M’he assegut a la biblioteca pública de Salt a mirar la gent. Són tres quarts de set de la tarda d’un dia entre setmana, diguem que dimarts ( però podria ser qualsevol altre). Estic en un angle de la biblioteca, assegut en un sofà, amb un llibre i la llibreta i escrivint, és clar, aquestes línies.

Magnifica biblioteca la de Salt. Instal·lada a l’antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros és un espai gran, ampli, de sostre alt, finestrals per totes bandes i espais oberts. No ofega gens, al contrari del que passa en aquelles biblioteques carregades de llibres des del terra fins el sostre, taules llargues, gruixudes, contundents, mobiliari fosc i feixuc, llums que pengen del sostre just damunt les taules, i que emeten una llum excessivament concentrada, com si fos un focus que penetra en una cambra obscura.

– Ostres, potser m’he passat, però em penso que ja se m’entén -.

I no és que s’hi noti massa buidor a la biblioteca de Salt, de cap manera ( diu el web que el seu fons era, a finals del 2007, de 51.353 documents), sinó que està ben estructurat.

He dit que estic mirant gent, però no hi he vingut amb aquesta intenció, concretament, sinó per dues altres raons. Primera, per buscar el disc Bullet in the Bible de Green Day. He de dir que no l’he trobat, però tampoc l’he buscat amb massa insistència. En comptes d’aquest he trobat un altre disc dels californians, Dookie, que també m’interessa, i m’he apressat a arreplegar-lo.

Segona, he vingut a fer una ullada general a llibres i revistes, també a la música i els DVDs, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però no sabia què. És un dia d’aquells que alguna cosa et bull en el cos però que no trobes la manera de liquar-ho en paraules; queda tot plegat dins el cap, dins el pit, en una mena de nebulosa vaporosa i inaprehensible, no sé si us passa. I un bon lloc per trobar un tema és la biblioteca ( a part del silenci que hi sol regnar i que ajuda a escoltar amb més claredat els grinyols de les estructures anímiques, quan grinyolen, és clar). El cas és que vagant, vagant, me n’he adonat que, de fet, estava passejant per dins el tema: la biblioteca. Pel que és i representa per mi, és un tema remarcable. Ja ho era l’antiga, situada al carrer Manuel de Falla, prop de l’ajuntament de la població. No he pogut reprimir-me: m’he apropat a la bibliotecària i li he preguntat quin any van fer el trasllat a la nova seu. “ 2006” ha dit convençuda, després de rumiar-hi un moment. “ 2006?” he repetit. “ Em pensava que havia sigut abans”. “ No, no. Va ser el 2006” ha confirmat, “però si mires el web ho explica molt detalladament”. I ho he mirat. Efectivament, el 10 d’octubre d’aquell any es va inaugurar. I fent memòria he recordat detalls de la meva relació amb l’antiga biblioteca ( que no era la primera, es veu, però sí la primera que per raons d’edat vaig veure i tastar, per dir-ho així). Recordo que de petit hi vaig anar a fer un casal d’estiu, dirigit, si no recordo malament, per en Xavier Sunyer, fill de l’exalcalde, escriptor i Persona Salvador Sunyer i Aymerich. Uns anys més tard, encara vailet però sense la tutela d’un adult, freqüentava les àrees destinades a la mainada per llegir aquells contes que no tenia a casa i que abundaven d’una manera tan llaminera. Estaven situats a la dreta de l’entrada, just on després s’hi van instal·lar els ordinadors i els compactes musicals. Recordo unes quantes tardes d’estiu en aquell lloc, i també alguns matins de dissabtes, amb el meu amic, l’Ivan, llegint, rient i callant quan ens fotien crits ( no gaires perquè, ja de petit, era bon noi jo).

A partir d’aquí, durant uns quants anys, no hi vaig anar. Fins que vaig començar a estudiar econòmiques, que hi acudia per estudiar, sempre abans d’exàmens ( allò d’anar estudiant durant tot l’any ho considerava d’una irracionalitat inexplicable, i un malbaratament de temps i neurones gairebé punible).

I després d’uns altres anys d’absentisme hi he tornat darrerament amb una certa constància. A vegades sol, i a vegades amb els meus fills, que els encanta veure la proliferació de contes de totes mides i colors que hi troben. Tot i que el petit no entén gaire bé perquè no se’ls pot quedar, o que si se n’endu un, no és per sempre sinó que al cap d’uns dies s’ha de tornar. Més d’una discussió hem tingut per aquest motiu. Però els agrada aquest lloc, i m’agrada molt que els agradi.

– Ara m’he posat nostàlgic! –

Abans de començar a escriure aquest post ( en una llibreta petita, fent una lletra horrorosa que no sé si sabré entendre després) he fet una ullada a la secció de Novetats, sempre ben proveïda. De seguida hi he vist la reedició del llibre Girona ara i sempre d’en Narcís-Jordi Aragó. Ni m’ho he pensat. L’he arreplegat també, de seguida, com si em fes por que me’l prenguessin. M’agrada llegir sobre Girona ( ja he dit en alguna ocasió, i he deixat per escrit per si mai algú en dubta, que em sento gironí i saltenc a parts iguals). Només obrint el llibre he vist imprès el nom d’en Josep Pla, el qual va escriure i descriure amb llarguesa sobre Girona, i la prosa del qual sempre m’ha atrapat. I en Narcís-Jordi Aragó no és diferent ( ara semblarà que li vull fer la pilota, però no; si algú s’ho pensa se me’n refot). M’agrada molt com escriu, estigui d’acord o no amb les opinions que expressa. Per aquest motiu intento llegir totes les seves col·laboracions a El Punt. A vegades, llegint-lo, o ara, repassant per sobre el llibre que tinc entre les mans, em sento un ignorant absolut, radical, insalvable. Aquest home és un pou de saber, almenys és la impressió que em fa. Admirable.

Tornant a la biblioteca, un cop recollit el llibre d’en Narcís-Jordi Aragó he anat directament al sofà del qual parlava al principi, un sofà groc, de dues places, al costat dels expositors que sostenen 144 revistes diferents, aproximadament ( les he comptades a l’engròs … està clar que tinc poca feina). Davant meu hi ha una noia descalça escoltant música i estudiant anglès. Ha deixat les botes a la seva esquerra, de qualsevol manera, enmig del camí, sense gaires miraments per la gent que passa. Almenys, sort que no li fan pudor els peus. Davant seu s’hi asseu una altra noia amb apunts d’economia, però ara mateix està fullejant el darrer número de la revista Enderrock. Més enllà hi ha tres avis llegint un diari rere l’altre; informats n’estaran. A part d’ells, i des del lloc on sóc, veig sis persones més repartides pels sofàs i butaques llegint, escrivint amb un ordinador damunt la falda o, com jo, en una llibreta. Tres magribins, un indi, un negre i un blanc. Un altre noi d’aspecte magribí bada entre les lleixes que contenen llibres d’Història i societat fent veure que busca alguna cosa, però en realitat no ho fa ( se li veu la mirada distreta i un interès nul pel que posa al llom dels llibres. No sé si s’enganya a si mateix o a algú altre). Els ordinadors de lliure accés estan ocupats. Sempre solen estar-ho aquesta hora. I també estan ocupades totes les taules petites que hi ha al voltant de la biblioteca. Apunts, llibres, ordinadors, … tothom hi fa la seva, i ben fet que fan ( o fem). Aquesta biblioteca és un lloc per passar-hi hores, no com la vella, que s’hi anava a fer el que tocava i sortir gairebé corrents per agafar aire. Per entendre’ns: aquella semblava un arxiu de llibres, aquesta és un centre de lectura i esbargiment cultural.

– Caram a vegades em sorprenc a mi mateix: en dues ratlles he concretat la idea que volia transmetre, i que havia tardat dues pàgines en redactar. En quinze paraules he tancat el tema; podria esborrar la resta i no passaria res. De totes maneres ho deixaré, perquè m’ha costat una feinada considerable fer-ho mig llegible, i m’agradaria que es notés ( digueu-ne, si voleu, vanitat) -.

No ho he dit, però al carrer plou, i ara ho fa amb insistència. És una tarda més d’aquesta primavera que combina matins esplendorosos amb tardes tempestuoses. Ja és bonic això, però fa tants dies que dura aquest cercle viciós que comença a cansar. En fi, és hora de callar i anar marxant, que vosaltres deureu tenir feina. Jo me’n vaig a casa a desxifrar aquests apunts, ara que encara els tinc frescos en els sentits ( perquè jo funciono més pels sentits que per la memòria; no hi puc fer més). No porto paraigua. Em mullaré una mica, però m’és igual. Estic content i tranquil. No puc demanar res més.