Arxiu d'etiquetes: Poesia

Arrels

Publicat el per

“Sota les voltes diu Marta que es mulla;

-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs,

Que sí que só, més que ningú, veraç:

Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla…”

Aquests quatre versos de Josep Vicenç Foix, m’han perseguit sempre. Va ser un llibre llegit a disgust, pel que tenia de lectura obligada, quan encara era massa jove com per gaudir amb desvergonyiment de la bellesa d’unes frases ben dites. La poesia, aquells dies, em semblava una complicació innecessària per dir coses que em semblaven perfectament explicables en prosa. No sabia que sovint, parlar tangencialment de les coses, és la manera més exacte de dir-les. I si no s’entén què vull dir… doncs no seria el moment d’explicar-ho. El cas és que les 31 paraules de l’estrofa citada se’m van quedar gravades a foc, a dins, al cor, i al cap, a tots dos llocs. I no sé per què aquestes sí i d’altres no, però va ser així.

I em van fer aprendre, com a tants altres companys, La vaca cega, de Joan Maragall. Deu fer vint-i-cinc anys (vint-i-cinc anys!) i encara puc recitar el poema de memòria. De petit em semblava un tema vulgar, pobre i trist (innocent ignorància). I ara que sóc més gran, malgrat que encara ho ignoro gairebé tot de tot, em sembla bonic i delicat, sensible i tendre.

“… Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria …”

Ella cauria… perquè és cega. Però ja diuen que no hi ha més gran ceguesa que la del que no vol veure. I és ben cert. Però veure-hi clar, a vegades … costa tant!

Aquest “…costa tant!”, ara que parlo de records, em fa venir a la memòria L’Estaca, de Lluís Llach. Recordo viatges en cotxe amb la banda sonora dels concerts que va fer el cantautor de Verges en el Palau d’Esports de Montjuïch, el 15 i el 17 de gener de 1976, dos mesos després de la mort del nefast dictador. El primer record musical que em ve al cap d’aquelles audicions és la veu de Llach cantant que la gallina deia que prou. Jo no sabia què volia dir exactament la cançó, però intuïa que el sentit anava més enllà de l’emprenyada d’una ponedora d’ous (Veieu? Aquest en seria un exemple: en determinades circumstàncies, la única manera de dir les coses clares pot ser dir-les de biaix).

I la memorable Ítaca,

“… Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.”

Els versos de Kavafis traduïts per Carles Riba, cantats per Llach, i viscuts amb passió per vàries generacions de catalans, sonaven una vegada i una altra mentre els paisatges passaven de pressa, a dreta i esquerra del cotxe. Jo, assegut al seient de darrere, sense cinturó de seguretat, com era general costum aleshores, aguantava entre els dits la caixa del casset, i em deixava seduir per la foto de la caràtula, en blanc i negre, del concert… tenia quelcom de màgic que no sabia, ni sé, explicar.

Totes aquestes cançons i poemes, formen part de la història personal de molta gent. De fet, són grans de sorra que fa segles que s’acumulen i que han anat forjant una cultura, una tradició, una manera de ser i viure: la nostra. Més enllà dels patriotismes, que quan perden la mesura són nefastos, és essencial que preservem i continuem enriquint la cultura que ens és pròpia, ara que perilla potser més que mai. El castellà, l’anglès, les seves cultures que avancen com un tsunami contra tota realitat cultural minoritària, les dificultats creixents que es troben escriptors i músics per viure de les seves produccions en català, … tot plegat són qüestions que van fent més i més difícil la supervivència de la cultura catalana amb una certa… puresa ( la paraula “puresa” es pot mal interpretar, però la intencionalitat que li vull donar no és l’excloent i endogàmica, que l’aniria matant, sinó, la oportunitat de mantenir la identitat i les peculiaritats que la distingeixen de les altres). És obligació de cada comunitat cultural lluitar per la bona salut de la seva idiosincràsia, ja sigui la catalana, l’andalusa o la dels maorís, per dir alguna cosa; la pervivència de totes les realitats culturals és una riquesa pel conjunt de la humanitat. Pel que fa a nosaltres, lluitar i defensar el que ens és propi, a través de les armes “nobles” que tenim a l’abast: valors i principis, treball, gosadia, tradició, lleialtat, i la tossuderia que l’ha mantingut viva fins ara, malgrat els atacs furibunds dels quals ha estat víctima al llarg dels segles,… , és essencial si volem sobreviure com a poble i mantenir vives les nostres arrels.

El te del matí

Publicat el per

Avui, de bon matí, he begut un te verd sense presses. A falta d’alternativa he engegat la TDT i he buscat un canal de música assossegada, que es deixi sentir i que no destorbi els meus pensaments ( calmosos, profunds, introspectius, deductius, valoratius, …). He posat una emissora de música clàssica. Sonava Mahler, i l’he deixat aquí.

He escrit un poema breu de composició 5-7-5-7-7, la que correspon, tradicionalment, als tankas.

El te del matí

amb dos glaçons que es desfan

escoltant Mahler

després de molt temps per fi

hi ha quietud al meu voltant

No tinc tot el temps del món. Avui tampoc. Avui he d’anar a treballar. Escuro el te que queda ( tebi, endolçat, fragant, …), però sense presses, com ja he dit. Dels rumiaments una conclusió en trec: que val la pena dedicar-se temps per acostar-se a un mateix i mirar d’estimar-se una mica més. Està bé que la parella, els amics, els amants, els companys, els familiars ens hi ajudin, però els nostres propis fonaments, hem de ser nosaltres mateixos que els construïm i afermem, no els altres. Sense egoismes, sense vanitats, … sinó com a referent i punt de partida per a relacionar-nos amb el món, com a unitat atòmica d’existència, generadora de vida. És la única manera de desprendre energia positiva al nostre voltant. Si volem pau o amor al món, cal fabricar-los primer dins nostre, i encomanar-los al nostre voltant posteriorment; s’aniran escampant proporcionalment a la qualitat i força del sentiment que tenim a dins. Si no ho fem així, és com començar la casa pel teulat.

Haikus

Publicat el per

Avui m’ha vingut el cap aquella frase de Picasso que deia, més o menys: ” Amb dotze anys ja pintava com Rafael, però he necessitat tota una vida per aprendre a pintar com un nen”. M’ha vingut al cap a causa dels haikus, i m’explico.

Els haikus, per si algú no ho sap, són poemes breus, brevíssims. En general tenen disset síl·labes i prou, distribuïdes en tres versos de cinc, set i cinc síl·labes cada un. Són d’origen japonès i tracten, normalment, sobre la natura. Es diu que són una foto d’un instant, que han de ser senzills, clars i evitar metàfores que en dificultin la comprensió. He llegit que no poden ser fets a base d’imaginació i invenció, sinó que, el que s’hi relata, ho ha d’haver vist, escoltat, tocat, tastat o olorat el poeta.

Fer un bon haiku, diuen els experts, costa molt. I diuen també que hi ha molta gent que fa poemes breus que compleixen la mètrica i que per això els anomenen haikus, però que en realitat no ho són. Bé, tot molt enrevessat, amb molta polèmica i amb defensors i detractors a ultrança del purisme en l’art del haiku.

No m’hi vull posar perquè, tot i que n’escric ( o m’ho penso) des de fa anys, desconec a fons el debat i les raons d’uns i altres. Estic, per tant, en una fase d’aquelles que és millor escoltar i aprendre que opinar i continuar essent un ignorant. Em limito a gaudir del plaer d’escriure’n, dins les meves possibilitats, i de l’indescriptible gust de llegir-ne.

Em pregunto què els trobo a aquests poemes tan curts, i perquè tenen tant poder de seducció. Pel que s’hi escriu? Per la bellesa de les paraules o de les escenes suggerides? Probablement és una barreja de tot. El cas és gaudir-ne. I si a prop teniu algú que us pugui explicar les entranyes del vers i els perquès de les paraules, de les idees, … es descobreix un món nou. Vull dir que no són per llegir i prou, com qui llegeix la llista de les farmàcies de guàrdia, posem per cas. Els haiku conviden a imaginar allò que no s’hi explica: en quina situació es troba el poeta? Què va passar perquè tal cosa succeís? Què vol dir exactament amb aquella paraula que admet dues interpretacions? … les preguntes no s’acaben, i moltes, penso, són incontestables amb plena fiabilitat. Però és que és bonic que sigui així. La curiositat forma part dels éssers humans. La capacitat de fixar-se en una cosa que passa durant un segon, unes dècimes, i donar-li importància, hauria de ser mantinguda. El haiku fa referència a aquest moment i ens posa en contacte amb el món que ens envolta.

Els haikus s’haurien d’ensenyar a les escoles. Fer que els nens en fessin i busquessin la manera de dir, en tan poques paraules, què veuen i què senten. Els ajudaria a treballar el llenguatge, la imaginació, la concreció, i a estar atents a les coses aparentment irrellevants que succeeixen al seu voltant. Potser els grans aprendríem molt d’ells.

I els adults també n’hauríem de fer, per vàries raons, però en diré dues. Una, per aïllar-nos durant uns minuts dels nostres grans problemes i donar-los la importància real que els pertoca en les nostres vides ( normalment molta menys de la que els atorguem). Potser seríem més feliços. I dos, per fer-nos nens. Perquè els nens tenen puresa i senzillesa, i l’expressen com a tal ( fins on el llenguatge els ho permet).

Ser capaç de ser nen, o nena, és una feinada que pot durar tota una vida; i no és un joc de nens, ni el que dic un joc de paraules. A això feia referència quan parlava de Picasso i la seva frase. Qui digui ( que en conec molts), que pintar com Picasso, Miró, Van Gogh, Rodtxenco, … “ qualsevol ho pot fer”, s’equivoca tant que no sé ni si val la pena discutir-li-ho. Si no és capaç d’adonar-se’n del seu error, jo no em veig amb cor de fer-li veure. I la capacitat d’aglutinar senzillesa en un haiku també té la mateixa dificultat. I si no, proveu de fer-ne un de tan bonic, pur i senzill com el que els transcric ara mateix:

Els gira-sols grocs

creixen molt a poc a poc

i l’herba també

L’autora d’aquest haiku té set anys, es diu Gemma i és la meva filla.

Amb el permís de Neruda ( però és culpa seva)

Publicat el per

Em submergeixo en un dens bany d’aigua càlida en forma de rimes que em llangueixen vers rera vers. “ Puedo escribir los versos mas tristes esta noche“ diu Neruda. Les paraules són música quan són escrites per una ploma sensible. “ escribir, por ejemplo: la noche está estrellada …”, i tanco els ulls mentre llegeixo i sento com els versos retronen en l’univers de la meva imaginació que es desperta, “ .. y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”. Els estels tenyits de blau, que és el color dels afanys del poeta, fan pampallugues en la llunyania. Són esquitxos en una tela negra, infinita, inabastable, insondable, silenciosa, que m’envolta i m’abriga. Em sento alliberat del món. És un plaer que s’assembla força a un orgasme, però tocat per la mà suau de la dolcesa sense embriaguesa, i el fregit amable de les paraules que em ressonen a les orelles; són com una brisa lleugera a la cara un dia de calor intensa, o com un bany d’hivern en aigües càlides.

“ En las noches como ésta la tuve entre mis brazos” i somio que la tinc entre els meus braços, que són els del Poeta, i l’abraço amb força, desitjant sentir-la més a prop encara. I m’envaeix una sensació plaent que deu ser el contacte d’uns llavis pintats de sucre que em transporten a un univers de sensacions “ la besé tantas veces bajo el cielo infinito”. Em deixo endur per l’encant de les paraules, i desapareix tot el dolor, tot el rancor i l’aspre amargor de viure la vida en prosa.

“ Puedo escribir los versos más triste esta noche.” Intueixo, amb la destresa pròpia dels experts en sentiments, que s’acosta el moment de la tristesa. La vull defugir, però no puc, i vesso llàgrimes quan es concreta la certesa del desamor. “ Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido” . És com si una agulla o un punxó se’m clavés al mig del cor. Pensar que no la tinc? Un fibló m’estripa en dos l’ànima. Quin dolor més amarg sentir que l’he perduda! I és un dolor que no té el transfons idíl·lic d’un conte d’aquells de princeses somiadores i prínceps desesperats, explicat a la vora del foc, en les fredes nits dels hiverns inacabables.

Quin silenci en el meu univers de fantasia! Creix, el silenci, i l’univers l’aixopluga com una mare embolcalla el fill entre els braços i li ofereix la llet del pit, pseudònim prosaic de l’ambrosia. “ Y el verso cae al alma como al pasto el rocío”. I després no tinc paraules. Perdo els sentits que em lligaven a la vida i m’immergeixo en una bacanal de plaer poètic que em regira els ulls, i l’univers ja no és fosc sinó blanc, d’una puresa virginal. Em fa aclucar les parpelles com ho faria un flaix d’aquells que enceguen i que fan tan de mal i espero que passi l’onada de sensacions.

Els astres que el Poeta feia blavejar es fonen amb la llum blanca com gotes de pintura diluïdes en un vas d’aigua. I acabo d’una tirada la lectura del poema, incapaç de suportar més bellesa en petites glopades:


” La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mi besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”

Respiro a fons, sentint com em penetra l’aire per les narius i m’infla els pulmons. Puc notar com, accelerat, el cor escup sang i oxigen per les venes i m’omple de vida que m’aviva el cos. Tremola, el cos, de desig saciat, de plaer consumat, per uns versos de tinta negra sobre pasta de paper emblanquinada. I jo, encara, amb els ulls ferits per les rimes dolces de Neruda, vesso unes llàgrimes que són de desconsol, i no pas d’alegria.

Tanco el llibre. Sento en els palmells el tacte fred de les cobertes. El deixo amb compte al meu costat i em desassossego endut per un record que m’entristeix. Potser sí que hi ha records que fereixen.

Els versos, aquests i d’altres, són com tocar estels amb les puntes dels dits, són com tastar-te a la llum de les estrelles, són com entreveure’t al final d’un camí de tenebres, són allò que no he pogut fer meu per sempre ( encara), com qui no pot abastar la lluna, rodona, perfecta, i no perd l’esperança.

Ara ja saps com em sento amb la poesia. Doncs deixa’m dir-te que els teus ulls color ametllat i el tacte del teu cabell, aquest somriure dolç que esbosses i la teva mirada quan em mira i veig que brilla d’una manera bonica i estranya … aquests, per mi, són els millors versos possibles, i te’ls voldria llegir, si em deixes, a cau d’orella, cada vespre.