δ   Falten uns dos quilòmetres per arribar al cim. És cap el vespre. Fa una calor endimoniada i l’astre fulgurant ens guanya en fer el pols. El canvi d’hora provocat per la dictadura dels grans negocis, pretén convertir la nit en dia interminable. Sense límits, però, la naturalesa no és ximple i, més tard o més aviat, respon, de manera contundent.

   Els caminants baixen per un camí estret, molt empedrat i s’acosten a la ‘Font de la Vaca’ d’on regalima aigua fresca. Es refresquen una mica. Mentre, en Robin, professor d’anglès oriünd de Londres, diu amb una veu poderosa: come on boys, home! Un altre dia pujaran més amunt.

   Passen per davant del mas de ‘Cal Coronel’, nomenat així perquè un avantpassat de la masia havia estat, durant la Guerra del Rif, ajudant militar del general Prim. Els caminants observen i veuen que els vedells encara pasturen pels voltants del mas. En Robin exclama: “A per tot concerts i més concerts fins a altes hores de la matinada, ah! I música màquina que és un desastre. Els joves tornen a casa a les vuit del matí. Tota la nit perduda! Ni estudiar, ni llegir, ni escriure, ni veure una bona pel.lícula de pantalla gran. Malaguanyada salut i energia perdudes!”.

   L’Oliu, professor de matemàtiques contesta: “I aquest concert que ara se’n parla tant, perquè, diuen, que de Barcelona se’n vol anar a Madrid. Dura tota una setmana, cada dia. Una bogeria! Oh! I parlen de que es podria fer una setmana a Barcelona i una altra a Madrid. Es veu que es tracta d’un negoci de molts diners. Expliquen que a Barcelona hi va haver molts problemes”.

   “I no parlem del que passa després dels concerts” exclama l’Artur, el professor de llengua castellana amb semblant nerviós i que ensopega amb els pedrerols escampats pel camí. Gairebé li volen les ulleres. I segueix: “Els ‘botellots” que com càntirs plens d’alcohol fan perdre el rumb als joves estudiants, el rumb, la personalitat i la salut. Els ‘botellots’, després dels interminables concerts, porten a veritables barbaritats. Fins i tot han d’intervenir els Mossos d’Esquadra”.

   El Sol comença a declinar i és el moment que pren la paraula en Lozano, professor de filosofia: “Ostres! I tot el que va a passar a Barcelona per les festes de la Mercè! Apunyalaments, un mort, ferits, saquejos, detencions… i, vinga! cada dia més concerts de música màquina i més ‘botellots'”. També se sent parlar d’altres substàncies. Com a professor de filosofia i amb veu sonora recorda aquella frase d’Homer: “La joventut té el temperament viu i el judici dèbil”.

   El Cel comença a enfosquir-se. “Va nois ja gairebé hi som!” diu en Robin que dirigint-se a un dels companys caminants li reclama: “Ernest, que no ens vols donar la teva opinió?” L’Ernest, que és el professor de ciències naturals, s’hi afegeix. “Mireu, tot això és com un llibre amb pàgines sense lletres. Cadascun ha d’escriure el seu tema. I jo constato que gairebé tots els Nobel van a parar sempre als Estats Units d’Amèrica. Per alguna cosa serà. Estudi, esforç i treball constant per ocupar els primers llocs. Aquí, festes i més festes; vacances i més vacances que ho paren tot; ponts i més ponts; parc temàtic i platja d’Europa; sempre aquest atur clavat i reglamentat. Això sí, bitllets per viatjar sempre esgotats i preus del consum com en el temps de ‘l’estraperlo’…”. “Carai! Ernest, quin parlament…”, diu en Robin.

   S’apropen a les primeres cases del poble. A les finestres ja es comencen a veure llums, i algun gos borda quant sent veus. Un dels personatges del grup, que no és professor, però, és el cap de la biblioteca i que vesteix una samarreta que mostra a l’esquena la cara de JFK, exclama: “Mireu, per fer un incís, això de les universitats i dels estudiants, ara, han nomenat el senyor Joaquim Nadal, veterà i gran representant polític i servidor públic, com a conseller de Recerca i Universitats del Govern de la Generalitat. De ben segur que podrà aportar un gran i nou esperit de grandesa humana i universitària”. El futur de Catalunya, immemorial nació catalana, es troba a les mans dels joves.

   En Robin, el professor d’anglès i que fa de capità del grup, diu en veu alta: “Until next time, goodnight”. S’acomiaden, la penombra es va fent notar.

Boscos de Catalunya

—————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

 

Urgència d’una educació millor

Urgencia de una mejor educación

Urgency for better education

 

 

<<An aristocracy of achievement born of a democracy of opportunity>>

 

<<Ara hi ha una veritable marea d’estudiants que avança inexorablement cap a les nostres institucions d’ensenyament superior, on els costos anuals per estudiant són diverses vegades més alts que els que representen el segon ensenyament, i on aquests costos han de ser sufragats en gran part pel estudiant o pels seus pares. Fa cinc anys, la matrícula de les escoles secundàries s’elevava a un milió cinc-cents mil estudiants; d’aquí a cinc anys serà de dos milions i mig. El futur d aquests joves i el de la nació depèn en gran part que aquests nois i noies tinguin accés a l’educació graduada. Aquest país reserva els seus honors per a una sola classe d’aristocràcia; la que els nostres fundadors van anomenar <<una aristocràcia d’èxits nascuda d’una democràcia d’oportunitats>>.

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

<<Now there is a veritable tide of students advancing inexorably towards our higher education institutions, where the annual costs per student are several times higher than those of secondary education, and where these costs must be borne largely by the student or their parents. Five years ago the enrollment in secondary schools rose to one million five hundred thousand students; in five years it will be two and a half million. The future of these young people and that of the nation depends in large part on these boys and girls having access to graduate education. For this country reserves its honors for a single class of aristocracy; what our founders called <<an aristocracy of achievement born of a democracy of opportunity>>.

(President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963).

la Educacion en USA: La historia de la educación en los Estados Unidos(1960)

(educacionjonatusa.blogspot.com)

<<Més de la meitat de tots els pares que tenen fills amb edat escolar esperen que assisteixin a l’escola. Però només una tercera part ho poden fer. Un quaranta per cent dels que ingressen a les escoles no arriben a graduar-se, i només un nombre molt petit continuen els seus estudis superiors. La manca d’una ajuda adequada als estudiants és la causa principal d’aquest gran desequilibri>>.

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

Nueva York se convierte en el epicentro de la segregación educativa en EE UU | Internacional | EL PAÍS

<<More than half of all parents who have children of school age expect them to attend school. But only a third can do it. Forty percent of those who enter college do not graduate, and only a very small number go on to higher education. The lack of adequate help for students is the main cause of this tremendous imbalance>>.

(President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963).

 

—————————————————-

LA FRASE

 

Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao, 29 de setembre de 1864 – Salamanca, 31 de desembre de 1936), escriptor i filòsof espanyol. La seva obra conrea una gran varietat de gèneres literaris. També va ser professor catedràtic de grec i, posteriorment, rector a la Universitat de Salamanca.

—————————————————–

ELS COLORS DEL MÓN

Regnar després de morir

 

A finals de l’estiu de l’any 1360 es va celebrar a la ciutat portuguesa de Coimbra un fet insòlit, alhora romàntic i macabre. Per ordre del monarca, els més alts dignataris del país es van avançar un per un i van fer un petó a la mà del cadàver d’una dona asseguda en un tron i assassinada cinc anys abans. El cos pertanyia a la princesa castellana Inés de Castro, casada secretament amb el rei Pere d’Aragó i Portugal recentment coronat. Inés havia viatjat fins a Portugal el 1342 com a dama de companyia de l’esposa de Pedro, llavors hereu del tron. El príncep se’n va enamorar, però el seu pare, el rei Alfons IV, va témer que es tractés d’una intrigant i va ordenar que fos decapitada. Pere es va veure obligat a amagar la pena i el despit, però quan cinc anys després va accedir al tron va ordenar que s’extregués el cor als assassins. I va obligar la cort que honressin el seu cadàver com a reina de Portugal.

(READER’S DIGEST)

A fines el verano del año 1360 se celebró en la ciudad portuguesa de Coimbra un hecho insólito, a la vez romántico y macabro. Por orden del monarca, los más altos dignatarios del país se adelantaron uno a uno y besaron la mano del cadáver de una mujer sentada en un trono y asesinada cinco años antes.
El cuerpo pertenecía a la princesa castellana Inés de Castro, casada secretamente con el rey Pedro de Aragón y Portugal recientemente coronado. Inés había viajado hasta Portugal en 1342 como dama de compañía de la esposa de Pedro, entonces heredero del trono. El príncipe se enamoró de ella, pero su padre, el rey Alfonso IV, temió que se tratara de una intrigante y ordenó que fuera decapitada.
Pedro se vió obligado a ocultar su pena y su despecho, pero cuando cinco años después accedió al trono ordenó que se extrajera el corazón a los asesinos. Y obligó a la corte a que honraran su cadáver como a reina de Portugal.

(READER’S DIGEST)

La reina póstuma, Inés de Castro (1320-1355)

 

—————————————————–

LA MÚSICA,CULTURA I EL VIOLÍ EN EL COR

—————————————————-

L’APOCALIPSI

      A la vora de l’abisme no vol dir que s’hagi de caure en les seves profunditats més fosques i horripilants. Com, per exemple, el genocidi del poble jueu i altres ètnies humanes. Els discapacitats psíquics i físics i, com a norma d’una ideologia malaltissa, l’extermini humà mitjançant la bogeria de la guerra. Va ser i és el camí escollit pel nacisme i el feixisme. El menyspreu per la civilització i la vida, per part dels aplicadors de les cambres de gas i altres artefactes endimoniats. Són els guies dels horrorosos genets de l’Apocalipsi: la Guerra, la Fam, la Pesta i la Mort. Els guies mereixedors de caure a les profunditats dels abismes més fosques i horripilants. Així va quedar demostrat i castigat en els Judicis de Nuremberg i altres judicis ,i, els que encara no han tingut lloc. Romanen pendents però tothom senyala als culpables. La força de la civilització i de la bona gent, els han de tancar el pas a la guerra, la fam, la pesta i la mort.