Engego l’Spotify i busco les Variacions Goldberg, de Bach. La musicalitat del piano, tranquil, conversador, omple la cambra i sembla que aturi el temps. Hi ha la música, jo, la pantalla de l’ordinador i un munt de coses per dir, que no són musicals, però que donen ritme i color a la meva vida.

La variació número 1, després de l’ària inicial, comença nerviosa, revolucionada, com si estigués enfadada, però llavors, sobtadament, el piano es calma, i comença el diàleg de raons i sentiments, variats, coloristes, tempestuosos a vegades i francament dolços i tendres en altres moments. Hi ha de tot en les Variacions Goldberg; és com asseure’s en un banc de la rambla i veure passar la gent. O com parar-se a contemplar la pròpia vida.

La pianista d’aquesta història ( real, com totes les que explico) no sabia tocar el piano. De fet ni tan sols li agradava Bach, la qual cosa és molt acceptable; hi ha molta gent que no li agrada la música clàssica. Quan s’entra en el terreny dels gustos no hi ha res a discutir.

La pianista va demanar una clara a la cambrera, i jo una altra.

– Puc fer-te una foto? – em va dir.

I me la va fer, i llavors me la va ensenyar. “ Hosti, quina mala cara que faig”, vaig pensar.

El bar era ple de gent. Al nostre costat una parella de noies ens miraven constantment i es deien alguna cosa mentre no es deixaven anar de la mà. En els coixins de l’altra banda ell posava els peus damunt la cadira i ella, amb uns cabells llargs, llarguíssims, remenava el mòbil i li deia coses ( a ell, no al mòbil). Darrera meu, les finestres donaven al riu, que baixava fangós i opac, com sempre que plou una mica més del compte. La tarda es transmutava en vespre, més lentament que altres vegades, o potser m’ho semblava. No és que m’avorrís o que se’m fes la tarda llarga, sinó al contrari. Era la vida que, al nostre voltant, de la pianista i meu, semblava transcorre en càmera lenta. Era un Tot desenfocat, mig mut ( com una mena de sonsònia constant i agradable, que mata els silencis i dóna credibilitat als somnis). La única cosa no difosa era ella, la pianista, inquieta, pensativa, bevent, parlant, amb ganes de preguntar coses que no preguntava, i amb ganes de dir-me coses, que li vessen dels llavis, però reprimeix, amb el conseqüent dolor per la meva part, i em penso que també per la seva.

– Si ets pianista, has de tocar el piano – li hauria d’haver dit -. Ni els violins, ni les bandúrries, ni guitarres ni maraques; ets pianista, ho saps, i la sonoritat de les cordes la tens a dins, la notes … necessites tocar el piano com el piano necessita ser tocat. Penses en el piano a totes hores, en tot moment, forma part de la teva vida i, en els teus somnis ( tant els que tens desperta com adormida) els teus dits el toquen, el so de cada corda percudida et fa venir pell de gallina, i entres en un èxtasi dels sentits que et fa sentir viva, plena, satisfeta, radiant, però … sempre acabes despertant, perquè de fet somies, i en lloc de tocar el piano tens un altre instrument a les mans.

–      Has de comprar el piano – hauria d’haver insistit – per ser feliç, i donar consistència a la teva naturalesa desnaturalitzada des de fa tant temps. El teu cor i la teva ment volen exactament el mateix, i no els fas cas.

La pianista m’hauria mirat. Llavors hauria abaixat els ulls, hauria fet un lleuger sí, gairebé imperceptible, amb el cap, i la seva expressió s’hauria enfosquit.

– Quan passes la mà per damunt les tecles, encara que sigui subtilment, notes que se t’ericen els pèls del braç i un calfred et puja fins l’espatlla i s’estén cap el pit. I tanques els ulls sentint, vivint la música que, en el fons, vols sentir.

Però no li vaig dir. Però sap que és així, i que sempre serà així. És la seva natura perquè, una pianista sense piano no té sentit, i un piano sense pianista, és un moble inútil que no serveix per a res.

Es feia tard. Havia de marxar. Les noies de la taula ja no hi eren i ara l’ocupaven un noi de cabells llargs i una noia de mirada viva i radiant. El vespre encara estava transmutant i es va mantenir així ( recordes?) fins el moment que ens vam separar. Llavors, la foscor es va fer completa i impenetrable, i la música es va acabar.

– Quina tarda, oi, Ingrid?

–          En aquest lloc són perfectes tots els dies. Em sento molt bé, Humphrey.

– Aquí sembla que el temps s’aturi, que no existeixi, que tot ( les nostres vides, les nostres pel·lícules, … tot) hagi estat un somni. Breu i agradable, no trobes? Les festes de Hollywood, els crits dels fans, els flaixos de les fotos i aquell aire que teníem de gent que està per sobre de la resta dels mortals.

– Tu ho estaves, Humphrey. Me’n recordo dels darrers plans de Casablanca, te’n recordes? Els darrers que vam compartir vull dir. Tu amb la gavardina i aquell barret d’ala ampla, seriós, fent el que el seny i el guió et deia que havíem de fer. L’ombra que t’enfosquia mitja cara i jo, davant teu, mirant-te amb cara d’enamorada, suplicant-te que marxessis amb mi en aquell avió que ens esperava amb els motors engegats. La llum m’il·luminava el rostre i se’m veien reflexos brillants als ulls, les llàgrimes, i … però és igual, jo només era l’Ingrid Bergman. Tu, en Bogart, vas ser Casablanca.

– Ja pots comptar. Junts vam ser Casablanca. Sense tu hauria estat una pel·lícula de segona,  d’aquelles de diumenge a la tarda. Però … no parlem més d’aquells temps! Van ser uns anys feliços que formen part del passat. El que compta és l’ara i l’aquí. Has vist quin paisatge?

– És preciós. Sembla que visquem en una pel·lícula de les nostres. Fixa’t quina llum … els reflexos del cel tan ple de clarobscurs, els núvols damunt les muntanyes a tocar l’horitzó … les muntanyes … la badia, tan en calma, i aquesta pau.

– I aquesta casa colonial, Ingrid? Pots imaginar-te un lloc millor que aquest balcó de columnes blanques, aquesta barana perfecte, baixa, el terra de gres i les dues cadires de vímet que abracen els nostres augustos cossos d’ex-estrelles cinematogràfiques?

– Com sempre l’encertes, Humphrey. Però és clar, ja és normal en àngels com nosaltres.

– Ni dimonis ni àngels, Ingrid .. recorda que estem al purgatori.

– Sí, però … pots imaginar un paradís més meravellós?

– No, de cap manera. No és possible que el cel sigui millor. Però creu-me que no mereixem altra cosa. O no ho veus que aquest lloc està fet del material del qual estan fets el somnis de les persones?

– Sí. Igual que tu i jo, vols dir, oi? Que estem fets de cel·luloide.

–         Què fa que algú malgasti uns valuosos minuts de la seva vida a fer, per exemple, una futilitat com ara un vaixell de paper? – va preguntar el pragmàtic.

Va haver-hi un silenci gairebé absolut en tota la sala. El va trencar un estossec forçat del bohemi del poble, que s’asseia a la taula del costat.

–         Digueu senyor Beltran! – va inquirir-lo el pragmàtic tot girant-se -. Segur que teniu una opinió. Què fa que algú perdi el temps fabricant un vaixell de paper, amb la de coses importants i útils que hi ha per fer?

–         Mireu senyor …

–         De tu, si us plau.

–         Com vulgui. Mireu senyor de-tu.

– Valga’m Déu! Volia dir …!

– Sí, sí, un moment. Volia dir, senyor de-tu, que la cosa més útil i interessant, intensa i emocionant, romàntica o excitant que es pot fer en aquesta vida, en un moment determinat, pot ser un vaixell de paper.

–         No veig com …

–         Doncs cada vegada que una criatura en demana un, per exemple.

–         Bé, seria una excepció, i no deixa de ser un cas puntualíssim.

–         Sí, ja sabia que m’ho diríeu. Però és el cas més clar, i més comprensible per una ment pràctica i resolutiva com la seva, però n’hi donaré un altre si ho prefereix.

–         Vostè dirà.

–         Sí, diré. Jo pinto. És la meva feina.

–         Sí, està clar.

–         Queda clar doncs. Pinto. I per vostè, que compra quadres com qui compra bons de l’estat o accions d’una o altra societat, això no vol dir res. Un quadre, per vostè, és una inversió.

–         Bé, per mi i per molta altra gent. El meu galerista, diguéssim, em va convèncer de comprar art a través d’aquest argument: compri avui, per revendre demà … o d’aquí a vint anys. I crec que tenia raó.

–         Sí, i molta gent fa com vostè. Per cert, un argument molt mercantilista el del seu galerista; bé, ja s’espavilarà. És clar que d’alguna cosa hem de viure els artistes, i ens va molt bé gent amb possibles, com ara vostè. Però el que volia dir-li és que hi ha molta gent que se’ls mira, els quadres, d’una altra manera: amb admiració, gaudint de la bellesa que contenen. Hi ha quadres molt bons senyor de-tu.

–         Li prego que no em digui més senyor de-tu.

–         Molt bé. Disculpi. Li diré pel nom si ho prefereix: Jeremies.

–         Li agrairé molt.

–         Doncs d’acord. Li deia que hi ha quadres molt bons senyor de-tu. Senyor Jeremies, vull dir. Quadres memorables davant dels quals tots quedem encantats i …

–         Sí, sí. Ja veig on vol anar a parar: crear, oi? Fer alguna cosa amb els nostres mans, no? Però per l’amor de Déu senyor Beltran! No compari un Van gogh, un Picasso, un Velazquez o un Dalí amb un vaixell de paper! Una cosa és l’art i l’altra un mer passatemps que …

–         No comparo res senyor Jeremies. La bellesa o la qualitat són una qüestió en la qual no vull entrar ara perquè no ve al cas. Jo li parlo de … com li diria? … Miri, tinc un fill, senyor Jeremies.

–         El felicito! La mainada són el nostre futur i …

–         Sí, sí, ja ho sé, però deixi’m dir. Tinc un nen de tot just tres anys. Ahir va agafar un full de paper, un dels meus pinzells i aquarel·les. Va agafar un vas ple d’aigua que havia de ser per si tenia set  i va començar a pintar sense dir-me res. Vaig veure’l, però vaig deixar-lo fer. Observava des de la distància la seva concentració i el procés que seguia: mullar el pinzell en l’aigua, sucar en la pintura, pintar el paper, i tornar a començar. Tres anys senyor Jeremies. Va fer servir sobretot el color negre. Va espatllar el pinzell de tant apretar damunt el paper. Em va barrejar les aquarel·les, i ho va embrutir absolutament tot per pintar la seva petita obra mestra. Quan va acabar va agafar el paper i me’l va portar. Me’l va ensenyar i em va preguntar si m’agradava. Li vaig dir que sí. Va agafar la carpeta on guardo els meus treballs i em va demanar que l’ajudés a endreçar-lo. Vaig fer-ho, i allí dins els vam deixar. Llavors ell mateix va tancar com va poder la carpeta i la va guardar al seu lloc. Jo no parava de mirar-me’l. Era tot innocència, tot entrega, tot … com li diria … tot amor dedicat a allò que havia fet. Senyor Jeremies, sap què li dic? Aquell dibuix és per mi el quadre més meravellós que he vist mai. Ho pot entendre això?

–         …

–         Doncs un simple vaixell de paper, ben fet o mal fet, pot contenir tot el cor d’algú, sap? La il·lusió d’un infant, sí, però també la d’un adult. Pot ser una distracció per passar el temps, té raó, o ( i presti atenció, li prego) una intensa declaració d’amor. Sí, sí. Una declaració d’amor. Per exemple, una manera de dir sense paraules que “ T’estimo molt i, malgrat la distància, et vull al meu costat”. Ja ho veu; una senzilla, sincera, oberta i apassionada declaració d’amor.

Benvolgut senyor Jeremies, no està l’autèntic valor de les coses que es fan en el resultat que s’obté, sinó en l’actitud amb la que s’han elaborat. Vostè no m’entén, ja ho sé, i tampoc ho entendrà un munt de gent, però n’hi ha molta que sí que ho ha entès. Saben molt bé de què els parlo. Aquestes persones són dignes de que els regalin un vaixell de paper.

( Dibuix fet pel meu fill, l’Albert; 3 anys)