’una justícia que aconseguís fer fora de la Casa Blanca i processés a aquell president corrupte. La premsa valenta i lliure, la Cambra de Representants, el Senat i el poder judicial; republicans -Nixon era republicà- i demòcrates, tots units, a favor de la democràcia, la llibertat i la transparència, així ho van fer possible. Va ser necessàri sense cap classe de por ser fidels al poble nord-americà, no burlar-se d’ell. Per aquest motiu, van descabdellar el cabdell fins el final. Qui té por de desencabdellar el capdell? Nixon, Richard Milhous, president US, va ser el primer mandatari nord-americà que, per abús de poder i corrupció, va dimitir del seu càrrec.
(Imatge: blog.audiolibrosespanol.com)
Watergate va ser un cas polític. A part dels assumptes relativament marginals dels imposts i de les obres de millora a càrrec dels contribuents de les seves cases de Califòrnia i Florida, tots els altres actes que es van imputar al president Nixon, són de caràcter polític. Els actes en si mateixos, certament, són de tipus penal, dels que castiga el Codi, però la finalitat dels mateixos, les seves motivacions, el context en el que es van cometre, són polítics.
N’hi ha prou en veure la llista d’aquests actes, sobre els quals va haver de decidir el Comitè de la Cambra de Representants, per considerar-los motiu de processament, per adonar-se’n de que Watergate és un assumpte polític. Heus aquí la llista, tal com la van donar les agències de premsa a mitjan juny de 1974:
Els actes del cas Watergate: Descabdellar el cabdell fins el final
1.- Pla per instal.lar micròfons a les oficines del Partit Demòcrata de l’edifici Watergate.
2.- Destrucció de les proves relacionades amb aquest acte.
3.- Pagament de suborns i promeses de clemència als set acusats d’espiar el cuarter general demòcrata.
4.- Intent d’implicar a la CIA en l’encobriment d’aquesta acció.
5.- Decisió de cometre perjuri davant el jurat d’acusació i durant el judici.
6.- Participació d’alts funcionaris en l’encobriment.
7.- Acomiadament d’Archibald Cox, primer investigador especial de l’escàndol Watergate, després de violar els compromisos contrets en el seu nomenament.
8.- Negativa inicial a facilitar les cintes magnetofòniques demandades per via judicial.
9.- Els 18 minuts i mitg de silenci en la cinta del 20 de juny de 1972.
10.- Possible frau criminal en relació al pagament d’imposts corresponents al període de 1970-73 per part de Nixon.
11.- Contractació del sabotejador professional Donald Segretti amb la finalitat de que salpiqués amb bromes pesades la campanya electoral dels demòcrates i l’encobriment de les seves activitats.
12.- Activitats il.legals d’espionatge per part del Comitè per a la reelecció del president Nixon.
13.- La creació de la <<brigada de fontaners>> de la Casa Blanca i la seva entrada a l’oficina del metge Lewis Fielding, psiquiatre de Daniel Ellsberg.
14.- Oferiment d’un alt càrrec al jutge encarregat del judici d’Ellsberg, acusat de procurar-se i lliurar al <<New York Times>> els denominats <<documents del Pentàgon>>.
15.- Acceptar contribucions electorals a canvi de concedir places d’ambaixador.
16.- Acceptar contribucions dels productors lleters a canvi de reduir les quotes d’importació i augmentar el preu de la llet.
17.- Commutació de sentències a aquells presoners que van donar suport a Nixon per la reelecció.
18.- Utilització de l’oficina del fisc per amenaçar als <<enemics>> de la Casa Blanca i recompensar els amics.
19.- Permetre la fusió de vàries corporacions a canvi de contribucions electorals.
20.- Utilització del Departament de Justícia per silenciar les crítiques dels mitjans de comunicació.
21.- Retirada del càrrec aixecat contra la companyia ITT per estar violant la llei ‘anti-trust’, a canvi d’una important ajuda econòmica a la convenció nacional republicana del 1972.
22.- Petició i recepció d’una aportació de 200.000 dòlars al financer fugitiu Robert Vesco.
Hi ha quelcom , aqui, fora de les excepcions ja esmentades i la de que l’any 1972 Nixon va regalar a la seva esposa un anell de diamants amb diners procedents del Comitè de reelecció, que no sigui polític? És, doncs, un assumpte polític, en el sentit noble de la paraula, per innobles que siguin aquests actes. No polític de politiqueria de partit, malgrat a que Nixon voldria fer creure que és simplement resultat de l’odi que l’hi tenen els seus “enemics”. És polític perquè el complexe d’actes que qualifiquem, per abreviar, Watergate tenia un objectiu polític: establir les bases del poder personal, transformar el sistema nord-americà, sense modificar la Constitució, en un sistema en el qual l’abús de poder, per part de l’Executiu, fos cosa normal i acceptada.
La premsa, el Congrés i la justícia
<<Si el Congrés no hagués reaccionat, si hagués deixat que la Constitució quedés reduïda a un vulgar tros de paper, si el jutge Sirica i dos fiscals especials valents s’haguessin acovardit davant la Casa Blanca, després sí que la gent sentiria desconfiança, menyspreu, escepticisme, cinisme davant les seves institucions. I amb l’escepticisme de la gent hagués vingut la possibilitat de destruir les seves llibertats sense poguer reaccionar>>.
Woodward & Bernstein – Washington Post (Imatge: phobos.ramapo.edu). La premsa lliure i valenta va actuar fins al final
Watergate Hearings. El Senat, el Congrés i la Justícia, van romandre al costat del poble fins al final. (Imatge: www.answers.com).
<<Han estat, doncs, la premsa, el Congrés i la justícia, els qui han salvat les llibertats de la gent i els qui han donat als ciutadans la confiança que Nixon i la seva Casa Blanca, havien destruït>>.
<<Un president pot abusar del poder, pot encobrir, pot obstruir la justícia, pot tractar de convertir-se en un “dictador constitucional”. Tot això és possible. Aquesta possibilitat ja va ser prevista per els qui fa 180 anys van redactar la Constitució>>.
<<Allò que no és possible és que es surti amb la seva. L’intent, sí. L’èxit, no. Perquè aquí estan la premsa per destapar, el Congrés per investigar, ‘l’impeachment” per castigar>>. (Víctor Alba).
A Espanya, nació de nacions, la premsa no destapa fins a les últimes conseqüències tot allò que ha de destapar i descobrir; el Congrés i el Senat no investiguen res; la justícia és molt i molt lenta, poruga, no avança i <<justícia retardada és justícia denegada>>.
Quina classe de democràcia hi ha a Espanya -nació de nacions- que no dimiteix ningú? Fins quan el poble espanyol consentirà que es burlin d’ell d’aquesta manera? Espanya és la riota d’Europa.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:http://youtu.be/_T1aTug3tyE, http://youtu.be/OYiE_D6G_eI
*********************************************************************************************
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En 1481, Ferran II sol.licità de Roma l’establiment en els seus dominis d’una <<inquisició>> o tribunal eclesiàstico-civil, destinat a perseguir l’heretgia judaïtzant en defensa de la unitat religiosa, considerada aleshores un aspecte fonamental de la unitat política, segons el model de sant ofici o inquisició castellana i en substitució de l’antiga inquisició catalano-aragonesa, originària del segle XIII i que depenia de l’ordre dominicà. (Ulisses 11).
* LA PREGUNTA de la setmana.- A quins llocs va ser establerta la inquisició?
* LA CITACIÓ de la setmana.- “Els diners són millors que la pobresa, encara que només sigui per raons financers”. Woody Allen.
********************************************************************************************
Els colors del món
Només turisme. La pretensió del turisme com a activitat econòmica ‘única’: el desastre, la ruïna i cap a 6 milions de persones a l’atur en una Espanya -nació de nacions- amb 12 Comunitats Autònomes i ‘regiones’ que reben més del que aporten, enfront de només 5 que aporten més del que reben. Un retard i deficiència que ens porta, no cap a el segle XXI, sinó cap a el XX. (Imatge: www.greenpeace.org).
*********************************************************************************************
El Deure i la Glòria
<<Fa dos mil cinc-cents anys, el poeta grec Alceo va establir el principi que millor defineix la grandesa de Xicago: <<No són les cases ben ensostrades -va escriure-, ni les pedres de les parets ben edificades, no; ni els canals dels molls allò que fa la ciutat…, sinó els homes i les dones que són capaços de fer ús de les seves oportunitats>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic a Xicago (Illinois), 23 març 1963).
