Nens en barracons escolars, l’escenografia cap al poder absolut i l’assetjament a l’Estat autonòmic
1 setembre 2016 per Enric Figueras
Molta xerrameca política però els representants del Partido Popular i Ciudadanos, -dreta radical, centralista i nacionalista espanyola- han estat incapaços d’aprovar en el Senat i en el Congrés dels Diputats, una legislació urgent per disminuir en el territori de les nacions que formen Espanya, anomenades Comunitats Autònomes, autònomes?, els barracons escolars que un curs i un altre donen acollida a les nenes i nens de l’escola pública. Principalment en aquelles Comunitats que són ‘pagadores’ i que reben molt menys del que aporten. En quatre Comunitats no tenen cap barracó. Són Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla.
Barracons escolars: nens i nenes amb inicis escolars inferiors
Sobretot d’una forma justa en el cas de Catalunya -1010 mòduls de barracons escolars el curs que ve- i que els seus ciutadans aporten en impostos 16 mil milions d’euros cada any, un 8,5% del PIB català. Cas únic i insòlit en les democràcies de l’hemisferi occidental. Ja fa 4 anys, el 2012, que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, ja va anar a la capital de la nació castellana per intentar iniciar converses sobre un pacte fiscal just, modern, actualitzat i molt necessari pel desenvolupament econòmic i social de la nació catalana que contribueix amb un 20% al PIB espanyol. Però, a La Moncloa, la porta pels nassos, con la puerta en las narices.
Any 2012. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, intenta iniciar el diàleg polític i sessions de treball per un possible pacte fiscal, davant l’injust, desastrós i ofegador finançament autonòmic de les Comunitats Autònomes que reben molt menys del que aporten. La porta pels nassos. Con la puerta en las narices. Manca de diàleg territorial. Immobilisme i desastibilització. Rajoy no és el president que necessiten les nacions que formen l’Espanya del s.XXI
www.ara.cat
Any 2014. Les 23 demandes de Mas a Rajoy. Un altre intent d’actuació política i diàleg territorial. Treballar per solucionar el problema espanyol amb Catalunya. Una altra vegada la porta pels nassos. Con la puerta en las narices. Rajoy no és el president que necessiten les nacions que formen l’Espanya del s.XXI
També, Artur Mas, i va tornar el juliol de 2014 -que no falti diàleg i ganes de treballar-, amb la presentació de 23 demandes necessàries per Catalunya, però, una altra vegada la porta pels nassos, con la puerta en las narices. Després d’un any, encara és l’hora que Rajoy i el seu govern han de contestar. Immobilisme, menyspreu i moltes poques ganes de treballar. Ara, els ciutadans de la Catalunya pagadora, sense l’Estatut d’Autonomia -Llei Orgànica de obligado cumplimiento – que ja van ratificar l’any 2006 i amb més de 30 lleis empantanegades al Tribunal Constitucional portades per Rajoy i el Partido Popular, demanden un referèndum per la independència, la llibertat i el progrés. Amb les portes del diàleg tancades per l’arrogància i el poder absolut, és normal que passi tot això.
elpais.com
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional
El gran error, injustícia i escàs valor democràtic de Rajoy i del Partido Popular, de portar la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat pel ciutadans de la nació catalana, al Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovat’. Deu anys de l’inici d’una crisi política que encara dura i que només es podrà intentar solucionar mitjançant el treball polític. Mai, mai i mai mitjançant els tribunals
Ja ho va dir, a la cara de Mariano Rajoy, l’anterior president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas: “Catalunya, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” Una burla i una injustícia social pels ciutadans de la nació catalana. Els altres partits de l’Estat, callen. Han de recollir més vots. A costa de Catalunya, és clar.
www.peldretadecidir.cat
Un desastrós i injust finançament autonòmic, porta a la nació catalana cap a l’ofegament i la independència
Moltes hores, molt temps de converses i negociacions entre Rajoy i Rivera, molta escenografia i autobombo per part del Partido Popular i Ciudadanos, molt de más de lo mismo per aconseguir la majoria absoluta i el poder absolut que porten cap a una inestabilitat permanent. I, durant més de quatre anys, ni un minut de converses, negociacions i sessions de treball amb el Govern de Catalunya. Immobilisme, centralisme i mediocritat. Sempre contra Catalunya, sempre contra la immemorial nació catalana i la seva llengua.
L’ambició desmesurada del poder absolut: anant repetint eleccions i cap al caos
Durant les anunciades negociacions -feia temps que es veien venir- entre Ciudadanos i el Partido Popular, ni una paraula sobre el dèficit de l’autonomisme i llibertat de l’Estat autonòmic, la seva grandesa i el seu enfortiment i progrés econòmic i social mitjançant una nació federal i moderna formada per estats lliures i progressistes. No, a una nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i que, a causa d’un centralisme retrògada, de les 17 anomenades autonomies, 10 rebin més del que aporten a base de subvencions permanents que són causa de la seva baixa productivitat i de que les Comunitats autònomes -quina classe d’autonomia?-, que aporten més del que reben pateixin dèficit fiscal i un injust i perjudicial finançament per part de l’Estat centralista. Fracàs i estratègia electoral per part d’aquest mateix Estat.
amendezvidal.blogspot.com
Esquerdes a l’Estat autonòmic, esquerdes a la democràcia
“Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen un problema, enlloc de ser una solució.”
“La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.”
( amendezvidal.blogspot.com)
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<Cada nord-americà ha de tenir dret a ser tractat com li agradaria ser tractat, com voldria que els seus fills foren tractats>>(JFK)
Esa misma noche estallaron graves disturbios en Misisipi, que se agravaron el día anterior a la llegada de James Meredth a la universidad. Los manifestantes usaron piedras, cócteles molotov e incluso armas de fuego. Hubo dos muertos y más de 200 heridos. Tuvieron que acudir en total 11.000 miembros de la Guardia Nacional y 20.000 soldados para mantener el control ante los ciudadanos blancos descontentos y ante la amenaza de que el gobernador recurriera a la policía estatal contra las tropas federales. Pero finalmente James acudió a clase. Un día tras otro y sin caer en el desánimo, pese a percibir una actitud de hostilidad generalizada por parte de sus compañeros. Finalmente en agosto de 1963 se convirtió en el primer graduado negro de esa universidad. Lo hizo en Ciencias Políticas. Su formación continuó, así como su activismo político contra el orden racista existente. Tres años después, el seis de junio de 1966 encabezó una «Marcha contra el miedo» en la que fue tiroteado. El fotógrafo Jack R. Thornell captaría el momento en el que resultó herido en una imagen que sería ganadora del premio Pulitzer.
Pero no consiguieron matarlo, y tampoco amedrentarlo. Al recuperarse de sus heridas se reunió de nuevo con la marcha, tras la cual 4.000 negros se inscribieron para votar. Para 1970 se había multiplicado por diez el número de ciudadanos negros con derecho a voto con respecto al de hace solo una década. Y una vez que tuvieron la capacidad de influir en el resultado electoral las instituciones públicas ya no pudieron seguir diseñadas para discriminarlos. El sistema segregacionista, en gran parte, se había desmoronado.
<<El nadó negre nascut avui a Nord-Amèrica, fent cas omís del sector nacional on neixi, disposa d’un cinquanta per cent de probabilitats d’acabar el segon ensenyament si se li compara amb un nen blanc nascut en el mateix lloc i en el mateix dia; una tercera part de probabilitats d’acabar l’ensenyament superior; una tercera part de convertir-se en un veritable professional; dues vegades més les probabilitats de convertir-se en un individu sense feina; set vegades més les oportunitats en contra d’arribar a guanyar algun dia deu mil dòlars a l’any; una vida que serà set anys més curta, i la perspectiva de guanyar durant tota aquesta vida la meitat del que pugui guanyar l’home blanc>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Això no és un problema que únicament es limiti a un sector del país. Les dificultats inherents a la segregació existeixen a cada ciutat i a cada Estat de la Unió, produint a moltes ciutats una corrent de descontentament que amenaça a la seguretat pública. Ni tampoc aquest problema ha de ser forçosament tema de discussió partidista en una època de crisi domèstica. Els homes i dones de bona voluntat, els homes i dones generosos sabran unir-se malgrat les diferències o de partit. I tampoc es tracta aquí d’un problema legal o legislatiu. Ni tan sols això. És molt millor solucionar aquests assumptes davant els tribunals que als carrers, i cert es que es necessiten lleis per aquest i altres molts problemes. Però també és evident que les lleis no poden fer que l’home vegi les coses correctament>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
————————————————————————————————————————————————
Els colors del món
El sagristà
Necròfils enterramors
Una parella de necròfils netegen el cadàver d’un ratolí per alimentar la prole
Una altra criatura amb estranya tasca és l’escarabat necròfil, conegut comunament amb el nom de sagristà. Quan mort algun animal de petit tamany, l’olor del cadàver atrau a aquest escarabat de colors ataronjat i negre que immediatament comença el seu treball. El mascle càrrega sobre sí el cos inert i l’enterra en lloc apropiat. Ajudat per la famella, excava un forat on el cadàver se submergeix poc a poc. A la cambra sepulcral practiquen un túnel on construeixen el niu amb la pell de l’extint. Quan s’obren els ous, les larves s’alimenten del cadàver. Una vegada convertides en adults, surten al món exterior per prosseguir el seu ofici d’enterradors de la naturalesa.
Enterradors de la naturalesa
La frase
“Quan algú entén que desobeir les lleis injustes és contrari a la seva dignitat, cap tirania pot dominar-lo”. (Mahatma Gandhi).
