Enric Prat de la Riba i Sarrà

Advocat i periodista fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya

 

 

Sempre contra Catalunya. És una costum. És una norma. La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant les quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política económica, tractarem d’exposar, ací, el nexe entre allò que considerem l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat, això és, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper de l’Estat en el procés econòmic.

Escola superior de bells oficis, una de les obres de la Mancomunitat

(Imatge: www.cugat.cat)

La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la pròpia mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre <<industrials>> i <<agraris>>, o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent. Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que féu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat <<preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda>>. <<Aquesta cristal.lització de l’opinió catalana>>, com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli -bandera comuna de la desfeta Solidaritat- l’avantatge de <<la seva precisió>>. Després de la crisi del 1909, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, <<una nova Solidaritat, menys aparatosa>>, d’una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la <<nova Solidaritat>>, més moderada, menys desballestadora.

Un Estat regional en projecte

 

Si admetem que la Mancomunitat era un Estat regional en projecte de constitució a partir d’unes bases mínimes inicials, aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l’Estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en que participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena <<catalanisme estatista>>, pot ésser clarificador. La participació en el debat d’economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat -com M.Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas- i la data del debat (1910, després de la crisi del 1909, doncs) són dues notes que en subratllen, ‘a priori’, l’interès.

Commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat)

 

Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del <<1901>>, és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. <<El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 -afirmava-, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d’un poble que se sentia viu i no es resignava a morir.>> Aleshores <<els primers polítics catalanistes es trobaven…(davant el fet que) per aconseguir que el poble es redimís calia oferir-li una bandera (…) i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia…, la bandera de l’autonomia encarnada a les hores en les famoses Bases de Manresa>>. I conclou: <<Però el catalanisme, que en realitat no era això (…), ha anat depurant-se dels seus primitius defectes i perfeccionant-se… Així ve un dia en què afirma la necessitat d’estudiar qüestions administratives, més endavant les econòmico-socials i, finalment, les pertanyents a l’ordre cultural>>.

Assistents al curs de vacunació antituberculosa, centrat en la vacuna Calmette-Guerin, BCG. D’esquerra a dreta, el segon, Guerin, Calmette i Sayé. Servei d’Assistència Social als Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya, Barcelona, 1927. (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM). (Imatge: www.nuvol.com).

Sans i Buïgas oposava, doncs, <<els pobles moderns educats>> dels països capitalistas més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa. Els intel.lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: els dels economistes, de la jove escola històrica, amb Schmoller i Wagner al davant. Quan Vidal i Guardiola deia <<no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret vers el socialisme i, en el sentit elevat d’aquesta expressió, tots som un xic socialistes>>, i explicava tot seguit que <<el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància>>, car <<traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d’estudi, no és el nostre ídol)>>, era possible, fins a cert punt, la sorpresa. El liberalisme econòmic de Cambó s’hauria transformat, en boca d’un membre del seu ‘staff’, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir -o de construir- un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l’ensenyament -la <<lluita contra la ignorància>>- i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava <<un programa cultural i educatiu>> que suposava la <<nacionalització de l’escola primària>> i excloïa ensems l’ensenyament de l’Església i l’Ensenyament de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia -que pretenia l’autonomia intel.lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l’esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els <<agraris>> -<<els latifundis prenen al poble la seva terra>>- i un programa per a l’agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals de febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. (Imatge: www.fundaciorecerca.cat).

Per a la posada en marxa d’una política global d’aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d’estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l’estat del ‘laissez faire’. El <<catalanisme>> del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un <<catalanisme estatista>>, entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, <<l’obra estatal pròpia del segle XIX està per fer>>.

(Imatge: www.bnc.cat)

Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l’obra d’un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d’actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia. (Ulisses – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

“Dones de la Mancomunitat de Catalunya: un llegat de progrés per als nostres dies”. Conferència a càrrec de Montserrat Palau. (Imatge: www.diba.cat).

 Les maleïdes dictadures sempre en contra de l’Espanya nació de nacions constretes i amargades. Sempre en contra de la llibertat, la democràcia i la dignitat de la persona humana. Sempre en contra del progrés de les nacions d’Espanya. Sempre en contra de Catalunya. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera, va eliminar, suprimir, esclafar la Mancomunitat de Catalunya que va representar un exemple per a tot Espanya i que, segons la Llei Orgànica del Congrés de Diputats, també podien tenir via lliure en l’àmbit de tot el territori espanyol. La manca de diàleg, l’immobilisme, la passivitat, l’endarreriment constant d’Espanya per culpa de les dictadures, el decrets llei i el poder absolut. (Imatge: blogs.elpunt.cat).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/oEhhpOVt_44

 

************************************************************************************ 

El Deure i la Glòria

 

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

 

<<La qüestió és que no existeix la menor justificació per augmentar els preus de l’acer. El recent acord signat entre la indústria i el sindicat, que no entrarà en vigor fins el dia primer de juliol, es va reconèixer com evidentment anti-inflacionari, i el propòsit i efecte del paper d’aquesta Administració, que ambdues parts vàren entendre perfectament, era aconseguir un acord que fes innecesari tot augment en el preus>>. (President John F.Kennedy, conferència de premsa, 11 abril 1962).

 

(Imatge: blogs.ua.es)

 

<<La producció d’acer per home està augmentant tant ràpidament que s’espera que els costs de treball per tona d’acer realment declinin en els propers dotze mesos. I, en efecte, el comissionat del Bureau d’Estadístiques de Treball m’ha informat aquest mateix matí de que -i cito textualment el seu comunicat-: <<Els costs d’ocupació per unitat de producció d’acer el 1961 eren essencialment els mateixos de l’any 1958>>. (President John F. Kennedy, confereència de premsa, 11 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:http://youtu.be/IzD_TrKmrCo

 http://youtu.be/CvDyfOZAIrA (posin ampliació de pantalla, gràcies)

 

***********************************************************************************************

 Adolfo Suárez González, Espanya nació de nacions

   El president Adolfo Suárez deixa enrere la dictadura franquista contra l’immobilisme, la passivitat, els decrets llei i el poder absolut. Dialogar i pactar per avançar, en contra de l’endarreriment crònic espanyol

Adolfo Suárez

(Imatge: www.antena3.com)

Joan Carles I i Arias Navarro

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

Surt Carlos Arias, últim cap de Govern del franquisme, convertit per disposició reial en marquès d’Arias Navarro, en companyia d’Adolfo Suárez, que, malgrat de les suspicàcies creades en un primer moment pel seu nomenament, es va revelar com un partidari decidit i animador eficaç de la reforma democràtica. Un va representar els finals del franquisme; l’altre, l’esperança d’una Espanya pluralista i europea de ple dret.

<<Arias no debe seguir>>. <<Revistas y periódicos, a lo largo de los tres últimos meses, habían pedido desde sus primeras páginas la sustitución del presidente. “Arias lo para todo” -resumía ‘Cambio 16’. Desde la Presidencia del Gobierno se habia respondido congelando la publicidad paraestatal y amenazando con severas medidas de tipo tributario. Los periódicos oficiales respondían a la campaña anti Arias diciendo que el presidente debía seguir en su puesto. Pero en realidad su cuerpo ya había sido ofrecido a los leones>>. (1976 : Pretérito Imperfecto – Difusora Internacional, S.A.).

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els agermanats eren menestrals i pagesos, que constituïen, en conjunt, la base de la població, una forta majoria envers els altres estaments. A les ciutats grans, els menestrals componien entorn de la meitat de la població. Enfront dels agermanats, hi havia els gentilhomes, els senyors jurisdiccionals i els ciutadans honrats, vinculats amb els primers per raons de sang i d’interessos, dominadors dels governs municipals i sovint llurs creditors -el 80% dels de la ciutat de València. Identificats amb els darrers, hi havia també membres de corporacions urbanes com ara mercaders, notaris, apotecaris, etc., que reberen del poble el motiu de <<mascarats>> o traïdors. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Quin era l’objectiu principal dels agermanats?

 

* LA CITACIÓ.- “El veritable somniador és el que somnia l’impossible”. Elsa Triolet.

 

Elsa Triolet

(Imatge: pariswasawoman.tumblr.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

(Imatge: www.324.cat)

 

 Pel que fa a la imatge ja ho han vist vostès de seguida. És molt difícil trobar-la a Espanya nació de nacions constretes i amargades. Correspon a una estàtuta d’una alçada considerable, però, no és realment aquest atribut el que la fa resplendent en les ments i cors de milions i milions de famílies -la Família de l’Home deia JFK-, i ciutadans del món que no poden concebre una manera de viure, que no sigui mitjançant la democràcia i la llibertat. Que no poden concebre una manera de desenvolupar les seves justes aspiracions i autonomia cap a el progrés, que no sigui mitjançant la democràcia i la llibertat. És el que ha fet gran i amb oportunitats al poble dels Estats Units d’Amèrica. El seu gran monument a la llibertat il.lumina a una nació federal amb Estats federals i que també són Estat. Estats en el que la seva norma de vida i de progrés és l’esforç, el treball constant, l’educació, la instrucció, la investigació…, en lloc de només aspirar a subvencions permanents. A Espanya, de les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten; només 5 aporten més del que reben. On és la publicació de les balances fiscals? De les subvencions permanents en diuen solidaritat. Una autonomia cada cop més ofegada, sobre tot a Catalunya, per un pertorbador intervencionisme del Govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. 

Des de la petita illa de Liberty Island (Illa de la Llibertat), al sud-est de Manhattan, Nova York, l’Estàtua de la Llibertat segueix il.luminant al món. La matèria base de la seva torxa és la democràcia com a manera de viure, l’enteniment, el raciocini, el diàleg, la pau…mitjançant les urnes, el vot i poder anar a votar: el sagrat dret a decidir i poder acomiadar els governants. El dret a votar és el més poderós i inapreciable del món i no deu negar-se a ningú. És una poderosa clau per aconseguir altres drets dels ciutadans. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar.

A Catalunya, la mil.lenària nació catalana, el Govern de la Generalitat, que representa a 7.600.000 ciutadans -un 90% dels quals demana fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir- convocarà una consulta el 9 de novembre d’aquest any, impel.lit per l’afogament de l’Estatut d’Autonomia, l’afogament econòmic i de la mateixa autonomia -facultat de governar-se per les pròpies lleis- i l’espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del Govern central. Davant la constant demanda de diàleg i converses per part del Govern de la Generalitat de Catalunya, davant la constant negativa de l’inici de diàleg i converses per part del Govern central del ‘Partido Popular’ i davant la demanda de milions de ciutadans de Catalunya, el President de la Generalitat, Artur Mas, convocarà una consulta democràtica i pacífica el 9 de novembre del 2014, dia de Sant Teodor. No hi pot haber cap Constitució en el món, que negui a milions de ciutadans que ho demanen, poder ser consultats i preguntats com és en el cas de Catalunya.

***************************************************************