Un país d’indústria, ciència de les arts industrials, recerca, investigació, produir més i millor, valor afegit, més exportació…Què no ho veuen això senyors del govern central i centralista del ‘Partido Popular’? Parlin amb els empresaris de vocació, tot aquells que estimen el món empresarial i tracten amb dignitat als seus treballadors, facin tornar a tots aquells empresaris que han abandonat Espanya, nació de nacions. A on van amb tants i tants funcionaris i tantes despeses per l’exèrcit?

Raymond Zhong és el periodista del ‘The Wall Street Journal’ -altres periodistes i rotatius també ho estan fent- que en un article es va mostrar partidari de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern central espanyol. Zhong va responsabilitzar Rajoy d’ofegar les Comunitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. ‘The Wall Street Journal’ va criticar el model centralista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga velocitat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l’Estat, que té <<més aeroports internacionals i més quilòmetres d’autopistes que cap altre país a l’Europa continental>> i només és superat en trens d’alta velocitat per la Xina.

També, però, campions de l’atur a l’Europa continental. Més de 6 milions de treballadors sense feina i joves que no en troben. D’aquests, 900 mil corresponen a Catalunya. A les nacions d’Espanya cada minut es perd un lloc de treball. La nació catalana -pagadora- pateix un espoli fiscal per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, de 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part de l’Estat. Un caos vergonyós. Un afogament econòmic i social de Catalunya. Un afogament al progrés, a l’educació, a la instrucció, a la sanitat, a la cultura, a la recerca i investigació…Els ciutadans contribuents, els ciutadans a l’atur ja estan més que farts. La protesta al carrer és cada vegada més nombrosa. I mentre tot això passa, el govern central espanyol no fa públiques les balances fiscals. La Catalunya pagadora rep molt i molt menys del que aporta, mentre les altres ‘regiones’ espanyoles, a excepció de País Basc, Navarra, País Valencià, Murcia, Illes Balears, Madrid i Catalunya, reben molt més del que aporten i el cas de Ceuta i Melilla és escandalós. A cap país europeu succeeix un desastre com aquest. Moltes reformes de pacotilla però res d’arribar al fons de la veritat. Pleguin home d’una vegada!

Només 7 Comunitats Autònomes, algunes d’elles nacions, aporten més del que reben. No veuen que això no pot ser de cap manera! No s’en donen vergonya? I encara parlen de la ‘marca’ Espanya! Què passa amb Melilla i Ceuta? De què parlen a la Comissió Europea, de futbol?

Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l’Estat central a les autonomies per sortir millor a la foto, una discriminació constant a les inversions i recuros que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57 per cent.

A la tertúlia del programa ‘8 al dia’ de la cadena ‘8 TV’, que té lloc en aquests moments de redactar aquest ‘post’, un tertulià acaba de comentar que una persona de Madrid que té una finca en una població d’Andalusia, li va comentar que dels nombrosos jardiners que treballen en els xalets de la zona, “cap està donat d’alta per raó de la seva activitat professional”. Si això és així, què passa a Andalusia? Què passa en altres indrets? És estrany que Espanya s’enfonsi per moments? Quina diferència hi ha entre el ‘Titànic’ i Espanya, nació de nacions?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: 509Zmc_w55g – 5zhYNg7ut_4 – Més de 30 anys després, les reformes encara pendents. Aquell president del govern si ho hagués fet. Algun politicòleg ens podria explicar què va passar? Espanya un país endarrerit.

——————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<La teoria de la independència, tant antiga com el mateix home, no es va inventar en aquest saló, però va ser aquí on la teoria es va portar a la pràctica; va ser desde aquí que es va proclamar a tot el món la frase de que <<el Déu que ens va concedir la vida, al mateix temps ens va concedir llibertat>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

(Imatge: www.tipete.com)

<<Existeixen aquells que lluiten per suplir allò que manca a una existència despullada en una terra infecunda que mai per mai ha sentit parlar de la lliure empresa, però que acaronen la idea de la independència. També existeixen aquells que lluiten amb greus problemes d’analfabetisme i mala salut i que es troben mal preparats per celebrar eleccions lliures, però que estan decidits a agafar-se desesperadament a la seva independència nacional. Inclús aquells que no desitjen o no poden prendre part en cap lluita entre l’Est i l’Oest, estan firmament agafats a la seva independència nacional. Si en els temps d’avui hi ha una sola cosa que divideix el món és la independència…,la independència de Berlín o Laos o Vietnam; l’anhel d’independència que existeix rere el teló d’acer; la pacífica transició a la independència en aquelles zones que emergeixen de la fosquetat del colonialisme i les quals dificultats alguns esperen explotar…>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé poden veure el vídeo següent: QSsgNDfFGoA – Una conferència de premsa en una veritable democràcia. Els periodistes poden preguntar el que vulguin. Mai per mai, el president dels Estats Units d’Amèrica, d’esquenes als periodistes. Cara a cara.

———————————————————————————————————–

EN COLORS

‘Els arbres de la vida’ – Cireres a la primavera al Mas Ponsjoan, de Calonge – Baix Empordà – Catalunya- Nació d’Espanya (Foto: Joana Vidal).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: xgq7QX9V2n8

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

*LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els camperols moderats acudiren a la corona i en recaptaren, per via de l’argumentació jurídica, acompanyada de donatius, a l’erari reial, una política favorable, des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic’. Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quin tipus d’organització va beneir la corona?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “No hi ha res més terrible que un poder il.limitat en mans d’un ésser limitat”. Vasyl Symonenko.Vasyl Symonenko. (Lubny Raion, (Ukrainian SSR, January 8, 1935- December 13, 1963, Cherkasy Ukrainian SSR), aged 28). A well-known Ukrainian poet, journalist, activist of dissident movement. Considerat una dels més importants figures a Ukrainian de la literatura dels anys 60.

———————————————————————————————————————————————————————————————————————-

Marc Belzunces

(Imatge: sociedad.e-noticies.es)

Ho fa amb direcció a tres camps que es podrien veure afectats: el dret a un procés equitatiu, a la vida privada o la discriminació per raons de llengua i, aquest darrer, és el que ha provocat tot l’enrenou. Sembla que en el segle XXI aquests fets no haurien de succeir a Espanya, nació de nacions, però, ésser els darrers d’Europa junt amb Grècia i Portugal dóna testimoni de moltes coses que es fan molt malament i, entre aqueixes, la lliure expressió de les llengües -ensenyament, paraula i escrit- que no gaudeixen del desenvolupament normal que la raó i la democràcia haurien de facilitar. Ara, passa de forma greu a les Comunitats Autònomes dels Països Catalans governades pel ‘Partido Popular’. Més de 36 anys de democràcia, sense cap conflicte lingüístic, i ara l’actual política del PP només porta enrenou i malestar entre els ciutadans. Cal tenir-ho molt present a les eleccions generals i autonòmiques.

Els conflictes constants, per motius de llengua, entre Catalunya i el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, en són un penós exemple i també de país endarrerit. Aquests conflictes tant lamentables posen en evidència que si les llengües que es parlen a Espanya no es poden desenvolupar amb tota llibertat -encalçament de l’idioma català a València i a les illes Balears, governades pel ‘Partido Popular’- la cultura, la instrucció, l’educació, l’economia, la recerca i la investigació, la modernitat i el progrés romandran estancats. Mai estarem, com a país europeu, en el segle que en realitat ens correspon. I això es paga molt car, de fet, com ja veiem, molts ciutadans de les nacions d’Espanya -a Catalunya ja hi ha qui passa fam i sense vivenda- ho estan passant molt malament. El 8% del PIB català surt en imposts dels ciutadans de Catalunya i no té retorn des del govern central. Les elits de l’alt funcionariat governamental i estatal, haurien de fer un esforç per comprendre tot això.

Realitzada aquesta entrada passaré a comentar els fets que m’han dut a aquesta primera exposició i també al títol del ‘post’: ‘Esdeveniment Belzunces: “la defensa denúncia la violació del conveni europeu dels drets humans”. Han dut el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que no és la primera vegada que rep queixes sobre l’Estat espanyol, si bé sí que ho és en un plet d’arrel lingüística.

La història, perquè aquests fets marquen país i fan història, és com tot seguit fem esment del que explica Òscar Palau en el rotatiu ‘El Punt Avui’, 12/4/13. <<El març del 2008, el geòleg Marc Belzunces va ser el primer objector electoral independentista, quan es va negar a anar a una mesa de les eleccions estatals. Va ser jutjat i condemnat per l’Audiència de Barcelona el 2010, però en presentar recurs de cassació a la sala penal del Tribunal Suprem se li va exigir que el traduís al castellà, tot i que altres sales del mateix òrgan ja havien acceptat i traduït originals en català. Belzunces no ho va fer; el recurs va ser declarat ‘desert’; és a dir, inexistent, i se’l va privar així del dret a una segona instància jurídica. Fins i tot va presentar recurs d’empara al Tribunal Constitucional, però l’octubre passat va decidir no admetre’l a tràmit>>.

“La llengua catalana es troba en vies de desaparició a l’Administració de Justícia. Només el 14,5% de les resolucions judicials emeses durant el 2010 es van escriure en la llengua pròpia del país”. (www.reagrupament.cat).

No es pot entendre de cap manera que si Marc Belzunces és ciutadà i contribuent català, nascut a Catalunya que forma part de les nacions d’Espanya, integrant de la nació catalana, la sala penal del Tribunal Suprem es va negar a tramitar el seu recurs perquè era en català. Cal recordar que el dret a presentar recurs en català ja està reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’altra banda, la Constitució Espanyola de 1978, diu que, <<las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>. Especial ‘respecte’, ‘protecció’ i també hi podríem afegir ‘estimació’. Sense estimació, s’esfondren els ideals dels ciutadans del món. Sense estima, s’esfondren els ideals a favor de la Terra. Sense estimació, s’esfondra la facultat de les persones de comunicar els propis pensaments o sentiments a una altra persona mitjançant la llengua. Estimar amb fets, no només amb paraules.

L’advocada Marta Clapés, recorda <<que el dret a presentar recurs en català ja està reconegut a l’Estatut, confía que una sentència favorable seria definitiva perquè el poder judicial estatal -Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional- haguessin d’acceptar recursos en català sense més debat>>. Per la seva part, l’expert jurista August Gil Matamala encara hi veu una altra raó: <<La internacionalització del procés català és imprescindible, i dur a les instàncies internacionals els problemes per la situació de desconsideració i menysteniment de la llengua és interessant i necessari>>.

I en tot aquest penós afer, l’informe del comitè d’experts del Consell d’Europa, que amonesta l’Estat espanyol per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària. Reclamen més jutges i funcionaris catalanoparlants.

<<La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>.(Constitución). Amb el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, no paren d’esclatar conflictes a les nacions d’Espanya. Fa trenta anys que a Catalunya no existeix cap problema amb la llengua catalana i castellana. No hi ha cap català que no domini perfectament el castellà. Tots els estudiants finalitzen els seus estudis dominant el castellà i el català. De totes maneres cal que s’esforcin més per estudiar i aprendre i finalitzar els seus estudis millor qualificats. Menys mòbils, menys televisió escombraries, menys sortir a les nits i més estudiar, llegir i escriure. Millor educació, millor instrucció i menys retallades vergonyoses. No poden deixar d’augmentar tant el pressupost de l’exèrcit i no retallar tant en sanitat, educació, instrucció, dependència, cultura, investigació…?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:  391hTmac3rA, VSZB_trZqLs

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Sense feina i amb poques esperances, massa joves se’n van cap a la delinqüència juvenil per obtenir els bens terrenals que creuen que la societat els ha negat. Altres, es donen a la beguda i a les drogues. I així el cicle es repeteix quan aquesta generació desposseida engendra fills a penes millor proveïts que els seus pares per enfrontar-se a la vida urbana…>>. (President John F.Kennedy, discurs davant un grup de visitants de New Haven, La Casa Blanca, Washington, D.C., 18 octubre 1963).

(Imatge: lacartachina.wordpress.com)

<<New Haven és un exemple típic de les moltes ciutats enfrontades amb problemes entremesclats i complexes. La nostra és una època de gran mobilitat. Cada any, milers de famílies es desplacen des de les zones rurals cap a els suburbi urbans. Arriben buscant una vida millor, però sovint només troben noves i inesperades barreres. Aquesta gent es troba en un ambient estrany per ells. Molts tenen, a més, el problema de la descriminació racial. La major part de les vivendes de les que poden disposar són inadequades. La majoria arriben sense especialització, buscant treball, en una època en que la tecnologia moderna està fent de forma ràpida que l’especialització sigui essencial per trobar feina. Els seus fills acudeixen a escoles ja replenes, i tot sovint creuen que els seus estudis tenen poca relació amb la realitat de les seves vides. Molts d’ells abandonen l’escola només per formar part de l’exèrcit constantment creixent dels joves a l’atur. Les condicions sanitàries i recreatives per els joves són inadequades i es veuen envoltats per el crim, l’analfabetisme, la promiscuïtat i la desesperació humanes. Sense feina i amb poques esperances, massa joves se’n van cap a la delinqüència juvenil per obtenir els bens terrenals que creuen la societat els hi ha negat. Altres es donen a la beguda i a les drogues. I així el cicle es repeteix quan aquesta generació desposseida engendra fills apenes millor proveïts que els seus pares per enfrontar-se a la vida urbana…>>. (President John F. Kennedy, parlament davant una agrupació de visitants de New Haven (Connecticut), La Casa Blanca, Washington, D.C., 18 octubre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: qmHdqWPB_S8

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els objectius de l’agitació dels remences eren els mateixos: conservar l’extensió de llurs masos, obtenir l’abolició dels mals usos i guanyar la llibertat -l’abolició de la remença. Quant a les formes d’aconseguir-los, es repartien en dues tendències: d’una banda, els camperols més rics, els moderats, que organitzaven el sindicat i duien a terme les negociacions; de l’altra, els més pobres i rebels, sempre a punt de revolta. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren fer els camperols més moderats?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Si vols fer la pau, no parlis amb els teus amics, parla als teus enemics”. Moshe Dayan.

Moshe Dayan

(Imatge: starpippins.com/moshe-dayan.html)

Moshe Dayan, Palestina, 20 de maig 1915 – Tel Aviv, Israel, 16 d’octubre 1981. Va ser un militar i polític israelià; va ser cap d’Estat Major de l’exèrcit israelià, i va tenir un paper crucial a la Guerra dels Sis Dies. Lluitador per la pau.

**********************************************************************************************

Julián Grimau

(www.antiwarsongs.org)

Aquesta va ser tota la declaració de Grimau davant la policia al ser detingut i torturat, abans de ser llançat per la finestra de la Direcció General de Seguretat. Va ser acusat de rebel.lió continuada des del 18 de juliol de 1936 fins el moment de la seva detenció el novembre de 1962, com si la guerra civil durés ja vint-i-sis anys sense interrupció.

Davant el consell de guerra va declarar: <<He exercit el meu càrrec de funcionari d’un règim perfectament legítim, la meva tasca de funcionari de la República, per la que havia lluitat des dels setze anys d’edat, d’aquesta República que defensava perquè era la que millor que assegurava els interessos del poble que encarna la veritable democràcia…Quan la policia m’ha interrogat, ha tractat de saber si havia tingut una activitat comunista; no ho he negat …He ingressat en el PC l’any 1936. Sóc membre del CC. He tornat a Espanya a traballar per la instauració d’un règim democràtic que havia donat al poble espanyol el màxim de llibertat i de benestar…Sóc comunista i ho seguiré sent tota la meva vida. Actuaré com a comunista sempre que tingui ocasió>>.

IU Las Cabezas de San Juan: A la memoria de Julián Grimau

(Imatge: asambleacabezassanjuan)

En consell sumaríssim, sense testimonis, va ser condemnat a la pena de mort. De res van servir les protestes en tot el món, la intervenció personal de Khruchov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica (1953-1964) i primer ministre (1958-1964); el laborista Wilson, Primer Ministre del Regne Unit; de la reina mare de Bélgica, de totes les forces democràtiques franceses i italianes…Julián Grimau va ser afusellat el 22 d’abril de 1963. (Imagenes y Recuerdos 1959-1970).

(Imatge:agrupacionjuliangrimau.blogspot.com)

Sentència complida <<Ha sido cumplida, en la madrugada de ayer, la sentencia de pena capital dictada por la jurisdicción competente contra Julián Grimau García>>. (L’única informació apareguda sobre l’execució de Julián Grimau: un petit requadre en la pàgina de successos del diari ABC).

Julián Grimau García republicà i comunista va ser afusellat el 22 d’abril de 1963, per ordre del feixisme franquista comandat pel general colpista i dictador Franco. Feia 24 anys que, es deia, havia finalitzat la guerra ‘incivil’ espanyola, però, 24 anys després, a Espanya -nació de nacions constretes i amargades- encara s’afusellava per ser republicà espanyol. Del govern constitucional i legal de la República votat a les urnes pel poble sobirà. Milers de republicans espanyols exiliats a l’estranger, altres malalts i morts a les presons franquistes, altres afusellats, 24 anys després de la guerra ‘incivil’ espanyola. Julián Grimau García, afusellat a Madrid el 22 d’abril de 1963. Catorze anys després, el 9 d’abril de 1977, el Partit Comunista d’Espanya va ser legalitzat després d’haver estat prop de 40 anys proscrit. Va ser inscrit en l’anomenat ‘Registro de Asociaciones Políticas del Ministerio de la Gobernación’. Julián Grimau García i molts altres republicans ja havien estat afusellats uns anys abans. Tot just en feia 40 dels criminals bombardejos feixistes i nazis sobre la població civil de Guernica i Barcelona. <<A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años>>. Ho va dir, l’any 1842, el general espanyol Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro. L’any 1938, els dies 16, 17 i 18 de març, durant 72 hores, un altre bombardeig aeri massiu sobre la població civil de Barcelona. Més de 1300 persones mortes i més de 2000 ferides. El salvatgisme per raciocini.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: bvW9AGUNLXU, D2N1CJBLnPY (Contra les dictadures).

************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<És un alt honor per a qualsevol ciutadà de la gran República parlar en aquest lloc i precisament en el Dia de la Independència. Parlar com a president dels Estats Units als caps executius dels nostres cinquanta Estats és una oportunitat i una obligació. La necessitat d’una deferència entre el Govern nacional i els varis Estats és una indeleble lliçó de la nostra història>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

(Imatge: neildiamond.com)

<<Avui, cent vuitanta sis anys més tard, aquesta Declaració, les quals línies gairebé il.legibles sobre pargamí groguenc vaig veure la darrera setmana en els Arxius Nacionals de Washington, és encara un document revolucionari. Llegir-lo avui és com escoltar la crida d’un clarí. Doncs aquesta Declaració va deslligar no simplement una revolució contra els britànics, sinó que, així mateix, va produir una veritable revolució en els assumptes humans. Els seus autors, indubtablement, coneixien la seva importància mundial, i George Washington va declarar que la llibertat i l’autogovern <<acabaven de ser posats en joc com experiment a les mans del poble nord-americà>>. D’això en fa cent vuitanta sis anys; i aquesta doctrina d’independència nacional va sacsejar el món, i en el món d’avui continua sent la força més poderosa de totes>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo seguent: ouRbkBAOGEw

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El camp català, afectat per la ‘Pesta Negra’, havia deixat enrera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjuntura difícil. Els successius estralls demogràfics, l’enduriment de la servitud i l’adversitat econòmica propiciaren l’agitació dels remences, que començà entre 1380 i 1390 i es manifestà en l’avalot del Call, el 1391, i després en els atacs contra els representants. (Ulisses 11).

La Guerra dels Remences

(Imatge: ca.wikipedia.org)

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quins vàren ser els objectius de l’agitació dels remences?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Les preferències sexuals de certs personatges han de ser un secret entre ells tres”. Irv Kupunit.

———————————————————————————————————–

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: UWtAZwxK5H0

És una manera de pensar en la subtracció de diners dels estalvis dels treballadors, pensionistes, famílies i tota la bona gent que ja paga moltíssims imposts i a més a més ajuden als seus familiars a l’atur -més de 5 milions a Espanya-, que els dirigents polítics i econòmics europeus han anunciat, amenaçat, espantat i indignat als ciutadans i contribuents de països europeus, entre ells Espanya. Però, és que, a més a més, amb les seves paraules irresponsables esfondren la borsa i els plans de pensions. Les garrotades sempre contra la classe treballadora, la gent estalviadora que passen sacrificis per poguer estalviar. És que l’estalvi ha deixat de ser una virtut? Han de pagar justs per pecadors?

I mentre això passa, mirin que llegim en el ‘The New York Times’: <<El frau fiscal a Espanya, en els sectors de les grans famílies, les grans empreses i la gran banca, és una pràctica molt comú. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol -central i autonomies- no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleig la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya amb relació a la mitjana de la Unió Europea -66.000 milions d’euros-, és a dir, la despesa que Espanya deuria de finançar en la justícia social del seu Estat del Benestar: sanitat, educació, instrucció, escoles per la infància, serveis a persones amb dependència i altres, amb relació al nivell del seu desenvolupament econòmic i que no pot gastar perquè l’Estat no recull els fons esmentats. I una de les causes d’això és precisament degut al frau fiscal realitzat per aquests col.lectius esmentats pel ‘The New York Times’. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recaptar-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària es centra en els autònoms i professions liberals, el qual frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total…>>. Només afegir que el frau fiscal a Espanya és del 23% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 13%. L’article és de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha exercit durant 35 anys com a Professor de Polítiques Públiques en el John Hopkins University i ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. El seu article -que tothom hauria de llegir- és més extens i clarificador i demanen la seva divulgació tant com es pugui. “De ahí -escriu Vicenç Navarro- que tenga que agradecer al diario que se atreve a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica ‘The New York Times’ i el mío propio, no tienen fàcil publicación en nuestro país. Es lo que se llama “libertad de prensa”.

No només es tracta de la llibertat de premsa, sinó del desenvolupament social, econòmic i de justícia social d’Espanya, nació de nacions, i dels roïns que ho impedeixen, amb un menyspreu tant gran cap a milions dels seus compatriotes.

Això sí, la xerrameca és tant abundant com els oceans -s’han de justificar sous enormes- i, sota les seves aigües, hi van a parar els anhels i aspiracions dels més de 5 milions de treballadors a l’atur que, en aquests moments, deambulen pels territoris nacionals. O, que com en els anys 60, a les postades de les estacions de ferrocarril ja no hi cabien persones i maletes.

Immensa fuga de capitals i ciutadans. Els més ben preparats, els millors se’n van. El país queda sense vestir, despullat com un esquelet. Només queda la xerrera i un article de la Constitució, el 35, que roman enllosat sota lletres de plom. Com la dignitat de persones i famílies soterrades sota la vessant riquesa provinent de l’engany, la trampa, la corruptela, la corrupció, el frau…i, per aquest motiu, el poder i l’abús de poder tremolen només d’escoltar la paraula ‘revolució’. El papa Francesc tindrà una tasca faraònica per a cristianitzar el món cristià.

Molta xerrameca però cap solució, davant l’espoli fiscal que pateix Catalunya. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de la nació catalana -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern de l’Estat. Això ja està provocant a Catalunya un desolador retard social i econòmic que empeny a molts ciutadans i a les seves famílies cap a la indigència, cap a la fam. És el desànim total d’una societat que vol ser lliure, perquè no accepta una farsa com autonomia ni un Estatut ‘referendat’ i després, sentenciat, retallat, censurat…

És la causa de que, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien la seva conformitat a la independència. Quan els estudis universitaris i els grans coneixements humanístics, socials i econòmics dels grans manegadors del poder, deriven la intel.ligència cap a nivell zero, resulta que la Terra no és un planeta de forma rodona, sinó que és una superfície plana sense fi. Així, l’enteniment i la solució poden romandre emparedats fins que l’infern es congeli.

Vergonya, senyors, vergonya! El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no s’atreveix a publicar les balances fiscals actuals. Es tracta d’ofegar Catalunya que ja ha dit i diu, prou!

Llegeixo en el rotatiu ‘El Punt Avui’ -23/3/13- allò que destaca Germà Capdevila a prop de la reflexió, feta en el Cercle d’Economia, dels acadèmics del Col.lectiu Wilson: <<Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació -per exemple- i saltar del lloc 29è al 6è en el ranquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els imposts i així reactivar l’economia productiva>>. En l’espai, ‘La frase del dia’, llegim en el mateix diari i dia: <<Si totes dues parts tenen voluntat de diàleg, tot el que en sorgeixi i sigui positiu per als ciutadans catalans serà benvingut>>. Ho diu Soraya Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol.

Vergonya, senyors, vergonya! Això no pot continuar d’aquesta manera.

Cal diàleg, és veritat, però aquest ha d’anar acompanyat del sentit de la llibertat, democràcia, intel.ligència, un nivell polític molt alt, progressisme, consens i, per damunt de tot, estimació  cap a Catalunya per comprendre i saber acceptar els anhels i aspiracions dels seus ciutadans. Com a nació ha contribuït i contribueix fins a l’extenuació a la prosperitat d’Espanya. Ara, Catalunya, vol volar d’acord amb la seva força, responsabilitat i les seves possibilitats. S’ha de trobar la manera de que ho pugui fer. Amb normalitat, seny i, per damunt de tot, democràcia i llibertat.

Catalunya ha dit, prou!

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Allò que en realitat va distingir aquest document d’altres semblants va ser la final i irrevocable decisió que en el qual es va prendre d’assegurar la independència d’Estats lliures a allò que fins aquells moments havien estat colònies i dedicar a l’assoliment d’aquest objectiu les seves vides, fortunes i el seu honor>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962.

(Imatge: realityreviewed.com)

<<A causa de que el nostre sistema està dissenyat per esperonar les diferències i la dissensió; a causa de que les seves verificacions i comparacions estan disenyats per preservar els drets de l’individu i de la localitat contra una autoritat central preeminent, vostès i jo reconeixem la mesura en que depenem els uns dels altres per aconseguir realitzar l’operació, sempre plena de promeses d’èxit, de la nostra única i feliç forma de govern. El nostre sistema i la nostra llibertat permeten en ocasions que el legislador s’enfronti a l’executiu; l’Estat al Govern federal; la ciutat contra el camp; partit contra partit; interessos contra altres interessos, tots en competició o en lluita els uns contra els altres. La nostra tasca -la tasca de vostès a la Cambra i la meva a la Casa Blanca- és arribar a teixir amb tots aquests fils una textura de llei i de progrés. Altres poden dedicar-se al debat, a la discussió, i a aquest darrer luxe, al del lliure consell. La nostra responsabilitat és la de la decisió, doncs governar és elegir>>.

<<Així, doncs, de fet, vostès i jo som els executors del testament subscrit per aquells que es vàren reunir en aquest històric saló es compleixen avui cent vuitanta sis anys. Doncs es vàren reunir per estampar els seus noms en un document que va ser, per damunt de tot, un document de valent decisió i no de pura retòrica. Va ser, també és cert, un document de protesta, però les protestes ja havien estat fetes abans. Va ser un document en el qual van exposar les seves queixesn amb eloqüència; però tal eloqüència no era la primera vegada que s’escoltava. Allò que en realitat va distingir aquest document d’altres semblants va ser la final i irrevocable decisió que en el qual es va prendre d’assegurar la independència d’Estats lliures a allò que fins aquells moments havien estat colònies i dedicar l’assoliment d’aquest objectiu les seves vides, les seves fortunes i el seu honor>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:bgWRxNUR494

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En definitiva, el rei catalano-aragonès Alfons IV només tenia, segons Vicens Vives, la intenció de <<defensar les rutes comercials devers Rodes i Alexandria>> en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d’aquests interessos. Tanmateix, aquesta política expansiva coincidí amb la davallada del gran comerç i amb l’esclat definitiu de la crisi de 1440-1445. Els Països Catalans, que maldaven per convertir-se en un estat modern, no comprenien les necessitats imperials de la corona i constantment enviaven ambaixadors a Nàpols que pregaven al rei que tornés. P.Vilar observa ací una <<sobrevaloració de les possibilitats del moment>> i la manca de coincidència entre una classe mercantil catalana que veia disminuir els seus guanys i un rei expansionista. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Per quin motiu el camp català va deixar enrera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjutura difícil?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “No existeix passió més poderosa que la peresa”. Samuel Beckett.

(Imatge: estanislao 1975.blogspot.com)

Samuel Barclay Beckett (Dublín, 13 d’abril de 1906 – París, 22 de desembre de 1989) fou un escriptor d’obres teatrals, novel.lista i poeta irlandès. Les obres de Beckett són fonamentalment minimalistes, i profundament pessimistes quant a la naturalesa i condició humanes, tot i que el pessimisme es veu compensat amb un gran sentit de l’humor.

Beckett va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1969. Se’l considera un dels representants més destacats de l’experimentalisme literari del segle XX i del teatre de l’absurd. Amic i col.laborador de James Joyce, és conegut universalment per obres com la trilogia de novel.les ‘Molloy’ (1951), ‘Malone mor’ (1951), i ‘L’innombrable’ (1953) i pel text teatral ‘Tot esperant Godot’ (1952). Bona part de la seva producció literària posterior al 1945 va ser escrita en francès. El 1969 va rebre el Premi Nobel de Literatura. D’aleshores ençà va reduir la producció literària i va experimentar amb nous mitjans visuals, com ara la televisió i el cinema. (De Viquipèdia).

———————————————————————————————————–

(Imatge: imaginarlaciencia.wordpress.com)

No sé si correspon al títol més apropiat, però, avui dia, gairebé tot funciona al revés. Anar cap per avall, per això anem com anem, és a dir, no anar enlloc. Això sí, la xerrameca és tant abundant com els oceans i, sota les seves aigües, hi van a parar els anhels i aspiracions dels més de 5 milions de treballadors a l’atur que, en aquests moments, deambulen pels territoris de les nacions d’Espanya. O, que com en els anys 60, a les postades de les estacions de ferrocarril ja no hi cabien persones ni maletes.

Immensa fuga de capitals i de ciutadans. Els més ben preparats, els millors se’n van. El país queda sense vestir, despullat com un esquelet. Només queda la xerrera i un article de la Constitució, el 35, que roman enllosat sota lletres de plom. Com la dignitat de persones i famílies soterrades sota la vessant riquesa de l’engany, la trampa, la corruptela, la corrupció, el frau…i, per aquest motiu, el poder i l’abús de poder tremolen només d’escoltar la paraula ‘revolució’. El papa Francesc tindrà una tasca faraònica per a cristianitzar el món cristià.

Molta xerrameca però cap solució, davant l’espoli fiscal que pateix Catalunya. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de la nació catalana -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern de l’Estat. Això ja està provocant a Catalunya un desolador retard social i econòmic que empeny a molts ciutadans i a les seves famílies cap a la indigència, cap a la fam. És el desànim total d’una societat que vol ser lliure, perquè no accepta una farsa com autonomia ni un Estatut referendat i després, sentenciat, retallat, censurat…

És la causa de que, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien la seva conformitat a la independència. Quan els estudis univesitaris i els grans coneixements humanístics, socials i econòmics dels grans manegadors del poder, deriven la intel.ligència cap a nivell de zero, resulta que la Terra no és un planeta de forma rodona, sinó que és una superfície plana sense fi. Així, l’enteniment i la solució poden romandre emparedats fins que l’infern es congeli.

Llegeixo en el rotatiu ‘El Punt Avui’ -23/3/13- allò que destaca Germà Capdevila a prop de la reflexió, feta en el Cercle d’Economia, dels acadèmics del Col.lectiu Wilson: <<Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació -per exemple- i saltar del lloc 29è al 6è en el ranquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els imposts i així reactivar l’economia productiva>>. En l’espai, ‘La frase del dia”, llegim en el mateix diari i dia: <<Si totes dues parts tenen voluntat de diàleg, tot el que en sorgeixi i sigui positiu per als ciutadans catalans serà benvingut>>. Ho diu Soraya Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol.

(Imatge: blocfpr.blogspot.com)

Soraya Sáenz de Santamaria

Cal diàleg, és veritat, però aquest ha d’anar acompanyat del sentit de la llibertat, democràcia, intel.ligència, un nivell polític molt alt, progressisme, consens i, per damunt de tot, estimació cap a Catalunya per comprendre i saber acceptar els anhels i aspiracions dels seus ciutadans. Com a nació ha contribuït i contribueix fins a l’extenuació a la prosperitat d’Espanya. Ara, Catalunya, vol volar d’acord amb la seva força i les seves possibilitats. S’ha de trobar la manera de que ho pugui fer. Amb normalitat i seny.

I tot fent esment del títol ‘d’àngels a dimonis, de dimonis a àngels’, només un apunt tret del nord-americà ‘The New York Times’. És una manera de pensar en la subtracció de diners dels estalvis dels treballadors, pensionistes, famílies i tota la bona gent que ja paga moltíssims imposts i a més a més ajuden als seus familiars a l’atur -més de 5 milions a Espanya-, que els dirigents polítics i econòmics europeus han anunciat, amenaçat, espantat i indignat als ciutadans i contribuents de països europeus, entre ells Espanya. Les garrotades sempre contra la classe treballadora, la gent estalviadora que passen sacrificis per poguer fer-ho. Però, és que, a més a més, amb les seves paraules irresponsables esfondren la borsa i els plans de pensions.

I mentre això passa, mirin que llegim en el ‘The New York Times’: <<El frau fiscal a Espanya, en els sectors de les grans famílies, les grans empreses i la gran banca, és una pràctica molt comú. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol -central i autonomies- no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleig la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya amb relació a la mitjana de la Unió Europea -66.000 milions d’euros-, és a dir, la despesa que Espanya deuria de finançar en la justícia social del seu Estat del Benestar: sanitat, educació, instrucció, escoles per la infància, serveis a persones amb dependència i altres, amb relació al nivell del seu desenvolupament econòmic i que no pot gastar perquè l’Estat no recull els fons esmentats. I una de les causes d’això és precisament degut al frau fiscal realizat per aquests col.lectius esmentats pel ‘The New York Times’. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recaptar-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària es centra en els autònoms i professions liberals, el qual frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total…>>. Només afegir que el frau fiscal a Espanya és del 23% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 13%. L’article és de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Durant 35 anys ha exercit com a Professor de Polítiques Públiques en el John Hopkins University i ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. El seu article és més extens i clarificador i demanen la seva divulgació tant com es pugui. “De ahí -escriu Vicenç Navarro- que tenga que agradecer al diario que se atreve a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica ‘The New York Times’ i el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman “libertad de prensa”.

No només es tracta de la llibertat de premsa, sinó del desenvolupament social, econòmic i de justícia social d’Espanya, nació de nacions, i dels roïns que ho impedeixen, amb un menyspreu tant gran cap a milions dels seus compatriotes.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: 9oWYSZNnMHg,

3IDN4b58pTU Estimació al seu país, al poble, a la democràcia i la llibertat. Tota una vida política com a servidor públic fins el darrer dia de la seva vida i el seu últim discurs.

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Tota nació té les seves pròpies tradicions, els seus propis valors, les seves aspiracions. La nostra ajuda contribuirà a que altres nacions puguin preservar la seva independència i prossegueixin en el seu desenvolupament, però no podem refer-les segons la nostra pròpia imatge. No podem redactar les seves lleis, ni podem dirigir els seus governs o dictar la seva política>>. (President John F. Kennedy, Tabernacle Mormón de Salt Lake City, 26 setembre 1963).

De dreta a esquerra, Konrad Adenauer, canciller de la R.F.A., Willy Brandt, alcalde de Berlín Oest i el president dels EUA, John F. Kennedy, en la seva visita a Berlín.

(Imatge: http://dw.de/p/3brY)

<<Si aquesta nació ha de sobreviure i assolir l’èxit en el món actual, devem tenir ben present les realitats del món; i és a aquestes realitats a qual ara em refereixo>>.

<<En primer lloc, devem reconèixer que no podem refer el món simplement amb una ordre nostre. Quan ni tan sols podem aconseguir que tot el nostre poble assoleixi la seva ciutadania completa sense actes de violència, puguem comprendre quan més difícil resulta controlar els aconteixements més enllà de les nostres fronteres. Tota nació té les seves pròpies tradicions, els seus propis valors, les seves pròpies aspiracions. La nostra ajuda contribuirà a que altres nacions puguin preservar la seva independència i prossegueixin el seu desenvolupament, però no podem refer-les segons la nostra pròpia imatge. No podem redactar les seves lleis, ni podem dirigir els seus governs o dictar la seva política>>.

<<En segon lloc, devem reconèixer que tota nació determina la seva política en relació amb els seus propis interessos. <<No es pot confiar en cap nació -va escriure George Washington- excepte en allò que roman d’acord amb els seus propis interessos; i cap home d’estat o polític prudent oblidarà aquest principi>>. L’interès nacional és més poderós que la ideologia, i els recents aconteixements dintre l’imperi comunista ens ho demostran amb tota claritat. L’amistat, com digué Palmerston, pot estretir-se o esvair-se, però els interessos romanen>>. (President John F. Kennedy, Tabernacle Mormón de Salt Lake City, 26 setembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 37Hzaywi-Jw

Salutacions entre JFK i el mestre Pau Casals.

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’amenaça turca féu que els regnes balcànics demanessin l’ajut i la protecció del rei català, el nom del qual es veié així lligat al de territoris com Bòsnia, Árta, Sèrbia, Albània. Això no obstant, la participació d’Alfons IV en els afers balcànics fou més aviat formal i mai excessivament compromesa. En definitiva, el rei catalano-aragonès només tenia, segons Vicens Vives, la intenció de <<defensar les rutes comercials devers Rodes i Alexandria>> en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d’aquests interessos. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera aquesta política expansiva coincidí amb la devallada del gran comerç?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “La ment pot senzillament no ser prou gran per comprendre la ment”. Colin MacGinn.

Colin McGinn was born (10 March 1950) in West Hartlepool, County Durham, England. Is a British philosopher, currently Professor of Philosophy and Cooper Fellow at the University of Miami. He previously held teaching positions at the University of Oxford and Rutgers University.

McGinn is best known for his work in the philosophy of mind, and is the author of over 20 books on this and other areas of philosophy, including ‘The Character of Mind’ (1982), ‘The Problem of Consciousness’ (1991), ‘Consciousness and Its Objects’ (2004), and ‘The Meaning of Disgust’, (2011).

(Imatge: www.atheistmissiohary.com)

**********************************************************************************************

Assemblea Nacional Catalana, Girona

(Imatge: augirona.blogspot.com)

Des que el ‘Partido Popular’, l’any 2006, va portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, i des de la sentència quatre anys després, l’any 2010, l’anhel per el dret a decidir i l’independentisme a la nació catalana està creixent a marxes forçades. El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no para de cometre errors exorbitants que la història jutjarà amb severitat. Vàren ser els jerarques del ‘Partido Popular’, al portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya al Tribunal Constitucional, no renovat, els qui van rompre el diàleg amb Catalunya. Ells l’han de refer. És la seva responsabilitat. (Imatge: augirona.blogspot.com).

<<Són els catalans els que han de decidir si volen fer un referèndum>>. Isabelle Durant, vicepresidenta del Parlament Europeu.

Ho va expressar recentment la vicepresidenta del Parlament Europeu, Isabelle Durant. Va dir una altra cosa: “és important que els catalans puguin explicar-se en la seva llengua al Parlament Europeu” i va anunciar que votarà a favor de l’ús del català a l’Eurocambra. La política belga del grup dels Verds -‘El Punt Avui’, 17/3/12- va dir, també, una altra afirmació lògica, normal i democràtica: “cal donar suport i animar les regions que fan un esforç per mantenir serveis públics de qualitat” i va defensar rebaixar la pressió fiscal a les comunitats autònomes que presten més serveis amb objectiu de “repartir l’esforç per penalitzar el menys possible els ciutadans més fràgils”.

Són observacions clares relacionades cap a la pràctica d’una política racional i acertada. No formen part d’un esquema per perdre el temps, cosa molt pròpia d’una Espanya formada per nacions constretes i amargades i que roman en els darrers llocs del progrés europeu. Això és així perquè el govern centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’ frena, frena, frena i va enrere com els crancs. Però és Espanya qui es va situant a la cua. Cada dia la Comissió Europea, el Consell d’Europa i els organismes de govern de la Comunitat Europea, han de dir al govern espanyol com s’han de fer les coses i que esmeni tot allò que no fa bé. Els expedients oberts contra la manera d’actuar del govern espanyol i contra empreses públiques i privades, és notori i de notícia freqüent a la premsa.

Però, qui en són perjudicats són els ciutadans de les nacions d’Espanya en què per primer cop s’han superat els cinc milions de treballadors a l’atur. A Catalunya, 661.817 aturats i nombroses famílies ja es troben en una situació límit. A Catalunya ja es passa fam. El govern central no ho fa bé i això queda palès amb les dades de desocupació a l’Estat que el mes de febrer va ser de 5.040.222 persones, amb 59.444 parats més, el nivell més alt des que es va començar a comptabilitzar l’any 1996. El Decret, primer, i després la Llei de la Reforma Laboral no funciona i ha resultat ser una via per acomiadar més i més treballadors. Em moltíssims casos sense una justificació que pugui avalar un fet tant greu, com és el de deixar als treballadors sense feina.

Moltes d’aquestes empreses se’n van cap a l’estranger i, el que és un fet gravíssim, després exporten els seus productes cap a Espanya per vendrel’s a uns preus rebentats. Com que les bones empreses que romanen a les nacions d’Espanya i que actuen mitjançant un correcte i just treball empresarial, no poden vendre aquests productes a preus rebentats i veuen com baixa la seva producció, han d’acomiadar treballadors. Així l’atur es produeix pel mal fer empresarial com a conseqüència de dos actuacions que esfondren el país i les seves famílies: 5.040.222 treballadors a l’atur el mes de febrer. Per un costat quan practiquen la deslocalització, i per l’altre quan venen els seus productes en el país el qual han abandonat a uns preus tant baixos que castiguen a una correcte gestió empresarial i, de retruc, a milions de ciutadans i les seves famílies que van cap a l’atur.

Com és posible que el govern central espanyol permeti una cosa així? Com es pot deixar de banda allò votat i que expressa l’article 35 de la Constitució: <<Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una renumeración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse descriminación por razón de sexo>>. Com podem veure i comprovar la reforma laboral portada a terme pel govern del president Rajoy, està renyida amb allò que expressa l’article 35 de la Constitució. Molts altres articles no estàn en consonància amb els temps actuals ni amb les aspiracions dels ciutadans de les nacions d’Espanya, principalment, dels 7,2 milions de catalans.

El balanç del primer any de la reforma laboral a Catalunya no podria ser més nefast. En lloc d’incentivar l’ocupació, la reforma ha disparat d’un 71% els expedients de regulació d’ocupació (ERO). El nombre de desocupats a Catalunya s’ha incrementat un 0,51% respecte al gener, en que ja es va registrar la xifra rècord de 661.817 aturats, i un 10,74% més respecte al mateix més del 2012, amb 23.228 parats més que fa un any. Estem parlant del dret al treball. Estem parlant de la dignitat de la persona humana i de milions de famílies. Davant d’aquesta situació és el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, qui s’ha de desvetllar perquè l’atur disminueixi cada dia més i romani reduït a zero. O, que en pensa fer de la seva majoria absoluta?

Isabelle Durant, la política belga del grup dels Verds-Aliança Lliure i vicepresidenta del Parlament Europeu

I amb relació a Catalunya, alguns dirigents europeus tenen clar que el topall de l’objectiu de dèficit pel 2013, situat en l’asfixiant 0,7% del PIB, s’hauria de relaxar. Així ho va explicar la vicepresidenta del Parlament Europeu, Isabelle Durant, que en una entrevista a l’agència de notícies ACN manté que s’hauria de rebaixar la pressió fiscal a les comunitats autònomes que presten més serveis per tal de “repartir l’esforç i per penalitzar el menys possible els ciutadans més fràgils”. La política belga del grup dels Verds-Aliança Lliure Europea va trobar inadmissible que serveis com ara l’educació o la sanitat es vegin ressentits per les mesures d’austeritat i va alertar que, si es continua en aquest camí, el remei de la crisi aconseguirà “agreujar la malaltia” i fins i tot “matar el malalt”. El que és pitjor per Catalunya i clama al cel, és que cada any surten de la nació catalana 18.000 milions d’euros -un 8% del PIB català- dels impostos dels seus ciutadans i no tenen retorn des del govern central. La manca de transparència fa que no es facin públiques les balances fiscals.

Pel que fa al procés català del ‘dret a decidir’, va insistir que “són els catalans els que han de decidir si volen fer un referèndum” i va anunciar que votarà a favor de l’ús del català a l’eurocambra perquè “és important que els catalans puguin explicar-se en la seva llengua al Parlament Europeu”.

També ho és i resulta incomprensible i inadmissible que no ho puguin fer, de manera normal i assossegada, en el Congrés i el Senat espanyols.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents:jWsQ-OJP1Bg, v1tUX1O40GY

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Sobretot, si hem de complir amb els nostres compromisos a l’estranger, hem d’augmentar les nostres exportacions. Els nostres homes de negoci han de mostrar-se conscients i competitius en el camp de l’exportació. Les nostres polítiques de tributació deuen fiblar la modernització de les nostres plantes industrials. Els preus i salaris deuen mantenir-se en harmonia amb la productivitat per sostenir l’equilibri dels preus…>>. (President John F.Kennedy, Segon Missatge de l’estat de la Unió, Washigton, D.C, 11 gener 1962).

<<El nostre objectiu deu ser el d’aconseguir un raonable equilibri en la nostra balança de pagaments. Amb la cooperació del Congrés, el comerç, el traball i els nostres principals aliats, aquest objectiu pot ser fàcilment assolit>>.

<<Continuarem atraient turistes estrangers i inversions al nostre país; continuarem buscant el que els nostres aliats augmentin aquí les seves compres militars, per ajudar així a les firmes americanes; seguirem recomanan que altres nacions afortunades ajudin a aquelles que no ho són tant; seguirem buscant lleis de tributació que no afavoreixin les inversions de capital nord-americà a altres nacions industrialitzades, i no cessarem en recomanar amb afany la coordinació de la política fiscal i monetària amb l’objectiu de desanimar i pertorbar als grans moviments de capital>>.

<<Sobretot, si hem de complir amb els nostres compromisos a l’estranger, devem augmentar les nostres exportacions. Els nostres homes de negocis han de mostrar-se conscients i competitius en el camp de l’exportació. Les nostres polítiques de tributació deuen fiblar la modernització de les nostres plantes industrials. Els nostres assoliments en el camp dels preus i salaris deuen mantenir-se en harmonia amb la productivitat per a sostenir l’equilibri dels preus. El nostre crèdit d’exportació i campanyes de promoció per les indústries nord-americanes deuen continuar augmentant…>>. (President John F. Kennedy, Segón Missatge de l’estat de la Unió, Washington, D.C., 11 gener 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: uWvyseUw-LU,

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Des de Nàpols, Alfons IV realitzà la seva política itàlica destinada a salvaguardar els interessos dels regnes catalans continentals davant França i a mantenir la influència a tota la Mediterrània. En aquest sentit, les pràctiques expansionistes del monarca tenien l’objectiu de controlar les línies comercials i fer front a la potència de Gènova, secular antagonista comercial dels Països Catalans. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Què va provocar l’amenaça turca?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “La civilització és una carrera entre l’educació i la catàstrofe”. H.G. Wells. HG Wells broadcasting for the BBC in 1929. Photograph: BBC/Corbis

Herbert George Wells (Bromley, Kent, 21 de setembre de 1866 – Londres, 13 d’agost de 1946) fou un escriptor anglès molt conegut per les seves novel.les de ciència ficció, de les que es poden destacar: La guerra dels mons, L’home invisible, L’illa del doctor Moreau i La màquina del temps. Fou un escriptor polític prolífic que entrà per dret propi a la història de la literatura i que escrigué obres de gairebé tots els gèneres, incloent contes i obres que no són ficció. Era obertament socialista, i moltes de les seves obres contenen notables comentaris polítics i socials. (De Viquipèdia).

**********************************************************************************************

(Una versió)

<<Tots els catalans són una merda>> El director de ‘La Vanguardia’ imposat l’any 1939, Luis de Galinsoga, va interrompre el juny de 1959 un sermó en català en una església de Barcelona, cridant “¡Todos los catalanes son una mierda!” Aviat es va escampar una campanya de boicot contra el diari, amb una disminució de vendes, baixada de suscripcions i retirada de publicitat, així com unes accions al carrer, que vàren acabar amb la destitució de l’esmentat director.

Uns mesos més tard, el públic assistent a un recital de l’Orfeó Català, en el que hi eren presents alguns ministres, es va posar a cantar el ‘Cant de la senyera’ -que havia estat censurat del programa-, en senyal d’afirmació catalanista. Amb relació a aquests fets, Jordi Pujol i altres personalitats van ser sotmesos a un consell de guerra i comdemnats a varis anys de presó.

(Imatge: lordismo.blogspot.com)

(Versió actualitzada)

L’afer Galinsoga foren una sèrie d’esdeveniments que van tenir lloc a Barcelona entre el juny de 1959 i febrer de 1960, provocats pel director del diari ‘La Vanguardia’, Luis Martínez de Galinsoga, en proclamar en públic la frase <<tots els catalans són una merda>>. Galinsoga ja havia escrit en temps de la guerra un ‘Delenda est Cataluña’ (<<Catalunya ha de ser destruïda, anihilada>>) i havia publicat en ‘l’Heraldo de Aragón’ un al.legat contra el separatisme per falsejar el fet diferencial construint una cultura, tradició i llengua segons el patró fanfarró francès esqueixat de la tradició hispànica. El 1939 va ser nomenat director de ‘La Vanguardia Española’ pel Consell de Ministres.

(Imatge: www.fnff.es)

El 21 de juny de 1959, Galinsoga va assistir a una missa a l’església de Sant Ildefons de Barcelona. Durant el sermó predicat en català (la missa era en llatí) es va aixecar ostensiblement per dirigir-se a la sagristia. Davant d’un sacerdot que es trobava a la sagristia va protestar que el sermó es fes en català. El sacerdot li va explicar que els diumenges es feien sis misses en castellà i dues en català, tot i que la majoria de feligresos són de parla catalana. Galinsoga va respondre “pues diga al señor cura que él y todos sus feligreses son una mierda, i li va allargar una targeta de visita. Sortint de l’església va deixar anar todos los catalanes son una mierda.

L’endemà, el rector de Sant Ildefons, Narcís Saguer, va escriure a Galinsoga tornat-li la targeta i advertint-lo que probablement algú l’havia suplantat atacant la seva honorabilitat amb unes formes incorrectes i frases grolleres. Galinsoga va respondre confirmant que havia estat ell mateix i que trobava indignant i sorneguer que es prediqués en català.

Mossèn Narcís Saguer i Vilar, rector de la parròquia de Sant Ildefons, de Barcelona, des de l’any 1948 al 1968. (Imatge: comunitatdesantildefons.blogspot.com).

Carta que, l’endemà dels fets, mossèn Narcís Saguer va escriure a Luis Martínez de Galinsoga, director de ‘La Vanguardia Española’. (Imatge: comunitatdesantildefons.blogspot.com).

Un grup de joves catòlics, Cristians Catalans, liderats per Jordi Pujol i Soley, va organitzar al costat d’altres grups de similar ideologia una campanya contra ‘La Vanguardia Española’. Durant l’estiu es van donar a conèixer els fets repartint manifests clandestins sota el lema <<Dignitat contra xuleria>>. Alguns dels actes realitzats durant aquesta campanya van consistir en trencar exemplars del diari al carrer. Cap a final d’any la campanya havia provocat baixes de subscriptors i un descens de la publicitat. El comte de Godó, Carlos Godó Valls, va demanar la destitució de Galinsoga, però el Consell de Ministres no es va pronunciar.

Cap dels partits polítics, llavors a la clandestinitat, es va unir a la campanya, encara que sí que ho van fer a títol personal alguns dels seus militants. El gener de 1960 es van trencar els vidres de la seu de ‘La Vanguardia’ al carrer Pelai. El 19 de gener, intentant posar fi a les protestes, Galinsoga va escriure un editorial en el que negava que hagués pronunciat aquella frase i es definia com “amic de Cambó”. Els organitzadors de la campanya van contestar amb un text imprès que van llançar espectacularment des del quart pis del Liceu. La resposta popular no va ser l’esperada per Galinsoga i es van intensificar les protestes que van provocar que el diari perdés p

Pel diumenge 7 de febrer es va organitzar una manifestació de clàxons a la sortida del camp del Barça. Dies abans, el 5 de febrer, Galinsoga va ser destituït pel Consell de Ministres, sent substituït en la direcció de ‘La Vanguardia” per Manuel Aznar Zubigaray, avi del futur president del Govern pel Partido Popular, José María Aznar.

Aquesta “victòria” popular va enfortir l’oposició catalana al franquisme i va obligar a una visita de Franco a Barcelona, en el marc de l’anomenada <<Operación Cataluña” per mostrar una cara amable del règim als catalans. Tanmateix, la repressió existent va dur poc després a actes com els fets del Palau de la Música que ja al principi hem comentat. (De Viquipèdia).

El dictador Franco a Barcelona, amb comandaments militars i de Falange

En uns moments difícils i tràgics per la democràcia i la llibertat a Catalunya i a Espanya -nació de nacions-, molts ciutadans de la nació catalana vàren tenir el coratge suficient per lluitar mesos i mesos, fins a aconseguir la destitució del director de ‘La Vanguardia Española’, Luis Martínez de Galinsoga. Ciutadans que, en una vasta dictadura, tenien a la seva contra tots els aparells de l’Estat controlats i amb submissió absoluta al govern dictatorial del general Franco. Per Europa, Espanya no existia o, només, pels seus propis interessos. Però ja ho va pagar prou car amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial provocada pel feixisme. Entre el juny de 1959 i febrer de 1960 -afer Galinsoga-, el poble català de Barcelona va aconseguir saltar el mur del poder absolut i dictatorial sota el lema <<Dignitat contra xuleria>>. Però va voler enviar al franquisme un missatge inequívoc: <<No n’hi ha prou amb la destitució de Galinsoga. Volem que el Govern sàpiga que tots els catalans estem disposats a lluitar pel total restabliment d’una vida normal a Catalunya, i que la vida normal vol dir, entre altres coses, escoles catalanes, premsa catalana i ús públic de l’idioma català. Sense tot això a Catalunya no hi ha normalitat sinó tirania>>.

I a fe de Déu que ho vàren aconseguir. Eren dones i homes valents, molt valents. I a fe de Déu que, avui més que mai, ho hem de defensar.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: pU92-WYdpA0

———————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

<<No conec la raó de que només  el 6 o el 7% de tota la costa atlàntica sigui de domini públic i la resta propietat de ciutadans privats i estigui prohibit el seu accés a molts milions dels nostres compatriotes>>. (President John F. Kennedy, 24 setembre 1963, discurs a Ohio (Oest).

El 24 de setembre de 1963 el president Kennedy va sortir per realitzar un viatge cap a l’Oest. <<Estem assolint els límits de les nostres necessitats fonamentals, d’aigua per beure, d’aire pur per a respirar, d’espais oberts per a disfrutar, de fonts d’energia abundant per fer la vida més fàcil… Hem pensat alguna vegada per què és tant petita la proporció de les nostres platjes que es troba disponible per l’ús públic, per què tantes de les nostres grans ciutats s’han desenvolupat sense parcs ni terrenys de joc, per què, tants dels nostres rius estàn contaminats, per què l’aire que respirem és tant impur, o per què s’ha permès avançar en l’erosió de la terra en una escala tant gran com en aquest estat de Pensilvania, i a Ohio, i així fins la costa oest?… No conec la raó de que només el 6 o el 7% de tota la costa atlàntica sigui de domini públic i la resta propietat de ciutadans privats i sigui prohibit el seu accés a molts milions dels nostres compatriotes>>. (President John F. Kennedy, 24 setembre 1963, discurs a Ohio (Oest).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:ftUwOFRrDz4

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cort de Nàpols esdevingué ràpidament un focus de cultura humanista i s’imbuí ràpidament de l’esperit del ‘quatrocento’ itàlic. La seva fastuositat i volada cultural tenien expressió en les persones que envoltaven el monarca: el Panormita, Lorenzo Valla, Giovanni Pontaro, Bartolomeo Facio, Gianozzo Manetti; la cultura catalana es beneficià d’aquest patrocini reial: Andreu Febrer tingué càrrecs a Sicília; Joan Olzina, Arnau Fenolleda, Francesc Martorell, Jordi Català, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, i altres van sojornar-hi. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Des de Nàpols, Alfons IV ‘el Magnànim’, de quina manera realitzà la seva política itàlica?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Cada poema constitueix un fracàs i, per això mateix, és un estímul per seguir escrivint.” José Hierro.

(Imatge: www.laalcazaba.org)

José Hierro del Real (Madrid, 3 d’abril 1922 – Madrid, 21 desembre 2002), conegut com José Hierro o Pepe Hierro, va ser un poeta espanyol. Pertany a l’anomenada primera generació de després de la guerra dins de l’anomenada poesia existencial.

***********************************************************************************

La Declaració Univesal dels Drets dels Animals va ser aprovada per la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) i per l’ONU (Organització de les Nacions Unides). Per els països que en són membres, no complir amb aquesta Declaració Universal, és un desprestigi mundial i manca de confiança internacional.

La representant d’ICV-EUiA al Congrés, Laia Ortiz, ho va declarar recentment amb relació a la ILP presentada a la cambra espanyola per declarar els toros bé d’interès cultural i, donada la trascendència d’aquesta declaració cara a la credibilitat nacional i internacional de les nacions d’Espanya, ho hem de repetir d’una manera més concreta. Ortiz creu que és una “aberració exaltar i promoure la violència i el maltractament d’animals”. La representant del poble va dir altres coses que també reproduirem. Estem convençuts que el partit polític que representa la senyora Laia Ortiz, es mereixia molts més vots dels obtinguts en les darreres eleccions nacionals, així com més representants. És d’esperar que això passi en una propera contesa electoral. La majoria absoluta del ‘Partido Popular’ porta cap a el poder absolut i això no és gens bo per la democràcia d’Espanya -nació de nacions- i l’europea. I més quan estem veient a cada moment que el Tribunal Constitucional espanyol, dicta sentències sempre en contra de Catalunya i a favor del ‘Partido Popular’. És evident -cada vegada a Europa es veu més clar- que l’autonomia de Catalunya és una farsa. No és estrany, doncs, que un 57% dels ciutadans de la nació catalana demanin votar a favor de la independència. Les actuacions del govern central del ‘Partido Popular’, centralista i nacionalista espanyol amb poder absolut, obren més i més la via independentista. Més aviat o més tard, la democràcia és imparable. Més aviat o més tard, 7,2 milions de catalans faran ús del seu dret a decidir.

Però, en aquest ‘post’ la protagonista principal és la representant d’ICV-EUiA al Congrés, Laia Ortiz i la ILP dels toros. Hi han fets i votacions com la de declarar les curses de braus ‘bé d’interès cultural’, que romanen ben retratats dintre la història d’Espanya i europea. I així ho va retratar Ortiz: <<la ILP servirà per rescatar amb diners públics una festa en decadència i deficitària i que farà que part dels recursos destinats a cultura serveixin per subvencionar la tortura als animals>>. El rotatiu ‘El Punt Avui’ explica les declaracions de la diputada d’ICV-EUiA: <<Ortiz va lamentar que en comptes de dedicar diners a educar en el respecte a la natura i els animals es facin iniciatives d’aquest tipus, que creu que suposen “un retrocés ètic i cultural” de la societat>>. Ara, com ha vist estupefacta gran part de la societat espanyola i tota l’europea, la iniciativa per declarar les curses de braus bé d’interès cultural ja és una llei aprovada per la majoria absoluta del ‘Partido Popular’.

D’aquesta manera Espanya -una tasa d’atur del 25,02% a finals del 2012- ha quedat ben retratada davant l’opinió pública europea i sobretot enfront de la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) i per l’ONU (Organització de les Nacions Unides). O és que Espanya, nació de nacions constretes i amargades, no pertany a la UNESCO i a l’ONU? Així, doncs, per el govern central espanyol del ‘Partido Popular’ és d’obligat compliment la Declaració Universal dels Drets dels Animals, on s’especifica clarament en els seus articles 2n. A) Tot animal té dret al respecte. B) L’ésser humà, com espècie animal, no té dret d’exterminar o explotar altres animals, ni violar aquest dret. L’ésser humà té l’obligació de posar els seus coneixements al servei dels animals. C) Tots els animals tenen dret a l’atenció, a ser cuidats i a la protecció per part de l’ésser humà.

(Imatge: elartedelaevolucion.blogspot.com)

Article. 3t. A) Cap animal serà sotmès a mals tractaments i es prohibeixen els actes cruels envers els animals. B) En cas que la mort de l’animal sigui necessària, aquesta ha de ser instantània, sense dolor i no ha de generar angoixa. Article. 10è. A) Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà. B) Es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal. Article. 11è. Tot acte que provoqui la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi. Les escenes de violència en què els animals són víctimes han de ser prohibides en el cinema i la TV, a no ser que serveixin per mostrar els atemptats contra els drets dels animals.

En una veritable democràcia on l’educació, la instrucció, la ciéncia i la cultura són primordials per el desenvolupament del país, això s’entén molt bé. I mereix el respecte dels seus ciutadans. I si no és així, és que la democràcia trontolla per els quatre cantons i que cada vegada serà pitjor.

El grup parlamentàri d’ICV-EUiA ja va adreçar un escrit a la Mesa del Parlament de Catalunya perquè <<activi tots els mecanismes jurídics al seu abast fins arribar al TC per aturar aquest conflicte de competències davant d’una llei catalana, que, a més, emana de la voluntat directe de la ciutadania en ser fruit d’una ILP. L’Estat no té competències per declarar els toros bé d’interès cultural a Catalunya>>.  D’altra banda, Laia Ortiz, va considerar que Catalunya “no ha fet tots els deures” i va instar a continuar treballant per aconseguir també la prohibició de <<pràctiques igual aberrants com els correbous capllaçats i embolats que el govern continua promovent i facilitant>>.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeos següents: K6_RKB7OVF4,

hIdyeoJdIiQ : La paraula com a exaltació de la gran política, la bona política que el poble demana i la grandesa de la democràcia. La utilització de la paraula com insult és la baixesa més gran contra la gran política, la bona política, l’enteniment i la democràcia del govern del poble, per el poble i cap a el poble. Tots els respectes i suport per el Molt Honorable Presidente de la Generalitat de Catalunya, senyor Artur Mas.

***********************************************************************************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<…Altres països deuen fer el mateix per el camperol que no té terres, per el més que pobre habitant dels barris baixos de la ciutat, per l’indi oprimit. No és cosa fàcil desfer-se dels privilegis. Però fins que els interessos d’uns pocs cedeixin el pas a les necessitats de la nació, la promesa de progrés i modernització no serà res més que una frase buida, una frase de burla per a milions dels nostres ciutadans…>>. (President John F. Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).

<<…el principi de que tot ésser humà té dret a una vida decent per ell i a una vida millor per els seus fills. Això vol dir que devem continuar en la perfecció dels plans per el desenvolupament nacional, millorar les institucions i maquinària financera. Vol dir que cada nació deu estar disposta a realitzar sacrificis i a mobilitzar les seves propies fonts de riquesa en benefici del seu desenvolupament. També vol dir que els Estats Units d’Amèrica deuen de fer honor a la seva paraula de continuar amb la seva ajuda. He promès que es posaran en moviment totes les energies del meu Govern per complir aquesta promesa>>.

<<Al voler aconseguir un benestar econòmic, l’Aliança per el Progrés no dicta a cada nació la manera com ha d’organitzar la seva vida econòmica. Cada país és lliure de donar forma a les seves pròpies institucions econòmiques d’acord amb les seves necessitats nacionals i desitjos. Malgrat això, així com cap nació pot dir-li a una altra la forma com ha d’ordenar la seva economia, tampoc cap nació deu actuar dins de les seves propies fronteres de manera que violi els drets dels altres sota els principis acceptats per la llei internacional>>. (President John F. Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: UaKAoMLYL7k

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Finalment, dugué Alfons IV a la corona de Nàpols, l’any 1442. A partir d’aquell moment , la cort reial catalano-aragonesa se situà, fins a la mort del sobirà, a Nàpols, mentre la reina Maria restava com a lloctinent del Principat i el germà del rei, Joan, com a lloctinent d’Aragó i de València. (Ulisses-11). El rei Alfons IV ‘el Magnànim’ de la corona catalano-aragonesa

* LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera la cort de Nàpols esdevingué ràpidament un focus de cultura humanista?

*   LA CITACIÓ de la setmana.- “El pensament ha de ser dur de cap i lleuger de peus”. Eugeni Trias.Eugenio Trias Sagnier (Barcelona, 31 agost 1942 – Barcelona, 10 febrer 2013). Filòsof català. Considerat, per bona part de la crítica, el pensador d’escriptura castellana més important des d’Ortega i Gasset. (Imatge: www.upf.edu/enoticies).

———————————————————————————————————–

(Imatge: pacma.es)

Article. 3r. A) Cap animal serà sotmès a mals tractaments i es prohibeixen els actes cruels envers els animals. B) En cas que la mort de l’animal sigui necessària, aquesta ha de ser instantània, sense dolor i no ha de generar angoixa. Article. 10è. A) Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà. B) Es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal. Article. 11è. Tot acte que provoqui la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi. Article. 14è. A) Els organismes de protecció i salvaguarda dels animals han de ser representats a nivell governamental. B) Els drets de l’animal han de ser defensats per la llei com ho són els drets dels humans. (Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per la UNESCO -Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura- i per l’ONU -Organització de les Nacions Unides).

(Imatge: rivendel.wordpress.com)

La ILP dels toros, amb 550.000 signatures, té llum verda perqué la ‘fiesta’ sigui declarada com a ‘bé d’interès cultural. Ho va fer el Congrés de Diputats mitjançant 180 vots, els del ‘Partido Popular’ -centralista i nacionalista espanyol amb poder absolut- UPyD i UPN. El PSC i el PSOE si vàren abstendre (107) i CiU, ERC, ICV-EUiA i la resta (40) es van oposar a la tramitació. Ara, es tramitarà a la Comissió de Cultura del Congrés i un cop s’aprovi provocarà un enfrontament amb les competències de la Generalitat de Catalunya. O l’autonomia de la nació catalana, és una farsa? O l’Estat de les autonomies, és una gran mentida? O, 7,2 milions de ciutadans de Catalunya viuen enganyats? CiU ja ha advertit que el Govern defensarà la prohibició a Catalunya. I a la resta del territori espanyol, que fan al respecte?

La ILP dels toros, amb 550.000 signatures, sí; la ILP de TV3 al País Valencià, no; la tortura d’animals sí, el dret a la llibertat d’expressió, la informació, l’opinió i la cultura, no. TV3 que parla en l’idioma català, la llengua dels Països Catalans, no; la televisió en castellà, sí. Què fan en un calaix del Congrés de Diputats les més de 650.000 signatures dels ciutadans que han demanat la reobertura de les emissions en llengua catalana de TV3? Totes les nombroses i grans cadenes de televisió en llengua castellana es poden veure al País Valencià i, per què no una en català? Què passa amb el compliment de l’Article 20 de la Constitució Espanyola? <<…A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. Per TV3 al País Valencià, no? <<A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica>>. Per TV3 al País Valencià, no? <<…A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión…>>. Al País Valencià, per part de TV3, no?. <<La ley regularà la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizarà el acceso a dichos medios de los grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España…>>. La llengua en que s’expressa TV3 a la Comunitat Valenciana -per història, idioma i cultura forma part dels Països Catalans- no és una de les diverses llengües d’Espanya? El govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, i el Tribunal Constitucional espanyol, protegeixen així les llengües minoritàries? Tanta nosa els fa la llengua de la mil.lenària nació catalana, parlada per 10 milions de persones?

Al País Valencià, l’oferta d’ensenyament en català “és insuficient” a secundària i en la formació professional. L’informe del comitè d’experts del Consell d’Europa, constata que “poques vegades un alumne ha estudiat en català durant tota l’etapa escolar”. Per això demana a les autoritats informació “sobre les mesures previstes per atendre la demanda de català a l’educació mitjana en el futur”. El document també exigeix que el sistema abrace també l’etapa universitària i que s’estenga per tot el territori i no sols sobre les zones catalanoparlants. A més, critica la implantació del model trilingüe obligatori, que ha suposat la desaparició del model d’immersió lingüística sorgit de la llei d’Ús i Ensenyament amb resultats més que notables, tal com constaten nombrosos informes. És per això que van fer tancar les antenes dels repetidors de TV3 del País Valencià?

Què fan en un calaix del Congrés de Diputats les més de 650.000 signatures dels ciutadans que han demanat la reobertura de les emissions en llengua catalana de TV3 a la Comunitat Valenciana? La ILP dels toros sí. Per què no la ILP de TV3?

Per la diputada d’ICV-EUiA al Congrés, Laia Ortiz, la ILP dels toros servirà per “rescatar amb diners públics una festa en decadència i deficitària” i que farà que part dels recursos destinats a cultura serveixin per “subvencionar la tortura dels animals”. Ortiz va lamentar que en comptes de dedicar diners a educar en el respecte a la natura i els animals es facin iniciatives d’aquest tipus, que creu que suposen “un retrocés ètic ètic  i cultural” de la societat.

Só un valencià del Nord.

———————————————————————————————————–

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

UnQv7aWjYKI – Salutacions a Castelló de la Plana, lloc per visitar.

———————————————————————————————————-

El rotatiu francès de centre dreta ‘LE FIGARO’, fundat l’any 1826, és el diari més antic de França que encara està en circulació i que té la seva seu a París. Deu el seu nom al cèlebre personatge creat per Beaumarchais i per això, el lema del diari diu així: <<Sans la liberté de blâmer, il n’est point d’éloge flatteur>>. (Beaumarchais).

A ‘LE FIGARO’ del dilluns dia 18/02/13, el periodista francès i corresponsal a Espanya de Le Figaro i de Ràdio France, Mathieu de Taillac, escriu a primera plana del diari sota el títol <<La Couronne d’Espagne éclaboussée par un scandale>>:

MATHIEU DE TAILLAC

Madrid

ESPAGNE Cela faisait un an qu’il menaçait de lancer des ‘bombes atomiques’ contre la famille royale. Samedi, Diego Torres, l’ex-associé du gendre du roi, Inaki Urdangarin, est passé de la bravade aux actes. Convoqué par le juge qui l’a inculpé pour détournement de fonds aux còtés d’Urdangarin, Torres a visé plus haut: l’épouse de son associé, l’infante Cristina, mais aussi celle que la presse espagnole appelle pudiquement <<l’amie personelle>> du roi et jusqu’à…Juan Carlos lui-même!

Torres a dégainé les noms pour mieux ouvrir le parapluie. Selon ce professeur d’économie, la maison d’Espagne connaissait parfaitement la nature des affaires de l’institut Noos, la societé qu’il a dirigée avec le <<gendrissime>>. Vraies ou fausses, ces accusations jettent le trouble sur la couronne dont la stratégie, depuis le début de l’affaire, a consisté à prendre ses distances vis-à-vis d’Urdangarin.

<<Chaque opération de Noos était supervisée, chapeautée et contrôlée par le Palais de la Zarzuela>>. Diego Torres. (Fotografia: http://www.blogseitb.com)

De Cristina de Borbon, Torres fait une dirigeante active de Noos. <<Nous étions cinq à siéger au conseil d’administration>>, a-t-il déclaré au tribunal de Palma de Majorque. Cinq, autrement dit Torres, Urdangarin, leurs épouses respectives et le secrétaire personnel des infantes. Tous ont été inculpés par le juge…Tous, sauf la fille du roi, rappelle en creux l’ancien ami personnel d’Urdangarin.

Jusqu’à présent, le juge et le procureur ont considéré ne pas disposer d'<<éléments incriminant>> suffisamment Cristina. Toutefois, selon une source anonyme <<haut placée>> citée par le journal El Mundo, <<il serait logique d’inculper la fille du roi ou de la convoquer comme témoin, mais cela ne se fera pas car on risquerait de dynamiter le système>>. Un sondage du même quotidien fait apparaître qu’avant même de connaitre les dernières accusations de Torres, 84% des Espagnols souhaitaient que l’infante soit inculpée. <<Inaki me rapportait continuellement que l’infante était au courant et qu’elle lui avait fait tel ou tel commentaire>>, a insisté l’économiste. La stratégie d’Urdangarin était déjà d’accabler son ancien associé pour mieux se défendre, protéger son épouse et sa belle-famille: Torres répond par un retour à l’envoyeur.(Fotografia: http://www.europapress.es)

Le feu vert de la maison royale et ses <<bombes>> atteignent également le chef de l’État. Chaque opération de Noos était <<supervisée, chapeautée et contrôlée>> par le Palais de la Zarzuela, avance Torres. Plus précisément, il brandit un sponsor qu’aurait aidé à obtenir le roi Juan Carlos. Il cite également une réunion à la Zarzuela entre le maire de Valence, la présidente de la région, Urdangarin et lui-même, au cours de laquelle les associés auraient convaincu les élus de subventionner leur projet Valencia Summit, un forum sportif dans la ville méditerranéenne. <<Nous n’avons commis aucun délit, la preuve, tout ce que nous faisions recevait le feu vert de la maison royale>>, a-t-il ironisé.

Torres n’a pas résisté aux coups bas. Celui de mentionner Corinna zu Sayn-Wittgenstein, une quadragénaire allemande à laquelle la presse attribue une relation extraconjugale avec le roi. Ou celui de choisir, parmi les 200 e-mails présentés au tribunal, ceux où Urdangarin se livre à des plaisanteries grivoises sur sa virilité. Le duc de Palma -titre qu’a reçu Urdangarin lors de son mariage- sera écouté à son tour par le juge le 23 fébrier. Accablé et ridiculisé par Torres, il a déjà perdu le procès médiatique et populaire. (Mathieu de Taillac, Periodista corresponsal a Espanya de ‘LE FIGARO’ i de Ràdio France, Madrid, 18 de febrer 2013).

Aquest escrit periodístic  és en versió original no subtitulada i obre la seva entrada a tots els lectors coneixedors de l’idioma francès. Des dels anys cinquanta fins a finals dels seixanta -faix referència a un temps viscut- recordo que era aquesta llengua estrangera la que s’ensenyava a les acadèmies i centres docents. Molts ensenyants donaven classes a les seves cases amb caràcter particular. El francès era, en aquells anys, la llengua estrangera imperant o oficial. El castellà era la grandiosa, l’oficial, la imposada. Imposició i obligació. L’idioma català provinent de la mil.lenària història de la nació catalana i del conjunt dels Països Catalans -la Catalunya Nord, tant estimada pel poble català-, parlat per més de deu milions de persones, ni s’ensenyava ni existia per part de la dictadura militar del general Franco. Encara, avui dia, la llengua catalana és maltractada i menyspreada a les denominades Comunitats Autònomes governades pel ‘Partido Popular’ i que per raons d’història, llengua i cultura formen part dels Països Catalans. En l’actualitat, a la nació catalana s’ensenya el català i el castellà.

Pel que fa a l’actual situació política, social, del dificultós desenvolupament de la democràcia, de la confiança i prestigi internacional d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades-, cal plantejar-se de manera seriosa i eficaç tres qüestions fonamentals: la consulta popular a 7,2 milions de catalans perquè la nació catalana pugui desenvolupar el seu propi Estat, la dimissió del president del govern central, centralista i nacionalista espanyol, Mariano Rajoy i l’abdicació del rei. No hi ha cap dubte que la gran majoria de ciutadans de les nacions d’Espanya, volen un canvi net i pelat. Prou, prou i prou de conceptes històrics. Més, més i més de realitat del present i de la vida actual i més, més, i més respecte per la democràcia i la dignitat de la família de l’home i la dona. Més, més i més respecte per la democràcia i la dignitat de la família de la dona i l’home. Prou paràlisi i vagabunderia històrica; més i millor eficàcia en la resolució de les exigències humanes del present.

———————————————————————————————————-

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:1RRwRSGI79M

———————————————————————————————————-

El Deure i la Glòria

<<L’ànima de la presidència és, per tant, l’elecció informada, prudent i resolta i el secret de l’empresa presidencial s’ha de buscar en l’examen de la forma en que es prenen les decisions presidencials…>>. (President John F.Kennedy, La Casa Blanca, Washington, D.C., 23 setembre 1963).

(Imatge: http://jorgeamarante.obolog.com)

<<La Presidència és el centre del joc de pressions, interessos i idees de la nació, i el despatx presidencial és el vèrtex al que tots els elements de decisió nacional són atrets de manera irresistible. I és misteriosa perquè l’esència de la decisió roman en última instància impenetable per el observador, i sovint, per suposat, per el mateix que decideix>>.

<<Però encara que el procés de la decisió presidencial sigui obscur, la seva necessitat és absolutament evident. Governar, com els savis vàren dir, és elegir. Lincoln va fer notar que no podem escapar a la història. És igualment cert que no podem evitar elegir. I per un president americà, l’elecció està replena de responsabilitats peculiars i intimidants per la seguretat i el benestar de la nació. Un President deu elegir entre persones, entre mesures, entre mètodes. La seva elecció ajuda a determinar les decisions de la seva presidència, la seva prioritat en la vida nacional, i la manera i èxit de la seva execució. L’ànima de la presidència és, per tant, l’elecció informada, prudent i resolta i el secret de l’empresa presidencial s’ha de buscar en l’examen de la manera en que es prenen les decisions presidencials…>>. (President John F. Kennedy, La Casa Blanca, Washington, D.C., 23 setembre 1963).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: 2B5WmdWGJco

———————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pacificada Sardenya, l’objectiu del monarca Alfons IV ‘el Magnànim’, fou el regne de Nàpols. Ja en els anys 1421-23, el rei català intentà d’apoderar-se’n, però fracassà i no fou fins a la mort de la reina Joana II (1435) que es desfermà la lluita de les potències mediterrànies per empararse del tron napolità. Els catalans, els angevins, el regne de França i els estats itàlics -Santa Seu, Milà, Florència, Venècia, Gènova- intervingueren en la llarga lluita militar i diplomàtica que, finalment, dugué Alfons IV a la corona de Nàpols, l’any 1442. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- A partir d’aquell moment, on es situà la cort reial catalano-aragonesa?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “La història és un desplegament d’equivocacions”. Barbara Tuchman. Barbara Wertheim Tuchman (Nova York, 30 de gener de 1912 – 6 de febrer de 1989), va ser una historiadora estadounidenca, periodista i escriptora.

———————————————————————————————————–

Nota.- Els lectors dels BLOGS del rotatiu EL PUNT AVUI que tinguin a bé  participar en ‘la pregunta de la setmana’, ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafas de ‘LA CAIXA’.

———————————————————————————————————–