Arxiu per a maig, 2009
[youtube]S60xbz1qgKY[/youtube]
La revista Science acaba de publicar un estudi que explica el perquè algunes persones ens cauen més bé que altres i ens hi sentim més identificats. El secret està en l’activitat d’una regió del cervell on es genera l’eufòria i les recompenses. L’estudi l’han fet Dean Mobbs, del Consell d’Investigació Mèdica de Cambridge (Regne Unit) i Luca Passamonti, del Consell Nacional d’Investigació a Cosenza (Itàlia). Aquest científics han liderat un grup que s’ha dedicat a investigar les àrees cerebrals que intervenen en l’empatia entre persones. El més curió és que l’estudi s’ha fet en base als concursos televisius que donen diners als que hi participen però que en canvi no suposen cap ingrés per qui ho mira. Tot i així alguns concursants cauen més bé que d’altres i no a tothom per igual. Amb un grup de voluntaris als quals es van escanejar els cervells amb tècniques de ressonància magnètica es va intentar determinar, primer, la percepció d’una altra persona com a similar a un mateix. I després, es va observar el sentiment de plaer a partir dels èxits de l’altra persona. L’estudi va revelar que, quan un voluntari veia que la persona amb la que tenia més afinitat guanyava, s’activava l’estriat ventral, la regió del cervell involucrada en l’experiència de recompensa o eurfòria. Curiosament la mateixa que s’activa quan els voluntaris van participar directament en un concurs i van guanyar. També van poder comprovar que una altra regió del cervell, l’escorça cingulada ventral anterior, on hi ha els sentiments rellevants per a la mateixa persona també mostrava activitat i després aquesta es desplaçava a l’estriat ventral. O sigui, per tenir empatia amb una persona t’hi has de veure d’alguna forma reconegut en tu mateix i un cop aconseguit això, el cervell entén els èxits d’aquesta persona com a «propis» i això ens fa està contents. Un pas més en el procés de descobriment de l’òrgan més important dels éssers humans.
[youtube]JlTGEPP6evo&feature=related[/youtube]
Les begudes gasoses contenen dissolt CO² en gran quantitat per això quan s’obren esclaten amb força o vessen, sobretot si abans s’han sacsejat. El diòxid de carboni, cada vegada més present a la nostra atmosfera, també està dissolt en l’aigua, tant dels llacs com dels mars. Pot esclatar, com si fos una ampolla de cava, un llac? La majoria segurament pensarà que no, que les condicions són diferents. Doncs això, per estrany que pugui semblar, ha passat. El fenomen del «llac explosiu» és el que es coneix com a erupció límnica que passa molt poc freqüentment però que és possible. El diòxid de carboni erupciona de sobte de les profunditats d’un llac i surt a la superfície en prou quantitat com per asfixiar als éssers humans o animals que hi hagi a la zona. Si l’erupció és molt abrupta també es poden originar tsunamis que contribueixen a la destrucció de les ribes. L’origen d’aquest estrany fenomen pot estar provocat per moviments de terra o activitat volcànica i evidentment és necessari que la concentració de diòxid de carboni a l’aigua sigui tan gran que la saturi. D’erupcions límniques se n’han observat dues recentment. La primera va passar al llac Monoun del Camerun el 1984 i va asfixiar 37 persones. El segon cop va ser al llac Nyos, també al Camerun, el 1986, i va matar unes 1.800 persones. Se suposa que hi ha hagut altres vegades aquest fenomen però no s’ha pogut demostrar. En tot cas els científics estan advertint que es podria produir en un llac més gran, el Kivu, situat entre Rwanda i la República Democràtica del Congo, a la riba del qual viuen milions de persones i que comença a presentar uns nivells de saturació de CO² preocupants.
[youtube]zgt5FqSNVSg&feature=PlayList&p=E37869CAC54BECC2&playnext=1&playnext_from=PL&index=44[/youtube]
A Arouca, Portugal, un equip de paleontòlegs ha descobert un jaciment de trilobits gegants, segons acaba de publicar la revista Geology. Els trilobits eren una classe d’artròpodes marins que van viure en el Paleozoic. La seva longitud oscil·lava entre uns pocs milímetres i uns 65 centímetres, encara que la majoria de les espècies tenien entre 3 i 7 centímetres. Els trilobits descoberts a Portugal arriben fins al 90 centímetres de longitud, i la majoria dels exemplars trobats passen dels 30 centímetres. El Paleozoic va començar al final de l’era Precàmbrica, fa 570 milions d’anys, i es va estendre fins fa 250 milions d’anys, predominant els trilobits sobretot durant la primera part d’aquesta era. El nom d’aquests artròpodes ve de la disposició del seu esquelet extern fragmentat en tres parts. Compost de quitina, l’exoesquelet protegia l’esquena de l’animal dels atacs de depredadors. Tot i que jaciments de trilobits n’hi ha arreu del món, el de Portugal no és habitual perquè els exemplars adults s’hi conserven complets gràcies a les circumstàncies especials que van fer que un sector de la plataforma marina on vivien quedès protegida de corrents, i s’hi concentrés aigua freda i amb poc oxígen. Aquests trilobits van morir asfixiats segurament mentre s’havien reunit per a reproduir-se o defensar-se, a causa d’un fet excepcional que no s’ha pogut determinar. Les conclusions del descobriment ha permès veure que els trilobits es reunien en grans grups i que tenien un aspecte social més avançat del què fins ara es creia. S’ha de pensar que durant l’Ordovícic, el segon període de l’era Paleozoica, que va començar fa 488 milions d’anys i va acabar ara fa 443 milions d’anys, aquesta zona de Portugal estava molt aprop del què en aquell moment era el Pol Sud, l’actual Sàhara, i que aquests trilobits vivien en la plataforma continental de l’antic continent anomenat Gondwana.
[youtube]Kt_JMQP0N4s[/youtube]
El gran repte espacial que té al davant seu la Humanitat, un cop visitada la Lluna, és el viatge a Mart. Però les dificultats tècniques són molt més grans i el pressupost enorme. Encara haurà de passar més d’una dècada perquè la visita al planeta veí sigui factible. Però mentrestant s’han d’anar provant els diversos elements d’una possible missió a manera d’assaig general per anar comprovant quines coses fallen, quines estan ben dissenyades i en quines coses no s’ha pensat. El problema és que tot això s’ha de fer a la Terra i que, per tant, cal buscar indrets que tinguin unes característiques similars a les del planeta roig. Científics de la NASA estan al desert xilè d’Atacama fent les primeres proves. El desert xilè s’ha escollit per la seva sequedat, l’alta radiació ultraviolada i vents associats a violentes tempestes que han convertit Atacama, en la zona més àrida del planeta. L’equip de la NASA està encapçalat per Judson Wynne i investiga vuit cavernes obertes en sal, guix i sediments situades a la reserva nacional de Los Flamencos, a uns 1.600 quilòmetes al nord-est de Santiago. Els científics creuen que si hi ha vida a Mart aquesta es trobaria més fàcilment en coves que, a més podrien ser utilitzades com a refugis provisionals pels astronautes fins a convertir-los en habitatges estables i protegits de les difícils condicions de l’atmosfera marciana.
[youtube]q0hmfTWF8Rw&NR=1[/youtube]
El departament meteorològic de Pequín ha anunciat que es prendran mesures per evitar que la gran desfilada militar del 60è aniversari del règim comunista, que es farà l’1 d’octubre, sigui passada per aigua. Per això llançaran substàncies químiques, com ara iodur de plata, als núvols, per prevenir que hi hagi una excessiva condensació. Aquestes substàncies, el que fan és accelerar el procés de pluja i evitar que sigui torrencial o que deixi anar pedra. El govern xinès fa temps que està obsessionat amb el control del clima. Durant els Jocs Olímpics del 2008 va escampar al cel iodur de plata en grans quantitats, però també va començar a experimentar amb un mineral anomenat diatomita. Els experiments els van fer a la regió de Mongòlia interior, sense gaire èxit, tot sigui dit. La diatomita és una roca formada per les closques d’unes algues unicel·lulars anomenades diatomees, que tenen unes dimensions microscòpiques. Perquè plogui hi ha d’haver molt de vapor d’aigua a l’atmosfera i la presència de nuclis de condensació, per exemple, partícules de pols, que recullen l’aigua, i en el moment en què es forma una gota la mateixa gravetat la comença a fer caure. O sigui que si s’omple l’atmosfera de més partícules en suspensió, la possibilitat que aquestes capturin l’aigua i l’arrosseguin cap avall és força alta. Hi ha un projecte actualment anomenat Greshem que es proposa fer augmentar la quantitat de precipitacions a les zones àrides del planeta. La investigació és encapçalada pel professor Leon Brening, del Departament de Física de la Universitat de Brussel·les i especialista en models atmosfèrics de la NASA. L’experiment es duu a terme a la Universitat Ben Gurion del Neguev, a Israel, amb la col·laboració de científics belgues i nord-americans. La idea de fabricar pluja «artificial» ve dels anys 60. Una empresa israeliana dedicada al desenvolupament de superfícies especials, Aktar, ha creat el que els científics han batejat com a superfície negra, un material tèrmic que absorbeix la llum del sol i irradia calor a l’atmosfera i que es pot escalfar fins a 40 graus centígrads. Això genera un corrent ascendent d’aire calent que va a buscar el vapor d’aigua, i teòricament això hauria de fer ploure més. Hi ha molts escèptics que això funcioni, però el repte de dominar el temps no es deixarà de perseguir mai.
[youtube]BULe0ZXg-4A[/youtube]
Linux és un sistema operatiu de software lliure. El seu codi font pot ser utilitzat, modificat i redistribuït lliurement. És l’altra cara del software de les empreses que desenvolupen els seus sistemes operatius i els van millorant per fer negoci amb cada nova versió. Però més que un programari informàtic lliure, Linux és tot un concepte filosòfic que es pot aplicar a molts camps. Científics del Centre d’Investigació Príncep Felip (CIPF) de València han dissenyat una base de dades pel desenvolupament de medicaments en obert contra malalties tropicals com la malària, la lepra o la tuberculosi. Això permet reduir despeses i escurçar enormement el descobriment de nous fàrmacs. Això suposa que qualsevol científic del món pot accedir a la pàgina http://tropicaldisease.org/i descarregar-se les dades generades des del CIPF i continuar investigant. Això permet augmentar exponencialment les possibilitats de trobar nous medicaments contra malalties que tenen efectes devastadors en poblacions amb pocs recursos. Segons l’OMS, les malalties tropicals afecten uns 1.000 milions de persones al món (un de cada sis), sobretot a les que viuen en països pobres. Els científics que han col·laborat en el projecte han realitzat anàlisis genòmics comparatius dels organismes causants de deu malalties tropicals, i han establert un conjunt de 297 proteïnes com a possibles «dianes terapèutiques». Aquests són els punts d’unió o parts de la proteïna que poden ser atacats per un fàrmac. Aquest conjunt de proteïnes es coneix en computació com «kernel», la base informàtica que el CIPF posa a disposició de la comunitat científica i que serveix de punt de partida de les noves investigacions. La idea, que s’està realitzant en altres llocs com podreu veure en el vídeo, és molt bona i els resultats no tardaran a arribar, encara que altres malalties continuaran sense estar en aquest programari lliure perquè els interessos comercials de multinacionals farmacèutiques i alguns polítics són massa potents.
[youtube]3tfhxuSmmNs[/youtube]
Indonèsia ha patit la major taxa de deforestació del món entre el 2000 i el 2006. En aquest període ha perdut 1,1 milions d’hectàrees de bosc cada any, un ritme equivalent a la superfície de 125 camps de futbol cada hora. L’arxipèl·lag s’ha convertit en el tercer emissor més gran de diòxid de carboni per darrera la Xina i els Estats Units, arran de la degradació i l’incendi de la selva. Indonèsia aboca a l’atmosfera uns 1.800 milions de tones de gasos contaminants. La raó d’aquesta situació s’ha de buscar sobretot en l’augment de la demanda d’oli de palma. Cada any Indonèsia genera 38 milions de tones d’aquest producte i significa uns ingressos de 15.700 milions d’euros. L’oli de palma s’utilitza tant en l’alimentació com per a la fabricació de biocombustibles. Fa quatre anys l’oli de palma es feia servir en un de cada deu productes (margarines, xocolates, sabons, detergents…) i ara quatre de deu ja l’utilitzen. Per plantar palmes es destrueix la selva i això acaba amb la gran diversitat d’aquest ecosistema a Indonèsia. El 85% de la producció d’aquest oli surt de les illes de Sumatra i Borneo on comencen a perilles les poblacions d’orangutans i tigres. Si l’augment de la demanda d’oli de palma continua creixent a un ritme d’entre el 6 i el 10% les Nacions Unides ja han advertit que Indonèsia podria perdre el 98% de la seva superfície de boscos en només una dècada.
[youtube]kNzdTIDUAY4[/youtube]
Sembla que els científics s’hagin posat d’acord per animar-nos en aquest temps de crisi. Les últimes setmanes, ja ho he anat explicant, han aparegut teories sobre l’extinció massiva d’espècies a la Terra; avisos sobre el decreixement de l’activitat solar; el perill de pandèmies mortíferes… un panorama certament bonic. A aquesta tongada de estudis científics apocalíptics se n’hi ha afegit un de nou. Aquest ve de la Universitat de Cardiff, al País de Gal·les, i l’han fet el professor William Napier i el doctor Janaki Wickramashinge. Aquests científics han simulat per ordinador el moviment del Sol a través del braç de la Via Làctia on està situat. Aquests models han revelat un pas cíclica través del pla galàctic central, on els núvols de pols estelar són més densos. Com que el sistema solar no és un objecte insignificant atrau els asteroides d’aquesta zona on són abundants. El Sol està a 26.000 anys llum del centre de la nostra galàxia. La Via Làctia té una forma espiral i una llargada de 80.000 a 120.000 anys llum. Però en canvi és prima, només uns 7.000 anys llum. Per això quan mirem el cel de nits veiem com una franja d’estrelles. De fet som les que tenim més pròximes. El sistema solar està en un dels braços de la galàxia. Cada 200-250 milions d’anys el Sol dóna una volta completa a la galàxia. Segons aquesta teoria el sistema solar entraria en una zona complicada, per la quantitat d’asteroides, cada 37 milions d’anys, milió més o milió menys. Aquesta teoria justificaria la desaparició dels dinosaures fa 65 milions d’anys a causa de la caiguda d’un o diversos meteorits. Aquests científics de Cardiff asseguren que el sistema solar s’acosta a una zona de perill on les probabilitats de xocar amb un asteroide es multiplicaran per deu.
[youtube]nJeJKLP4cjE&NR=1[/youtube]
El tràfic internacional d’animals contribueix a la propagació d’agents patògens i amenaça l’agricultura i la biodiversitat. Científics del Departament d’Ecologia i Biologia Evolutiva de la Universitat Brow acaben de publicar un estudi a la revista Science en el qual recorden que aquest comerç representa una activitat que desplaça milions d’exemplars, mou milions de dòlars i constitueix una greu amenaça ambiental. La introducció de noves espècies en ecosistemes que no eren presents fa que competeixin amb les espècies autòctones i al no tenir sovint depredadors solen crèixer ràpidament. A més alguns d’aquests animals poden transportar virus o bacteris que troben en el nou hàbitat un lloc ideal per a desenvolupar-se. Des de l’any 2000, els EUA han rebut més de 1.480 milions d’animals exòtics d’orígens molt diversos. Un 92% eren animals per a venda comercial com a mascotes, un 80% procedien de poblacions salvatges i pràcticament cap havia estat sotmés a proves de patògens abans de ser embarcats. L’estudi cita el cas d’un brot epidèmic que es va produir el 2003 als EUA generat per la importació d’animals. Algú va importar des de l’Àfrica uns rosegadors portadors de la verola del mico, que van acabar escapant i vivint als prats. Allà van entrar en contacte i contagiar els gossets de les praderies, alguns dels quals van entrar en contacte amb humans. El resultat va ser 72 morts. La verola del mico continua activa a diverses zones de l’Àfrica i és mortal pels simis. El virus és de la família orthopox i el transmeten petits mamífers rosegadors. Es calcula que cada any les despeses ambientals i per a la salut vinculats a la invasió d’espècies animals forànies és de 90.770 milions d’euros anuals.
[youtube]Q8Gh2nzD6-g[/youtube]
Donald Henry Rumsfeld (Chicago, 1932) va ser secretari de Defensa del govern de Gerald Ford del 1975 al 1977 i de George W. Bush del 2001 al 2006. Considerat un dels símbols dels neocons és un dels arquitectes de la política geoestratègica dels Estats Units a llarg termini. Juntament amb diverses personalitats pròximes a l’administració nord-americana, Rumsfeld va enviar una carta al president Bill Clinton en la qual es criticava l’estratègia nord-americana basada en la dissuassió nuclear i es demanava passar a una estratègia més ofensiva. Un pla que va poder dur a la pràctica amb Bush fill i del qual ja hem vist les conseqüències. El 8 de novembre del 2006, Rumsfeld va dimitir com a secretari de Defensa, arran de les crítiques rebudes pel Congrés i els mals resultats del Partit Republicà en les eleccions de meitat de mandat celebrades aquell any. El seu substitut va ser Robert Gates, exdirector de la CIA, que Obama ha mantingut en el càrrec. Les maniobres de Rumsfeld durant la seva etapa política no són cap secret però demostren l’ambició d’un personatge el nom del qual ha reaparegut arran de la irrupció de la grip AH1N1. I quina relació té Rumsfeld amb la grip? Doncs Rumsfeld el 1997 va ser nomenat membre del consell d’administració de l’empresa de biotecnologia Gilead Sciences Inc (GILD), una empresa que cotitza al Nasdaq de Wall Street. Aquesta empresa un any abans havia desenvolupat i patentat un compost anomenat Tamiflu. GILD té contractes firmats amb una empresa subsidiària americana de F. Hoffman-LaRoche Ltd, que concedeixen a la farmacèutica suïssa els drets de fabricació i venda del Tamiflu fins al 2016. Quan va ser nomenat secretari de Defensa per Bush, Rumsfeld va dir que no participaria en cap discussió que impliqués possibles respostes del Pentàgon a l’aparició, per exemple, d’una epidèmia. Però no va fer el què hauria estat més correcte que hauria estat vendre’s les accions, i va optar per un «hi sóc però ni dic res» moralment qüestionable. Les accions de GILD es van disparar a partir del 2004quan va aparèixer la grip aviària, que en aquell moment semblava que havia de matar mitja humanitat. Les accions de Rumsfeld van passar a valer en pocs dies un milió de dòlars més i d’això se’n va encarregar el mateix president Bush anunciant que la grip aviària podia matar 200.000 nord-americans i la compra immediata de 80 milions de dosis de Tamiflu. L’operació val 2.000 milions de dòlars. GILD no teniacom a únic accionista Rumsfeld sinó també a George P. Shultz, un altre membre del nucli dur dels neocons. Ara l’aparició de la grip AH1N1 ha tornat a posar el Tamiflu com a la màxima esperança farmaceútica per frenar-la, tornant a donar a Roche i GILD uns beneficis extraordinaris. No seria més interessant fabricar genèrics o compar-ne la patent si tant imprescindible és per a la Humanitat?