Arxiu mensual: març de 2009

De tant en tant, Mafalda

Publicat el per

El meu dia té un no sé què de desvagament. Estic avorrit, ho admeto, i tinc ganes de llegir, però no filosofades ni assajos profundíssim sobre res ni sobre ningú. Vull alguna cosa lleugera, distreta, i alhora no tenir la sensació que estic malgastant el temps. Però no trobo res que em satisfaci prou. Poc a poc vaig posant-me més i més nerviós per la meva inapetència, pel meu immobilisme, per l’atonia, i per l’irritant incapacitat d’agafar un llibre qualsevol i gaudir-ne, encara que sigui durant uns minuts.

A casa, a la meva habitació, ben a prop del llit, hi tinc un moble amb tots els llibres comprats i pendents de llegir. N’hi ha de mig llegits, de començats i fins i tot algun que en prou feines ha estat obert. Tenir-los tan a prop deu ser una manera d’autoflagel·lar-me per la incontinència de la que pateixo quan d’adquirir llibres es tracta.

La desesperació és gran. El cervell i els ulls em van una mica de bòlit. El pensament rebusca un títol o un autor en la memòria. Alguna referència que els faci dir ( al pensament i al gust): “ Ah, veus? aquest sí que ens ve bé!”. I mentrestant els ulls repassen nerviosament els lloms dels llibres sense trobar res que m’interessi fins que, de cop i volta, veig un volum titulat Tot Mafalda. És com trobar aigua al desert.

( Si no coneixeu Mafalda, no rigueu encara).

Avui l’he obert a l’atzar.

Felipe: La voluntat deu ser l’única cosa en el món que quan està desinflada necessita que la punxin

Els nervis s’encalmen. És poca cosa encara, ja ho sé, però Mafalda és, en aquest punt, una mena de taula de salvació que m’allibera dels remordiments de la desgana, i de la sensació que sóc una mica tonto si vull llegir però alhora no em ve de gust llegir res. A vegades sóc una mica absurd.

Felipe: Per què justament a mi m’havia de tocar ser jo!?

No puc evitar un somriure, una mica carregat de cinisme. Quanta gent s’ha preguntat una cosa semblant en algun moment de la seva vida?

… i jo?

He d’anar en compte amb les preguntes que em faig, rumio. Sobretot en aquest precís instant de desinflor anímica. L’autoestima se’n podria ressentir i ara no em convé.

Mafalda: No et sembla que la gent s’estima molt més per Nadal?

Susanita: A tu també t’ho sembla? Perquè la veritat és que jo m’estimo tot l’any, però molt més per Nadal.

“ Que burra!” dic en veu alta. Les trivialitats de la Susanita, la seva ceguesa pel que fa al que passa més enllà del seu ego, em fa riure i alhora em fa llàstima. La Mafalda és el pol oposat. Potser massa oposat i tot. Entre totes dues faríem una nena normal … o més o menys.

Poc a poc m’oblido del rotllo de l’autoestima. De fet només volia llegir i distreure’m i no fer-me una autoanàlisi psicològica. Em penso que he aconseguit entrar una mica en el llibre, en el món de Mafalda, carregat de tendresa i duresa, poesia i prosa, lucidesa i innocència, crítica i sarcasme, utopia i realitat. Noto que m’he relaxat gairebé del tot. És curiós com una distracció lleugera ( que no té res de superficial) pot canviar el signe de les emocions i les hores un punt amargues per d’altres plenes de dolçor. Se’m fa difícil entendre la naturalesa humana ( o la meva en particular). Hi ha un punt d’estupidesa en tot plegat.

Diu la mestra als alumnes:

· Qui no ho hagi entès que aixequi la mà.

En Manolito l’aixeca.

· A veure, Manolito – diu la senyoreta – Què és el que no has entès?

I ell li respon:

· Des del març fins ara, res!

Brutal. Salvatge. Sensacional.

Passen els minuts i les planes a un ritme desigual però constant.  De tant en tant m’entretinc en alguna tira, en alguna idea, una frase o un dibuix. I rumio, amb més o menys profunditat. Hi ha vinyetes que vaig passant sense que em cridin gaire l’atenció. Algunes, penso, tenien la seva raó de ser en un moment i una realitat històrica que ja no són. D’altres, tanmateix, continuen tenint tot el sentit del món, i crec que el tindran sempre.

Em truquen. Em proposen anar a sopar i fer petar la xerrada. Miro el rellotge. Sí, tinc temps de sobres de llegir una estona més, visitar el caixer de la cantonada i arribar a lloc. A més, em ve de gust. M’ha marxat la mandra. Així que dic que accepto i concretem l’hora i el punt de trobada i m’acomiado fins més tard.

Avanço unes quantes pàgines del llibre. M’aturo en una vinyeta a plana sencera. És d’en Felipe que diu : He decidit no deixar per demà el que puc fer avui … demà mateix començo!

No puc evitar mirar-me el moble dels llibres pendents i esbossar un somriure maliciós que em descomprimeix l’ànim i l’esperit.“ Molt bona!” penso “ Com sempre, en Quino la clava”.

Empúries

Publicat el per

La platja d’Empúries és bonica, sobretot, a l’hivern. O a la primavera, si és que no hi ha gaire gent. Sempre ho penso quan la contemplo des de dalt el puig de Sant Martí, al costat de l’església. Sovint hi porto un llibre que, també sovint, acabo per no obrir, almenys en el mirador.

No sé exactament per què hi he vingut avui. Hi vinc de tant en tant, però sempre en moments en que gaudeixo d’una certa pau interior. Si no, la solitud del lloc i el silenci m’inquieten i em fan trontollar l’ànim ( està vist que sóc massa delicat) . Avui no és el cas. Estic una mica atuït i espès, tot em fa mandra, i m’aniria bé distreure’m i esbargir-me. Per això dic que potser no hauria d’haver vingut a Empúries, sinó que hauria d’haver anat a algun lloc amb més gent i moviment, que m’orienti els sentits cap enfora, i no cap endins. El cas, però, és que he anat a Sant Martí d’Empúries.

Veig el mar extens, interminable, des del Cap de Creus fins a l’Escala i, als meus peus, la sorra fina d’aquesta platja d’aspecte delicat. Sí, delicat, perquè fa la sensació que qualsevol cop de vent se la pot endur, o que una onada se la pot empassar.

Em miro, amb un punt d’audaç imaginació, l’espigó grec. I m’imagino com devia ser aquell lloc fa dos mil anys. De fet m’ho han explicat en documentals i reportatges, però prefereixo imaginar que recordar.

Bufa una mica la tramuntana. Suau i un punt freda, però no em molesta gens. Ben a prop de la sorra l’aigua és transparent i neta. A mesura que augmenta la profunditat del mar i la distància des de la qual observo, la transparència es tenyeix d’un blau lleugerament turquesa. Mar endins la blavor s’intensifica i pren una tonalitat greu, com emprenyada. Els verds es fonen i desapareixen. De grocs en queda el reflex enlluernador del sol damunt les aigües, i els blancs es concreten en forma d’escumalls abundants que ratllen i puntegen el mar arrissat. El cel és absolutament blau, de blaus vius i poderosos, des de l’horitzó marítim fins l’horitzó que retallen les teulades irregulars del poble, just al meu darrera. No hi ha núvols, o sí. De fet n’hi ha un d’esfilagarsat. Testimoni discret de que els núvols també existeixen.

Al llarg del camí que voreja la platja, fins on m’arriba la vista, la pinassa té un to verd molt apagat. De totes maneres hi ha algun arbust de vivesa remarcable: flors grosses i blanques i fulles d’un verd clar, clorofíl·lic, com les fulles noves acabades de brotar.

Sospiro.

Tanta varietat cromàtica m’embafa. I la llum és excessiva pels meus ulls, que noto una mica balbs, com tots els músculs del cos ( i l’ànim també). M’assec en un banc proper que queda a recés del vent. Obro el llibre però en realitat no llegeixo gens. El tanco de nou i m’aixeco. M’acosto a l’aigua, em descalço i començo a caminar amb les mans a les butxaques com qui bada per badar, per gastar el temps que té, i que en té molt. M’entretinc mirant les petxines i curculles que la mainada no ha recollit des de l’última maregassa. En trobo una de blanca, grossa, perfecte. M’ajupo i la recullo per la meva filla. En busco una altra pel nen. De seguida la trobo, també l’agafo i continuo caminant.

Al cap d’un parell de minuts arribo a l’espigó. Pujo a les roques que el rodegen i el vorejo, fent equilibris per no caure a l’aigua que, de tant en tant, espetega contra les roques i m’esquitxa una mica els peus. Em situo a la panxa de l’estructura, pel costat de mar, de manera que ningú em pot veure a menys que passi en barca, o nedant, és clar. Ascendeixo un parell de metres per la paret de pedra i m’assec en un forat prou gran i ample per poder-m’hi encabir amb una certa comoditat.

Miro el mar durant una bona estona. Llavors agafo el llibre i, ara sí, llegeixo. Hi estic durant tres quarts d’hora, aproximadament. En acabar descamino el camí i torno cap a la sorra de la platja, i d’allà al poble, i fins el cotxe. I engego i me’n vaig. I mentre condueixo em sento alliberat. El cap no em pesa tant. Ni les cames. I els ulls, em penso, que han guanyat vivacitat. Serà la tramuntana, o la tarda o els esquitxos d’aigua i sal que em picaven la cara. O serà, que necessitava escriure aquestes coses i d’altres semblants.

Se m’escapa un somriure, i els meus llavis balbucegen un nom.

Els fruits saborosos

Publicat el per

Els fruits saborosos, d’en Josep Carner, és el primer llibre de poesia que tinc consciència d’haver llegit. Ho fou per força, per imperatiu escolar. I fou llegit, estudiat, seccionat i analitzat fins els límits que la meva capacitat de púber amb pardalets al cap em va permetre assolir.

Avui, al cap de molts anys, i per uns motius que explicaré més endavant, l’he buscat i fullejat. Les planes estan esgrogueïdes. Les abundants anotacions, fetes a llapis, han perdut vigor i semblen, més aviat, les restes fossilitzades del treball realitzat. Fa tot una mica de pena, sincerament.

He pensat en un primer moment, valorant-ho a la lleugera, que fer treballar uns poemes de la manera que ens els van fer treballar a l’escola ( i repeteixo: llegint-los, estudiant-los, seccionant-los i analitzant-los) no és la millor forma de fer estimar la poesia, ans al contrari. El que me n’ha quedat en la memòria és una mena de record difós de la cerca i localització de rimes assonants i consonants; de la identificació de versos decasíl·labs, alexandrins, etcètera; del reconeixement de metàfores i altres figures literàries. Tot plegat molt avorrit.

Ningú ens va parlar de la bellesa del llenguatge, de la lírica de les paraules, de la força de les idees … I el sentiment? I la passió? I el desig? I el dolor? … perquè no ens ho deien que aquells versos també contenien tot això ( i sobretot això) si es llegien amb els sentits atents i receptius, i no només amb intencions estrictament analítiques?

Però aquesta va ser una primera apreciació, ja ho he dit. Després he rumiat que, de fet, només es pot valorar en la veritable mesura allò que es coneix bé, que se sap la dificultat que conté, i que, per tant, buscar i saber desxifrar les estructures que sostenen i donen cos a la bellesa d’una obra ( les tècniques, els principis formals, l’originalitat, el context històric, …) és necessari per fer-se una idea de la grandiositat ( o petitesa) de l’obra en si.

Així doncs, potser era convenient que aquella mainada que érem aprengués com es fa i funciona la poesia ( almenys aquell tipus de poesia) abans de relaxar-se i disposar-se a gaudir-la com un plaer pels sentits i l’esperit, que és, al final, el que és i pel que normalment serveix.

Per fer llargues caminades cal començar amb unes primeres passes, a vegades fent tentines, i anar agafant el ritme i la confiança a mesura que es va avançant. Parlo de paciència, per si no us n’heu adonat. I la paciència m’ha vingut al cap perquè la impaciència sovint se’m menja, no sabeu de quina manera. I el consol que el meu inconscient ha trobat avui ha estat un proverbi persa que diu que la paciència és un arbre d’arrel amarga però de fruits molt dolços. I, és clar, per animar-me a mi mateix, m’he dit que havia de tenir en compte els hipotètics beneficis que els fruits dolços del meu arbre de la paciència, les arrels del qual rosego amb insistència, m’aportaran algun dia ( espero que no massa llunyà).

Dels simbòlics fruits dolços mencionats he saltat, per una relació d’aquelles que ens fa a vegades el pensament, a fruits saborosos, que és el títol del llibre d’en Carner, i que m’ha fet recordar les lectures d’infantesa que em feien tanta mandra pel que tenien d’obligades. D’aquí he començat a valorar el procés d’aprenentatge que ens feien seguir. Primer l’he criticat per la fredor amb què ens acostaven a la poesia ( el gran benefici de la qual és pels sentits, penso jo). Però de seguida l’he aprovat, tot i fent una mena d’elogi de la paciència per a la consecució d’un coneixement més profund i sòlid de les coses.

En resum: No sé si el sistema d’aprenentatge que seguíem era bo o dolent. Probablement era millorable, com tot en aquesta vida. Però el que sí sé segur és que cal tenir paciència ( a vegades a palades) per aconseguir el que es desitja. I insistir. I treballar. I no donar-se per vençut davant les primeres dificultats. I això és el que hauria de fer. I ja callo, perquè no voldria xerrar més del compte ni, sobretot, acabar amb la vostra, de paciència, que prou que us la dec haver desgastat.

Trenta escassos minuts

Publicat el per

El volum de la ràdio està un xic massa fort, però ja em va bé. El conductor està atent a la retransmissió del partit; l’acompanyant, mig endormiscada, el mig escolta ( el partit); i jo, des del seient del darrera, m’ho miro tot i no escolto res.

Em fan una mica de mal les cames. Bé, més que mal és cansament, i em penso que se m’ha encomanat al cervell. O potser ho fan les hores de cotxe i el balanceig constant dels revolts. O el sol, que brilla i escalfa molt, tot i que ja va de baixa ( és mitja tarda). O la contemplació assossegada dels camps i les muntanyes, verds i verdes, nevats i nevades, esgarrinxades de fang i pedres, o encatifats de gespa rosegada per vaques i cavalls.

Em vénen a la memòria les queixes de la Sílvia, que diu que no escric prou, i les d’en Xevi, que diu que el que escric darrerament és massa fred, i que no sembla fet per mi. I potser tenen raó. És que em falten hores, i potser em sobra respecte pel mitjà que ” suporta” aquest blog. Potser hauria de ser més jo i deixar-me de punyetes.

Vaig preguntar-ho a l’Electra:

– Creus que el que escric a Calidoscopi no està a l’alçada del que escric a Lectures breus?

– A mi m’agrada – em va contestar -, però és diferent. De fet tu vas decidir que fos diferent, no? Que tingués un altre to; potser no tan íntim.

Vaig haver d’admetre que sí, però no sé si tinc gaire clar que la decisió fos ferma i encertada. De fet, no sé del cert ni si ho vull.

El Girona ha fet un gol, però li han anul·lat. Fa estona que no veig vaques. Les ombres s’allargassen per moments. La llum es fa més tènue i tot convida a una mena de letargia. L’aire que s’escola per la finestra del davant fa un fr-fr-fr constant, que només s’apaga quan el cotxe gira a dreta o esquerra, i és més fresquet que abans, però no molesta.

De cop i volta m’enyoro. Penso en Ella ( perdoneu que no us digui el nom), i la trobo a faltar. D’una manera visceral, completa, amarga … Sento una punxada al cor ( són els sentiments, no patiu) i el cos sencer se m’enerva com si se’m glacés la sang, com si m’haguessin bloquejat el sistema nerviós, com si hagués patit un curtcircuit, o alguna cosa per l’estil.

Experimento dues sensacions oposades al mateix temps; una desagradable i l’altra plaent.

La desagradable és enyor, ja us ho he dit. I ràbia, perquè Ella no és aquí amb mi. I tristesa, per la mateixa raó.

La plaent està basada en els records. En el de la seva fragància que em desfà els sentits; el d’aquell somriure obert i franc, murri i tendre, carregat de significats que no sempre sé descobrir; i en les pampallugues que li fan els ulls quan em mira amb ulls que parlen ( i que diuen una per una totes les paraules que voldria sentir).

Fa tant de temps que no la veig … ! De fet vint-i-quatre hores, però sembla molt més, perquè va ser una trobada curta, de trenta escassos minuts, després de mesos eterns d’eternes i ermes esperes ( o potser necessàries, qui sap). Estic atuït per sentiments que em poden, que em desborden, que no puc controlar. I penso: ” A veure si les coses canvien ja”.

I mentrestant el conductor condueix, l’acompanyant dorm, i l’Espanyol acaba d’empatar. El sol s’amaga darrera les muntanyes, i la lluminositat perd vigor a marxes forçades. Ja es distingeix Venus i la lluna es mostra per l’est grossa, ataronjada, diàfana. Preciosa, com sempre ( preciosa és una paraula molt exacta quan es tracta de definir la lluna i totes les seves fases lunars).

Les hores del dia s’acaben. Els llums de les cases es van obrint. Tinc ganes d’arribar a casa, tancar-me una estona en mi mateix i escriure un vers d’aquells que després em farà vergonya ensenyar.

Hàbits

Publicat el per

Reemprens antics hàbits que havies deixat de banda per unes raons incertes. I pensaves que podries mantenir la decisió sense recança, amb el rictus impertorbable. I no ha estat així. De fet no ha servit per a res l’aturada. Només més dolor, més falta d’allò que tant desitjaves, i un munt de temps perdut.

O potser no existeix el temps perdut, potser no. Perquè cada acte, cada no-acte, cada silenci, cada paraula, fan madurar la fruita. Així doncs, potser, no existeix el temps perdut, sinó les hores perdudes perdent la paciència. I la impaciència és enemiga de la felicitat. I la felicitat és … qui carai ho sap. Em van dir una vegada que la felicitat són tastets de felicitat. Podria ser. Jo sostinc que la felicitat no és un destí sinó un camí. No ho sé. En tot cas estic divagant, oi? I a més, a què treu cap capficar-se amb aquesta mena de preguntes irresolubles?  Segurament és millor deixar-les de banda i dedicar-se a viure mentre en tinguem l’oportunitat.

Pintores

Publicat el per

Un pardal piula des d’alguna branca de la palmera que hi ha al bell mig de la plaça Pompeu Fabra. En el mateix arbre, un colom parrupa i, ara que m’hi fixo, també hi ha dos lloros verds. Què hi fan dos lloros verds a dalt d’una palmera en aquesta plaça minsa i una mica trista de Molins de Rei?

Deixo de banda els ocells i miro al meu voltant, a peu de carrer. La gent circula amunt i avall. Alguns porten bosses de supermercat, d’altres passegen agafats de la mà i amb un aire distret. Hi ha gent que sembla que vagi per feina, i també hi ha quatre avis que m’observen des de la vorera del davant. Em miren amb una barreja de curiositat i desconfiança; no sé per què. Suposo que no estan habituats a veure un paio assegut en un banc al mig del carrer amb un ordinador sobre la falda, movent els dits nerviosament sobre el teclat. Si jo fos ells, em preguntaria què carai deu escriure aquest noi, i més si tenim en compte que de tant en tant aparto la vista de la pantalla i me’ls quedo mirant amb la mateixa insolència amb la que ells em miren a mi.

Doncs de moment no he escrit sobre res, hauria de dir. Perquè estic parlant d’ocells i gent com podria parlar del temps, en comptes de concretar el text, començant, potser, explicant per què l’he titulat “Pintores” precisament.

En realitat el títol se m’ha ocorregut de cop i volta. Ha sigut com una mena de clarividència d’un moment, d’un moment precís, un flaix sobtat.

He entrat a l’exposició col·lectiva “ Dones” que fan a la Caixa Penedès de la població. M’he trobat tres dones recollint uns vidres de terra, netejant la trencadissa i ressituant ( m’ha semblat) una obra. M’han dit bon dia i m’han convidat a entrar-hi. L’Elisa m’ha dit que si tenia cap dubte, cap pregunta, cap comentari a fer-los, que ho aprofiti, que hi són totes tres ( les artistes), i m’ha dit els seus noms: Susana Jiménez, Dolores Quesada, i ella mateixa, Elisa Sarrià.

I he començat a mirar quadres. Hi he vist dones. Dones des de les dones. Que fan una interpretació del seu propi món com a individues i subjectes. Les seves queixes, els seus dolors, les seves relacions, els seus el-que-sigui que han tingut la necessitat de contemplar, revisar i interpretar per crear aquestes obres. O potser alguna d’elles s’ha fixat només en un aspecte concret de la polièdrica naturalesa humana, femenina en aquest cas, i no en una generalitat impersonal i paradigmàtica del concepte “ Dones”.

He passejat per la sala, i m’ho he mirat tot atentament. I … ostres …. ¿ Com puc explicar com són de bones les sensacions que em provoca el que veig quan no sé per quines estranyes motivacions se sotraguen i plauen els meus sentits? Com puc valorar-les, si no tinc ni les claus ni els coneixements tècnics que puguin fonamentar una argumentació sòlida i convincent? Com puc fer sentir la bellesa d’un quadre només amb les paraules? O la impressió emocional que em genera la contemplació d’un color que m’encisa, per exemple? O l’efecte aclaparador d’una composició fotogràfica que redibuixa la realitat i li fa agafar un aspecte entre màgic i oníric, sobretot oníric?

M’han preguntat si sóc pintor. He dit que no perquè no ho sóc. Però una mica potser sí que ho sóc, a la meva manera. De fet intento pintar amb paraules l’abstracte i caòtica barreja d’emocions i sentiments, raons i principis que tinc per dins. I rumio: no és exactament el que pretenen elles, però usant els pinzells i els colors en lloc de les lletres?

– Com arribeu a l’abstracció? – li he preguntat a l’Elisa -. I per què pren precisament la forma que pren en cada quadre, i no una altra? – he insistit.

– Aquest – m’ha contestat – és un projecte d’anys. Cadascuna de nosaltres hem treballat aquestes obres durant força temps. Hi ha molt treball al darrera. Vas buscant formes, sensacions, … fins que arriba un moment que t’agrada el que has trobat, i ho dones per finalitzat.

No l’ha pronunciat, però de seguida m’ha vingut una paraula al pensament: maduració. Les coses necessiten madurar i fer-se bones, com una fruita, com l’amor, com les solucions als atzucacs de les nostres vides. La paciència, el treball i la maduració semblen ser principis fonamentals d’una vida plena, i intueixo que també d’una bona pintura, escultura o obra artística.

M’he quedat embadocat en una cadira contemplant un muntatge d’imatges i so de la Dolores Quesada, i m’han tornat al cap els mateixos interrogants d’abans: com s’arriba a aquest grau d’abstracció? I per què amb aquestes formes? Què vol dir amb això? Què li suggereix a ella? Com interpreta la seva pròpia obra? He mirat al voltant, però l’autora havia marxat. Potser en una altra ocasió li podré preguntar. Tant de bo.

De fet, direu, l’Elisa ja m’havia respòs, però és que aquestes preguntes les tinc a dins des de que tinc inquietuds artístiques, com a creador o observador ( que tots tenim una mica de tot, en menor o major grau), i costa desenganxar-se-les de les visceres. A més, cada persona dóna una tonalitat diferent a les seves respostes: altres paraules, altres gestos, altres mirades, o simplement altres opinions i explicacions: profundes o banals, rupturistes o enllaunades, esquívoles o compromeses, … Siguin com siguin m’ampliaran la visió dels quès i per quès de les creacions que realitzen. I coneixeré una mica millor, si es deixa, a la persona que s’explica ( la qual cosa em sembla el benefici més important).

La Susana Jiménez m’ha explicat el per què dels materials d’una sèrie de tres quadres, penjats a contrallum, que prenen un aspecte de transparències plenes de blaus bellíssims.

El temps semblava aturat mentre vagava per la sala. Anava i tornava, tornava i anava. Fins que he sentit la necessitat d’escriure totes aquestes coses abans no em fugissin del cap, i he marxat. I això és el que faig: escriure. Encara amb la impressió del que he vist, amb els sentits desperts, i una mena de pau interior que només em ve de tant en tant. Sobretot quan tinc la sensació d’haver-me enriquit d’alguna manera, amanyagant-los ( els sentits) amb sensacions qualitativament significatives. Ara, l’efecte ha durat poc, perquè els cotxes que passen, algunes motos, i el remor breu i llunyà de converses que no sé de què tracten estant diluint l’estela del plaer sensorial que he viscut. El silenci que he interioritzat contemplant aquestes “ Dones” vistes des de tres punts de vista diferents, com un mosaic tridimensional, es va fonent, i vaig tornant a la realitat prosaica amb una mica de mandra, no cal dir-ho.

Són tres quarts d’una de la tarda de dissabte. He canviat de banc ( a l’altre hi feia calor), i els pardals ja no piulen, ni els coloms parrupen, i els lloros s’han mogut de lloc. El primer esborrany d’aquest escrit està fet, o sigui que el deixo de banda i faré un volt. Hauré de dinar, i tot seguit afrontarem la tarda. Si és la meitat d’interessant que el matí, ja serà prou profitosa. Amb aquesta esperança ( i d’altres) escric el punt final.

Antony & The Johnsons

Publicat el per

Vaig prometre que començaria així: “ No m’agrada especialment escoltar Antony & The Johnsons; m’agrada sentir-los. Des del dia que …” que em van regalar un compacte amb un grapat de cançons seves. Me’ls van regalar com un acte d’amor ( i penseu el que vulgueu). “ Escolta’l una estona”, em van dir, “abans de jutjar-lo”. I ho vaig fer.

One by one, the guests arrive

The guests are coming through

The open-hearted many

The broken-hearted few

The guests. Melodiosa cançó, que pot arribar a embafar, em temo, però que a mi no m’ho fa. Al contrari: m’estova i em fa sentir un punt de melancolia tendra i agradable. Com un record d’aquells d’infantesa que rememorem ple de boires, mancat de concreció i paraules clares ( potser, només, el remor de veus i coses, i potser alguna olor que va passant).

Però Antony & The Johnsons va més enllà: descriu sentiments a través de la veu dolça i bonica de l’Antony i d’uns instruments tocats amb delicada sensibilitat.

Tal com us explicava vaig escoltar-los amb la ment oberta, el cor obert, les sensacions receptives i l’actitud pacient. Poc a poc, al llarg d’audicions més o menys extenses, es va anar convertint en una necessitat. Quan escric, quan llegeixo, quan dibuixo, quan treballo, quan parlo, les cançons d’Antony fan l’ambient més propici a la calma, a la bellesa, a la qualitat del moment, a la percepció de cada instant com una unitat de vida irrepetible i, per tant, valuosíssima. Va ser un bon regal, i també un bon consell.

Per cert, us hi heu fixat que els millors regals no es toquen? Els millors regals, almenys per mi, són abstractes. Us han dit mai “ vull regalar-te un moment meu. Un moment molt meu … ” i que el “ moment” vingui dins d’un sobre? A mi sí. I com me’l van regalar? En forma de cedé, ja us ho he dit: Antony & The Johnsons, i en forma de gust, també. Un te especial, molt bo, que no he trobat enlloc més.

Els millors regals no es toquen físicament. Això sí: ens toquen l’ànima, el cor, les emocions, fins i tot les entranyes. I el valor que tenen no es paga amb diners. Què podríem donar a canvi? D’entrada res per força ( seria absurd i lleig), però, si se sent realment el desig de complaure, de fer sentir sentiments, de regalar un tros de nosaltres, es pot regalar, per exemple, en forma d’estrofa cantada:

No one knows where the night is going
No one knows why the wine is flowing
Oh love i need you
I need you
I need you
I need you
Oh . . . I need you now

S’acaba la cançó, però l’estela dels sentiments i les paraules que ens deixa, continuarà viva en la memòria una bona estona més.

( Per cert, el dia 15 d’abril Antony & The Johnsons actuen al Palau de la Música. He  buscat entrades, però s’havien esgotat. Merda! Només en volia dues, per gaudir de la seva bona música, i del plaer de fer un bon regal; segur que li hauria agradat).

Capvespre amb en Josep Pla

Publicat el per

La tarda ha sigut llarga. He sortit de la feina a les sis, he anat a la biblioteca, després a comprar i tot seguit m’he tancat a casa. He sopat de seguida, a quarts de vuit, i m’he posat a llegir. He llegit uns fragments de “ Notes per a Sílvia”, d’en Josep Pla.

Ara mateix estic vora la llar de foc. No està encesa. En comptes d’això tinc una estufa engegada. Una d’aquelles que són elèctriques i emeten una llum ataronjada i agradable. Desprèn una temperatura no massa alta però suficient ( en Pla diria una temperatura exacte? Podria ser).

Què voleu que us digui, m’agrada en Pla. L’Espinàs afirma, en el seu magnífic llibre “ El meu ofici”, que en Pla és un escriptor tècnicament poc correcte, però té caràcter. Bé, potser sí que és poc correcte tècnicament, no hi entenc gaire,  i potser és el caràcter el que m’atrau de la seva manera d’escriure, però em penso que de fet tant li fa.

“ El quadern gris” el vaig llegir fa anys. Em va impressionar. Era la sensació més semblant a asseure’s vora el foc amb un avi d’aquells que expliquen les seves batalletes i les seves coses, i que ho fa de tal manera que ens agrada escoltar-lo mentre va dient, desorganitzadament, a mesura que els pensament i els records li vénen al cap. M’embadaleix la calidesa de les seves paraules, la seva peculiar manera d’adjectivar i les seves opinions ( sovint un punt estrafolàries o excessivament segmentades, generalistes i superficials). Malgrat tots aquests peròs, m’hi sento a gust llegint-lo.

“ Aigua de mar” m’ha regalat alguns dels moments més plaents dels quals he gaudit llegint un llibre. Hi ha episodis, capítols, contes, o no sé com hauria de dir-ne, que em van fer somiar. Com si hagués viscut en les meves pròpies carns el que s’hi explica. I no pot ser perquè, aquell món de “ Contraban”, “ Pa i raïm”, “ En mar” o “ Navegació d’estiu”, ja no existeix.

Vespres com aquest d’avui, que he tingut la sort de poder dedicar-lo als plaers de l’escriptura i la lectura assossegada, envoltat de silenci, excepte pel tic tac incansable del rellotge de paret que hi ha damunt la llar, em fan sentir més viu que mai, i espiritualment complagut. Avui n’he de donar les gràcies a Pla.

Si no us fa res en podem continuar parlant un altre dia. Ara tinc ganes de llegir “ Notes a Sílvia” una estona més. Bon dia o bona nit, i que gaudiu de bones i plaents lectures.