Recupero Natural Mystic de Bob Marley, després de molts anys d’haver-la oblidat. Va ser una cançó d’aquelles que va ser important per mi durant la meva època d’exili militar en terres africanes.

There’s a natural mystic blowing through the air;
If you listen carefully now you will hear.

Tenia un reproductor de cassette ( fa anys, ja ho veieu), i escoltava, sobretot, Nirvana i Guns’n’Roses, i també Sau ( eren els temps de màxima popularitat d’aquell anomenat rock català, del qual la meva gent i jo gaudíem des de ja feia uns quants anys, seguint i perseguint Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït; en aquell moment, els tres grans). El reproductor el tenia en un despatx que compartia en hores de treball amb un altre soldat. Però fora d’hores n’hi passava moltes, al despatx, escrivint, dibuixant, llegint, escoltant música i contemplant el penyal de Gibraltar, i tot l’Estret, per la finestra. Normalment les aigües de l’Estret estaven eriçades pel vent acanalat entre els dos continents. Eren aigües blaves, elèctriques, de color i de comportament, ja ho he dit, i sempre s’hi veia algun vaixell de càrrega o de passatgers.

M’enyorava. Enyorava la gent, la meva terra, el meu menjar, la meva quotidianitat. Enyorava el meu món, vaja, perquè aquell no ho era pas. Em sentia com un peix fora de l’aigua, com si jo ( i quatre que m’envoltaven) fóssim els únics que ens adonéssim de la falta absoluta de sentit que tenia tot allò. Vaig aprendre fins a quin punt pot ser baixa la qualitat humana de gent amb autoritat i galons. No tots, és clar, però en aquell lloc, el percentatge d’impresentables amb pistola al cinturó era molt important, i incloïa des de simples caporals reenganxats fins a alts comandaments.

Però el record que tinc, tret d’aquests fregaments diaris i constants amb les baixeses humanes, és bonic. El meu despatx, la meva finestra des de la qual es veia el mar, el cel blau i llis i aquella muntanya a l’altra banda de l’Estret,  que era la porta per tornar a casa, foren el meu reducte d’intimitat, l’espai on podia respirar a fons i oblidar-me de les ordres, feines i passatemps absurds que patíem els aquarterats.

Things are not the way they used to be,
Don’t tell no lies;
One and all got to face reality now.
Though I’ve tried to find the answers to all the questions they ask.
Though I know it’s impossible to go living through my past;
Don’t ask me why.

Things are not the way they used to be…

Els dies passaven amb molt d’esforç. Les matinades, a trenc d’alba, tots disfressats de soldats, més o menys ben arrenglerats, esperant el nostre torn per esmorzar, sense deixar de sorprendre’m pel poc sentit de tot plegat, pensava: “ Arribarà mai l’hora de tornar a casa?”. I semblava que no havia d’arribar mai.

Feia disset anys que el dictador havia mort. Les coses del món havien canviat. S’havien acabat uns Jocs Olímpics a Barcelona, aclamats. Podia viure la meva catalanitat diàriament amb la relativa normalitat de qui viu la seva pròpia cultura sense complexos, sense fanatismes ni radicalismes ( que poc a poc havia anat foragitant de la meva vida i el meu pensament). Les coses del món havien canviat, però no allà dins, entre aquells murs vigilats plens d’anacronismes perillosíssims i despietats. Allà dins, Franco era viu, recordat, enyorat. Fotos del General penjades a les parets, àguiles en banderes i en monuments als caiguts, i un quadre del rei d’Espanya amb forats de bala per tot el cos ( no ho sé del cert, però dedueixo que seria el fruit dels jocs d’alguna nit de borratxera dels comandaments, com passava de tant en tant).

I mentrestant, Bob Marley cantava Mellow Mood …

I’ll play your fav’rite song, darlin’.
We can rock it all night long, darlin’.
‘Cause I’ve got love, darlin’,
Love, sweet love, darlin’.
Mellow mood has got me,
So let the music rock me.

… i era impossible no somriure, perquè la música em donava la llibertat.

I si no era Bob Marley era el Molt lluny de casa de Sau, El vol de l’home ocell de Sangtraït, l’Smells like teen spirit de Nirvana, El bandoler de Lluís Llach, o l’harmònica, la meva, que encara conservo, i que tocava ( pèssimament, però això m’era igual) arrecerat en algun racó fosc del quarter, els capvespres, o a dins el despatx, sense perdre de vista Gibraltar; amb totes aquelles i d’altres músiques, mantenia el contacte amb el món real, amb la meva manera de ser i amb la meva manera d’entendre la vida.

Aquells mesos inacabables fa molts anys que es van acabar. Pertanyen al passat. Un passat desdibuixat que recordo vagament, sense nostàlgia, sense ressentiment, que cada any que passa es fa més i més irreal, com un conte d’aquells que de petits ens explicaven, que vivíem intensament, i que al fer-nos grans anem convertint en contes d’infants i poca cosa més. Potser ens equivoquem. Perquè, de fet, són el nostre passat, avisos pel futur, exemples pel present. I parlant de present, ja tinc prou feina amb el meu. Pensant-lo, sentint-lo, vivint-lo intensament, ple d’il·lusions, de projectes que reclamen devoció i treball. I ara que ve al cas … hi ha moltes coses per les quals val la pena continuar vivint i continuar lluitant ( això sí, sense armes a les mans).