Escolto Tom Waits i retorno al passat. A un passat no massa llunyà; tot just uns mesos però que semblen anys. En aquest retorn estic assegut en el mateix lloc, davant de l’ordinador, inventant l’Alba i la seva vida; escrivint un llibre. Sis hores al dia perfilant la vida d’aquesta dona, castigant-la, premiant-la, i sempre donant-li el benefici de la tendresa i la calma i una vida trasbalsada però digna.
En Waits canta ” Waltzing Matilda” amb la seva veu esquerdada. I retorno als carrers de París de la mà de l’Alba, a Londres, a Cadaqués i a altres llocs del seu món i la seva vida. En realitat, la meva. Però, sobretot, entro al seu cor.
Matins de maig assegut davant de l’ordinador, deixant-hi la sang i afilant la intuïció al servei d’una feina intensa i agradable. Acabava esgotat, com si hagués escrit físicament, com si cada invent o perversió de la meva ment em costés un esforç extenuant. I, sabeu què? Que la resta m’és igual. El plaer més gran, el gran regal, no serà mai veure’l publicat, si és que mai ho ha de ser. El plaer és descarnar-se per dins, gratar la pell del cor per fer-ne saltar les crostes dels records i dels sentiments. Vestir-los de mentida, però sense mentir mai; donar-los forma, però sense manipular ( l’Alba, d’alguna manera, s’ha creat a si mateixa, jo només ho he narrat). Estimo l’Alba pel que m’ha regalat, i l’esforç d’inventar-la no va ser tal.
Waits continua cantant: ” The piano has been drinking” ( brutal), ” A good man is hard to find” ( en conec uns quants que ara riurien), ” Downtown train”, ” Martha”, ” Sea of love”, ” Ol’55″, ” I’m still here” … i tantes més.
Revisc tots aquells moments escoltant en Tom. Per mi, ell i l’Alba són les dues cares d’una mateixa realitat, i tots dos molt importants. Deu ser una d’aquelles estranyes associacions que a vegades ens fa el cap.
Continuo escoltant … i pensant … i escrivint … i somiant. Si pogués … en fi; fins aviat.
