Arxiu mensual: maig de 2009

Ceuta, feixismes i Bob Marley

Publicat el per

Recupero Natural Mystic de Bob Marley, després de molts anys d’haver-la oblidat. Va ser una cançó d’aquelles que va ser important per mi durant la meva època d’exili militar en terres africanes.

There’s a natural mystic blowing through the air;
If you listen carefully now you will hear.

Tenia un reproductor de cassette ( fa anys, ja ho veieu), i escoltava, sobretot, Nirvana i Guns’n’Roses, i també Sau ( eren els temps de màxima popularitat d’aquell anomenat rock català, del qual la meva gent i jo gaudíem des de ja feia uns quants anys, seguint i perseguint Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït; en aquell moment, els tres grans). El reproductor el tenia en un despatx que compartia en hores de treball amb un altre soldat. Però fora d’hores n’hi passava moltes, al despatx, escrivint, dibuixant, llegint, escoltant música i contemplant el penyal de Gibraltar, i tot l’Estret, per la finestra. Normalment les aigües de l’Estret estaven eriçades pel vent acanalat entre els dos continents. Eren aigües blaves, elèctriques, de color i de comportament, ja ho he dit, i sempre s’hi veia algun vaixell de càrrega o de passatgers.

M’enyorava. Enyorava la gent, la meva terra, el meu menjar, la meva quotidianitat. Enyorava el meu món, vaja, perquè aquell no ho era pas. Em sentia com un peix fora de l’aigua, com si jo ( i quatre que m’envoltaven) fóssim els únics que ens adonéssim de la falta absoluta de sentit que tenia tot allò. Vaig aprendre fins a quin punt pot ser baixa la qualitat humana de gent amb autoritat i galons. No tots, és clar, però en aquell lloc, el percentatge d’impresentables amb pistola al cinturó era molt important, i incloïa des de simples caporals reenganxats fins a alts comandaments.

Però el record que tinc, tret d’aquests fregaments diaris i constants amb les baixeses humanes, és bonic. El meu despatx, la meva finestra des de la qual es veia el mar, el cel blau i llis i aquella muntanya a l’altra banda de l’Estret,  que era la porta per tornar a casa, foren el meu reducte d’intimitat, l’espai on podia respirar a fons i oblidar-me de les ordres, feines i passatemps absurds que patíem els aquarterats.

Things are not the way they used to be,
Don’t tell no lies;
One and all got to face reality now.
Though I’ve tried to find the answers to all the questions they ask.
Though I know it’s impossible to go living through my past;
Don’t ask me why.

Things are not the way they used to be…

Els dies passaven amb molt d’esforç. Les matinades, a trenc d’alba, tots disfressats de soldats, més o menys ben arrenglerats, esperant el nostre torn per esmorzar, sense deixar de sorprendre’m pel poc sentit de tot plegat, pensava: “ Arribarà mai l’hora de tornar a casa?”. I semblava que no havia d’arribar mai.

Feia disset anys que el dictador havia mort. Les coses del món havien canviat. S’havien acabat uns Jocs Olímpics a Barcelona, aclamats. Podia viure la meva catalanitat diàriament amb la relativa normalitat de qui viu la seva pròpia cultura sense complexos, sense fanatismes ni radicalismes ( que poc a poc havia anat foragitant de la meva vida i el meu pensament). Les coses del món havien canviat, però no allà dins, entre aquells murs vigilats plens d’anacronismes perillosíssims i despietats. Allà dins, Franco era viu, recordat, enyorat. Fotos del General penjades a les parets, àguiles en banderes i en monuments als caiguts, i un quadre del rei d’Espanya amb forats de bala per tot el cos ( no ho sé del cert, però dedueixo que seria el fruit dels jocs d’alguna nit de borratxera dels comandaments, com passava de tant en tant).

I mentrestant, Bob Marley cantava Mellow Mood …

I’ll play your fav’rite song, darlin’.
We can rock it all night long, darlin’.
‘Cause I’ve got love, darlin’,
Love, sweet love, darlin’.
Mellow mood has got me,
So let the music rock me.

… i era impossible no somriure, perquè la música em donava la llibertat.

I si no era Bob Marley era el Molt lluny de casa de Sau, El vol de l’home ocell de Sangtraït, l’Smells like teen spirit de Nirvana, El bandoler de Lluís Llach, o l’harmònica, la meva, que encara conservo, i que tocava ( pèssimament, però això m’era igual) arrecerat en algun racó fosc del quarter, els capvespres, o a dins el despatx, sense perdre de vista Gibraltar; amb totes aquelles i d’altres músiques, mantenia el contacte amb el món real, amb la meva manera de ser i amb la meva manera d’entendre la vida.

Aquells mesos inacabables fa molts anys que es van acabar. Pertanyen al passat. Un passat desdibuixat que recordo vagament, sense nostàlgia, sense ressentiment, que cada any que passa es fa més i més irreal, com un conte d’aquells que de petits ens explicaven, que vivíem intensament, i que al fer-nos grans anem convertint en contes d’infants i poca cosa més. Potser ens equivoquem. Perquè, de fet, són el nostre passat, avisos pel futur, exemples pel present. I parlant de present, ja tinc prou feina amb el meu. Pensant-lo, sentint-lo, vivint-lo intensament, ple d’il·lusions, de projectes que reclamen devoció i treball. I ara que ve al cas … hi ha moltes coses per les quals val la pena continuar vivint i continuar lluitant ( això sí, sense armes a les mans).

Vergonya

Publicat el per

Aquest matí ha començat, per mi, com la majoria dels matins. M’he llevat, he portat els nens a col·legi i he anat a la feina. He rebut uns quants correus electrònics, com sempre, i d’entre tots un de Metges Sense Fronteres, que em reenvien de tant en tant. L’he llegit, i m’ha canviat el dia, perquè he sentit ràbia i vergonya, no sé si dir-ne aliena o pròpia, perquè d’alguna manera tots en som responsables.

Ens hem passat un parell de mesos obsessionats, trasbalsats, preocupats per la famosa i temuda pandèmia de grip ( ja sabeu quina, però no em feu dir-ne grip porcina, perquè és veu que el nom no s’ajusta a la veritat; ni grip nova, que és un dels més horribles noms que mai s’hagi posat a una malaltia) que va començar a Mèxic i que des d’allà es va propagar cap a altres països. Cada dia durant molts hem estrenat els telenotícies, els radionotícies, i els diarinotícies amb titulars com ara: “ Ahir/Avui s’ha confirmat un altre cas de grip nova que …”, “ Una persona ha mort als Estats Units a causa de la grip nova …”, “ Hi ha 3 infectats de grip nova a Àsia i les autoritats…”, etcètera. Al final la cosa no ha anat a més, de moment, i tret de les lamentables morts, tot ha quedat en un ensurt i prou. Està bé que s’hagi fet un seguiment d’aquesta “amenaça” per a la nostra salut. Està bé estar informats d’aquestes coses, les conseqüències de les quals, d’entrada, només podem preveure. Res a dir fins aquí, però és que altres coses passen en el món, i les ignorem, i això és el que em fa ràbia i vergonya, i m’explico:

L’informe que rebo de Metges Sense Fronteres parla d’una epidèmia de meningitis que va començar el passat gener i que ara, afortunadament, arriba a la seva fi. Ha afectat Nigèria, el sud del Níger i el Txad. S’han infectat, segons assegura el mateix informe, més de 65.000 persones, i gràcies a la ràpida intervenció de metges, infermers, logistes, i persones contractades per ajudar a controlar l’emergència ( parlen de 7.500 col·laboradors), el número de morts ha estat relativament baix, si es considera que l’enfermetat sol ser mortal en un 50% dels casos. Dir que “ el número de morts ha estat relativament baix” és una manera de dir, perquè s’ha confirmat la quantitat d’almenys 2.132 morts a causa del brot meningític. Aquesta relativa baixa mortalitat s’explica perquè s’ha vacunat a prop de 7,5 milions de persones, que es diu molt aviat.

Em fa vergonya i ràbia no haver-me’n assabentat fins ara. Com és possible que només se’ns parli, o només tinguem ulls i oïdes, pel que passa en el nostre tros de món desenvolupat? Aquestes coses també haurien de ser notícia de portada cada dia. No només per dir-nos quanta gent ha mort, sinó, sobretot, per dir-nos què s’està fent per lluitar contra el patiment de tanta gent.

I ara podem dir tots que és veritat, pensar-hi durant cinc minuts amb franca preocupació, i tornar a la nostra realitat quotidiana, al nostre món de cristall, i oblidar-nos altre cop dels milions i milions de persones que pateixen per la meningitis, per la malària o pel que sigui. Hi anirem pensant de tant en tant, lamentant-ho, per satisfer els remordiments de la nostra consciència perquè, al cap i a la fi, amb massa generalitat, el que ens interessa som només nosaltres mateixos i ja està.

Pianista

Publicat el per

Engego l’Spotify i busco les Variacions Goldberg, de Bach. La musicalitat del piano, tranquil, conversador, omple la cambra i sembla que aturi el temps. Hi ha la música, jo, la pantalla de l’ordinador i un munt de coses per dir, que no són musicals, però que donen ritme i color a la meva vida.

La variació número 1, després de l’ària inicial, comença nerviosa, revolucionada, com si estigués enfadada, però llavors, sobtadament, el piano es calma, i comença el diàleg de raons i sentiments, variats, coloristes, tempestuosos a vegades i francament dolços i tendres en altres moments. Hi ha de tot en les Variacions Goldberg; és com asseure’s en un banc de la rambla i veure passar la gent. O com parar-se a contemplar la pròpia vida.

La pianista d’aquesta història ( real, com totes les que explico) no sabia tocar el piano. De fet ni tan sols li agradava Bach, la qual cosa és molt acceptable; hi ha molta gent que no li agrada la música clàssica. Quan s’entra en el terreny dels gustos no hi ha res a discutir.

La pianista va demanar una clara a la cambrera, i jo una altra.

– Puc fer-te una foto? – em va dir.

I me la va fer, i llavors me la va ensenyar. “ Hosti, quina mala cara que faig”, vaig pensar.

El bar era ple de gent. Al nostre costat una parella de noies ens miraven constantment i es deien alguna cosa mentre no es deixaven anar de la mà. En els coixins de l’altra banda ell posava els peus damunt la cadira i ella, amb uns cabells llargs, llarguíssims, remenava el mòbil i li deia coses ( a ell, no al mòbil). Darrera meu, les finestres donaven al riu, que baixava fangós i opac, com sempre que plou una mica més del compte. La tarda es transmutava en vespre, més lentament que altres vegades, o potser m’ho semblava. No és que m’avorrís o que se’m fes la tarda llarga, sinó al contrari. Era la vida que, al nostre voltant, de la pianista i meu, semblava transcorre en càmera lenta. Era un Tot desenfocat, mig mut ( com una mena de sonsònia constant i agradable, que mata els silencis i dóna credibilitat als somnis). La única cosa no difosa era ella, la pianista, inquieta, pensativa, bevent, parlant, amb ganes de preguntar coses que no preguntava, i amb ganes de dir-me coses, que li vessen dels llavis, però reprimeix, amb el conseqüent dolor per la meva part, i em penso que també per la seva.

– Si ets pianista, has de tocar el piano – li hauria d’haver dit -. Ni els violins, ni les bandúrries, ni guitarres ni maraques; ets pianista, ho saps, i la sonoritat de les cordes la tens a dins, la notes … necessites tocar el piano com el piano necessita ser tocat. Penses en el piano a totes hores, en tot moment, forma part de la teva vida i, en els teus somnis ( tant els que tens desperta com adormida) els teus dits el toquen, el so de cada corda percudida et fa venir pell de gallina, i entres en un èxtasi dels sentits que et fa sentir viva, plena, satisfeta, radiant, però … sempre acabes despertant, perquè de fet somies, i en lloc de tocar el piano tens un altre instrument a les mans.

–      Has de comprar el piano – hauria d’haver insistit – per ser feliç, i donar consistència a la teva naturalesa desnaturalitzada des de fa tant temps. El teu cor i la teva ment volen exactament el mateix, i no els fas cas.

La pianista m’hauria mirat. Llavors hauria abaixat els ulls, hauria fet un lleuger sí, gairebé imperceptible, amb el cap, i la seva expressió s’hauria enfosquit.

– Quan passes la mà per damunt les tecles, encara que sigui subtilment, notes que se t’ericen els pèls del braç i un calfred et puja fins l’espatlla i s’estén cap el pit. I tanques els ulls sentint, vivint la música que, en el fons, vols sentir.

Però no li vaig dir. Però sap que és així, i que sempre serà així. És la seva natura perquè, una pianista sense piano no té sentit, i un piano sense pianista, és un moble inútil que no serveix per a res.

Es feia tard. Havia de marxar. Les noies de la taula ja no hi eren i ara l’ocupaven un noi de cabells llargs i una noia de mirada viva i radiant. El vespre encara estava transmutant i es va mantenir així ( recordes?) fins el moment que ens vam separar. Llavors, la foscor es va fer completa i impenetrable, i la música es va acabar.

Regals

Publicat el per

Avui que el dia és grisós, un punt fred però no gaire, que es nota la humitat cada cop més aquosa, més liquada, avui, ara, se m’encomana en el cos, i també en l’ànim.

No vull parlar de mi, o sí, és clar, inevitablement ho fem sempre em temo. Vull dir que el tema no seré exactament jo, sinó un altre, els regals. Regals absurds, que són els que són fets per simple compliment ( i que poden ser qualsevol cosa, des d’un ninot d’aquells amb un cartellet que diu “ Moltes felicitats!” fins a un pis a la costa, posats a exagerar), i regals autèntics, que poden ser també el ninotet felicitador o el piset coster. El cas és que l’autenticitat del regal no depèn del regal en si, sinó d’alguna cosa més etèria, que sovint es nota.

Recordo un ninotet d’aquests que deia “ Ets el meu millor amic”, em va fer una il·lusió especial. Fa molts anys d’això. I la primera vegada que em van regalar una flor; fa molts anys també. Estava lluny, gairebé a l’estranger, a Ceuta en concret, i vaig quedar sorprès, però també gratament agraït; em va emocionar rebre una rosa de plàstic el dia de Sant Jordi de 1993.

Recordo un disc amb una dedicatòria que deia “ T’estimem”, va arribar en un moment d’inseguretats emocionals i em va fer molt de bé. I una taronja amb pedigrí i una carta que deia “ És la meva manera de tornar-te les vitamines que m’has injectat aquesta setmana i …” no sigueu xafarders, que era una conversa privada, però us diré que l’he guardada en la meva vitrina de records plaents.

Recordo també una postal feta a mà amb un poema i una aquarel·la, tots dos meravellosos, que em van fer sentir viu i estimat, i vaig admirar la persona que era capaç de combinar pintura i escriptura amb tanta qualitat. Si no n’hagués estat abans, aquell dia me n’hauria enamorat. Recordo dos quadres molt bonics, que no esperava, i un cremador d’encens, amb més ànima que un cremador d’encens normal.

I les paraules. Les paraules també poden ser un regal, si ens fan sentir bé, si ens amanyaguen els sentits, si contenen l’escalfor dels sentiments, d’amor, d’amistat o simples compliments fets de cor a cor, de veritat. I els actes, com les paraules, a part de ser regals poden ser agraïments, que cal fer també plens d’autenticitat i no per mer i vulgar compromís.

Ara surt tímidament el sol, però em penso que és només de manera testimonial, com per recordar-nos que, de fet, darrera els núvols sempre hi és. Em fa la sensació que plourà. Ja m’anirà bé. Que em netegi la nostàlgia i em deixi la pell fina, plena de present i de futur. Segur que demà tornarà a sortir el sol. I si no, serà demà passat. Que les coses no siguin per sempre, tan les bones com les dolentes, també és un regal.

Fa uns quants diumenges

Publicat el per

M’he llevat a quarts de dotze després d’una nit intensa, estranya i llarga. El primer que he notat ha estat el silenci aclaparador que hi havia a casa.

Fa sol, un sol esplendorós. Qui ho hauria dit ahir a la tarda, o aquesta nit, en què ha estat plovent no massa fort, però sí amb una insistència que cansa.

He anat a dalt el terrat, i a recés de mirades veïnals m’he estirat a prendre el sol. La temperatura és molt agradable avui.

He tornat a notar el silenci. Com sempre, els pardals el trencaven. I el batec de les ales d’un colom que m’ha passat arran també.

Us hi heu fixat que sovint ho dic això? Que hi ha silenci i el piular dels ocells el trenquen? Sembla que ho faci servir de recurs literari fàcil, oi? Però no. És que em passa així. Avui no tinc ganes de silenci. Tinc ganes de veus, de riures, de … bé, de parlar… parlar-te, dir-te coses que només puc escriure, i que no escriuré perquè no trencaran el silenci. M’ho guardaré per mi, d’acord? Avui ho viuré per dins.

Ara mateix he rebut un correu electrònic d’uns concerts al CaixaFòrum. No sabria què dir del CaixaFòrum. Hi tinc hores passades, i moltes pensades, i sempre en bona companyia. És d’aquells llocs que si fossin més a prop de casa visitaria cada dia. O potser no tant; però cada setmana segur. Badaria per les sales, o faria un te al bar, amb un bon llibre a la mà. Hi aniria a passar les hores mortes, perquè se’m trenqui el silenci.

Ja hi torno. El silenci. Em penso que em prohibiré aquesta paraula. Ara que … perquè m’he de prohibir res? Si tinc la paraula puc usar-la o no, fer-ho lliurement, sense manies. Si me la prohibeixo és un mur que aixeco al meu voltant, una mordassa que em poso a la boca, uns taps a les orelles, sorra als ulls i guants a les mans. No, no. Ja ho he fet massa això en la meva vida. Ara toca derruir murs ( de fet, els tinc força derruïts, no us diré que no; però sempre en queden i constantment en bastim de nous). Els murs aturen les paraules, i també els actes. La por és terrible. No odio res ni a ningú, però deixeu-me dir que “ odio” la por, perquè trenca les coses més boniques. La por pot espatllar la felicitat, l’alegria, l’amor, l’amistat, el futur. La por és menyspreable. Sí, millor “ menyspreable” que “ odiosa”. El menyspreu ens posa a la mateixa alçada ( o per sobre) de la cosa menyspreada. Té una certa connotació d’orgull, que de vegades pot ser justificat, si la cosa menyspreada és de veritat menyspreable. En canvi l’odi denota submissió sempre. Qui odia es torna dèbil i admet, encara que no se n’adoni, la seva impotència. Bé, si voleu entendre-ho ja ho entendreu. No tinc ganes de discutir ara, tampoc em faríeu canviar d’opinió.

Anirem matant aquest post, que en vull fer un altre que fa dies que tinc en apunts, fruit d’un desbocament d’impressions, aquella cosa que em passa tan sovint. Estic escoltant Lisa Ekdahl, la qual no coneixia fins fa quatre dies. Em fa molta ràbia ignorar tantes coses boniques que hi ha a la vida! No, en aquesta ocasió no hi ha espai per menysprear. Només per a sentir, estimar i … fer-te un petó als llavis ple de tendresa, o una abraçada d’aquelles que transmeten amor, o afecte, o simple amistat ( si és que l’amistat pot ser simple). És molt bonic conèixer gent, i encara més estimar-la i jo, de diferents maneres, n’estimo a molta.

Estic vagant; Perdoneu.

Curculles

Publicat el per

Records dins un bol de vidre. Un bol d’aquells de caramels. I els records que ara l’omplen, el bol, serien dolços i bonics, i també de colors. Les curculles, la majoria, són de la platja d’Empúries ( ja en vaig parlar en una altra ocasió). I les vaig recollir amb la Gemma i l’Albert, com qui recull monedes d’or. Aquestes cloves de bèsties poden arribar a ser belles i suggerents. Què vull dir que suggerents? Doncs vull dir que em suggereixen moments viscuts amb els meus nens a les platges empordaneses. Ells i jo, gairebé sempre, però també els avis en alguna ocasió i, fins i tot, un dia jo sol, badant per la platja, mirant la línia de l’horitzó amb nostàlgia, però pensant en una ànima que estava lluny lluny lluny de mi, terra endins ( no és un contrasentit; la distància era el nexe que unia els dos pols). La mar brava s’havia encalmat, i la platja ( de tardor o d’hivern, ara no ho sé del cert) estava plena de curculles grosses i boniques, o boniques i petites, o boniques i prou. I jo les recollia amb tota la il·lusió, pensant en regalar, als meus fills, aquell petit tresor.

Un dia hem d’anar-ne a recollir un altre cop, i anar acumulant curculles, vivències i records, que qui recull vivències i records, recull tresors.

Biblioteca

Publicat el per

M’he assegut a la biblioteca pública de Salt a mirar la gent. Són tres quarts de set de la tarda d’un dia entre setmana, diguem que dimarts ( però podria ser qualsevol altre). Estic en un angle de la biblioteca, assegut en un sofà, amb un llibre i la llibreta i escrivint, és clar, aquestes línies.

Magnifica biblioteca la de Salt. Instal·lada a l’antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros és un espai gran, ampli, de sostre alt, finestrals per totes bandes i espais oberts. No ofega gens, al contrari del que passa en aquelles biblioteques carregades de llibres des del terra fins el sostre, taules llargues, gruixudes, contundents, mobiliari fosc i feixuc, llums que pengen del sostre just damunt les taules, i que emeten una llum excessivament concentrada, com si fos un focus que penetra en una cambra obscura.

– Ostres, potser m’he passat, però em penso que ja se m’entén -.

I no és que s’hi noti massa buidor a la biblioteca de Salt, de cap manera ( diu el web que el seu fons era, a finals del 2007, de 51.353 documents), sinó que està ben estructurat.

He dit que estic mirant gent, però no hi he vingut amb aquesta intenció, concretament, sinó per dues altres raons. Primera, per buscar el disc Bullet in the Bible de Green Day. He de dir que no l’he trobat, però tampoc l’he buscat amb massa insistència. En comptes d’aquest he trobat un altre disc dels californians, Dookie, que també m’interessa, i m’he apressat a arreplegar-lo.

Segona, he vingut a fer una ullada general a llibres i revistes, també a la música i els DVDs, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però no sabia què. És un dia d’aquells que alguna cosa et bull en el cos però que no trobes la manera de liquar-ho en paraules; queda tot plegat dins el cap, dins el pit, en una mena de nebulosa vaporosa i inaprehensible, no sé si us passa. I un bon lloc per trobar un tema és la biblioteca ( a part del silenci que hi sol regnar i que ajuda a escoltar amb més claredat els grinyols de les estructures anímiques, quan grinyolen, és clar). El cas és que vagant, vagant, me n’he adonat que, de fet, estava passejant per dins el tema: la biblioteca. Pel que és i representa per mi, és un tema remarcable. Ja ho era l’antiga, situada al carrer Manuel de Falla, prop de l’ajuntament de la població. No he pogut reprimir-me: m’he apropat a la bibliotecària i li he preguntat quin any van fer el trasllat a la nova seu. “ 2006” ha dit convençuda, després de rumiar-hi un moment. “ 2006?” he repetit. “ Em pensava que havia sigut abans”. “ No, no. Va ser el 2006” ha confirmat, “però si mires el web ho explica molt detalladament”. I ho he mirat. Efectivament, el 10 d’octubre d’aquell any es va inaugurar. I fent memòria he recordat detalls de la meva relació amb l’antiga biblioteca ( que no era la primera, es veu, però sí la primera que per raons d’edat vaig veure i tastar, per dir-ho així). Recordo que de petit hi vaig anar a fer un casal d’estiu, dirigit, si no recordo malament, per en Xavier Sunyer, fill de l’exalcalde, escriptor i Persona Salvador Sunyer i Aymerich. Uns anys més tard, encara vailet però sense la tutela d’un adult, freqüentava les àrees destinades a la mainada per llegir aquells contes que no tenia a casa i que abundaven d’una manera tan llaminera. Estaven situats a la dreta de l’entrada, just on després s’hi van instal·lar els ordinadors i els compactes musicals. Recordo unes quantes tardes d’estiu en aquell lloc, i també alguns matins de dissabtes, amb el meu amic, l’Ivan, llegint, rient i callant quan ens fotien crits ( no gaires perquè, ja de petit, era bon noi jo).

A partir d’aquí, durant uns quants anys, no hi vaig anar. Fins que vaig començar a estudiar econòmiques, que hi acudia per estudiar, sempre abans d’exàmens ( allò d’anar estudiant durant tot l’any ho considerava d’una irracionalitat inexplicable, i un malbaratament de temps i neurones gairebé punible).

I després d’uns altres anys d’absentisme hi he tornat darrerament amb una certa constància. A vegades sol, i a vegades amb els meus fills, que els encanta veure la proliferació de contes de totes mides i colors que hi troben. Tot i que el petit no entén gaire bé perquè no se’ls pot quedar, o que si se n’endu un, no és per sempre sinó que al cap d’uns dies s’ha de tornar. Més d’una discussió hem tingut per aquest motiu. Però els agrada aquest lloc, i m’agrada molt que els agradi.

– Ara m’he posat nostàlgic! –

Abans de començar a escriure aquest post ( en una llibreta petita, fent una lletra horrorosa que no sé si sabré entendre després) he fet una ullada a la secció de Novetats, sempre ben proveïda. De seguida hi he vist la reedició del llibre Girona ara i sempre d’en Narcís-Jordi Aragó. Ni m’ho he pensat. L’he arreplegat també, de seguida, com si em fes por que me’l prenguessin. M’agrada llegir sobre Girona ( ja he dit en alguna ocasió, i he deixat per escrit per si mai algú en dubta, que em sento gironí i saltenc a parts iguals). Només obrint el llibre he vist imprès el nom d’en Josep Pla, el qual va escriure i descriure amb llarguesa sobre Girona, i la prosa del qual sempre m’ha atrapat. I en Narcís-Jordi Aragó no és diferent ( ara semblarà que li vull fer la pilota, però no; si algú s’ho pensa se me’n refot). M’agrada molt com escriu, estigui d’acord o no amb les opinions que expressa. Per aquest motiu intento llegir totes les seves col·laboracions a El Punt. A vegades, llegint-lo, o ara, repassant per sobre el llibre que tinc entre les mans, em sento un ignorant absolut, radical, insalvable. Aquest home és un pou de saber, almenys és la impressió que em fa. Admirable.

Tornant a la biblioteca, un cop recollit el llibre d’en Narcís-Jordi Aragó he anat directament al sofà del qual parlava al principi, un sofà groc, de dues places, al costat dels expositors que sostenen 144 revistes diferents, aproximadament ( les he comptades a l’engròs … està clar que tinc poca feina). Davant meu hi ha una noia descalça escoltant música i estudiant anglès. Ha deixat les botes a la seva esquerra, de qualsevol manera, enmig del camí, sense gaires miraments per la gent que passa. Almenys, sort que no li fan pudor els peus. Davant seu s’hi asseu una altra noia amb apunts d’economia, però ara mateix està fullejant el darrer número de la revista Enderrock. Més enllà hi ha tres avis llegint un diari rere l’altre; informats n’estaran. A part d’ells, i des del lloc on sóc, veig sis persones més repartides pels sofàs i butaques llegint, escrivint amb un ordinador damunt la falda o, com jo, en una llibreta. Tres magribins, un indi, un negre i un blanc. Un altre noi d’aspecte magribí bada entre les lleixes que contenen llibres d’Història i societat fent veure que busca alguna cosa, però en realitat no ho fa ( se li veu la mirada distreta i un interès nul pel que posa al llom dels llibres. No sé si s’enganya a si mateix o a algú altre). Els ordinadors de lliure accés estan ocupats. Sempre solen estar-ho aquesta hora. I també estan ocupades totes les taules petites que hi ha al voltant de la biblioteca. Apunts, llibres, ordinadors, … tothom hi fa la seva, i ben fet que fan ( o fem). Aquesta biblioteca és un lloc per passar-hi hores, no com la vella, que s’hi anava a fer el que tocava i sortir gairebé corrents per agafar aire. Per entendre’ns: aquella semblava un arxiu de llibres, aquesta és un centre de lectura i esbargiment cultural.

– Caram a vegades em sorprenc a mi mateix: en dues ratlles he concretat la idea que volia transmetre, i que havia tardat dues pàgines en redactar. En quinze paraules he tancat el tema; podria esborrar la resta i no passaria res. De totes maneres ho deixaré, perquè m’ha costat una feinada considerable fer-ho mig llegible, i m’agradaria que es notés ( digueu-ne, si voleu, vanitat) -.

No ho he dit, però al carrer plou, i ara ho fa amb insistència. És una tarda més d’aquesta primavera que combina matins esplendorosos amb tardes tempestuoses. Ja és bonic això, però fa tants dies que dura aquest cercle viciós que comença a cansar. En fi, és hora de callar i anar marxant, que vosaltres deureu tenir feina. Jo me’n vaig a casa a desxifrar aquests apunts, ara que encara els tinc frescos en els sentits ( perquè jo funciono més pels sentits que per la memòria; no hi puc fer més). No porto paraigua. Em mullaré una mica, però m’és igual. Estic content i tranquil. No puc demanar res més.