Amb el menyspreu cap a les nacions que formen Espanya, la unitat és una entelèquia
28 març 2016 per Enric Figueras
Dòna la sensació que el president en funcions -eternes funcions-, Mariano Rajoy, no té cap més argument d’estratègia electoral que ‘la unidad’ d’Espanya. La seva constant repetició ens recorda la cançó enfadosa dels temps de María Castiñeira. També ho fan els del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i, molt especialment, els de ‘Ciudadanos’. No disposen de més arguments -sempre parlen del mateix- per fer avançar a una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, que figura en els darrers llocs d’Europa. Mentre cobren puntualment els seus elevats emoluments, la mediocritat d’Espanya -nació de nacions- es va fent notar. Qué és sinó supina mediocritat que, després de més de tres mesos de celebrades les eleccions generals, encara no existeixi un govern central espanyol sempre aposentat a Castella?
A la immemorial nació catalana -any 986-, havent-se celebrat les eleccions autonòmiques a finals de setembre, ja fa mesos que existeix govern de la Generalitat i que els representants del poble es guanyen els sous. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya, han d’anar per davant del govern central i centralista. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya han de desenvolupar totes les competències pròpies d’un Estat, menys aquelles reservades a l’Estat central que podrien ser: assumptes exteriors, defensa i moneda. L’Estat central podria disposar d’unes secretaries per ajudar a les nacions-estats que formen Espanya, però, no, per intervenir-los. Tot el que està passant a la nació catalana, és com a conseqüència de l’intervencionisme nefast per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.
No és un bon camí és un mal camí el del bosc -com el de la Caputxeta Vermella i el llop- per la tan repetida, repetida i repetida ‘unidad’ de Espanya, tot allò que va representar i representa el fet innecesari, injust i d’una enorme escassetat democràtica com va ser el de portar, per part de Mariano Rajoy, després a l’oposició, i d’altres dirigents del ‘Partido Popular’, la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional no renovat i gens amic de les aspiracions de la nació catalana. Ni després, ni ara. Ja ho va dir el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont:
“Gracias Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”.
Un Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de Catalunya. Any 2006. Convertit en Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’. Portat al Tribunal Constitucional per part del ‘Partido Popular’. Anys 2006-2010: una sentència rere una altra per, al cap de 4 anys emetre la pitjor. Quatre anys de menyspreu cap a un poble que havia ‘referendat’ el seu Estatut d’Autonomia i que forma part d’una nació immemorial que va néixer l’any 986.
Anys 2011-2016: Cinc anys d’intervencionisme constant contra l’autonomia catalana que sempre ha desenvolupat les seves aspiraciones justes i democràtiques, mitjançant l’abraçada a una autonomia veritable -‘la facultat de governar-se per les pròpies lleis’- i no l’autonomia de pandereta i de per riure que pretén imposar el ‘Partido Popular’, per sota del consentiment del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i de ‘Ciudadanos’. Trenta (30) lleis catalanes empantanegades en el Tribunal Constitucional espanyol, menyspreant l’autogovern i el Parlament de Catalunya. Les 23 demandes per ajudar al creixement econòmic i de justícia social que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, va fer entrega en la Moncloa al president Rajoy fa més d’un any i nou mesos (1 any i 9 mesos), encara no se sap res. Serà aquest el camí del nou president del govern d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes i acceptades: ‘la callada per resposta’?
Perqué és evident, públic i notori, que cal un nou president en el govern espanyol disposat, preparat, dialogant, innovador, progressista, dels temps actuals i amb coratge per saber comprendre i atendre les aspiracions de 7.508.106 habitants de la nació catalana, (any 986 fundació de Catalunya).
Quina classe de ‘unidad de España’ és aquesta que es reclama cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon, en una prèdica constant i més pròpia d’una estratègia electoral? Quina classe d’unitat és aquesta que en ple segle XXI es vol mantenir per la força? Es vol perseguir i castigar als independentistes demòcrates, però, i els separadors contumaços que no cessen en la seva fustigació?
No hi ha dubte que cal ‘borrón y cuenta nueva’, ‘creu i ratlla’ pel que fa a l’actual govern d’Espanya. I de manera contundent un ‘referèndum’ que demanen els ciutadans de la nació catalana i com exigència d’una veritable democràcia.
La quema de la seva bandera als Estats Units d’Amèrica, ni és anticonstitucional ni és delicte
A totes les llars dels Estats Units d’Amèrica, nació d’estats federals que també són Estat i que es governen amb les seves pròpies lleis i cada Estat amb el seu propi dret, hi figura en lloc prominent la bandera de les barres i estrelles que tant estimen i respecten. Sempre hi ha lloc per la seva bandera que oneja dalt del màstil amb orgull dels seus ciutadans. És molt infreqüent contemplar a qualsevol manifestació als Estats Units, com algú crema la bandera. Però si un ciutadà o un grup de ciutadans així ho fan, ni és anticonstitucional, ni és delicte, ni és perseguit. En conseqüència, de cap manera el fet és castigat ni penalizat. Segons el Tribunal Suprem la quema de banderes en actes de protesta als Estats Units, està totalment amparada pel ‘dret de llibertat d’expressió’ i violaria la primera esmena de la Constitució que garanteix la llibertat d’expressió i la democràcia. Per això és tan estimada la bandera dels Estats Units d’Amèrica.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Treballar per la pau i no per la guerra
“Els milions d’habitants dels nostres pobles que han viscut i viuen en la més desesperant pobresa; els que han patit i pateixen fam, injustícia social i ignorància, han vist un raig de llum, d’esperances d’una vida millor i més abundant per a si mateix i per els seus fills. I no tenen la menor intenció de tornar a sumir-se en la més completa foscor” (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
es.slideshare.net
“El 1960, el distingit president d’aquest país, doctor Lleras Camargo, va parlar davant el Congrés dels Estats Units del qual llavors jo era membre. Va parlar de la necessitat que tenien els Estats americans de treballar units per derrotar a la pobresa i a la injustícia. Va sol.licitar la participació dels Estats Units en tal tasca. I més tard, en la mateixa visita, va dir textualment: “És necessari fer un suprem esforç a cada país, amb la cooperació de tots els altres, per impedir que la civilització occidental sigui amenaçada dins el mateix reducte que li ha servit de defensa”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
La gran mentida de la guerra
The big lie of war
La gran veritat de la pau
The great truth of peace
“I aquests advertiments del president d’aquest país varen ser escoltats. L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures ha començat. I el reducte de la nostra civilització, la dignitat de l’home lliure ha començat a reforçar els baluards de la llibertat…” (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Colòmbia (Bogotà), 17 decembre, 1961).
El vídeo
——————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’).
1 7 8 0
(La situació, instruccions i l’obligatorietat del castellà va començar el 1715)
“L’autoritat de Carles III que en la seva Reial Cèdula del 23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fes en castellà”
El 6 de juliol del 1780, en un acte públic d’acabament del curs, a les Escoles Pies de Puigcerdà, es llegí un text titulat “Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de las escuelas”, que ha estat estudiat per Miquel Puig a “Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII”. Puig explica que el “Razonamiento” aporta arguments al voltant de la importància d’aprendre bé el castellà a l’escola: “1. Argument fonamental: l’autoritat de Carles III que en la seva R.C. del 23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fes en castellà. 2. Segon argument: donat per indiscutible l’argument fonamental, l’ensenyament del llatí -que s’ha de fer en castellà- es veurà molt dificultat pel desconeixement d’aquest idioma. 3. Tercer argument: l’esplendor i importància del castellà. El català fou certament molt important, però ara es troba en decadència. 4. Quart argument: conèixer bé el castellà és indispensable: a) per l’ús majoritari que es fa d’aquest idioma. b) pel comerç amb els espanyols per part dels catalans. c) per l’ús que se’n fa a l’església. d) perquè es propi de la gent cultivada i distingida”.
(revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’)
———————————————————————-
La frase
“Per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal. Comportar-se com un demòcrata equival a actuar com un delinqüent”? (Artur Mas i Gavarró, 129è president de la Generalitat de Catalunya).
www.diaridegirona.cat
