Arxiu mensual: febrer de 2009

Pidolaires

Publicat el per

D’un temps ençà s’ha estès el costum, entre alguns pidolaires, d’humiliar-se. Em penso que n’hi ha que han après màrqueting. Si no, no trobo cap raó per la qual s’hagin de posar de genolls al costat de l’entrada d’un fleca, per exemple, abaixar el cap amb un aire d’absoluta i tristíssima submissió i posar cara de pena mentre aguanten a l’alçada del pit un rètol de cartró en el qual detallen el número de fills que tenen, la gana que passen tots plegats, i aclarint que Déu ens recompensarà la bona obra que fem.

La persona que pidola perquè no té cap altra solució per poder menjar ( la qual cosa seria discutible, tot i que ara no hi vull entrar) es mereix tot el meu respecte. Jo li donaré diners o no, li pagaré un entrepà o no, però no espero que s’humiliï implorant pietat de genolls. I puc arribar a entendre que algú estigui tan desesperat que renunciï a la pròpia dignitat per arreplegar uns diners que li permetin alimentar-se o alimentar als seus. Puc imaginar-m’ho i entendre-ho, però la gran majoria dels pidolaires que trobo agenollats pels carrers que sovintejo no fan cara d’haver arribat a tal nivell d’indigència. Fan cara de voler fer cara d’extrema necessitat ( si se’m permet la frase recargolada). Ho passaran malament, no ho nego ni m’hi poso, passaran gana, la qual cosa em commou com commourà a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, però també volen fer pena, i això em rebel·la per dins.

Fa uns dies sortia del cinema acompanyat. A la porta ens vàrem entretenir a parlar de temes personals. Se’ns va acostar un home que era evident que venia a demanar diners.

–          Perdoni.

–          No, no tinc res – vaig dir-li sense deixar-lo continuar.

Em va mirar amb cara astorat.

–          Hosti – em va dir -. No saps ni què vull i ja m’engegues!

Vaig considerar que tenia raó. Em va saber greu el que havia fet.

–          Perdona – li vaig dir -. Tens raó. És que estem parlant de temes importants i …

–          Ah, així res. No vull molestar.

–          No, no. Digues. Si us plau.

I em va demanar diners. No n’hi vaig donar.

Aquell home em va exposar les seves pretensions i jo vaig fer el que vaig creure que havia de fer. Va ser una conversa entre iguals. No entre un pobre desgraciat que no té res i un afortunat que ho té tot. No hi ha persones miserables. Hi ha actituds miserables.

Els que pidolen rebaixant-se a l’alçada del betum, o ho fan com a estratègia per commoure més a la gent, fer-nos llàstima en definitiva, o ho fan perquè s’han quedat realment sense orgull, dignitat ni autoestima. En el primer cas he de dir que tenen una actitud que em repugna. En el segon afirmaré que potser el que convé és que algú els digui que facin el favor d’aixecar el cap i mirar a la cara de la gent, que no han de demanar perdó per existir. Si una persona no es respecta a si mateixa, com pot esperar que la respectin els altres?

Girona ( contemplació vague)

Publicat el per

Et veig volar pel cel grisós d’aquest dimarts de febrer. El teu vol de gavià, serè, harmònic, bell, et porta fins a la catedral. Veus el campanar i t’hi pares, i contemples Girona des d’una perspectiva que envejo. Jo m’he de cenyir a la visió de la ciutat a peu pla, i no me n’estic. Els meus ulls s’aturen a la façana de la seu, a les escales, i també en el caminar petit i recollit d’una senyora gran que deu venir de comprar. Escolto un pardal que piula nerviosament des de la cornisa d’una casa propera. L’encarregat del bar de la cantonada obre la porta de ferro, i ara deu engegar la cafetera i la calefacció per a rebre els primers clients, que no tardaran. Les llambordes, humides de la nit, rellisquen una mica si no es va en compte. L’àngel de la catedral ( que abans era la Fe) té el perfil perfilat per les primeres llums directes del sol del matí. Hi ha ombres als carrers encara, però cada cop són més tènues i menys fosques. Un veí obre la finestra amb els ulls encara adormits i fa un badall. Tot plegat sembla un viatge al passat a través d’una d’aquelles fotografies envellides i rebregades pels anys.

Tinc un punt de fred, però no gaire.

Passa un cotxe que esguerra la bellesa i l’encant callat del moment, però no m’enfado; no n’hi ha per tant. Deixo que passi de llarg i llavors, poc a poc, el silenci torna a envair els carrers, les cases, els monuments, … l’entorn.

Ja arriben els primers turistes d’avui ( pocs de moment, tres o quatre a tot estirar). Entro al bar i demano un te i torno a sortir mentre me l’estan preparant. Volia veure si Girona existeix quan no la veig. I sí. Existeix i és bonica ( potser és que me la miro amb bons ulls). Em crida el cambrer. El te està a punt. Entro i me’l bec sense pressa, però amb ganes de sortir al carrer i continuar vagarejant.

Sant Feliu de Guíxols

Publicat el per

La meva relació amb Sant Feliu de Guíxols és escassa, però no inexistent. Hi he passat sobretot matins, quan era petit, o, darrerament, jornades d’estiu més o menys completes en una casa particular. Avui, diumenge, hi he anat a parar per accident, o per incident en realitat, hauria de dir. I ja que hi sóc, aprofitant que a Girona plou però aquí fa sol, i sense res millor a fer, vull aprofitar per a passejar una mica. He aparcat el cotxe, doncs, he pagat el tiquet, i he entrat al mercat per vagar entre les parades de roba, fruita i altres coses que seria excessiu detallar.

Passant per davant d’un bar he vist l’Ivan. Ell també m’ha vist. Des de fora li he aixecat el dit polze per preguntar-li si tot li anava bé, i m’ha fet que sí amb el cap. Després ens hem dit adéu i he continuat caminant.

El caminar m’ha portat fins a la platja i m’he assegut a la barana del passeig, que és on sóc ara mateix. El sol m’escalfa lleument, el vent és fresquet, m’acompanya una olor intensa de mar i la sonsònia de les onades a la platja ( sonsònia apagada, cadenciosa, que es filtra per l’oïda i s’estén com un tremolor subtil per tot el cos, com una melodia de jazz d’un disc de vinil, d’aquells vells, amb el crec-crec i el tx-tx allargassats, el fregit, vaja, de les gravacions antigues).

L’estampa que contemplo és bella, bellíssima, si se’m permet l’entusiasme. El sol es reflexa en aquest mar un xic arrissat fins el punt d’obligar-me a contemplar-ne la bellesa amb els ull mig clucs. Me’n recordo d’algú i penso que li agradaria molt aquest lloc, i aquest moment.

Hi ha molta gent. Aquí no plou, ja ho he dit, i, afegeixo, el cel damunt del mar està mig despullat de núvols. Miro cap a l’altre costat, terra endins. Hi ha una nuvolada imponent, cumulonimbus espectaculars, presagi ( o senyal) de pluges irreverents ( les d’avui per mi ho són).

Què sóc? Em pregunto. El cel de mar o el cel de terra endins? Segurament tots dos. I ara que hi penso: veig dos cels, però el cel és només un. I jo també. La divisió és només falta de rigor, i, en el meu cas, que estic massa a prop de mi mateix.

Com si fos un joc, obro el llibre que m’acompanya amb la intenció de llegir el primer vers que trobi, el que sigui, a veure què em diu. El llibre és un recull d’en Martí i Pol. El poema que llegeixo és clarivident:

Pledejo encara

tossut i temerari,

amb vells dimonis;

un ritme greu compassa

raonaments i dubtes.

No puc evitar que se m’escapi un somriure, entre dolç i amarg. Les casualitats són una constant en la meva vida. Em pregunto per què. I a tu? Et passa el mateix? Segur que sí, constantment.

Salvador Dalí

Publicat el per

Passegem ense ordre pel museu Dalí. Per què hi hem vingut? Per passar la tarda potser? Potser tu sí. Potser jo també. Però coincidim en la forma, no trobes? De mirar-nos els quadres vull dir, de contemplar-los, de deixar-nos inundar de sensacions i prou. No hi havies estat mai; jo sí. Per mi és un reveure, però un reveure nou, com si fes molts i molts anys que no hi hagués estat. En fa uns quants, però no tants.

Hem entrat al museu i has decidit fer-hi una volta per situar-te. No t’agraden els espais nous i desconeguts. Necessites prendre mides, adequar-te al lloc, formar-ne part. Diu molt de tu, de la teva sensibilitat. Ho trobo bé.

Jo, mentrestant, em distrec mirant uns quadres de quan Dalí tenia uns quinze anys. No els recordava, la veritat. No hi entenc tant com d’altres ( ells ho deuen haver llegit en manuals), però la intuïció i la sensibilitat miren de suplir la ignorància. Alguns dels quadres tenen un regust Picassià. Natura morta, per exemple. Fa pocs dies n’he vist un de molt semblant ( en formes i colors, idees i sensacions) del malagueny en una temporal del museu Picasso, a Barcelona. També m’hi fa pensar un quadre d’una dona alletant el seu fill, té un cert toc precubista. I, ja diferents, n’hi ha un parell de Cadaqués, que beuen de les fonts de l’impressionisme.

És bonic contemplar aquests treballs previs al Dalí surrealista. És com assistir al creixement i maduració d’alguna cosa especial, en aquest cas d’un geni, que encara copia estils, i prova, i va buscant el seu espai i l’expressió més autèntica del seu art.

Te m’acostes i em dius que ja està. La veritat és que la teva cara s’ha relaxat i somrius de nou. T’has adaptat al local. Continuem passejant pels passadissos i per la sala gran. Els dibuixos de la planta baixa no ens agraden. Tenen un no sé què de desagradós i de vulgar ( no parlem de qualitats, és clar, no hi entenem tant; parlem de sensacions, i les nostres són tan vàlides com ho són les de tothom). Entrem a l’avant-cripta i aquí ens quedem mirant de prop ” La metamorfosis de Narcís”, una cessió de la Tate Gallery. Espectacular. Impressionant. Preciós. Ens el tornem a mirar i el comentem detall per detall. Impactant. Extraordinari. Meravellós.

I passegem. Observem els sostres, els racons, les pintures, les joies, la gent, les veus, les llums, els vidres, …tot. Ens parem a comentar el retrat de Beethoven, el de “Gala contemplant la mediterrània que a vint metres es converteix en un retrat de Lincoln”, i un que dius que sembla fet amb photoshop ( riem plegats). Continuem passejant. Un paio despentinat ens ve al costat. Ens en riem en veu baixa ( no ho hauríem de fer) i arribem a la sala on exposen la joia de la corona aquests dies: “La persistència de la memòria” o, per entendre’ns, el dels rellotges tous.

En realitat, ens decep. Esperàvem un quadre gran i és petit i poca cosa. El valor intel·lectual ( els rellotges que es desfan, tots amb l’hora diferent, un de girat, ferm i inflexible cobert de formigues, el paisatge …) no se li pot negar, i la importància que té per l’art, per regirar els pensaments, per trencar allò que ens semblava inalterable: el temps, i amb el temps la pintura, les nostres vides i la percepció del que és possible si algú s’atreveix a imaginar. És un quadre fonamental, està clar. Però ja he dit que hi som pel plaer de les sensacions i el quadre ens en desperta poques, o potser hem quedat sobtats ( segurament). De fet, si hi penso una mica, ja m’agrada més, des del punt de vista racional ( sí, els rellotges tous són una expressió perfecte de la realitat). El de Narcís és oníric, aquest, per mi, encara que ho sembli, gens.

L’observem tranquil·lament, sols en la sala, com si Dalí l’hagués pintat només per nosaltres, com si fos de la nostra propietat, durant uns minuts. Me n’adono, t’ho comento, i em sento, almenys jo, un privilegiat. Llavors continuem el nostre vagareig.

Badem pels pisos del museu que envolten el pati central. Veiem gent que mira, gent que comenta, una parella de vigilants que festegen i dos turistes que sembla que es pregunten què carai estan fent en aquell lloc, que de fet no els interessa gens.

I llavors marxem. No he dinat i tinc gana. Menjo una pizza en una plaça i tu beus un tallat. I després anem de tornada, que tens feina per fer. Jo me’n vaig a casa, que tinc una cosa al cap: escriure aquestes sensacions, i d’altres que no venen al cas.