La nova frontera

   En l’homenatge a Jaume Vicens Vives celebrat a la Universitat Catalana d’Estiu, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va reconèixer que l’encaix de Catalunya dins un marc espanyol ha topat “amb una barrera molt infranquejable”. Paraules, aquestes, que em fan venir a la memòria una anècdota del senador i candidat a la presidència dels EUA per el partit demòcrata, Robert F. Kennedy: <<Una calorosa tarda d’estiu, corríem amb els meus germans i uns amics per els camps de Massachusetts, quan, de sobte, un mur ens barrava el pas. Sense més, vàrem llançar les gorres a l’altre costat, enfilar-nos, saltar i, així, continuar cap a endavant…>>. No puc creure de cap manera que els catalans que van referendar l’Estatut de Catalunya i tornat a referendar i defensar a la grandiosa manifestació del 10-J, no puguin saltar a l’altre costat de la barrera. I l’altre costat és la llibertat que ens té que donar una veritable autonomia, és a dir, -no em voldria cansar de repetir-ho-, la facultat de governar-nos per les nostres pròpies lleis. No per les que ens volen retallar, anul.lar, censurar i imposar un Estat amb una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola. Saltar a l’altre costat vol dir no acceptar -el president de la Generalitat el primer- la sentència polititzada i injusta contra l’Estatut de Catalunya -ja retallat- per un TC nacionalista espanyol ja caducat. L’Estatut llançat al TC per el PP sense cap justificació, només per el malaltís odi contra tot el que representa la nació catalana i l’autonomia.—————————————————Resulta indignant que el Parlament de Catalunya en ple no hagi ja publicat un decret, avalat o no per el Govern espanyol per el qual es proclama que l’Estatut referendat per el poble català s’aplicarà, sense cap modificació, en la seva totalitat. Cap altra autonomia nacionalista espanyola ni molt menys qualsevol governada per el PP, hauria acceptat tal despropòsit en contra del seu Estatut.———————————————————————No tenen ni idea del mal que ha fet i fa a Catalunya el conformisme, la covardia i el baixar sempre el cap que, en definitiva, porten a un miserable col.laboracionisme polític i capitalista amb una Espanya que és una nació de nacions. No acceptar això és el motiu de la seva mediocritat supina. Portugal, Grècia, Espanya els darrers països d’Europa i d’aquí no en sortim. Quatre milions de treballadors a l’atur a Espanya i cinc-cents cinquanta mil a Catalunya, tot una vergonya governamental i empresarial. Diu Jordi Pujol que molta gent es pregunta: “I ara què?”. Doncs plantar cara a aquella Espanya totalitària que no accepta la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució; que no accepta el plurilingüisme ni a una autonomia moderna que estimi la llibertat i el progrés. Espanya és un fre i una espoliació insaciable per Catalunya. Ni tant sols han tingut un respecte per la nostra primera llei: l’Estatut d’autonomia que el PP ens va llençar fa quatre anys al TC. Aquí va començar el camí decidit cap a la independència.————————————-Tot i que és de justícia que siguin els empresaris de la nació catalana els qui donin feina als treballadors catalans a l’atur, és bo que el president Montilla hagi anat a la Xina a cercar inversions per Catalunya, però, per damunt de tot, i abans de les eleccions no s’oblidi de que la nació catalana vol l’Estatut sencer. Perquè creiem en la dignitat del poble català i de la nostra autonomia. Cosa molt important: cal anar a votar en massa a les eleccions del proper 28-N perquè, sinó, obrirem les portes als qui volen per Catalunya una autonomia de pandereta, l’idioma català soterrat com en el temps del general Primo de Rivera i  d’en Franco i una democràcia de per riure.—————————————–Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeos següents:watch?v=QG8zqX2FE7o    watch?v=x4XEHbjtN9hhM   watch?v=AJ_flwyMAbk.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Banc de Catalunya -primer banc català per la importància dels seus dipòsits, suspengué pagaments el 7 de juliol de 1931, per manca de liquiditat. Els rumors sobre la seva salut financera motivaren una forta sortida de dipòsits, entre els quals els de la CAMPSA, controlada pel ministre d’Hisenda del nou govern republicà, Indalecio Prieto. Aquest no havia vist amb simpatia les operacions del Banc de Catalunya amb el ministre d’Hisenda de la Dictadura de Primo de Rivera, José Calvo Sotelo. El banc tenia un excés d’immobilitzat i era poc capitalitzat. El Banc d’Espanya donà una ajuda relativa. El Banc de Catalunya es liquidà, com a conseqüència del procés judicial, les seves oficines foren traspassades a altres bancs i els seus actius venuts en el mercat.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser l’autor del treball titulat El futurisme (1904) i què si formula?

   El LEMA de la setmana.- “L’obligació primera de la intel.ligència és desconfiar de si mateixa”. Stanislaw Jercy Lec.

—————————————————————————-

   Des de la carretera interior que, provinent de la Bisbal d’Empordà, passa per Sant Sadurní de l’Heura per arribar fins a Caçà de la Selva, es poden captar imatges d’una de les comarques de més bellesa del món: el Baix Empordà, que conté un paisatge únic com és l’Empordanet tant meravellosament descrit i explicat per l’escriptor Josep Pla. Val la pena fer parada i caminar una estona per els camins que vorejen els camps. Val la pena viatjar i fer hostalatge en llocs com aquests. Val la pena contemplar el que pot aconseguir l’art de conrear la terra, és a dir, l’agricultura. S’ha anat tecnificant cada vegada més i, amb l’organització actual, els joves que amb intel.ligència i coratge si vulguin dedicar, són dignes d’orgull i tenen un bon futur. Llàstima que moltes famílies de pagesos desanimin als joves hi hagin de cercar feina -si les troben- en les que cobren menys que els “mileuristes”. Tots  tenim que menjar i si els aliments són conreats i collits a casa, tant que millor. Aquest paisatge és possible gràcies a l’art de conrear dels agricultors del Baix Empordà. Seria un disbarat irreversible permetre la seva destrucció per qualsevol autovia que des de Barcelona hi planejin fer. No ho permetrem de cap manera.—–——–El municipi de Sant Sadurní de l’Heura està integrat pels antics municipis de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. També hi figuren com agregats els antics pobles de Les Arades, Pastells, Sant Miquel de Cruïlles i Santa Àgata del Coll, el despoblat de Les Rabioses, el poble de Sant Joan de Salelles, el raval de Mas Savalls, el santuari de l’Esperança, els termes rurals de Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià dels Alls i Santa Pellaia i els veïnats de Banyeres, del Pedró, de Sant Joan de Salelles i de Travau. Terme municipal situat a la zona nord del massís de les Gavarres, drenat pels rius Daró i Rissec; el terreny és notablement muntanyós i és cobert en una bona part per alzines i pinedes. L’agricultura constitueix la principal ocupació dels habitants del municipi, amb conreus que es dediquen als cereals, al moresc i a farratges, a més dels tradicionals oliverars i vinyes; a les zones destinades a regadiu s’hi fan hortalisses i farratges. La ramaderia inclou nombrosos caps de bestiar boví i porcí, i hi és també notable l’avicultura. En els darrers anys ha anat avançant el turisme rural. ———————————–——–Sant Sadurní de Salzet.- Documents del 1034 esmenten ja l’església parroquial de Sant Sadurní de Salzet, com una possessió de la mitra de Girona; posteriorment, el segle XII, apareix esmentat el castell de Sant Sadurní, també conegut amb el nom de l’Heura; el poble formà part de la corona el 1442 i fou nomenat carrer de Barcelona. (Arrels).———————————————L’any 1974 es fussionaren els antics municipis de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura; el primer fou un destacat nucli durant l’edat mitjana: Gilbert de Cruïlles participà a la conquesta de Mallorca i apareix a la crònica de Jaume I com un cavaller de gran valor. En època medieval, Monells es constituí en lloc lliure, on no es podia detenir ningú; el segle XII s’hi establiren mercaders jueus, els quals donaren gran impuls al mercat, que es celebrava a la seva notable plaça porxada: d’aquella època és la coneguda mitgera de Monells, mesura per a cereals. (Arrels).—————————————————————-L’heura és la liana de fulles llises i verdes que s’arrapa als arbres i a les parets, de Sant Sadurní de l’Heura. Tot n’és ple i els seus voltants envolten de pau, tranquilitat i calma, és a dir, sense presses. Precisament aquestes maleïdes presses que ens porten a fer les coses atropelladament, sense posar-hi el temps degut. Resultat: a la cua dels països europeus. (Fotos: Enric Figueras).——————-Si tenen a bé poden puntejar les adreçes de vídeo següents:—————–watch?v=v5k6QsQyqqA ————————————————watch?v=uRFAiRzcFpA

 ————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Banc de Catalunya, continuador de <<Fàbrega i Recasens>>, fou constituït a Barcelona el 1920. Els seus promotors, Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens, es proposaren crear un gran banc català i així omplir el buit existent, accentuat tant més la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, aquell mateix any.

   LA PREGUNTA de la setmana.- El Banc de Catalunya suspengué pagaments el 7 de juliol de 1931. Per quin motiu?

   EL LEMA de la setmana.- “Cada cop que un home riu, afegeix un parell de dies a la seva vida” . Curzio Malaparte.

————————————————————————— 

   Preferiria anar a la vela o amb diligència, abans de viatjar amb avió -el més horrible contaminador de l’atmosfera- i, si fos per mi, els controladors aeris podrien fer moltes menys hores. Seria una bona senyal de que, per un costat es comença a salvar la Terra d’una destrucció immiment -milions d’éssers humans ja ho estan patint considerablement-; l’altre, que els controladors aeris podrien gaudir d’una millor conciliació laboral i familiar, anhel gairebé prohibit per a moltíssims treballadors catalans i espanyols i, l’altre, la disminució de les nombroses baixes per malaltia. La salut és el més important del món.————————————————————-De fet, més que dels controladors aeris voldria fer esment d’aquells descontroladors polítics que deixen l’avió o el vaixell a la seva sort. I tant s’els en fot del que pugui passar. Mireu si el Govern espanyol -correu que toquen a foc!- s’ha donat pressa en apaivagar la tempestat provinent de l’anunciada vaga dels controladors aeris. Ja ho crec que, des del Ministeri, s’han mogut amb rabiosa celeritat. Per damunt de tot que la indústria del turisme no passi cap penalitat. No per això ens mourem ni un pam dels darrers llocs del progrés econòmic i social europeus. Som la platja i discoteca d’Europa.————————Això sí, pel que fa a l’Estatut referendat per el poble català i tornada a defensar la seva integritat en la grandiosa manifestació del 10-J, tot va a via lenta o morta. Tant per part del Govern espanyol com pel de la Generalitat. Per què preocupar-se per una Catalunya que tot el que fa és sortir a cridar al carrer? Per què preocupar-se per els esclaus de la perifèria que es vàren creure la gran bufonada de l’autonomia? Per això mateix el “Partido Popular” ens va llençar l’Estatut a un TC caducat i nacionalista espanyol, que tenia que ser recusat per la Generalitat de Catalunya. Per odi, venjança, mediocritat perquè a la nació catalana no compten per a res. I així serà fins que l’infern es congeli. Pel que fa als representants del poble català en el Parlament i al Congrés, que esperen per impulsar un full de ruta, amb lleis i decrets estatals que “restitueixin” l’Estatut en bloc? D’un sol cop. Ja ni ha prou de perdre el temps! Abans que les eleccions que, per cert, haurien de tenir lloc sempre en una mateixa data fixe, no com ara que és una comèdia, volem l’integritat del nostre Estatut. Perquè creiem en la dignitat del poble català i de la nostra autonomia.———————————–Si tenen a bé poden puntejar les adreçes dels vídeos següents:———watch?v=AxWzMOGgdnc

—watch?v=38FcnytTMCI 

 ————————————El president John F. Kennedy i la seva esposa van obrir les portes de la Casa Blanca al mestre Pau Casals, on hi va oferir un brillant concert. L’acte va trascendir a tot el món. L’any 1963 el president Kennedy va atorgar a Pau Casals la Medalla de la Llibertat. JFK no li va poder entregar personalment ja que el 22 de novembre d’aquell mateix any va ser assassinat a Dallas (Texas).

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin any va ser constituït el Banc de Catalunya i quines persones vàren ser els seus promotors?

   EL LEMA de la setmana.-“De vegades em pregunto què seria millor, si una òpera sense intermedis o un intermedi sense òpera“. Ernest Newman.

—————————————————————————- 

   Per un gran vaixell de passatge com el que ens mostra aquesta fotografia -una de les cares marineres de Palamós (Catalonia/Costa Brava/Espanya)-, entrar en un port natural del segle XIII, del mar Mediterrani, i dintre la placidesa d’una entrada del mar extraordinària, és tot un privilegi. No només per l’encant i suau onatge de les aigües de la badia, sinó també, per un paisatge ple de coses, detalls, formes, oficis, veus, olors, vivències, ventades, treballadors, visitants i colors que, a cada instant, ens mostren unes coloracions diferents. No les que l’artista dibuixant, pintor o fotògraf hi voldria plasmar, sinó les que la naturalesa d’un paisatge canviant imposa. És el que veu, no el que li agradaria veure. I aquesta premissa, en aquest cas de nefasta intervenció humana, són, per exemple, els ridículs gratacels -cíclops de la Costa Brava- imposats per el totalitarisme d’una salvatge especulació del sòl. A què esperen per a rebaixar-los a l’alçada que la llei estableix?———————————————————————–El vaixell, de color blanc impecable i de la qual maniobrabilitat assessora el pràctic al capità de la nau, s’atensa lentament cap a terra per atracar al port. Un remolcador l’ajudarà a fer-ho. El pràctic coneix molt bé el terreny i les aigües que el submergeixen. Quan no és un vaixell de passatge, és un de mercaderies. Antany, hi havia un gran moviment comercial al port palamosí, principalment, pel que fa a la indústria surera i, també, el comerç de taronges procedents de València i amb destí cap a França. Actualment, el transport de mercaderies des del port palamosí és més variat. Abans, les coses anaven més a poc a poc i gairebé tothom tenia feina. Ara, es vol anar massa ràpit i no hi ha feina per a tothom. També, la formació i preparació és molt deficitària. Els altres països europeus treballen millor que nosaltres. Els seus productes són d’una qualitat superior. Aquí, hi ha més interès per el futbol que per a la formació professional i aprendre idiomes. El català el primer, per suposat. No s’hauria de signar cap contracte laboral a Catalunya, que no contempli el compromís d’aprendre a parlar i escriure en català. És més, totes les entrevistes per aconseguir un lloc de treball haurien de ser en català. Així ho fan als Estats Units de Nord-Amèrica. Si la nació catalana no protegeix el seu idioma, ningú no ho farà per nosaltres, ni molt menys l’Estat espanyol que, en el transcurs de la història, ha fet tot el que ha pogut per a ofegar-lo i així ho fan encara. No existeix esperit empresarial per a ser millors. A excepció de la Caixa de Pensions, que és un gran exemple, existeix molta mediocritat laboral i empresarial.——————————————————————–Al vaixell, els nombrosos passatgers ja han esmorçat. Esperen atents equipats amb càmeres fotogràfiques i de vídeo, per baixar tant punt la nau hagi atracat. Des del vaixell, un cop atensat, des de la proa i la popa els mariners deixen anar les cordes per procedir al seu amarratge. Operaris de la zona portuària les recullen per a subjectar-les a les pilones de ferro. La nau ja no es mourà, a menys que el vent huracanat bufi rabiosament encara que, a l’estiu, no és probable. Tot depèn del canvi climàtic, cada vegada més evident. ——————Els òmnibus esperen als visitants que es vulguin desplaçar als llocs habituals, mentre que molts altres es queden per visitar museus, recòrrer carrers i places de la vila i on figura una destacada preferència per el barri antic. Tots els visitants són prescriptors del que senten i veuen, però, d’una manera especial els dels creuers. Fan una prescripció de l’efecte que els fa Palamós i, de retruc, la Costa Brava. Quan finalitza la temporada de creuers, han estat milers els qui han retratat Palamós i milers -familiars i amics- seran els qui rebran una determinada informació. Seria bona cosa conèixer, mitjançant enquesta, la seva opinió sobre l’efecte que els causa Palamós. És una forma més de millorar algunes coses. (Si tenen a bé poden puntejar l’adreça del vídeo següent:————-watch?v=zuMI8c2dcag——————————————–

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-La repressió que seguí a la Setmana Tràgica fou dura i arbitrària. Ultra les suspensions de periòdics, clausura d’institucions i detencions a milers, colpiren i indignaren l’opinió pública les cinc penes de mort executades el 13 d’octubre de 1909. Les víctimes foren: Francesc Ferrer i Guàrdia, Ramon Clemente García, Josep Maria Baró, Eugeni del Hoyo i Antoni Malet.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya. Què deia aquesta nota?

   EL LEMA de la setmana.-  “Només hi ha dos llegats duradors que podem aspirar a deixar als nostres fills: un, arrels; l’altre, ales”. Hodding Carter.

   NOTA.- Els lectors dels BLOGS del diari EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens pleurà fer-lis a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   La nefasta i torturadora intervenció militar nord-americana a molts països, ha provocat fins les últimes conseqüències sofriments incalculables. Encara avui, amb un president que va rebre el Nobel de la pau, els EUA continuen una política exterior estèril, injusta i que complica encara més les vides dels pobles. El Pentàgon i la CIA han provocat en els darrers 40 anys que a llocs com Iraq, Iran o Afganistan, el nombre de militars i civils morts no pari d’augmentar. Gairebé mig milió. Però, tant per part de les autoritats d’aquells castigats països, com per les forces d’ocupació -invasió rere l’altre- i defensors dels interessos dels petroliers, del complexe militar industrial i de grans multinacionals en els quals consells d’administració hi estan ficats polítics, és més productiu comptar bótes de petroli i dòlars que els morts de les guerres i revolucions provocades per l’imperialisme capitalista.———————————————————–Situació desesperant la de Corea trossejada en dues com a conseqüència de l’intervencionisme dels EUA. El general MacArthur va invocar la utilització d’armes atòmiques, el president Truman no ho autoritzà. També vàren partir en dues la Xina, amb el gran rearmament, pobresa i constants conflictes que això provoca en ambdós casos. Desprès de 10 anys de guerra i d’increïbles atrocitats, volien fer el mateix a Vietnam, però, l’exèrcit nord-americà va ser derrotat. Tres milions de vietnamites morts i 50 mil nord-americans entre morts i desapareguts. En tots els casos i sobretot als països de l’Amèrica Central i del Sud, l’actuació de la CIA va ser sanguinària. A cops de cruels dictadures van defensar els abusos de les multinacionals nord-americanes, opressores de la classe treballadora. Guatemala i Xile, entre altres, vàren ser exemples colpidors. Amb l’Aliança per el Progrés, de l’Administració Kennedy, tot va començar a canviar. Kennedy va decidir fer-se càrrec de la CIA ja que l’actuació d’aquesta, impedia la seva política de pau i d’enterrament de la Guerra Freda: “De quina classe de pau par-lo? Quina classe de pau cerquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de la pau veritable, de la classe de pau que ajuda als homes i dones i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperançes i a construir una vida millor per els seus fills…; no una pau que sigui només per els nord-americans, sinó una pau per a tots els homes i dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradora. Avui dia la despesa de milers de milions de dòlars cada any en armament comprats amb el propòsit de romandre segurs de que mai els haurem d’utilitzar, és fonamental per el manteniment de la pau. Però, amb tota seguretat, l’adquisició d’aquestes armes que es van apilonant inútilment en els dipòsits, i que només poden destruir i no pas crear no és el mitjà més idoni per assegurar la pau ni molt menys el més eficient…” Aquestes paraules formen part del discurs pronunciat per el president Kennedy, el 10 de juny de 1963, a la Universitat Americana de Washington, D.C. i que podran veure i escoltar en la seva totalitat en les adreçes dels vídeos referenciats.———————————Apartat Kennedy de la Casa Blanca, a trets de fusell, la diabòlica CIA va sortir del catau. Permeti’m posar un exemple. Ja està bé! tant de tocar la pera a l’Iran. Des de l’any 1901 que anglesos, russos i nord-americans han fet, a causa de l’explotació petroliera, la vida impossible al poble iranià. El 1941, la U.R.S.S. i Gran Bretanya varen ocupar Iran. Més tard, va ser el torn per els nord-americans i mirin com es va estrenar la CIA: l’any 1953 el general Zahedi va reemplaçar Mossadek, com a primer ministre de l’Iran. El 1951 Mossadek havia nacionalitzat l’Anglo-Iranian Oil i confiscat la refineria d’Abadan amb el suport del Partit Comunista Iraní (Tudeh). La CIA va aconseguir el seu empresonament, i els líders del Tudeh executats. Un consorci de companyies petrolieres signà un acord per 25 anys amb l’Iran pel qual es concedia el 40% de les accions de l’antiga Anglo-Iranian a les companyies Standart Oil de Nova Jersey; Gulf Oil, Standart Oil de California; Socony Mobil i Texaco. Mesos desprès, es va concedir la participació en les explotacions a altres nou companyies nord-americanes. L’home de la CIA que va dirigir l’operació va ser Kermit Roosevelt, -nét de Teodor Roosevelt i cosí de Franklin D. Roosevelt, anteriors presidents dels EUA- assessor del Departament d’Estat per assumptes comunistes i del Mitjà Orient des de 1947. Quan Kermit Roosevelt va plegar de la CIA el 1958, va ser contractat per la Gulf Oil com a “director de les relacions amb el govern”. L’any 1960 va ser anomenat vicepresident de la Gulf i era, també, assessor de la Socony Mobil.———————En el cas de Vietnam i d’acord amb el programa d’instrucció progressiva dels vietnamites perquè es fesin càrrec de les funcions militars, el president Kennedy va ordenar al Departament de Defensa la progressiva sortida de militars nord-americans. Així, a finals de desembre de 1963, havien de ser retirats 1000 soldats i la resta abans de finalizar l’any 1965: “La part de la tasca que correspon als EUA pot quedar finalitzada a finals de 1965, data límit que establim com a objectiu temporal del nostres programes d’intervenció”. Uns mesos desprès del cop d’estat i l’assassinat del president, l’ordre de Kennedy de que el mes de desembre tornessin de Vietnam els primers mil soldats nord-americans, va ser revocada ràpidament. Desprès dels horribles bombardeigs sobre Vietnam del Nord, es va ordenar al comandament militar nord-americà del Pacífic que es preparés per el combat. El 1965, data en que el president Kennedy havia establert com a data límit per a la sortida de tots els militars, més de 200.000 soldats vàren desembarcar a Vietnam del Sud. Entre 1966 i 1967 ho vàren fer més de 300.000 mil. Quan els Estats Units van signar l’acord de París, el gener de 1973, havien mort més de 55 mil nord-americans i tres milions de vietnamites. Aquesta és la Pax Americana que el President John F. Kenney va denunciar en el seu important discurs pronunciat, el 10 de juny de 1963, amb motiu del fi de curs a la Universitat Americana de Washington D.C. i que, si els plau, poden veure a les adreçes de vídeo resenyades al final del text.    

watch?v=oY3rktMNHTs

  watch?v=z6zFdwetzo4

watch?v=Vg4DOWJpWBI

watch?v=6ShEg9vMpSw

watch?v=nf4eQhrHbKA———————————————————————————————————————————————————–

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com han pogut, tants historiadors, descriure amb fredor analítica l’escena de la cova Remígia (Ares del Maestrat, l’Alt Maestrat) que representa l’execució d’un presoner de guerra “negre”, assegetat per deu arquers “vermells”? Només ho justifica, dissortadament, la pervivència fins als nostres dies de brutalitats equivalents.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La repressió que seguí a la Setmana Tràgica fou dura i arbitrària. Ultra les suspensions de periòdics, clausura d’institucions i detencions a milers, colpiren i indignaren l’opinió pública les cinc penes de mort executades el 13 d’octubre de 1909. Quines foren les víctimes?

   EL LEMA de la setmana.- “Cada cop estic més convençut de la necessitat de la violència revolucionària”. Jorge Semprún.

—————————————————————————-

   Recentment, a Santiago de Compostela, el rei Joan Carles I va apel.lar, implorar per Espanya davant l’apòstol Santiago. Possiblement, el monarca, en uns moments de la seva acció tant impregnada de fe cristiana i catòlica, hagi demanat a l’apòstol la realització d’un miracle. Perquè, una cosa és veure Espanya de la manera com des de Castella s’ha volgut veure i imposar -irrealitat, ficció supines- i l’altre és com la història i les aspiracions de milions de ciutadans ens demostren: Espanya és una nació de nacions. Amb tots els pensaments, creences, desitjos, anhels, ànsies de llibertats, dret a decidir, autonomia real, govern per les pròpies lleis… que, encara avui, l’Espanya única i encotillada per els fantasmes del passat, es resisteix a reconèixer i acceptar. I, encara avui, en ple segle XXI, milions de ciutadans de la nació catalana han tingut de sortir al carrer per a recordar i ploclamar que no volem ser vassalls d’una Espanya que ens oprimeix i espolia per terra, mar i aire. Catalunya, per la seva història de nació mil.lenària i que ha pagat molt car defensar els seus drets, vol governar-se per ella mateixa i, per aquest motiu, no pot acatar aquesta desencertada sentència per part d’un TC, caducat, en contra del nostre Estatut referendat. En contra de la nostra primera llei per a governar-nos nosaltres mateixos.———————————-Cal, doncs, que el rei Joan Carles I demani a l’apòstol Santiago i a quans més apòstols millor: un miracle. Per a fomentar “la solidaritat” entre comunitats, “que fa d’Espanya la gran família unida”. Ningú com Catalunya pot presentar dades tant eloqüents respecte a la seva solidaritat amb els pobles d’Espanya. Ara, una cosa és la solidaritat ben entesa, acceptada i altre molt diferent l’espoli fiscal i la presa de pèl per els segles dels segles. “Tot allò que ens uneix i ens fa més forts, que eixampla l’afecte entre els nostres ciutadans…” No som precisament els catalans, ni des de Catalunya que s’organitzen campanyes contra altres Comunitats autònomes, però si contra Catalunya, l’Estatut i els productes catalans. No és el poble català qui es vana de llançar Estatuts al TC. “I que fa d’Espanya la gran família unida”. No és el poble català qui atia els odis, les discordies; ho fa qui maltracta a la societat catalana i qui parla a tots els pobles d’Espanya, una i una altra vegada, malament de Catalunya i dels catalans. El mateix fan determinats mitjans periodístics. Segueix dient el rei: ” No és temps de descoratjament, sinó de molt treball i dedicació; temps de rigor i de grans valors ètics per reprendre junts, amb solidesa i plantejaments integradors, el camí de progrés, ocupació i major benestar”. Precisament per tot això, la nació catalana vol l’Estatut que ja va referendar i que és intocable. Un Estatut modern, progressista que és una obra d’enginyeria política i que no hi ha una sola frase, una paraula, ni un paràgraf que vagi en contra d’Espanya. Mentre Joan Carles I apel.la a la unitat d’Espanya, demanem un miracle a l’apòstol Santiago perquè la nació catalana gaudeixi d’una veritable autonomia -governar-nos per les nostres pròpies lleis- sense espolis i poder desenvolupar sense encamellades el nostre sagrat dret a decidir. Catalunya estima i predica la llibertat. Gairebé dos milions de catalanas -Catalunya, Euskadi i el món- van sortir al carrer a la grandiosa manifestació del 10-J, perquè volem ser lliures. —————————-Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=BArX-ggX2Rw.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’Homo erectus taltavullensis, visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. Consisteixen en un crani i una cinquantena de fragments ossis de totes les parts del cos, apareguts en una cova del massís de les Corberes, la cauna de l’Aragó, a prop de la població de Talteüll a la Catalunya nord-pirinenca. L’home de Talteüll era d’estructura corporal molt pareguda a la nostra, tret de la configuració del cap, que oferia una volta craneal d’enorme gruix i d’una capacitat de 1050 cc, uns 400 per avall de la mitjana craniana dels homes d’avui.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’analítica escena de la cova Remígia (Ares del Maestrat, l’Alt Maestrat), què representa?

   EL LEMA de la setmana.- “No existeix cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie“. Walter Benjamin.

   NOTA.- Els lectors dels BLOGS del  diari EL PUNT digital que tinguin a bé participar en la pregunta de la setmana, ho poden fer en l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   En un dels capítols anteriors -La reforma de la Seguretat Social nord-americana, proposada per el president Kennedy (24-06-2010)- explicàvem l’esforç de l’Administració i l’entusiasta implicació del propi president per aconseguir, en un principi, assegurançes sanitàries per els més grans sota la Seguretat Social. Aquest programa, anomenat “Medicare” i llargament esperat per els ciutadans ja va ser proposat per Kennedy durant la campanya electoral per a la presidència dels EUA. “Medicare” volia aconseguir per les treballadores i treballadors nord-americans, la contribució a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de com succeia fins el moment, veure’s obligats, una vegada gastats els seus estalvis de la jubilació, anar a cercar la caritat pública o privada. Es vàren modificar propostes anteriors per a facilitar la seva aprovació per part de la Cambra. El cost d’hospitalització degut a la malatia del seu pare, va explicar Kennedy als líders legislatius mentre esmorzaven junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no disposaven de la fortuna dels Kennedy, suportar aquestes càrregues financeres. Durant tres anys va tractar de “guanyar” un o dos vots, de manera que pogués així salvar el seu projecte de llei de l’obstacle del Comitè de Procediments de la Cambra.———————————————————————–Fixant com a meta l’aprovació per el Senat, la lluita a favor i en contra del projecte de llei “Medicare” va començar a organitzar-se a fons. Sota el lema “Atencions Mèdiques per els Ancians per 1962”, es va iniciar un atac per tres costats: Un assalt frontal a l’AMA (American Medical Association), un “lobby” obstructiu que impedia el progrés; un moviment de base, per la gent gran que convertís la llei Kennedy en el seu punt d’unió i una crida directe a l’audiència nacional, mitjançant tres emissions diferents a la televisió. A l’anar-se omplint d’assumptes el calendari legislatiu de 1961 per el Congrés, principalment a causa de les lleis tendents a eliminar la recessió econòmica, es va establir la prioritat del projecte “Medicare” de cara al període de 1962. El president volia que es posés a votació abans de les eleccions de la tardor que anaven a renovar les Cambres del Congrés (la de Representants i el Senat). En moltes conferències de premsa i alguns discursos, el president Kennedy va parlar en favor del projecte de llei. Ridiculitzava els atacs que contra la reforma llançava l’AMA (American Medical Association), com quelcom ” incomprensible”, i va cercar una entrevista presidencial amb un grup de prominents metges que li donaven suport. El mes de maig de 1962 la televisió va transmetre el seu parlament en una reunió massiva d’ancians que va tenir lloc en el Madison Square Garden, de Nova York. Va ser una intervenció forta, pronunciada en tons molt vius i llargament aplaudida. ————————————————————————–Quan la votació es va perdre per 52-48, el president es va dirigir immediatament mitjançant la televisió al país sencer, explicant <<aquesta seriosa derrota per a totes i cadascuna de les famílies nord-americanes>>. Seria un punt clau en la campanya electoral de la tardor. Malgrat això, el 87º i 88º Congressos vàren aprovar més legislació sanitària i mèdica que en qualsevol altre moment de la història americana, incluses aquestes lleis històriques sobre la salut mental, la deficiència mental, les escoles de medicina, la seguretat i control dels productes farmacèutics, construcció d’hospitals, lluita contra la pol.lució de l’aire i de l’aigua, i algunes altres. De totes formes, el president Kennedy mai es va alliberar de la desil.lusió que li va produir aquesta no aprovació -per 4 vots- del projecte de llei “Medicare”. Actualment, el president Obama i amb el gran suport que en el seu dia li va donar el senador Edward Kennedy, ha aconseguit aprovar una reforma de la Seguretat Social i que està tenint serioses dificultats per fer avançar. De la mateixa manera que l’any 1962 el president Kennedy, degut a la seva defensa de les assegurançes sanitàries per els més grans sota la Seguretat Social, va ser acusat d’imitar els països comunistes i de socialitzar la sanitat, també el president Obama té que sentir la mateixa cantarella per part de molts republicans i, principalment, de l’ultradreta nord-americana que, si fos per ells, el país encara romandria a l’edat de la pedra.—————————————Si tenen a bé puntejar sobre aquestes adreçes de vídeo, veuran uns moments de la campanya a favor de “Medicare”.watch?v=diA-CXTErUY, watch?v=_gu1HyCeEus, watch?v=iiyPejGwQQg,

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La resta homínida tal volta més cèlebre és la mandíbula de Banyoles, trobada per Pere Alsius (Banyoles, 1839-1915), el 1887. El seu estudi darrer ha revelat que es tracta d’un preneandertalià.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les de l’Homo erectus taltavullensis, que visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. En què consisteixen? Cóm era la seva estructura?

   EL LEMA de la setmana.- “Abans de negar amb el cap, assegura’t que en tens“. Truman Capote.

—————————————————————————-  

 <<Este Estatuto no vale, Arriba España!>>. Aquestes varen ser les paraules del que va ser ministre i un dels homes forts del règim franquista, Manuel Fraga, com a menyspreu absolut, cap a l’Estatut de Catalunya. No sé si el senyor Fraga ha tingut cap interès, en els darrers quatre anys, en llegir-se el text de la primera llei de Catalunya, però, d’entrada, ja ha fotut el tret de canó. Amb els seus importants coneixements i estudis universitaris, així com una dilatada experiència política, és llàstima que un dels fundadors de l’antiga “Alianza Popular”, -partit conservador, europeu i moderat en el seu temps- es deixi endur-se per l’exacerbat nacionalisme espanyol que tant els hi agrada practicar als jerarques de l’actual “Partido Popular”. Un nacionalisme espanyol ancorat a l’any de la Maria castanya i que ha portat a una Espanya formada per nacions no reconegudes i perseguides, a un endarreriment i amargor indescriptibles. Aquest <<Este Estatuto no vale, arriba España>>, no val de cap manera davant un text estatutari que és una obra d’enginyeria social i política i un dels Estatuts més progressistes d’Europa. També és el que el nostre poble va referendar desprès d’haver estat revisat per el Consell Consultiu, aprovat per el Parlament, el Congrés, el Senat i signat pel rei Joan Carles I. Però, de tot això, el senyor Fraga no en vol saber res. Tant ell, com els jerarques del “Partido Popular” i els membres d’aquest TC, caducat, que no tenia ni podia emetre aquesta sentència sobre un Estatut referendat per el poble, semblen ancorats en els “Principios Fundamentales del Movimiento” que no tenen res a veure amb els temps actuals.————Els jerarques de la dreta i l’ultradreta espanyola -representants d’un nacionalisme espanyol imperialista i agressiu-, a jutjar per a les seves retrògrades actuacions polítiques que tothom contempla amb gran astorament, no té res a veure amb les maneres d’actuar d’una oposició conservadora, lleial i europea. Només assoleixen el poder -la història ens ho demostra- mitjançant cops d’estat. Però, ara, desde luxosos despatxos i amb corbata i americana.Què és sinó un cop d’estat aquest atemptat gravíssim contra l’autonomia de Catalunya? Què és sinó un cop d’estat aquest involucionisme que fomenten les “regiones” governades per el “Partido Popular”, del no acatament de lleis aprovades per el Congrés de Diputats espanyol? Qué haguessin dit els jerarques del PP si el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya no hagués acatat aquesta sentència del TC que, a tot Europa i, fins i tot, als EUA consideren un disbarat de conseqüències irreparables? Si la Constitució espanyola és un fre, una porta infranquejable, un impediment al progrés polític, social i econòmic del que té que ser una veritable autonomia, cal fer les modificacions necessàries. Així ho fan en els països més avançats d’Europa i, principalment, als EUA. La Constitució té que estar al servei dels ciutadans i de les seves aspiracions, no els ciutadans al servei de la Constitució. Si no es modernitza en una nació de nacions com és Espanya, tornem cap a l’edat de la pedra. Així ho van manifestar els gairebé dos milions de catalans que varen participar a la grandiosa manifestació del 10-J, a la capital de Catalunya. Euskadi ens va donar el seu suport, així com els catalans del món. Aquest Estatut sí que val, Visca Catalunya!——————————-—————————-És espectacular que, encara avui dia a Europa, hi hagin pobles que es vegin impel.lits a sortir al carrer a defensar la democràcia, l’autonomia i la llibertat. El proper mes de Gener del 2011 farà 50 anys que el president John F. Kennedy, en el discurs de la seva presa de possessió, va demanar als seus conciutadans:“I així, compatriotes meus, no pregunteu allò que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé allò que vosaltres podeu fer per per la pàtria. Col.legues meus, ciutadans del món, no pregunteu que pot fer Amèrica per vosaltres, sinó que podem fer junts per la llibertat de l’home.” Sí, això mateix, “que podem fer junts per a la llibertat de l’home”. Gairebé mig segle desprès, el poble català té que suportar viure en una autonomia de “pandereta” sense la llibertat de poder “governar-nos per les nostres pròpies lleis”. Un Tribunal Constitucional, caducat, a instàncies d’un recurs -injust- presentat per el “Partido Popular” ens ha retallat, encara més, l’Estatut de Catalunya revisat per el Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat per el Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats, Senat, signat per el rei Joan Carles I i referendat per el poble català. Un fet sense parangó en una democràcia europea. És un retorn a l’edat de la pedra.—————–Si tenen a bé puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=3s6U8GActdQ

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les de l’Homo erectus taltavullensis, que visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La resta homínida tal volta més cèlebre és la mandíbula de Banyoles, trobada el 1887. Qui la va trobar? Què ha revelat el seu estudi?

   EL LEMA de la setmana.- “No oblidis mai que el primer petó no es fa amb la boca, sinó amb els ulls.” O.K.Bernhardt.

—————————————————————————-  

   Les restes del castell de Sant Esteve, a Palamós, situat a la part alta de la platja de la Fosca, és un lamentable aspecte de la història en ruïnes. Palamós és una vila oberta a la història Mediterrània. La seva fundació fou una emanació de la voluntat reial. Va néixer com una vila reial i el seu nom primitiu fou el de Port Reial de Palamós. Només la badia de Palamós, comprat el castell de Sant Esteve, va permetre al rei Pere el Gran posar els peus lliurament a la costa de la nostra regió. La carta d’establiment de Palamós, en la qual estan escrits els noms dels seus primers pobladors, és del 1279. La causa de la fundació de Palamós, que avui podriem justificar per la seva bella situació -abans de l’especulació salvatge del sòl ho era molt més, era un paradís- va ésser simplement la raó econòmica del port. Va ser el punt de sortida dels cereals de l’interior del país. ———————-Les lluites abrivades entre l’abat de Sant Feliu i la ciutat de Girona, de les quals estava tan cansat l’infant en Pere, representant del seu pare Alfons III, li varen fer suprimir de la relació de ports catalans habilitats per a desembarcar blat, el de Sant Feliu. Així, Palamós, va veure’s en aquesta competència afavorit de moltes avantatges encaminades a donar-li la importància de port de la ciutat de Girona. Sant Feliu i Palamós són dos pobles que sempre han viscut com “gat i gos”, i la poma de la discòrdia ha estat sempre el domini comercial de Girona. Aquest plet va ésser llarg; però, gràcies a la influència de l’infant en Pere i als drets abusius que cobrava l’abat guixolenc, Palamós va guanyar. Una ordenació del 1334 va convertir pràcticament Palamós en el barri marítim de Girona. Es va signar un conveni entre Girona i Palamós, el qual, discriminats el pro i el contra, va ésser favorable a Palamós.—————————Per tot aquest gran testimoni històric que va representar i representa el castell de Sant Esteve, és inaudit que romani en aquest estat lamentable. En ruïnes. Quan l’any 1979 es van complir els 700 anys de la fundació de Palamós -Port Reial de Palamós-, es varen organitzar nombrosos actes de tota mena per a commemorar l’efemèride. Tant per part de l’Ajuntament, presidit en aquells moments per el batlle Josep Parals, com per les entitats i associacions de la vila hi van posar tota la seva voluntat en l’organització dels actes que varen durar gairebé més d’un mes. Un d’ells va ser la col.locació d’una placa commemorativa, elaborada amb ceràmica de La Bisbal d’Empordà, en un dels murs del castell de Sant Esteve. Feia una explicació sobre la fundació del Port Reial de Palamós per part del rei Pere el Gran. Es va portar a terme la neteja de tot l’interior del castell i, fins i tot, hi va tenir lloc una representació teatral sobre la història d’aquell indret. Si varen posar il.lusions i es va pensar en una apropiada restauració, però, avui, ja no en roman res d’aquella placa ni de les esperançes que s’hi van dipositar. Set-cents trenta anys de la fundació de Palamós, representats per una història en ruïmes. Aquesta és l’explicació d’un turisme reduit a dos mesos, i de només sol i platja.———————————-watch?v=qO6cUPqRmGw Si tenen a bé puntejar aquesta adreça de vídeo que porta per títol “Palamós antic”.———————————-——–(Foto: Enric Figueras)

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una primera mesura del poder franquista, en entrar a les ciutats i pobles catalans, consistia a mobilitzar els homes joves compresos entre 18 i 25 anys, que eren enviats a servir a l’exèrcit, si aconseguien que algú respongués d’ells, o bé reclosos en camps de concentració, d’on sortien, si ningú finalment no els avalava, per anar a fer part dels batallons de treball.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les corresponents a éssers que visqueren ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. Amb quin nom varen ser anomenats?

   EL LEMA de la setmana.- “Hi ha obres mestres que ho són pel monumental avorriment que provoquen”. Luis García Berlanga.

—————————————————————————-

  El President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, crec que es va precipitar quan va afirmar que acataria la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, sobre l’Estatut de Catalunya, ja retallat i referendat per el poble de la nació catalana. Va ser una precipitació practicada, també, per moltes altres persones. Tenien que haver esperat desprès de la darrera manifestació, -en vindran moltes d’altres i n’hi hauria d’haver també a Tarragona, Lleida i Girona-, ja que els milions de ciutadans que hi varen participar, -Barcelona, Euskadi i al món- fan impossible l’acatament d’aquesta sentència provinent del més obscur i retrògrada nacionalisme espanyol. No hi ha cap Tribunal Constitucional que pugui tombar allò que el poble ha referendat. No hi ha cap Tribunal Constitucional que pugui anar en contra de la voluntat d’un poble, expressada a les urnes. I si això passa, és que ens trobem davant d’una dictadura o cop d’estat encoberts.————————————————–Tant el Parlament de Catalunya, com el Congrés de Diputats i el Senat, així com el rei d’Espanya -ell va signar la Llei Orgànica que ampara i protegeix l’Estatut- hauran d’explicar al poble català, a l’Europa i al món lliures i democràtics, de quina mala manera Espanya menysprea i oprimeix les nacions i pobles que la formen. Si l’autonomia és la facultat de governar-nos per les nostres pròpies lleis, perquè el “Partido Popular” ens va llançar la primera llei de Catalunya a un TC, caducat, i que la majoria dels seus components senten basca per l’Estat Autonòmic? El Parlament de Catalunya té davant seu el deure immediat i ineludible de respectar la veu del poble català expressada de manera contundent a la darrera manifestació i que, com a conseqüència d’això, anunciar que no acata aquesta sentència. No consentirem que ens toquin ni un punt, ni una coma del nostre Estatut perquè la nació catalana no només creu amb l’autonomia, la democràcia i la llibertat, sinó que des del record als presidents Macià i Companys, hem de lluitar perquè siguin la realitat que tots volem.————Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:——————–watch?v=6KVX6fKxojk———————————————–Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. El 15 d’octubre de 1940 un consell de guerra sumaríssim féu afusellar al president Companys en el castell de Montjuïc. La liquidació del català fou un dels primordials objectius dels vencedors en la guerra “incivil” espanyola: “si eres español, habla español” van fer escriure a les parets de les cases.

————————————————————————————-

     LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les històries dels herois com “El Guerrero del Antifaz”, dibuixades per M. Gago; o bé les intrèpides aventures de “Roberto Alcázar y Pedrín” (1940), dibuixades per E. Vaño, van esdevenir el símbol d’aquells anys foscos, nodrits per una literatura censurada que trobava en els còmics el reflex de llurs interessos.

     LA PREGUNTA de la setmana.- Una de les primeres mesures del poder franquista, en entrar a les ciutats i pobles catalans, consistia a detenir els homes joves compresos entre 18 i 25 anys. Cap a on eren enviats?

—————————————————————————-

     EL LEMA de la setmana.- “Jo no sé qui va ser el meu avi; m’importa molt més saber qui serà el seu net”. Abraham Lincoln.

—————————————————————————