Catalunya “va de cara” i diu prou a un espoli fiscal de 18.000 milions, cada any
14 setembre 2013 per Enric Figueras
Les portes tancades per les justes i democràtiques aspiracions dels ciutadans de Catalunya. Les portes tancades a qualsevol moviment d’enteniment i diàleg. Les portes tancades a les aspiracions de milions de ciutadans de la nació catalana que, de manera pacífica, democràtica i exemplar, es manifesten i donen la cara per demanar poder votar. Pel dret a decidir. Perquè formen part d’una mil.lenària i gran nació ‘pagadora’ que sempre ha donat suport i respectat Espanya, nació de nacions. Ara, Catalunya té tot el dret a decidir. Cada vegada, Europa i el món, es pregunten què passa a Espanya on el Govern central del ‘Partido Popular’, no permet que 7 milions de ciutadans que volen votar no ho puguin fer. Com escriu l’enginyer, Joaquim Coello i Brufau, en el rotatiu ‘El Punt Avui’: <<…el que volen ser els uns i els altres, catalans i espanyols, és diferent i volen fer-ho també de diferent manera. Els uns, a través de l’atracció i la diversitat; Catalunya sempre ha estat terra de pas. I els altres, des de la submissió i la uniformitat; és l’essència de Castella, aïllada amb les seves veritats absolutes, que ha conformat el nacionalisme espanyol i ha determinat l’Estat que l’encarna. La Transició va ser un profund i temporal canvi, però passat el temps el nacionalisme espanyol torna al mateix lloc on sempre ha estat. Constatada aquesta estructura diferenciada, s’ha d’acceptar que hi ha raó o per a la separació o per a la integració de manera diferent a la practicada en els darrers tres segles amb voluntat de domini dels uns, acceptada amb més o menys resistència pels altres. Les diferències són de fons…>>. Les portes tancades, però, ben obertes de bat a bat per un espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn des del Govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. (Imatge: www.20 minutos.es).
Durant la recent clausura de l’Escola d’Estiu del ‘Partido Popular’, la secretària general del partit, María Dolores de Cospedal, va instar a “si alguns volen canviar la Constitució que vagin de cara. La Constitució i les normes jurídiques són de tots i tots defensem que tenim una gran nació, la més antiga d’Europa i en aquesta gran nació decidim sobre ella tots els espanyols”.
El Govern de la Generalitat de Catalunya -òrgan del govern autònom, lluny d’una veritable autonomia i servidora del més gran nombre de ciutadans de la nació catalana-, sempre ha anat, va, i seguirà anant de cara. Així ho ha demostrat en els anteriors Estatuts d’Autonomia, destrossats per les dictadures militars espanyoles del nacionalisme únic espanyol, -500 anys d’història i d’ofegament de les nacions d’Espanya, constretes i amargades. En lloc de democràcia, llibertat i progressisme: autoritarisme i totalitarisme. I, per damunt de tot, l’atac injust, innecessari i roí contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006. Llei Orgànica d’obligat compliment. La primera i més important Llei de la nació catalana.
De cara va anar la Generalitat de Catalunya durant la redacció de la Reforma de l’Estatut. A ningú es va tancar la porta. Revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat; debatut i aprovat pel Parlament de Catalunya; presentat i defensat a Madrid -de cara- per Manuela de Madre (PSC), Josep Lluís Carod Rovira (ERC) i Artur Mas (CiU), va ser debatut i retallat a la Comissió Constitucional del Congrés. Aprovat per aquesta Cambra, el Senat i sancionat pel rei, va ser referendat -de cara- pels ciutadans de Catalunya. Tot i així, el ‘Partido Popular’, representant de la dreta radical i el conservadorisme nacionalista espanyol més obtús, que mai ha sabut governar Espanya -nació de nacions-, va cometre l’error polític gravíssim i de colpiment contra la democràcia -l’Estatut va ser referendat-, de portar la Llei Orgànica d’obligat compliment al Tribunal Constitucional, no renovat. Aquest fet, tant penós, va donar molts vots al ‘Partido Popular’ provinents d’espanyols mal informats, submissos i callats; però, com diu una expressió castellana: <<Quien siembra vientos recoge tempestades>>. Tot i que ara veiem, com existeix fòbia i odi -atiats- contra Catalunya i la llengua catalana. No és estrany, doncs, l’auge del dret a decidir que demanen els ciutadans de la nació catalana. Poder anar a votar.
Any 2006. La vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre; el president d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, el president de CiU, Artur Mas, es donen la mà després de l’aprovació del preàmbul i del text complet de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en la segona reunió de la Comissió Constitucional del Congrés. Portar-lo al Tribunal Constitucional, no renovat, per part del ‘Partido Popular’, ens ha portat a la situació actual: un 55% dels ciutadans de Catalunya demanen votar pel dret a decidir. Espanya, nació de nacions, i Europa esperen que el Govern central del ‘Partido Popular’ aporti ben aviat una solució política i intel.ligent. (Imatge: www.diariodenavarra.es).
De l’any 2006 al 2010, quatre anys d’esmicolar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat, referendat i sancionat pel rei. Quatre anys de sentències. Aquesta sí, aquesta no. A veure quina serà la pitjor! Any 2013, ja veuen el resultat. Milions de catalans surten al carrer per proclamar -van de cara i amb democràcia- les justes aspiracions del poble i demanen poder anar a votar. Europa, el món, contemplen amb estupor a Espanya, nació de nacions.
Un pas equivocat. Un error polític d’envergadura i que no s’ha volgut fer res per la seva rectificació. Una decisió injusta en contra de la nació catalana. Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaria (PP), (sempre la senyora Soraya), en el Registre General del Tribunal Constitucional, en el moment de la presentació del recurs contra la primera Llei de Catalunya, la Reforma de l’Estatut d’Autonomia, Llei Orgànica d’obligat compliment, sancionada pel rei, ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya. Aquest és el principal motiu de l’actual situació en la que un 55% d’aquests ciutadans demanen poder votar pel dret a decidir. (Imatge: elpais.com).
La secretaria general del ‘Partido Popular’, Maria Dolores de Cospedal, que cobra més de 240.000 euros l’any, -quans n’hi han com ella, per això Espanya és el país europeu campió en retallades en sanitat, educació, serveis socials, les noves pensions restaran un 28% de poder adquisitiu, Llei de Dependència, deute i infraestructures a Catalunya, investigació, recerca…-, va assenyalar que el seu partit i el govern espanyol treballaran “per la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball”. Escoltin, aquest és el gran credo del govern de la Generalitat de Catalunya i dels ciutadans de la nació catalana. Sempre ha estat així! Mirin els números de les exportacions. Ho confirma la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya, i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb poder absolut. Es pensa la senyora de Cospedal que aquests 18.000 milions cauen del cel?
La senyora de Cospedal parla de “recuperació econòmica”. Mirin, de les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten i les altres 5, ‘pagadores’, aporten més del que reben. Els seus ciutadans en són sabedors d’això? És un greu i injust desequilibri econòmic i social, únic a Europa. Això no pot continuar d’aquesta manera! Quins Plans d’Expansió i Recuperació Econòmica per aquestes autonomies o ‘regiones’ -els del ‘Partido Popular’ són més regionalistes que autonomistes-, han elaborat el govern central en col.laboració amb aquestes Comunitats? Han fet públiques les balances fiscals i les desviacions econòmiques que s’hi produeixen? Quines són les seves despeses i els seus ingressos? Quines són les promocions econòmiques que realitzen cada any? Per què aquest enorme número de funcionaris? Per què reben més del que aporten? Què fan per sortir d’aquest desequilibri econòmic?
No hi ha cap dubte de que si Espanya, nació de nacions, es governés des de la Generalitat de Catalunya com a servidora de la més àmplia extensió de ciutadans -generalitat-, el conjunt de les nacions que formen Espanya -Estats- serien les primeres del món.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/380-cM4N8hw
***********************************************************************************************
Els colors del món
Oriol Junqueras (ERC) entrega la declaració de Renda a l’Agència Tributària Catalana. La xifra de 1.600.000 ciutadans de Catalunya van participar a la Via Catalana per la independència. Quans ciutadans de Catalunya van fer entrega de la seva declaració de Renda a l’Agència Tributària catalana? (Imatge: www.europapress.cat).
***********************************************************************************************
El Deure i la Glòria
<<Un intent de registrar als negres com a electors va donar motiu a varis actes de violència el 1962, a Geòrgia i Mississipí; però, així i tot, també es van aconseguir progressos en l’esmentat terreny. El temperament militant de la raça, la determinació d’homes i dones que no s’acovardien davant les multes ni davant la presó, així com la ferma direcció demostrada per homes com Martin Luther King (fill), van demostrar que s’havia iniciat una veritable revolució, i que l’Administració del president Kennedy estava disposada a donar-hi suport>>. (Allan Nevins).
<<El dret a votar en unes eleccions lliures nord-americanes és el dret més poderós i inapreciable del món, i no deu negar-se a ningú a causa de la seva raça o color>>. (President John F. Kennedy). (Imatge: www.aarp.org).
Una llarga llista
<<L’Administració Kennedy va redactar una llarga llista de negres capaços per ocupar alts càrrecs. Convertia a George L. Weaver en secretari Adjunt de Treball; a Robert C. Weaver, en cap de l’Agència Federal de Financiació de Vivendes; a Thurgood Marshall en un dels jutges del Tribunal d’Apel.lacions (Segon Circuit); a Carl Rowan en ajudant adjunt del secretari d’Estat, i a Andrew Hatcher en secretari de Premsa del president Kennedy. A l’estiu de 1962, la convenció anyal de la NAACP (Associació Nacional per el Progrés de la Gent de Color), organització que donava suport entusiàstic a les mesures adoptades per el president Kennedy, va recomanar a aquesta <<valenta i decidida reacció>> en el treball que en tal terreny encara quedava per realitzar>>. (Allan Nevins).
Wilma Rudolph “La gasela negra”, convidada a la Casa Blanca amb el president John F. Kennedy i el vicepresident Lyndon B. Johnson. (www.vitaminasparaelexito.com).
***********************************************************************************************
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
