La nova frontera

   Aquesta és la continuació del primer capítol titulat, Defensar l’interès públic del capitalisme salvatge, i que fa referència a l’enfrontament entre l’Administració Kennedy i els magnats de l’acer que el vàren trair, desprès de negociacions per evitar l’augment de preus que provocaria l’enfonsament del programa econòmic i no inflaccionista presentat per el president. Les discussions vàren donar com a resultat, un contracte incentivat de 10 centaus per hora -estem parlant del 1962- com a millora de les pensions i una sèrie d’accions per a reduir l’atur entre els treballadors de l’acer, però cap augment de salaris. Els sindicats hi van estar d’acord. El president Kennedy i els seus consellers econòmics estaven satisfets, els va felicitar públicament a totes les parts per l’acord obtingut, ràpid i responsable. L’interès nacional per sobre de qualsevol interès egoista. El jove president estava content perquè l’acord era no inflaccionista, i que proporcionaria una sòlida base per a una constant estabilitat del preus.——————-Però les empreses de l’acer vàren trair la confiança del president Kennedy anunciant una pujada de preus d’un 3,5 per 100. El president estava furiós. Ha comés vostè un error terrible -li va dir a Roger Blough, president del consell d’administració de la U.S. Steel-, m’han traït. Ara, el país patiria un procés infalaccionari i una disminució de l’activitat econòmica. A més, els sindicats es van sentir enganyats i traïts i Kennedy va quedar com un president dèbil i ineficient. O´Donnell, primer ajudant del president, recorda la reunió a la Casa Blanca a la qual hi va assistir el fiscal general Robert Kennedy. Al president li bullia la sang. Mai l’havíem vist tant alterat. Estava pàl.lid de ràbia…blanc de fúria.Poc a poc es va calmar balancejant-se de manera quasi frenètica en el seu balancí, passejant-se per l’habitació i exclamant durs comentaris sobre Blough i altres executius de l’acer que es posaven al costat de la U.S. Steel: “m’han fotut. Ens han fotut, i tenim que intentar fotre ara a ells”, va exclamar. A causa de Steel “he fet el ridícul”. “El meu pare em deia que tots els homes de negocis eren uns brètols, però fins ara no creia que tingués raó”. “Déu meu, com odio a aquests fills de puta”. Kennedy sospitava que hi havia una conspiració amb Nixon. La U.S. Steel li havia promés a Nixon “no augmentar els preus fins desprès de les eleccions”, li va comentar a Ben Bradlee, director del Washington Post. “Desprès va tenir lloc la recessió i no van voler pujar els preus”. Així que jo vaig pressionar MacDonald -representant dels sindicats– i ens han donat una bona patada als ous.————————————————————————–Kennedy va començar a preparar una campanya per obligar als magnats de l’acer a fer marxa enrere. Durant una roda de premsa, Kennedy va denunciar a les empreses de l’acer. Estava decidit a posar primer a l’opinió pública al seu favor. Citant estadístiques per demostrar que no hi havia justificació per augmentar els preus. Heus aquí les paraules del president Kennedy: “En aquesta hora tant greu de la història de la nostra nació, quan ens veiem enfrentats a greus crisis a Berlín i en el Sud-est Asiàtic, quan estem dedicant totes les nostres energies a la recuperació econòmica i a l’estabilitat, quan els hi estem demanant als reservistes que deixin les seves llars i famílies durant mesos sense fi i als militars que arrisquen les seves vides (quatre d’ells han mort en els darrers dies a Vietnam) i estem demanant a tots els membres dels sindicats que moderin les seves exigències salarials, en una època en la qual necessitem contenció i sacrifici per part de tots i cadascú dels ciutadans, els nord-americans trobaràn molt difícil, com em passa a mi, acceptar aquesta situació en la que un petit grup d’executius de l’acer, la qual recerca egoista de poder i de beneficis excedeix del seu sentit de responsabilitat pública, poden mostrar aquest menyspreu pels interessos de 185 milions de nord-americans”. El president Kennedy no es va deixar espantar per els magnats de l’acer ni per els del petroli. Va complir amb el seu deure d’un gran president que, en tot moment, va romandre al costat del seu poble. I no només del seu poble, sinó dels pobles del món. I el poble nord-americà va estar al seu costat. Així, un 58 per cent, davant un 22 per cent, vàren aprovar les mesures de pressió del president per obligar a les empreses de l’acer a modificar la seva decisió. Dos terceres parts dels treballadors manuals del país van donar suport a Kennedy. Fins i tot els professionals i homes de negocis es vàren posar al seu costat en un 45 per cent, davant un 34 per cent. El seu índex d’aprovació general era d’un 73 per cent. “No puc fer un discurs com aquest i desprès quedar segut aquí com si res hagués passat”,va dir a Been Bradlee, director del Washington Post. El fiscal general, Robert Kennedy, va manifestar que “cal actuar perquè sinó semblarà que el país està governat per un grup d’industrials, i no crec que mai ens poguéssim recuperar d’una cosa així”. ——————————————————El president Kennedy va decidir actuar de manera contundent per imposar als magnats de l’acer una reducció de preus. No podia tolerar una mofa com aquella al poble nord-americà i a la presidència. Tampoc -com veiem que fan molts polítics a Espanya- buscava, una vegada finalitzat el seu segón mandat, una poltrona per ocupar la presidència d’una gran companyia de l’acer o de qualsevol empresa dels EUA. De ben segur que l’hagués obtinguda. Però, JFK sabia molt bé quin era el seu deure. Un any abans del seu enfrontament amb els magnats de l’acer -el 9 de gener de 1961-, Kennedy es preguntava en un discurs davant el cos legislatiu de Massachusetts: “Vàrem ser veritables homes íntegres, homes que mai per mai es van separar dels principis en els quals creien o del poble que creia en nosaltres; homes a qui ni el lucre monetari ni l’ambició política podrien mai allunyar del compliment de la nostra sagrada obligació?”. Per aquests principis lluitava John F. Kennedy.—————————————–En el proper capítol a prop d’aquest tema, explicarem les mesures adoptades per JFK per tal d’aconseguir que la indústria de l’acer fes marxa enrere. Aquesta informació històrica, però, d’una actualitat manifesta, vol recordar la figura i personalitat d’un president dels EUA recordat i estimat per la gran majoria del poble nord-americà i per milions de ciutadans del món. Volem recordar-lo no només perquè va ser assassinat, sinó per tot el que va fer i que molts mitjans d’informació comercials i conservadors encara han de fer. I ho fem amb un gran respecte a la transparència i a la veritat.——————————-La fotografia ens mostra el president Kennedy,acompanyat de Roger Blough (amb ulleres), president de la U.S. Steel i altres magnats de la indústria de l’acer, convidats a la Casa Blanca desprès de la greu crisi de preus.——————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Yankee Stadium, llar dels New York Yankees va ser el primer camp de “béisbol” al qual s’el va anomenar stadium. El 1972, George Steinbrenner va comprar l’equip i la ciutat de Nova York va comprar el camp.

   LA PREGUNTA de la setmana.-“Darrera el blat madur corre la vida. Darrera la pared corre la mort.” Poesia, de vegades estremidora, d’un escriptor sabadallenc nascut l’any 1934 i conegut també com a director escènic. Quin és el seu nom?

   EL LEMA de la setmana.- “D’un home estúpid i ric es diu que és ric, mentre que d’un home estúpid i pobre es diu que és estúpid.” Isidoro Loi.—————————————————————————————————————