L’informe sobre la situació social de Salt, que pinta una realitat dramàtica i perillosa, és una bona notícia. És bo que s’hi digui el que s’hi diu, que dibuixi, i d’alguna manera certifiqui, la realitat tal com és, sense embuts i de manera crua (manllevant el mot que va fer servir l’alcaldessa, Iolanda Pineda, al referir-se a l’informe). Pineda és conscient de la gravetat de la situació. I Jaume Torramadé, exalcalde i portaveu del grup municipal de CiU a l’oposició, també. I Ramon Muñoz, regidor d’Independents per Salt, i Antonio González, el regidor del PP, i també Joan Boada, portaveu del grup municipal d’ERC i soci de govern amb el PSC de Pineda.

Tanmateix, el retrat que ara es fa de Salt, com molt bé diu l’editorial d’El Punt (11/12/2010), posa negre sobre blanc una situació coneguda. Què aporta de nou?  La visió de conjunt. Llegit de dalt a baix,  l’informe pinta un Salt dramàtic, ple d’ítems que no conviden a l’optimisme. Des del govern diuen que ens en sortirem, i segur que serà així. Però per sortir-ne falten uns inputs, la confluència d’uns factors que ara no es donen. Per una banda, la responsabilitat dels governants locals, els que manen i els que fan oposició. Que s’asseguin. Que no diguin res als mitjans si creuen que els hem de perjudicar. Que parlin i busquin les formules on tots se sentin còmodes, i pactin respostes, propostes i treballin plegats. Per evitar suspicàcies partidistes, que ho facin, si cal, d’amagat, però que la resposta sigui ferma, conjunta i resolutiva. Per altra, cal la implicació de la ciutadania (complicada, perquè el mateix informe parla de resignació per la situació, indiferència cap als veïns i poca identificació amb el territori; però els reptes difícils no ens han d’espantar). I a més i sobretot, cal la implicació de les administracions supramunicipals. Però no com s’ha donat fins ara: mitjançant bones paraules, promeses, i ajudes… sí, ajudes, però insuficients.

A Salt, senyors de la Generalitat, els que surten i els que entraran, senyors del govern de l’Estat… a Salt, senyors, tenen un problema greu que si no resolen de manera contundent i ferma qualsevol dia pot acabar en desastre. I llavors, tot seran lamentacions. Volem els 200 milions d’euros que ens han promès. I volem més, perquè ens cal més. Molt més. I no tot són diners. Els grans problemes reclamen grans solucions. També calen eines que el municipi no té en les seves mans. I cal la implicació, voluntària o forçada, dels municipis del voltant i de més enllà. Bescanó, Vilablareix, Sant Gregori, Fornells, Aiguaviva, Girona!… han d’assumir la seva quota de responsabilitat per resoldre una situació que no els afecta ara, però de la qual es beneficien (molts saltencs treballen en polígons i empreses d’aquestes ciutats, que els considera bons per treballar, però no bons perquè hi visquin).

Salt no ha triat ser com és. No són els saltencs que han convertit Salt en una ciutat dormitori i un gueto on ara hi bull el càncer de la marginació social. Han sigut uns altres, en altres temps. I són  també responsables els d’ara, que no s’hi posen ferms.

Les demandes de Salt, ara mateix, no són per viure com reis, perquè ningú hi viu, sinó per viure amb dignitat. I la dignitat no es pot regatejar.

Quan era petit, el meu poble era ple de bojos passejant amunt i avall. Hi havia en Manel. Vell, escardalenc, caraxupat, desdentat i de mirada viva i riallera. En Manel es posava en un angle d’un dels dos camps de futbol del poble i amenitzava els partits dels diumenges amb la seva trompeta-pal d’escombra. Fotia uns crits que feia riure a tothom. Els jugadors de l’equip contrari, poc acostumats a la seva presència, per força s’havien de desconcentrar sentint-lo cridar. Hi havia en Robert. En Robert tenia un aire a Forrest Gump absolut i acabat molt abans que Forrest Gump existís. Cabell ras tot al voltant del crani i més llarg damunt la testa. Esprimatxat, esblanqueït i mirant sempre a terra, perdut en els seus deliris, caminava pel carrer. De cop i volta es fregava nerviosament les mans i arrancava a corre. O no era exactament corre. Era un caminar accelerat, impetuós i nerviós. Era deixar-se anar. Era adonar-se de cop que havia oblidat l’olla al foc, o que l’autobús se li escapava. O, potser, simplement, fugia de les mirades rialleres dels que l’observaven. Hi havia en Vicenç. Escardalenc també. Morè, agitanat, amb una perpètua cara a mala hòstia. Mentre pedalava damunt el que era la seva vida, la seva bicicleta, semblava renegar ferros i claus. S’aturava a la vorera i començava a fotre crits als cotxes. Dirigia el trànsit, cridava, vociferava, esgaripava, feia tremolar l’aire amb els seus renecs. Un dia, em van dir, li van robar la bicicleta. I no el vaig veure més.

Ara ja no hi ha bojos a Salt, almenys d’aquest calibre. Això sí: hi som els que vivim com bojos. Dins la voràgine del que diuen que és la vida moderna (i que jo dic que, de fet, no ho és de moderna sinó desbocada).  El meu poble ara és ciutat, i dir-ho així, verbalitzar-ho, em dol. Però és exactament així. Hi ha menys bojos al carrer i molta més gent. Els veïns de sempre ja no hi són. Les cases s’han tancat més que mai. Les mirades també. Els bondies són escassos. Els referents culturals, vitals, emocionals entre els veïns s’han diluït i ja no ens assemblem gaire els uns amb els altres. Som de llocs diferents i vivim més apretats però més distants. Els mal dits autòctons i els eufemísticament anomenats nouvinguts. Tots amb tots i tots barrejats. Som oli i vinagre. Més allunyats. Més isolats. I entre tots no hi ajudem gens. La ciutat s’ha deshumanitzat. Aquesta és la veritable tragèdia.