Arxiu d'etiquetes: Art

Joan Mateu, pintor

Publicat el per

El currículum del saltenc Joan Mateu (1976) impressiona. Això d’haver exposat, amb trenta anys, a Nova York, San Francisco, Miami, Madrid, Barcelona,… vesteix molt, i alguna cosa deu voler dir en referència a la qualitat del seu treball. Però el que impressiona de veritat, més enllà de les ciutats en les quals ha exposat i en les que exposarà, és la contemplació tranquil·la i sense presses de la seva obra. La seva pintura fuig dels grans escenaris (gairebé sempre, però només gairebé, perquè té excel·lents quadres d’espais oberts, més o menys grans, com per exemple una visió aèria de Nova York exquisida) i es concentra en la proximitat, normalment en una figura humana, quasi sempre una dona aliena al fet que és l’objectiu pictòric del pintor, pintada de costat o d’esquenes, i a la qual tracta, a través del pinzell, amb tanta delicadesa com respecte.
Les composicions tenen una harmonia de colors i formes que fan que el conjunt sigui molt bell i ple d’una senzillesa franca i natural, com si el quadre hagués nascut dels pinzells d’en Mateu gairebé per generació espontània. És una impressió i prou, és evident, perquè aquesta naturalitat en les línies, en les formes, en les postures de les figures, és un efecte aconseguit amb la barreja de grans quantitats de treball i una innata capacitat d’observació i transmissió.
Un efecte que sobta en alguns dels quadres, i alhora en reforça el caràcter i la impressió d’espontaneïtat, mostrant un punt de vista inesperat, són els angles des dels quals es contemplen els motius principals. Sovint són angles esbiaixats, atrevits, radicals, o perspectives picades, de dalt a baix, que contrasten amb la dolçor del conjunt, amb la tebior dels colors, amb la llum i les ombres, dotades de gran naturalitat i un cert intimisme, fugint dels excessos però sense defugir els reflexos, quan hi són presents.
En resum, els seus quadres són poesia. Una poesia intensa i vital, plena de realisme. Autèntiques fotografies pintades en les quals les habilitats del pintor aporten a la realitat un plus de serenor, de silenci, de reflexió i contemplació. Silencis tan densos com plaents, instantànies i moments glaçats, sí, però en els quals el temps, la sensació de temps, hi és ben present. Un regal pels sentits.

Web de l’autor: www.joanmateu.com

Maurice de Vlaminck. El caràcter del geni

Publicat el per

L'home de la pipa

–

Seduït. Aquest seria l’adjectiu que qualificaria amb més exactitud el meu estat emocional tot sortint de l’exposició del fauvista Maurice de Vlaminck (CaixaForum de Barcelona, fins al 18 d’octubre). Seduït i sobtat per la bellesa que resplendeix en els seus quadres. Però també superat i admirat per la capacitat que tenen els grans mestres de plasmar en la tela la passió del seu treball, executat amb astúcia i geni. No és només qüestió de barreges i combinació de colors (que també, perquè la tècnica, la intel·ligència, la investigació,… són sempre factors determinants), sinó que sovint hi ha alguna cosa més: sentiment. Igual que els grans músics no es limiten a executar fredament les notes que tenen escrites en el pentagrama, sinó que hi aporten emoció i aconsegueixen transmetre-la, hi ha pintors que reflecteixen estats d’ànims en allò que pinten. Mancat dels coneixements tècnics necessaris per discernir allò que és tècnicament extraordinari, és aquest component subjectiu, emotiu, un punt eteri i inexplicable, el que personalment m’embadoca i desperta en mi l’entusiasme i l’admiració més fervorosa.

Quadres com L’home de la Pipa o altrament anomenat L’amic Bouju, n’és una clara mostra. El retrat d’aquest home desboca apassionament i salvatgisme. Mirat de prop les llepades de pintura són anàrquiques, brutals, aparentment sense ordre ni reflexió. Però en la distància el conjunt és harmònic i captiva per la seva contundència expressiva. El quadre transmet intensitat, duresa, i instints primaris. És un dibuix vibrant, que per la força de les pinzellades fa pensar en Van Gogh (i parlo de la força, no de l’estil, que en aquest quadre dista molt de semblar-s’hi). L’admiració que desperta Vincent Van Gogh en Maurice Vlaminck queda ben palesa en les seves pròpies manifestacions. Una vegada, després de visitar una exposició del geni holandès, va manifestar que l’estimava més que al seu propi pare. Una afirmació molt fauve.

Vlaminck, com molts dels seus contemporanis, fuig del detall. Sap que la ment “fabrica” el que el pinzell no detalla, i aquest descobriment, que va suposar una revolució en la manera d’entendre i viure la pintura, va obrir un nou camp d’exploració als artistes. El Bosc de Castanyers de Chatou o el Pont de Chatou en són clars exemples. Com en l’erotisme, suggerir manté molt més viu l’interès i el desig que mostrar.
Ben a prop de L’amic Bojou hi ha una obra titulada Interior. Tot el desconcert i anarquisme de l’home de la pipa es converteix en aquest cas en ordre i precisió. Les llepades de pintura són rectes i angulars, com un munt de gomets enganxats damunt la tela, però, malgrat l’ordre, les pinzellades mostren tota l’energia i apassionament del pintor. Interior és d’una sobrietat viva que transmet serenitat sense deixar d’evidenciar un torrent de força desbocada a l’hora d’executar la pintura.

A mesura que avança l’exposició els quadres exposats deixen de tenir les peculiaritats fauvistes. Si ens els primers l’obra feia pensar en l’impressionisme enèrgic i tempestuós de Van Gogh, per exemple, de cop adquireixen un toc més característic de Cézanne i, en algunes composicions, fan pensar també en Picasso, amic personal de Vlaminck (tot i que poc a poc les diferències artístiques els van distanciar). Vlaminck fa tastets de diferents corrents sense deixar-se engolir del tot per cap. Els colors s’atenuen, s’”apastelen”, tot i que de tant en tant torna als colors purs. Les composicions tenen un aire cubista, sense acabar de ser-ne, i els temes també canvien. Juga amb les profunditats d’una manera diferent, mitjançant la superposició de “facetes”, creant escenes i paisatges suggerents que continuen atrapant l’espectador, com abans, però ara amb armes molt distintes encara que igualment efectives. Deu ser que posseïa allò que ni es compra ni es ven, que es té o no es té, i que s’anomena “genialitat”.

Interior

–

El Pont de Chatou

El Pont de Chatou

–

Vins, licors

Antichrist. El darrer film de Lars Von Trier

Publicat el per

Contra el que acostuma a ser habitual en mi, vaig entrar a veure Antichrist, el darrer film de Lars Von Trier, sense saber-ne pràcticament res. Tan sols havia sentit a parlar de la polèmica amb què fou rebuda en el festival de Canes. No tenia cap idea preconcebuda de què anava a veure, ni de quina era la temàtica, tot i que el cartell i el títol em feien imaginar que es tractava d’una pel·lícula de terror.

Vaig sortir de la sala absolutament desorientat. Em va costar vint-i-quatre hores assimilar-la (no és un fet excepcional en mi; sovint necessito aquest temps per fer-me una opinió clara de les pel·lícules que veig, sobretot les més radicals). Durant aquest lapse de temps vaig llegir alguna entrevista a Von Trier en la qual explica les circumstàncies en què la pel·lícula fou escrita, rodada i muntada, i que tenen a veure amb una depressió que ell mateix patia. Tot plegat em va servir per concretar sensacions i raonaments, i vertebrar, des d’aquests paràmetres, una opinió definida i no simplement visceral.

És Antichrist una pel·lícula de terror? Diria que sí, si entenem com a “terror” la sensació d’angoixa, tensió i inquietud gairebé constants que transmet.

Des del punt de vista creatiu és un exorcisme que Lars Von Trier s’aplica a si mateix, probablement per foragitar els fantasmes i les angunies que li provocava la malaltia. La manera de fer-ho és narrar, des de la ficció, la història del desordre mental, emocional i moral d’una dona que pateix una crisi depressiva que deriva en bogeria. El detonant del desordre són unes circumstàncies que s’expliquen en la introducció de la pel·lícula; circumstàncies terribles, però contades d’una manera molt bella i hipnòtica. Tot i això, l’origen de les seves pors tenen a veure amb un lloc que havia estat el seu paradís personal: una casa enmig del bosc, anomenada Edèn, com el paradís bíblic, en la qual transcorre la major part de la trama.

És una pel·lícula sense gaires concessions (ni morals ni argumentals ni visuals) que en molts moments ratlla la pornografia. Alguns qualificaran aquestes escenes de gratuïtes, però no m’ho semblen gens. El sexe és essencialment un desbocament de passions, un descontrol d’emocions que portat a l’extrem pot convertir-se en malaltís. I la depressió es viu també com un desgavell absolut que sofreix la persona en tots els sentits. Els atacs de por, odi i ràbia que pateix la protagonista l’aboquen a una cerca desficiada de l’amor a través del sexe, com a contrapès de les emocions insuportablement desagradables que experimenta. És, però, un sexe malaltís, agressiu, desbocat i compulsiu, que busca regirar el dolor en plaer, i que en realitat no és res més que una altra forma d’expressar la violència i la pertorbació que la dominen.

Alguns dels moments més captivadors i hipnòtics del film són en càmera lenta, amb una fotografia i una música suggerents que transporten a una irrealitat absoluta, gairebé onírica. Són escenes molt poètiques, tot i que sovint retraten situacions angoixants, pertorbadores, doloroses i paranoiques. Algunes persones les consideraran terrorífiques, mentre que d’altres les qualificaran de summament belles. Des del meu punt de vista són totes dues coses, i una demostració clara que els extrems sovint es toquen.

En una interpretació molt personal, diria que el títol, Antichrist, fa referència a l’infern que viu la protagonista, absolutament extraviada en els seus desvaris i els seus patiments. Sembla posseïda pel mal, vivint els terrorífics turments que se suposen a les ànimes condemnades. Però no són sensacions irreals sinó existents, que la gent que ha patit una depressió coneix perfectament. Aquesta concordança amb certs aspectes de la realitat (barrejada amb ficció cinematogràfica i dramatisme) és el que pot fer terrorífica la pel·lícula.

La protagonista, Charlotte Gainsbourg, fa una actuació sensacional. El seu personatge vessa desordre, vulnerabilitat i pors. I acaba inspirant por, en el tram final de la pel·lícula.

El personatge masculí està interpretat per un contingut però resolutiu Willem Dafoe. Fa de marit i terapeuta de la seva companya de repartiment. És un personatge dèbil, en alguns moments estúpid, superat per la situació i incapaç d’arrencar la seva dona dels tentacles de la bogeria.

En resum, una pel·lícula pertorbadora que m’ha agradat (i molt), però que m’estaria de recomanar a persones a les quals no els agraden els films que surten massa d’uns patrons estètics i morals convencionals.

Títol: Antichrist

Director i guionista: Lars Von Trier

Actors: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg

Els ulls de la guerra

Publicat el per

El llegat fotogràfic de Robert Capa és d’una importància històrica, artística i humana cabdal. Les seves fotografies són molt més que una crònica militar de conflictes armats. La dimensió artística de l’obra de Capa ve donada per la capacitat del fotògraf de captar i transmetre la dimensió humana de les persones que retrata. L’exposició del MNAC recull fotografies de la guerra civil espanyola, la guerra entre Xina i el Japó, o el dia D.  La retrospectiva sobre la guerra espanyola es completa amb les fotos que va fer la seva companya professional i sentimental, la fotoperiodista Gerda Taro, que va morir durant el conflicte.

Dades de l’exposició:

Títol: «Això és la guerra! Robert Capa en acció»

Lloc: MNAC (Barcelona)

Dates: Fins al 27 de setembre.

Preu: Entrada gratuïta

Pelham 1 2 3. Crítica cinematogràfica i reflexió filosòfica

Publicat el per

Potser no hauria de comparar The taking of Pelham 1 2 3 (estrenada com Asalto al tren Pelham 1 2 3), edició 2009, amb la versió de 1974. No hauria de fer-ho perquè, de fet, són pel·lícules molt diferents. Els rols, les vides, fins i tot les motivacions dels personatges d’una i altra pel·lícula són distints. En comú tenen el segrest d’un vagó de metro, la petició d’un fort rescat a canvi de la vida dels passatgers, i l’establiment d’una relació molt particular (i molt diferent d’una versió a l’altra) entre el bo i el dolent principals. No hauria de comparar-les, però no puc evitar-ho.

No cal dir que el nou film és, en termes absoluts, molt més espectacular, probablement trepidant i dinàmic que la versió de 1974, tot i que pel meu gust prefereixo la primera. El temps dirà si es converteix en un film amb identitat pròpia, o si no aconsegueix desprendre’s de l’ombra de la versió anterior. La pel·lícula distreu, que és probablement la única aspiració que té (en alguns moments sembla que es vulgui donar fons i contingut als personatges, cosa que es fa, si és que era la intenció, d’una manera massa dubitativa). Garber, el personatge de Denzel Washington, està interpretat sense convicció, i es nota. El Garber del film de 1974, interpretat per Walter Mathau, és molt més brillant i sòlid (tot i que, probablement, hi ajuda el fet que Mathau, com molts actors “clàssics”, tenia una certa tendència a interpretar-se a si mateix, la qual cosa li facilita la feina però pot dificultar que el públic aconsegueixi oblidar-se de l’actor en benefici del personatge). En canvi el dolent, Ryder, interpretat per John Travolta, convenç (tot i la sobreactuació, defecte que en aquest cas, almenys jo, li voldria perdonar).

Vaig sortir del cinema amb la sensació d’haver-me distret, que és el que volia. Per tant, fantàstic. O gairebé, perquè va haver-hi una escena que em va indignar ( i ara és quan deixo de parlar de cinema). Per situar-la diré que, a part de la trama principal, n’hi ha una de secundària que afecta a Walter Garber. Garber, treballador del metro, està essent investigat perquè se sospita que ha acceptat suborns. Durant la investigació se l’ha apartat temporalment del càrrec de responsabilitat que tenia i se’l fa controlar i ordenar el trànsit del metro. Durant el segrest, el dolent, Ryder, s’assabenta de l’acusació i li exigeix que li expliqui com s’ho va fer. Garber desmenteix que hagués acceptat mai cap suborn. Ryder s’enfada, agafa un dels passatgers, l’apunta amb la pistola i li diu a Garber que si no li explica la veritat matarà el passatger, moment en el qual comença un tens i dramàtic compte enrere. Garber insisteix que és innocent, però en l’últim moment admet el contrari per evitar l’assassinat. Confessa que va acceptar el suborn, com va anar i quants diners va rebre. El cas és que durant la resta de la pel·lícula cap personatge planteja la possibilitat que Garber hagi mentit per salvar el passatger d’una mort més que segura. Ni tan sols el mateix Garber ho argumenta per a justificar la confessió. Tothom dóna per fet que sota amenaça ha explicat la veritat.  És com donar per vàlids i efectius els sistemes de la inquisició. Inquietant.

És terrible veure com poc a poc anem renunciant, sense adonar-nos-en, a principis (no sé si dir-ne humans, socials o racionals) fonamentals per a la nostra llibertat i el sentit de justícia. És fer bona la sentència de Goebbels que deia que “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. És anar assumint Guantánamos, tortures policials, la pèrdua de drets … per mor d’una seguretat que atorga impunitat als encarregats de custodiar-la. No ens n’adonem i poc a poc anem acceptant que el fi justifica els mitjans. A vegades no sé si som indolents o simplement no tenim memòria històrica.

Un llibre d’art

Publicat el per

Una lectura amena, il·lustrada i molt diàfana dels canvis, les revolucions i els descobriments que han afectat les arts al llarg dels segles. Per a qualsevol que s’hagi preguntat alguna vegada què fa que la Mona Lisa de Leonardo o els gira-sols de Van Gogh, per exemple, siguin considerats obres mestres, o quin fi perseguien els cubistes amb la seva manera de pintar. L’art modern, té qualitat o és un engany per a dissimular la incapacitat d’igualar els mestres del passat? Infinitat de preguntes que Gombrich respon amb tanta erudició com senzillesa.

Títol: «HISTÒRIA DE L’ART»

Autor: Ernst H. Gombrich

Editorial: Columna

Pàgines: 688

Traducció:Dolors Udina

Guernica

Publicat el per

“Tothom vol entendre la pintura. Per què no intenten comprendre el cant dels ocells? Per què a la gent li agrada una nit, una flor, totes les coses que rodegen l’home sense intentar comprendre-les? En el cas de la pintura, en canvi, es vol entendre. Que entenguin sobretot que l’artista obra per necessitat ( …) Els que intenten interpretar un quadre, quasi sempre s’equivoquen” deia Picasso a l’editor de Cahiers d’Art, Christian Zervos, l’any 1935.

Al cap de dos anys, en concret el 26 d’abril de 1937, bombarders i caces alemanys de la Legión Cóndor, van bombardejar la població basca de Guernica. El fet,que va trasbalsar l’opinió pública europea, va inspirar Picasso per pintar el quadre que li havia encarregat el Govern de la República pel pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París, que havia de ser un mural de gran format. L’1 de maig Picasso va començar a treballar febrilment en l’elaboració d’esborranys del Guernica, i l’11 de maig ja treballava damunt el llenç definitiu. Va acabar el quadre el dia 4 de juny del mateix any.

Les diferents escenes que conformen el quadre no foren mai del tot explicades pel pintor malagueny, almenys públicament. Fins i tot, en diferents ocasions, va fer afirmacions contradictòries sobre la significació de determinats elements, com el toro o el cavall. Explicar el quadre, fer comprensible el seu art, no era el que perseguia. La seva obra era el fruit de molts anys d’estudi i esforç, i no volia sacrificar-los, com va dir a Jérome Slecker l’any 1945 ( “Picasso explains”), per fer el seu art més entenedor al públic; ho considerava una ofensa a la gent, una falta de respecte.

Tanmateix, apropar-se al Guernica i evitar preguntar-se què són i què volen dir cada un dels elements que el composen, és molt difícil. Tan difícil i necessari com empobridor si no es va més enllà del simple gaudiment sensorial. Cal també, a posteriori, fer una anàlisi d’allò que estem mirant i situar-ho en un context històric i social.

Com deia, observar sense pensar és complicat, però necessari. En el cas del Guernica serveix per copsar el caos que transmet el quadre en la seva globalitat; el dolor immens de la mare que aguanta el fill mort entre els braços; l’expressió de la mort en la mirada extraviada del guerrer que jau a terra, desmembrat; la mirada patidora, escrutadora, inquieta i pertorbada de la dona que entra a escena amb un llum a la mà, i de la qual només es veu el cap i un braç, o la de la dona de cos sencer que sembla preguntar-se què està passant mentre avança mirant enlaire.

És essencial, per a notar l’ambient angoixant que desprèn el conjunt, fixar-se en la foscor del quadre, i també en la llum, que sembla ser un ressol que entra per alguna finestra petita i il·lumina i perfila els diferents elements del quadre; augmenta la sensació d’irrespirabilitat.

És important mirar totes les figures del Guernica, una per una, com si fóssim un receptacle de sensacions i impressions, però és impossible veure el braç del guerrer mort que aguanta una flor i una espasa trencada i ignorar la càrrega simbòlica de tot plegat.

És impossible fixar-se en la mirada asèptica del toro, concentrada en algun punt exterior al quadre, aliè, indiferent o ignorant de la tragèdia que passa al seu voltant i no preguntar-se què significa i a qui representa. Costa molt no interpretar la raó de ser de les llengües de forma cònica, punxegudes, del cavall i la mare. O la diversitat expressiva de les formes dels ulls: rodons, ovalats, en forma de llàgrima, … I és impossible no preguntar-se què significa la bombeta de la part superior del quadre. És només un simple llum, o representa una bomba? O és un ull que mira amb fredor inquisitiva a l’observador, és a dir, a nosaltres mateixos, i jutja en silenci la nostra reacció al ser testimonis de la tragèdia representada? En un context en el qual mitja Europa veia preocupada el creixement dels feixismes en alguns dels països que la conformen, i l’altra mitja ho vivia amb entusiasme, i pels quals, tots, l’enfrontament bèl·lic de l’Estat espanyol era observat amb gran interès i inquietud, l’ull, si és que és un ull, sembla preguntar: “ Quina és la teva posició davant d’aquests fets?”. Una pregunta que no admetia respostes vagues.

Malgrat tant dolor, patiment, angoixa i desordre com conté, el quadre m’extasia. És bonic, molt bonic, i no sabria explicar per què li trobo, ja que l’escena és terriblement dolorosa. Potser ho fa el misteri de la simbologia, de les formes, les textures i els colors que Picasso no va voler desvetllar. Em fa pensar en els bons mags, que no expliquen mai la mecànica dels seus trucs més celebrats, sinó que volen que la gent es deixi embadalir pel misteri i l’atmosfera de l’espectacle i s’oblidi dels raonaments. I està bé que sigui així, però en el cas del Guernica, admirar-se pels interrogants que conté, pels artefactes i maquinacions que fan que el conjunt sigui com és, no disminueix gens el mèrit de l’obra. Al contrari, l’accentua i dignifica encara més, si és que és possible. El Guernica no és només un quadre, sinó una icona, un posicionament, el reflex d’un enfrontament, el retrat d’una injustícia, la foto del patiment i la mort de molts innocents i, al capdavall, una declaració de principis. Com a tal reclama una observació tan àmplia i profunda com sigui possible.

Exposició Kees Van Dogen (El món amb ulls de «fauve»)

Publicat el per

La força expressiva dels quadres del pintor de Rotterdam és innegable. Conté els ingredients més característics del Fauvisme. Colors vius, intensos, vibrants, i pinzellades gruixudes, aparentment tosques, que fan composicions de gran poder atractiu en les quals el dibuix perd importància en benefici de la claredat amb què s’expressen els sentiments. Van Dogen pinta ulls inquietants, profunds i altament seductors. Els dota de vida fins el punt que sembla que, des l’altre costat del llenç, les figures pintades observin l’espectador per pròpia decisió.

Lloc: Museu Picasso – Barcelona

Data: Fins al 27 de setembre

A propòsit de l’art

Publicat el per

Diu l’historiador E.H. Gombrich en el seu llibre “La Història de l’Art”, editada per primera vegada l’any 1950 ( i reeditat contínuament des d’aleshores), que la història de l’art no és la història dels avanços en les tècniques artístiques, sinó la història del progrés de les idees. Així, doncs, exemplifica, artistes com Picasso van optar per transcendir la representació estrictament figurista de la realitat i buscar noves maneres d’expressar-se.

Aquella fita que es proposava el genial pintor malagueny de “dibuixar com ho faria un nen”, s’aniria convertint en una llarga reflexió antropològica, psicològica, intel·lectualment complexa i tremendament humanística de l’home com a individu que madura. Pel camí aprèn, adquireix coneixement i crea pensament, però alhora va perdent la frescor i la capacitat d’expressar amb senzillesa l’essència de les coses. Recuperar aquesta senzillesa és una feina complexa, per la qual el mateix Picasso va haver d’invertir, segons les seves pròpies paraules, tota la vida.

El meu fill de quatre anys, quan dibuixa una dona li dibuixa dues rodones per a representar els pits, i ho fa amb la naturalitat d’aquell que representa allò que fa la diferència: els homes no en tenen i les dones sí. Des dels seus ulls d’infant aquesta és la diferència més evident, més visible, entre els dos sexes … ergo per dibuixar una dona ha de dibuixar-li pits. I com fer-ho? Doncs amb dues rodones grosses de costat, i en el centre de cada una d’elles una de més petita que serien els mugrons. Això ningú li ha ensenyat. És la simplicitat més instintiva, absoluta i sincera, que li surt d’una manera natural, no forçada.

Dibuixa els ulls grossos, immensos, i les mans també, grans i amb una quantitat incomptable de dits, perquè els ulls i les mans són les eines més essencials que té per anar descobrint el món que l’envolta. És inútil explicar-li que les mans només tenen cinc dits perquè ja ho sap i n’és conscient; ell continua dibuixant-ne un munt.

La meva filla, de set anys, dibuixa especialment bé. Ha canviat la rudesa de les quatre línies que dibuixava quan era més petita en pro de la cerca de la bellesa, de l’exactitud i la concreció, que aconsegueix amb una efectivitat encara molt embrionària. Però l’evolució hi és. Ahir dibuixava un gos, i si fa quatre dies els gossos tenien quatre potes com quatre pals, cua, un tronc, cap, ulls, morro i ja està, ara tenen un aspecte sospitosament Disneysià i ple de detalls. És el que toca. I si segueix progressant, arribarà un dia que clavarà el dibuix amb un gos de veritat, o gairebé. Però m’agradaria que quan arribi a aquest punt de “perfecció” tècnica, si és que hi arriba, no s’aturi en aquest estadi estrictament figuratiu, sinó que vagi més enllà. Que si en té la necessitat, busqui dins seu, en el seu cap i en el seu cor, i provi de representar el que sent i com ho sent. Que ho faci des del cubisme, des de l’impressionisme, des del surrealisme, des del desconstructivisme o des del classicisme, … això és igual. Que ho faci de la forma que li sembli més adequada o útil, en la qual se senti més còmoda, i si se l’ha d’inventar ella mateixa ( que, al final, és el que tot artista de veritat fa en petita o gran mesura i amb més o menys èxit), doncs que ho faci. I si el camí que tria és a través de retornar a l’aparent simplicitat amb la qual dibuixava quan era petita, doncs endavant. Ho consideraria una evolució indiscutible en el seu desenvolupament com a artista i com a ésser humà.

I que no li faci por el que la ignorància fa dir a molta gent davant de determinades obres. “Aquestes quatre ratlles, el meu fill també les sap fer”. “El teu fill potser sí” vénen ganes de respondre, “però tu no”. Aquesta és la subtil i gran diferència … a vegades.

Sorolla

Publicat el per

El matí va acabar bé. Va ser una jornada viatgera, de sortir de casa, de visitar un poble que no coneixia i gaudir d’una exposició que tenia connotacions emocionals i personals. Emocionals, les que provoquen els quadres, les obres, i també altres raons més personals de les quals no és ni el lloc ni el moment de parlar-ne. El cas és que el matí va acabar bé. I em van comentar: “ Em penso que al MNAC fan una exposició de Sorolla”. “Ah, doncs potser hi aniré aquesta tarda” vaig dir. I vaig anar-hi.

Montjuïch estava ple de gent. Turistes sobretot, com sempre. A l’esplanada de dalt, just davant de l’entrada del Museu Nacional d’Art de Catalunya hi havia molt badoc. Gent mirant l’espectacle de Barcelona i gaudint del sol, que ni picava ni faltava, i mirant una parella de nuvis que no podien ser de veritat. Ell, ros, alt, ulls blaus, amb cara de ai-que-guapo-que-sóc, extremadament mudat, i ella alta, morena, ulls castanys, vestit esplèndid i preciosa ( i convençuda que ho era) es miraven un a l’altre amb la indiferència de qui està treballant. Vaja, que eren models fent fotos. Me’ls vaig mirar i vaig admirar la seva bellesa indiscutible i, sense fer-hi gaire més atenció, vaig entrar al museu.

A l’entrada vaig tenir el primer dilema: a l’esquerra, els quadres de Sorolla. A la dreta, els esbossos i estudis previs. Vaig cometre l’error més gran de la tarda: entrar a veure primer els quadres. Però no el cometré per segona vegada. Començaré pel final per dir que allò no són només esbossos, sinó somnis dibuixats. Les formes, les estructures, les imatges mentals que el pintor tenia del quadre que llavors hauria de pintar. I els plasmava intuïtivament, provant, modificant, retocant. Un blau per aquí, unes guixades blanques per allà que suggereixen un cavall, una cara, una expressió o les formes desdibuixades d’una escena global … anotacions: “ aquí rojo”, “ azul”, “ verde”, … Sorolla viu prèviament cada quadre. Llavors hi entra i el fa real i visible, com si ja existís abans i ell es limités a donar-li corporeïtat.

Els quadres. El que s’exposa no són quadres i prou. És entrar en una mena d’èxtasi contemplatiu, sensorial, emocional. És badar d’obra en obra i aturar-se davant de cada una i no poder evitar somriure. Són somriures d’exultació, gairebé d’emoció, sobrepassats per tot: per les dimensions de les teles, pels colors, pels detalls. Són quadres grandiosos en el sentit més ampli de la paraula. Vaig veure els dos primers d’una ullada, sense fixar-m’hi molt, i de seguida vaig tornar enrere per respondre’m una sèrie de preguntes urgents que responien uns plafons de l’entrada: Per què aquests quadres? Per a on? O per a qui? La primera resposta me la donà el subtítol de l’exposició: Visions d’Espanya. I les següents: Quadres de la Hispanic Society of America, encarregats al pintor per Archer Milton Huntington. Bé, ja en vaig fer prou d’explicacions. Potser més tard m’hi tornaria a entretenir a llegir els detalls de l’encàrrec i execució de les obres. Ara volia gaudir de les pintures.

Cada quadre representa una zona diferent de l’estat espanyol. I tenen tanta llum que gairebé fan falta ulleres de sol. Em vaig apropar a una de les obres per contemplar-la de ben a prop. Un senyor em va preguntar què feia. “ Miro les pinzellades” vaig dir-li. “Ah” va respondre, i va marxar amb cara de no entendre per què. Vaig veure’l allunyar-se mirant els quadres sense aturar-se, gairebé de reüll, amb total impermeabilitat emocional, com si estigués passant la tarda en aquell lloc perquè hi havia anat a parar, no pel gust de ser-hi. Em va fer una mica de llàstima. Aquell home no sabia mirar.

Vaig tornar a fixar-me en les pinzellades. Passionals, sentides, subtils en determinats espais i llocs, però sempre vives. S’hi veuen les llepades del pinzell, l’acumulació de pintura en els vestits més coloristes, la finor en els cels i els camins, el caràcter en les cares. I parlant de cares. Em mirava els rostres i vaig veure que no eren simples cares i prou. Aquells rostres són de gent, n’estic segur. Pertanyen a persones que van posar pel pintor. No puc imaginar que fos d’una altra manera perquè cada tret facial mostra sentiments o emocions, maneres de ser, actituds, sensacions, vivències. No són la suma de dos ulls, un nas, una boca i dues orelles. Hi ha cansament, hi ha indiferència, curiositat, encantament, murrieria … Sorolla no es va limitar a pintar cares i prou, sinó que va pintar caràcters i maneres de ser.

El contrast de llums damunt les veles, la gent, els peixos del mercat, les balladores i els seus vestits, les bèsties, … immensos, portentosos, … i per acabar, el dedicat a Castella. Catorze metres de pintura i tres metres i mig d’alçada. I cada cara, cada braç, cada cama, cada tros de roba que s’hi veu és tan sensacional que sembla el centre del quadre. El vaig veure i em vaig posar a riure. Algú es devia pensar que m’havia tornat boig, però no. Reia d’admiració, superat pel geni del pintor valencià.

Vaig sortir content. El final perfecte per un dia meravellós. Contemplar bona pintura en directe és com immergir-se en una espiral d’emocions que flueixen, flueixen, flueixen i no es poden aturar. I gaudir de la pintura de Sorolla és … com somiar despert un somni d’aquells tan excitants. Hi ha obres que mereixen la immortalitat.

Pintores

Publicat el per

Un pardal piula des d’alguna branca de la palmera que hi ha al bell mig de la plaça Pompeu Fabra. En el mateix arbre, un colom parrupa i, ara que m’hi fixo, també hi ha dos lloros verds. Què hi fan dos lloros verds a dalt d’una palmera en aquesta plaça minsa i una mica trista de Molins de Rei?

Deixo de banda els ocells i miro al meu voltant, a peu de carrer. La gent circula amunt i avall. Alguns porten bosses de supermercat, d’altres passegen agafats de la mà i amb un aire distret. Hi ha gent que sembla que vagi per feina, i també hi ha quatre avis que m’observen des de la vorera del davant. Em miren amb una barreja de curiositat i desconfiança; no sé per què. Suposo que no estan habituats a veure un paio assegut en un banc al mig del carrer amb un ordinador sobre la falda, movent els dits nerviosament sobre el teclat. Si jo fos ells, em preguntaria què carai deu escriure aquest noi, i més si tenim en compte que de tant en tant aparto la vista de la pantalla i me’ls quedo mirant amb la mateixa insolència amb la que ells em miren a mi.

Doncs de moment no he escrit sobre res, hauria de dir. Perquè estic parlant d’ocells i gent com podria parlar del temps, en comptes de concretar el text, començant, potser, explicant per què l’he titulat “Pintores” precisament.

En realitat el títol se m’ha ocorregut de cop i volta. Ha sigut com una mena de clarividència d’un moment, d’un moment precís, un flaix sobtat.

He entrat a l’exposició col·lectiva “ Dones” que fan a la Caixa Penedès de la població. M’he trobat tres dones recollint uns vidres de terra, netejant la trencadissa i ressituant ( m’ha semblat) una obra. M’han dit bon dia i m’han convidat a entrar-hi. L’Elisa m’ha dit que si tenia cap dubte, cap pregunta, cap comentari a fer-los, que ho aprofiti, que hi són totes tres ( les artistes), i m’ha dit els seus noms: Susana Jiménez, Dolores Quesada, i ella mateixa, Elisa Sarrià.

I he començat a mirar quadres. Hi he vist dones. Dones des de les dones. Que fan una interpretació del seu propi món com a individues i subjectes. Les seves queixes, els seus dolors, les seves relacions, els seus el-que-sigui que han tingut la necessitat de contemplar, revisar i interpretar per crear aquestes obres. O potser alguna d’elles s’ha fixat només en un aspecte concret de la polièdrica naturalesa humana, femenina en aquest cas, i no en una generalitat impersonal i paradigmàtica del concepte “ Dones”.

He passejat per la sala, i m’ho he mirat tot atentament. I … ostres …. ¿ Com puc explicar com són de bones les sensacions que em provoca el que veig quan no sé per quines estranyes motivacions se sotraguen i plauen els meus sentits? Com puc valorar-les, si no tinc ni les claus ni els coneixements tècnics que puguin fonamentar una argumentació sòlida i convincent? Com puc fer sentir la bellesa d’un quadre només amb les paraules? O la impressió emocional que em genera la contemplació d’un color que m’encisa, per exemple? O l’efecte aclaparador d’una composició fotogràfica que redibuixa la realitat i li fa agafar un aspecte entre màgic i oníric, sobretot oníric?

M’han preguntat si sóc pintor. He dit que no perquè no ho sóc. Però una mica potser sí que ho sóc, a la meva manera. De fet intento pintar amb paraules l’abstracte i caòtica barreja d’emocions i sentiments, raons i principis que tinc per dins. I rumio: no és exactament el que pretenen elles, però usant els pinzells i els colors en lloc de les lletres?

– Com arribeu a l’abstracció? – li he preguntat a l’Elisa -. I per què pren precisament la forma que pren en cada quadre, i no una altra? – he insistit.

– Aquest – m’ha contestat – és un projecte d’anys. Cadascuna de nosaltres hem treballat aquestes obres durant força temps. Hi ha molt treball al darrera. Vas buscant formes, sensacions, … fins que arriba un moment que t’agrada el que has trobat, i ho dones per finalitzat.

No l’ha pronunciat, però de seguida m’ha vingut una paraula al pensament: maduració. Les coses necessiten madurar i fer-se bones, com una fruita, com l’amor, com les solucions als atzucacs de les nostres vides. La paciència, el treball i la maduració semblen ser principis fonamentals d’una vida plena, i intueixo que també d’una bona pintura, escultura o obra artística.

M’he quedat embadocat en una cadira contemplant un muntatge d’imatges i so de la Dolores Quesada, i m’han tornat al cap els mateixos interrogants d’abans: com s’arriba a aquest grau d’abstracció? I per què amb aquestes formes? Què vol dir amb això? Què li suggereix a ella? Com interpreta la seva pròpia obra? He mirat al voltant, però l’autora havia marxat. Potser en una altra ocasió li podré preguntar. Tant de bo.

De fet, direu, l’Elisa ja m’havia respòs, però és que aquestes preguntes les tinc a dins des de que tinc inquietuds artístiques, com a creador o observador ( que tots tenim una mica de tot, en menor o major grau), i costa desenganxar-se-les de les visceres. A més, cada persona dóna una tonalitat diferent a les seves respostes: altres paraules, altres gestos, altres mirades, o simplement altres opinions i explicacions: profundes o banals, rupturistes o enllaunades, esquívoles o compromeses, … Siguin com siguin m’ampliaran la visió dels quès i per quès de les creacions que realitzen. I coneixeré una mica millor, si es deixa, a la persona que s’explica ( la qual cosa em sembla el benefici més important).

La Susana Jiménez m’ha explicat el per què dels materials d’una sèrie de tres quadres, penjats a contrallum, que prenen un aspecte de transparències plenes de blaus bellíssims.

El temps semblava aturat mentre vagava per la sala. Anava i tornava, tornava i anava. Fins que he sentit la necessitat d’escriure totes aquestes coses abans no em fugissin del cap, i he marxat. I això és el que faig: escriure. Encara amb la impressió del que he vist, amb els sentits desperts, i una mena de pau interior que només em ve de tant en tant. Sobretot quan tinc la sensació d’haver-me enriquit d’alguna manera, amanyagant-los ( els sentits) amb sensacions qualitativament significatives. Ara, l’efecte ha durat poc, perquè els cotxes que passen, algunes motos, i el remor breu i llunyà de converses que no sé de què tracten estant diluint l’estela del plaer sensorial que he viscut. El silenci que he interioritzat contemplant aquestes “ Dones” vistes des de tres punts de vista diferents, com un mosaic tridimensional, es va fonent, i vaig tornant a la realitat prosaica amb una mica de mandra, no cal dir-ho.

Són tres quarts d’una de la tarda de dissabte. He canviat de banc ( a l’altre hi feia calor), i els pardals ja no piulen, ni els coloms parrupen, i els lloros s’han mogut de lloc. El primer esborrany d’aquest escrit està fet, o sigui que el deixo de banda i faré un volt. Hauré de dinar, i tot seguit afrontarem la tarda. Si és la meitat d’interessant que el matí, ja serà prou profitosa. Amb aquesta esperança ( i d’altres) escric el punt final.

Salvador Dalí

Publicat el per

Passegem ense ordre pel museu Dalí. Per què hi hem vingut? Per passar la tarda potser? Potser tu sí. Potser jo també. Però coincidim en la forma, no trobes? De mirar-nos els quadres vull dir, de contemplar-los, de deixar-nos inundar de sensacions i prou. No hi havies estat mai; jo sí. Per mi és un reveure, però un reveure nou, com si fes molts i molts anys que no hi hagués estat. En fa uns quants, però no tants.

Hem entrat al museu i has decidit fer-hi una volta per situar-te. No t’agraden els espais nous i desconeguts. Necessites prendre mides, adequar-te al lloc, formar-ne part. Diu molt de tu, de la teva sensibilitat. Ho trobo bé.

Jo, mentrestant, em distrec mirant uns quadres de quan Dalí tenia uns quinze anys. No els recordava, la veritat. No hi entenc tant com d’altres ( ells ho deuen haver llegit en manuals), però la intuïció i la sensibilitat miren de suplir la ignorància. Alguns dels quadres tenen un regust Picassià. Natura morta, per exemple. Fa pocs dies n’he vist un de molt semblant ( en formes i colors, idees i sensacions) del malagueny en una temporal del museu Picasso, a Barcelona. També m’hi fa pensar un quadre d’una dona alletant el seu fill, té un cert toc precubista. I, ja diferents, n’hi ha un parell de Cadaqués, que beuen de les fonts de l’impressionisme.

És bonic contemplar aquests treballs previs al Dalí surrealista. És com assistir al creixement i maduració d’alguna cosa especial, en aquest cas d’un geni, que encara copia estils, i prova, i va buscant el seu espai i l’expressió més autèntica del seu art.

Te m’acostes i em dius que ja està. La veritat és que la teva cara s’ha relaxat i somrius de nou. T’has adaptat al local. Continuem passejant pels passadissos i per la sala gran. Els dibuixos de la planta baixa no ens agraden. Tenen un no sé què de desagradós i de vulgar ( no parlem de qualitats, és clar, no hi entenem tant; parlem de sensacions, i les nostres són tan vàlides com ho són les de tothom). Entrem a l’avant-cripta i aquí ens quedem mirant de prop ” La metamorfosis de Narcís”, una cessió de la Tate Gallery. Espectacular. Impressionant. Preciós. Ens el tornem a mirar i el comentem detall per detall. Impactant. Extraordinari. Meravellós.

I passegem. Observem els sostres, els racons, les pintures, les joies, la gent, les veus, les llums, els vidres, …tot. Ens parem a comentar el retrat de Beethoven, el de “Gala contemplant la mediterrània que a vint metres es converteix en un retrat de Lincoln”, i un que dius que sembla fet amb photoshop ( riem plegats). Continuem passejant. Un paio despentinat ens ve al costat. Ens en riem en veu baixa ( no ho hauríem de fer) i arribem a la sala on exposen la joia de la corona aquests dies: “La persistència de la memòria” o, per entendre’ns, el dels rellotges tous.

En realitat, ens decep. Esperàvem un quadre gran i és petit i poca cosa. El valor intel·lectual ( els rellotges que es desfan, tots amb l’hora diferent, un de girat, ferm i inflexible cobert de formigues, el paisatge …) no se li pot negar, i la importància que té per l’art, per regirar els pensaments, per trencar allò que ens semblava inalterable: el temps, i amb el temps la pintura, les nostres vides i la percepció del que és possible si algú s’atreveix a imaginar. És un quadre fonamental, està clar. Però ja he dit que hi som pel plaer de les sensacions i el quadre ens en desperta poques, o potser hem quedat sobtats ( segurament). De fet, si hi penso una mica, ja m’agrada més, des del punt de vista racional ( sí, els rellotges tous són una expressió perfecte de la realitat). El de Narcís és oníric, aquest, per mi, encara que ho sembli, gens.

L’observem tranquil·lament, sols en la sala, com si Dalí l’hagués pintat només per nosaltres, com si fos de la nostra propietat, durant uns minuts. Me n’adono, t’ho comento, i em sento, almenys jo, un privilegiat. Llavors continuem el nostre vagareig.

Badem pels pisos del museu que envolten el pati central. Veiem gent que mira, gent que comenta, una parella de vigilants que festegen i dos turistes que sembla que es pregunten què carai estan fent en aquell lloc, que de fet no els interessa gens.

I llavors marxem. No he dinat i tinc gana. Menjo una pizza en una plaça i tu beus un tallat. I després anem de tornada, que tens feina per fer. Jo me’n vaig a casa, que tinc una cosa al cap: escriure aquestes sensacions, i d’altres que no venen al cas.

Klimt

Publicat el per

Bec te, i tinc la tassa fumejant i el filtre al costat. És una tassa blanca amb un dibuix. I per la part de dins, a tocar la vora, onze lletres negres que diuen ” Gustav Klimt”. I el dibuix ( dir-ne dibuix és insultar-ne l’essència, la força, el sentiment) és ” El petó”. La nansa és blanca, de porcellana, fina i delicada, com una orella amb el lòbul enganxat.

Hi ha silenci a casa. L’aroma del te m’encalma els sentits, i el gust, subtilment amarg ( endolcit només amb un polsim de sucre), m’ajuda a no perdre el contacte amb la realitat. Tanmateix, hi ha una certa abstracció. Els meus problemes són presents, no es fonen, però gaudeixo d’un breu respir. El necessitava.

El te és vermell, com la passió, com els llavis de la dona pintada per Klimt, besada a la galta. Vermell com són rosats els seus pòmuls, que contrasten amb la bella pal·lidesa de la seva pell. Té els ulls tancats i sent. Sent la intensitat del petó i tomba el cap en una postura impossible però tremendament suggerent. El seu gest regalima tendresa, vessa plaer, destil·la sensualitat. I l’home, de pell fosca i racial, l’abraça amb convicció però, alhora, delicadesa. La subjecta per darrera, entre l’espatlla i el coll. Amb l’altra mà li aguanta la cara, amb més suavitat que fermesa, i ella posa la mà damunt la d’ell. L’altre braç li té posat damunt del coll. Està agenollada, es distingeix el seu vestit virolat de recargols daurats, verds, blaus i vermells, i el perfil del seu cos, ben dibuixat. L’home vesteix també de daurats, amb pedaços i retalls negres o blancs, i es fonen les formes i els colors i les textures i costa endevinar on comença un i acaba l’altre. S’estan damunt un llit de flors ple de grocs, liles i verds i en baixen fils daurats com branques àuriques d’un desmai. El fons és marró, espurnejat també d’ors, vell, sobri, respectuós amb la intimitat del petó ( món de sobris sentiments, de sensuals amors carnals: un petó. Simplement un petó, però el més gran petó que he vist representat). Si pogués, te’l regalaria.

Per cert, el te també és molt bo.

Dues exposicions

Publicat el per

Mentre la facin no us perdeu l’exposició d’Alphonse Mucha al CaixaFòrum de Barcelona. Més enllà dels seus cartells em va impressionar el treball fet a mà que s´hi exposa: esborranys dels cartells, disseny d’interiors per cases i botigues, quadres, fotos i més coses. Una obra impressionant, variada i d’una qualitat extraordinària. La gènesi i l’èxtasi de l’art nouveau en mans d’un home. En aquest comentari volia penjar-hi una foto del seu quadre “ La verge dels lliris”, per il·lustrar el text, però és que amb cap de les que he trobat s’hi pot arribar ni tan sols a intuir la bellesa del quadre original. Us he de dir que vaig arribar al final de l’exposició i vaig pensar: “ I no podràs veure mai més aquest quadre?”. Decidit vaig tornar enrere i me’l vaig mirar durant una bona estona. Cal contemplar-ho i gaudir-lo en directe. Feu-ho. Apunteu: Alphonse Mucha, CaixaFòrum. No us decebrà.

I ja que feu el viatge o us preneu la molèstia, us proposo també una visita a la Pedrera. Hi ha una exposició d’Aleksander Rodchenko ( o com carai s’escrigui perquè tothom ho escriu com vol). Aquesta ja és més especial. Vull dir que no entra tan fàcilment pels ulls com l’obra de Mucha. Aquí, nens i nenes, l’obra és més intel·lectual, més racional, menys digerible, però d’una qualitat també extraordinària. Hi veureu fotos ( absolutament esplèndides), quadres que personalment em van descol·locar, i els primers collage de la història ( em penso que ho vaig llegir, però no em feu gaire cas). Vaig sortir de la Pedrera amb una pregunta al cap: “ Com pot ser que no hagi conegut aquest artista fins ara?”. Ja veieu que surto de tot arreu amb més preguntes de les que he entrat! Ostres, quantes coses meravelloses que desconec.

Són dues propostes que no tenen res a veure una amb l’altra ( tret del fet que tots dos són pintors, artistes polifacètics i precursors d’estils), però, amb l’esperit i la mentalitat oberta, sortireu amb la sensació de ser uns privilegiats per haver pogut contemplat en directe l’obra de dos genis.