La nova frontera

   Davant les restriccions de pressupost imposats per l’economia nord-americana, que anava millorant però encara estava deprimida, i les creixents despeses de defensa, el president Kennedy va proposar una legislació que estimulés l’economia amb petites retallades d’impostos afegides a ingressos més grans. Aquest era un primer pas. Kennedy volia enviar un programa de reformes fiscals molt més complet al Congrés, l’any 1962, que estimularia “un índex més elevat de creixement econòmic així com una estructura d’impostos més equitativa i una llei tributària més sencilla”. En definitiva el president volia portar al Congrés dels EUA, una gran reforma de l’injust sistema fiscal nord-americà. Entretant va proposar incentius fiscals per a les empreses en forma de crèdits per a la modernització i expansió de la maquinària i els equipaments. Per a recuperar els impostos que es perdien per aquest costat, va proposar la fi de les exempcions fiscals als nord-americans que obtinguessin ingressos a l’estranger, en països econòmicament avançats, i mitjançant impostos estatals sobre les propietats a l’estranger, retenció d’impostos sobre interessos i pagament de dividends, la continuació dels impostos de la renda de societats i impostos interns que es preveia la seva disminució o reducció en un temps, així com un impost sobre els proveedors de l’aviació civil per ajudar a pagar l’operativitat i millora del sistema aeri federal. ————————————————————Els líders del món dels negocis, que preferien les assignacions per amortització alliberades als crèdits per a costos de nova maquinària i equipament, van bloquejar amb èxit la llei de Kennedy, demostrant el seu poder com a “lobby” i al mateix temps una confiança excessiva o la manca d’atenció de la Casa Blanca. Tement compartir el protagonisme i que, d’aquesta manera, empitjorés la posició de JFK com a líder nacional, la Casa Blanca havia evitat que Lyndon Johnson, el legislador més hàbil de l’Administració, representés un paper significatiu en els tractes amb el Congrés. Al contrari, Kennedy, que mai havia mostrat cap afinitat amb la classe d’esforços cooperatius que són necessàris per a redactar lleis importants, va confiar amb assessors mancats d’experiència per a fer avançar la seva agenda legislativa. Així, el vicepresident Johnson, es queixava de que els seus contactes amb el Congrés no eren aprofitats, tot dient: “¡Ja ho veuen, ni una sola vegada m’han preguntat!”. El resultat, com era de preveure, va representar una encamellada per els esforços legislatius de Kennedy.————Malgrat el seu fracàs a l’hora de crear un departament de vivenda i reformar els impostos, Kennedy podia anotar-se algunes millores en els assumptes nacionals. El Congrés va accedir a crear una llei de Zones Reurbanitzables que complia la seva promesa de la campanya electoral d’ajudar a pal.liar l’atur crònic a Virginia Occidental i a nou estats més. A més, el Congrés va donar permís a Kennedy per fer importants millores en alguns programes ja existents: prestacions més àmplies per els aturats; un salari mínim més elevat per els treballadors sense cobertura i que ni afegia 4 millons més de productors; una millora de la Seguretat Social; ajuda a ciutats per a millorar la vivenda i el transport; una llei de control de la pol.lució de l’aigua per a protegir els rius i els cursos fluvials del país;fons per continuar la construcció d’un sistema d’autopistes iniciat a l’època del president Eisenhower i una llei d’agricultura que augmentés els ingressos dels agricultors i perpetués “una de les fites més destacades de la nostra civilització, produir més menjar amb menys gent que cap altre país del món”. Els assumptes de màxima prioritat de Kennedy: la reforma dels impostos, l’ajuda federal per l’educació primària i secundària, les beques universitàries, l’assegurança sanitària per els més ancians, la llei de drets civils…mai van poguer sortir dels Comitès del Congrés. L’historiador Irving Bernstein, que va estudiar de prop les lluites per les lleis d’educació i sanitat, les descrivia com a “veritables nius de serps polítics”. El president Kennedy estava convençut que desprès de la seva reelecció tindria la majoria suficient en el Congrés, per aprovar totes aquestes i altres lleis com, per exemple, la de drets civils la més important de la seva curta, però, profitosa presidència. Johnson, ja president, va aprofitar l’impacte i el dolor davant l’assassinat de Kennedy, per fer aprovar totes aquestes lleis paralitzades en el Congrés. Una llei, però, la de la reforma fiscal a la qual Kennedy havia afegit una normativa adicional per tal d’evitar certes injusticies i abusos fiscals, aquesta normativa adicional no hi va ser inclusa. A JFK, a trets de fusell, ja l’havien apartat de la Casa Blanca.———————————–El proper capítol serà el darrer a prop del meu intent en explicar que el vicepresident Johnson -per la seva vocació, personalitat política i afecte i admiració per JFK- no podia estar darrere del cop d’estat i complot per assassinar al president dels EUA. En un altre capítol explicarem el perquè el Servei Secret nord-americà no pogueren evitar aquest assassinat.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: Les paraules del poema que figuren inscrites en una placa de bronze situada a la base de la “Statue of Liberty”, de Nova York, són obra d’Emma Lazarus. Aquesta ha estat la resposta que ha deixat inscrita en l’apartat de comentaris, el lector dels BLOGS d’EL PUNT digital, DANI. Moltes gràcies. Si li plau fer-me arribar la seva adreça, em plaurà fer-li a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. 

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana. La famosa Ellis Island, de Nova York, considerada com a National Monument dels EUA, perquè porta aquest nom?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana. “El jazz és la revolta de l’emoció contra la repressió”. Joel Rogers.

—————————————————————————-

El vicepresident Johnson va ajudar a Kennedy a guanyar en els estats del Sud, que resultaven fonamentals, però no li agradava ser el segón com a manador. El president Kennedy va tractar de donar una major importància a allò que el primer vicepresident dels EUA, John Adams, va anomenar “el càrrec més insignificant que va idear mai l’imaginació humana”. Així, Johnson, va ser anomenat president del Comitè d’Igualtat d’Oportunitats per el Treball, creat per Kennedy amb la finalitat d’eliminar la discriminació a l’hora de contractar a empleats federals, ajudar a augmentar el nombre de treballadors negres en el govern i no acceptar contractes federals a les empreses que no donessin igualtat d’oportunitats als negres. Johnson es va mostrar no gaire entusiasmat en acceptar un nomenament que el podria posar a la contra dels congressistes i senadors del Sud i reduïr les seves oportunitats de presentar-se alguna vegada a la presidència. Però Kennedy, que creia que Johnson era capaç d’ajudar a assuaujar la posició d’aquells representants polítics amb relació al progrés dels drets civils, va insistir, i Johnson, que ja havia defensat la llei de drets civils el 1957 davant el Congrés i creia amb sinceritat en l’igualtat racial, va acceptar el repte. —————Kennedy, de cap manera volia enviar tropes de combat al Vietnam. Però sí, col.laborar en una sèrie d’accions conjuntes i de suport mutu en els camps militar, polític, econòmic i altres per tal de contrarrestar l’agressió comunista. La crisi de Laos va complicar encara més la situació. Kennedy va decidir enviar Johnson en una missió d’investigació especial a Àsia i, concretament, fer entrega d’una carta al president Diem, de Vietnam del Sud. El president nord-americà li demanava a Diem noves idees i reformes socials i polítiques per tal d’evitar una revolució i un enfrontament amb Vietnam del Nord. Kennedy va oferir a Diem tot el suport necessàri per tal d’evitar la guerra, però, les coses haurien de canviar molt al Vietnam del Sud. Diem va escriure a Kennedy tot dient “no estem acostumats que s’ens pregunti per a les nostres opinions o les nostres necessitats”.—————————————————————-Els corresponsals de l’època ho van explicar. El vicepresident Johnson va visitar Saigón, Manila, Taipei i Bangkok, amb missatges del president Kennedy. “El texà de metre noranta d’alçada, que s’havia fet una reputació com a figura eterna en el Senat, era perfecte per aquest treball. De camí cap a Saigón des de l’aeròdrom, va fer parar la comitiva de cotxes vàries vegades -molt propi del president Kennedy- per encaixar la mà a la multitud que hi havia a la carretera. Igual que a l’Àfrica, regalava bolígrafs, encenedors i invitacions de color blanc i daurat per a visitar les galeries del Senat dels EUA. “Que els teus pares et portin al Senat i al Congrés a veure com treballa el govern”, els deia als perplexes nens. Johnson va pronunciar discursos i, fins i tot, va fer muntar una fotografia de primera plana en la qual s’el veia arreplegant a un grup de vaques de Texas al voltant d’un ranxo.————————————————-Quan el vicepresident va tornar als EUA li va dir a Kennedy que “la batalla contra el comunisme haurà de continuar en el Sud-Est Asiàtic amb força i determinació o els EUA, de manera inevitable, deurà entregar el Pacífic i situar les seves defenses a les seves pròpies costes”. Encara que Johnson no creia que fos urgent enviar tropes de combat, sinó només assessors militars, les seves explicacions eren apocalíptiques: “La decisió bàsica en el Sud-Est Asiàtic la tenim aquí. Haurem de decidir si ajudem a aquests països fins a on ens ho permeti la nostra capacitat o tirar la tovallola a la zona i retirar les nostres defenses a San Francisco i a un concepte d’ “Amèrica com a fortalesa”. El president Kennedy tenia altres idees i no estava d’acord amb el punt de vista del seu vicepresident. No volia agafar un compromís més fort amb el govern repressiu de Saigón, en una regió d’importància qüestionable per a la seguretat nacional dels EUA. Kennedy estava convençut que el poble nord-americà mai acceptaria una guerra tant lluny amb la participació de tropes dels EUA. Gastar-se milions de dòlars en una guerra a les jungles pantanoses del Sud-Est Asiàtic, no tindria cap valor per els EUA i un cost altíssim en vides humanes. El president Kennedy era partidari d’arribar a un acord polític abans que a una confrontació militar. Tenia tota la raó. Això ho confirma el desastre que va succeir desprès del seu assassinat. En canvi, Johnson, que en aquesta ocasió no va voler fer cas a Kennedy, va quedar enfangat, atrapat, acorralat i enganyat per la CIA, principal instigador d’aquella cruel, duradora i miserable guerra. El que havia estat el vicepresident més notori dels EUA durant la presidència de JFK, no va tenir força, coratge i ànims per presentar-se a la reelecció. Allò que més desitjava.————-

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: La (NYSE), New York Stock Exchange és el més gran mercat de valors del món, que dóna acollida prop de 2.800 empreses valorades en uns 15 trilions de dòlars en capitalització del mercat mundial. En definitiva, és el centre de l’economia mundial.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Inscrites en una placa de bronze situada a la base de la Statue of Liberty (Estàtua de la Llibertat), a Nova York, hi figuren aquestes paraules pertanyents a un poema: “Doneu-me les vostres masses cansades, pobres i confuses que anhelen ser lliures”. Qui va ser l’autor d’aquest poema?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Un està enamorat quan s’adona que l’altra persona és única”. Jorge Luis Borges.

—————————————————————————-

   NOTA.- El lector o lectora dels BLOGS del diari “EL PUNT” digital, que tingui l’amabilitat de contestar a la “pregunta de la setmana”, ens plaurà fer-li a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Ho pot contestar en l’espai destinat a comentaris. Gràcies.

—————————————————————————-

Per més anys que passin hi han fets i moments de la nostra vida que no oblidarem mai. Al menys mentre al cervell tinguem viues, les suficients cèl.lules cerebrals per poder pensar i recordar. I és això que, de manera immediata, ho passo de la memòria a paraules escrites i d’aquestes als lectors d’EL PUNT digital. El mateix temps puc pensar i recordar infinitat de fets, coses i colors. I els hi ho puc explicar, també, a viva veu. No existeix maquinari més perfecte sobre la faç de la Terra. De tant que ho podem gaudir -malauradament tothom no- ho oblidem. Ens desvivim per les llaunes del “hardware” i menyspreem la més gran perfecció humana: el propi maquinari cerebral.————————————I és, acertadament, aquest que em fa pensar, recordar, colorar i reviure un fet de fa 50 anys (1959-2009). M’hi trobo. Hi sóc. Torno enrere: surto del teatre-cinema Fontova, de Calonge. La foscor d’un vespre hivernal. Veig  a l’Antoni amb la seva moto i que, esperitat, tornava cap a el cinema Carme, de Palamós a portar-hi una de les dues pel.lícules de la sessió. En aquells anys a tots els cinemes es projectaven dues pel.lícules. Una, en color, nord-americana; l’altre, espanyola, en blanc i negre. Pensar en un cinema en català era una utopia. Com també ho era pensar en la llibertat i en la democràcia durant la dictadura nacionalista del general Franco.————————————————Ja no vaig veure ningú més al carrer. Em vaig dirigir, cames ajudeu-me, cap a el Mas Ponsjoan, una casa de pagès situada a les afores, lluny. Les escasses i últimes llums, esmorteïdes, em deien que les fileres de cases s’havien acabat. D’ençà aquell moment, fosc com una gola de llop. Només uns espais de claror tènues quan la lluna treia el cap entre una escletxa de núvols de siluetes fantasmagòriques. Un calfred terrorífic em privava d’un respir assossegat. Les cames em fallaven. Arreu veia els seus ulls d’una crueltat aterridora brillants com el foc. De la seva boca oberta sobresortien unes dents incisives entre dos ullals estripadors. Les rames i les fulles dels arbres hi acompanyaven agitades pel vent amb un so de por. Déu meu!, començava a entreveure la minúscula llum del Mas Ponsjoan. Els avis m’esperaven per sopar. Desprès d’una estona a la vora del foc, aniria cap a el llit escalfat amb una rajola cremant i embolicat amb paper de diari. Però aquest pensament momentani no apartava el de l’enorme tigre  assassí que en un poblat de l’Índia es menjava centenars de persones. Diuen que és el “rei asiàtic” perquè tots els altres animals li tenen por. Aquest és el tema de la pel.lícula causant d’aquesta situació que els hi acabo d’explicar. Desprès de 50 anys encara em fa basarda. No l’he pogut oblidar mai. Dirigida per Hugo Fregonese és una producció del Regne Unit que es va estrenar l’any 1958. El seu títol: “Harry Black y el tigre”, protagonitzada per Stewart Granger y Barbara Rush argumenta els fets reals d’un tigre assassí de persones que va assolar uns pobles de l’India causant nombroses víctimes. La situació va arribar a ser tant greu, que al Govern no li va quedar cap més remei que contractar a un mític i expert caçador, Harry Black que haurà d’acabar amb l’amenaça desprès de recòrrer les zones més inhòspites de l’India. Si algú està interessat en veure aquesta pel.lícula pot intentar aconseguir-la en el Museu del Cinema de Girona.———————-Finalment dir-lis que els anys cinquanta, a l’Àsia, hi havien en estat salvatge 100.000 tigres. Actualment en queden entre 5.000 i 7.000, és un animal en extinció. Els motius els comprendràn ràpidament. Per la pell del “rei asiàtic” es paguen 10.000 dòlars unitat, així com també es venen diferents parts del seu cos. Això ha fomentat un comerç il.legal per part de bandes criminals; la destrucció del seu hàbitat natural i l’indiferència governamental. Voldria finalitzar el tema demanant al meu company dels BLOGS d’EL PUNT digital, Dani Coll, i expert en cinema si em pot dir quelcom sobre la pel.lícula que tracta aquest text.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: l’edifici Empire State Building, de Nova York, va ser inaugurat el primer de Maig del 1931, abans del previst, i va costar 45 milions de dòlars.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan parlem de la Borsa de Nova York, no podem deixar d’esmentar la NYSE. Qué vol dir, doncs, aquest nom?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana: “La publicitat no és el cinquè poder, però la premsa lliure només pot viure si existeix la publicitat.” Manuel de Eléxpuru.

—————————————————————————- 

   Ultraconservadors, la radical i extrema dreta nord-americana, no s’ha fet esperar. Empenyits per a centenars d’organitzacions radicals molt ben finançades, ja han sortit al carrer a grunyir contra el president negre que ells no van votar i la qual elecció els hi va fer ennuegar el sopar. Van arribar amb autocars des de diferents punts dels EUA i es varen situar prop de la Casa Blanca. Els eslògans que cridaven ja els hi havien fet aprendre de memòria: Obama, nazi; Obama, socialista; Obama, comunista; Obama, dictador; Obama, traïdor. Més o menys el mateix que cridaven als presidents Roosevelt i Kennedy, demòcrates, quan varen lluitar per a millorar l’injust i miserable sistema de sanitat i seguretat social públics dels EUA. Una vergonya americana. Cridaven i aixecaven pancartes amb els mateixos lemes de fa seixanta anys. És clar ells ja tenen les seves costoses assegurances que els permeten gaudir de la medicina privada. S’ho poden pagar. Milions de nord-americans s’en refien de les assegurances que contracten les empreses per els seus treballadors, però, molt de “cuidado” perquè hi han molts tractaments i intervencions quirúrgiques que no queden cobertes i desprès venen problemes molt greus per a les famílies. Fins i tot, tenir que hipotecar la vivenda per poder costejar altíssimes despeses per malalties. Un xantatge endemoniat.—————————————————–Desprès, hi han els milions de nord-americans que no tenen res de res. Com que la sanitat pública universal no existeix als EUA, tenen que anar a centres d’acollida, de caritat o, per exemple, de l’Església catòlica. Que Déu els agafi confessats. Es pot trobar que un metge que hagi practicat vint-i-cinc intervencions a la privada, en un dia, esgotat, desprès hagi d’assistir, posem per cas, un part difícil en un centre hospitalari d’acolliment o públic. I no es pensin que les multimillonàries i totpoderoses companyies d’assegurances i alguns despreciables representants de l’Associació Mèdica Americana, tinguin cap tipus de compassió cap a els seus compatriotes. Abans són els seus escandalosos beneficis que la dignitat de les persones, encara que aquestes siguin ciutadans nord-americans. La seguretat social dels EUA és únicament un sistema de pensions de retir o jubilació. Pel que fa la sanitat s’encarreguen les empreses, mitjançant sistemes privats d’assegurances, obligades per els contractes col.lectius que signen amb els sindicats. No existeix un sistema nacional, complet, de financiació de les atencions mèdiques. En aquest aspecte, els EUA romanen molt més enderrarits que els països d’Europa i alguns de l’Amèrica Llatina.—————————————————————–L’èxercit nord-americà té els seus propis establiments hospitalaris. Durant el desastrós mandat del president George W. Bush -milions de nord-americans i ciutadans del món no el volen ni recordar- va sortir a la llum pública el deplorable estat d’aquests establiments així com el pèssim servei metge i sanitari. Un escàndol. Milers de soldats nord-americans donen les seves vides per el seu país; altres, tornen ferits, mutilats de guerra o desiquilibrats psíquics i el Govern del seu país és incapaç de garantir-los una sanitat digna com tampoc ho fa per a la gran majoria del poble nord-americà. Això sí, malversa bilions de dòlars en guerres duradores, cruels i injustes per a complaure la voracitat del complexe militar-industrial que, fins i tot, l’ex-general i president dels EUA, Eisenhower, va alertar del seu creixent abús desestabilitzador de la pau mundial i de la pròpia societat nord-americana.—————————————En el proper capítol (II), donarem a conèixer dades aterridores sobre l’extrema dreta nord-americana i el motiu de que el president Kennedy va estar a punt de portar a terme una reforma de la seguretat social dels EUA i que el seu assassinat ho va impedir.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’estàtua que desde el Federal Hall observa la columnata de la façana de la Borsa de Nova York, és la del president George Washington.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin any va ser inaugurat l’Empire State Building, de Nova York i quans milions de dòlars va costar la seva construcció?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “El primer pas per aprendre és reconèixer la pròpia ignorància”. Francesc Castanyer.

—————————————————————————-

En un dels darrers escrits d’aquest BLOG demanavem la traducció, per part d’un amable lector, de les paraules de l’arquitecte de l’edifici de 52 plantes del “The New York Times”, de Nova York. Són aquestes: “I love the city and i wanted this building to be an expression of that. I wanted a transparent relationship between the street and the building. From the street, you can see through the whole building. Nothing is hidden. “The story of this building is one of lightness and transparency.” (Renzo Piano, Architect). L’atent lector, Jerry Macguirre, ens ho tradueix i estem satisfets de poguer transcriure, unes paraules tant acertades per el seu noble significat entre el que vol expressar l’edifici i el que vol ser el diari “The New York Times”. Diuen així: “Estimo la ciutat i he cercat que aquest edifici  sigui un reflex d’aquesta. He cercat una transparència de relació entre el carrer i l’edifici. Des del carrer, podreu veure a través de les parets de l’edifici. No hi ha res per amagar. “La història d’aquest edifici és de claretat i transparència.” És a dir, la mateixa claretat i transparència que tant Arthur Sulzberger. Jr., l’editor com tots els treballadors de “The New York Times”, volen que sigui la realitat del seu diari. Però no només ells, sinó el públic nord-americà que vol que la premsa sigui la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i escepticisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots el diaris responen a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir a la veritat no consisteix només en que allò que s’imprimeix sigui veritat, sinó que tot allò que succeeix d’importància sigui publicat, per molt que pugui molestar a uns o als altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Escriu el periodista polític Víctor Alba, professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent: “Sempre han existit diaris i setmanaris (una bona dotzena dels primers, una vintena dels segons), la qual simple existència era suficient per donar a qualsevol reporter l’orgull de ser periodista. El “Washington Post”, el “New York Times”, el “Christian Science Monitor” de Boston, el “Times” de Los Angeles, el “Post-Dispatch” de Saint Louis, el “Wall Street Journal”, el “Baltimore Sun”, per exemple, entre els diaris, o “The New Republic”, “The New Leader”, “The Texas Times”, “The Progressive”, “Ramparts”, “The National Review”, “The National Observer”, “Time”, “Newsweek” , els uns de dretes i altres d’esquerres, entre les revistes.” 

————————————————————————————-

LA RESPOSTA de la setmana figura en un comentari del tema anterior del BLOG.

—————————————————————————-

LA PREGUNTA de la setmana.- Des del seu pedestal, l’estàtua de ………………..del Federal Hall observa la columnata de la façana de la Borsa de Nova York. De quin personatge ens referim?

—————————————————————————-

EL LEMA de la setmana.- “El matrimoni és la causa principal de divorci”. Groucho Marx.

—————————————————————————-

NOTA.- Gràcies, al lector Jerry Macguirre per a la seva participació en el espai de comentaris de la setmana anterior. Em plaurà fer-li a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. (http://blogs.elpunt.cat/enricfigueras).

—————————————————————————-

A la nació catalana, encara que cada vegada menys, venen milions de turistes un parell de mesos l’any, tots de cop. Ja se sap, sol i platja, ben poca cosa més. Als països europeus és normal una afluència de turistes tot l’any. No és que no tinguem, durant tot l’any, coses boniques per a visitar, però, com que aquí tot es fa de cara a la platja i sol -com a Cuba- el turisme va pel camí de ser només un fenòmen de masses, sense cap més sentit. Ja gairebé ni s’en parla de la “indústria” turística. La veritable indústria s’ha menyspreat i ho pagarem car. Tot i així el turisme necessita d’un paisatge encantador; platges meravelloses però no només “sol i platja”; qualitat, bon tracte; preus suficients; transport públic eficaç i, per damunt de tot, ser un país endreçat, net i polit. La imatge del “doble objectiu” -en la més important avinguda de Platja d’Aro- no és pas exemple del civisme que,també, escasseja a altres llocs.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————- EL LEMA DEL DÍA.- “La llibertat d’expressió és dir el que la gent no vol sentir”.George Orwell.

—————————————————————————-

   El lector Dani, en el seu interessant comentari del dia 10-08-09, esmenta en forma de pregunta la possible participació del vicepresident Lyndon B. Johnson en el complot i cop d’estat que va costar la vida al president dels EUA, John F. Kennedy. Pot estar ben segur de que Johnson no en sabia res. És més, el vicepresident era un ferm opositor del viatge de Kennedy a Texas. Durant aquest viatge, el president esperava aconseguir fons per la propera campanya electoral (1964), així, com millorar les seves relacions polítiques en un Estat molt difícil per ell. Feia mesos que, Kennedy, demanava al governador de Texas, John Connally, l’organització d’un sopar amb donants rics de Texas. Però, Connally, que volia presentar-se a la reelecció el 1964, no estava molt interessat en identificar-se amb un president el qual historial en matèria de drets civils havia allunyat a molts votants de Texas. Tampoc Johnson estava molt content amb el viatge. No creia que Kennedy pogués fer gran cosa per tancar el forat que hi havia en el Partit Demòcrata entre els conservadors de Connally i els lliberals dirigits per el senador Ralph Yarborough. Johnson tenia por que la visita només aconseguís incrementar les tensions i posar de relleu la seva pròpia ineficàcia en el control del partit de l’estat. Malgrat això, cap de les corrents polítiques de Texas, va parar Kennedy. Volia fer-lis veure als líders del partit a Texas que necessitava millorar el marge de 46.000 vots obtinguts el 1960, si pretenien una més gran generositat federal per aconseguir millores de cara a un segón mandat. El president Kennedy estava fent el que més li agradava,fins i tot més que ser president, allunyar-se de Washington i començar la seva campanya per a la reelecció en un estat difícil i important, amb 25 vots electorals, on estava segur que podia guanyar-se la gent, malgrat la majoria dels cacics i molta gent adinerada estava a la seva contra. Era un desafiament polític dur, però, Kennedy, si trovava molt més bé que entre els seus deures executius de la Casa Blanca.El vicepresident Johnson, admirava Kennedy que el va escollir per el càrrec i li va encarregar importants responsabilitats que, en cap altra administració, havia tingut un vicepresident. Kennedy va formar un Comitè d’Igualtat d’Oportunitats de Treball per eliminar la descriminació a l’hora de contractar a empleats federals, ajudar a augmentar el nombre de treballadors negres en el govern i negar contractes federals a les empreses que no donessin igualtat d’oportunitats als negres. Kennedy va demanar Johnson que presidís el comitè. Johnson, en principi, no li va agradar acceptar un nomenament que el podia posar en contra dels congressistes i senadors del sud i tirar terra sobre les seves oportunitats de presentar-se alguna vegada per president. Però Kennedy, que creia que Johnson podia ajudar a tranquilitzar l’oposició del sud devant els avenços en matèria de drets civils, va insistir, i Johnson, que havia defensat la llei de drets civils el 1957 davant el Congrés i creia sincerament en la igualtat racial, va acceptar el repte. Va ser molt sonat el viatge de Johnson a l’Àfrica. Kennedy, que volia contrarrestar les iniciatives soviètiques, hi va enviar el seu vicepresident. Johnson va deixar una forta impressió a tots aquells llocs que el van conèixer a Senegal, en el camp de batalla entre Occident i el bloc comunista. Va insistir que l’acompanyessin fins a Dakar un llit de dos metres de llarg, una dutxa especial que ametia uns regalims finíssims, unes caixes de Cutty Sark i varis paquets de bolígrafs i encenedors amb les lletres LBJ gravades. Contra l’opinió del seu embaixador, que li va aconsellar evitar contactes amb els nadius, als quals descrivia com a bruts i plens de malalties, Johnson va visitar un poble de pescadors, on va regalar bolígrafs i encenedors, va encaixar la mà a tothom, fins i tot, a alguns leprosos sense dits, i va animar als nadius, que no entenien res, a ser com els texans, que havien multiplicat per deu els seus ingressos anyals en quaranta anys. Aquella actuació, tant diferent d’allò que Johnson anomenava “diplomàcia de Cadillac” (la dels representants dels EUA, incapaços de baixar de les seves limusines i apropar-se a la gent), era, per molt que els funcionaris professionals d’assumptes exteriors veien els seus actes com a populistes, justament allò que volia Kennedy del seu vicepresident.———————————————————–Escriurem més, a prop del vicepresident Lyndon B.Johnson. En parlarem més. Ho tenim que fer per deixar clar que, un polític de les seves característiques, no hagués participat mai en un cop d’estat contra el Govern dels EUA ni, molt menys, en l’assassinat del seu president. Parlarem del Servei Secret i del perquè no van saber ni poguer protegir al president Kennedy. Són qüestions que ens va plantejar el lector dels BLOGS del diari EL PUNT, Dani. No perdin el fil.—————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.L’edifici del diari “The New York Times” a Nova York, consta de 52 plantes. The Times Company es propietària de les plantes 2 fins a la 27. De la 28 a la 51 ho són conjuntament Times Company i Forest Ratner Companies. L’edifici és, també, la seu de Covington & Burling, Legg Mason and Goodwin Procter, així com de Muji i Dean&DeLuca Café. L’arquitecte va ser Renzo Piano.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana. Més que una pregunta, els demanarem si algún lector dels BLOGS té l’amabilitat de traduir a l’idioma de la nació catalana, el següent text en anglès escrit per Renzo Piano, arquitecte de l’edifici del diari nord-americà “The New York Times”. Diu així: ” I love the city and i wanted this building to be an expression of that. I wanted a transparent relationship between the street and the building. From the street, you can see throug the whole building. Nothing is hidden. “The story of this building is one of lightness and transparency.” Renzo Piano, Architect.

—————————————————————————

   EL LEMA de la setmana: “Els homes no poden ser si no són lliures”. Salvador Espriu.

—————————————————————————-

   NOTA.- Tant les opinions com les respostes a “la pregunta de la setmana” per part dels lectors dels BLOGS d’EL PUNT, les poden escriure en l’apartat de “comentaris”. Gràcies.

—————————————————————————-

    No són les devastadores i assassines formigues de “Cuando ruge la marabunta”, aquella inoblidable pel.lícula -1954- interpretada per Charlton Heston (Leiningen) i Eleanor Parquer (Joanna) sota la direcció de Byron Haskin (La guerra de los mundos). No ho són, però, davant els interessos indescriptibles per a la variació de les espècies mitjançant experiments genètics, qui sap si, algún dia, en les trobem a la cantonada. De moment, romanen ben quietes en un parc infantil de Platja d’Aro. Ara, el mes d’agost, la “marabunta” és humana, pacífica, però, d’una pesadesa extraordinària.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————-

   Capítol anterior: Veurem fins a quin punt, Barack Obama, es baixa els pantalons davant la CIA.

—————————————————————————-

   (Segueix del capítol anterior). Durant el mandat de Nixon -el president sí coneixia tots els antecedents de Hunt- aquest va dirigir el grup de cubans de l’escàndol Watergate. Hunt es va declarar culpable i va ser comdemnat a una pena de 30 mesos a 8 anys de presó i 10.000 dòlars de multa, per Watergate. Només va complir 33 mesos de presó. En el fragor de l’escàndal del Watergate, la seva esposa Dorothy va perdre la vida a Chicago en un misteriós accident d’aviació. Entre les restes de l’avió es va trobar un moneder, a l’interior del qual hi havien 10.000 dòlars en bitllets de 100. Dorothy Hunt havia estat servint d’enllaç entre Kalmbach, l’advocat de Nixon, i els acusats del Watergate que es trobavem en llibertat sota fiança. Havia succeït allò que era llògic d’individus disposats a realitzar aquesta classe de treballs: demanar diners a canvi de silenci. Howard Hunt va ser el més exigent. Va rebre en total 275.000 dòlars i la promesa de que, si era sentenciat, el president l’indultaria. Actualment viu a North Miami, al final d’un carrer sense sortida, entre pals i rètols que diuen “no traspasar, está invadiendo propiedad privada”. Té 86 anys, pateix d’un linfoma (tumor maligne) a la boca, camina en cadira de rodes perquè li varen amputar una cama a causa de l’arteriosclarosis, està sord i quasi cec. També figura en el seu criminal i escabrós currículum haber subministrat informació d’intel.ligència a l’exèrcit bolivià per a la localització i captura del comandant Ernesto Che Guevara. Mentre Howard Hunt i algún altre assassí a sou de la CIA -la majoria foren assassinats en el transcurs dels anys i de les investigacions- que varen col.laborar en els cops d’estat i assassinat dels presidents Kennedy, Allende i altres caps d’Estat, polítics i milers de ciutadans, es podreixen en un femer d’infàmia, els instigadors i els seus descendents  viuen en exorbitants mansions amb aixetes d’or i plata edificades amb piles de diners tacats de sang. La dels pobles oprimits i treballadors explotats que han gosat plantar cara a les grans multinacionals nord-americanes i als seus sicaris: la CIA, refugi de nazis. Són coneguts els noms de destacats membres del partit nazi alemany que, finalitzada la Segona Guerra Mundial, varen ser fitxats per la CIA. Nixon va tenir que dimitir per deixar que la Casa Blanca es convertís en un niu de corrupció i d’elements de la CIA. Bush ha quedat arraconat a les runes de la història, per consentir que la CIA -el seu pare en va ser-ne dirigent- tornés a la bogeria de la Guerra Freda. Veurem fins a quin punt, Barack Obama, -en lloc de clausurar-la- es baixa els pantalons.

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior. Richard Nixon va ser anomenat candidat, per el partit republicà, a les eleccions per a la presidència dels EUA, l’any 1960. Nixon va perdre les eleccions davant el demòcrata John F. Kennedy que va obtenir una victòria molt ajustada: va guanyar per 100.000 vots més. Cent anys abans, el 1860, Abraham Lincoln va ser elegit president dels EUA per el partit republicà.

—————————————————————————-

      LA PREGUNTA de la setmana. L’edifici (building) a la ciutat de Nova York del diari “The New York Times”, de quantes plantes està format i qui va ser l’arquitecte que va dirigir la seva construcció?

—————————————————————————-

      EL LEMA de la setmana.- “Quan els pacífics perden tota esperança, els violents troben motius per disparar”. HAROLD WILSON.

—————————————————————————-

La foto.- És un fet que, a Platja d’Aro, no és pas la primera vegada que ho veiem. Nosaltres i les nombroses persones que, a peu i en aquestes dades, circulen per el passeig i els laterals del pont del Ridaura, que desemboca a la platja. És la moda immunda de llançar-hi des d’el pont, carretons de compra utilitzats pels clients dels supermercats. De fet, n’hi han algúns a prop. Algunes vegades hi havia vist un carretó, però l’altre dia n’hi havia set. Els transeünts, la majoria estrangers, tot i que s’ho miren estranyats, ja saben que a Espanya tot és possible i permès. El concepte europeu de que un país net, no és aquell on més es neteja sinó on menys s’embruta, aquí costa d’arrelar. Encara que podria ser un ensenyament bàsic de guarderia infantil.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————-