El llarg camí de les oportunitats minvants (Imatge: blogs.el pais.com)

No cal que es torni a presentar a les properes Eleccions Generals del 2015 perquè les perdrà. Tot i que el partit polític de l’expresident Aznar -per tot el que llegim cada dia a la premsa- disposa de molts diners, si no fa campanya electoral suposarà un important estalvi econòmic. Milions d’euros que en un ampli sentit de generositat i de justícia social, podrien ser destinats a ajudar als necessitats i usuaris, castigats per les retallades del govern central, de la maltractada Llei de la Dependència. Bé que, en un país amb una veritable democràcia, un president del govern hauria de dirigir -mitjançant el Congrés i el Senat-, en el cas present d’aquesta nació de nacions, durant quatre anys permetent una reelecció per a un segon mandat i prou.

En el cas dels Estats Units d’Amèrica, per exemple, nació formada per Estats federals, expresidents com Carter, Clinton o Bush, de cap manera el poble nord-americà representat al Senat i a la Cambra de Representants, els permetria tornar-se a presentar pel càrrec de president. Així ho tenen establert les seves lleis. Tampoc cap dels presidents esmentats i els seus antecessors els hi passaria pel cap criticar públicament, tant dintre del país com a fora, al president dels Estats Units o a la seva Administració. Això ja ho sap el senyor Aznar que manté importants lligams amb aquella gran nació.

Una altra qüestió molt d’actualitat en aquests moments i que ja fa mesos que dura, és la presumpta entrega de diners per part de grans empreses constructores a destacats càrrecs del ‘Partido Popular’, fet que roman a mans de la justícia i que cada dia en tenim noves notícies a la premsa. Sembla, per tot el que els ciutadans podem llegir, que hi ha un gran capdell per descapdellar i que així ho requereix per el bon nom de la democràcia a Espanya, nació de nacions, i per la recuperació de la confiança del poble en els seus representants polítics. Això, tant a nivell nacional com internacional. I ja que he fet esment dels Estats Units, voldria remarcar que si un fet d’aquestes característiques o qualsevol altre semblant, succeís en aquella nació formada per Estats federals, de manera immediata la Cambra de Representants i el Senat elegirien una comissió judicial amb audiències públiques pel ràpid aclariment dels fets i que així ho veiés el poble nord-americà. Davant uns presumptes fets tant greus, per què a Espanya el Congrés i el Senat no han format encara una comissió judicial elegida? Tanta por hi ha a la democràcia i a la transparència política?

El senyor Aznar presumeix del que ell mateix qualifica com a gran èxit econòmic -“España va bien”-, durant els vuit anys de la seva presidència. Hi ha qui ho veu i viu molt diferent. El govern de l’expresident va donar via lliure i sense límits a una construcció que esdevingué massiva i que, com a conseqüència d’això, es va enfortir encara més la ‘marabunta’ de l’especulació del sòl. La seva alliberació durant la presidència d’Aznar i sense límit de velocitat, va ser la via cap a el desastre. Les salvatges requalificacions del sòl, la urbanització d’espais públics i protegits va ser denunciada pel ecologistes i per part de la premsa. ‘L’imperi del totxo’ va fer el que va voler. Tot s’ho van emportar pel devant. Tampoc el govern del ‘Partido Socialista’ va tenir l’encert i el coratge de donar un cop de timó.

(Imatge: www.tiempodehoy.com)

Però la bogeria per la febre de l’or de construir més i més, sense aturador, es va encomanar com una malaltia. El ritme de construcció més elevat d’Europa. Ara, enormes cementiris de ciment, de cases i blocs urbanístics que denuncien el resultat d’una irresponsabilitat política, governamental, empresarial i financera que, com a riu desbordat, va anar arrastrant any rere any tot un sistema financer que, segons es pregonava, era un dels més forts del món.

El resultat: l’enfonsament econòmic i social d’Espanya –nació de nacions constretes i amargades-; una corrupció galopant que fa caure la cara de vergonya; un frau fiscal que es situa en el 23% del PIB, més de deu punts per sobre de la mitjana europea; una xifra rècord de 6.200.000 ciutadans sense feina i el tresor i esperança més gran d’un país, els seus joves, emigrant cap al Canadà, Alemanya i altres països. Deixen el propi país per anar a viure en un altre. La gran majoria ja s’hi quedaran per sempre. Retallades faraòniques que frenen el creixement econòmic i social de les nacions d’Espanya i, finalment, una enorme pressió injusta i equivocada sobre Catalunya pel que fa a un espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central. També, una pressió roïna i injustificada sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la llengua catalana que mai per mai el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’ hauria d’haver provocat. El resultat: En aquests moments més d’un 60% dels ciutadans de Catalunya, demanen anar a votar pel dret a decidir.

Als Estats Units d’Amèrica, l’expresident Carter es dedica a la seva explotació de cacauets; l’expresident Clinton a conferenciar arreu d’aquella gran nació d’Estats federals lliures; els expresidents Bush -pare i fill- als negocis de la banca i petroliers a Texas. Mai per mai un expresident dels Estats Units ha criticat en públic, tant a l’exterior o interior del seu país i molt menys mitjançant la premsa, al seu president i a la seva Administració. En una època de grans canvis als Estats Units com va ser el difícil i coratjós pas de l’Administració del president Eisenhower a la de Kennedy, mai el candidat i després president JFK va criticar al seu antecessor republicà.

El president Obama amb expresidents dels Estats Units, a la Casa Blanca (Imatge: afrocityblog.wordpress.com).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: rNZ1-PXde2M

**********************************************

El Poder i la Glòria

<<Opino que la preocupació domèstica número u dels Estats Units va a ser el problema dels anys seixanta, el problema dels llocs de treball…,treball per l’onada d’homes i dones que ha d’envair el nostre mercat laboral en els propers cinc anys…>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

(Imatge: blocs.tennessean.com)

<<Tanmateix, crec que existeix la tesi fonamental de que en aquest país ens enfrontem amb greus problemes, o, millor dit, que ens enfrontarem en la propera dècada si hem de continuar mantenint l’esmentat progrés; i voldria referir-me a un d’aquests problemes perquè crec que ens afecta a tota la ciutat, al Govern d’aquest Estat, al Govern nacional, en el camp de la indústria i del treball i a tots nosaltres com a ciutadans. Opino que la preocupació domèstica número u dels Estats Units va a ser el problema dels anys seixanta, el problema dels llocs de treball…, treball per l’onada d’homes i dones que ha d’envair el nostre mercat laboral en els propers cinc anys. És i serà un problema que requereix un esforç conjunt per part de tots nosaltres. Algunes persones poden creure que és estrany que els llocs de treball, que vàren ser el gran problema dels anys trenta, quan ens trobàvem envoltats per una depressió econòmica, ho tornin a ser en els anys seixanta, quan disfrutem d’un període de relativa prosperitat econòmica. La dificultat dels anys trenta va radicar en que existia una desmesurada carència de llocs de treball per els homes i les dones que volien treballar. La dificultat d’avui dia consisteix en que hi ha una desmesurada petició de treball que excedeix a l’existència de llocs de treball. Però, ara, com llavors, tots nosaltres devem realitzar l’esforç necessari per a reforçar l’economia i poder trobar treball per la gent que ho sol.licita>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents: AV39W7GBktk, mcyi4Ifxggg

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La Diputació del General i el Consell del Principat de Catalunya, que aplegaven els interessos tradicionals, tractaren d’evitar la integració dels pagesos dins el bàndol reial per via d’oferir-los un projecte de concòrdia entre senyors i camperols on eren representades part de les peticions pageses (maig de 1462). El document no aconseguí aleshores de fer trontollar els remences arrenglerats amb el rei, però més endavant fou esmerçat com una base positiva de negociacions entre senyors i remences. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- On es va iniciar la guerra dels remences?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “El sentit de la vida és viure cada dia tal com es presenta”. Anthony Hopkins.

(Imatge: www.astrostars.biz)

**********************************************************************************

Els colors del món

Calaceit és un municipi catalanoparlant, per visitar, de la comarca aragonesa del Matarranya, dins de la província de Terol. Si parla la llengua catalana. (Imatge: vegueries.com).

*********************************************************************************************

El ‘Partido Popular’ i el ‘Partido Aragonés’, amb poder absolut, aproven a les Corts d’Aragó, la llei que anomena la llengua catalana de la Franja com a la ‘Lapao’. (Imatge: www.cadenaser.com).

Canviar el nom d’un idioma mil.lenari només pot provenir de la falta de cultura, educació o formació. Canviar el nom de l’idioma d’una nació mil.lenària, com és la catalana, parlada per 10 milions de persones arreu dels Països Catalans, només pot provenir de l’autoritarisme com a conseqüència d’un poder absolut. Tot plegat i plantejant el cas davant el lliure raciocini de les democràcies europees i mundials, s’arribaria a la conclusió de dictaminar una fòbia malaltissa contra la nació catalana. Que porta cap a enlloc i evidència un endarreriment colossal com a país i com a nació, dels qui practiquen tals plans preconcebuts des d’ ideologies impròpies dels temps actuals. També van en contra de la Constitució.

Com veiem, des de l’any 2006 en que els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren cometre el disbarat de portar davant el Tribunal Constitucional espanyol -no renovat- l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, dictaminat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, el Congrés dels Diputats, el Senat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya, aquest partit polític -després a l’oposició i avui en el govern, amb poder absolut- no detenen la seva constant agressivitat contra Catalunya i, especialment, contra les estructures que formen la nació catalana. És a dir, el conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.

Com que tot això és Catalunya, ofegant totes aquestes estructures pretenen diluir la grandesa del que Catalunya ha estat, és, i mai per mai deixarà de ser: una nació mil.lenària. Els Països Catalans tampoc no seran escombrats. Quan més el ‘Partido Popular’ de Madrid i de les ‘regiones’ que governa aquest partit amb poder absolut, pretenen aquest ofegament ofensiu, més va en alça el nacionalisme i la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Ja no és només qüestió d’ideologies, sinó dels drets humans.

L’atac roí i constant contra la llengua catalana per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ del País Valencià, ses illes Balears i l’Aragó n’és una penosa mostra davant els Estats federals de les democràcies europees, del Continent Americà i del turisme internacional que visita Espanya, nació de nacions.

Pel que fa al canvi de nom de la llengua catalana que es parla a la franja d’Aragó pel de la ‘Lapao’, aprovat per les ‘Cortes de Aragón’, l’escriptor Joan Doménech, escriu al diari ‘El Punt Avui’ (15/5/2013): <<En un món on s’estan imposant els ignorants, contràriament al que la majoria pensàvem que passaria en el segle XXI, arriben a situacions que ja no sé si poden produir pujades de tensió, acidesa d’estómac o cap mena d’exaltació. Hem quedat immunitzats. No cal perdre el temps amb diàlegs de sords. Val més deixar dir i anar a la nostra i assegurar el procés que pot posar fi a aquests despropòsits. Si existís el premi Nobel de la imbecil.litat, no dubto que se l’endurien els que han encunyat aquest nou terme lingüístic tan definidor del que es parla a la franja d’Aragó: la Lapao…>>.

Del “si eres español, habla español” -en realitat l’espanyol no és un idioma ni existeix com a llengua, sinó que és el castellà-, que el franquisme feixista va fer escriure a les façanes de les llars catalanes; al de ‘catalanes polacos’ i, ara, pretendre esborrar l’idioma català del mapa de les llengües del món protegides per l’ONU i la UNESCO. Per tot el que estem veient al País Valencià, ses illes Balears i l’Aragó -governades amb poder absolut pel ‘Partido Popular’-, en contra de la llengua catalana, resulta difícil de creure en la seva protecció per part del que diu  la ‘Constitución Española’. Per tant, en aquests moments d’endarreriment històric i de retorn al passat d’Espanya -nació de nacions, constretes i amargades-   l’hauran de protegir els ciutadans de la nació catalana. El silenci dels acadèmics, intel.lectuals i escriptors espanyols, és patètic i deplorable.

D’ençà ara i segons la ‘Lapao’, llei aprovada a les Corts d’Aragó per part del ‘Partido Popular’ i el ‘Partido Aragonés’, que anomena la llengua catalana parlada a la Franja com a la ‘Lapao, la que es parla a Mèxic és el mexicà; la de Cuba, el cubà; la de Veneçola, el veneçolà; la de Colòmbia, el colombià; la de Bolívia, el bolivià; la del Perú, el peruà; la llengua que es parla a l’Argentina, l’argentí; la de Xile, el xilè; la de l’Uruguay, l’uruguayà; la del Paraguai, el paraguayà… i això sí, a les Falkland Islands, l’anglès britànic.

El vídeo

Si tene a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

gLUW4T8MbRo

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

Més practicants i menys espectadors

<<Per aconseguir dos homes en bones condicions físiques, en l’actualitat, l’exèrcit dels Estats Units ha d’examinar-ne a set. D’entre els cinc refusats, tres ho són per raons físiques i dos per incapacitat mental. Per aconseguir els cent noranta sis mil homes addicionals que necessitàvem per Berlín, el Govern va haver de citar a set-cents cinquanta mil homes. I aquest índex d’exclusió va en augment cada any>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

JFK

(Imatge: kidsthosedays.com)

<<Trobo aquesta situació molt molesta. Com a nació, sen’s pot considerar com a un poble que no fa exercici. Som simples espectadors en els camps d’esports. Fem servir constantment el cotxe en lloc de caminar. La nostra existència ens priva del mínim d’activitat física essencial per una vida saludable. Segons la meva opinió, el remei apunta cap a una sola direcció…, és a dir, en la necessitat de desenvolupar programes d’exercici físic en els que participin tots els nostres homes i dones joves i tots els nostres nois i noies>>.

<<Aquest any hem començat a fer progressos per aconseguir tal objectiu amb la institució del nou Consell per l’Aptitud Física de la Joventut. La idea que hi ha rere aquest programa anomenat ‘del president’, és proporcionar a tants nois i noies nord-americans com sigui possible l’oportunitat de disfrutar d’un bon desenvolupament físic>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:

JV0OCjXkMXQ, 1-_yitXcHU0 (defensar al poble, defensar als ciutadans)

——————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

*LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els remences hi respongueren, els uns aixecant-se en armes i els altres redoblant la defensa jurídica de llur causa davant el tribunal reial, que sentencià finalment la suspensió dels mals usos i la redempció dels remences. Aquesta decisió d’Alfons ‘el Magnànim’, mantinguda pel seu germà Joan II, provocà una tal decepció entre la noblesa, que esdevingué veritable ruptura entre aquesta i el monarca i constituí una de les causes de la Guerra contra Joan II i Primera Guerra dels Remences (1462-1472), que enfrontà les forces tradicionals -clerecia, noblesa, burgesia de la Biga- a les pretensions arbitrals del monarca, que trobà tothora el suport de la pagesia de remença i de la menestralia buscaire. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser l’actuació de la Diputació del General i el Consell del Principat de Catalunya?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “El que té poca memòria s’estalvia molts remordiments”. John A. Osborne. (Imatge: www.dosisdeinnovacion.com)

*********************************************************************************************

Els colors del món

La Franja de Morella, un país per visitar i si parla l’idioma català. (Imatge: in.directe.cat/Joaquim Monclus/blog).

********************************************************************************************

`…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

La pobresa infantil a Catalunya ha passat del 18,5% al 23,8% en només dos anys, xifra que suposa que actualment un total de 325.000 menors catalans (xifra no actualitzada) viuen sota el llindar de l’exclusió social, segons el primer informe sobre la infància a Catalunya elaborat per Unicef. Cada any, 18 mil milions d’euros procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- marxen i no tenen retorn per part del govern central del ‘Partido Popular’, cap a les 11 ‘regiones’ espanyoles que reben més del que aporten. Una situació del tot inacceptable que ofega i retalla de manera faraònica el desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Aquest fet, per la solució del qual el govern central roman impassible, així com també la taxa espanyola de frau fiscal més elevada d’Europa, impedeixen la recuperació i el progrés econòmic i social d’Espanya dintre el si de la Comunitat Europea.

Una situació que no es pot acceptar de cap manera. Quin esforç fan aquestes ‘regiones’ espanyoles per capgirar aquesta situació? En el seu ‘Informe Monago: Sí a la igualtat, no al dèficit a la carta’, per què no explica el president extremeny la realitat i tota la veritat a prop de que tantes Comunitats Autònomes rebin més del que aporten? Per què no ho ha fa el govern central? És per què tenen una por extrema a perdre vots? O és que només governen amb majoria i poder absolut, mitjançant decrets i lleis que pretenen imposar una determinada ideologia política?

El president d’Extremadura, José Antonio Monago (‘Partido Popular’) es refereix a l’Estat espanyol -nació de nacions constretes i amargades- i afirma que “Espanya no està per menjar a la carta, sinó que aquí hem de menjar tots el mateix menú”. Tothom sap que, com sempre, es refereix a la Catalunya pagadora, però, és clar, ell diu que “No sóc l’anticatalà furibund que es dibuixa en ocasions”. Un de cada cinc ciutadans de Catalunya son pobres, sobreviuen amb menys de 600 euros al mes. El 20,4% de la població catalana viu sota el llindar de la pobresa. Les persones de 65 anys és el col.lectiu més vulnerable amb una taxa de risc cap a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16 anys, 23,4%. Actualment, a Catalunya hi ha 900.000 persones a l’atur. Més de 400 mil no cobren el subsidi i, d’aquests, 200 mil no disposen de cap altra cobertura. Més de 200 mil persones que ara cobren de l’atur deixaran de rebre aquest subsidi i po podran accedir a la Renda Mínima d’Inserció. Més de 7 mil persones han deixat de rebre aquesta renda.

Menjador social. La pobresa a Catalunya no té precedents des de la postguerra. Gairebé 40.000 ciutadans no tenen vivenda o pateixen un allotjament inadequat. Més de 4.000 persones viuen directament al carrer. Cinc de cada deu famílies monoparentals i set de cada deu famílies nombroses són pobres. (Mesa del Tercer Sector Social). (Imatge: cohesio-social.socialistes.cat).

El president Monago diu que a Extremadura, “región” que rep més del que aporta, abaixaran els imposts: “Aquí, hem de menjar tots el mateix menú”. Cada any surten de Catalunya 18.000 milions d’euros dels imposts que paguen els seus ciutadans -un 8% del PIB català-, i no tenen retorn des del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Aquest espoli fiscal provoca gegantines retallades en sanitat, educació, serveis socials, dependència, investigació, cultura, infraestructures…,ofec social i econòmic. Què diria el president Monago si d’Extremadura sortissin 18.000 milions d’euros cada any i no tinguessin retorn des del govern central? Quans d’aquests milions d’euros procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya, rep Extremadura? Es desenvolupen allà les mateixes competències que té desplegades la nació catalana, amb un deute per part del govern central de més de 8.000 milions d’euros? Ésser cornut i pagar el beure: Fer un sacrifici per altri i sortir-ne perjudicat. Quina classe de solidaritat és aquesta? On és la transparència democràtica pel que fa a la publicació d’unes veritables balances fiscals, per part del govern central del ‘Partido Popular’?

I el senyor Monago diu que “aquí hem de menjar tots el mateix menú” i que, a Extremadura, rebaixaran imposts. Si els sobren diners, renunciïn doncs als que provenen de l’espoli fiscal de Catalunya. Uns 40 mil ciutadans catalans no tenen vivenda o pateixen un allotjament inadequat. Més d’un 50% dels joves es troba a l’atur i el fracàs escolar es situa en el 30%. En roda de premsa, el president extremeny ha presentat un estudi amb el títol ‘Informe Monago: Sí a la igualtat, no al dèficit’. El dèficit és provocat pel govern central. I amb referència a la igualtat, com és possible què 11 ‘regiones’ espanyoles rebin més del que aporten? És també això una ‘costum’?

El president extremeny va indicar que “Espanya no està per menjar a la carta, sinó que aquí hem de menjar tots el mateix menú”. Cada dia les planes de la premsa en van plenes dels escandolosos fets financers i sous milionaris dels que sí menjen a la carta a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. El govern central recapta a Catalunya el 35 per cent de l’impost de patrimoni de tot l’Estat espanyol. És que a la resta de Comunitats Autònomes i ‘regiones’ d’Espanya, no el paguen?

Quí paga el menú?

Façana al barri d’El Raval, de Barcelona.(Imatge: www.clavesocial.com/pobreza-extrema-en-Catalunya)

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: v1tUX1O40GY

*********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Fem massa exercici pujant als seients dels estadis o conectant el televisor. Som massa aficionats als esports, però també a no participar en ells. Jefferson va dir en certa ocasió: <<No menys de dues hores diàries deuen dedicar-se a l’exercici físic>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

<<…Malgrat l’excessiu èmfasi posat en allò que es refereix a l’atletisme escolar, els nostres nens caminen rere els nens europeus en referència a l’aptitud física. I pot ser que a molts els sembli astorador, però quan la doctora Kraus i el doctor Weber, després de viure aquí deu anys, vàren tornar a Europa, es van trobar amb un declivi bàsic en l’aptitud física dels nens europeus perquè en la darrera dècada també a ells els arribà l’automatització>>.

<<No té res d’estrany que nosaltres patim una proporció tant alta d’exclusions per raons d’ordre físic en el nostre Servei Selectiu. No fa gaire que el general Hershey em va dir que des de l’any 1948, d’uns sis milions de joves examinats per complir el servei militar, aproximadament un milió havia estat rebutjat per ser físicament inútils per el servei de les armes. Molts d’aquests homes no haurien estat rebutjats si de joves haguessin tingut oportunitat de prendre part en un programa de desenvolupament físic…>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: B5i3KvJge2A

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La reacció dels senyors, laics i eclesiàstics, contra el sindicat remença va ésser ràpida i adreçada a reprimir-ne les assemblees i deturar-ne la recaptació de quotes mitjançant la violència, l’excomunió -proclamada pel bisbe de Girona- i les amenaces de la diputació del general de Barcelona, baluard i refugi dels estaments nobiliaris. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Els remences, respongueren a la reacció dels senyors, laics i eclesiàstics?

* LA CITACIÓ de la setmana.-“La vida és el que et passa mentre estàs fent altres plans”. Gamble Rogers.Gamble Rogers

(Imatge: beststarphoto.com)

********************************************************************************************

Els colors del món

Apis mellifica

(Fotografia: Joana Vidal)

——————————————————————————————————–

Narcís-Jordi Aragó

(Fotografia: www.elpuntavui.cat)

El periodista i escriptor gironí, Narcís-Jordi Aragó, acaba de publicar el llibre ‘Periodisme sota sospita’. Sis-centes-cinquanta nou pàgines -afortunadament de caràcters gegantins- que escampen una corrent d’aire sa de vivències del quefer periodístic, des de l’any 1967 cap a endavant. Des de la Girona que en deien “grisa i negre”, fins aquells dies en els que ja es començava a entreveure des de les reixes de l’opressió, la llum de la llibertat. Però no, el resplandor, que molts i molts ciutadans desitjaríem veure. Per testimoni, els dies d’avui.

No puc parlar més d’aquest llibre titulat, ‘Periodisme sota sospita’, -Sant Jordi, la rosa i el llibre-, perquè tot just vaig per la pàgina 52. El que sí voldria ressaltar és de que una columna vertebral del llibre esmentat, la forma la revista ‘Presència’ de la qual un dels seus fundadors i director (1967-1979), en va ser Narcís-Jordi Aragó. Etapa dificilíssima. Precisament, ‘Presència’, que apareix cada setmana junt amb el diari ‘El Punt Avui’, acaba d’estrenar nou format. Que jo recordi, n’he conegut quatre: un més petit, en el que Narcís-Jordi Aragó hi escrivia la seva crònica titulada ‘Papers de butxaca’; un de format més gros semblant a un diari -principis dels anys 2000-; el darrer, imprès sobre un format de tamany mitjà i en paper de més qualitat i, finalment, el d’ara que ha tornat a un format més propi d’un diari de paper, però, no tant gros.(Fotografia: www.elpuntavui.cat)

Explicat això i repassant alguns exemplars de ‘Presència’, n’he trobat un -el del 19 al 25 de setembre del 2008- en la portada del qual i a tota plana, destaca la reproducció del document que el 1924 els escriptors castellans van fer arribar al general i dictador Miguel Primo de Rivera en defensa de l’idioma català, cedit per Carles Pla, de Torroella de Montgrí i fotografia de Lluís Serrat. Diu així:

<<Excmo. Sr. Presidente del Directorio Militar:>>

<<Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sentimos profundamente los merecimientos històricos de nuestro idioma y que apreciamos en todo su valor como insuperable vehiculo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, nos dirigimos respetuosamente a V.E. para expresarle nuestro sentir con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana>>.(Fotografia: www.penclub.es)

<<És el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haver herido la sensibilidad del pueblo catalán, creando para lo futuro un abismo de rencores imposible de salvar, queremos, con un gesto fraternal, ofrecer a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto para el idioma hermano>>.

<<El simple hecho biológico de la existència d’una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados>>.

<<Nosotros debemos, además, pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y que los títulos históricos más altos que podemos presentar para ser considerados como potencia mediterránea se lo debemos, en gran parte, al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas, que creó una cultura admirable, que supo dar leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó entre el fragor de las batallas ante las ruinas sagradas del Partenón, y sirvió para que en ella hablara por vez primera la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio, y fuesen cantadas las efusiones místicas del amor humano en los versos imperecederos de Ausias March>>.

<<El renacer de las literaturas regionales, que se produce como una de las consecuencias de la ideologia romántica, hizo florecer en Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que son primeras figuras de la literatura española del siglo XIX>>.

<<Y nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de la tradición española, el gran Milá y Fontanals, abrió con llave de oro el obscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y características del pueblo castellano>>.

<<Creemos cumplir un deber de patriotismo diciéndole a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y que serán eternas mientras exista en España el culto del amor desinteresado a la belleza>>.

<<Madrid, marzo de 1924>>.

Els intel.lectuals espanyols han defensat el català durant les dictadures, però en democràcia semblen desapareguts. Mai com ara i amb 36 anys de democràcia s’havia atacat i menyspreat tant a la llengua catalana. El testimoni a les Comunitats Autònomes -Països Catalans per raó d’idioma, institucions, història i cultura- que es persegueix l’immersió lingüística i la normativa institucional de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -fins i tot de la mateixa Constitució- pel que fa al respecte i protecció de la llengua catalana, parlada per 10 milions de persones enfront de la fortalesa de la llengua castellana parlada per 500 milions de persones  i que, a les nacions d’Espanya, gaudeix de tota la protecció social i econòmica per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.

Ni un sol estudiant de la nació catalana acaba els seus estudis sense el domini de les dues llengües: català i castellà. És més, en les proves de selectivitat per accedir a la universitat, es sol treure millor nota en llengua castellana. No trobaran ni un sol ciutadà català que no sàpiga castellà. Diem la veritat: la llengua catalana fa nosa perquè és la fortalesa i columna vertebral de la nació catalana. Sense idioma no hi ha nació.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 31AUnwRzA4M

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Veig poques coses de més importància per el futur del nostre país i la nostra civilització que el reconeixement complet del lloc que correspon a l’artista. Si l’art alimenta les arrels de la nostra cultura, la societat deu deixar a l’artista lliure per seguir la seva visió onsevulga que el porti. No devem oblidar mai que l’art no és una forma de propaganda; és una forma de la veritat… Robert Frost va ser amb freqüència escèptic a prop dels projectes per el millorament humà, però no crec que menyspreés aquesta esperança americana i mundial>>. (President John F. Kennedy, Acte d’Homenatge al poeta Robert Frost, Universitat Amherst, Massachusetts, 26 octubre 1963).

El president John F. Kennedy i la seva esposa Jackie, amb el poeta Robert Frost, a la Casa Blanca. (Imatge: realeza.foros.ws).

<<A Amèrica acostumàvem honorar a dones i homes de grans realitzacions. Però avui aquesta Universitat i aquest país honoren a un home la qual contribució no es va dirigir cap a la nostra grandesa sinó cap a el nostre esperit; no cap a les nostres creences polítiques sinó cap a la nostra perspicàcia, no cap a la nostra pròpia estimació, sinó cap a la nostra pròpia comprensió. A l’honorar Robert Frost honorem a les més profundes fonts de la nostra fortalesa nacional. Aquesta fortalesa té diverses formes i les més evidents no són sempre les més significatives. Els homes que creen poder contribueixen de manera indispensable a la grandesa de la nació, però els homes que interroguen al poder realitzen la mateixa contribució, especialment quan aquest interrogant és desinteressat, perquè ells determinen si nosaltres fem ús del poder o el poder ens utilitza a nosaltres…Mentre el poder estrèny l’àrea de l’interès humà, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de la seva existència. Mentre el poder corromp, la poesia neteja…>>. (President John F. Kennedy, Acte d’Homenatge al poeta Robert Frost, Universitat Amherst, Massachusetts, 26 octubre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: NazDc5T2yLE

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis – des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic- es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença: en benveiren la formació d’un <<gran sindicat>>, constituït per més de 20.000 camperols (1448) -estudiat per Jaume Vicens Vives-, i promogueren un projecte de resolució del conflicte basat en la conversió dels mals usos en rendes o censals perpètues a pagar pels pagesos a llurs senyors. Aquest havia d’ésser, precisament, el principi  en què Ferran II basà la ‘sentència arbitral de Guadalupe’, el 1486, al cap d’un segle de lluites. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser la reacció contra el sindicat remença?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “És molt perillós viure. El que viu mor”. Stanislaw Jercy Lec.Stanislaw Jercy Lec (Imatge: rosenpaostemal…)

——————————————————————————————————–

Colors del món

Cirerers a la primavera.

Mas Ponsjoan, Calonge, Baix Empordà, Catalan Nation

(Fotografia: Joana Vidal)

********************************************************************************************

Un país d’indústria i amb un esforç continuat cap a les arts industrials, recerca, investigació, produir més i millor, valor afegit i tot per impulsar l’exportació…Què no ho veuen això des del govern central del ‘Partido Popular’? Parlin amb els empresaris i sobretot amb aquells que han abandonat el territori de les nacions d’Espanya, perquè proporcionin llocs de treball. En lloc de tants funcionaris i més despesa cap a l’exèrcit, dediquin més mitjans a l’educació, instrucció i a canviar el model de creixement i progrés del país. No amb paraules i lamentacions, sinó amb fets. Parlin, dialoguin i escoltin des del govern central per trobar el més ampli consens i entesa.

En el cas de la situació de Catalunya, ja ens ho diu el periodista Raymond Zhong en el ‘The Wall Street Journal’ -altres diaris ho estan fent-, en un article en el que es mostra partidari de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern central espanyol. Zhong va responsabilitzar Rajoy d’ofegar les Comunitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. ‘The Wall Street Journal’ va criticar el model centralista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga velocitat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l’Estat, que té <<més aeroports internacionals i més quilòmetres d’autopistes que cap altre país a l’Europa continental>> i només és superat en trens d’alta velocitat per la Xina.

També, però, campions de l’atur a l’Europa continental. Més de 6 milions de treballadors sense feina i joves que no en troben. D’aquests, 900 mil corresponen a Catalunya. A Espanya cada minut es perd un lloc de treball. La nació catalana -pagadora- pateix un espoli fiscal per part del govern central del ‘Partido Popular’, de 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els seus ciutadans i que no tenen retorn des de l’Estat. Un afogament econòmic i social. L’educació, la instrucció, la sanitat, la cultura, la recerca i la investigació, es veuen escanyats. Els ciutadans a l’atur, els contribuents ja estan més que farts. La protesta al carrer és cada vegada més nombrosa. I mentre tot això passa, el govern central espanyol no fa públiques les balances fiscals. La Catalunya pagadora rep menys del que aporta, mentre les altres Comunitats Autònomes a excepció del País Basc, Navarra, País Valencià, Murcia, Illes Balears, i Madrid, reben més del que aporten. El cas de Melilla i Ceuta és escandalós. A cap país europeu succeeix un desastre com aquest. Moltes reformes, però res d’arribar al fons de la veritat.

Només 7 Comunitats Autònomes, aporten més del que reben

Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l’Estat central a les autonomies per sortir millor a la foto, una discriminació constant a les inversions i recursos que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57 per cent.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: 509Zmc_w55g, 5zhYNg7ut_4. Més de 30 anys després, les reformes encara pendents. Aquell president del govern espanyol si ho hagués fet. Algun politicòleg ens podria explicar què va passar?

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<La teoria de la independència, tant antiga com el mateix home, no es va inventar en aquest saló, però va ser aquí on la teoria es va portar a la pràctica; va ser desde aquí que es va proclamar a tot el món la frase de que <<el Déu que ens va concedir la vida, al mateix temps ens va concedir llibertat>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

Kennedy i Adenauer, La Casa Blanca, 22 novembre 1961. (Foto by Keystone/Getty Images)

<<Existeixen aquells que lluiten per suplir allò que manca a una existència despullada en una terra infecunda que mai per mai ha sentit parlar de la lliure empresa, però que acarona la idea de la independència. També existeixen aquells que lluiten amb greus problemes d’analfabetisme i mala salut i que es troben mal preparats per celebrar eleccions lliures, però que estan decidits a agafar-se desesperadament a la seva independència nacional. Inclús aquells que no desitjen o no poden prendre part en cap lluita entre l’Est i l’Oest, estan firmament agafats a la seva independència nacional. Si en els temps d’avui hi ha una sola cosa que divideix el món és la independència…, la independència de Berlín o Laos o Vietnam; l’anhel d’independència que existeix rere el teló d’acer; la pacífica transició a la independència en aquelles zones que emergeixen de la fosquetat del colonialisme i les quals dificultats alguns esperen explotar…>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: QSsgNDfFGoA – Una conferència de premsa en una veritable democràcia: els periodistes pregunten tot el que desitjen preguntar. Mai per mai, el presidente dels Estats Units d’Amèrica d’esquenes als periodistes. Cara a Cara.

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els camperols moderats acudiren a la corona i en recaptaren, per via de l’argumentació jurídica, acompanyada de donatius, a l’erari reial, una política favorable, des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic’. Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quin tipus d’organització de la remença va beneir la corona?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “No hi ha res més terrible que un poder il.limitat en mans d’un ésser limitat”. Vasyl Symonenko.

********************************************************************************************

Un país d’indústria, ciència de les arts industrials, recerca, investigació, produir més i millor, valor afegit, més exportació…Què no ho veuen això senyors del govern central i centralista del ‘Partido Popular’? Parlin amb els empresaris de vocació, tot aquells que estimen el món empresarial i tracten amb dignitat als seus treballadors, facin tornar a tots aquells empresaris que han abandonat Espanya, nació de nacions. A on van amb tants i tants funcionaris i tantes despeses per l’exèrcit?

Raymond Zhong és el periodista del ‘The Wall Street Journal’ -altres periodistes i rotatius també ho estan fent- que en un article es va mostrar partidari de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern central espanyol. Zhong va responsabilitzar Rajoy d’ofegar les Comunitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. ‘The Wall Street Journal’ va criticar el model centralista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga velocitat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l’Estat, que té <<més aeroports internacionals i més quilòmetres d’autopistes que cap altre país a l’Europa continental>> i només és superat en trens d’alta velocitat per la Xina.

També, però, campions de l’atur a l’Europa continental. Més de 6 milions de treballadors sense feina i joves que no en troben. D’aquests, 900 mil corresponen a Catalunya. A les nacions d’Espanya cada minut es perd un lloc de treball. La nació catalana -pagadora- pateix un espoli fiscal per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, de 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part de l’Estat. Un caos vergonyós. Un afogament econòmic i social de Catalunya. Un afogament al progrés, a l’educació, a la instrucció, a la sanitat, a la cultura, a la recerca i investigació…Els ciutadans contribuents, els ciutadans a l’atur ja estan més que farts. La protesta al carrer és cada vegada més nombrosa. I mentre tot això passa, el govern central espanyol no fa públiques les balances fiscals. La Catalunya pagadora rep molt i molt menys del que aporta, mentre les altres ‘regiones’ espanyoles, a excepció de País Basc, Navarra, País Valencià, Murcia, Illes Balears, Madrid i Catalunya, reben molt més del que aporten i el cas de Ceuta i Melilla és escandalós. A cap país europeu succeeix un desastre com aquest. Moltes reformes de pacotilla però res d’arribar al fons de la veritat. Pleguin home d’una vegada!

Només 7 Comunitats Autònomes, algunes d’elles nacions, aporten més del que reben. No veuen que això no pot ser de cap manera! No s’en donen vergonya? I encara parlen de la ‘marca’ Espanya! Què passa amb Melilla i Ceuta? De què parlen a la Comissió Europea, de futbol?

Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l’Estat central a les autonomies per sortir millor a la foto, una discriminació constant a les inversions i recuros que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57 per cent.

A la tertúlia del programa ‘8 al dia’ de la cadena ‘8 TV’, que té lloc en aquests moments de redactar aquest ‘post’, un tertulià acaba de comentar que una persona de Madrid que té una finca en una població d’Andalusia, li va comentar que dels nombrosos jardiners que treballen en els xalets de la zona, “cap està donat d’alta per raó de la seva activitat professional”. Si això és així, què passa a Andalusia? Què passa en altres indrets? És estrany que Espanya s’enfonsi per moments? Quina diferència hi ha entre el ‘Titànic’ i Espanya, nació de nacions?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: 509Zmc_w55g – 5zhYNg7ut_4 – Més de 30 anys després, les reformes encara pendents. Aquell president del govern si ho hagués fet. Algun politicòleg ens podria explicar què va passar? Espanya un país endarrerit.

——————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<La teoria de la independència, tant antiga com el mateix home, no es va inventar en aquest saló, però va ser aquí on la teoria es va portar a la pràctica; va ser desde aquí que es va proclamar a tot el món la frase de que <<el Déu que ens va concedir la vida, al mateix temps ens va concedir llibertat>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

(Imatge: www.tipete.com)

<<Existeixen aquells que lluiten per suplir allò que manca a una existència despullada en una terra infecunda que mai per mai ha sentit parlar de la lliure empresa, però que acaronen la idea de la independència. També existeixen aquells que lluiten amb greus problemes d’analfabetisme i mala salut i que es troben mal preparats per celebrar eleccions lliures, però que estan decidits a agafar-se desesperadament a la seva independència nacional. Inclús aquells que no desitjen o no poden prendre part en cap lluita entre l’Est i l’Oest, estan firmament agafats a la seva independència nacional. Si en els temps d’avui hi ha una sola cosa que divideix el món és la independència…,la independència de Berlín o Laos o Vietnam; l’anhel d’independència que existeix rere el teló d’acer; la pacífica transició a la independència en aquelles zones que emergeixen de la fosquetat del colonialisme i les quals dificultats alguns esperen explotar…>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé poden veure el vídeo següent: QSsgNDfFGoA – Una conferència de premsa en una veritable democràcia. Els periodistes poden preguntar el que vulguin. Mai per mai, el president dels Estats Units d’Amèrica, d’esquenes als periodistes. Cara a cara.

———————————————————————————————————–

EN COLORS

‘Els arbres de la vida’ – Cireres a la primavera al Mas Ponsjoan, de Calonge – Baix Empordà – Catalunya- Nació d’Espanya (Foto: Joana Vidal).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: xgq7QX9V2n8

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

*LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els camperols moderats acudiren a la corona i en recaptaren, per via de l’argumentació jurídica, acompanyada de donatius, a l’erari reial, una política favorable, des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic’. Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quin tipus d’organització va beneir la corona?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “No hi ha res més terrible que un poder il.limitat en mans d’un ésser limitat”. Vasyl Symonenko.Vasyl Symonenko. (Lubny Raion, (Ukrainian SSR, January 8, 1935- December 13, 1963, Cherkasy Ukrainian SSR), aged 28). A well-known Ukrainian poet, journalist, activist of dissident movement. Considerat una dels més importants figures a Ukrainian de la literatura dels anys 60.

———————————————————————————————————————————————————————————————————————-

Marc Belzunces

(Imatge: sociedad.e-noticies.es)

Ho fa amb direcció a tres camps que es podrien veure afectats: el dret a un procés equitatiu, a la vida privada o la discriminació per raons de llengua i, aquest darrer, és el que ha provocat tot l’enrenou. Sembla que en el segle XXI aquests fets no haurien de succeir a Espanya, nació de nacions, però, ésser els darrers d’Europa junt amb Grècia i Portugal dóna testimoni de moltes coses que es fan molt malament i, entre aqueixes, la lliure expressió de les llengües -ensenyament, paraula i escrit- que no gaudeixen del desenvolupament normal que la raó i la democràcia haurien de facilitar. Ara, passa de forma greu a les Comunitats Autònomes dels Països Catalans governades pel ‘Partido Popular’. Més de 36 anys de democràcia, sense cap conflicte lingüístic, i ara l’actual política del PP només porta enrenou i malestar entre els ciutadans. Cal tenir-ho molt present a les eleccions generals i autonòmiques.

Els conflictes constants, per motius de llengua, entre Catalunya i el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, en són un penós exemple i també de país endarrerit. Aquests conflictes tant lamentables posen en evidència que si les llengües que es parlen a Espanya no es poden desenvolupar amb tota llibertat -encalçament de l’idioma català a València i a les illes Balears, governades pel ‘Partido Popular’- la cultura, la instrucció, l’educació, l’economia, la recerca i la investigació, la modernitat i el progrés romandran estancats. Mai estarem, com a país europeu, en el segle que en realitat ens correspon. I això es paga molt car, de fet, com ja veiem, molts ciutadans de les nacions d’Espanya -a Catalunya ja hi ha qui passa fam i sense vivenda- ho estan passant molt malament. El 8% del PIB català surt en imposts dels ciutadans de Catalunya i no té retorn des del govern central. Les elits de l’alt funcionariat governamental i estatal, haurien de fer un esforç per comprendre tot això.

Realitzada aquesta entrada passaré a comentar els fets que m’han dut a aquesta primera exposició i també al títol del ‘post’: ‘Esdeveniment Belzunces: “la defensa denúncia la violació del conveni europeu dels drets humans”. Han dut el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que no és la primera vegada que rep queixes sobre l’Estat espanyol, si bé sí que ho és en un plet d’arrel lingüística.

La història, perquè aquests fets marquen país i fan història, és com tot seguit fem esment del que explica Òscar Palau en el rotatiu ‘El Punt Avui’, 12/4/13. <<El març del 2008, el geòleg Marc Belzunces va ser el primer objector electoral independentista, quan es va negar a anar a una mesa de les eleccions estatals. Va ser jutjat i condemnat per l’Audiència de Barcelona el 2010, però en presentar recurs de cassació a la sala penal del Tribunal Suprem se li va exigir que el traduís al castellà, tot i que altres sales del mateix òrgan ja havien acceptat i traduït originals en català. Belzunces no ho va fer; el recurs va ser declarat ‘desert’; és a dir, inexistent, i se’l va privar així del dret a una segona instància jurídica. Fins i tot va presentar recurs d’empara al Tribunal Constitucional, però l’octubre passat va decidir no admetre’l a tràmit>>.

“La llengua catalana es troba en vies de desaparició a l’Administració de Justícia. Només el 14,5% de les resolucions judicials emeses durant el 2010 es van escriure en la llengua pròpia del país”. (www.reagrupament.cat).

No es pot entendre de cap manera que si Marc Belzunces és ciutadà i contribuent català, nascut a Catalunya que forma part de les nacions d’Espanya, integrant de la nació catalana, la sala penal del Tribunal Suprem es va negar a tramitar el seu recurs perquè era en català. Cal recordar que el dret a presentar recurs en català ja està reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’altra banda, la Constitució Espanyola de 1978, diu que, <<las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>. Especial ‘respecte’, ‘protecció’ i també hi podríem afegir ‘estimació’. Sense estimació, s’esfondren els ideals dels ciutadans del món. Sense estima, s’esfondren els ideals a favor de la Terra. Sense estimació, s’esfondra la facultat de les persones de comunicar els propis pensaments o sentiments a una altra persona mitjançant la llengua. Estimar amb fets, no només amb paraules.

L’advocada Marta Clapés, recorda <<que el dret a presentar recurs en català ja està reconegut a l’Estatut, confía que una sentència favorable seria definitiva perquè el poder judicial estatal -Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional- haguessin d’acceptar recursos en català sense més debat>>. Per la seva part, l’expert jurista August Gil Matamala encara hi veu una altra raó: <<La internacionalització del procés català és imprescindible, i dur a les instàncies internacionals els problemes per la situació de desconsideració i menysteniment de la llengua és interessant i necessari>>.

I en tot aquest penós afer, l’informe del comitè d’experts del Consell d’Europa, que amonesta l’Estat espanyol per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària. Reclamen més jutges i funcionaris catalanoparlants.

<<La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>.(Constitución). Amb el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, no paren d’esclatar conflictes a les nacions d’Espanya. Fa trenta anys que a Catalunya no existeix cap problema amb la llengua catalana i castellana. No hi ha cap català que no domini perfectament el castellà. Tots els estudiants finalitzen els seus estudis dominant el castellà i el català. De totes maneres cal que s’esforcin més per estudiar i aprendre i finalitzar els seus estudis millor qualificats. Menys mòbils, menys televisió escombraries, menys sortir a les nits i més estudiar, llegir i escriure. Millor educació, millor instrucció i menys retallades vergonyoses. No poden deixar d’augmentar tant el pressupost de l’exèrcit i no retallar tant en sanitat, educació, instrucció, dependència, cultura, investigació…?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:  391hTmac3rA, VSZB_trZqLs

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Sense feina i amb poques esperances, massa joves se’n van cap a la delinqüència juvenil per obtenir els bens terrenals que creuen que la societat els ha negat. Altres, es donen a la beguda i a les drogues. I així el cicle es repeteix quan aquesta generació desposseida engendra fills a penes millor proveïts que els seus pares per enfrontar-se a la vida urbana…>>. (President John F.Kennedy, discurs davant un grup de visitants de New Haven, La Casa Blanca, Washington, D.C., 18 octubre 1963).

(Imatge: lacartachina.wordpress.com)

<<New Haven és un exemple típic de les moltes ciutats enfrontades amb problemes entremesclats i complexes. La nostra és una època de gran mobilitat. Cada any, milers de famílies es desplacen des de les zones rurals cap a els suburbi urbans. Arriben buscant una vida millor, però sovint només troben noves i inesperades barreres. Aquesta gent es troba en un ambient estrany per ells. Molts tenen, a més, el problema de la descriminació racial. La major part de les vivendes de les que poden disposar són inadequades. La majoria arriben sense especialització, buscant treball, en una època en que la tecnologia moderna està fent de forma ràpida que l’especialització sigui essencial per trobar feina. Els seus fills acudeixen a escoles ja replenes, i tot sovint creuen que els seus estudis tenen poca relació amb la realitat de les seves vides. Molts d’ells abandonen l’escola només per formar part de l’exèrcit constantment creixent dels joves a l’atur. Les condicions sanitàries i recreatives per els joves són inadequades i es veuen envoltats per el crim, l’analfabetisme, la promiscuïtat i la desesperació humanes. Sense feina i amb poques esperances, massa joves se’n van cap a la delinqüència juvenil per obtenir els bens terrenals que creuen la societat els hi ha negat. Altres es donen a la beguda i a les drogues. I així el cicle es repeteix quan aquesta generació desposseida engendra fills apenes millor proveïts que els seus pares per enfrontar-se a la vida urbana…>>. (President John F. Kennedy, parlament davant una agrupació de visitants de New Haven (Connecticut), La Casa Blanca, Washington, D.C., 18 octubre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: qmHdqWPB_S8

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els objectius de l’agitació dels remences eren els mateixos: conservar l’extensió de llurs masos, obtenir l’abolició dels mals usos i guanyar la llibertat -l’abolició de la remença. Quant a les formes d’aconseguir-los, es repartien en dues tendències: d’una banda, els camperols més rics, els moderats, que organitzaven el sindicat i duien a terme les negociacions; de l’altra, els més pobres i rebels, sempre a punt de revolta. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren fer els camperols més moderats?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Si vols fer la pau, no parlis amb els teus amics, parla als teus enemics”. Moshe Dayan.

Moshe Dayan

(Imatge: starpippins.com/moshe-dayan.html)

Moshe Dayan, Palestina, 20 de maig 1915 – Tel Aviv, Israel, 16 d’octubre 1981. Va ser un militar i polític israelià; va ser cap d’Estat Major de l’exèrcit israelià, i va tenir un paper crucial a la Guerra dels Sis Dies. Lluitador per la pau.

**********************************************************************************************

Julián Grimau

(www.antiwarsongs.org)

Aquesta va ser tota la declaració de Grimau davant la policia al ser detingut i torturat, abans de ser llançat per la finestra de la Direcció General de Seguretat. Va ser acusat de rebel.lió continuada des del 18 de juliol de 1936 fins el moment de la seva detenció el novembre de 1962, com si la guerra civil durés ja vint-i-sis anys sense interrupció.

Davant el consell de guerra va declarar: <<He exercit el meu càrrec de funcionari d’un règim perfectament legítim, la meva tasca de funcionari de la República, per la que havia lluitat des dels setze anys d’edat, d’aquesta República que defensava perquè era la que millor que assegurava els interessos del poble que encarna la veritable democràcia…Quan la policia m’ha interrogat, ha tractat de saber si havia tingut una activitat comunista; no ho he negat …He ingressat en el PC l’any 1936. Sóc membre del CC. He tornat a Espanya a traballar per la instauració d’un règim democràtic que havia donat al poble espanyol el màxim de llibertat i de benestar…Sóc comunista i ho seguiré sent tota la meva vida. Actuaré com a comunista sempre que tingui ocasió>>.

IU Las Cabezas de San Juan: A la memoria de Julián Grimau

(Imatge: asambleacabezassanjuan)

En consell sumaríssim, sense testimonis, va ser condemnat a la pena de mort. De res van servir les protestes en tot el món, la intervenció personal de Khruchov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica (1953-1964) i primer ministre (1958-1964); el laborista Wilson, Primer Ministre del Regne Unit; de la reina mare de Bélgica, de totes les forces democràtiques franceses i italianes…Julián Grimau va ser afusellat el 22 d’abril de 1963. (Imagenes y Recuerdos 1959-1970).

(Imatge:agrupacionjuliangrimau.blogspot.com)

Sentència complida <<Ha sido cumplida, en la madrugada de ayer, la sentencia de pena capital dictada por la jurisdicción competente contra Julián Grimau García>>. (L’única informació apareguda sobre l’execució de Julián Grimau: un petit requadre en la pàgina de successos del diari ABC).

Julián Grimau García republicà i comunista va ser afusellat el 22 d’abril de 1963, per ordre del feixisme franquista comandat pel general colpista i dictador Franco. Feia 24 anys que, es deia, havia finalitzat la guerra ‘incivil’ espanyola, però, 24 anys després, a Espanya -nació de nacions constretes i amargades- encara s’afusellava per ser republicà espanyol. Del govern constitucional i legal de la República votat a les urnes pel poble sobirà. Milers de republicans espanyols exiliats a l’estranger, altres malalts i morts a les presons franquistes, altres afusellats, 24 anys després de la guerra ‘incivil’ espanyola. Julián Grimau García, afusellat a Madrid el 22 d’abril de 1963. Catorze anys després, el 9 d’abril de 1977, el Partit Comunista d’Espanya va ser legalitzat després d’haver estat prop de 40 anys proscrit. Va ser inscrit en l’anomenat ‘Registro de Asociaciones Políticas del Ministerio de la Gobernación’. Julián Grimau García i molts altres republicans ja havien estat afusellats uns anys abans. Tot just en feia 40 dels criminals bombardejos feixistes i nazis sobre la població civil de Guernica i Barcelona. <<A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años>>. Ho va dir, l’any 1842, el general espanyol Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro. L’any 1938, els dies 16, 17 i 18 de març, durant 72 hores, un altre bombardeig aeri massiu sobre la població civil de Barcelona. Més de 1300 persones mortes i més de 2000 ferides. El salvatgisme per raciocini.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: bvW9AGUNLXU, D2N1CJBLnPY (Contra les dictadures).

************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<És un alt honor per a qualsevol ciutadà de la gran República parlar en aquest lloc i precisament en el Dia de la Independència. Parlar com a president dels Estats Units als caps executius dels nostres cinquanta Estats és una oportunitat i una obligació. La necessitat d’una deferència entre el Govern nacional i els varis Estats és una indeleble lliçó de la nostra història>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

(Imatge: neildiamond.com)

<<Avui, cent vuitanta sis anys més tard, aquesta Declaració, les quals línies gairebé il.legibles sobre pargamí groguenc vaig veure la darrera setmana en els Arxius Nacionals de Washington, és encara un document revolucionari. Llegir-lo avui és com escoltar la crida d’un clarí. Doncs aquesta Declaració va deslligar no simplement una revolució contra els britànics, sinó que, així mateix, va produir una veritable revolució en els assumptes humans. Els seus autors, indubtablement, coneixien la seva importància mundial, i George Washington va declarar que la llibertat i l’autogovern <<acabaven de ser posats en joc com experiment a les mans del poble nord-americà>>. D’això en fa cent vuitanta sis anys; i aquesta doctrina d’independència nacional va sacsejar el món, i en el món d’avui continua sent la força més poderosa de totes>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo seguent: ouRbkBAOGEw

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El camp català, afectat per la ‘Pesta Negra’, havia deixat enrera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjuntura difícil. Els successius estralls demogràfics, l’enduriment de la servitud i l’adversitat econòmica propiciaren l’agitació dels remences, que començà entre 1380 i 1390 i es manifestà en l’avalot del Call, el 1391, i després en els atacs contra els representants. (Ulisses 11).

La Guerra dels Remences

(Imatge: ca.wikipedia.org)

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quins vàren ser els objectius de l’agitació dels remences?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Les preferències sexuals de certs personatges han de ser un secret entre ells tres”. Irv Kupunit.

———————————————————————————————————–

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: UWtAZwxK5H0

És una manera de pensar en la subtracció de diners dels estalvis dels treballadors, pensionistes, famílies i tota la bona gent que ja paga moltíssims imposts i a més a més ajuden als seus familiars a l’atur -més de 5 milions a Espanya-, que els dirigents polítics i econòmics europeus han anunciat, amenaçat, espantat i indignat als ciutadans i contribuents de països europeus, entre ells Espanya. Però, és que, a més a més, amb les seves paraules irresponsables esfondren la borsa i els plans de pensions. Les garrotades sempre contra la classe treballadora, la gent estalviadora que passen sacrificis per poguer estalviar. És que l’estalvi ha deixat de ser una virtut? Han de pagar justs per pecadors?

I mentre això passa, mirin que llegim en el ‘The New York Times’: <<El frau fiscal a Espanya, en els sectors de les grans famílies, les grans empreses i la gran banca, és una pràctica molt comú. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol -central i autonomies- no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleig la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya amb relació a la mitjana de la Unió Europea -66.000 milions d’euros-, és a dir, la despesa que Espanya deuria de finançar en la justícia social del seu Estat del Benestar: sanitat, educació, instrucció, escoles per la infància, serveis a persones amb dependència i altres, amb relació al nivell del seu desenvolupament econòmic i que no pot gastar perquè l’Estat no recull els fons esmentats. I una de les causes d’això és precisament degut al frau fiscal realitzat per aquests col.lectius esmentats pel ‘The New York Times’. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recaptar-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària es centra en els autònoms i professions liberals, el qual frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total…>>. Només afegir que el frau fiscal a Espanya és del 23% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 13%. L’article és de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha exercit durant 35 anys com a Professor de Polítiques Públiques en el John Hopkins University i ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. El seu article -que tothom hauria de llegir- és més extens i clarificador i demanen la seva divulgació tant com es pugui. “De ahí -escriu Vicenç Navarro- que tenga que agradecer al diario que se atreve a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica ‘The New York Times’ i el mío propio, no tienen fàcil publicación en nuestro país. Es lo que se llama “libertad de prensa”.

No només es tracta de la llibertat de premsa, sinó del desenvolupament social, econòmic i de justícia social d’Espanya, nació de nacions, i dels roïns que ho impedeixen, amb un menyspreu tant gran cap a milions dels seus compatriotes.

Això sí, la xerrameca és tant abundant com els oceans -s’han de justificar sous enormes- i, sota les seves aigües, hi van a parar els anhels i aspiracions dels més de 5 milions de treballadors a l’atur que, en aquests moments, deambulen pels territoris nacionals. O, que com en els anys 60, a les postades de les estacions de ferrocarril ja no hi cabien persones i maletes.

Immensa fuga de capitals i ciutadans. Els més ben preparats, els millors se’n van. El país queda sense vestir, despullat com un esquelet. Només queda la xerrera i un article de la Constitució, el 35, que roman enllosat sota lletres de plom. Com la dignitat de persones i famílies soterrades sota la vessant riquesa provinent de l’engany, la trampa, la corruptela, la corrupció, el frau…i, per aquest motiu, el poder i l’abús de poder tremolen només d’escoltar la paraula ‘revolució’. El papa Francesc tindrà una tasca faraònica per a cristianitzar el món cristià.

Molta xerrameca però cap solució, davant l’espoli fiscal que pateix Catalunya. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de la nació catalana -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern de l’Estat. Això ja està provocant a Catalunya un desolador retard social i econòmic que empeny a molts ciutadans i a les seves famílies cap a la indigència, cap a la fam. És el desànim total d’una societat que vol ser lliure, perquè no accepta una farsa com autonomia ni un Estatut ‘referendat’ i després, sentenciat, retallat, censurat…

És la causa de que, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien la seva conformitat a la independència. Quan els estudis universitaris i els grans coneixements humanístics, socials i econòmics dels grans manegadors del poder, deriven la intel.ligència cap a nivell zero, resulta que la Terra no és un planeta de forma rodona, sinó que és una superfície plana sense fi. Així, l’enteniment i la solució poden romandre emparedats fins que l’infern es congeli.

Vergonya, senyors, vergonya! El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no s’atreveix a publicar les balances fiscals actuals. Es tracta d’ofegar Catalunya que ja ha dit i diu, prou!

Llegeixo en el rotatiu ‘El Punt Avui’ -23/3/13- allò que destaca Germà Capdevila a prop de la reflexió, feta en el Cercle d’Economia, dels acadèmics del Col.lectiu Wilson: <<Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació -per exemple- i saltar del lloc 29è al 6è en el ranquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els imposts i així reactivar l’economia productiva>>. En l’espai, ‘La frase del dia’, llegim en el mateix diari i dia: <<Si totes dues parts tenen voluntat de diàleg, tot el que en sorgeixi i sigui positiu per als ciutadans catalans serà benvingut>>. Ho diu Soraya Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol.

Vergonya, senyors, vergonya! Això no pot continuar d’aquesta manera.

Cal diàleg, és veritat, però aquest ha d’anar acompanyat del sentit de la llibertat, democràcia, intel.ligència, un nivell polític molt alt, progressisme, consens i, per damunt de tot, estimació  cap a Catalunya per comprendre i saber acceptar els anhels i aspiracions dels seus ciutadans. Com a nació ha contribuït i contribueix fins a l’extenuació a la prosperitat d’Espanya. Ara, Catalunya, vol volar d’acord amb la seva força, responsabilitat i les seves possibilitats. S’ha de trobar la manera de que ho pugui fer. Amb normalitat, seny i, per damunt de tot, democràcia i llibertat.

Catalunya ha dit, prou!

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Allò que en realitat va distingir aquest document d’altres semblants va ser la final i irrevocable decisió que en el qual es va prendre d’assegurar la independència d’Estats lliures a allò que fins aquells moments havien estat colònies i dedicar a l’assoliment d’aquest objectiu les seves vides, fortunes i el seu honor>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962.

(Imatge: realityreviewed.com)

<<A causa de que el nostre sistema està dissenyat per esperonar les diferències i la dissensió; a causa de que les seves verificacions i comparacions estan disenyats per preservar els drets de l’individu i de la localitat contra una autoritat central preeminent, vostès i jo reconeixem la mesura en que depenem els uns dels altres per aconseguir realitzar l’operació, sempre plena de promeses d’èxit, de la nostra única i feliç forma de govern. El nostre sistema i la nostra llibertat permeten en ocasions que el legislador s’enfronti a l’executiu; l’Estat al Govern federal; la ciutat contra el camp; partit contra partit; interessos contra altres interessos, tots en competició o en lluita els uns contra els altres. La nostra tasca -la tasca de vostès a la Cambra i la meva a la Casa Blanca- és arribar a teixir amb tots aquests fils una textura de llei i de progrés. Altres poden dedicar-se al debat, a la discussió, i a aquest darrer luxe, al del lliure consell. La nostra responsabilitat és la de la decisió, doncs governar és elegir>>.

<<Així, doncs, de fet, vostès i jo som els executors del testament subscrit per aquells que es vàren reunir en aquest històric saló es compleixen avui cent vuitanta sis anys. Doncs es vàren reunir per estampar els seus noms en un document que va ser, per damunt de tot, un document de valent decisió i no de pura retòrica. Va ser, també és cert, un document de protesta, però les protestes ja havien estat fetes abans. Va ser un document en el qual van exposar les seves queixesn amb eloqüència; però tal eloqüència no era la primera vegada que s’escoltava. Allò que en realitat va distingir aquest document d’altres semblants va ser la final i irrevocable decisió que en el qual es va prendre d’assegurar la independència d’Estats lliures a allò que fins aquells moments havien estat colònies i dedicar l’assoliment d’aquest objectiu les seves vides, les seves fortunes i el seu honor>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:bgWRxNUR494

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En definitiva, el rei catalano-aragonès Alfons IV només tenia, segons Vicens Vives, la intenció de <<defensar les rutes comercials devers Rodes i Alexandria>> en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d’aquests interessos. Tanmateix, aquesta política expansiva coincidí amb la davallada del gran comerç i amb l’esclat definitiu de la crisi de 1440-1445. Els Països Catalans, que maldaven per convertir-se en un estat modern, no comprenien les necessitats imperials de la corona i constantment enviaven ambaixadors a Nàpols que pregaven al rei que tornés. P.Vilar observa ací una <<sobrevaloració de les possibilitats del moment>> i la manca de coincidència entre una classe mercantil catalana que veia disminuir els seus guanys i un rei expansionista. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Per quin motiu el camp català va deixar enrera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjutura difícil?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “No existeix passió més poderosa que la peresa”. Samuel Beckett.

(Imatge: estanislao 1975.blogspot.com)

Samuel Barclay Beckett (Dublín, 13 d’abril de 1906 – París, 22 de desembre de 1989) fou un escriptor d’obres teatrals, novel.lista i poeta irlandès. Les obres de Beckett són fonamentalment minimalistes, i profundament pessimistes quant a la naturalesa i condició humanes, tot i que el pessimisme es veu compensat amb un gran sentit de l’humor.

Beckett va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1969. Se’l considera un dels representants més destacats de l’experimentalisme literari del segle XX i del teatre de l’absurd. Amic i col.laborador de James Joyce, és conegut universalment per obres com la trilogia de novel.les ‘Molloy’ (1951), ‘Malone mor’ (1951), i ‘L’innombrable’ (1953) i pel text teatral ‘Tot esperant Godot’ (1952). Bona part de la seva producció literària posterior al 1945 va ser escrita en francès. El 1969 va rebre el Premi Nobel de Literatura. D’aleshores ençà va reduir la producció literària i va experimentar amb nous mitjans visuals, com ara la televisió i el cinema. (De Viquipèdia).

———————————————————————————————————–

(Imatge: imaginarlaciencia.wordpress.com)

No sé si correspon al títol més apropiat, però, avui dia, gairebé tot funciona al revés. Anar cap per avall, per això anem com anem, és a dir, no anar enlloc. Això sí, la xerrameca és tant abundant com els oceans i, sota les seves aigües, hi van a parar els anhels i aspiracions dels més de 5 milions de treballadors a l’atur que, en aquests moments, deambulen pels territoris de les nacions d’Espanya. O, que com en els anys 60, a les postades de les estacions de ferrocarril ja no hi cabien persones ni maletes.

Immensa fuga de capitals i de ciutadans. Els més ben preparats, els millors se’n van. El país queda sense vestir, despullat com un esquelet. Només queda la xerrera i un article de la Constitució, el 35, que roman enllosat sota lletres de plom. Com la dignitat de persones i famílies soterrades sota la vessant riquesa de l’engany, la trampa, la corruptela, la corrupció, el frau…i, per aquest motiu, el poder i l’abús de poder tremolen només d’escoltar la paraula ‘revolució’. El papa Francesc tindrà una tasca faraònica per a cristianitzar el món cristià.

Molta xerrameca però cap solució, davant l’espoli fiscal que pateix Catalunya. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de la nació catalana -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern de l’Estat. Això ja està provocant a Catalunya un desolador retard social i econòmic que empeny a molts ciutadans i a les seves famílies cap a la indigència, cap a la fam. És el desànim total d’una societat que vol ser lliure, perquè no accepta una farsa com autonomia ni un Estatut referendat i després, sentenciat, retallat, censurat…

És la causa de que, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien la seva conformitat a la independència. Quan els estudis univesitaris i els grans coneixements humanístics, socials i econòmics dels grans manegadors del poder, deriven la intel.ligència cap a nivell de zero, resulta que la Terra no és un planeta de forma rodona, sinó que és una superfície plana sense fi. Així, l’enteniment i la solució poden romandre emparedats fins que l’infern es congeli.

Llegeixo en el rotatiu ‘El Punt Avui’ -23/3/13- allò que destaca Germà Capdevila a prop de la reflexió, feta en el Cercle d’Economia, dels acadèmics del Col.lectiu Wilson: <<Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació -per exemple- i saltar del lloc 29è al 6è en el ranquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els imposts i així reactivar l’economia productiva>>. En l’espai, ‘La frase del dia”, llegim en el mateix diari i dia: <<Si totes dues parts tenen voluntat de diàleg, tot el que en sorgeixi i sigui positiu per als ciutadans catalans serà benvingut>>. Ho diu Soraya Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol.

(Imatge: blocfpr.blogspot.com)

Soraya Sáenz de Santamaria

Cal diàleg, és veritat, però aquest ha d’anar acompanyat del sentit de la llibertat, democràcia, intel.ligència, un nivell polític molt alt, progressisme, consens i, per damunt de tot, estimació cap a Catalunya per comprendre i saber acceptar els anhels i aspiracions dels seus ciutadans. Com a nació ha contribuït i contribueix fins a l’extenuació a la prosperitat d’Espanya. Ara, Catalunya, vol volar d’acord amb la seva força i les seves possibilitats. S’ha de trobar la manera de que ho pugui fer. Amb normalitat i seny.

I tot fent esment del títol ‘d’àngels a dimonis, de dimonis a àngels’, només un apunt tret del nord-americà ‘The New York Times’. És una manera de pensar en la subtracció de diners dels estalvis dels treballadors, pensionistes, famílies i tota la bona gent que ja paga moltíssims imposts i a més a més ajuden als seus familiars a l’atur -més de 5 milions a Espanya-, que els dirigents polítics i econòmics europeus han anunciat, amenaçat, espantat i indignat als ciutadans i contribuents de països europeus, entre ells Espanya. Les garrotades sempre contra la classe treballadora, la gent estalviadora que passen sacrificis per poguer fer-ho. Però, és que, a més a més, amb les seves paraules irresponsables esfondren la borsa i els plans de pensions.

I mentre això passa, mirin que llegim en el ‘The New York Times’: <<El frau fiscal a Espanya, en els sectors de les grans famílies, les grans empreses i la gran banca, és una pràctica molt comú. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol -central i autonomies- no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleig la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya amb relació a la mitjana de la Unió Europea -66.000 milions d’euros-, és a dir, la despesa que Espanya deuria de finançar en la justícia social del seu Estat del Benestar: sanitat, educació, instrucció, escoles per la infància, serveis a persones amb dependència i altres, amb relació al nivell del seu desenvolupament econòmic i que no pot gastar perquè l’Estat no recull els fons esmentats. I una de les causes d’això és precisament degut al frau fiscal realizat per aquests col.lectius esmentats pel ‘The New York Times’. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recaptar-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària es centra en els autònoms i professions liberals, el qual frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total…>>. Només afegir que el frau fiscal a Espanya és del 23% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 13%. L’article és de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Durant 35 anys ha exercit com a Professor de Polítiques Públiques en el John Hopkins University i ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. El seu article és més extens i clarificador i demanen la seva divulgació tant com es pugui. “De ahí -escriu Vicenç Navarro- que tenga que agradecer al diario que se atreve a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica ‘The New York Times’ i el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman “libertad de prensa”.

No només es tracta de la llibertat de premsa, sinó del desenvolupament social, econòmic i de justícia social d’Espanya, nació de nacions, i dels roïns que ho impedeixen, amb un menyspreu tant gran cap a milions dels seus compatriotes.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: 9oWYSZNnMHg,

3IDN4b58pTU Estimació al seu país, al poble, a la democràcia i la llibertat. Tota una vida política com a servidor públic fins el darrer dia de la seva vida i el seu últim discurs.

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Tota nació té les seves pròpies tradicions, els seus propis valors, les seves aspiracions. La nostra ajuda contribuirà a que altres nacions puguin preservar la seva independència i prossegueixin en el seu desenvolupament, però no podem refer-les segons la nostra pròpia imatge. No podem redactar les seves lleis, ni podem dirigir els seus governs o dictar la seva política>>. (President John F. Kennedy, Tabernacle Mormón de Salt Lake City, 26 setembre 1963).

De dreta a esquerra, Konrad Adenauer, canciller de la R.F.A., Willy Brandt, alcalde de Berlín Oest i el president dels EUA, John F. Kennedy, en la seva visita a Berlín.

(Imatge: http://dw.de/p/3brY)

<<Si aquesta nació ha de sobreviure i assolir l’èxit en el món actual, devem tenir ben present les realitats del món; i és a aquestes realitats a qual ara em refereixo>>.

<<En primer lloc, devem reconèixer que no podem refer el món simplement amb una ordre nostre. Quan ni tan sols podem aconseguir que tot el nostre poble assoleixi la seva ciutadania completa sense actes de violència, puguem comprendre quan més difícil resulta controlar els aconteixements més enllà de les nostres fronteres. Tota nació té les seves pròpies tradicions, els seus propis valors, les seves pròpies aspiracions. La nostra ajuda contribuirà a que altres nacions puguin preservar la seva independència i prossegueixin el seu desenvolupament, però no podem refer-les segons la nostra pròpia imatge. No podem redactar les seves lleis, ni podem dirigir els seus governs o dictar la seva política>>.

<<En segon lloc, devem reconèixer que tota nació determina la seva política en relació amb els seus propis interessos. <<No es pot confiar en cap nació -va escriure George Washington- excepte en allò que roman d’acord amb els seus propis interessos; i cap home d’estat o polític prudent oblidarà aquest principi>>. L’interès nacional és més poderós que la ideologia, i els recents aconteixements dintre l’imperi comunista ens ho demostran amb tota claritat. L’amistat, com digué Palmerston, pot estretir-se o esvair-se, però els interessos romanen>>. (President John F. Kennedy, Tabernacle Mormón de Salt Lake City, 26 setembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 37Hzaywi-Jw

Salutacions entre JFK i el mestre Pau Casals.

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’amenaça turca féu que els regnes balcànics demanessin l’ajut i la protecció del rei català, el nom del qual es veié així lligat al de territoris com Bòsnia, Árta, Sèrbia, Albània. Això no obstant, la participació d’Alfons IV en els afers balcànics fou més aviat formal i mai excessivament compromesa. En definitiva, el rei catalano-aragonès només tenia, segons Vicens Vives, la intenció de <<defensar les rutes comercials devers Rodes i Alexandria>> en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d’aquests interessos. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera aquesta política expansiva coincidí amb la devallada del gran comerç?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “La ment pot senzillament no ser prou gran per comprendre la ment”. Colin MacGinn.

Colin McGinn was born (10 March 1950) in West Hartlepool, County Durham, England. Is a British philosopher, currently Professor of Philosophy and Cooper Fellow at the University of Miami. He previously held teaching positions at the University of Oxford and Rutgers University.

McGinn is best known for his work in the philosophy of mind, and is the author of over 20 books on this and other areas of philosophy, including ‘The Character of Mind’ (1982), ‘The Problem of Consciousness’ (1991), ‘Consciousness and Its Objects’ (2004), and ‘The Meaning of Disgust’, (2011).

(Imatge: www.atheistmissiohary.com)

**********************************************************************************************