Des que els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren llançar la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb continues recusacions, la demanda per la independència de la nació catalana, mai havia crescut tant com ara. I cada dia va en augment.
El candidat del PP, Mariano Rajoy, a Catalunya diu una cosa i a fora una altra. En campanya electoral discurseja sobre el que vol fer, però, tothom ho sap, desprès, quan governi, anirà cap a un altre rumb. Són situacions pròpies d’una democràcia de baixa qualitat i d’uns polítics incapaços, temorosos de presentar-se a unes veritables primàries i que el poble pugui decidir entre varis candidats. És l’anomenament a dit per part dels partits polítics, un tancament total, propi de l’estil totalitàri dels governants espanyols i, una vegada a La Moncloa, deixar al poble de banda. Això sí, les elits funcionarials, financeres i empresarials dels grans negocis, aquests ben a prop i en posició de firmes davant seu. Les quantioses dinerades pel finançament de les campanyes electorals, són favors a retornar i, per cert, quan podrà publicar la premsa els noms dels grans grups econòmics que hi contribueixen? I les quantitats que hi aporten?En tota democràcia que no sigui de pandereta, el poble té tot el dret a conèixer-ho ja que si desprès el govern concedeix determinades prebendes i concessions-, moltes vegades en detriment del mateix poble- la justícia hauria d’actuar en conseqüència. Mai per mai s’ha de tolerar ni consentir que els polítics facin burla del poble. Publiquin les llistes, ja!
Tampoc el candidat del ‘Partido Popular’ hauria de fer burla de la bona fe i aspiracions dels ciutadans de Catalunya, quan compareix davant la nació catalana a demanar el vot. Ha perdut la memòria el senyor Rajoy? Doncs que mengi cues de pansa! Tornarem a recordar fets tant gravíssims contra la democràcia i l’autonomia de Catalunya. La miserable campanya -a tota Espanya- i recollida de signatures contra l’Estatut d’Autonomia. Molta gent deia que “firmaba contra Cataluña”. D’aquesta manera es posava Espanya contra la nació catalana, però, en realitat, el que es va fer i es continua fent és el maleït enfrontament entre les dues Espanyes, exemple d’un endarreriment polític i social impropi d’una Europa moderna i progressista. Tot i a ser revisat -l’Estatut d’Autonomia- pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble català, els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i, seguint aquest exemple, també ho van fer autonomies que són beneficiàries -ningú ho és amb Catalunya- de la solidaritat del poble català, i el ‘Defensor del Pueblo Español’. Sempre hem cregut, avui més que mai, que els catalans no som espanyols. De la campanya ‘nacional’ contra l’Estatut, al boicot contra els productes catalans. I una altra. Impedir la compra d’Endesa -la gran majoria de clients són a Catalunya- per part de Gas Natural i així, formar un grup més fort dintre les nacions d’Espanya. ‘Antes alemana que catalana’, i, ves per on, ara resulta que és italiana i de l’òrbita Berlusconi. Es tracta d’ofegar, d’una manera o una altra, la força empresarial de Catalunya. Quatre anys per enllestir la sentència contra l’Estatut desprès de fortes pressions i recusacions dels jutges per part del PP. L’oposició en països normals no governa, a Espanya -diferent i pitjor-, vol governar a cops de martell del TC. És el totalitarisme de la dreta radical espanyola. No saben perdre ni governar.
Pitjor que durant l’aprovació de l’Estatut de 1932. Espanya va enrere com els crancs.
No n’hi havia prou amb l’Estatut al TC que també hi han portat la Llei d’Educació i la del Cinema i altres, aprovades pel Parlament de Catalunya. En realitat del que es tracta és impedir que la nació catalana es pugui governar per les seves pròpies lleis, és a dir, autonomia zero. El que volen imposar és el centralisme franquista mitjançant les lleis de Castella i l’endarreriment de l’Espanya radial. Tampoc poden suportar la llengua catalana i, per això, la volen fer desaparèixer dels Països Catalans i aquests també. Volen esborrar els noms catalans i substituir-los per castellans, com va fer el franquisme. El que passa a Maó n’és un exemple, així com l’expulsió de TV3 del País Valencià. Volen imposar el castellà a les escoles de la nació catalana i, d’aquesta manera, ofegar l’idioma català i la immersió lingüística reconeguda per la Constitució. Saben molt bé que totes les nenes i nens de Catalunya aprenen el català i el castellà. Això ho demostren les proves de selectivitat amb bones notes per a les dues llengües, tot sovint, més altes les de castellà. La superioritat i pressió del castellà són enormes. A Catalunya els més importants mitjans de comunicació són en castellà; de cada cent pel.lícules amb prou feines tres són en català. La majoria d’emigrants parlen en castellà, tot i l’esforç que fan molts per aprendre la nostra llengua i integrar-se com a ciutadans de la nació catalana. En aquests moments Catalunya pateix importants retallades en els serveis públics, les més doloroses en sanitat i educació. Molts professionals i ciutadans passen per una situació d’angoixa, frustació i desànim. Ningú ho passa tant malament com els treballadors a l’atur -600.000 a Catalunya-, els joves que no troben feina i les seves famílies. I tot això mentre Catalunya pateix un espoli fiscal únic al món: 60 milions d’euros diaris, 22.000 milions d’euros anuals, un escandalós 10 per cent del PIB català. I encara el candidat del ‘Partido Popular’, Mariano Rajoy, demana el vot dels ciutadans de Catalunya, dels quals, sempre han menyspreat les seves aspiracions i autonomia política. La Generalitat els va demanar la retirada del recurs contra l’Estatut referendat pel poble català, no ho vàren voler fer. Dos milions de catalans es vàren manifestar a Barcelona per rebutjar la sentència contra l’Estatut d’Autonomia i reafirmar que Catalunya és una nació. També ho vàren fer a les principals ciutats catalanes i a l’estranger. No va ser una manifestació de franc.
Si el ‘Partido Popular’, sense romandre al govern espanyol, ha causat repetides i greus encamellades a Catalunya, què no faran quan governin amb poder absolut? Davant les eleccions del 20-N, i per tot el que hem experimentat en el transcurs dels darrers anys, la nació catalana està a les portes de l’infern. Tots units, permetrem que aquestes portes s’obrin o es tenquin per sempre? El vot és la força per empènyer endavant la grandesa de la nostra mil.lenària nació.
…el 20-N, per Catalunya! Endavant!
————————————————————————————-
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: XXwVRY-oexI
————————————————————————————-
El deure i la glòria
En el camp enemic la gent escoltava, llegia, es commovia i a vegades fins i tot s’espantava, però vàren preferir baladrejar la seva sorpresa perquè el president Kennedy convidava a la seva presa de possessió, en gran majoria, a escriptors, artistes i científics com Hemingway, Faulkner, Steinbeck, Pearl Buck, William Inge, Arthur Miller, Thorton Wilder, Tenessee Williams, John Hersey, Robert Frost, Saint John Perse, Alexander Calder, Stuart Davis, Edward Hopper, Ludwigmies Van der Rohe, Eero Saarinen, Paul Hindemith, Igor Stravinsky, Leonard Bernstein, Fritz Reiner, Eugene Ormandy, i només a un periodista, Walter Lippman. La frase “ja no queda ningú a Harvard” es va convertir en una dita popular quan es va fer pública la llista de l’equip del president. Però alguns només van riure a mitges. Durant els mesos següents, Amèrica, anestesiada per els vuit anys del mandat del president Eisenhower, es va despertar per a descobrir que contaven amb un president que, a més de cor, tenia cervell.
————————————————————————————-
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aprofitament dels recursos naturals de l’illa de Sardenya -plata, sal, blat-, constitució d’un centre d’absorció de productes catalans, explotació de les terres de l’interior. Aquest conjunt de mòbils féu que la idea de conquesta aglutinés, com assenyala Joaquim Nadal, entorn de Jaume II (1291-1327) -que hi veia uns recursos complementaris a l’erari reial-, un complex d’interessos representatius dels sectors mercantils de Barcelona i també de la noblesa catalana, cobejosa d’ampliar els seus dominis. (Ulisses).
LA PREGUNTA de la setmana.- De quin lloc i any va sortir una expedició militar cap a l’illa de Sardenya?
EL LEMA de la setmana.- “M’agrada la festa que no obliga els amics, l’endemà al matí, a mirar-se avergonyits”. Ernest Thomas Walton.
