La nova frontera

 En un país europeu, demòcrata i competitiu, José Ignacio Wert, ministre espanyol d’Educació i Cultura, ja hauria d’haver presentat la dimissió. Però a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, l’europeisme, la democràcia i la competitivitat, romanen bastant soterrades per idees retrògades com les exposades pel senyor Wert: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. A més a més ho vol fer-ho per llei. Cada ministre d’Educació del govern central, centralista i nacionalista espanyol que pretén governar per sobre dels governs autonòmics de les nacions d’Espanya i ‘regiones’, fa la seva pròpia llei. Es podria acceptar que el govern central suggerís unes idees generals o conceptes bàsics d’aplicació comuna, però, mai per mai i des del centralisme pretendre imposar tot un reguitzell de noves lleis d’educació. Quantes més lleis, pitjor. Al Regne Unit, per exemple, no tenen ni Constitució.

   Els governs autonòmics de les nacions d’Espanya, molt més a prop dels seus ciutadans, amb una llengua, cultura i història pròpies, amb unes estructures socials i econòmiques molt diferenciades, amb una forma de ser i de pensar -ni millors ni pitjors- sinó diferents i amb un nacionalisme diferent de l’espanyol, ja tenen les competències en educació i no necessiten, ni volen que el govern central els digui la manera com han d’aplicar-la. Per això ja hi han els Parlaments autonòmics que disposen de les seves lleis d’educació. En definitiva, són els pares que, mitjançant els Consells Escolars i d’acord amb els centres docents, han de dir la forma en que volen que els seus fills siguin ensenyats i educats.

   A la nació catalana i mitjançant la Llei d’Educació aprovada pel Parlament de Catalunya –una veritable autonomia es governa per les seves pròpies lleis-, estem d’acord amb un sistema escolar que tingui per finalitat formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. Per el ministre Wert, en canvi, el sistema escolar, no només el català, és una organització pensada per adoctrinar i formar persones dòcils: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. A totes les llars de l’Estat Federal i Estats Federals dels Estats Units d’Amèrica, no hi falta la bandera de les barres i estrelles, per què? El Govern federal, els obliga a fer-ho mintjançant la llei?

   Catalunya és una nació perquè està formada per un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat, i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Catalunya, fent ús del seu Estatut d’Autonomia, del Parlament, de les seves competències i de la voluntat, aspiracions i anhels dels seus ciutadans, no vol ni necessita que el govern central, centralista i nacionalista espanyol, l’imposi cap llei. No vol cap invasió de competències perquè això seria acceptar que no és una veritable autonomia, sinó una farsa, una pantomima i que no pot complir amb els serveis cap a els ciutadans de Catalunya.

   Dimiteixi senyor Wert perquè en el Congrés de Diputats ja han fet palesa la seva reprovació. També ho han fet de forma clara i evident els governs d’algunes nacions d’Espanya, Comunitats Autònomes, nombrosos ciutadans en manifestacions, protestes i disconformitats en contra de retallades brutals en educació i instrucció públiques -no sap, ministre Wert, que en els països europeus moderns, progressistes i democràtics l’educació, la instrucció i la investigació romanen blindats a qualsevol retallada?-  i també mitjans de comunicació, informació i opinió com ara aquest editorial d’opinió del diari El Punt Avui (11-10-12): <<El ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, no perd l’ocasió d’adjuntar la injúria a l’insult. Les paraules que va dir fa uns dies, en què vinculava l’auge independentista al sistema escolar de Catalunya, no s’expliquen pel lloc on van ser pronunciades, una tertúlia de Telemadrid, sinó que responen al seu pensament. Per això les ha ratificat en seu parlamentària. Wert, que planeja prendre a les autonomies el poder de decidir què s’ensenya a l’alumnat, declara un gran interès a “espanyolitzar els alumnes catalans” ja que “la deriva que ha pres el sistema educatiu a Catalunya facilita que s’amaguin o minimitzin els elements comuns, particularment els històrics, que configuren la història de Catalunya dins d’Espanya”. Qui diu això és la persona que ha de vetllar pel sistema educatiu de l’Estat espanyol. Amb aquestes declaracions, i per si algú encara en tenia algun dubte, Wert acaba de desemmascarar-se i demostrar que pensa com molts columnistes que desconeixen Catalunya. Per a ell, el sistema escolar, no només el català, és una organització pensada per adoctrinar. Res de formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. No, per a Wert, l’escola només té una funció: adoctrinar, formar persones dòcils. Òbviament, els agents de tan nefasta funció no són altres que els professors, els mateixos que, com molts altres treballadors públics i privats, han vist reduïts els seus salaris i empitjorades les seves condicions laborals. Wert els acusa, doncs, de no fer la seva feina. Perquè el professorat està per ensenyar, fins i tot educar, no per adoctrinar. Injúries inacceptables. O rectifica o dimiteix>>. (Diari ‘El Punt Avui’, 11/10/12).

   El centralisme del govern central espanyol, és el camí cap a l’endarreriment. Les eleccions són per impedir-ho.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: Av_1EDNdAa4

—————————————————————————————————————–     

El Deure i la Glòria

L’enfrontament entre el president Kennedy i  els magnats del petroli.

   <<La corporació ‘A’, amb uns beneficis totals de 200 milions de dòlars aproximadament va manifestar estar subjecte als imposts estadounidencs per un valor de 103.887.000 dòlars. Va pagar imposts estrangers, que són deduïbles dels imposts dels Estats Units, per un total de 103.323.000 dòlars, això els va deixar reduïts a 564.000 dòlars pel que fa als imposts americans. Aquesta companyia té un subsidi total de 91.879.000 dòlars>>. (Dades de l’any 1960. President electe, John F. Kennedy).

   <<La Corporació ‘B’ declara unes rendes de 150 milions de dòlars aproximadament. La seva ‘reserva’ va ser de 123.977.000 dòlars i van quedar subjectes als imposts estadounidencs per un valor de 78.961.000 dòlars. Els imposts que segons la companyia es van pagar a països estrangers vàren pujar a 98.319.000 dòlars i el crèdit pagat com a conseqüència d’aquests imposts estrangers va ser de 77.087.000 dòlars reduïnt les obligacions impositives d’aquesta companyia en els Estats Units desprès de deduïr per motiu dels imposts estrangers, a 1.874.000 dòlars>>. (Dades any 1960. President electe, John F. Kennedy.)

   <<La corporació ‘C’ va confessar uns ingressos de 33 milions de dòlars aproximadament. La ‘reserva’ de l’esmentada corporació era de 44.895.000 dòlars i els imposts pagats a l’estranger van ser exactament el mateix , essent el crèdit concedit per la qüantitat total, això va fer que la Companyia ‘C’ no tingués que pagar imposts als Estats Units>>. (Dades any 1960. President electe, John F. Kennedy).  

 Mentre s’anava buscant complicacions amb els negocis petroliers – La Llei Kennedy-, JFK començava el seu darrer any de vida.

   L’any 1962 el president Kennedy va estudiar els informes dels seus consellers i va decidir posar-se en acció. El 16 d’octubre de 1962 una llei va acabar amb la distinció entre beneficis repatriats i beneficis reinvertits a l’estranger en el cas de companyies americanes que tinguessin possessions a ultramar. D’ençà aquest moment, ambdós van quedar subjectes als imposts americans. La llei buscava al mateix temps diferenciar entre beneficis guanyats ‘honradament’, resultants d’operacions comercials corrents i els beneficis sospitosos sortits en algun punt del circuit comercial per companyies secundàries afincades en paraïsos fiscals estrangers.

   Però la segona mesura adoptada per Kennedy va ser molt més important i infinitament perillosa. Mentre s’anava buscant complicacions amb els negocis petroliers, Kennedy començava el seu darrer any de vida. (Proper ‘post’).  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:bBn7iyoAS2U

—————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les cartes nàutiques medievals, per més que saberen reproduir amb una precisió admirable el dibuix de les costes i els continents, i que permetien de trobar rumbs i distàncies, veieren llur eficàcia limitada a l’antic continent, a la Mediterrània, sense poder comprendre les grans distàncies de les noves descobertes geogràfiques, per tal com desconeixeren elements com la declinació magnètica o les condicions d’esfericitat. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui fou el primer tractadista europeu de trigonometria plana?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Més profund que la paraula és el silenci“. Ernst Jünger.  

Ernst Jünger

————————————————————————————-

  Ministre Wert: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. President Mas: “Confirma un cop més que ni entenen res ni volen entendre res. L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies  que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. No hi ha tema, l’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant”.

  Sí, sí, com a València, les illes Balears o l’Aragó on els mandataris del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, -malaguanyat poder- estan fent tot el que poden per esborrar l’idioma català del mapa de l’Administració, la cultura, l’ensenyament i de la manera de viure i de pensar dels Països Catalans. Allà sí que hi manquen milers de voluntaris, un a cada cantonada, per  defensar la protecció de l’idioma català. Parlem d’ajudar i de defensar contra l’agressió planificada que des del govern central, centralista i nacionalista espanyol s’ha llançat en contra de la protecció de la llengua de la mil.lenària nació catalana, víctima del perseguiment -la història per testimoni- per part de les nefastes i odioses dictadures espanyoles. La prohibició de l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles va ser total i absoluta, amb càstics severs i cruels tant pels alumnes com pels mestres i professors. Aquests darrers, exiliats, expulsats, castigats i substituïts per mestres castellans. “Si eres espanyol, habla espanyol” vàren fer escriure els franquistes a les façanes de les llars catalanes. La veritable història explica fets tremebunds contra la nació i la llengua catalanes en el decurs de les dictadures espanyoles, principalment, les darreres, la del general Miguel Primo de Rivera, ‘capità general de Catalunya’ (13 de setembre de 1923-28 de gener de 1930) i la del general Franco, (1939-1975).

L’escola ha de formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. Aquest és el model de l’escola catalana. No l’adoctrinament ni formar persones dòcils.

   L’excusa, ara, segons les declaracions fetes pel ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, que va relacionar el creixement de l’independentisme amb el model d’escola catalana (diari El Punt Avui, 3-10-12). No, no, no i no!!!. A algunes ‘regiones’ d’Espanya potser encara contemplen amb entusiasme el ‘NO-DO’, a Catalunya, no!. Per l’escola catalana, amb molts bons professionals, l’educació no és una eina d’adoctrinament polític. És un mecanisme social per formar persones ben instruïdes, autònomes, solidàries, lliures i, pensem que, a més a més, uns coneixements de cara a l’empenta empresarial i idiomes haurien de ser profitosos. La xifra de 5 milions de treballadors sense feina, és un fet vergonyós per les nacions d’Espanya. Començar de petits i joves a entendre els valors de l’empresa, emprenedoria i del treball, és molt més important que “espanyolitzar” els nens catalans “per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. És una mostra d’orgull per Espanya ser un país ‘rescatat’?

   L’independentisme ha crescut a Catalunya de manera progressiva des de l’any 2006, degut a la fòbia contra la nació catalana per part dels jerarques del ‘Partido Popular’. La campanya de signatures arreu d’Espanya -a les preguntes de la premsa deien que signaven contra Catalunya- en contra de la necessària reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Projecte revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés, el Senat, sancionat pel rei i ‘referendat’!!! pels ciutadans de Catalunya. Tot i així, el ‘Partido Popular’ va presentar-hi recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. Recusacions de magistrats i quatre anys -fins el 2010- per emetre el veredicte: la sentència contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- ‘referendat’ pels seus ciutadans. Més d’un milió de persones es vàren manifestar a Barcelona, ciutats i pobles de Catalunya i a l’estranger com a protesta per la sentència i proclamant al món sencer que Catalunya ha estat, és i serà una nació mil.lenària. El ‘Partido Popular’ no en va tenir prou amb això i ha continuat evidenciant el seu menyspreu i mofa per l’autonomia de Catalunya, presentant recursos contra altres lleis aprovades pel Parlament com ara la d’Educació, Comerç, Cinema…Si Catalunya no es pot governar per les seves pròpies lleis, això no és una autonomia és una farsa que, de forma inevitable, porta cap a l’independentisme.

   A Catalunya, -que ho sàpiguen tots els pobles d’Espanya- tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va lamentar la ‘ignorància’ del ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, sobre la realitat de l’ensenyament a Catalunya. Mas considera que els membres del govern de Rajoy haurien de ser “més subtils”, jo diria que fer més ús de la intel.ligència política, i va assegurar que “és més fàcil de demostrar” que el ministre espanyol s’equivoca. “L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol”, va afirmar. El president Mas va queixar-se de “la ignorància” que mostra Wert sobre el model educatiu català.

   Artur Mas va concloure la seva intervenció sobre aquesta qüestió assegurant que “no hi ha tema” i que “l’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant”, tot i que va reconèixer que “si algun dèficit” té el model català és que cal millorar en l’educació del conjunt de llengües, a part del castellà, en altres idiomes.

“El ministre José Ignacio Wert ha demostrat, en els pocs mesos que fa que ocupa el càrrec, una incompetència absoluta en l’exercici d’una responsabilitat com la de ministre d’Educació i Cultura”. (Diari El Punt Avui, 25/05/12).

   Sigui com sigui, jo diria que “sí hi ha tema”. Si en lloc “d’espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”, com diu el ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, el que cal és ajudar a millorar la qualitat de la instrucció que es proporciona a totes les escoles i col.legis de les nacions d’Espanya. Ajudar a estimular l’interès per l’estudi amb l’objecte de reduir l’alarmant nombre d’alumnes que abandonen l’escola o no continuen escalant a nivells més alts d’educació. Això requereix l’existència de més i millors professors…;professors que es  puguin atraure i ser retinguts en escoles i col.legis només si els sous reflexen d’una forma més adequada el valor dels serveis que desenvolupen. També cal ajudar a que els mestres, professors i instructors estiguin equipats amb el millor material d’ensenyament i informes professionals. Cal que tinguin a la seva disposició mètodes d’instrucció provats mitjançant una acurada investigació científica del procés d’ensenyament i mitjançant una acurada experimentació pràctica. Ho pot entendre tot això, senyor Wert? Cal prestar atenció especial a l’augment d’oportunitats i incentius perquè tots els ciutadans desenvolupin al màxim la seva intel.ligència, per completar la seva educació i perquè continui el seu progrés en el decurs de les seves vides. Això vol dir evitar l’abandonament dels estudis, la millora i expansió de serveis docents especials i així mateix proporcionar millors mitjans educatius als ciutadans de barris menys afavorits i zones rurals. Ho pot entendre tot això, senyor Wert?  Significa, també, augmentar les oportunitats per aquells estudiants que desitjen i són intelectualment capaços de continuar avançant en la seva educació i matricular-se en col.legis i universitats. Vol dir, prestar molta més atenció a l’ensenyança tècnica i vocacional que des de fa temps no disposa d’un millor i més important suport, en perjudici del progrés tecnològic…Ho pot entendre tot això, senyor Wert? No veu que totes aquestes qüestions i demandes són molt més trascendentals que “espanyolitzar” els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”? No veu que d’aquesta manera no s’arribarà a cap lloc? Tot el que saben fer des del govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’,  són més i més retallades en educació? Pobres de vostès si l’AVE ‘electoral’ de Galícia és deficitari.

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: q9GMORPGXX8

————————————————————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

   <<No s’hauria de permetre que el control de l’economia nacional segueixi a les mans d’uns pocs, sinó que hauria de ser ampliat amb la finalitat d’integrar-hi milions de ciutadans o l’Estat hauria d’encarregar-se d’això en tant que en una democràcia ell és el responsable davant el poble>>. (President John F. Kennedy, presentació davant el Congrés del projecte de llei sobre la modificació de les estructures de l’imperi del petroli, 24 gener 1963).

  El president Kennedy ajuda a encoratjar als americans perquè comprin ‘U.S. Savings Bonds’, Bons d’Estalvi. (La Casa Blanca, 5 novembre 1963, just 17 dies abans del seu assassinat a Dallas, Texes).  

La indústria petroliera americana -any 1960- gaudia veritablement d’un extraordinari poder polític. Quan Kennedy va entrar a la Casa Blanca, el sistema fiscal americà i, per damunt de tot, el sistema de ‘reserves’ havia permès a alguns homes de negocis de la indústria petroliera com H.L. Hunt amassar, en uns pocs anys, una fortuna que per arribar-hi Rockefeller havia necessitat mig segle i una gran dosi de paciència. (James Hepburn). 

   <<A l’any d’haver entrat a la Casa Blanca, el 1962, el president Kennedy va estudiar els informes dels seus consellers i va decidir posar-se en acció. Havia reaccionat amb contundència davant les imposicions de la indústria de l’acer; en l’assumpte del petroli va disposar els seus plans de forma més cautelosa. El 16 d’octubre de 1962 una llei que portava el seu nom va acabar amb la distinció entre beneficis repatriats i beneficis reinvertits a l’estranger en el cas de companyies americanes que tinguessin possessions a ultramar. Des de aquest moment, les dues vàren romandre subjectes als imposts americans. La llei pretenia al mateix temps fer distinció entre beneficis aconseguits ‘honradament’, resultants d’operacions comercials corrents i els beneficis sospitosos buidats en algun punt del circuit comercial per companyies secundàries afincades en paradisos fiscals estrangers. Tot i que la mesura anava destinada al conjunt de la indústria americana, va afectar d’una manera especial a les companyies petrolieres que eren les que tenien les més grans i més esteses activitats a l’estranger>>.

   Cada vegada, el president Kennedy, comptava amb més ‘simpaties’ per part dels magnats del petroli. 

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:gFTrTVTY4vo

————————————————————————————-

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les cartes nàutiques medievals eren catalanes o bé genoveses. Les primeres, la producció de les quals tingué com a centre principal la Ciutat de Mallorca, es distingiren per llur major coneixement de les costes atlàntiques i europees septentrionals i de les àrees continentals interiors -aquestes ignorades per les cartes itàliques-, per llur major informació política i geogràfica; així mateix per la seva coneixença més pregona de les illes i de les costes africanes occidentals, a causa, sens dubte, que havien estat navegants catalans els primers a fer l’explotació de l’Àfrica, des de mitjan segle XIV, en recerca de ‘l’or africà’ per la ruta atlàntica. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Per què les cartes nàutiques medievals veieren llur eficàcia limitada?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.-  “Mai vaig odiar un home prou per tornar-li els seus diamants”. Zsa Zsa Gabor.

 Zsa Zsa Gabor

(Imatge: http://biography.com)

————————————————————————————-

    Al parvulari, les nenes i els nens fan el que han de fer. Tothom ho sap això. Són petits com tamborets, però, són molt vius i ho entenen tot. Tenen uns sentiments enormes. A l’espai per jugar disposen d’unes petites trones per pujar i baixar. No paren, escales amunt i avall. Fan el que han de fer.

   El parvulari governamental espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, és una altra cosa. Allà sí que no fan el que haurien de fer. Al menys, en el parvulari de nenes i nens petits com tamborets, fan el que toca fer. Hi ha ministres del govern central que diuen i fan barbaritats, contra Catalunya, la nació catalana. Ho fan tot al revés. Semblen sortits de les tenebres del franquisme. Totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el govern central, centralista i nacionalista espanyol les porta al Tribunal Constitucional, això és autonomia? Això és un Estat autonòmic? Una veritable autonomia vol dir governar-se per les pròpies lleis. La nació catalana, els ciutadans de Catalunya, no volen una autonomia de per riure, una pantomima i per aquest motiu, ara, sota una enorme i indescriptible pressió del ‘Partido Popular’ i amb totes les portes tancades, només existeix un camí possible: la independència. 

   És el cas de les relacions, cada com més dolentes, amb la nació espanyola perquè Catalunya vol i pot ser Estat i administrar els  propis imposts procedents dels seus ciutadans. No pot ser de cap manera que 16.000 milions d’euros surtin cada any de Catalunya en imposts -un 8% del PIB català- i no tinguin retorn. Així, Catalunya, és una Comunitat Autònoma (?) ‘pagadora’ i que roman molt mal finançada per culpa d’aquesta anòmala situació fiscal que cap país europeu i del món voldria acceptar. Un veritable espoli fiscal que s’agreuja encara més, quan Catalunya es veu impel.lida a demanar diners a l’Estat -els que ella ajuda a generar-, i té que pagar un 6% d’interès. I el greuge encara és molt més gran si es té en compte que l’Estat espanyol deu a Catalunya 8.605 milions. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades en sanitat, educació, recerca i serveis socials. Es vol ofegar el creixement econòmic i social de la nació catalana. Es vol ofegar el seu progrés en tots els camps. Tornar a l’endarreriment i als nefasts anys del franquisme. També, de propina, i a ser possible, fer desaparèixer tota la protecció de la llengua catalana com està passant a l’Aragó, a València i a les illes Balears amb governs del ‘Partido Popular’ i  que formen part dels Països Catalans.

   I  quan Catalunya diu, prou!, quan milions de ciutadans fent ús del seu dret democràtic es manifesten a Barcelona i a altres ciutats i pobles de la nació catalana per expressar la seva indignació, i al mateix temps els seus anhels i aspiracions com ara la independència perquè no disposa de cap altra sortida, des del govern central del ‘Partido Popular’ de Madrid, des del Congrés, el Senat i altres instàncies, tot són improperis, insults i amenaces. I fins i tot provinents d’altres Comunitats Autònomes o ‘regiones’ que han rebut i reben molts diners de Catalunya. Per què el govern central del ‘Partido Popular’ no fa públiques les balances fiscals? Tot una mostra d’una democràcia de molt baixa qualitat, d’un nul diàleg per part del govern central i de no saber estar a l’alçada de les circumstàncies i dels canvis dels temps i dels pobles.

   Catalunya, la nació catalana ha estat i és solidària en escreix. Ha desenvolupat i desenvolupa de manera eficient les seves importants competències i fa els seus deures. És una nació acollidora i un motor econòmic, social i cultural de primer ordre. Gaudeix d’un important prestigi internacional. El món empresarial que no es vol quedar enrere respecte als reptes internacionals, ha demanat més inversions en infraestructures. Fa uns anys, concretament des del 2006, va fer saber a l’Estat espanyol que per continuar creixent i atendre millor les seves competències, necessitava d’un millor finançament. Ho va fer mitjançant la Reforma de l’Estatut d’Autonomia. Tots els representants dels partits vàren ser cridats per la redacció del projecte que va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats on ja va ser retallat, el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! pels ciutadans de Catalunya.

   Tot i així, el ‘Partido Popular’ després a l’oposició va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un disbarat de proporcions colossals que només es pot entendre des d’una permanent i malaltissa fòbia contra la nació catalana i per aconseguir més vots dels espanyols. Després de 4 anys, ‘la sentència’. Diuen en llengua castellana -a cap lloc del món és tant respectada, ensenyada i admirada com a Catalunya- que <<quién siembra vientos, recoge tempestades>>. El passat 11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, 2 milions de ciutadans es vàren manifestar per demanar la independència. La propera manifestació massiva serà per demanar en el nom d’una veritable democràcia, la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació de la nació catalana. El dret dels pobles a l’autodeterminació. Decidir lliurement el seu futur polític.

   La de l’Estatut -amb recurs i sentència- va ser la primera porta que es va tancar. Ja amb el ‘Partido Popular’ en el govern de l’Estat, amb majoria i poder absoluts, s’ha tancat una segona porta a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya: la del pacte per la justícia fiscal. El juliol passat el Parlament de Catalunya va aprovar el text del pacte fiscal amb els vots de CiU, ERC i ICV-EU i A, el PSC es va abstenir en el punt clau sobre com s’han de gestionar els tributs. El text va ser donat a conèixer al govern central.

Totes les portes tancades per part del govern central i centralista, nacionalista espanyol del ‘Partido Popular”. Ni converses, ni diàleg de cap classe per corregir la injustícia fiscal contra Catalunya -per aquest motiu no publiquen unes veritables balances fiscals- i que només li queda el camí de la independència. Ho sap cancellera Angela Merkel que 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn? Això és propi d’un país europeu?  

  Tercera porta que es tanca. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es va desplaçar a Madrid, al Palau de La Moncloa -amb el text del pacte fiscal aprovat pel Parlament sota el braç i amb el suport de la massiva expressió dels ciutadans de Catalunya de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya- i a mans plenes pel progrés de Catalunya i Espanya. El president Rajoy va rebutjar el pacte de justícia fiscal, ja hi està d’acord doncs amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol: 16.000 milions d’euros que surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn. Un 8% del PIB català. La nació catalana ja ha dit, prou!. Així ho fa saber a Espanya, a Europa i al món. En castellà, en anglès i en català.

   Sense cooperació, converses i diàleg i amb un clima hostil mancat de respecte per part de l’Estat espanyol, cap mur no servirà de res. El president Mas va anar-se’n amb les mans netes, però, es va comportar com un estadista. El president Rajoy no va saber estar a l’alçada dels moments actuals. Ara li toca a ell desplaçar-se a Barcelona, al Palau de la Generalitat. Té molt temps per fer continuats desplaçaments a Europa -ara rescat si, ara rescat no; que si rescat virtual que si rescat efectiu…- però no en disposa per encetar diàleg amb Catalunya? Té molt temps per fer aquests grans discursos electorals i apocalíptics -recorda a un predicador-, però, no en disposa per encetar un pla de converses amb el govern de Catalunya?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: hTkL-u68nhc

————————————————————————————————

  El Deure i la Glòria

La reforma de l’imperi del petroli

     ****************

<<La propietat privada ha portat, sens dubte, en el cas del petroli i del gas natural més conseqüències desafortunades que en qualsevol altre domini. S’ha traduït en superproducció, inestabilitat, fluctuacions incessants de preus, una pèrdua de recursos naturals, capital i treball, especulació, frau, absurdes extravagàncies i flagel.lants injustícies socials i, finalment, en l’establiment d’un monopoli>>. (John Ise, professor d’Economia a la Universitat de Kansas i autor de ‘La política estadounidenca en quant al petroli’. Va recomenar l’any 1929 la nacionalització de tots els recursos naturals, inclusiu el petroli).

<<Ha arribat el moment d’actuar. No ens podem permetre el luxe de ser badocs i lents>>. (President John F. Kennedy, acte de presentació davant el Congrés, de la llei per modificar les estructures de l’imperi del petroli, 24 gener 1963).

Com a senador, John Kennedy no va ser popular entre els negociants del petroli. Com a President, va decidir obrir la discussió sobre les estructures de l’imperi del petroli.

   A la Convenció Demòcrata de 1960, els representants dels estats petroliers vàren donar suport a la candidatura de Lyndon Johnson, però Kennedy va guanyar l’investidura. Durant la primavera de 1961, Morgan Davis, president del Board of Directors de la Humble Oil i Refining Corpo. (1961-63), Director del First National City Bank de Houston, membre del National Petroleum Council i de l’American Petroleum Institute, va manifestar en el decurs d’un dinar íntim: “És impossible entendre’s amb aquest home” referint-se al president Kennedy. Com a senador, John Kennedy, no havia estat popular entre els negociants del petroli, però no li tenien por. Els magnats  s’equivocaven. El nou president va decidir obrir la discussió sobre el problema.

   El president Kennedy creia, com Franklin D. Roosevelt, <<que no devia permetre’s que el control de l’economia nacional continués a les mans d’uns pocs, sinó que deuria ser ampliat amb la finalitat d’incloure-hi milions de ciutadans o l’Estat deuria fer-se càrrec d’això en tant que ell és el responsable davant el poble. Malgrat això, el president Kennedy sabia també que qualsevol nou examen dels principis reguladors de la forma de fer beneficis i la lliure empresa des d’un punt de vista moral, social o inclús nacional, seria no acceptada no només per els negociants petroliers sinó també per molts altres ciutadans que ho considerarien com un atac a ‘l’American way of life’. Atacs semblants fets per l’Administració i pel Departament de Justícia havien fracassat en el passat>>.

   En el proper ‘post’ explicarem com el president Kennedy, després d’estudiar els informes dels seus consellers, va decidir posar-se en acció. 

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:1qYFG8NdPr0

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cartografia nàutica europea era un fet en el segle XIII, encara que les cartes més antigues conservades siguin del segle XIV. Hom sol esmentar ‘l’Atles Català’, del 1375, de Cresques Abraham, com l’obra mestra de la cartografia medieval. Les cartes nàutiques medievals eren catalanes o bé genoveses. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Per què es distingiren les cartes nàutiques medievals?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Creure en el que mai veurem, això és la poesia”. Gerardo Diego.

Gerardo Diego

————————————————————————————-

     Federico Trillo, ‘Partido Popular’, es va retirar l’any 1989 com a comandant per entrar en l’activitat política. La fotografia (www.periodistadigital.com), mostra el moment en el que en el nom del ‘Partido Popular’ -a l’oposició, any 2006- presenta el recurs contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- aprovada pel Parlament de Catalunya, ‘retallada’ i aprovada pel Congrés de Diputats, el Senat, sancionada pel rei i  referendada!!! per els ciutadans de Catalunya. Ací va començar el foment de l’independentisme, “un disbarat de dimensions colossals”. Amb anterioritat, el ‘Partido Popular’, va organitzar una campanya de recollida de signatures arreu d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. A les preguntes de la premsa a espanyols signants, molts contestaven que ho feien per “anar contra Catalunya”. Actualment, el ‘Partido Popular’ en el govern central i amb poder absolut, continua atiant una pressió vergonyosa i injustificada contra la nació catalana. 

    De la primera fotografia a la segona les separen set anys. Els ciutadans de Catalunya ja han dit, prou! La Generalitat ha fet i fa tot el que pot perquè la veu, anhels, aspiracions i justícia fiscal dels ciutadans i del Parlament siguin escoltats i atesos per el govern central espanyol del ‘Partido Popular’. És l’hora del diàleg polític. 

  El president del govern espanyol Mariano Rajoy, va assegurar recentment en un míting a Sant Sebastià (nació basca), que l’independentisme és “un disbarat de dimensions colossals” i que no està disposat a acceptar la secessió de cap territori “de cap manera”. El que va ser un “disbarat de proporcions gegantines i colossals” fou, l’any 2006, el recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i més tard amb recusacions continuades dels seus membres, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els Estatuts i la Constitució, s’han de reformar de tant en tant sinó ens fan retornar a l’Edat de la Pedra via l’immobilisme governamental i col.lectiu. 

   Mai per mai els jerarques del ‘Partido Popular’ havien d’haver portat la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- al Tribunal Constitucional. No només hi vàren portar l’Estatut, si van sentir empesos els ciutadans de la nació catalana que el van referendar. Abans d’aquest fet tant lamentable i perillós, la campanya de recollida de signatures per tot arreu d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut i que molts espanyols signants deien a la premsa que era per “anar contra Catalunya”. Ah!, i de tot aquest maremàgnum organitzat pel ‘Partido Popular’ a l’oposició, per aconseguir vots dels espanyols, en va sortir el boicot contra els productes catalans. Aquí va començar el gegantí i colossal foment de l’independentisme a Catalunya. Així ho haurien de reconèixer els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’ i posar-hi remei d’immediat, però, el poder absolut fa perdre els sentits en la manera de pensar, parlar, discursejar, actuar i governar. I totes aquestes coses que Catalunya no va voler començar i que s’ha esforçat considerablement per intentar arreglar, repercuteixen a Europa i en el món. I no pas per culpa de l’independentisme, sinó per culpa dels qui l’han fomentat i el segueixen fomentant.

   Va ser un disbarat exorbitant el fet de portar al Tribunal Constitucional espanyol, caducat, la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És un cas insòlit a Europa i països democràtics del món. Volem recordar, una vegada més, que el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! pels ciutadans de Catalunya. Però això no va acabar aquí.

   Quatre anys, des del 2006 fins al 2010, el ball de recusacions, bombardeig constant de la premsa, sentència ara sí i sentència ara no, profund malestar i menyspreu cap a la nació catalana que paga, paga i paga i s’ha cansat de callar, callar, callar i d’abaixar el cap. Catalunya tenia i té realitats econòmiques i socials, aspiracions i anhels molt més importants que romandre pendents d’una sentència del Tribunal Constitucional, a instàncies d’un partit nacionalista espanyol, de dretes i de l’ultradreta, conservador i ultraconservador: el ‘Partido Popular’. Coses tant importants com que els ciutadans de la nació catalana han de treballar -els qui poden gaudir d’aquest dret humà fonamental- per pagar amb els seus diners uns impostos, cada any, de 16.000 milions d’euros que surten de Catalunya i ‘no tenen retorn’, un 8% del PIB català. Espoli fiscal únic al món. I ara Catalunya ha de demanar crèdits al 6 per cent a l’Estat espanyol, dels seus propis diners que ja ha aportat en impostos. On és la transparència de la democràcia espanyola i del govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, que no fa públiques les balances fiscals?

   Segons Rajoy, el sobiranisme és “un torpede a la línia de flotació” de les mesures contra la crisi i per el benestar dels ciutadans. Tots quiets, asseguts amb bata a ratlles, en el pupitre, escoltar i callar que la mediocritat supina del centralisme del totpoderós papà Estat ja ho arreglarà tot. Què volen arreglar vostès sols!, quan el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va subratllar recentment a Barcelona que l’Estat espanyol sortiria de l’euro si Catalunya s’independitzés. Segons la seva opinió, Espanya no podria “sobreviure” perquè Catalunya és un motor econòmic. “Una hipotètica independència de Catalunya no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó posar fi a Espanya, perquè Espanya no té sentit sense Catalunya”.

   Alberto Ruiz-Gallardón i Jordi Hereu

Doncs si el ministre de Justícia espanyol ho veu d’aquesta manera, per què algunes ‘regiones’ d’Espanya no s’espavilen d’una vegada i es treuen del damunt tanta mandra i immobilisme, tant d’abusar de subsidis i d’un pertorbador excés funcionarial? O és que no s’espavilen perqué Catalunya ja paga? Què passa amb tant de turisme de xeringuito i res de Silicon Valley? Per què els grans empresaris no ajuden als emprenedors per a la creació de noves empreses? Què passa amb tanta amnistia fiscal? No els cau la cara de vergonya de que el TAV, línia Barcelona-Figueres, encara no conecti amb França i l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en TAV per construir infraestructures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients? Innumerables autovies gratuïtes que s’han construït a l’Estat a càrrec dels pressupostos generals. Unes obres en molts casos faraòniques, amb trànsits irrisoris, i amb nuls criteris de foment de la competitivitat. El corredor mediterrani, que hauria de ser una aposta de futur, és menyspreat per l’Estat. Només hi ha destinat 128 milions, mentre que en el tram del TAV entre Madrid-Galícia la inversió mobilitzada enguany és de 2.151 milions. És un TAV electoral? Els últims cinc anys els contribuents catalans que han marcat la casella del 0,7% de la declaració de renda han aportat més de 290 milions d’euros a subvencions per al més necessitats. Però d’aquests diners només n’han tornat 120, i els altres 170 s’han quedat pel camí. Les matricules han estat aquest any el doble de cares a Catalunya que a Madrid. A més, els estudiants catalans rebran un 30% menys de beques que la resta. El mes de març passat un informe elaborat pel govern d’Artur Mas, estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. Mariano Rajoy ha iniciat una ofensiva recentralitzadora i de retallades que afecta de ple la Generalitat, que rep menys recursos. Un dels exemples és la llei de dependència. L’Estat deixarà d’aportar uns 76 milions anuals. Cada català paga de mitjana a l’any 95 euros en peatges mentre que a la resta de l’Estat la mitjana és de 30 euros. Una despesa que ara anirà augmentant després  que s’hagin apujat un 7,5% les tarifes. La sanitat, l’educació, els serveis socials… s’estan veient durament afectades.

   Només amb la meitat dels 16.000 milions que paguen els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria estalviar algunes de les retallades. Tot això és un “torpede a la línia de flotació” de la recuperació econòmica i no pas el sobiranisme, com creu el president Rajoy. En una democràcia el poble és el sobirà. Una sobirania forta, arrelada i respectada de les nacions d’Espanya, amb unes veritables autonomies que també siguin Estat, que disposin d’idèntiques competències i es puguin governar per les seves pròpies lleis, i amb un govern central dialogant i cooperador, es podria aconseguir la recuperació econòmica. Asfixiant, ofegant, martiritzant i menyspreant a la mil.lenària nació catalana, al seu progrés econòmic i social, a la seva llengua i a la seva escola, no aconseguiran res de res. Sense cooperació, converses i diàleg i amb un clima hostil mancat de respecte, no aconseguiran res de res. Ni amb insults tampoc.

     Ara li toca al president Rajoy venir a parlar a Barcelona

   El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es va desplaçar a Madrid, al Palau de La Moncloa -amb el text del pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya sota el braç i amb el suport de la massiva expressió dels ciutadans de Catalunya de la Diada Nacional de Catalunya- amb el cor a la mà i a mans plenes pel progrés de Catalunya i Espanya. El president Mas va anar-se’n amb les mans netes, però, es va comportar com un estadista. El president Rajoy no va saber estar a l’alçada dels moments actuals. Ara li toca a ell desplaçar-se a Barcelona, al Palau de la Generalitat de Catalunya. Però encara que ho volgués fer, ho podria fer això el president Rajoy?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:HCSHUD1eVNE

—————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

   <<Podrem estar orgullosos d’una economia de sis-cents mil milions de dòlars i de setanta milions de llocs de treball, només quan subratllin en la major extensió possible la millora de les nostres escoles, la reconstrucció de les nostres ciutats, el consell als nostres joves, assegurar la nostra salut i cuidar de manera adequada els nostres ancians i desvalguts>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

    <<El proper dilluns la Comissió de la Cambra per Recursos i Arbitris obrirà les seves sessions amb la discussió d’un projecte de llei, demorat des de fa temps, per proporcionar assegurança d’hospitalització als nostres ciutadans més ancians. Aquestes sessions són desitjables, però els fets són coneguts per tothom>>.

   <<Els nostres treballadors més vells i jubilats pateixen malalties més freqüents i de més duració que en la resta de la població. Els seus ingressos només arriben a la meitat dels que gaudeixen els nostres ciutadans més joves. No es poden permetre pagar ni l’elevat cost d’una hospitalització ni el d’una assegurança d’hospitalització. Els seus fills tampoc es poden permetre sufragar les despeses d’hospital de tres generacions…, les dels seus propis fills i les dels seus pares i les d’ells mateixos. No dubto ni un sol instant de que la majoria dels fills desitjen sufragar aquestes despeses dels seus pares ancians o incapacitats per malaltia, però no ho poden fer, i crec que els Estats Units han de fer-se càrrec d’aquestes responsabilitats com a país orgullós i esforçat>>.

   <<No puc dir-lis ara si aconseguirem aquesta legislació abans de Nadal, però si puc dir que els membres d’aquest Congrés no aniran cap a casa en el pròxim estiu sense haber aprovat aquest projecte de llei. Crec que deurem romandre en actiu fins a aconseguir-lo>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

El vídeo

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: BWLN1ZZzsdE

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els coneixements de geometria i astronomia, per més que entrellaçats amb figuracions astrològiques i filosòfiques, havien fet avançar l’art de navegar i posat les premisses d’una <<navegació astronòmica>>. Els mariners catalans ja sabien servir-se de <<carta i brúixola>>, manejaven l’astrolabi, el quadrant i el nocturlabi -el darrer, instrument nàutic per determinar l’hora durant la nit i conegut de temps, si bé la seva primera descripció no aparegué sinó en la ‘Nova Geometria’, de Ramon Llull. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Què era ‘l’Atlas català”, del 1375?

L’Atles Català, del 1375

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Un gran ideal necessita sacrificis”. Pavlo Tytchyna.

————————————————————————————-

 La gossada humana

   Tota professió honesta i honrada ha de comptar amb personal molt ben preparat que la representi i la faci útil. La tosquedat i la matusseria fan perdre la confiança i la credibilitat nacional i internacional. Donen mala fama i costa moltíssim recuperar. Quan aquesta professió és la política o l’exercici de càrrecs a l’Administració, en una veritable democràcia, tant la preparació com tota actuació, han de romandre sense màcula. Immaculats. En política -ciència i art de governar- el poble hauria d’escollir els millors, no els pitjors. No només en la forma de treballar i d’actuar provinents del més estricte sentit de la veritat i la justícia, sinó en el parlar, en el discursejar. I si per motius electoralistes no es compleix amb aquest sagrat deure, el poble, els ciutadans ben informats, haurien d’acomiadar -mitjançant les urnes- al partit polític en qüestió. Cal des del govern central, en aquest cas el ‘Partido Popular’ amb poder absolut, donar un exemple intacte que porti cap a la integració i no a la desintegració i la ruptura. Caldria desenvolupar la tasca del govern amb més intel.ligència i de respecte a la democràcia i a les minories nacionals de les nacions d’Espanya.

   Obrim la capsa dels disbarats del nacionalisme espanyol. El president Rajoy garanteix -diari El Punt Avui, 04/10/12- que, si cal, executarà l’article 155 de la Constitució, és a dir, una ‘intervenció directa’ per liquidar l’autogovern que tothom sap, tot Europa i el món saben que es refereixen a Catalunya, a la nació catalana. Les nacions d’Espanya, les Comunitats Autònomes o les ‘regiones’ provinents del franquisme, accepten l’ofec fiscal al qual se’ls sotmet des del govern central, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. Expressat en números significa que si un territori no compleix el dèficit de l’1,5% per enguany i del 0,7% per l’any vinent, serà intervingut pel govern central. Uns barems que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha criticat perquè els considera ‘injustos i deslleials’. I moltíssim més si Europa i el món veuen que els ciutadans de Catalunya, aporten amb els seus impostos 16.000 milions d’euros, un 8% del PIB català i no tenen retorn des de l’Estat. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades.

   Amb aquesta asfixia econòmica i social de Catalunya, que es nega a ser una Comunitat Autònoma de per riure, el govern central del ‘Partido Popular’ pretén ofegar l’Estat autonòmic i retornar a la mediocritat i inutilitat del centralisme franquista. Cada vegada que Rajoy, membres del seu govern, presidents de comunitats autònomes ‘inventades’ del ‘Partido Popular’ o Rosa Díez -la líder d’UPD- obren la boca en contra de la nació catalana, -liquidar l’autogovern, és a dir, la ruptura- els inversors i les empreses fugen -cames ajudeu-me- espantats de la forma en que l’actual govern espanyol pretén resoldre allò que ha cabdellat i vol enrotllar de tal manera que, ni enginyers de la NASA podrien descabdellar. La prima de risc puja, la borsa baixa, l’atur augmenta -aviat 5 milions de treballadors sense feina- i els emprenedors fugen cap a altres països europeus, Canadà…

   I la culpa de tot qui la té? Doncs la Catalunya espoliada i pagadora -unes veritables, fiables i transparents balances fiscals ho poden demostrar -que ja ha dit, prou! I la propera vegada -ben aviat- no seran 2 milions de ciutadans que sortiran al carrer per expressar la seva aspiració i anhel per la independència, seran 4 milions i desprès 6 milions i, de fet, el resultat d’un referèndum sobiranista ja és conegut. És per aquest motiu i cap altre l’amenaça del govern central del ‘Partido Popular’ i de la líder d’UPD -nació basca- de que sigui aplica l’article 155 de la Constitució espanyola que permet una ‘intervenció directa’ per liquidar l’autogovern de Catalunya. Aquest no és el camí d’una veritable, transparent i exemplar democràcia.

   Un altre regal de la capsa de disbarats del nacionalisme espanyol. Ho explica VilaWeb. El vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal Quadras (‘Partido Popular’), va demanar al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que preparés un general de brigada, de la guàrdia civil preferentment, per aturar el procés cap a la independència de Catalunya. Més encara: ‘El senat es reuneix, vota i Catalunya és intervinguda, el Parlament es dissol, el govern de la Generalitat va a casa seva i la delegació del govern pren el control de Catalunya. I el general de brigada pren el control dels mossos d’esquadra’. Tota una pel.lícula de retorn al franquisme dels anys trenta, que només es pot expressar, desitjar i anunciar des de la postura d’un odi exacerbat. Constitueix una veritable desgràcia del nacionalisme espanyol, la dreta, l’ultradreta, els conservadors i ultraconservadors, de pretendre retornar al règims dictatorials que tant i tant de mal han causat a les nacions d’Espanya no reconegudes -però existents-, constretes i amargades. Resulta inadmissible per els valors de la democràcia i per el propi prestigi de l’exèrcit i de la guàrdia civil, insinuar i demanar la seva intervenció en contra de ciutadans pacífics que, de manera democràtica, demanen canviar situacions d’injustícia -espoli- fiscal, poder continuar treballant per a la protecció de la llengua catalana i, per damunt de tot, governar-se per les pròpies lleis que és la base d’una veritable autonomia.

     L’esquerra verda europea, segons que va informar el diari El Punt Avui, 04/10/12, també va expressar la seva protesta per les amenaces de Vidal-Quadras. El cinqué grup del Parlament Europeu critica les ‘escandaloses declaracions’ de l’eurodiputat popular. Demanen ‘debatre formalment’ aquesta qüestió en la propera conferència de presidents a Estrasburg. Cohn-Bendit i Rebecca Harms, caps de files de 58 eurodiputats de 15 països diferents, han escrit una carta al president de l’Eurocambra, Martin Schulz, en què li retreuen que s’hagi negat a cessar Vidal-Quadras perquè no parla com a vicepresident sinó que “només expressa una opinió personal”. Els ecosocialistes europeus s’afegeixen amb aquesta carta al rebuig expressat també pels 86 eurodiputats liberals. El president de l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa, Guy Verhofstadt, ha equiparat les amenaces militars contra Catalunya d’Alejo Vidal-Quadras amb la repressió de la primavera àrab.  

 L’eurodiputat i president del Grup dels Verds-Aliança Lliure Europea a l’Eurocambra, ecosocialista, Daniel Cohn-Bendit. Una imatge actual i una altra del Maig del 68. (Lucio in the sky).

   Una altra joia del parlotejar contra Catalunya per part de dirigents del ‘Partido Popular’, equivocats totalment, és la recent del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, quan va afirmar la barbaritat en contra del prestigi i del bon fer de l’escola catalana, i va relacionar el creixement de l’independentisme amb l’escola catalana. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya va declarar amb relació a les declaracions de Wert: <<Confirma un cop més que ni entenen res ni volen entendre res. Hem de lamentar la ignorància de Wert sobre la realitat de l’ensenyament a Catalunya. Els membres del govern de Rajoy haurien de ser més subtils. És fàcil de demostrar que el ministre espanyol s’equivoca. L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. El president Mas va concloure la seva intervenció sobre aquesta qüestió assegurant que: <<no hi ha tema. L’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant. Si algun dèficit té el model català és que cal millorar en l’educació del conjunt de les llengües, a part del castellà, en altres idiomes>>.  

   Escoltin, ho direm una vegada més i ho repetirem fins que l’infern es congeli. Els únics, enormes i gegantins creadors de l’independentisme han estat i són els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’. A l’oposició ho feien per guanyar més vots dels espanyols, ara, en el govern central  amb poder absolut i  encara per aconseguir més vots. Poder que, com veiem, utilitzen molt i molt malament. És un poder malaguanyat. Sí, vàren fomentar l’independentisme de la nació catalana quan ja, l’any 2006,van endegar la campanya de recollida de signatures per tot Espanya -això va provocar un boicot contra els productes catalans- en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Text revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés de Diputats, el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i referendat!!! per els ciutadans de Catalunya. Tot i així, els jerarques del ‘Partido Popular’ van presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, i amb constants recusacions de magistrats -per així obtenir la sentència més dura possible-durant els quatre anys!!! de debats en el si del Constitucional. Quatre anys de menyspreu per Catalunya, la seva autonomia i les seves institucions. Quatre anys de sentir-se jutjats, amenaçats i agafats per les orelles per un partit polític a l’oposició que ho volia, ho vol dominar tot i fer-nos retornar al centralisme franquista. Quan el després president Montilla va demanar al ‘Partido Popular’ que retirés el recurs contra l’Estatut, no només no ho van voler fer sinó que vàren continuar presentant recursos a altres lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com ara la d’Educació, Comerç, del Cinema, etcètera. Voler impedir que Catalunya es governi per les seves pròpies lleis, és a dir, que no tingui una veritable autonomia sinó una de per riure, una pantomima. I per això, el govern central, de Madrid, es queden dels impostos dels ciutadans de Catalunya un 8% del PIB, 16.000 milions d’euros que no tenen retorn. La nació catalana ha dit, prou! L’any 2010, 1 milió de manifestants vàren expressar, a Barcelona, la seva indignació. L’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ho van fer 2 milions de persones. El president Artur Mas es va desplaçar a Madrid per mirar de trobar un camí d’enteniment i continuar parlant. El president Rajoy no va voler saber res. No vol saber res. Així les coses, tothom veu i sap a les nacions d’Espanya i al món, qui va fomentar l’independentisme i qui ho segueix fent. No és la Catalunya ‘pagadora’ i ofegada.

   Una altra frase que demostra fins a quin punt ha arribat la histèria política del ‘Partido Popular’ i la seva pèrdua de rumb: “ETA és un projecte de ruptura i s’ha posat en l’avantguarda de Catalunya i del País Basc en aquesta matèria”. (Jaime Mayor Oreja, President del Grup Popular al Parlament Europeu i Exministre).

   Com va dir el president Artur Mas, en el cas del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, <<Ni entenen res ni ens volen entendre>>.

   Hi ha tema per un altre ‘post’. 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: c21U3bG3w0s

————————————————————————————-      El Deure i la Glòria

<<Ni el diner ni l’ajuda tècnica poden brandir-se com la nostra única arma contra la pobresa. Al final, l’esforç crucial no és més que el d’un veritable propòsit que requereix el combustible de la financiació i també la torxa de l’idealisme. I no hi ha res que dugui l’esperit d’aquest idealisme nord-americà i expressi millor les nostres esperances fins als més apartats racons de la Terra que el -Cos de la Pau– nord-americà>>. (President John F. Kennedy, Tercer Missatge de l’Estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963).  

Any 1961. La Casa Blanca. Washington D.C. El president John F. Kennedy i Sargent Shriver, Assistent Especial del President,  fundador i primer director del Cos de la Pau al qual Kennedy hi va donar tot el seu suport. Junt amb l’Aliança per el Progrés i la política de pau del president, serien pilars bàsics de les relacions exteriors.

   <<L’èxit en ultramar del nostre Cos de la Pau format per voluntaris, en la seva immensa majoria homes i dones joves que porten coneixements i idees a gents necessitades, suggereix la creació d’organismes semblants que serveixin a les necessitats de les nostres pròpies comunitats: en els hospitals per malalts mentals, en les Reserves Indies, en centres on s’hi allotjen ancians o delinqüents joves, i també a les escoles, per oferir ajuda als analfabets o als més endarrerits. Així com aquest meravellós idealisme de la nostra joventut està servint a la causa de la pau mundial, també podria servir per la nostra tranquilitat domèstica>>.

   <<Fa un any el Cos de la Pau comptava amb menys de nou-cents voluntaris que s’havien posat a treballar de manera entusiasta. En el proper any comptarà amb nou mil membres…, tant homes com dones, amb edats que oscil.len entre els divuit anys i els setanta nou, i que desitjen dedicar dos anys a ajudar a gent d’altres terres. De fet, hi ha gairebé un milió de nord-americans servint al seu país i a la causa de la llibertat en llocs d’ultramar, fita que fins avui no ha batut cap altra nació>>. (Tercer Missatge de l’Estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963).

Acte de salutació a la Casa Blanca dels primers voluntaris del Cos de la Pau, Any 1961

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:KyzZdWnOyEw

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-  Durant el segle XIII, en matemàtica, hom obrí una discussió sobre progressions aritmètiques i geomètriques; Ramon Llull ideà la seva  ‘ars magna’, mena de precedent de la combinatòria i que bé podia entroncar-se, en opinió de Millàs i Vallicrosa, amb el moviment cabalístic, de gran volada dins el segle XIII català, en què refulgiren escoles de càbala com la de Girona, d’abast universal, i figures com Bonastruc de Porta (Girona, 1194-Palestina, 1270), metge, teòsof i poeta. La petjada dels hebreus catalans fou pregona no sols en la càbala, sinó en totes les branques del saber. (Ulisses).

  Bonastruc de Porta (Girona, 1194-Palestina, 1270), metge, teòsof i poeta

 *   LA PREGUNTA de la setmana.- Els coneixements de geometria i astronomia, vàren fer avançar l’art de navegar?

     *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Si poguéssim desterrar la paraula ‘seriós’ del nostre vocabulari, moltes coses s’arreglarien“. Man Ray.

————————————————————————————-   

El retorn d’Espanya cap a el franquisme i el subdesenvolupament econòmic, social, cultural…és una evidència davant la política de retrocés, autoritària i de poder absolut del ‘Partido Popular’. Catalunya, la nació catalana ja ha dit prou! Atenció, molta atenció Europa perquè el greu problema d’Espanya no és pas només econòmic. Cal, urgentment, una reforma de la Constitució i avançar cap a un nou model d’Estat de les nacions d’Espanya, real no pas ‘inventat’.    

Papers i més papers damunt la taula del despatx del dictador. Expedients, carpetes, documents i plecs i més plecs. Un apilonament amb una manera de veure les coses, els fets, les solucions i resolucions. Segons quines, però, ja ho crec que van tenir lloc de manera ràpida, expeditiva i dramàtica. Cal molta empenta per portar endavant els problemes d’una nació. I més, com és el cas d’Espanya, una nació de nacions constretes i amargades. Durant el camí de la dictadura -Espanya és un país de dictadures- cap a la democràcia, Catalunya, la nació catalana, no va veure complerts els seus anhels i aspiracions. Les coses no es van fer bé. Ja fa molts anys que es va parlar d’una confederació d’Estats, d’un Estat federal. Els papers vàren romandre apilonats damunt la taula. Per sortir del centralisme franquista i fer-ho millor amb relació a la nació catalana, calia més atenció cap a una reforma progressiva. Polítics millors i més ben preparats. La desidia, la mandra i ‘qui anys passa anys empeny’, no valen en política. El president Suárez va agafar un bon camí, però, les encamellades de l’immobilisme i l’intent d’una altra dictadura, van consolidar el més de mig segle d’endarreriment amb relació als nostres veïns europeus. Endarreriment econòmic, social, polític, democràtic, de l’educació, la instrucció, la recerca… Molta especulació i molt poc senderi i entesa. Catalunya va intentar agafar un gir democràtic -no era pas la primera vegada- : la Reforma de l’Estatut d’Autonomia. El nacionalisme espanyol únic, la dreta i l’ultradreta, els conservadors i ultraconservadors vàren presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat.  Recurs i posterior sentència a una Llei Orgànica ja retallada- d’obligat compliment, aprovada per totes les institucions parlamentaries, sancionada pel rei i referendada!!! pels ciutadans de Catalunya. No deixin més papers sobre la taula. Ja veuen quines han estat les conseqüències. La nació catalana no retrocedirà ni un pam. 

El president del ‘Partido Popular’ basc i candidat a lehendakari, Antonio Basagoiti, ha afirmat recentment en un acte al port vell d’Algorta, a la localitat biscaïna de Getxo, per presentar les candidatures de la seva formació en les pròximes eleccions autonòmiques -diari El Punt Avui, 23/09/12- que el PNB i CiU “simbolitzen i persegueixen el mateix”, i que si Iñigo Urkullu aconsegueix “un gran suport” en les eleccions autonòmiques reclamarà també “la independència i sembrarà l’odi a Espanya”.

   El senyor Basagoiti repeteix i diu el que sempre han dit, diuen i diran els dirigents del ‘Partido Popular’ tant si són del nord, del sud, oest o est de les nacions d’Espanya, autonomies o el nom de ‘regiones’ procedent del franquisme. Són com un disc ratllat. No saben dir ni fer quelcom més. Per a ells, el nacionalisme únic espanyol és el bo, els altres són dolents. D’aquesta manera han aconseguit uns rendiments electorals que els han dut al govern central, amb poder absolut. Han de demostrar als ciutadans espanyols que a Espanya, la finalitat del govern central és fer la vida impossible a les nacions anomenades comunitats autònomes que volen gaudir d’una veritable autonomia -no una pantomima-, és a dir, governar-se per les seves pròpies lleis. Quan el Parlament de Catalunya, per exemple, aprova una llei, els del ‘Partido Popular’ no saben fer res més que presentar recurs davant el Tribunal Constitucional. 

   Que l’autonomia de la nació catalana no tingui cap sentit, simplement, una gestoria funcionarial. Que les autonomies siguin un bluf. I en el cas de la mil.lenària llengua catalana, no saben fer res més que posar totes les encamellades que poden en contra de la seva protecció. Es veu de manera diàfana amb l’impediment de que TV3 -en català/valencià- es pugui veure al País Valencià. És un fet gravíssim contra la llibertat d’expressió.

   Basagoiti va assegurar que el PNB i CiU “simbolitzen i persegeuixen el mateix”. El PNB i CiU persegueixen la grandesa, la prosperitat, el benestar i la llibertat de governar-se per les seves pròpies lleis. I en el cas de la nació catalana -el País Basc ja gaudeix d’un concert econòmic- aconseguir un sistema fiscal més just, una justícia fiscal que ja l’any 2006 demanava mitjançant la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i convertida en una Llei Orgànica d’obligat compliment. Ja hem vist tot el que pot passar a l’Estat espanyol, amb una important i trascendental Llei Orgànica procedent de la democràcia del poder legislatiu. Ja estem veient les conseqüències. Catalunya, la nació catalana vol salvaguardar la seva dignitat. El govern actual de la Generalitat així ho està fent, sota l’empara de la democràcia i les aspiracions dels ciutadans de Catalunya. Així ho van fer ben palès els 2 milions de persones que vàren assistir i representar a moltes altres a la manifestació, a Barcelona, amb motiu de l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya. I, en una veritable democràcia, no es pot menysprear la veu del poble. L’Estat ha de romandre al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei de l’Estat.

   I que si Iñigo Urkullu aconsegueix “un gran suport” a les eleccions autonòmiques reclamarà també “la independència i sembrarà l’odi a Espanya”, va afirmar el senyor Basagoiti. Dir les coses, fer afirmacions i asseguracions només dintre una vessant electoral, és un mal servei a la veritat, a la democràcia i a la política. Pot portar a situacions com les que el govern, el Parlament i els ciutadans de la nació catalana, es veuen obligats a prendre. Fins i tot, agafar el camí cap a la independència política. “Sembrar l’odi a Espanya”? Qui ha sembrat l’odi a Espanya? Qui va dur a terme una campanya de signatures -per tot Espanya-, en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Molta gent deia, davant la premsa, que ho feien contra Catalunya. Boicot en contra dels productes catalans? Això és normal en un país europeu modern i avançat? Catalunya, la nació catalana que gaudeix d’una ‘gran autonomia’, segons proclamen des d’el govern central, no té dret tal i com va fer de forma democràtica, a una reforma del seu Estatut? O és que Catalunya ha de romandre estancada, ofegada i tornar a la Edat de la Pedra? Si una Constitució o un Estatut són inamovibles i no responen a les exigències d’una societat canviant, no serveixen al progrés sinó al immobilisme i aquest porta cap a l’endarreriment social i econòmic. O no és l’immobilisme i l’endarreriment els que han portat Espanya a la situació actual?

   Qui va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, i amb recusacions posteriors, contra la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, el Congrés -que ja el va retallar-, el Senat, sancionada pel rei i referendat!!! per els ciutadans de Catalunya? Qui impedeix el desenvolupament d’una veritable autonomia presentant continuats recursos contra les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? Qui impedeix la normalització i protecció de la llengua catalana a les Comunitats Autònomes governades pel ‘Partido Popular’ i que, per evidència històrica i per l’idioma, formen part dels Països Catalans? Hem de tornar a parlar de l’espoli fiscal, un 9 per cent del PIB català? Si per part del govern central Catalunya és tractada, any rere any, com una Comunitat Autònoma, només ‘pagadora’, -solidaritat sense límits- per què no eixuga part del seu endeutament? Per què unes Comunitats Autònomes s’han d’esforçar, si unes altres -pagadores- els hi paguen tot?

   No hi ha cap “batussa catalana”, hi ha una indignació creixent per part dels ciutadans de la nació catalana. Hi ha una errada, un erradament, una actuació errònia constant del partit del govern central, amb poder absolut, vers la nació catalana.

   Ja veuen les conseqüències. A la vista estàn.

   Hi ha tema per un altre ‘post’.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça del vídeo següent:e5iFSTaKgE4

———————————————————————————————————-

  El Deure i la Glòria

   <<S’han esquinçat els vels. Hem vist la llum i no és el nostre desitg tornar a sumir-nos en la fosquedat>>. (Simón Bolívar).

(Flip Schulke Photography)

   <<Bolívar, en una carta escrita quan estava exiliat i la causa de la llibertat semblava estar perduda, va dir: <<S’han esquinçat els vels. Hem vist la llum i no és el nostre desig tornar a sumir-nos en la fosquedat>>. En la nostra època novament s’han esquinçat els vels. Els milions d’habitants dels nostres pobles que han viscut i viuen en la pobresa més desesperant; els que han patit i pateixen fam, injustícia social i ignorància, han vist un raig de llum, d’esperances d’una vida millor i més abundosa per si mateixos i pels seus fills. I no tenen la més mínima intenció de tornar a sumir-se en la més completa fosquedat>>.

   <<L’Aliança per el Progrés està ideada per a transformar aquestes esperances en una realitat. Necessita d’un esforç immediat i ampli per part de tots els americans que satisfaci les necessitats bàsiques dels nostres pobles en quant es refereix al treball, terres, llars i escoles. Ferem tot el possible perquè dintre els propers deu anys, la dècada del desenvolupament es trobi en el camí de satisfer totalment aquestes necessitats bàsiques>>.

   <<Ja s’ha fet molt des de que es va anunciar el pla per l’Aliança per el Progrés, el dia 13 de març. I avui, a Techo, he vist alguns dels resultats d’aquest esforç. Allà, el president Lleras i jo hem signat un projecte per la construcció de vivendes mitjançant el qual més de vuitanta mil persones coneixeran per primera vegada allò que significa viure en una llar en la qual es puguin educar decentment els seus fills. També vàrem inaugurar la primera de les divuit escoles en les quals trenta mil nens i nenes, la més preuada riquesa d’aquest hemisferi, tindran oportunitat d’estudiar i de formar-se un esdevenidor>>. (President John F. Kennedy, Palacio de San Carlos, Bogotá (Colombia), 17 decembre 1961).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: ty16yMTHP6o

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya  

 *   LA RESPOSTA  a la pregunta de la setmana anterior.- Catalunya refermà la seva posició de cruïlla de les grans correnties culturals, que propiciava, posem per cas, l’aparició de textos com ‘El Llibre de la intercalació’, que comparava els calendaris àrab, hebreu i cristià, del jueu barceloní Abraham Bar Hiyya, matemàtic i astrònom del segle XII, així mateix autor d’una ‘Geometria pràctica’, en hebreu i traduïda al llatí en 1145, que féu escola. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- A què ens referim quan parlem ‘d’ars magna’?

   Ars Magna

  *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Un error només es converteix en falta quan es persevera“. Ernst Jünger.

————————————————————————————-   

   La campanya contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, promoguda pel ‘Partido Popular’, -recollida de signatures que molts signants deien que era contra Catalunya- va instigar a un boicot als productes catalans. Roïndat pròpia d’una democràcia de baixa qualitat, d’una mediocritat supina i d’un país endarrerit on encara el caciquisme hi és instal.lat. Com és lògic, això va ser l’inici d’una progressiva i forta reacció dels ciutadans de Catalunya, que va continuar quan els jerarques del ‘Partido Popular’ van presentar un innecessari i injust recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat per totes les institucions parlamentàries de l’Estat i referendat pels ciutadans de Catalunya. Desprès de quatre anys, la sentència contra l’Estatut d’Autonomia. La indignació ja havia crescut, va créixer més, va continuar creixent, creix més i ho seguirà fent. I encara hi ha qui, per ignorància, per manca d’informació, per informació tendenciosa o, per mala fe, no volen comprendre l’espoli fiscal que, per part de l’Estat espanyol, pateix Catalunya. Així com l’agressió constant contra la protecció de la llengua catalana. I, fins i tot, hi han els qui -els polítics pitjors- demanen que es tregui l’autonomia a Catalunya, com ja van fer els dictadors Primo de Rivera i Franco. És a dir, instigar no ja només cap a la indignació i el malestar, sinó per la separació. En aquest camí es trova Catalunya. En aquest camí és troven els ciutadans de la nació catalana.

   Catalunya no ha creat cap catalanofòbia. He fet aquesta entrada en el present ‘post’, perquè vaig rebre un comentari -06/09/12- referent a un escrit d’opinió -el lector escriu- que em va publicar el diari El Punt Avui, 05/09/12. El títol de l’escrit és ‘Piulades d’odi’. El comentari que en fa el lector, la senyora Aurora de Castro, de Barcelona, diu entre altres coses: <<…la catalanofòbia l’han creat els catalans que odien i desprecien a la resta d’Espanya. Jo vaig viure a Madrid els anys 50 i 60 (soc de molt més lluny, lluny, lluny…) i recordo l’admiració i respecte que es tenia per Catalunya. “Sois la avanzadilla de Europa”. “Entren en este parque de atracciones (s’acabava d’inaugurar y admiren las fuentes luminosas del ingeniero catalán…” Això ho he viscut i ho recordo amb nostalgia i pena. Ara ja heu inoculat l’odi per a tot  fora  de la “nació”. Esteu derrotats, ja podeu anar celebrant la Diarrea Nacional el proper 11>>.

   Catalunya no ha creat cap catalanofòbia, mai ho ha fet. Sempre ha estat més que solidària amb els altres territoris d’aquesta Espanya que és una nació de nacions. Només cal veure les dades de les balances fiscals quan el govern central les fa  públiques cada vint anys, si és que ho fa. La darrera vegada va ser l’any 2005. Quina por té el govern central, ara del ‘Partido Popular’ amb poder absolut, de ferles públiques? La democràcia no és només un nom venerat per les grans nacions i els seus grans estadistes, no és només una sessió fotogràfica sota quatre càmeres i  focus per veure qui és el més guapo… és una manera de viure amb un gran respecte per la sobirania popular i les aspiracions del poble. Respecte per la transparència política, social i econòmica. És un fet que 16.000 milions d’euros -un 9% del PIB català- surten cada any de Catalunya per anar cap a altres territoris de l’Estat i no tenen retorn. És un greu espoli fiscal que cada vegada amb més conseqüències pateixen els ciutadans de Catalunya i que, a la fi, són ells els qui paguen els impostos. Tot i així, la nació catalana no ha dit mai per mai que no vol deixar d’ésser solidària. El Parlament de Catalunya, màxima representació de la sobirania popular, ha demanat un projecte de justícia fiscal. Parlar i actuar de forma exemplar i democràtica i, per damut de tot, no deixar l’amuntegament dels papers sobre la taula. Aquest és un endarreriment d’Espanya i si la Constitució constitueix un mur que impedeix avançar -als immobilistes això ja els va bé- cal fer-hi les modificacions oportunes de la mateixa manera que ho fan els països moderns i progressistes. Com, per exemple, els Estats Units d’Amèrica que cada quatre anys, aprofitant les eleccions presidencials, hi fan els canvis que aquella gran nació federal necessita per avançar i per el millorar el benestar dels seus ciutadans. Demanar això és fomentar la catalanofòfia?

   La senyora Aurora de Castro recorda que va viure a Madrid, “jo hi vaig viure els anys 50 i 60 (sóc de molt més lluny, lluny, lluny…) i recordo l’admiració i respecte que es tenia per Catalunya. “Sois la avanzadilla de Europa”. Escolti, això no ha pas canviat. Una cosa són les relacions entre els ciutadans dels pobles d’Espanya i l’altra les actuacions dels partits nacionalistes espanyols -ultradreta i ultraconservadors- que  organitzen campanyes de recollida de signatures a tot el territori espanyol en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -sembrar discòrdia- fet que va provocar un boicot contra els productes catalans  i el recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb recusacions constants, contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat per totes les institucions parlamentaries de l’Estat, sancionat pel rei, referendat pels ciutadans de Catalunya i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment i que la sentència, molt desafortunada del Tribunal Constitucional va deixar fora de banda al poder legislatiu. Aquí va començar tot. Aquí va començar el desastre. La massiva manifestació de l’any 2010 a Barcelona contra aquesta sentència, va ser un exemple de les aspiracions dels ciutadans d’una nació. Per part del govern central no es va fer un pas per ajudar a millorar la situació. Al contrari. S’ha atiat un meyspreu contra la protecció de la llengua catalana. Matussera actuació política. Resultat: l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, a Barcelona, 2 milions de persones i gairebé tot Catalunya representada, expressen el seu malestar, les seves aspiracions i ja no clamen contra una sentència sinó que, ara, ja demanen la independència. Catalunya, la nació catalana vol ser un nou Estat d’Europa. El ‘Partido Popular’ en l’oposició va començar aquesta escomesa, ara que governa amb poder absoluta i fent ús del que hauria de ser la política -ciència i art de governar-, podria haver iniciat un nou camí, però, ho fa tot al revés. Fins i tot Europa i els Estats Units d’Amèrica no poden comprendre aquesta política del ‘Partido Popular’. 

   Són els ciutadans de Catalunya els qui fomenten la catalanofòbia?

   No, no són els ciutadans de Catalunya els qui han creat catalanofòbia no, no i no…tothom sap qui són. La nació catalana estima la pau, la concòrdia, la tolerància, el treball, el progrés econòmic i social, l’instrucció i l’educació, la recerca i la investigació, l’europeisme,  els serveis socials a la societat i als més pobres i marginats, la justícia, la democràcia, la llibertat… És un poble acollidor. Milions de persones han vingut a viure i a treballar a Catalunya. Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, amb una igualtat d’oportunitats per a tothom. Pensis com pensis, siguis d’on siguis. Sempre s’ha volgut que fos així. Per aquest motiu Catalunya sempre ha expresat, desitjat l’anhel de gaudir d’una veritable autonomia: poder governar-se per les seves lleis. No una autonomia de pantomima. Que la Constitució sigui un camí, no un mur. Que l’Estatut sigui un camí, no un mur. Que tant la Constitució com l’Estatut siguin un camí obert al servei dels ciutadans, no al servei de l’immobilisme, l’endarreriment i d’amargar la vida al poble. Tantes amenaces des de Madrid contra Catalunya -membres del govern central del ‘Partido Popular’, diaris d’ultradreta i ultraconservadors i de desinformació general- i, fins i tot,  Aznar (‘Partido Popular’) l’expresident del govern, amb aquest to amenaçador “de aténganse a las consecuencias”. Però, qui es creu qui és aquest senyor? Qui l’ha votat i a qui representa? És ell el cap del govern espanyol, o el president Rajoy? Hi ha dos governs centrals a Espanya? Existeix un govern paral.lel? Hi ha un govern que per sistema va en contra de l’autonomia de Catalunya?

   Són els ciutadans de Catalunya els qui fomenten la ‘catalanofòbia?

   Escoltin, a la nació catalana ens hem barrejat, és el que passa a les grans nacions que volen ser modernes, progressistes i miren cap a el futur amb esperança. Mirin, la meva família som del Baix Empordà. De l’Empordà d’en Josep Pla,  gran periodista i escriptor. Venim de pagès. La meva nora es diu Emma Rodríguez i el meu primer nét, Ernest Figueras i Rodríguez; el meu segon nét que naixerà aviat, Nicolau Figueras i Rodríguez. La meva cunyada es diu Carme Díaz, els meus nebots Norbert  i Ariadna Figueras i Díaz…,formem part de la nació catalana perquè tenim una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. No som millors ni pitjors, som ciutadans de Catalunya i volem decidir el nostre futur. Formem part de les nacions d’Espanya a la qual sempre hem respectat i ajudat. Allò que ha demanat Catalunya -recent entrevista presidents Rajoy i Mas- és justícia fiscal, en diuen ‘pacte fiscal’ i això no és ni vol ser un problema per Espanya, sinó la solució. A la darrera manifestació a Barcelona de l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, no vaig veure cap demostració en contra d’Espanya i del seus pobles. A Catalunya no es fan aquestes coses. A Catalunya no es recullen signatures en contra de cap Estatut d’Autonomia, ni de cap nació, comunitat o ‘región’ d’Espanya. Tot i demanar voler ser un nou Estat d’Europa, mai Catalunya ha dit que vol trencar amb Espanya.

   La sardana: donar-se les mans, l’enteniment, la concòrdia, el diàleg, la serenor, la pau…

   La catalanofòbia no l’han pas creada els ciutadans de la nació catalana. I estic convençut de que si Espanya es governés des de la Generalitat de Catalunya, aquesta nació de nacions seria molt més pròspera, poderosa, democràtica, respectada i feliç.

   El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:Mg2AZiHo7fs

————————————————————————————-

El Poder i la Glòria

“…però, estem cansats de viure en un món lliure?, o pot ser esperem que aquest món que no ens agrada es transformi en vint-i-quatre hores en una nació com els Estats Units? Romandrem, ara, quiets, parats simplement perquè no hem aconseguit un èxit complet?…” (President John F. Kennedy, discurs davant el Consell Protestant de la Ciutat de Nova York, Nova York, 8 novembre 1963).

   <<…Aquest Congrés ja ha reduït el pressupost d’ajuda d’aquest any en sis-cents milions de dòlars per sota de la quantitat recomenada per la Comissió Clay. Per ventura aquesta nació està declarant obertament que no es pot permetre gastar sis-cents milions de dòlars més per ajudar a les nacions necessitades del món a que siguin més fortes, més lliures i més independents…, quantitat inferior a la despesa anual d’aquest país en barres de carmí, crema per la cara i xiclets? Per ventura estem declarant solemment que no podem ajudar a dinou veïns necessitats a Amèrica Llatina i fer tant per a ells com el bloc comunista està fent per Cuba?>>

   <<Alguns diuen que estan cansants de la seva tasca. Estem cansats dels problemes mundials i de les seves complexitats. Estem cansats d’escoltar a aquells que reben la nostra ajuda i no estan d’acord amb nosaltres. Però, estem cansats de viure en un món lliure? O pot ser esperem que aquest món que no ens agrada es transformi en vint-i-quatre hores en una nació com els Estats Units? Ens aturarem simplement perquè no hem aconseguir un èxit complet?>>

   <<No crec que els nostres adversaris estiguin cansats; i no puc creure que els Estats Units d’Amèrica, en l’any 1963, estiguin cansats>>. (Discurs del president Kennedy davant el Consell Protestant de la ciutat de Nova York, Nova York, 8 novembre 1963).

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:TnYTLqhrZEs

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- ‘Verge dels Consellers’, Museu d’Art de Catalunya, obra del valencià Lluís Dalmau. El retaule li fou encarregat el 1443 per a la capella de la Casa de la Ciutat. És una taula de gran tamany (285 x 310 cm) i està firmada i datada el 1445. Es coneix com la Verge dels Consellers perquè hi ha cinc regidors municipals barcelonins postrats davant la Verge, presentats per Santa Eulàlia i Sant Andreu. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Què comparava ‘El Llibre de la intercalacio’? (segle XII).

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Desconfia dels lavabos sense pintades”. Bob Dylan.

   *   NOTA.- Si tenen a bé, els lectors dels BLOGS del diari El Punt Avui, poden participar en ‘la pregunta de la setmana’ en l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “la Caixa”.

————————————————————————————- 

Barcelona, Diada Nacional de Catalunya, 11 Setembre 2012: clam de la nació catalana per la independència. El camí ha començat. 

 Tanta por els fa de que els ciutadans de Catalunya expressin en un referèndum la seva voluntat de decidir? És conseqüent l’Estat espanyol del que representa una veritable democràcia? És conseqüent l’Estat espanyol del que representa una veritable autonomia? Els ciutadans de Catalunya no volen aquest brutal espoli fiscal per part de l’Estat espanyol i ja han dit, prou!

     Recentment, Tomás Gómez, secretari general del Partit Socialista de Madrid (PSM), va atacar la postura del ‘Partido Popular’ sobre l’Estat autonòmic i la d’alguns dels seus dirigents que el titllen “d’inviable’ i advoquen per ‘tancar’ el model i delimitar competències. En opinió d’aquest dirigent socialista, en realitat el partit que presideix Mariano Rajoy el que vol és “acabar amb les comunitats autònomes”.

   No és pas cap notícia de darrera hora. Al ‘Financial Times’, al ‘The New York Times’ o al ‘The Washington Post’, per posar uns exemples, no ho llegim pas això, de moment. Pel que fa a la premsa nacional espanyola i amb referència a la recent sortida massiva al carrer de gairebé tot Catalunya, a favor de la independència i la dignitat de la nació catalana -els que hi van poguer assistir i els que no, també hi eren representants- no ho van pas explicar gaire bé. Fins i tot, van tractar d’amagar el fet i la notícia. Televisió Espanyola gairebé no en parla. Per conèixer la veritable realitat del que succeeix a Catalunya i a les nacions d’Espanya, constretes i amargades, cal llegir i escoltar el que diu la premsa estrangera. Això ens recorda el temps de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 gener 1870 – París, 16 Març 1930) i de l’altre general, Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, 1892 – Madrid, 1975), temps en el que també era necessari cercar la veritable realitat espanyola a la premsa estranjera.

   D’aquesta manca de veritable informació procedeix, en part, el fet de que per Espanya i els espanyols Catalunya, la nació catalana, sigui aquesta gran desconeguda. Manca d’informació i d’actuació política per ignorància, per peresa, per mala fe o pel fet de mirar-s’ho amb ulleres de ‘-0 D’. Si dels impostos dels ciutadans de Catalunya surten cada any 16.000 milions d’euros -un 8% del PIB català- i no tenen retorn, deuen pensar: pitjor per a ells i millor per nosaltres!, o, no en sabem res d’això! L’Estat deu a Catalunya un total de 8.605 milions. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. Els espanyols -mal informats- deuen pensar: pitjor per a ells i millor per nosaltres! o, no en sabem res d’això! O, com diuen a Extremadura: “nosaltres paguem i Catalunya demana”. Quans d’aquests 16.000 milions que surten dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn, van a parar a Extremadura, Andalussia, Galícia… -el president de Galícia ens acusa de demanar diners sense reconèixer que Catalunya aporta 16.000 M d’euros contra els 3.800 M que Galícia s’emporta- i, precisament, són les que més bramen contra Catalunya. Per quina causa serà? Per què el govern central no fa públiques les balances fiscals i permet que es diguin tantes barbaritats contra Catalunya? Dons, ho permet perquè com diu el secretari general del Partit Socialista de Madrid (PSM), Tomás Gómez, en realitat el partit que presideix Mariano Rajoy el que vol és “acabar amb les comunitats autònomes“, diari El Punt Avui, 18/08/12. Catalunya, autonomia històrica, ho ha patit i actualment ho segueix patint. Per què es pensa sinó que a la massiva manifestació de l’11 de Setembre a Barcelona -2 milions de persones- representativa de tot Catalunya, es va demanar la independència i un Estat propi? Doncs perquè Catalunya ja ha dit, prou! Tanta por els fa de que els ciutadans de Catalunya expressin en un referèndum la seva voluntat de decidir? És conseqüent l’Estat espanyol del que representa una veritable democràcia? És conseqüent l’Estat espanyol del que representa una veritable autonomia?

   La Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovada i ‘referendada’ l’any 2006, i llançada pel ‘Partido Popular’ al Tribunal Constitucional espanyol, caducat -sentència contra l’Estatut de Catalunya al cap de quatre anys després!!!- ja anava, de forma democràtica, cap a la direcció d’un nou model de finançament que cercava posar fi al brutal espoli fiscal que pateix Catalunya any rere any. El govern català manté que només reconduint la meitat dels 16.000 milions anuals que ‘perd’ Catalunya hi hauria dèficit zero i no s’haurien de fer tantes retallades.

   La rancúnia del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, sobre l’Estat Autonòmic i constitucional, principalment sobre l’autonomia de Catalunya i les importants competències que té reconegudes per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, el van portar l’any 2006 -Catalunya mai ho podrà oblidar- a realitzar un fet en mala praxi, de nul.la eficàcia política i social; d’un enfrontament entre nacions d’Espanya, Comunitats Autònomes -aquelles que ho volen ser i accepten la seva responsabilitat i competències-, i les ‘regiones’ provinents del franquisme; portar Catalunya cap a el continuat malestar i crispació dels seus ciutadans, així com el camí cap a la independència.

L’any 2006 el ‘Partido Popular’ va presentar un recurs injust i innecessari contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat, sancionat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ per els ciutadans de Catalunya. Quatre anys de recusacions. Quatre anys per dictar sentència contra l’Estatut. Va ser, per part del PP, un error polític i social de gran envergadura i que, avui, veiem les conseqüències. Després ja es va començar a veure que el ‘Partido Popular’ portaria a les nacions d’Espanya cap a un endarreriment considerable.

    Em refereixo a la campanya organitzada pel ‘Partido Popular’ de recollida de signatures en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -per molts espanyols es tractava d’anar contra Catalunya-, campanya que va ser aprofitada per dur a terme un boicot contra els productes catalans; la campanya per part del ‘Partido Popular’ contra la compra -lliure mercat empresarial- d’Endesa per Gas Natural -“antes alemana que catalana”- i ara resulta que és italiana i l’injust i innecessari recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Termes d’aquesta reforma que van ser revisats pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats on hi van ‘passar el ribot’, el Senat, sancionada pel rei d’Espanya i ‘referendada’ per els ciutadans de Catalunya. Tot i així, els jerarques del ‘Partido Popular’ van llançar la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- al Tribunal Constitucional.

   Quatre anys per dictar sentència contra l’Estatut. Quatre anys de recusacions de magistrats per tal d’aconseguir una pitjor sentència. Quatre anys de malestar i menyspreu cap a Catalunya i el seu Estatut d’Autonomia -la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis-, quatre anys de sentir-se proscrits i perseguits els ciutadans de la nació catalana que van ‘referendar’ l’Estatut, quatre anys de reafirmació de la ferma voluntat d’un poble per decidir el seu futur amb dignitat, llibertat i democràcia, quatre anys de…

   Quatre anys durant els quals la Generalitat de Catalunya, va demanar al ‘Partido Popular’ que tingués a bé retirar del TC el seu recurs en contra de la ‘referendada’ Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, però, l’acció d’entendre alguna cosa amb el pensament, a vegades, és rar en allò que hauria de ser la ciència i art de governar. Una política de respecte a les minories d’una nació de nacions, constretes i amargades. Tot el món veu el resultat.

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, té als ciutadans de la nació catalana al seu costat. Cada vegada els necessitarà més.

   El passat 11 de Setembre, “Diada Nacional de Catalunya“, Espanya, Europa i el món sencer van veure les justes aspiracions dels ciutadans de Catalunya. El govern central espanyol, estarà a l’alçada d’aquest moment històric?  

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces  de vídeo següents:6pDE-UEnstA, hTkL-u68nhc

—————————————————————————————————

   (Fotografia: http://meditaciondelosdomingos…)

  Arran de l’advertència -en defensa pròpia– del conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig, sobre les opcions que estudien si el govern de Mariano Rajoy -‘Partido Popular’, amb poder absolut- rebutja la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya sobre el pacte fiscal -justícia fiscal-, com crear una Hisenda pròpia de manera unilateral, convocar un referèndum o recórrer a Europa perquè reconegui els drets econòmics de Catalunya, el secretari general del Partit Socialista de Madrid (PSM), Tomás Gómez, va fer una sèrie de declaracions -diari El Punt, 18/08/12- a prop de les quals hem opinat en els darrers ‘posts’ d’aquest bloc. Seguim, escoltem, opinem.

   El secretari general del PSM va recalcar que l’Estat autonòmic organitzat a partir de la Constitució de 1978 és “el millor que ha fet Espanya problament en tota la seva història”. Gómez ha recordat que la Carta Magna preveu un “grau de descentralització política, d’autogovern”, però ha insistit que “hi ha d’haver mecanismes de solidaritat entre tots els territoris”.

     Escoltin, hi ha Comunitats Autònomes ‘inventades’ que mai han estat autonomies ni els hi han destrossat a sang i foc la seva autonomia d’arrel i el seu Estatut una i altra vegada, ni assumeixen la responsabilitat del que representa una veritable autonomia, és a dir la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Volen continuar essent ‘regiones’ del franquisme -la majoria són governades pel ‘Partido Popular’- i, fins i tot, estarien disposades a renunciar al seu Estatut d’Autonomia i a les seves competències, si és que en tenen cap. Només obren la veu per parlar contra Catalunya. Renunciïn, doncs, d’una vegada i que el papà Estat els tregui les castanyes del foc! La nació catalana ha de lluitar cada dia per defensar la dignitat de la seva autonomia i la llengua mare dels Països Catalans. Cada dia, millor dit, cada divendres, un ‘decretazo’ del govern del ‘Partido Popular’ -democràcia a l’espanyola que no vol dir europea- pretén fer trontollar les competències que desenvolupa Catalunya a favor dels seus ciutadans i que són qui paguen els impostos. Competències reconegudes per la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya. Aquesta nació catalana menyspreada, amb un espoli fiscal permanent de 16.000 milions d’euros que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn. Els països europeus i americans -estats federals- s’en fan creus d’aquest abús de poder per part de l’Estat espanyol.

   El secretari general del PSM va dir, “no és perquè hi hagi territoris rics ni territoris pobres”, sinó a causa de l’existència de “gent que té més diners i gent que té menys diners”. “I la gent que té més diners -va remarcar- ha d’aportar més perquè el que té menys pugui establir-se en els nivells de cohesió social i de solidaritat necessaris en una societat que intenta ser moderna i justa”. Ja veuen que està passant a Catalunya en el nom d’aquesta solidaritat abusiva. I no només un evident prejudici social i econòmic, sinó també un atac constant contra la llengua catalana a les Comunitats governades pel ‘Partido Popular’ amb poder absolut i que formen part dels Països Catalans, que la voldrien fer desaparèixer d’arrel, mitjançant canvis legislatius de lleis autonòmiques i municipals amb més de vint anys de vigència, fins i tot, el canvi de nom de la llengua catalana. Ara resulta que per els del ‘Partido Popular’ d’Aragó, la mil.lenària llengua catalana no és el català sinó ‘l’aragonès oriental’. Algú creu de veritat que es pot pretendre governar en un Estat autonòmic, mitjançant la fòbia contra una de les nacions que formen Espanya i la seva llengua? A costa de què?

(Fotografia: http://es.123rf.com/photo_251…)

   La gent “que té més diners ha d’aportar més”, val, però, no sé si es refereix als qui cada dia provoquen la sortida de 1.000 milions d’euros d’Espanya cap a Europa. O als qui han provocat que la xifra de quotes dels tributs no ingressats sigui superior als 70.000 milions d’euros cada any, com a mínim. Això es pot quantificar amb la faraònica xifra de 280.000 milions d’euros les quotes tributàries no ingressades, i que amb una actuació decidida del govern, aprovant les mesures apropiades, es podrien ingressar a les arques públiques. Aquest frau fiscal a Espanya es quantifica entre el 20% i el 25%, el doble de la mitjana de la Unió Europea. No sé si es refereix a la “gent que té ingents quantitats de diners” provinents de la maleïda ‘bombolla’ immobiliària, com a conseqüència del disbarat de l’alliberament de sòl -legislació aprovada durant el primer govern del PP- i que va provocar la monstruositat de l’especulació immobiliària. No sé si es refereix a les SICAV, que el tipus de gravamen dins l’Impost sobre Societats és de l’1%. O als qui han traslladat les seves empreses a països on els treballadors cobren uns 70 euros al mes, no tenen seguretat social i viuen en condicions que constitueixen un atemptat contra la dignitat de la persona humana. No sé si es refereix a les grans fortunes que, segons càlculs dels tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), declaren un patrimoni de més de 700.000 euros. Segons va explicar, en el seu dia, José María Molinero, del Sindicat de tècnics d’Hisenda, “el 80% del frau correspon a les grans fortunes i a les grans corporacions empresarials que poden defugir el pagament de tributs mitjançant dos sistemes, un il.legal -frau fiscal- i un altre legal -‘elusion’ fiscal-. També els autònoms més o menys modests poden trobar la manera de defraudar al fisc, si es tenen en compte les dades d’Hisenda. No sé si es refereix a…

   Mirin, ja està bé home! Tot el pes de la recaptació tributària de les nacions d’Espanya, recau damunt de les classes mitjanes que ja no poden més. La nació catalana ja no pot més. Al menys pel que fa a Catalunya: un 8% del PIB català, és a dir, uns 16.000 milions d’euros que paguen els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat.

            Anem cap a endavant, units. La unió fa la força. 

   El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: JWEFiNLYZzc, OMG9HNffepg

———————————————————————————————————————————————-

El Deure i la Glòria

   <<…només conquesta la seva llibertat i la seva existència el que les conquesta cada dia>>. (JFK)

    <<Però Goethe ens diu en el seu millor poema que Faust va perdre la llibertat de la seva ànima quan va dir al moment fugaç: <<queda’t, oh tú que ets tan formós>>. I la nostra llibertat també està en perill si fem una pausa en el moment fugaç, si ens dormim en els llorers, si no resistim al pas del progrés. Perquè el temps i el món no es paren. El canvi és llei de vida. I aquells que miren únicament el passat o el present poden estar segurs de que perdran el futur…>>.

   <<Ja sé que tots som idealistes. Tots nosaltres som somniadors. Que no sigui dit d’aquesta generació atlàntica que abandonem els ideals i els somnis del passat, ni cedim els nostres projectes i determinacions als nostres adversaris. Hem arribat massa lluny, hem sacrificat massa com per desdenyar ara el futur. I recordarem sempre allò que Goethe ens va dir, que <<la saviesa més elevada, lo millor que la humanitat hagi conegut>> era el reconeixement de que <<només conquesta la seva llibertat i la seva existència els qui les conquesten cada dia>>. (President John F. Kennedy, discurs pronunciat a la ciutat de Frankfurt, 25 Juny 1963).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:yH9HG-h0Qj4

————————————————————————————-

Qüestions per a WikiLeaks

   * Per què el Govern federal dels EUA va decretar secret oficial, durant 75 anys, les proves sobre l’assassinat del President dels Estats Units d’Amèrica, John F. Kennedy?

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El rei Alfons, ‘el Benigne’ (1327-1336) ha d’afrontar el 1333, el <<mal any primer>>, manifestació precoç de les greus crisis cícliques de subsistències i epidèmies que, a la fi de l’edat mitjana, colpiren el país. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser l’autor del retaule anomenat ‘Verge dels Consellers’?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Un poema és un mirall que camina per un carrer desconegut”. Lawrence Ferlinghetti.

————————————————————————————-

    El rotatiu americà ‘New York Times” apuntant una vegada més a la gran contribució de Catalunya a la solidaritat amb les autonomies més pobres i no al malbaratament dels recursos, com a causa del dèficit de les finances de la Generalitat. Per què el govern espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no fa públiques les balances fiscals?

   Ho va dir recentment -diari El Punt Avui, 18/08/12- el secretari general del Partit Socialista de Madrid (PSM), Tomás Gómez, al ser preguntat per l’advertència del conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, a prop de les opcions que estudien si el govern de Mariano Rajoy rebutja la seva proposta -aprovada pel Parlament de Catalunya-, com crear una Hisenda pròpia de manera unilateral, convocar un referèndum o recórrer a Europa perquè reconegui els drets econòmics de Catalunya.

   Mecanismes de solidaritat? No sé com funcionen a la resta de nacions d’Espanya, ‘regiones’, i comunitats autònomes inventades, però, en el cas de Catalunya aquesta ‘solidaritat’ ha desbordat per els quatre cantons. No sé quina opinió en podrien tenir països moderns i progressistes com Alemanya, Àustria, entre altres, que també han de ser solidaris entre tots els seus territoris, els ‘lands’, referits com a ‘Länders’ a la seva constitució. En faig esment dins el concepte de democràcia europea i europeïtzació. Espanya no només ha de ser Europea a l’hora de rebre diners d’Europa. Espanya ha de treballar i ser més competitiva que Europa. Seria inacceptable per a ells que un 8 per cent del PIB del seu territori, dels impostos que paguen els seus ciutadans, anés cap a l’Estat central i no tornés. En el cas de Catalunya, 16.000 milions d’euros. I no només això.

La solidaritat de Catalunya amb Espanya ve de molt lluny

   Segons un informe elaborat pel govern de la Generalitat, l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. Això seria inacceptable per a qualsevol país europeu.

   76 milions menys en la llei de dependència. Mariano Rajoy ha iniciat una ofensiva recentralitzadora -el centralisme del franquisme- i de retallades que afecta de ple a la Generalitat, que rep menys recursos. Un dels exemples és la llei de dependència. L’Estat deixarà d’aportar uns 76 milions anuals.

   La universitat més cara a Catalunya. Les matrícules seran aquest any el doble de cares a Catalunya -un 51% més- que a Madrid. A més, els estudiants catalans rebran un 30% menys de beques que a la resta.

   95 euros paga cada català en peatges a l’any. Segons alguns estudis econòmics, cada català paga de mitjana a l’any 95 euros en aquestes infraestructures, mentre que a la resta de l’Estat la mitjana és de 30 euros. Una despesa que ara anirà augmentant després que s’hagin apujat un 7,5% les tarifes.

   El corredor mediterrani, menyspreat per l’Estat. Només hi ha destinat 128 milions, mentre que en el tram del TAV entre Madrid-Galícia la inversió mobilitzada enguany és de 2.151 milions. El corredor mediterrani hauria de ser una aposta de futur. Europa així ho ha recomenat. El govern del ‘Partido Popular’ està més a favor de les retallades que no pas del creixement económic.

Quan la solidaritat de Catalunya cap a altres nacions d’Espanya, ‘regiones’ o autonomies inventades, es converteix en un abús. Cada any un 8% del PIB català s’aporta a l’Estat i no té retorn. Un injust espoli fiscal.

   82.000 milions s’ha gastat l’Estat en TAV. El govern espanyol ha malgastat una morterada de diners per construir infraestructures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients. A més, part d’aquests diners provenen dels impostos catalans. Segons la campanya d’ERC contra l’espoli fiscal -ho informa el diari El Punt Avui, 29/07/12- l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en línies del TAV i a Catalunya no han construït cap quilòmetre de tren convencional en els últims 30 anys. Tot plegat una barbaritat, si es compara amb Europa: el 44% dels quilòmetres de TAV de tot el continent es concentre a l’Estat. Des de l’any 2000 també ha construït 5.000 quilòmetres d’autovies gratuïtes, i cap a Catalunya. En aquest mateix camp, La Moncloa també ha tirat la casa per la finestra amb els aeroports -aquest Estat que dòna la culpa a les autonomies-, alguns dels quals són pura façana. Espanya disposa de 55 aeroports, mentre que altres països en tenen molts menys: Alemanya, 39 i França, 33.

L’Estat s’ha gastat 82.000 milions en línies del TAV i a Catalunya no ha construït cap quilòmetre de tren convencional en els últims 30 anys.

   170 milions de dèficit del 0,7% social. Els darrers cinc anys els contribuents catalans que han marcat la casella del 0,7% de la declaració de renda han aportat més de 290 milions d’euros a subvencions per als més necessitats. Però d’aquests diners només n’han tornat 120, i els altres 170 s’han quedat pel camí.

   Qui són els responsables d’aquests disbarats, desencerts i greuges?

   La traca final. El govern de la Generalitat de Catalunya ha demanat un prèstec de 5.000 milions d’euros del fons de liquiditat que ha habilitat el govern espanyol, per fer front als pagaments més immediats. Diners que ja són de Catalunya. Dintre de l’aspecte de normalitat democràtica, política, social i d’honestedat i d’honradesa humana, algú podria tractar d’explicar com és que si els ciutadans de la nació catalana aporten dels seus imposts 16.000 milions d’euros cada any a l’Estat espanyol -un 8% del PIB català- i no tornen, Catalunya ha de demanar 5.000 milions d’euros al govern de l’Estat i si aquest deu a Catalunya 8.605 milions? Com hi ha món! Com hi ha Déu!

Els ciutadans de Catalunya han dit, prou!

   Troben estrany, doncs, que més d’un 51 per cent dels ciutadans de Catalunya, demanin ser un Estat independent?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:oZU-jdG_A4o

————————————————————————————————————————————————-

     El Deure i la Glòria

“El concepte de benestar públic deurà reflectir consideracions culturals tant com econòmiques” (JFK)

El Centre d’Arts Escèniques John F. Kennedy, a Washington D.C, amb vistes al riu Potomac. Va ser inaugurat l’any 1971. Creat amb la missió de mantenir viva la memòria del president Kennedy i convertir-se en el centre més actiu de les arts als Estats Units. Cada any presenta més de 400 espectacles gratuïts i participa en esdeveniments com el Open House Arts Festival i concerts de temporada en el Kennedy Center Holiday Celebration. Està orientat per la visió  del president Kennedy sobre la cultura, les arts, la música…Tant ell com la seva muller hi van donar suport. El president va demanar al Congrés l’establiment d’un Consell Consultiu de Belles Arts.

   <<Així com l’educació necessita escoles, l’art necessita museus, els autors i actors necessiten teatres, i els compositors i músics necessiten companyies d’òpera i orquestres…El concepte del benestar públic haurà de reflectir consideracions culturals com econòmiques. Tenim departaments del govern encarregats del benestar social i del desenvolupament de la ciència i la tecnologia, de l’educació, de l’oci i la salut. Hauríem de començar a dedicar una atenció semblant a les Arts. Estic particularment preocupat per les oportunitats dels joves per a desenvolupar els seus dots…>> (President John F. Kennedy, intervenció davant el Congrés dels Estats Units, Washington D.C., 19 juny 1963).

(Fotografia: http://dressme-styleicon.blogs)

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: eIkZK-Z21Pw

————————————————————————————-

Qüestions per a WikiLeaks

   * Cinc dies abans de l’assassinat del president Kennedy a Dallas (Texas), l’oficina de l’ FBI de Nova Orleans va rebre un tèlex avissant sobre la preparació d’un atemptat contra el president en el decurs del cap de setmana a Dallas. L’FBI no va transmetre aquest avís al Servei Secret ni a cap altra autoritat. Poc després de l’assassinat, el missatge de tèlex va desaparèixer de l’arxiu de l’oficina de l’FBI de Nova Orleans. Per què l’FBI del totpoderós senyor John Edgar Hoover  no va transmetre l’avís?

   * Per què el Govern federal dels EUA va decretar secret oficial, durant 75 anys,  les proves sobre l’assassinat del President dels Estats Units d’Amèrica, John F. Kennedy?

————————————————————————————-

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Jaume II ‘el Just’, rei de Sicília, n’esdevé dels territoris catalano-aragonesos continentals a la mort de son germà el rei Alfons. Durant el seu regnat, té lloc l’expedició dels almogàvers a Orient, comandats per Roger de Flor, iniciada el 1303, que comporta la conquesta, el 1311 -a nom del regne de Sicília-, dels ducats d’Atenes i Neopàtria, on s’implanta la vigència dels ‘Usatges’ de Barcelona. L’any 1304, és anexionada una part de Múrcia. Els comtats d’Urgell, el 1314, i d’Empúries, el 1322, per extinció de les respectives dinasties són incorporats a la casa reial. En 1323-24, una expedició dirigida per l’infant Alfons conquista Sardenya. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- A què ens referim quan parlem del <<mal any primer>>?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “El cervell és un òrgan meravellós: comença a treballar des que vostè  es lleva fins que entra a l’oficina“. Edward de Bono.

————————————————————————————-