S’acaba l’agost. Per molta gent significa el final de les vacances i el retorn a la rutina de llevar-se i corre cap a la feina, sortir-ne i anar de bòlit enfeinats amb els nens, amb la casa, solucionant tediosos temes varis o el que sigui fins que, ja de nit, destrossats, poden estirar-se al sofà i se n’adonen que han d’anar a dormir perquè de seguida serem l’endemà, que serà un dia exactament igual de gris i trist. Se senten buits i no troben sentit a la seva monòtona existència. Per això, hi ha qui viu les vacances com si fossin un oasi enmig del desert que els semblen les seves vides. Molts es conformen amb anar tirant, i fixen la vista en el següent període de vacances i miren de no fixar-se en el present perquè es neguitegen. Canviar de vida els fa por, o els sembla que seria admetre que han errat el camí o que han fracassat. No encaren la realitat i l’amaguen darrera cortines de fum diverses, com ara la il·lusió per un cotxe nou o una nova casa o comprar roba o aparells electrònics. Sovint no són necessitats, sinó excuses per tapar insatisfaccions, decepcions i dubtes. No se n’adonen que el retorn a la feina és un canvi sobtat d’hàbits, i per tant una bona ocasió per començar a reordenar la nostra vida perquè ens resulti més satisfactòria. Amb una mica de valentia, tenim temps de sobres de ser més feliços i el més important: tenim la oportunitat d’intentar-ho. Què més volem? Només de pensar-hi ja se m’esbossa un somriure. A reveure. Bon setembre.

Quan feia la mili, a un noi li va caure un paquet impressionant perquè va perdre el seu fusell. Val a dir que l’arma va acabar apareixent. No em puc ni imaginar el càstig que s’hauria d’imposar a l’incompetent que ha perdut 190.000 pistoles i fusells d’atac a Iraq. Com es poden perdre tants milers d’armes? Faria riure si no fos que l’armament perdut té un poder destructiu esfereïdor, i que no està dissenyat precisament per fer punteria al pati de casa, sinó per matar gent. I és molt efectiu per aquest propòsit. Si amb cada una d’aquestes armes es matés a deu o onze persones, posem per cas, estaríem parlant de dos milions de morts, a part dels que ja causen uns i altres amb les seves mortíferes joguines … les que no s’han extraviat. Potser tindrem la sort que als nous propietaris se’ls acabarà la munició abans d’hora, a menys que algú, oportunament, en perdi uns quants milers de caixes. Vista la facilitat que mostren els americans per perdre coses imperdibles, no seria tan estrany. Perdonin el cinisme, però a aquest pas potser el que se’ls acabarà és la gent per matar. No només es passegen pel món trepitjant a tothom en nom de la llibertat i la justícia, sinó que a més van regalant fusells d’atac com qui regala pilotes de platja. Al responsable d’aquest despropòsit l’han de tancar de seguida perquè és un incapaç molt perillós, si és veritat que les ha perdudes, o per crims contra la humanitat si és que el que ha perdut és el seny i se les ha venut.

El mateix dia que llegeixo que el pa, els ous i la llet i els seus derivats s’encariran un vint per cent, llegeixo que els guanys de Telefònica fins el mes de juny han crescut un seixanta-sis per cent. I no puc evitar que em vinguin a la memòria els beneficis astronòmics que anuncien cada sis mesos les entitats bancàries. Cada dia s’estrangula més i més les economies familiars. Apugen el preu dels productes alimentaris, de l’aigua, de la llum, del gas, del telèfon, de les hipoteques, de la gasolina, de tot, amb l’excusa de l’augment dels costos de producció o el manteniment dels marges empresarials, i a final de semestre es vanen dels increments de milions d’euros que han aconseguit en els resultats financers. Per què mostren tan poca consideració per les persones que tenen problemes per arribar a final de mes, que cada dia són més? Se’ls en refot que la gent no pugui estalviar i se’n riuen dels que han de fer veritables jocs de mans per cobrir econòmicament les necessitats bàsiques de la família. Només pensen en els seus accionistes i en fer saber a tothom que frueixen d’una gran bonança econòmica. Les persones, en realitat, no els interessem per res. Empresarialment són notícies esplèndides, però quan les llegim ens sentim estafats, i tenim la certesa que no tindran cap repercussió positiva en nosaltres. Quan l’economia va bé no ens en beneficiem mai, i quan va malament ens toca pagar els plats trencats. Aquesta manera que tenen de fer és fastigosa.

La gent és molt sensible als incendis forestals. Una amiga m’explicava que després dels incendis del 2001 al Cap de Creus, va pujar-hi per observar-ne els efectes. Es va trobar una guarda de la reserva natural abraçada a un arbre cremat i vessant llàgrimes desconsoladament. Ens impressionen les flames, les columnes de fum visibles a gran distància, l’olor a fusta cremada i el paisatge desolador i ennegrit que queda després. Cada estiu, a causa de la delictiva actuació d’incendiaris, malintencionats o malalts o totes dues coses, i de la inconscient deixadesa d’alguns insensats, hem de lamentar que se’ns cremin un munt d’hectàrees de massa forestal. Sense pagesos que mantinguin net el sotabosc, s’imposa la necessitat de trobar solucions que previnguin els desastres. No sé a què s’espera per organitzar brigades de neteja dels boscos, per exemple. Ja n’hi ha algunes, però són purament testimonials. Que s’utilitzi als militars, a presos a canvi de beneficis penitenciaris, o que es contractin treballadors. Que s’ho facin com vulguin, però que d’una vegada s’intensifiquin les accions preventives més enllà de les campanyes publicitàries de sensibilització. Cal exigir als polítics que hi facin alguna cosa per responsabilitat, per eficàcia, per presumir de bons gestors o per recaptar vots. Pel que vulguin, però que actuïn i facin el que han de fer, que ja fa massa anys que, en aquest tema, semblen adormits.