Temps. Regalar-se deu minuts cada dia. Vint si és possible. Menys si en sembla suficient o més si tenim ganes de fer-ho. Si no tenim mitja hora al llarg del dia, encara que sigui a trossos, o és que no volem tenir-la o és que tenim la vida massa desordenada. Ser-ne conscients, potser seria el primer pas, i una primera fita assolida.

Sinceritat. Sinceritat amb nosaltres mateixos, sense sentir-nos obligats a explicar-nos a ningú ni a donar raons del que fem. Ser conscients de la nostra veritat, de la veritat intuïtiva que ens bull per dins, assumir-la i viure-la obertament, és la pedra angular de la felicitat i un dels principis de l’autoestima. És no enganyar-nos, la qual cosa no sempre és senzilla. És afrontar el que sentim, el que fem, el que volem fer, el que som, i dir-nos-ho. I un cop ens ho hem dit, podem dir-ho als altres, sí és que ve al cas i en tenim ganes. Hi ha coses en aquest món que no es poden fer, i una és no ser sincer amb un mateix. Per ser-ho ens cal buidar el cap de prejudicis i predisposicions, de tensions i enveges, de desitjos i pors, de prudències excessives i d’excessives visceralitats i trobar la “veritat” que s’hi amaga a sota, la nostra veritat. La meditació ens ajuda a fer-ho.

” Jo us he portat fins a la riba del riu. Tastar l’aigua o no, és cosa vostra” ( Taisen Deshimaru)

Fracàs. El fracàs és la porta de l’èxit. És la raó per la qual estem meditant. Sense fracàs no ens faria falta meditar, per tant, és absurd viure les dificultats que ens trobarem com un fracàs. El fracàs són els maons a terra. L’èxit, la paret aixecada. El fracàs no és un final, sinó un punt de partença i el treball feixuc cap a l’èxit. La calma que cerquem no ha de ser per fugir de la realitat, sinó precisament pel contrari: afrontar-la i viure plenament, sense interferències ni filtres.

Anàlisi. Meditar no ens resol els problemes, però ens dóna eines per afrontar-los. Són eines que pesen, que costen d’adquirir, però que la pràctica constant va fent més i més lleugeres. La meditació profunda sobre una qüestió, una pertorbació, la contemplació de les raons, les causes, les conseqüències i les solucions, és l’ús de les eines que ens ajudaran a apartar els obstacles que trobem en el camí de les nostres vides. Primer cal trobar el punt de calma precís, el punt de concentració òptim, mantenir una atenció tan completa com ens sigui possible, i després afrontar l’objecte de l’anàlisi com qui contempla una pintura en tres dimensions. Entrar-hi, sortir-ne, mirar-nos-la amb desafecte, amb els ulls interiors oberts, sense tapar-nos-els, i vivint l’objecte de l’anàlisi en profunditat i amb serenor. A vegades fa falta valor, però és que la valentia és un principi essencial per viure plenament la vida. Sense uns mínims de valor i gosadia, la plenitud és impossible.

Paciència. Molta paciència. La paciència és també la mare d’aquesta ciència. Faran falta dies per notar que, deu minuts de contemplació, ens regalen unes bones estones de pau interior, i algun somriure. Caldrà esforç per arribar al silenci sense esforç. Caldrà intel·ligència, no desanimar-se i buscar tossudament els camins que ens portin fins els nostres propòsits. Si respirant no trobem la pau, cerquem-la en la visualització d’alguna cosa que ens sembli bella, sempre i quan no ens pertorbi sinó que ens sumeixi en un èxtasi contemplatiu. Per uns serà una papallona. Per d’altres la lluna. Per d’altres una vela que es va consumint, i per d’altres un paisatge. No mirem, no els busquem físicament sinó a través de la visualització amb els ulls tancats. Vivim-los, deixem-nos atrapar per aquestes imatges com si fossin la única cosa existent en el món. Concentrem-nos, esforcem-nos, i a mida que entrem en la plena atenció, anem abandonant tot esforç i tota tensió, que la calma anirà venint per si sola.

Pensaments. Pensaments que van i venen. Descontrolats, pertorbadors, que ens distreuen i s’encadenen un amb l’altre dificultant la pau i el silenci interiors. No ens hi hem d’enfadar. És precisament perquè existeixen que estem meditant, per adonar-nos que hi són, i per aprendre a no deixar-nos esclavitzar per ells. Enfadar-s’hi és reforçar-los, alimentar-los, donar-los una raó de ser, que és precisament el que no volem. Cal deixar que els pensaments flueixin sense identificar-nos-hi, que vagin passant, venint i anant, sense retenir-los. Poc a poc, s’aniran aturant. El nostre cap és com el fons del mar remenat per una intensa maregassa, pertorbadora, continua, que converteix les aigües en un caos brut i inestable. La sorra, les algues, les substàncies en suspensió en un fons revoltat emboiren la claredat, la diafanitat, i fan que l’aigua sembli impura, i no ho és. Les partícules que entelen l’aigua no són l’aigua, sinó agents aliens a ella. L’aigua és pura, com el nostre pensament quan s’atura. Estant-nos quiets, poc a poc, els pensaments es van precipitant cap el fons i arriba la llum a tots els racons del nostre cap. Pensar és més fàcil, i no pensar també, i és més senzill veure les coses com són i no només com som.

Si tenim paciència i constància veurem que hi ha diversos nivells de pensament. Un de dens, que parteix de la base del cervell, que angoixa i pertorba amb força i insistència; un d’afilat, com la fulla d’un ganivet, que té l’origen en la part frontal del cervell, nerviós i arbitrari, difícil d’apaivagar; i un de subtil, de la capa superior del cervell, superficial, que fa d’observador del silenci, essent moviment ell mateix és calmós i no violenta la pau.

Asseguts. En una cadira per exemple. Per meditar no cal fer contorsions forçades ni agafar postures que tensin excessivament les articulacions. N’hi ha prou d’estar-nos asseguts en una cadira còmode, amb l’esquena recta i el cap també, per mantenir uns mínims de tensió física i no caure en la somnolència.

Respirar. Com si fos la primera vegada que respirem. Prestar atenció a l’aire que inspirem i al que expulsem al cap d’uns segons. Aire renovat que penetra fresc, ple d’oxigen, i que des dels pulmons s’estén per tota la geografia del nostre cos, mil·límetre per mil·límetre. Revitalitza cada cèl·lula gastada, cansada, entristida i adolorida. L’aire que expulsem s’emporta totes les impureses, el més corromput i brut que teníem a dins. I quedem nets.

Imaginar. Que la imaginació ens vessi aigua per damunt del cos. Una aigua diferent, sanadora, profilàctica i analgèsica. Aigua que ens travessa de dalt a baix, sense oposició, com si fóssim pur esperit. L’aigua arrossega tot allò que no forma part de la nostra essència: odi, nerviosisme, por, tristesa,… fins i tot alguna malaltia. Ens neteja per dins i ens omple de frescor o escalfor, segons convingui a cada moment, i d’energia, positivitat i saviesa.

Aturar la ment. Integrar en nosaltres tot el que ens envolta, els estímuls que ens arriben i que estimulen els nostres sentits com ho farien els dits amb les cordes d’una guitarra. Ser guitarres, de cos sinuós i llarg, buits per dins. Aquesta buidor, aquest espai en el qual ressonen els ecos de l’exterior, és la nostra ànima. És inútil buscar-la amb cap més forma, i omplir-la és alterar-ne la bona sonoritat.

Si fa falta tanquem els ulls per concentrar-nos amb més facilitat. No cal un paisatge bonic que ens encomani calma i silenci. De fet, un entorn massa bell i idíl·lic podria entorpir la contemplació interior. Ara és hora de girar els ulls cap a dins i, amb la mirada, tota l’atenció. Una bella posta de sol, un paisatge de camps verds o la bellesa blava del mar podrien distreure’ns. En fem prou amb una cambra de casa en la qual puguem estar una estona en silenci; un espai conegut, familiar, quotidià, on ens trobem còmodes i ens sigui fàcil relaxar-nos. No cal res més. És moment de dedicar-nos una estona a nosaltres mateixos, alleugerir les tensions que habitualment pateix el pensament i que s’estenen per tot el cos. Cuidar-nos, escoltar-nos, tenir-nos una mica d’afecte i d’aquesta manera anar-nos coneixent millor. Es tractaria de ser una mica més amics de la nostra pròpia essència. El ritme del dia a dia sovint no ens ho permet.