Des de finals del mes de gener de l’any 1998 tinc un deute moral, personal, gairebé íntim, amb una persona. El seu nom és ( o era, perquè fou assassinada el dia 3 de febrer del mateix any) Karla Faye Tucker. La meva relació amb la Karla és nul·la, més enllà d’haver llegit la seva història en els diaris i haver-me marcat fins el punt de no haver-la oblidat des d’aleshores. Durant unes setmanes se’n va parlar sovint d’ella, perquè era la primera dona a la qual s’estava a punt d’executar a Texas des de l’any 1863.

Va néixer a Houston el novembre de 1959, en una família amb problemes. Quan tenia 10 anys, durant el procés de divorci dels seus pares, va assabentar-se que era el fruit d’un afer extramatrimonial de la seva mare. Amb 12 anys va començar a consumir drogues i practicar el sexe. Amb 14 fou expulsada de l’escola i va entrar, a través de la seva mare, en el món de la prostitució. Quan en tenia poc més de 20 va conèixer una dona que es deia Shawn Dean i al seu marit, en Jerry Lynn Dean, que li van presentar un tal Danny Garrett l’any 1981.

L’11 de juny de 1983, durant una festa, la Karla es va assabentar que la Shawn i en Jerry Dean s’havien separat feia tot just una setmana. Al cap de dos dies, ella i en Danny Garrett, després de passar tot el dia consumint drogues, van entrar de matinada a casa d’en Jerry per robar-li la moto. En Jerry els va sentir i s’hi va enfrontar i en Garrett va començar a colpejar-lo amb un martell, al cos i al cap. La novia d’en Jerry, que es deia Deborah Thornton, es va amagar, però la Karla la va trobar i va atacar-la a cops de destral. Finalment en Garrett va clavar-li la destral al cor.

Durant la primavera de l’any 1984 la Karla i en Garrett foren declarats culpables del doble assassinat i condemnats a mort al cap de pocs mesos. Abans, però, quan esperaven la celebració del judici, la Karla va entrar en un programa de reeducació de la presó i va començar a llegir la bíblia. Poc a poc va anar sentint la fe en el seu interior, i va anar prenent consciència de la gravetat dels seus actes.

Des d’aleshores la seva actitud, compromís i sociabilitat van canviar radicalment. Els mateixos funcionaris de la presó de Gatesville, acostumats a conviure amb condemnats a mort i d’haver vist incomptables intents de rehabilitació, sincers i dissimulats, van testificar a favor de la commutació de la pena de la Karla, convençuts que s’havia rehabilitat. Van manifestar que no era, des de cap punt de vista, el mateix tipus de persona que el dia que va entrar a la presó, i que el seu comportament era exemplar. Fins i tot el germà de la Deborah Thornton (la dona a la qual va matar), després de parlar amb la Karla en diverses ocasions, va testificar al seu favor.

Totes les demandes de clemència, commutació de la pena i suspensió temporal de l’execució foren denegades.

La Karla va seleccionar cinc persones perquè poguessin assistir a l’execució per injecció letal. A la llista hi havia el germà, el marit i dos fillastres de la Deborah. Les darreres paraules, a part de les que va dedicar a la seva pròpia família,  van ser per expressar el ferm desig que el compliment de la condemna servís, almenys, perquè els familiars de la Deborah retrobessin la pau que ella els havia pres feia tants anys.

La Karla no pretenia que li perdonessin la condemna, sinó que la hi commutessin per cadena perpètua. Li hauria agrada tenir la possibilitat de redimir la culpa, almenys a ulls de Déu. I la manera com podia fer-ho era ajudant al proïsme a través de la seva pròpia experiència, evitant a través del seu exemple i les seves paraules que altres joves cometessin els mateixos errors que la van portar a ser coautora de dos assassinats. Mentrestant, mentre li ho van permetre, va dedicar tots els esforços a donar confort anímic a les companyes de presó que ho necessitaven, mostrant-los l’afecte sincer del qual moltes d’elles no havien gaudit mai al llarg de les seves vida.

Tots som culpables d’alguna cosa en aquesta vida, i jo no sóc diferent. Vull dir que fins que no vaig conèixer aquest cas i vaig seguir-lo amb interès, tenia una opinió indefinida sobre la pena de mort. I a vegades, aquesta indiferència o equidistància no és permissible, almenys des del punt de vista moral.

És moral l’“ull per ull i dent per dent”? O és una moralitat falsa, enganyosa i tramposa? Què aporta al bé comú? Hi aporta res? … són alguns dels mil interrogants que, potser per primera vegada en la meva vida, vaig fer-me com si la meva opinió no fos intranscendent i una més en un mar d’opinions. Vaig pensar-hi com si jo tingués l’última paraula, la decisió final; com si la vida d’aquestes persones estigués únicament en les meves mans. Aquest plantajament em reclamava una postura sòbria i reflexionada.

En el cas de la Karla, vaig arribar a la conclusió que hi havia molts paràmetres a considerar: infantesa complicada, drogues, … Tots aquests factors explicaven com es pot arribar a cometre la salvatjada que havia comès. No li treien responsabilitat, ni la justificaven, però eren una explicació de la barbàrie.

Referent a l’execució de l’assassina, és a dir, de la Karla, … faria justícia? Vaig adonar-me’n que, per desgràcia, la Justícia ( en majúscules), en molts casos, no és possible. Lamentablement, en el cas que ens ocupa, res podia tornar la Deborah i en Jerry a les seves famílies ( que seria l’única solució realment justa). Així doncs: per a què serveixen les condemnes quan fer Justícia no és possible? Les possibles respostes són clares: Per vetllar per la seguretat de la comunitat, per a rehabilitar el pres o per simple venjança.

Si la pretensió és rehabilitar-los, és evident que la pena de mort no és un sistema vàlid. Si el que es tracta és de vetllar per la seguretat dels ciutadans, matar els presos no és ni necessari ni moralment lícit. I més en un cas com el de la Karla, que ja no era un “element” perillós per a la societat, sinó al contrari. Segurament podria haver fet molt bé a moltes persones si li haguessin permès seguir vivint.

Així doncs, vaig concloure, la pena de mort no és res més que una resposta venjativa a un acte indigne, i com a tal, indigne en si mateix. Envileix les persones que poden aturar-la i no ho fan ( pel que fa a la Karla el pes de la responsabilitat recau de manera molt remarcable en el governador de Texas d’aquells temps, que podia commutar la pena si ho hagués volgut. Resulta que aquest home era un tal George W. Bush que va arribar a president dels Estats Units). D’alguna manera, la pena de mort és també una taca de sang a les mans de les persones del carrer que són indiferents o aproven l’assassinat legal de qualsevol ésser humà.

Encara que no hi hagués la possibilitat d’errors o mala fe durant el processos ( la qual cosa s’ha demostrat que ha passat moltes vegades), hi ha moltes raons per estar en contra de la pena de mort. I la primera i indiscutible hauria de ser el respecte per la vida humana ( fa vergonya haver-ho de dir a aquestes alçades). El que comet una falta tan greu ha de ser castigat, es digui Karla Faye Tucker o George W. Bush, però matar-lo no és justificable. Situa a botxins i assassins a la mateixa alçada, en tots els aspectes. És un acte de simple i cruenta venjança que no aporta res de positiu.

La persona que ha perdut algun ésser estimat a causa d’un assassinat, és comprensible que pugui voler venjar-lo, però els que han de dirigir i procurar pel bé comú, no han de rebaixar-se a satisfer aquest desig de sang. Han d’estar per sobre d’això, moralment i també a la pràctica.