A l’hora que començo a escriure, a primera hora del matí, plou abundantment. I deu fer hores que ho fa perquè els carrers es veuen embassats. Abans de res m’he preparat un te ben calent i he posat una mica de música ( Bee Gees, que ara mateix canten Words). M’he assegut davant l’ordinador i he començat a rumiar com dir el que voldria explicar.
Tinc necessitat d’un retorn a cala Nans, i si pot ser ben aviat.
Sí, és exactament això el que volia dir. Però no n’hi ha prou i continuo buscant més paraules que expressin les meves idees amb una certa exactitud.
Agafo el diccionari i me’l poso a prop, sense obrir-lo, com si se’m pogués encomanar l’afluència que conté. Encenc una làmpada perquè, com que el matí és gris i fosc, trobo que em falta llum. Potser així m’il·luminarà la inspiració ( aquella cosa estranya que tanta gent nega que existeixi i que diuen que, de fet, és quantitat de treball i res més. Perdó, però un romàntic com jo ha de creure en la inspiració i en les muses).
Si avui no hagués fet aquest dia rúfol i lleig hauria anat a Cadaqués, al far de cala Nans, que reposa a la falda de la muntanya, trenta metres damunt les aigües, fent de xarnera entre la badia i el mar obert.
Des de la terrassa del far es veu un altre far, molt llunyà: el del Cap de Creus. Més gran, més freqüentat de gent, potser més espectacular, però no més bonic, almenys per mi. Jo em quedo amb cala Nans i el camí estret que hi mena a través dels espadats de la muntanya, òrfena d’arbres i plena de matolls, bardisses i algun arbust de tant en tant.
Quan hi vaig, aparco el cotxe enmig del poble i camino fins la riba de Nemesi Llorens, per trobar el mar. Des d’allà segueixo fins a la riba Pitxot, i llavors Es Llané i Sa Conca, i avanço per la carretera, que poc a poc es va fent més estreta i guanyant verticalitat.
Arribo a dalt la muntanya, ja fora del nucli urbà, esbufegant. El cor em va a tot drap i de fred, si en fa, ja no en tinc. M’aturo un moment. No per respirar, que també, sinó per contemplar Cadaqués i l’entorn: les cases blanques, les muntanyes que rodegen la població, les barques ancorades davant d’Es Poal, d’Es Pianc o de la platja gran. Tot està ple de silenci, si és que el vent no bufa desfermat, com sol passar, i fa aquell fr-fr ple de bravor.
Alguna cosa en mi va prenent forma de pau, de repòs, de satisfacció.
El paisatge és blau, blau i empissarrat: blau cel el cel, blau marí el mar ( tacat de taques blanques que són les barques o l’estela que deixen les que van navegant) i empissarrada ho és la muntanya i el camí, que ja no és d’asfalt.
Agafo un tros de pissarra i el toco amb la mà, sentint-ne el tacte, entre aspre i suau, mentre miro Port-Lligat, el mar o el que sigui que em cridi l’atenció.
Quan me’n canso, o quan el sol o el vent em comencen a molestar, reemprenc el camí. Serpenteja seguint el mar, fins arribar al punt més alt del trajecte. Des d’allà el camí es fa corriol i comença un descens gairebé vertiginós, com si tingués pressa per arribar a baix. Però no hi arriba. De cop gira a la dreta i voreja cala Sa Sebolla, que queda molt avall per sota la sendera. No sé perquè al principi de veure-la, la cala, em pensava que era una platja nudista ( potser pel que té d’inaccessible), però no ho és. El que sí és, és bonica i petita, recollida, tranquil·la i poc visitada.
Passada cala Sa Sebolla s’arriba de seguida al far de Cala Nans. Senzill, humil, solitari és, per mi, més que un far. És un mite, la frontissa que uneix el meu Jo extraviat i el meu Jo retrobat; un refugi a l’aire lliure per les meves tempestes personals; l’abocador de pors, temors i inseguretats; el lloc on tot es posa a lloc, ja sigui a cops de vent o a cops de timó vitals.
El far de cala Nans me’l vaig presentar jo mateix. Vaig fixar-m’hi per primera vegada un matí de passejos i reflexions profundes i greus per Cadaqués. Com diu un bon amic, buscava una resposta a les meves preguntes, i en vaig trobar una: que les respostes a les meves preguntes no són a … Cadaqués en aquest cas. Però Cadaqués, i en concret Cala Nans, em van ajudar a trobar les respostes dins meu. Em va costar. Com em va costar trobar el camí del far. Em vaig extraviar diverses vegades. Vaig travessar platges i marges equivocats. Vaig pujar pujades innecessàries, però vaig insistir, i vaig acabar per arribar i trobar i respondre el que buscava.
Aquell dia vaig anar fent meu Cala Nans, fins avui.
Des del far, reclinant el cos damunt la barana d’obra, plena de cors, paraules, dates i noms guixats a les rajoles amb pedres o navalles, contemplant el mar i la bromera de les ones que esclataven contra les roques, vaig saber que tornaria al far una vegada i una altra perquè ja formava part de mi. Si jo fos un lloc, voldria ser Cala Nans.
I acabaríem aquest escrit així, d’una manera una mica brusca, simple, potser insulsa, però senzilla i honesta. Tal com és el far que tinc a l’Empordà.
La poesia encomana poesia, i provoca un rau-rau interior que no sé si és dolorós o plaent ( no sabria destriar-ho).
