La nova frontera

   Sense un públic ben informat, la democràcia no pot funcionar

   <<Per cert, ara seria un bon moment per tornar a emetre la peli>> escriu la meva companya dels BLOGS, Gemma Busquets, en el seu recent article “L’exclusiva del segle”, tot referint-se al film “Tots els homes del president”. Bé, sempre seria un bon moment d’emetre aquest film en el país més corrupte d’Europa. Tot el que està passant a Madrid, València i en altres llocs d’Espanya, així com lo succeït a les Balears, insulta als ciutadans de les nacions d’Espanya, a la democràcia i a la política com a vocació digna de servei al poble. Aquest poble que hauria d’exigir la dimissió immediata de tots els imputats per la justícia, en els casos flagrants de corrupció política. Els hi hauria de caure la cara de vergonya. I encara corrent aixecant els braços i cridant en reunions electorals burlant-se dels ciutadans. La Gemma Busquets, referint-se al Watergate i als primers indicis de corrupció política per part de l’Administració Nixon, explica com:“En el seu últim dia en el “The New York Times”, un dia d’agost del 1972, abans d’anar estudiar dret a Yale, el reporter Robert Smith va dinar amb el cap en funcions de l’FBI, Patrick Gray, mort el 2005, que el va posar sobre la pista. Smith va explicar-ho al redactor en cap, Robert Phelps que va prendre notes i les va guardar en un calaix. Smith s’en va anar a Yale i Phelps, a Alaska, de vacances, un mes. Durant més de trenta anys, Smith va callar fins que va saber que Phelps recollia la història de com va perdre l’exclusiva del segle en les seves memòries. Phelps, de 89 anys, assumeix tota la responsabilitat i no recorda què va passar amb les pistes i on van anar a parar les notes i les gravacions. <<No ho sé perquè no ho vam fer, és un misteri per a mi, em falla la memòria>>, diu el  veterà periodista“.

   Els que si ho recorden bé i en el seu dia no varen perdre la memòria, són els del “The Washington Post” que saben que la premsa, per els ciutadans nord-americans, té que ser la servidora de la veritat. Víctor Alba, periodista polític i que va ser professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent, ens ho explica d’aquesta manera: <<la premsa, per el nordamericà, té que ser la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i esceptimisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots els periòdics han respost a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir la veritat no consisteix només en que tot el que s’imprimeix és cert, sinó en que allò que succeix d’important s’imprimeixi, per molt que molesti a uns o altres. Dir la veritat, per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure”. (En el proper capítol parlarem de Watergate: La continuació del cop d’estat contra el president Kennedy).

————————————————————————————-

El lema del dia: “Què és la riquesa? Res si no es gasta, res si es malgasta”. Guy André Breton

————————————————————————————-

La pregunta del dia: Un ex-president del Govern espanyol, és a dir, un ciutadà com tots els altres, consideren que si vol escorta se la té que pagar de la seva pròpia butxaca?

————————————————————————————-

 “Així, compatriotes meus, ciutadans del món, no pregunteu allò que la Terra pot fer per vosaltres, digueu més bé allò que vosaltres podeu fer per salvar la Terra”. J.F.Kennedy/Greenpeace (extracte del discurs del curtmetratge Greenpeace Energy Revolution).

      Assassinat fa 45 anys per un complot polític i militar, el president dels EUA, John F. Kennedy, ha estat “fitxat” -millor dit, ho ha estat la seva imatge, les seves paraules i el seu coratge polític- per l’organització Greenpeace i l’agència AKQA Amsterdam. Concretament, en un curtmetratge en què es veu el president més recordat i estimat pel poble nord-americà convertit en el nou portaveu de la lluita contra el canvi climàtic i a favor d’una revolució energètica. El curtmetratge forma part del projecte Greenpeace Energy Revolution, en què han treballat científics de tot el món per demostrar la viabilitat d’un model econòmic i social basat en les energies renovables.

   La nova tècnica audiovisual que permet alterar imatges filmades ha convertit el cèlebre discurs Ich bin ein Berliner, que JFK va pronunciar el 26 de juny del 1963 a la Rudolph Wilde Platz, de Berlin, en una denúncia impactant sobre els terribles efectes del canvi climàtic, que ja ha començat a castigar milers d’éssers humans arreu de la Terra.

   Una catàstrofe que, si no s’hi posa remei, serà molt pitjor en el futur: les temperatures augmentaran entre 1,5 i 2,5 graus, pujarà el nivell del mar i es preveu que el 30% de les espècies desapareixerà. Hi ha un alt nivell de certesa que el canvi climàtic afecta ja molts sistemes naturals, en tots els continents i en alguns oceans. Segons cinc anys d’estudis i investigacions de gairebé uns mil científics sobre l’escalfament global, i segons la revisió i l’anàlisi que n’han fet més de 400 científics de 190 països, aquest escalfament ja està causant un gran impacte sobre la naturalesa així com visibles repercussions en les societats humanes. S’afirma que produirà més mals i que serà més ràpid del que fins ara es creia. Ecosistemes com els corals, els pols, la tundra, els boscos boreals o les muntanyes i les regions mediterrànies es veuràn afectats, així com els oceans, els ecosistemes marins en general i els recursos pesquers.

   Efectes devastadors

   Les regions més colpejades seran l’Àrtic, l’Àfrica Subsahariana, les illes més petites i els grans deltes d’Àsia, la qual cosa vol dir que les societats més pobres en seran les principals víctimes. De la mateixa manera, es calcula que la sequera i el desglaç deixaran sense aigua dolça més de 1.000 milions de persones -50 milions de les quals en les conques del sud i de l’est i del centre d’Europa-!!!, mentre que centenars de milions d’humans ja estan comdemnats a patir inundacions per l’augment del nivell del mar.

   Així mateix, el canvi climàtic podria ocasionar una caiguda important dels cultius a l’Àfrica, una reducció de les glaceres a l’Himàlaia i fortes onades de calor a Europa i a l’Amèrica del Nord. L’organització internacional WWF-Adena, que ha participat en la realització de l’informe de les Nacions Unides adverteix que “les conseqüències del canvi climàtic i l’elevació del nivell del mar són, per exemple, que deu milions de persones visquin ja a menys d’un metre de l’aigua i que importants masses de la població pateixin fam”.

   La tècnica ha fet possible que sigui el president Kennedy qui, pronunciant unes paraules que ell ja acostumava a fer servir en els seus discursos, ens transmeti el missatge ecologista de Greenpeace:

   “Quan l’home va caminar per primera vegada sobre la lluna, això va definir a una generació. En el despertar d’aquest nou mil.lenni, ens enfrontem a un repte major. El canvi climàtic amenaça la nostra existència. Quins desastres llunyans convenceran els líders mundials que la tecnologia existent i l’energia renovable ofereixen la darrera esperança que ens queda per un futur sostenible? Les paraules buides i els propòsits dèbils han fracassat. És el moment d’una revolució energètica. Mirarem als ulls dels nostres fills i els direm que vàrem tenir l’oportunitat però ens va faltar el valor? Mirarem als ulls dels nostres fills i els direm que vàrem tenir la tecnologia, però ens va faltar la visió? O mirarem als ulls dels nostres fills i els direm que vàrem plantar cara al nostre repte i lluitar per una revolució energètica?”

   Les imatges corresponen al discurs que JFK va pronunciar a Berlin, amb la Guerra Freda a punt d’esclatar.El sentit del discurs original del president Kennedy té poc a veure amb aquest objectiu. Les imatges procedeixen del discurs “Ich bin ein Berliner”, que va pronunciar durant una visita a Berlín l’any 1963, a punt d’explotar una tercera guerra mundial degut a la Guerra Freda. Amb aquesta proclama JFK feia patent el suport dels EUA a l’Alemanya Occidental desprès de la construcció del Mur de Berlín. Heus aquí -dirigit als lectors més joves que no han conegut la presidència de Kennedy- unes paraules del seu discurs autèntic.

   Contra el Mur de Berlín i contra els murs que encara romanen en el món

   “…la llibertat té moltes dificultats i la democràcia no és perfecta, però mai hem tingut que aixecar una muralla per impedir que els nostres pobles fugin de nosaltres. Vull dir, en nom dels meus compatriotes que viuen a moltes milles de distància a l’altre costat de l’Atlàntic i que romanen molt allunyats de vostès, que es senten orgullosos d’haber compartit amb vostès, fins i tot des de la distància, la història dels últims divuit anys. No conec cap ciutat gran o petita, que hagi estat assetjada durant divuit anys i que encara batega amb la vitalitat i la força, amb l’esperança i determinació de Berlín occidental. Car la muralla és la demostració més viscuda i evident dels fracassos del sistema comunista, cosa que tot-hom conéix abastament, a nosaltres no ens complau, perquè és una ofensa no només contra la Història, sinó contra la Humanitat, separant famílies, dividint a marits i mullers, germans i germanes, i separant a la gent que desitja conviure units. La llibertat és indivisible, i quan un home és esclavitzat, els altres homes no es poden sentir lliures…” 

————————————————————————————-

El lema del dia: “La literatura és l’art d’escriure allò que serà rellegit;el periodisme,el que serà fullejat un cop.” Cyril Connolly.

   Els responsables del Partit Popular a Catalunya han demanat a CiU i PSC, que deixin d’excluir a aquest a partit conservador dels assumptes polítics i pactes per a governar la nació catalana. Bé, des del moment que el PPC té representació en el Parlament de Catalunya, no veix que pateixi exclusió. La senyora Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del Partit Popular a Catalunya, ha dit que “prenguin nota del pacte de govern entre el PP i PSE en el País Basc i posin fi al discurs d’exclusió que han practicat en els últims anys contra el PPC”. En el cas de Catalunya i a diferència d’Euskadi, el PSC no té res a veure amb el PSOE. Tot i les seves afinitats i relacions de govern el PSC té els seus propis estatuts i és un partit totalment independent del PSOE. Si fos el cas, podrien rompre relacions -ja sigui amb els dirigents actuals o amb altres- davant qualsevol perjudici contumaç contra la nació catalana. Per l’altre costat les coses serien molt diferents a Euskadi si els 100.000 ciutadans que varen votar en blanc, haguéssin pogut votar als seus representants polítics. La representant del PPC insisteix quan afirma que “s’ha de pactar sempre amb qualsevol representant democràtic dels ciutadans. No es pot excloure mai ningú”.

   Aquesta “exclusió” de que parlen els representants del PPC i a qualsevol significat que li vulguin donar, és aliena a la nació catalana. El poble de Catalunya i la Generalitat com a màxima representació política i d’autogovern, han demostrat al llarg de la història el seu tarannà respectuós de profunda estimació per la llibertat, la democràcia i la tolerància. Esclafades tantes vegades per les dictadures del violent i intolerant nacionalisme espanyol. No és pas de practicar cap exclusió de que es pugui acusar a Catalunya i als seus governs quan, en aquests moments, el president de la Generalitat és un ciutadà nascut a Andalusia i català perquè viu i treballa a Catalunya. No es pot acusar d’exclusió a un Govern de la Generalitat format per tres formacions polítiques. Un govern de coalició és un valor representatiu de les grans nacions democràtiques. Catalunya ho és. No es pot acusar d’exclusió a un país que ha donat acolliment a milions d’emigrants procedents d’Espanya i del món i que té com a tasca prioritària la seva integració. Com es pot acusar d’exclusivista a un país en el que el president de la Generalitat és emigrant? Catalunya no és país d’exclusions.

   Escoltin, parlem clar, l’exclusió se la pot fer un mateix. I aquest és el cas del Partit Popular a Catalunya que s’ha deixat marcar el rumb per el PP de Madrid. Un rumb, com veiem, que no porta a cap lloc. El PPC es va excloure ell mateix quan consentí i consenteix les campanyes contra Catalunya i la seva autonomia: recollida de signatures contra l’Estatut -inoblidable la imatge televisiva d’aquella dona, en terres castellanes, que quan el periodista li pregunta per el que signava, ella contestà “para ir contra Catalunya”-. Algú de la taula va intentar arranjar-ho, però, el mal ja estava fet. Les manifestacions, boicots contra productes catalans, els atacs constants contra l’Estatut fins a llançar-lo al Tribunal Constitucional, desprès de la seva aprovació per el Parlament de Catalunya -sota revisió del Consell Consultiu-, per el Congrés espanyol, ratificat per el rei i refrendat per el poble català. També van instigar a set autonomies espanyoles a llançar l’Estatut de Catalunya al TC. Fet més propi d’una dictadura bananera que no pas d’un país europeu. No hi pot haber-hi més gran despreci cap a els ciutadans de Catalunya i a una Llei Orgànica de la qual emanen les bases per a l’autogovern. La persecució contra la llengua catalana mitjançant torpedinar constantment el model d’immersió linguística que ja en el seu dia va rebre l’aval del Tribunal Constitucional i que ha estat elogiat i posat com exemple per part del Parlament Europeu. Sempre contra el Govern de Catalunya -sigui quin sigui- i contra les aspiracions del poble català. No entenen res. Mai ho han volgut entendre.

   Mirin, els agradi o no, el PP té que acceptar que Espanya és una nació de nacions. Si el nacionalisme espanyol -autoritàri, intolerant i, fins i tot, violent- hagués volgut entendre i acceptar, des de bon principi, aquesta premisa tant important, els ciutadans d’Espanya i de Catalunya s’haguéssin evitat molts disgusts, penes i tragèdies. Pensin que portem més de mig segle d’endarreriment respecte a Europa. La presidenta dels populars catalans ha dit, també, que: “el PP té que ser determinant en un futur ejecutiu a Catalunya” i ha demanat a CiU que abandoni el missatge “d’independència i autodeterminació i que s’acosti a la centralitat”. Que el PP pugui ser determinant només ho pot decidir el poble català i, avui per avui, es veu molt difícil. Aquesta “independència i autodeterminació” forma part dels arrels del catalanisme de tota la vida, però, és l’intolerant i poc democràtic nacionalisme espanyol; la constant espoliació econòmica de Catalunya; el despreci rebut per part d’Espanya i el constant martelleig de partits polítics com el PP -centralistes radicals i oposats acèrrims a les autonomies i, per damunt de tot, de la catalana que no vol rebre “gat per llebre”-, lo que provoca que aquest anhel d’independència i autodeterminació sigui cada cop més fort. Espanya -no em cansaré de repertir-ho- és una nació de nacions i l’actual Estat de les autonomies és un engany i una quimera. La Generalitat de Catalunya i el poble català ho saben i és, precisament, la seva lluita, fermesa i coratge polític en la defensa d’una autonomia veritable i forta el que exaspera al Partit Popular, fervent partidari de l’antigalla de les “regiones” franquistes que no tenen res a veure amb la nació catalana. Vagin, d’una vegada, cap a un Estat federal europeu, modern, fort, progressista i més democràtic. El model d’Estat espanyol actual és com un vaixell de la Guerra de Cuba que fa aigua pels quatre costats. Catalunya vol anar -malgrat les contínues encamellades del nacionalisme espanyol- cap a un altre rumb de progrés social i econòmic i en el que convida a Espanya a viatjar junts, amb tota llibertat. La ceguesa i obstinació arcaica del PP i partits afins, fa que no veigin els arbres ni el bosc. Potser per allò de que n’han arrasat tants milers per omplir de totxanes les “regiones” governades per ells.

   Com ha dit recentment el senyor Aleix Vidal-Quadras, “les arrels doctrinals i conceptuals populars són totalment incompatibles amb el nacionalisme d’identitat”. Doncs, sí. Catalunya és una nació, és a dir, un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Així és Catalunya, i aquest llegat sagrat que hem rebut dels nostres avantpassats i per el qual, milers de catalans han donat la seva vida, ha sigut, és i serà sempre. Mal pesi al Partit Popular i, encara que l’infern es congeli.

————————————————————————————-

El lema del dia: “El gran enemic de la democràcia és la militarització del pensament polític”. Fernando Morán.

————————————————————————————-

     Els dec una explicació. El perquè de LA NOVA FRONTERA, dietari d’uns ideals possibles. La imatge de fons ho diu gairebé tot. Captada al despatx oval de la Casa Blanca l’agost del 1963, poc desprès de finalitzada la cèlebre marxa sobre Washington i a la que hi van prendre part més d’un quart de milió de persones, entre els seixanta mil blancs. “La més gran manifestació per la llibertat als EUA” digué Martin Luther King. Desfilaren des del monument a Washington fins al monument a Lincoln. El president Kennedy va rebre al reverend King a qui s’els veu envoltats dels líders dels drets civils. Aquella “Nova Frontera” de valor moral i coratge polític que va obrir la porta a l’esperança de canvi cap a uns ideals possibles. Com els que, amb veu forta, va demanar Martin Luther King: “Tinc un somni que un dia, dels rojos pujols de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics posseïdors d’esclaus podran seure l’un al costat de l’altre a la taula de germanor. Tinc un somni que un dia, fins i tot a l’Estat de Mississipí, un Estat que s’ esllangueix a l’escalf de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.

     <<Tinc un somni que els meus fills un dia podran viure en una nació on hom no serà jutjat pel color de la seva pell sinó segons el seu caràcter. Tinc un somni…tinc un somni que un dia a Alabama, amb els seus racistes, amb un governador dels llavis del qual surten paraules com “intervenció” i “anul.lació” de la integració racial”…que un dia a Alabama nens i nenes negres estrenyin les mans de nens i nenes blancs com a germans i germanes. Tinc un somni…tinc un somni que un dia s’aixequi la vall i cada turó i cada muntanya s’abaixin. Els llocs aspres seran aplanats i els llocs desnivellats seran rectificats…”

     I les dures paraules del president Kennedy, juny del 1963, en un discurs televisat a tota la nació:“Han transcorregut cent anys des que el president Lincoln alliberà als esclaus, i, malgrat això, els seus descendents, néts i bisnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat de les lligadures de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i econòmica, i aquesta nació, amb totes les seves esperançes i banalitats, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadas siguin lliures…

     <<Prediquem la llibertat a tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i estimem la llibertat aquí a casa nostra; però, serem capaços de dir al món o dir-ho entre nosaltres que aquesta és una terra d’homes lliures menys per els negres?, serem capaços de dir al món que els negres són ciutadans de segona classe?, podrem presumir de que aquí no tenim  sistemes de castes o classes, que no tenim “ghettos”, ni raça que domini amb relació als negres?        

     El president Kennedy, el fiscal general Robert Kennedy, el reverend Martin Luther King i tants i tants ciutadans dels EUA i del món, varen creure, lluitar i, fins i tot, donar la seva vida per aquests ideals possibles que avui veiem realitat quan un ciutada de color, Barach Obama, ha estat elegit president dels EUA. Ara, la porta, s’ha obert del tot. Per tot això, el nom d’aquest BLOC vol ser homenatge i record cap a aquestes persones. Però, també, la ferma creença cap a una nova frontera d’uns ideals possibles en els que Catalunya serà reconeguda i acceptada com a una gran nació en un Estat federal -dintre d’un règim de monarquia constitucional i parlamentària- amb un concert econòmic propi que faci possible una Catalunya forta, justa, europea i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus ciutadans i l’idioma català sigui respectat, estimat i parlat.                                                      

————————————————————————————-

EL LEMA DEL DIA:“El millor remei contra la tristesa és aprendre alguna cosa”. M.H.WHITE.