L’altre dia, a la manifestació de Salt, va haver-hi molta gent de tot tipus. Blancs, negres, magribins, rics, pobres, alts, baixos, dones i homes… una mostra representativa de la ciutadania saltenca. Representativa, però no equilibrada, perquè hi havia una proporció molt més gran d’autòctons que de nouvinguts; molt més de la proporció 60-40 que es diu que són els percentatges d’uns i altres dins la societat local de Salt.

Entre tots, a més, vaig veure-hi gent que em va agradar que hi fos. Vaig veure-hi en Carles Puigdemont, cap de llista per Girona de CiU a les properes eleccions municipals. I també hi havia (la vaig veure a última hora), Pia Bosch, que serà la candidata del grup municipal del PSC a l’alcaldia de Girona. I també hi vaig trobar la triada ecosocialista formada per Enric Pardo, Núria Terés i Joan Olóriz; tots tres membres de l’actual govern de la ciutat de Girona.

Tinc l’esperança, que la seva presència no fos un acte polític i prou. Un deixar-se veure on i quan toca. És una cosa que els polítics de tots colors (i ara no parlo del color de la pell, sinó del color polític) fan habitualment. Vull pensar que aquest no era el cas. Salt els necessita molt a ells. Però no només fent piló en una concentració reivindicativa. Sobretot, allà on se’ls necessita, és en l’exercici responsable del seu càrrec polític. De moment, pel que fa a Salt,  entre tots han fet ben poc. Sovint han girat els ulls cap a una altra banda (ells i els seus antecessors), com dient que els problemes del poble veí, no tenen res a veure amb ells. I no és així. Girona, durant molts anys, s’ha despreocupat de Salt, i històricament té bona part de culpa del que hi passa. És més, des de l’alcaldia de Girona s’ha utilitzat (en el sentit més pejoratiu de la paraula) Salt, com una mena de contenidor de persones que van bé com a mà d’obra, però que es prefereix que visquin en una altra banda. En aquest sentit, la capital no ha demostrat un bon veïnatge. I la responsabilitat (o hauria de dir irresponsabilitat, perquè entre tots han abonat un camp de cultiu de problemes socials que, si un dia peten, ningú sap com acabaran) principal és de Girona, com a ciutat més important. Però també de tots els pobles que envolten Salt i que han evitat amb les armes que han tingut a la seva mà que els immigrants s’instal·lessin en les seves viles. Bescanó, Sant Gregori, Vilablareix, Fornells… i uns quants més. En una actitud de proteccionisme del seu modus vivendi,  han aixecat els murs dels privilegis a l’entrada dels seus pobles, filtrant així les persones que poden accedir a un habitatge (i per tant a uns serveis socials, escoles, Centres d’Atenció Primària…) dins els seus nuclis urbans. Diguem les coses clares: no estarà bé, però és comprensible que hagin actuat així; tots desconfiem dels forasters per naturalesa, i més si són tan diferents, culturalment, de nosaltres. Però no deixa de ser una actitud de mal veí.

La qüestió no és què han fet fins ara, sinó què han de fer a partir d’aquest moment. És un mal moment, perquè s’acosten eleccions, però tant si volen com si no, han d’assumir part de la responsabilitat que els pertoca en la comunitat supralocal en la qual vivim tots plegats. Si volen treballadors per a les seves zones industrials, han de ser capaços d’oferir-los els serveis bàsics que necessiten, i no enviar-los al poble del costat. Habitatge abans de res. A Salt no només no en caben més, sinó que en sobren. La sobredensitat de Salt va en contra de la qualitat de vida de les persones, i això no es pot permetre que continuï així. Cal que nens saltencs vagin a escoles i instituts dels pobles del costat, perquè és tan poc sana (socialment) una escola amb índexs de població immigrada de gairebé el 100%, com anacrònic és que a dos, tres, cinc quilòmetres, hi hagi escoles amb pràcticament el 0% de presència de nens d’altres races. Cap dels dos extrems és bo, perquè abona la guetització, el desconeixement mutu, la desconfiança.

Tan de bo els gestos cap a Salt no acabin amb la participació en manifestacions a favor de la seguretat, la qualitat de vida i el civisme. Que no siguin posicionaments de cartró-pedra, sinó que al darrere hi hagi una actitud de col·laboració i servei decidida per ajudar a aquells que tan ho necessiten, encara que siguin del poble del costat. No les solen fer els polítics aquestes coses, però si no les volen fer, arribat el cas, se’ls hi ha d’obligar.

L’informe sobre la situació social de Salt, que pinta una realitat dramàtica i perillosa, és una bona notícia. És bo que s’hi digui el que s’hi diu, que dibuixi, i d’alguna manera certifiqui, la realitat tal com és, sense embuts i de manera crua (manllevant el mot que va fer servir l’alcaldessa, Iolanda Pineda, al referir-se a l’informe). Pineda és conscient de la gravetat de la situació. I Jaume Torramadé, exalcalde i portaveu del grup municipal de CiU a l’oposició, també. I Ramon Muñoz, regidor d’Independents per Salt, i Antonio González, el regidor del PP, i també Joan Boada, portaveu del grup municipal d’ERC i soci de govern amb el PSC de Pineda.

Tanmateix, el retrat que ara es fa de Salt, com molt bé diu l’editorial d’El Punt (11/12/2010), posa negre sobre blanc una situació coneguda. Què aporta de nou?  La visió de conjunt. Llegit de dalt a baix,  l’informe pinta un Salt dramàtic, ple d’ítems que no conviden a l’optimisme. Des del govern diuen que ens en sortirem, i segur que serà així. Però per sortir-ne falten uns inputs, la confluència d’uns factors que ara no es donen. Per una banda, la responsabilitat dels governants locals, els que manen i els que fan oposició. Que s’asseguin. Que no diguin res als mitjans si creuen que els hem de perjudicar. Que parlin i busquin les formules on tots se sentin còmodes, i pactin respostes, propostes i treballin plegats. Per evitar suspicàcies partidistes, que ho facin, si cal, d’amagat, però que la resposta sigui ferma, conjunta i resolutiva. Per altra, cal la implicació de la ciutadania (complicada, perquè el mateix informe parla de resignació per la situació, indiferència cap als veïns i poca identificació amb el territori; però els reptes difícils no ens han d’espantar). I a més i sobretot, cal la implicació de les administracions supramunicipals. Però no com s’ha donat fins ara: mitjançant bones paraules, promeses, i ajudes… sí, ajudes, però insuficients.

A Salt, senyors de la Generalitat, els que surten i els que entraran, senyors del govern de l’Estat… a Salt, senyors, tenen un problema greu que si no resolen de manera contundent i ferma qualsevol dia pot acabar en desastre. I llavors, tot seran lamentacions. Volem els 200 milions d’euros que ens han promès. I volem més, perquè ens cal més. Molt més. I no tot són diners. Els grans problemes reclamen grans solucions. També calen eines que el municipi no té en les seves mans. I cal la implicació, voluntària o forçada, dels municipis del voltant i de més enllà. Bescanó, Vilablareix, Sant Gregori, Fornells, Aiguaviva, Girona!… han d’assumir la seva quota de responsabilitat per resoldre una situació que no els afecta ara, però de la qual es beneficien (molts saltencs treballen en polígons i empreses d’aquestes ciutats, que els considera bons per treballar, però no bons perquè hi visquin).

Salt no ha triat ser com és. No són els saltencs que han convertit Salt en una ciutat dormitori i un gueto on ara hi bull el càncer de la marginació social. Han sigut uns altres, en altres temps. I són  també responsables els d’ara, que no s’hi posen ferms.

Les demandes de Salt, ara mateix, no són per viure com reis, perquè ningú hi viu, sinó per viure amb dignitat. I la dignitat no es pot regatejar.

Quan era petit, el meu poble era ple de bojos passejant amunt i avall. Hi havia en Manel. Vell, escardalenc, caraxupat, desdentat i de mirada viva i riallera. En Manel es posava en un angle d’un dels dos camps de futbol del poble i amenitzava els partits dels diumenges amb la seva trompeta-pal d’escombra. Fotia uns crits que feia riure a tothom. Els jugadors de l’equip contrari, poc acostumats a la seva presència, per força s’havien de desconcentrar sentint-lo cridar. Hi havia en Robert. En Robert tenia un aire a Forrest Gump absolut i acabat molt abans que Forrest Gump existís. Cabell ras tot al voltant del crani i més llarg damunt la testa. Esprimatxat, esblanqueït i mirant sempre a terra, perdut en els seus deliris, caminava pel carrer. De cop i volta es fregava nerviosament les mans i arrancava a corre. O no era exactament corre. Era un caminar accelerat, impetuós i nerviós. Era deixar-se anar. Era adonar-se de cop que havia oblidat l’olla al foc, o que l’autobús se li escapava. O, potser, simplement, fugia de les mirades rialleres dels que l’observaven. Hi havia en Vicenç. Escardalenc també. Morè, agitanat, amb una perpètua cara a mala hòstia. Mentre pedalava damunt el que era la seva vida, la seva bicicleta, semblava renegar ferros i claus. S’aturava a la vorera i començava a fotre crits als cotxes. Dirigia el trànsit, cridava, vociferava, esgaripava, feia tremolar l’aire amb els seus renecs. Un dia, em van dir, li van robar la bicicleta. I no el vaig veure més.

Ara ja no hi ha bojos a Salt, almenys d’aquest calibre. Això sí: hi som els que vivim com bojos. Dins la voràgine del que diuen que és la vida moderna (i que jo dic que, de fet, no ho és de moderna sinó desbocada).  El meu poble ara és ciutat, i dir-ho així, verbalitzar-ho, em dol. Però és exactament així. Hi ha menys bojos al carrer i molta més gent. Els veïns de sempre ja no hi són. Les cases s’han tancat més que mai. Les mirades també. Els bondies són escassos. Els referents culturals, vitals, emocionals entre els veïns s’han diluït i ja no ens assemblem gaire els uns amb els altres. Som de llocs diferents i vivim més apretats però més distants. Els mal dits autòctons i els eufemísticament anomenats nouvinguts. Tots amb tots i tots barrejats. Som oli i vinagre. Més allunyats. Més isolats. I entre tots no hi ajudem gens. La ciutat s’ha deshumanitzat. Aquesta és la veritable tragèdia.