Ara que han passat els congressos dels principals partits catalans, seria un bon moment per dir-los, a tots plegats, que cansen molt. Els de Convergència han tornat amb la cançoneta de la fusió amb Unió, que és la manera subtil que tenen de dir que els volen absorbir i així no empiparan més. Els del PP fan veure que són democràtics per triar el líder “regional”, i intenten convèncer-nos que els dos candidats que van retirar-se abans d’hora ho van fer per pròpia voluntat. Deguem fer cara de burros. Els d’ERC han desenvolupat unes eleccions internes aparentment impecables, però les baralles prèvies entre dos dels dirigents semblaven estirades de cabells entre adolescents àvids de liderar la colla i no la confrontació d’idees entre responsables polítics. Intenten fer la impressió que són una opció política madura i responsable i no resulten creïbles. I els del PSC asseguren que volen ser la referència del catalanisme, però no volen formar grup propi a Madrid, de moment. El president Montilla s’excusa dient que quan calgui defensar Catalunya ja faran sentir la seva veu. Potser que es desperti; sempre ha calgut defensar-la, i sense subordinacions. Prometien fets i no paraules, i de moment tot són paraules i, de fets, ben pocs. El que fan és nedar i guardar la roba, i aquesta no és una actitud ni honesta ni valenta.

Els polítics del nostre país, a base de mentides i mitges veritats, aconsegueixen provocar moltes sensacions, però de confiança, no n’inspiren gens.