La nova frontera

   Ells no vàren tripular la nau, però, van donar l’empenta que, finalment, portaria a l’home a aterrar a la Lluna. La iniciativa va sortir del president Kennedy davant allò que estaven d’acord la majoria dels nord-americans: un 58 per cent dels ciutadans pensava que no era una bona idea gastar uns 40.000 milions de dòlars (aproximadament 225$ per persona) en una gran empresa en la qual els podien guanyar els soviètics. Kennedy va reconèixer que els soviètics tenien avantatge sobre els EUA i que ningú podia garantitzar que un dia serem els primers i que cap fracàs a l’hora de fer aquest esforç ens posarà a la cua. Aquest era l’esperit de la “Nova Frontera”. Per el jove president, aquesta era una de les grans aventures de la història humana moderna. Així ho va explicar als seus compatriotes: Però perquè la Lluna?, diuen alguns. I també podrien preguntar-se: perquè escalar la muntanya més alta? Perquè volar a través de l’Atlàntic? Volem anar a la Lluna en aquesta dècada, i fer totes les altres coses, no perquè siguin fàcils, sinó perquè són difícils; perquè l’objectiu servirà per organitzar i mesurar les nostres millors energies i capacitats. —————————————-Però, siguem sincers, i això molts articulistes i crítics amb el programa espacial de l’Administració Kennedy, no ho han explicat. Hi havien altres consideracions com, per exemple, que una missió tripulada aportaria avantatges tecnològiques, econòmiques i polítiques. Els 40.000 milions de dòlars que el govern probablement es gastaria en el projecte ferien possible millorar la capacitat dels EUA per a predir el temps i aconseguir comunicacions electròniques d’alta velocitat amb els satèl.lits. També crearia llocs de treball, i les avantatges polítiques en el Sud i l’Oest, on la NASA gastaria, principalment, els diners, no es perdria amb polítics capaços com Kennedy i Johnson.—————-Fidel al seu desitg -mai vist en una presidència nord-americana- de que el vicepresident tingués un pes important en la seva Administració, Kennedy va proposar Johnson com a president del Consell Nacional Espacial. Així, desprès de que el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin hagués orbitat al voltant de la Terra, Kennedy li va demanar a Johnson que realitzés una investigació general sobre la situació que tenim a l’espai. Tenim alguna oportunitat de derrotar als soviètics instal.lant un laboratori en l’espai, o realitzant un viatge al voltant de la Lluna, o aterrant mitjançant un coet a la Lluna, o anant i vinguent a la Lluna amb un coet i un tripulant? Existeix cap altre programa espacial que prometi resultats espectaculars, en el que nosaltres podem guanyar? El vicepresident Johnson va confirmar a Kennedy de que era necessàri realitzar un gran esforç d’immediat, no només per atrapar als soviètics, sinó, passar-lis al davant: portar un home a la Lluna tindria gran valor propagandístic. La competició real en l’espai exterior, era entre el sistema social comunista i el dels EUA. El control de l’espai determinarà quin sistema de societat i govern dominarà el futur. Als ulls del món, el primer en l’espai voldrà dir el primer i punt; el segón en l’espai és el segón en tot. Davant els costs de la missió cap a la Lluna, Johnson replicava: Doncs, que prefereixen? Què siguem una nació de segona classe o que ens gastem uns quants diners? El Congrés del EUA va donar via lliure al projecte defensat per Kennedy i Johnson.———————————————————-El 12 de Setembre de 1962, a la Universitat de Rice, Houston (Texas), el president John F. Kennedy va afirmar: “Aquells que vàren venir ans que nosaltres van fer el possible perquè aquest país fos el que produís les primeres ones de la revolució industrial, les primeres ones de la invenció moderna i les primeres ones de l’energia nuclear, i aquesta generació no vol romandre endarrerida en la futura edat de l’espai. Volem formar part d’aquesta. Volem caminar al davant, doncs els ulls del món miren cap a l’espai, a la Lluna i als planetes més llunyans; i ens hem compromés a que l’espai no sigui governat per una hostil bandera de conquesta, sinó per una bandera de pau i llibertat. Ens hem compromés a que l’espai no s’empleni amb armes de destrucció massiva, sinó amb instruments de coneixement i comprensió.” —————————————————Cap altre president ha estat tant clar i encoratjador com el president Kennedy. Cap altre ha marcat el camí a seguir amb tanta empenta i valentia i, el jove president, no era dels qui diuen una cosa i desprès en fan una altra. Les seves paraules, pel que fa a la conquesta de l’espai, ho diuen amb tota claretat: “Ens hem compromés a que l’espai no s’empleni amb armes de destrucció massiva, sinó amb instruments de coneixement i comprensió.”                            

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les paraules, “…Com jo no era un perfecte estúpid vaig poguer veure que les promeses als àrabs eren buides”, les va escriure Lawrence d’Aràbia en el seu llibre “Los Siete Pilares de la Sabiduria”.

—————————————————————————

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què li va succeir a Lawrence d’Aràbia, el 13 de Maig del 1935? 

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “N’hi ha prou que un home n’odïi un altre perquè l’odi vagi corrent fins a la humanitat sencera.” Jean-Paul Sartre.

—————————————————————————-   

   El mar és el nostre lloc de procedència. Venim del mar, fins i tot, portem aletes -els braços, les cames- i el 90 per cent del nostre cos és aigua. El mar, també és vida. No només ens la proporciona a nosaltres, sinó, als animals que hi viuen i que, aquests, ens la donen als humans, a tots els éssers que habiten en un planeta anomenat Terra i que, junt amb el mar, són molt mal tractats. No podem parlar només del blau del mar, sinó, de la vida en el mar. Cal sortir en la seva defensa perquè, en definitiva, sobre els seus fons existeixen gran nombre d’espècies de peixos, plantes i mamífers marins a dos passos de l’extinció. També moltes aus en depenen. Segons l’ONU, les tres quartes parts dels bancs de peixos del món romanen sota amenaça per culpa de la pesca excessiva. Els mars i oceans són vasts, però no il.limitats. Ofereixen aliment a milions de persones. Malgrat tot això, es troba només protegida de l’activitat destructiva de l’èsser humà: el 0,01 per cent. D’aquí la necessitat de cercar una solució a la destrucció dels oceans i dels mars: les reserves marines.——————-Les reserves marines són àrees del mar totalment protegides de tota activitat humana: parcs nacionals per els oceans i els mars. Algunes àrees de les zones costaneres poden obrir-se a activitats pesqueres no destructives i a petita escala, sempre que siguin sostingudes i dintre dels límits ecològics. Amb les reserves marines s’ha aconseguit que floreixin les poblacions marines, la seva diversitat i productivitat. Malgrat de que la pesca no és permesa dintre les reserves marines, la creació d’una xarxa d’aquests parcs pot resultar molt beneficiosa per a la pesca, ja que permet la recuperació de pesqueres excessivament explotades i hàbitats perjudicats en aquestes zones, així, com la recuperació de pesqueries properes. Un exemple: recentment, la Royal Commission on Environmental Pollution anglesa ha fet una crida urgent perquè el 30 per cent de les aigües de la zona econòmica exclusiva del Regne Unit es converteixin en una xarxa a gran escala de reserves de no tocar, sobre la base d’una sèrie de criteris, i se n’exclogui la pràctica de qualsevol tipus de pesca comercial. Les reserves marines sovint són implantades amb una aproximació menys decidida, però cada cop més estesa arreu de la Mediterrània. Com a tot el món, perquè tenen nombroses avantatges. ————————————-A Palamós un grup de veïns de sectors ben diferents han creat una plataforma a favor de la reserva marina de les illes Formigues. El seu objectiu és “contrarestar la demagògia d’alguns sectors contra la reserva i fer front a les seves pressions”. Ja n’hi ha prou de tanta destrucció de la Terra i del Mar. És que ho volen devastar tot fins que no quedi res? Uns es volen carregar el territori del Baix Empordà amb unes obres faraòniques de carreteres duplicades i innecessàries. Uns altres es volen carregar el nostre Mar per els seus interessos particulars. Prou! no veuen que som la cua i la vergonya d’Europa. A Palamós ja estem escarmentats amb aquests dos gratacels del Passeig del Mar -buits gairebé tot l’any- i que representen tot el contrari del que hauria de ser la Costa Brava. No veuen que ho han devastat tot? No veuen que han derivat cap a una dosi massiva de turisme de només un mes l’any? No veuen que aviat no ens quedarà ni paissatge? Ni amb el turisme ens podem europeïtzar?—————————–Què esperen els de GREENPEACE per venir a Palamós i explicar el que és una reserva marina i tal com es té que fer? És que les coses es tenen que arrenjar quan el mal ja està fet? Desprès si, grans reportatges i cròniques sobre situacions d’actuació irresponsable ensenyant el desastre. És que Palamós i la Costa Brava volen fer cas omís del que estableix i demana l’ONU a prop de les urgents i ineludibles reserves marines?

    ———————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La temporada de vaixells al port de Palamós, ha suposat l’atracament de 32 creuers amb 33.554 passatgers i ha tingut un impacte econòmic estimat de 1.888.465 Euros, segons va explicar el senyor Manel Nadal, president de Ports de la Generalitat de Catalunya.

————————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- “Com jo no era un perfecte estúpid, vaig poder veure que les promeses als àrabs eren buides” paraules escrites per Thomas Edward Lawrence, més conegut amb el nom de Lawrence d’Arabia. A on les va escriure? 

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Les mateixes forces naturals que ens possibiliten acostar-nos als estels, ens posen en situació de destruir el nostre estel”. Wernher von Braun.

————————————————————————————-

   Obama i Medvédev -EUA i Rússia- han promès signar un acord de reducció d’armes nuclears. Es deixin de bromes si us plau: volem tractats no promeses. O es pensen que estem d’acord en que el món es converteixi en un immens taüt? Escoltin, l’any 1963 el president John F. Kennedy, desprès d’una lluita extraordinària que li va costar molts d’enemics, va aconseguir fer signar als soviètics, no un tractat de reducció d’armes nuclears, sinó, de prohibició de proves nuclears. <<Si hem d’obrir noves portes a la pau, si tenim que aprofitar aquesta oportunitat de progrés; si hem de ser tant audaços i intel.ligents en el nostre control d’armaments com ho hem sigut en la seva invenció, demostrem a tot el món situat a aquest costat de la muralla i al que viu a l’altre costat de la mateixa, que els Estats Units, que una Amèrica forta també desitja ferventment la pau.>> va afirmar Kennedy. L’acord de prohibició de les proves no era cap panacea, això Kennedy ho admetia, però era un pas que els allunyava de la guerra: reduïa les tensions mundials, limitava els perills de la pluja radioactiva, augmentava les possibilitats de que no es produís una proliferació nuclear i prometia posar fre a la carrera d’armaments entre el bloc comunista i Occident. El tractat era un pas tant clar cap a unes millors relacions entre els soviètics i els nord-americans, i s’allunyava tant de la política suïcida de la crisi cubana dels míssils, que resulta difícil imaginar que el públic i el Senat li hagués donat l’esquena. <<Tal vegada ens podem estalviar una guerra total amb aquest tractat”, segons li va comentar l’expresident Truman a Kennedy. Una enquesta Harris mostrava un índex d’aprovació del tractat d’un 81 per cent. El 24 de setembre del 1963, la Cambra Alta, per gran majoria, va referendar l’acord per 80 vots a favor i 19 en contra. Aquest tractat no va fer desdir-se a Xina, França, Índia, Israel o Pakistan de desenvolupar armes nuclears. Ni tampoc va evitar la fabricació de més bombes nuclears, més devastadores encara, i nous sistemes de llançament. Però Kennedy, Macmillan i Jruschov varen tenir una gran satisfacció amb el tractat que, com vàren veure milions de persones, va iniciar un impuls contra la guerra freda que, a principis dels seixanta, es creia en un proper conflicte global. Pensem que el març del 1963, el 60 per cent dels enquestats esperava que els soviètics ferien servir una bomba d’hidrogen contra els EUA en una guerra. El mes de juny, quatre mesos abans del tractat de prohibició de les proves nuclears, el 37 per cent dels nord-americans creia <<impossible arribar a una solució pacífica de les diferències amb Rússia>>. El mes de setembre, desprès de les negociacions per a la prohibició, només el 25 per cent dels enquestats creia que l’amenaça de guerra fos el principal problema amb el que s’enfrontava el país. El tractat, tal com va reconèixer Kennedy públicament, <<no resoldrà tots els conflictes, ni farà que els comunistes cedeixin en les seves ambicions, ni eliminarà els perills de la guerra. No reduirà la nostra necessitat d’armes ni la dels aliats…Però és un primer pas important, un pas cap a la pau, un pas cap a la raó, un pas més allunyat de la guerra>>. Tenia raó. El tractat de prohibició de proves nuclears que ha durat més de 45 anys i amb éxit, per evitar que la Guerra Freda es convertís en un conflicte global cap a la devastació del planeta. I va donar esperança a milions de persones que creien, com Kennedy, que la humanitat tenia que eliminar la guerra nuclear, o la guerra nuclear eliminaria a tota la humanitat. El tractat, que va ser universalment reconegut com obra personal de Kennedy, va crear la convicció de que el president dels EUA podia portar la Guerra Freda cap a la seva fi.—————————–En un acte a la Casa Blanca, l’editor del diari Morning Dallas News, va dir en públic al president que volien que deixés de “muntar la bicicleta de la seva filla Caroline”. És a dir, un president agressiu. Kennedy va contestar que “és molt més fàcil fer una guerra que evitar-la.” Al president li va saber greu la referència a la seva filla petita Caroline. Més tard, JFK, va dir que no volia “una pau imposada al món amb les armes nord-americanes, ni la pau de la tomba ni de l’esclau, sinó, una pau per sempre i per a tots els ciutadans del món.” El tractat va ser signat a Washington D.C. a primers d’octubre del 1963. El món s’havia escapat de convertir-se en un “immens taüt.” Al president John F.Kennedy li quedaven dos mesos de vida.

————————————————————————————-

  LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El retrat de George Washington de Gilbert Stuart (1755-1828), es pot contemplar al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, el museu més gran de l’hemisferi occidental.

————————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin ha estat el nombre de vaixells de creuer i el de passatgers que durant el 2009 han fet escala al port de Palamós? El lector dels BLOGS del diari EL PUNT digital que tingui l’amabilitat de participar, li farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”.

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “La història pertany als que la prolonguen, no als que la segresten.” Manuel Vázquez Montalbán.

————————————————————————————-

   No correspón al títol d’un llibre d’en Truman Capote, però, ho podria ser. L’anomenada ruta Capote, de Palamós, organitzada per l’editorial Columna, amb motiu de la publicació de L’Home dels pijames de seda, novel.la amb que Marius Carol va guanyar la darrera edició del premi Bertrana és, gairebé, una ruta fantasma. A Palamós ja no en queda res. La casa, situada davant mateix de la platja de la Catifa, ja no hi és; val, si que hi han pisos, buits com a pertot. La platja roman soterrada sota tones de ciment. Les barques que, com un rellotge despertador mobilitzaben a l’autor de A sang freda, no en queden ni la meitat i amb creixent perill d’extinció com els peixos que, encara i afortunadament poden pescar. El senyor Josep Colomer, junt amb la seva estimada esposa, van aconseguir, al peu del canó, que l’Hotel Trias segueixi andavant. És un prestigi per Palamós i, avui, roman obert tot l’any. Actualment, forma part de l’empresa d’hostaleria del senyor Camós. De fet, l’habitació on es va hostatjar Truman Capote a l’Hotel Trias porta, des de llavors, el nom de l’escriptor. ——————-El periodista i escriptor Marius Carol, és home important -diuen que futur pregoner de la Festa Major de Sant Joan, de Palamós-, informador pel diari La Vanguardia dels viatges de la Casa Reial. Hi va haber-hi uns anys que la Costa Brava la visitaven i hi vivien gent destacada mundialment en el camp de la cultura, el cinema, les arts…,però, van fugir esperitats davant la implacable devastació d’aquesta Costa Brava que ja no té res de singular i única. Parlin amb l’alcaldessa que també és molt important i mirin, entre tots, de fundar un Museu a prop de totes aquestes personalitats de fama mundial. No només el senyor Truman Capote, sinó també, el periodista, escriptor i guionista Robert Ruark, de Carolina del Nord (EUA) -autor de divuit llibres- gran coneixedor d’Àfrica i que va voler ser enterrat al cementiri de Palamós. També la gran i recordada actriu, Madeleine Carrol, que tant va lluitar a favor dels nens orfes víctimes de la Guerra Mundial (1939-1945), que va viure a la seva torre del paratge Treumal a Torre Valentina, de Calonge (Baix Empordà) i està enterrada al cementiri d’aquesta vila. També hi han altres persones els quals objectes de treball, personals, llibres…existeix la possibilitat d’anar aconseguint per a la formació d’aquest Museu de Personalitats o, del nom que li vulguin donar. Fins i tot, els ciutadans de Palamós en podrien suggerir el nom. —————————————-Cal reconvertir la Costa Brava i, ara, l’arquitectura del paisatge, la cultura i la democràcia tenen que estar per damunt de l’urbanisme. Les muntanyes de ciment ho han soterrat tot, inclús, la casa dels americanos la d’en Truman Capote i el seu company, una vintena de maletes, un buldog vell, un caniche cec, una gata siamesa i el seu gran èxit mundial: A sang freda. Parlem dels anys 1960 al 1962. L’abril de l’any vinent, amb motiu del 50è aniversari de la seva arribada, recrearan el desembarcament de Capote a Palamós. Tant de bó, l’alcaldessa Maria Teresa Ferrés, anunciés la posta en funcionament d’aquest Museu internacional.

————————-

 Truman Capote, autor de: A sang freda. I l’autor de: L’home dels pijames de seda, Marius Carol (fotografia publicada al diari EL PUNT).

————————————————————————————-

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana pasada.- L’enorme estàtua de bronze d’un brau que hi ha al nord de Bowling Green, és un regal d’un escultor de la ciutat de Nova York: Arturo Di Modica, simbolitza el progrés de la Borsa de Wall Street. Va arribar, de manera inesperada, a la Borsa de Nova York una nit dels anys 80. El seu trasllat a un altre lloc es va fer més tard.El lector dels BLOGS del diari EL PUNT digital, Dani, així ho ha contestat a l’apartat de comentaris. Li farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Gràcies per a la seva participació.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- A quin Museu de la ciutat de Nova York es troba el retrat de George Washington de Gilbert Stuart (1755-1828), una de les obres més importants d’aquest Museu considerat el més gran de l’hemisferi occidental?

—————————————————————————

   EL LEMA de la setmana.- “Sóc un idealista que no es fa il.lusions”. John F. Kennedy.

—————————————————————————-

   Cal una reacció perquè el poble de la nació catalana torni a recobrar el mínim de confiança en la possibilitat de que es pugui defensar quan volen burlar-se d’ell. Cal provar que la democràcia -qualsevol que sigui el sistema social i econòmic en el qual funcioni, per detestable que sigui aquest sistema-, pugui defensar-se i protegir els ciutadans contra els abusos del poder. Cal demostrar i alguns mitjans ja ho intenten fer, que la llibertat de premsa -amb tots els seus hipotètics riscs- és del tot indispensable si es vol que els ciutadans es trobin protegits davant del poder. El periodista polític i professor, Víctor Alba, ens recorda que: <<No existeixen llibertats assegurades si la gent -la premsa, els polítics, els electors- no està sempre a l’aguait i que cap democràcia es troba assegurada contra les malifetes dels qui volen retallar-la. L’existència de partits polítics, amb les seves rivalitats, és indispensable per impedir els abusos de poder. Un factor essencial de la democràcia i de la llibertat és la possibilitat per part dels ciutadans d’acomiadar, destituir als qui haurien de servir-los i, en lloc d’això, tracten de servir-se ells.” ————————————————–La inexcusable posició del Parlament d’esquena a una situació trista i preocupant que commou els ciutadans de la nació catalana. No és només l’eterna i implacable sentència sobre l’Estatut -promuguda per l’irracionalista nacionalisme espanyol-, és ara tota una pedregada de corrupció de totes classes, marques i colors que està destrossant la integritat i decència de la política. Fins i tot, embrutint la dignitat de la mateixa democràcia. Un país que camina cap a aquesta direcció davant la impassibilitat del seu Parlament es mereix el pitjor. Anem cap a un Watergate a la catalana i això s’ha d’acabar. El poble sobirà així ho exigeix.——————————————————————Què espera el Parlament de Catalunya per votar la formació d’un comitè especial per investigar tot el referent a les pràctiques electorals, així com tots els casos de corrupció que han aparegut? És que els fets no són prou greus? Es mereixen els ciutadans aquest silenci? Aquest comitè especial elegit pel Parlament hauria de rebre d’aquesta institució poders per citar i emplaçar i interrogar els testimonis sota jurament. Així, qui mentís cometria perjuri. Aquesta mesura és d’una gravetat que no escapa a ningú. TV3 hauria de transmetre les sessions del comitè. Tot això en col.laboració amb els procediments judicials. Els polítics han d’actuar sense dilació. Ells senten -perquè estan o haurien de romandre prop dels votants- que existeix un profund escepticisme en el país respecte a les institucions polítiques. I ells, és clar, són membres d’aquestes institucions; per ells la confiança en el Parlament, en la política, en la presidència, en la justícia, és tan important com la veritat ho és per un periodista. El professor i periodista polític Víctor Alba afirma: <<No es tracta d’herois en defensa de la democràcia, sinó de polítics que veuen amenaçada la base mateixa de la seva professió, o sigui, la confiança del poble en la política. Els ciutadans de països avançats, moderns, lliures i democràtics no han de tolerar, de cap manera, que se’ls amagui el que succeeix a dalt del poder, no accepten que no se’ls digui la veritat i perquè l’escepticisme sobre les institucions pot ser molt profund. Si els polítics i el Parlament no reflecteixen la realitat del carrer, després l’escepticisme públic es transformarà en cinisme i els polítics no tindran res a fer, no gaudiran de cap prestigi, ningú no se’ls prendrà seriosament.>> Cal doncs reaccionar i, en una gran sala del Parlament, haurien de començar les audiències: el comitè, els testimonis i darrere d’ells els periodistes, el públic, les càmeres…i el país sencer.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La frase <<Algun dia s’haurà d’acabar aquesta comèdia reiterada dels ideals toscans i provençals que es refereixen ja més als estereotips literaris que a la realitat mateixa>>, va ser escrita per el senyor Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- A Nova York hi ha el petit Bowling Green, amb bancs i una pintoresca font. El 1733 es va convertir en el primer park públic de la ciutat. Una atracció poc usual al nord de Bowling Green és l’enorme estàtua de bronze que representa un brau. Què simbolitza aquesta estàtua?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.” Winston Churchill.

—————————————————————————-

   El senyor Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, escriu en el diari EL PUNT (20-10-09) un article titulat “Encara la C-31”. Em dóna la sensació que el senyor Nadal, tota aquesta qüestió, la contempla i la viu desde un despatx de Barcelona envoltat de plànols, informes, mapes, rutes i traçats, quilòmetres i més quilòmetres d’asfalt, pressupostos…,en fí, una visió molt atapeïda per muntanyes d’àrids i de terres els quals, penso, distorsionen la realitat. Aquella altra realitat que molts ciutadans -el poble-, contemplen desde la verdor bellíssima dels arbres, dels boscos, dels camps, de les valls i les planes fèrtils que, evidentment, no tenen perquè ser esmicolades com ara passa. En molts casos, són un record dels seus avis, pares, famílies… Recordo impressionat la imatge d’aquella dona fortament abraçada i besant amb gran passió un arbre del Central Park, a Nova York. Quans arbres i arbredes han estat arrasades en les obres faraòniques d’aquesta maleïda C-31? Ens podrien, per exemple, ensenyar unes imatges del Puig Xifra, de Palamós?——–El conseller, tot això, ho veu desde una vissió globalitzada cap a un objectiu comú i d’obligat compliment. És com una missió militar. Tot ja està decidit. Però hi han molts ciutadans que ho veuen diferent, i no entenen com no s’els pregunta a prop de com volen el territori en el qual hi viuen i en viuen. Em refereixo a una actitud més exemplar i democràtica per part de l’Administració pel que fa a demanar l’opinió del poble. I més quan es tracta d’unes infraestructures, en molts casos no necessàries, les quals obres faraòniques modifiquen d’una manera fortíssima la Terra, l’aspecte, la vista, el paisatge, en definitiva, d’un paratge natural únic i molt estimat: el Baix Empordà, “l’Empordanet” tant venerat, estimat i recordat pel periodista i escriptor Josep Pla, arreu d’Espanya -nació de nacions- i del món. Llegeigin els seus llibres i donin avantatge a la cultura per davant de l’urbanisme. A l’Europa progressista, moderna i democràtica els governs convoquen referèndums quan es tracta de decisions tant importants i que afecten a tota la col.lectivitat.————Afirma el senyor conseller: “La profusió d’escrits sobre aquesta qüestió ara tan controvertida ha estat extraordinària.” La gent del Baix Empordà que estima la seva terra i la dels seus avantpassats prefereix, de moment, expressar tot el que sent escrivint. És una manera culta i democràtica de fer sentir la seva veu a prop d’allò que no hi està d’acord. “La utilització d’arguments ha estat més aviat escassa.” Efectivament, és difícil trobar-los per justificar la progressiva devastació d’un territori mitjançant quilòmetres i quilòmetres d’asfalt. “S’ha evidenciat d’una banda un gran problema de comprensió i de l’altra una buidor immensa.” És que és del tot incomprensible que això passi en un país que es considera l’avançada cap a Europa. La buidor immensa vindrà desprès, quan ja no hi hagi res a fer i quan el Baix Empordà esdevingui un paisatge sense pena ni glòria. “Una qüestió fa referència a la comparació amb els trams ja construïts de la mateixa carretera. Si per alguns detractors de les obres actuals està bé el tram Figueres-Vilacolum, com és que es fan tants escarafalls del nou tram?” Es tracta de dues comarques molt distintes. La gent de l’Alt Empordà són d’una manera i la del Baix, d’una altra. Ni millors ni pitjors, diferents. Ells conserven el tren, a nosaltres ens el varen treure i arrancar les vies amb tota la mala llet del món. Allà on hi han el dos gratacels més fastigosos de la Costa Brava -facin el favor de retallar-los segons l’alçada que marca la llei- hi havia l’estació, tallers i dependències del ferrocarril que enllaçava amb el tren gros a Flaçà. Josep Pla va fer molt -hi tenia una gran il.lusió- per agermanar l’Alt i el Baix Empordà, però, no va aconseguir gaire cosa. És picar ferro fred. Per anar-hi, la carretera actual és més que suficient. “És veritat que entre la Tallada i Albons, la nova carretera s’endinsa a la plana, tant com que més endevant va justament a buscar, més que no pas la vella, el punt de contacte entre el Terraprim, els Aspres, i la plana fèrtil i regada.” És que no hi té que haver-hi cap carretera que s’endinsi cap a cap plana fèrtil i regada. L’eminent geògraf Pau Vila deia que: <<Les carreteres, amb algunes discontinuïtats, ja hi són. Que les millorin, però sobretot que no facin autopistes, que no fan més que menjar-se les terres aprofitables.>> Afegeix Narcís-Jordi Aragó: <<el paisatge no ha d’estar al servei dels qui hi passen en cotxe, sinó dels qui hi viuen i en viuen.>> (Continuarà en un proper capítol).

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’edifici principal de Battery Park, a Nova York, és el Castle Clinton, l’únic fort que existeix a Manhattan.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- En un recent article del diari EL PUNT (20-10-09), apareix aquesta frase: <<Algun dia s’haurà d’acabar aquesta comèdia reiterada dels ideals toscans i provençals que es refereixen ja més als estereotips literaris que a la realitat mateixa.>>Ens podrien dir el nom del seu autor? ————————————————————————–

   EL LEMA de la setmana.- “Conèixer un home i conèixer el que té a dintre del cap són assumptes diferents.” Ernest Hemingway.

—————————————————————————-

   NOTA.- El lector dels BLOGS del diari EL PUNT digital que tingui l’amabilitat de participar i contestar la pregunta de la setmana, ho pot fer a l’espai destinat a comentaris. Li farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Gràcies.

—————————————————————————-

   Mentre l’avió presidencial 26000 (Air Force One) volava de Houston cap a Dallas, el president Kennedy fullejava un exemplar del Dallas Morning News. Un anunci amb el marge de color negre i pagat per la Societat John Birch, d’ultradreta, acusava Kennedy de ser tou amb el comunisme i de permetre al Fiscal General dels EUA, Robert Kennedy, processar a nord-americans lleials que criticaven a l’Administració. L’anunci deia que els Kennedy eren pro comunistes. Quan li va ensenyar aquell anunci a la seva esposa, el president va dir: “Avui arribarem a un país de folls. Però, Jackie, si algú vol disparar-me desde una finestra amb un fusell, ningú el podrà parar, així, perquè amoïnar-se? Aquell mateix dia (22-11-1963), aviat, havien aparegut per els carrers de Dallas uns 5.000 paperots amb dues fotografies del president, una frontal i l’altre de perfil. Semblaven fitxes policíaques i aixó era el que se pretenia, ja que el títol deia: “Es busca per traïció”. Aquest home -declaraven els paperots- està reclamat per a les seves traïdores activitats contra els EUA. El Primer Magistrat era acusat, entre altres coses, de traïcionar la Constitució; d’entregar la sobirania dels EUA a les Nacions Unides, controlades per els comunistes; de traïcionar a països amics com Cuba; d’haber-se equivocat en innombrables qüestions, afegint els assumptes de Cuba i del Tractat de Prohibició de Proves nuclears; de fomentar desordres racials; d’invadir “un Estat sobirà amb tropes federals”; de donar suport al Tribunal Suprem en els seus “veredictes anticristians” així com la designació de “persones anticristianes per a càrrecs federals”. En definitiva, els paperots eren una incendiaria amalgama de les invectives difuses per els enemics de Kennedy. Qualsevol dels qui odiaven al president, tant de la dreta com de l’esquerra, podien trovar suficient combustible per empènyer el seu odi. Fomentar l’odi, per part d’una ultradreta ignorant i salvatge, cap a un president demòcrata perquè tenia el coratge de fer complir les lleis federals que protegien els drets humans dels ciutadans nord-americans i, en especial, dels ciutadans de color. Fomentar l’odi cap a un president demòcrata perquè havia enviat al Congrés, una llei de drets civils considerada la més valenta i justa fins el moment i que es va aconseguir la seva aprovació desprès del seu assassinat. Fomentar l’odi perquè JFK havia aconseguit la signatura del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears així com iniciar el camí cap a el desmantellament dels interessos criminals de l’anomenada Guerra Freda; per haber estat el primer president en anomenar ciutadans negres per a càrrecs federals així com la rescissió de contractes governamentals amb les empreses privades que es neguessin a contractar treballadors de color; per haver manat a la Guàrdia Nacional la protecció dels ciutadans nord-americans negres que volien disfrutar dels seus drets, reconeguts per la llei com ara poder estudiar en les universitats dels Estats del sud, entre molts altres drets. I que, per tot això, eren maltractats, apallissats i, fins i tot, assassinats. Per haver enviat al Congrés una llei d’educació que implicava a l’Estat federal en la modernització d’aquesta i afegia una justa igualtat d’oportunitats per a tots els escolars. En aquest sentit, Kennedy, va decidir mantenir les seves promeses de campanya sobre la separació entre l’Església i l’Estat i això va provocar una forta oposició per part dels catòlics, per negar-se, el president, a donar suport a una ajuda directa a les escoles parroquials. Fomentar l’odi contra el president Kennedy perquè, en dues ocasions, es va negar a enviar les tropes dels EUA a atacar i envair Cuba a traïció. Fet que hauria provocat una tercera guerra mundial ja que, la Unió Soviètica, havia pactat defensar Cuba contra qualsevol agressió per part dels EUA. Perquè va posar en marxa el Cos de la Pau, milers de voluntaris que, en tots els camps, anaven a ajudar a la gent dels països més pobres; l’Aliança per el Progrés que com el mateix Kennedy va dir: “No és només un programa d’ajuda exterior, és quelcom més que un esforç de cooperació per a finançar plans de desenvolupament. És una batalla per el progrés i la llibertat de les nacions. És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones romanen mancades d’oportunitats i altres obliden les seves obligacions…”. Fomentar l’odi contra el president Kennedy per haver anomenat Bob Kennedy, Fiscal General dels EUA, i portar cap a endevant una persecució implacable contra els gànsters de la màfia fins a la deportació -allò que menys podien suportar- de molts d’ells. Per haver obligat als magnats de l’acer a fer marxa enrere en l’augment abusiu dels preus i posar en perill, tot el programa econòmic de l’Administració Kennedy per a combatre la inflació. Per voler treure les subvencions federals als magnats del petroli que, amb prou feines, pagaven impostos. Fomentar l’odi contra el president John F. Kennedy per la seva gran declaració de pau, feta pública en el seu discurs del 10 de Juny de 1963 a la Universitat Americana, de Washington, D.C.: “De quina classe de pau parlo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat del esclau. Estic parlant d’una pau veritable, de la classe de pau que ajuda als homes i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperançes i a construir una vida millor per els nostres fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per a tots els homes i dones; no una pau que sigui només per avui, sinó una pau per sempre, una pau duradera…” Segons el memoràndum 273 de l’Acció de Seguretat Nacional, 16 de novembre de 1963, sis dies abans del seu assassinat, el president Kennedy reiterava els propòsits de fer tornar 1.000 soldats del Vietnam, a finals de 1963, així com la marxa de la resta d’efectius militars a finals de 1965. Si Kennedy no hagués estat apartat, a trets de fusell, de la Casa Blanca, la terrible i inútil Guerra del Vietnam no s’hagués desenvolupat per les maleïdes pressions de la CIA i d’alguns irresponsables polítics d’ultradreta i militars del Pentàgon. El desastre per el després president Johnson i per el poble dels EUA, va ser majúscul. Cinquanta mil soldats nord-americans i tres milions de vietnamites, hi van perdre la vida.

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: L’Ellis Island, National Monument, de Nova York, porta el nom de Samuel Ellis, que la va comprar l’any 1785. En el decurs dels anys, l’illa ha augmentat de manera artificial de 1,2 a més de 11 hectàrees. L’any 1892, el govern federal hi va obrir un centre de recepció d’immigrants. Als EUA, unes 100 milions de persones, tenen avantpassats immigrants que van entrar per Ellis Island. El lector dels BLOGS d’EL PUNT digital, Dani, ha contestat correctament a la pregunta. Gràcies per a la seva participació.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Battery Park, la punta de Manhattan, és una pincellada de verdor de 8,5 hectàrees i un refugi per els nombrosos oficinistes del districte financer. Amb quin nom es conegut l’edifici principal de Battery Park?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “És molt més greu fundar un banc que robar-lo”. Bertold Brecht.

—————————————————————————-

   Davant les restriccions de pressupost imposats per l’economia nord-americana, que anava millorant però encara estava deprimida, i les creixents despeses de defensa, el president Kennedy va proposar una legislació que estimulés l’economia amb petites retallades d’impostos afegides a ingressos més grans. Aquest era un primer pas. Kennedy volia enviar un programa de reformes fiscals molt més complet al Congrés, l’any 1962, que estimularia “un índex més elevat de creixement econòmic així com una estructura d’impostos més equitativa i una llei tributària més sencilla”. En definitiva el president volia portar al Congrés dels EUA, una gran reforma de l’injust sistema fiscal nord-americà. Entretant va proposar incentius fiscals per a les empreses en forma de crèdits per a la modernització i expansió de la maquinària i els equipaments. Per a recuperar els impostos que es perdien per aquest costat, va proposar la fi de les exempcions fiscals als nord-americans que obtinguessin ingressos a l’estranger, en països econòmicament avançats, i mitjançant impostos estatals sobre les propietats a l’estranger, retenció d’impostos sobre interessos i pagament de dividends, la continuació dels impostos de la renda de societats i impostos interns que es preveia la seva disminució o reducció en un temps, així com un impost sobre els proveedors de l’aviació civil per ajudar a pagar l’operativitat i millora del sistema aeri federal. ————————————————————Els líders del món dels negocis, que preferien les assignacions per amortització alliberades als crèdits per a costos de nova maquinària i equipament, van bloquejar amb èxit la llei de Kennedy, demostrant el seu poder com a “lobby” i al mateix temps una confiança excessiva o la manca d’atenció de la Casa Blanca. Tement compartir el protagonisme i que, d’aquesta manera, empitjorés la posició de JFK com a líder nacional, la Casa Blanca havia evitat que Lyndon Johnson, el legislador més hàbil de l’Administració, representés un paper significatiu en els tractes amb el Congrés. Al contrari, Kennedy, que mai havia mostrat cap afinitat amb la classe d’esforços cooperatius que són necessàris per a redactar lleis importants, va confiar amb assessors mancats d’experiència per a fer avançar la seva agenda legislativa. Així, el vicepresident Johnson, es queixava de que els seus contactes amb el Congrés no eren aprofitats, tot dient: “¡Ja ho veuen, ni una sola vegada m’han preguntat!”. El resultat, com era de preveure, va representar una encamellada per els esforços legislatius de Kennedy.————Malgrat el seu fracàs a l’hora de crear un departament de vivenda i reformar els impostos, Kennedy podia anotar-se algunes millores en els assumptes nacionals. El Congrés va accedir a crear una llei de Zones Reurbanitzables que complia la seva promesa de la campanya electoral d’ajudar a pal.liar l’atur crònic a Virginia Occidental i a nou estats més. A més, el Congrés va donar permís a Kennedy per fer importants millores en alguns programes ja existents: prestacions més àmplies per els aturats; un salari mínim més elevat per els treballadors sense cobertura i que ni afegia 4 millons més de productors; una millora de la Seguretat Social; ajuda a ciutats per a millorar la vivenda i el transport; una llei de control de la pol.lució de l’aigua per a protegir els rius i els cursos fluvials del país;fons per continuar la construcció d’un sistema d’autopistes iniciat a l’època del president Eisenhower i una llei d’agricultura que augmentés els ingressos dels agricultors i perpetués “una de les fites més destacades de la nostra civilització, produir més menjar amb menys gent que cap altre país del món”. Els assumptes de màxima prioritat de Kennedy: la reforma dels impostos, l’ajuda federal per l’educació primària i secundària, les beques universitàries, l’assegurança sanitària per els més ancians, la llei de drets civils…mai van poguer sortir dels Comitès del Congrés. L’historiador Irving Bernstein, que va estudiar de prop les lluites per les lleis d’educació i sanitat, les descrivia com a “veritables nius de serps polítics”. El president Kennedy estava convençut que desprès de la seva reelecció tindria la majoria suficient en el Congrés, per aprovar totes aquestes i altres lleis com, per exemple, la de drets civils la més important de la seva curta, però, profitosa presidència. Johnson, ja president, va aprofitar l’impacte i el dolor davant l’assassinat de Kennedy, per fer aprovar totes aquestes lleis paralitzades en el Congrés. Una llei, però, la de la reforma fiscal a la qual Kennedy havia afegit una normativa adicional per tal d’evitar certes injusticies i abusos fiscals, aquesta normativa adicional no hi va ser inclusa. A JFK, a trets de fusell, ja l’havien apartat de la Casa Blanca.———————————–El proper capítol serà el darrer a prop del meu intent en explicar que el vicepresident Johnson -per la seva vocació, personalitat política i afecte i admiració per JFK- no podia estar darrere del cop d’estat i complot per assassinar al president dels EUA. En un altre capítol explicarem el perquè el Servei Secret nord-americà no pogueren evitar aquest assassinat.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: Les paraules del poema que figuren inscrites en una placa de bronze situada a la base de la “Statue of Liberty”, de Nova York, són obra d’Emma Lazarus. Aquesta ha estat la resposta que ha deixat inscrita en l’apartat de comentaris, el lector dels BLOGS d’EL PUNT digital, DANI. Moltes gràcies. Si li plau fer-me arribar la seva adreça, em plaurà fer-li a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. 

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana. La famosa Ellis Island, de Nova York, considerada com a National Monument dels EUA, perquè porta aquest nom?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana. “El jazz és la revolta de l’emoció contra la repressió”. Joel Rogers.

—————————————————————————-

El vicepresident Johnson va ajudar a Kennedy a guanyar en els estats del Sud, que resultaven fonamentals, però no li agradava ser el segón com a manador. El president Kennedy va tractar de donar una major importància a allò que el primer vicepresident dels EUA, John Adams, va anomenar “el càrrec més insignificant que va idear mai l’imaginació humana”. Així, Johnson, va ser anomenat president del Comitè d’Igualtat d’Oportunitats per el Treball, creat per Kennedy amb la finalitat d’eliminar la discriminació a l’hora de contractar a empleats federals, ajudar a augmentar el nombre de treballadors negres en el govern i no acceptar contractes federals a les empreses que no donessin igualtat d’oportunitats als negres. Johnson es va mostrar no gaire entusiasmat en acceptar un nomenament que el podria posar a la contra dels congressistes i senadors del Sud i reduïr les seves oportunitats de presentar-se alguna vegada a la presidència. Però Kennedy, que creia que Johnson era capaç d’ajudar a assuaujar la posició d’aquells representants polítics amb relació al progrés dels drets civils, va insistir, i Johnson, que ja havia defensat la llei de drets civils el 1957 davant el Congrés i creia amb sinceritat en l’igualtat racial, va acceptar el repte. —————Kennedy, de cap manera volia enviar tropes de combat al Vietnam. Però sí, col.laborar en una sèrie d’accions conjuntes i de suport mutu en els camps militar, polític, econòmic i altres per tal de contrarrestar l’agressió comunista. La crisi de Laos va complicar encara més la situació. Kennedy va decidir enviar Johnson en una missió d’investigació especial a Àsia i, concretament, fer entrega d’una carta al president Diem, de Vietnam del Sud. El president nord-americà li demanava a Diem noves idees i reformes socials i polítiques per tal d’evitar una revolució i un enfrontament amb Vietnam del Nord. Kennedy va oferir a Diem tot el suport necessàri per tal d’evitar la guerra, però, les coses haurien de canviar molt al Vietnam del Sud. Diem va escriure a Kennedy tot dient “no estem acostumats que s’ens pregunti per a les nostres opinions o les nostres necessitats”.—————————————————————-Els corresponsals de l’època ho van explicar. El vicepresident Johnson va visitar Saigón, Manila, Taipei i Bangkok, amb missatges del president Kennedy. “El texà de metre noranta d’alçada, que s’havia fet una reputació com a figura eterna en el Senat, era perfecte per aquest treball. De camí cap a Saigón des de l’aeròdrom, va fer parar la comitiva de cotxes vàries vegades -molt propi del president Kennedy- per encaixar la mà a la multitud que hi havia a la carretera. Igual que a l’Àfrica, regalava bolígrafs, encenedors i invitacions de color blanc i daurat per a visitar les galeries del Senat dels EUA. “Que els teus pares et portin al Senat i al Congrés a veure com treballa el govern”, els deia als perplexes nens. Johnson va pronunciar discursos i, fins i tot, va fer muntar una fotografia de primera plana en la qual s’el veia arreplegant a un grup de vaques de Texas al voltant d’un ranxo.————————————————-Quan el vicepresident va tornar als EUA li va dir a Kennedy que “la batalla contra el comunisme haurà de continuar en el Sud-Est Asiàtic amb força i determinació o els EUA, de manera inevitable, deurà entregar el Pacífic i situar les seves defenses a les seves pròpies costes”. Encara que Johnson no creia que fos urgent enviar tropes de combat, sinó només assessors militars, les seves explicacions eren apocalíptiques: “La decisió bàsica en el Sud-Est Asiàtic la tenim aquí. Haurem de decidir si ajudem a aquests països fins a on ens ho permeti la nostra capacitat o tirar la tovallola a la zona i retirar les nostres defenses a San Francisco i a un concepte d’ “Amèrica com a fortalesa”. El president Kennedy tenia altres idees i no estava d’acord amb el punt de vista del seu vicepresident. No volia agafar un compromís més fort amb el govern repressiu de Saigón, en una regió d’importància qüestionable per a la seguretat nacional dels EUA. Kennedy estava convençut que el poble nord-americà mai acceptaria una guerra tant lluny amb la participació de tropes dels EUA. Gastar-se milions de dòlars en una guerra a les jungles pantanoses del Sud-Est Asiàtic, no tindria cap valor per els EUA i un cost altíssim en vides humanes. El president Kennedy era partidari d’arribar a un acord polític abans que a una confrontació militar. Tenia tota la raó. Això ho confirma el desastre que va succeir desprès del seu assassinat. En canvi, Johnson, que en aquesta ocasió no va voler fer cas a Kennedy, va quedar enfangat, atrapat, acorralat i enganyat per la CIA, principal instigador d’aquella cruel, duradora i miserable guerra. El que havia estat el vicepresident més notori dels EUA durant la presidència de JFK, no va tenir força, coratge i ànims per presentar-se a la reelecció. Allò que més desitjava.————-

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: La (NYSE), New York Stock Exchange és el més gran mercat de valors del món, que dóna acollida prop de 2.800 empreses valorades en uns 15 trilions de dòlars en capitalització del mercat mundial. En definitiva, és el centre de l’economia mundial.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Inscrites en una placa de bronze situada a la base de la Statue of Liberty (Estàtua de la Llibertat), a Nova York, hi figuren aquestes paraules pertanyents a un poema: “Doneu-me les vostres masses cansades, pobres i confuses que anhelen ser lliures”. Qui va ser l’autor d’aquest poema?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Un està enamorat quan s’adona que l’altra persona és única”. Jorge Luis Borges.

—————————————————————————-

   NOTA.- El lector o lectora dels BLOGS del diari “EL PUNT” digital, que tingui l’amabilitat de contestar a la “pregunta de la setmana”, ens plaurà fer-li a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Ho pot contestar en l’espai destinat a comentaris. Gràcies.

—————————————————————————-

Per més anys que passin hi han fets i moments de la nostra vida que no oblidarem mai. Al menys mentre al cervell tinguem viues, les suficients cèl.lules cerebrals per poder pensar i recordar. I és això que, de manera immediata, ho passo de la memòria a paraules escrites i d’aquestes als lectors d’EL PUNT digital. El mateix temps puc pensar i recordar infinitat de fets, coses i colors. I els hi ho puc explicar, també, a viva veu. No existeix maquinari més perfecte sobre la faç de la Terra. De tant que ho podem gaudir -malauradament tothom no- ho oblidem. Ens desvivim per les llaunes del “hardware” i menyspreem la més gran perfecció humana: el propi maquinari cerebral.————————————I és, acertadament, aquest que em fa pensar, recordar, colorar i reviure un fet de fa 50 anys (1959-2009). M’hi trobo. Hi sóc. Torno enrere: surto del teatre-cinema Fontova, de Calonge. La foscor d’un vespre hivernal. Veig  a l’Antoni amb la seva moto i que, esperitat, tornava cap a el cinema Carme, de Palamós a portar-hi una de les dues pel.lícules de la sessió. En aquells anys a tots els cinemes es projectaven dues pel.lícules. Una, en color, nord-americana; l’altre, espanyola, en blanc i negre. Pensar en un cinema en català era una utopia. Com també ho era pensar en la llibertat i en la democràcia durant la dictadura nacionalista del general Franco.————————————————Ja no vaig veure ningú més al carrer. Em vaig dirigir, cames ajudeu-me, cap a el Mas Ponsjoan, una casa de pagès situada a les afores, lluny. Les escasses i últimes llums, esmorteïdes, em deien que les fileres de cases s’havien acabat. D’ençà aquell moment, fosc com una gola de llop. Només uns espais de claror tènues quan la lluna treia el cap entre una escletxa de núvols de siluetes fantasmagòriques. Un calfred terrorífic em privava d’un respir assossegat. Les cames em fallaven. Arreu veia els seus ulls d’una crueltat aterridora brillants com el foc. De la seva boca oberta sobresortien unes dents incisives entre dos ullals estripadors. Les rames i les fulles dels arbres hi acompanyaven agitades pel vent amb un so de por. Déu meu!, començava a entreveure la minúscula llum del Mas Ponsjoan. Els avis m’esperaven per sopar. Desprès d’una estona a la vora del foc, aniria cap a el llit escalfat amb una rajola cremant i embolicat amb paper de diari. Però aquest pensament momentani no apartava el de l’enorme tigre  assassí que en un poblat de l’Índia es menjava centenars de persones. Diuen que és el “rei asiàtic” perquè tots els altres animals li tenen por. Aquest és el tema de la pel.lícula causant d’aquesta situació que els hi acabo d’explicar. Desprès de 50 anys encara em fa basarda. No l’he pogut oblidar mai. Dirigida per Hugo Fregonese és una producció del Regne Unit que es va estrenar l’any 1958. El seu títol: “Harry Black y el tigre”, protagonitzada per Stewart Granger y Barbara Rush argumenta els fets reals d’un tigre assassí de persones que va assolar uns pobles de l’India causant nombroses víctimes. La situació va arribar a ser tant greu, que al Govern no li va quedar cap més remei que contractar a un mític i expert caçador, Harry Black que haurà d’acabar amb l’amenaça desprès de recòrrer les zones més inhòspites de l’India. Si algú està interessat en veure aquesta pel.lícula pot intentar aconseguir-la en el Museu del Cinema de Girona.———————-Finalment dir-lis que els anys cinquanta, a l’Àsia, hi havien en estat salvatge 100.000 tigres. Actualment en queden entre 5.000 i 7.000, és un animal en extinció. Els motius els comprendràn ràpidament. Per la pell del “rei asiàtic” es paguen 10.000 dòlars unitat, així com també es venen diferents parts del seu cos. Això ha fomentat un comerç il.legal per part de bandes criminals; la destrucció del seu hàbitat natural i l’indiferència governamental. Voldria finalitzar el tema demanant al meu company dels BLOGS d’EL PUNT digital, Dani Coll, i expert en cinema si em pot dir quelcom sobre la pel.lícula que tracta aquest text.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: l’edifici Empire State Building, de Nova York, va ser inaugurat el primer de Maig del 1931, abans del previst, i va costar 45 milions de dòlars.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan parlem de la Borsa de Nova York, no podem deixar d’esmentar la NYSE. Qué vol dir, doncs, aquest nom?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana: “La publicitat no és el cinquè poder, però la premsa lliure només pot viure si existeix la publicitat.” Manuel de Eléxpuru.

—————————————————————————-