La poesia encomana poesia, i provoca un rau-rau interior que no sé si és dolorós o plaent ( no sabria destriar-ho).

Ens dessagnem en paraules que per molt sentides i rebuscades que siguin, o encara que ens brollin de dins, a raig, com la sang d’una vena sobtadament foradada, no són mai ni prou boniques ni prou exactes per explicar la força aclaparadora dels sentiments que volem transmetre.

Potser, l’única manera d’acostar-se a una expressió plena del que sentim és a través de l’acció ( o de la inacció a vegades) i vestir-la d’un llarg silenci dens de sensacions, per a no embrutir el que està succeïnt amb la subjectivitat de les idees i l’imperfecte aproximació dels adjectius.

La paraula exacte són els silencis, i els silencis poden ser eixordadors.

Reemprens antics hàbits que havies deixat de banda per unes raons incertes. I pensaves que podries mantenir la decisió sense recança, amb el rictus impertorbable. I no ha estat així. De fet no ha servit per a res l’aturada. Només més dolor, més falta d’allò que tant desitjaves, i un munt de temps perdut.

O potser no existeix el temps perdut, potser no. Perquè cada acte, cada no-acte, cada silenci, cada paraula, fan madurar la fruita. Així doncs, potser, no existeix el temps perdut, sinó les hores perdudes perdent la paciència. I la impaciència és enemiga de la felicitat. I la felicitat és … qui carai ho sap. Em van dir una vegada que la felicitat són tastets de felicitat. Podria ser. Jo sostinc que la felicitat no és un destí sinó un camí. No ho sé. En tot cas estic divagant, oi? I a més, a què treu cap capficar-se amb aquesta mena de preguntes irresolubles?  Segurament és millor deixar-les de banda i dedicar-se a viure mentre en tinguem l’oportunitat.