<<El gener d’aquest any l’Audiència de Barcelona va admetre a tràmit la querella criminal presentada per dues víctimes dels bombardeigs de Barcelona i per l’associació d’italians residents a Barcelona ‘AltraItalia’, contra 21 aviadors de ‘l’Aviazione Legionaria’, tot i que no es coneix si algun d’ells encara és viu -Paolo Moci, que també va prendre part en el bombardeig de Guernica, i Alberto Lauchard, que van arribar a generals, està confirmat que ja han mort. Entre els denunciats s’hi troba el major Quattrociocchi que més tard seria el cap de l’aviació de la República de Saló, l’Aeronautica Nazionale Repubblicana>>. (De Viquipèdia).

Es van utilitzar aviadors italians i alemanys, i avions Savoia-Marchetti, Junker alemanys i hidroavions Heinkel. (Imatge: noticias.es.msn.com).

No només van ser tres dies de març. Barcelona havia sofert bombardejos aeris el 13 de febrer i el 29 de maig de 1937, i el 7, 19 i 30 de gener de 1938, i fins al final de la guerra sofriria diversos més, fins a un total de 51, però cap d’aquesta intensitat i intencionalitat. Des de gener fins a març d’aquest any, Barcelona havia suportat 16 incursions aèries que havien atacat i destruït instal.lacions en el port i enfonsat vaixells; les bombes que havien caigut sobre la part més habitada de la ciutat havien estat molt escasses, fruit de la fallada en els objectius. En les comunicacions de les autoritats italianes sobre els bombardejos de març se citaven referències directes al «centre geogràfic».

La majoria de les bombes, 44 tones, van caure en el centre de la ciutat. Se’n van llançar d’experimentals d’entre 50 i 100 quilos. (Imatge: www.elperiodicoextremadura.com). 

Els bombardejos es van produir els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 -el més sagnant va ser el del dia 17-, per part de l’aviació legionària italiana i alemanya des de les seves tres bases a Mallorca (Illes Balears), causant entre 880 i 1.300 morts i entre 1.500 i 2.000 ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l’Ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts -d’ells, 118 nens-, més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats. És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica.

El bombardeig fou ordenat per Benito Mussolini. Itàlia tenia autonomia en l’ús de les seves tres bases aèries a Mallorca (Comando Aviazione Legionaria delle Baleari) i havia efectuat bombardejos al llarg de la costa mediterrània espanyola en diverses ocasions sense comptar amb una autorització expressa dels militars revoltats espanyols. Les primeres bombes sobre la ciutat van caure sobre les deu de la nit del 16 de març i l’acció va finalitzar sobre les tres de la tarda del dia 18. En total es van fer en una mica menys de dos dies 17 incursions, la majoria d’elles en intervals de tres hores. Es van utilitzar aviadors italians i alemanys, i avions Savoia-Marchetti S.M.79 i S.M. 81 i hidroavions Heinkel He 51 C-1. La majoria de bombes (44 tones) van caure en el centre de la ciutat, sent zones molt afectades les Rambles, la Diagonal i la Plaça de Catalunya. El dia més sagnant va ser el 17 de març, quan la majoria de les accions es van succeir a la nit i van intervenir també avions Junker alemanys. Es van llançar bombes experimentals d’entre 50 i 100 kilos amb poca capacitat de penetració però una gran força expansiva. A més d’edificis, les característiques de les bombes més petites van provocar molts morts i ferits entre els qui es trobaven en les vies públiques, els restaurants, les places o els tramvies.

Bombardeigs de Barcelona. El telegrama ordenant l’atac el va rebre el general Vincenzo Velardi, cap de l’Aviació Legionària a les Balears, durant la nit del 16 de març, i estava signat pel general Valle, subsecretari de l’aviació italiana a Roma: <<Iniziare da stanotte azione violenta su Barcelona con martellamento diluito nel tempo>>. Començar des d’aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb un martelleig pausat en el temps.

(Imatge: vistoynovisto.wordpress.com)

El moment més terrible es va viure a les dues de la tarda del dijous 17 de març quan una bomba va caure a la cruïlla del carrer Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, sobre un camió militar que transportava dinamita i anava ocupat per 23 soldats republicans. L’explosió va ser tremenda. Van morir tots els soldats i els vianants que transitaven pels voltants. El fet va ser portada en els diaris francesos, britànics i nord-americans, que van parlar de que els italians havien llançat sobre Barcelona una «superbomba» degut a la gran destrossa i al nombre de víctimes que es van produir.  

(Imatge: www.abc.es). 

Els bombardejos sobre Barcelona van cessar la resta del mes de març, però es van traslladar a altres poblacions catalanes i de la costa del País Valencià, com el realitzat sobre Alacant el 25 de maig. En total, de gener a juny de 1938, l’aviació legionària italiana va realitzar 782 atacs aeris en la costa mediterrània espanyola controlada pels republicans, llançant 16.558 bombes. ( De Viquipèdia).

Una guerra ‘incivil’ que va durar 3 anys i amb més d’un milió de morts, un país comdemnat a l’exili i a la repressió i a una dictadura militar que va durar 40 anys, motivat per el cop d’estat del general Franco contra la República Espanyola. Una gran corrupció, una democràcia de baixa qualitat i unes nacions constretes i amargades, són la causa de l’endarreriment i la greu situació social i econòmica d’aquests moments. Com a Grècia i a Portugal els anys de dictadures han deixat un camí embrollat, i encara pitjor quan és la dreta radical, centralista i nacionalista espanyola la que governa. A Catalunya -nació catalana- més d’un 60 per cent dels seus ciutadans, demanen poder anar a les urnes per exercir el seu  democràtic dret a decidir.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/ExvgQDIn5AU,  http://youtu.be/rIcuKKiSKzo

*******************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<La nostra Constitució no distingueix colors -va escriure el president del Tribunal Suprem, jutge Harlan, a finals de segle-, i no coneix ni tolera classes entre ciutadans>>. Però les pràctiques del país no sempre es cenyeixen amb els principis de la Constitució. I aquest missatge tracta d’examinar lo lluny que hem aconseguit arribar per aquest camí d’assolir una primera classe de ciutadans per a tots els ciutadans nord-americans fent cas omís del color de la seva pell, i quan ens queda encara per recórrer, i quines són les tascas que resten per portar-les a terme…, per les branques executives i legislatives del Govern federal, així com per els governs estatals i locals, ciutadans privats i organitzacions>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

(Imatge: christianlook.blogspot.com)

<<Fa cent anys, la Proclama d’Emancipació va ser signada per un president que creia que els éssers humans tenien perfecte dret a disfrutar de les mateixes oportunitats i de les mateixes riqueses. Aquesta Proclama va ser només un primer pas; un pas que el seu autor, malauradament, no va poguer veure progressar durant molt temps; un pas que alguns dels seus crítics van considerar com una acció que <<allibera a l’esclau però ignora al negre>>. Al llarg d’aquests cent anys, mentre l’esclavitud ha desaparegut, s’ha bloquejat i demorat deliberadament i, amb freqüència, de manera excessiva, el progrés del negre. La igualtat davant la llei no sempre ha significat igual tracte i oportunitat. I els calamitosos resultats de la discriminació racial encara fan la seva aparició en, virtualment, tots els aspectes de la vida nacional i, virtualment també, a cada racó del país…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents: 1qYFG8NdPr0, nu7fYWXJVv0

********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

**********

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Posada la qüestió a mans de Ferran II, els síndics dels pagesos i dels senyors i els representants reials elaboraren la ‘sentència arbitral de Guadalupe’, el 1486, que era una fórmula de compromís: l’abolició de la remença i dels mals usos, del dret de maltractar i d’altres ben especificats, així com l’obtenció de llibertat personal , esdevenguiren objecte de compensació econòmica; a més, com a reparació de les violències de guerra, hom establia  la devolució dels béns robats als senyors i el pagament d’una indemnització. També eren comdemnats a mort els caps de la segona revolta i tots els pagesos a pagar una multa de 50.000 lliures, en 10 anys, sota la vigilància del gran sindicat de remença. Així hom aconseguia una reglamentació de base jurídica nova sobre què organitzar la relació entre senyor i pagès, mes a un preu molt elevat: la mort de 12 cabdills i el pagament d’una suma enorme, els censals de la qual van perllongar-se fins a l’any 1501. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- El 1315, a la ruralia mallorquina, aparegué la primera manifestació d’un antic enfrontament, amb quin nom s’el coneix?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «A força de buscar, es perd un mateix». Vasko Popa.  

*************************************************

Els colors del món

 Mequinensa és una vila i municipi de la Franja d’Aragó. El català que si parla és el nord occidental amb els trets propis de la franja de Ponent. L’escriptor Jesús Moncada va nèixer aquí i en el seu llibre ‘Camí de sirga’ retrata l’antiga i rica vida d’aquest poble. Si parla la llengua catalana. És un municipi per visitar. (Imatge: www.turismodezaragoza.es).

___________________________________________

Bombardeig de Barcelona, any 1938. (Imatge: iberianature.com)

L’aviació legionària italiana fou encarregada de tallar <<la via del mar>> amb objecte de reduir la capacitat de resistència de les forces republicanes. De la seva base de Mallorca estant, els ‘lupi del cielo’ o <<llops del cel>> -com eren anomenats els aviadors legionaris italians- bombardejaren intensament l’illa de Menorca i tota la costa peninsular dels Països Catalans. També bombardejaren Eivissa, en poder republicà entre el 7 d’agost i el 20 de setembre de 1936, arran de l’expedició Bayo. Els ports d’Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Palamós, Roses i el Port de la Selva es convertiren en objectiu sistemàtic dels atacs feixistes.

Els bombardeigs de Barcelona (Imatge: sociedad.e-noticies.es)

L’actuació dels aviadors italians no va limitar-se, però, a objectius estrictament militars. L’estratègia de domini aeri dels centres portuaris anà acompanyada d’una estratègia de pànic projectada damunt la població civil. Per primer cop en la història de l’aviació, foren bombardejades àrees urbanes importants. L’orientació dels atacs aeris sobre objectius dispersos i no pas en concentració sobre punts determinats cercava de provocar reaccions de terror en la ciutadania. I, en efecte, si més no d’antuvi, provocaren un èxode considerable de gent cap a la pagesia. Després, a poc a poc, els rengles republicans hi respongueren amb un conjunt de mesures de seguretat, fins aleshores desconegudes, fonamentades en la difusió de senyals d’alerta entre la població i en la construcció, sempre insuficient, de refugis antiaeris.

Civilian victims of one of the bombing campaigns on Barcelona during the Spanish Civil War. (guerra ‘incivil’ espanyola). Photo courtesy of http://barcelonabombardejada.cat. (Imatge: www.albavolunteer.org).

La repulsió internacional que es guanyaren les incursions aèries feixistes pot fornir una idea de llur acció destructora. La premsa del món va fer-ne ressò. Gran nombre d’homes i dones del món cultural signaren escrits de condemna. Àdhuc el Vaticà féu multiples gestions perquè els atacs aeris elidissin els objectius urbans. Joan Villaroya remarca de les incursions contra Barcelona les sofertes entre les 22.08 hores del 16 de març de 1938 i les 15 hores del 18 següent, que produïren un miler de morts i un centenar d’edificis derrocats. Llur ressò originà unes declaracions del secretari de govern dels Estats Units en què afirmava que havien originat la pèrdua en vides no-combatents més considerable de tota la història.

Els bombardeigs van provocar múltiples reaccions internacionals de rebuig, especialment quan es produïen sobre ciutats i nuclis habitats per la població civil, lluny de qualsevol objectiu militar, com en el cas de Barcelona. (Imatge: bombardejosabarcelona.blogspot.com).

En arribar els atacs aeris germànics contra Anglaterra, durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill encoratjaria els seus compatriotes amb unes cèlebres paraules: <<Confio que els nostres conciutadans sabran resistir com sabé fer-ho la població valerosa de Barcelona.>> (Ulisses-11).

<<a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años>>. (Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro, general espanyol).

<<…venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho>>. (Miguel de Unamuno y Jugo, rector de la Universitat de Salamanca).

Malgrat les bombes i la fòbia, Catalunya segueix dempeus com una gran nació europea. I ho és perquè segons les aportacions de la ciència i del coneixement a la civilització europea, Catalunya està formada per un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Des que els jerarques del ‘Partido Popular’ a l’oposició van portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, i des que el ‘Partido Popular’, centralista i nacionalista espanyol governa a Espanya -nació de nacions- amb poder absolut, el creixement de l’independentisme a la nació catalana és d’un 60 per cent i va en augment. També el model injust de finançament de les ‘regiones’ i Comunitats Autònomes, provoca un espoli fiscal contra Catalunya que fa que, cada any, 18.000 milions d’euros -un 8% del PIB català- surtin dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tinguin retorn per part del govern central. Que 12 ‘regiones’ i Comunitats Autònomes espanyoles rebin més diners dels que aporten, forma part d’un desequilibri social i econòmic vergonyós i intolerable que perjudica greument Espanya, Catalunya i Europa.

Volen fer el favor d’una vegada -menys paraules i més fets- de presentar un informe i pla d’actuació, per tal de corregir aquest greu desequilibri econòmic i social espanyol, pel qual 12 Comunitats Autònomes reben més diners dels que aporten. No hi té res a dir el president extremeny senyor Monago?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents:B5ppI-n6Xa4, pK3oS7TI6ts

——————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<…A l’expressar la nostra gratitud no devem oblidar mai que la més alta estimació no s’expressa en paraules sinó amb fets. Per tant, proclamem la nostra gratitud a la Providència per les seves múltiples benediccions -donem gràcies humilment pels ideals heretats- i decidim compartir aquestes benediccions i ideals amb la resta d’éssers humans de tot el món…>>. (President John F. Kennedy, dia d’Acció de Gràcies, la Casa Blanca, Washington, D.C., 5 Novembre 1963).

(Imatge: www.aarp.org)

<<…Conforme ha augmentat el nostre poder ha augmentat el nostre perill. Avui donem gràcies, per damunt de tot, per els ideals d’honor i fe que vam heretar dels nostres avantpassats -per la honradesa de propòsit, fermesa en la resolució i força de voluntat, per el valor i la humilitat que posseïen i que devem tratar d’emular cada dia. A l’expressar la nostra gratitud no devem oblidar mai que la més alta estimació no s’expressa amb paraules sinó amb fets. Per tant, proclamem la nostra gratitud a la Providència per les seves múltiples benediccions -donem gràcies humilment per els ideals heretats- i decidim compartir aquestes benediccions i aquests ideals amb la resta d’éssers humans de tot el món…>>.

<<Ens reunim aquest dia en els santuaris dedicats al culte i en les llars beneïdes per l’afecte familiar per expressar la nostra gratitud per els dons gloriosos de Déu; i resem de manera seriosa i humilment perquè Ell continuï donant-nos la seva guia i sosteniment en les grans tasques no acabades d’aconseguir la pau, la justícia i la comprensió entre tots els homes i nacions i la d’acabar amb la misèria i el sofriment onsevulga que existeixin…>>. (President John F. Kennedy, dia d’Acció de Gràcies, la Casa Blanca, Washington, D.C., 5 Novembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:fpXQG35Y4UY

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

——————————–

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Deu anys de guerra civil -iniciada a la Garrotxa i l’Empordà i estesa com taca d’oli a quasi tot el Principat- que menaren al restabliment de Joan II, durant els quals els pagesos, dirigits per Francesc de Verntallat, mantingueren llur penó contra les forces tradicionals, no conduïren, tanmateix, a cap resolució immediata del problema remença, que originà una segona guerra (1483-1486), estrictament pagesa i etapa darrera del conflicte, que es caracteritzà per la divisió dels remences en dos grups: el negociador dirigit per De Verntallat, que havia estat ennoblit pel rei, i l’extremista de Pere Joan Sala, que fou reduït per l’infant Enric d’Aragó. (Ulisses-11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Què va ser la ‘sentència arbitral de Guadalupe’?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «A la vida tenim l’opció de córrer al costat de la massa o sortir-ne fugint». Ingrid Bergman.************************************************************************************

Els colors del món

Vall de roures és una vila i municipi capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol. Si parla la llengua catalana i forma part dels Països Catalans per raó de la seva història, la seva llengua i cultura. És una vila per visitar. (Imatge:www.flickriver.com).

———————————————————————————————————–

El llarg camí de les oportunitats minvants (Imatge: blogs.el pais.com)

No cal que es torni a presentar a les properes Eleccions Generals del 2015 perquè les perdrà. Tot i que el partit polític de l’expresident Aznar -per tot el que llegim cada dia a la premsa- disposa de molts diners, si no fa campanya electoral suposarà un important estalvi econòmic. Milions d’euros que en un ampli sentit de generositat i de justícia social, podrien ser destinats a ajudar als necessitats i usuaris, castigats per les retallades del govern central, de la maltractada Llei de la Dependència. Bé que, en un país amb una veritable democràcia, un president del govern hauria de dirigir -mitjançant el Congrés i el Senat-, en el cas present d’aquesta nació de nacions, durant quatre anys permetent una reelecció per a un segon mandat i prou.

En el cas dels Estats Units d’Amèrica, per exemple, nació formada per Estats federals, expresidents com Carter, Clinton o Bush, de cap manera el poble nord-americà representat al Senat i a la Cambra de Representants, els permetria tornar-se a presentar pel càrrec de president. Així ho tenen establert les seves lleis. Tampoc cap dels presidents esmentats i els seus antecessors els hi passaria pel cap criticar públicament, tant dintre del país com a fora, al president dels Estats Units o a la seva Administració. Això ja ho sap el senyor Aznar que manté importants lligams amb aquella gran nació.

Una altra qüestió molt d’actualitat en aquests moments i que ja fa mesos que dura, és la presumpta entrega de diners per part de grans empreses constructores a destacats càrrecs del ‘Partido Popular’, fet que roman a mans de la justícia i que cada dia en tenim noves notícies a la premsa. Sembla, per tot el que els ciutadans podem llegir, que hi ha un gran capdell per descapdellar i que així ho requereix per el bon nom de la democràcia a Espanya, nació de nacions, i per la recuperació de la confiança del poble en els seus representants polítics. Això, tant a nivell nacional com internacional. I ja que he fet esment dels Estats Units, voldria remarcar que si un fet d’aquestes característiques o qualsevol altre semblant, succeís en aquella nació formada per Estats federals, de manera immediata la Cambra de Representants i el Senat elegirien una comissió judicial amb audiències públiques pel ràpid aclariment dels fets i que així ho veiés el poble nord-americà. Davant uns presumptes fets tant greus, per què a Espanya el Congrés i el Senat no han format encara una comissió judicial elegida? Tanta por hi ha a la democràcia i a la transparència política?

El senyor Aznar presumeix del que ell mateix qualifica com a gran èxit econòmic -«España va bien»-, durant els vuit anys de la seva presidència. Hi ha qui ho veu i viu molt diferent. El govern de l’expresident va donar via lliure i sense límits a una construcció que esdevingué massiva i que, com a conseqüència d’això, es va enfortir encara més la ‘marabunta’ de l’especulació del sòl. La seva alliberació durant la presidència d’Aznar i sense límit de velocitat, va ser la via cap a el desastre. Les salvatges requalificacions del sòl, la urbanització d’espais públics i protegits va ser denunciada pel ecologistes i per part de la premsa. ‘L’imperi del totxo’ va fer el que va voler. Tot s’ho van emportar pel devant. Tampoc el govern del ‘Partido Socialista’ va tenir l’encert i el coratge de donar un cop de timó.

(Imatge: www.tiempodehoy.com)

Però la bogeria per la febre de l’or de construir més i més, sense aturador, es va encomanar com una malaltia. El ritme de construcció més elevat d’Europa. Ara, enormes cementiris de ciment, de cases i blocs urbanístics que denuncien el resultat d’una irresponsabilitat política, governamental, empresarial i financera que, com a riu desbordat, va anar arrastrant any rere any tot un sistema financer que, segons es pregonava, era un dels més forts del món.

El resultat: l’enfonsament econòmic i social d’Espanya –nació de nacions constretes i amargades-; una corrupció galopant que fa caure la cara de vergonya; un frau fiscal que es situa en el 23% del PIB, més de deu punts per sobre de la mitjana europea; una xifra rècord de 6.200.000 ciutadans sense feina i el tresor i esperança més gran d’un país, els seus joves, emigrant cap al Canadà, Alemanya i altres països. Deixen el propi país per anar a viure en un altre. La gran majoria ja s’hi quedaran per sempre. Retallades faraòniques que frenen el creixement econòmic i social de les nacions d’Espanya i, finalment, una enorme pressió injusta i equivocada sobre Catalunya pel que fa a un espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central. També, una pressió roïna i injustificada sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la llengua catalana que mai per mai el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’ hauria d’haver provocat. El resultat: En aquests moments més d’un 60% dels ciutadans de Catalunya, demanen anar a votar pel dret a decidir.

Als Estats Units d’Amèrica, l’expresident Carter es dedica a la seva explotació de cacauets; l’expresident Clinton a conferenciar arreu d’aquella gran nació d’Estats federals lliures; els expresidents Bush -pare i fill- als negocis de la banca i petroliers a Texas. Mai per mai un expresident dels Estats Units ha criticat en públic, tant a l’exterior o interior del seu país i molt menys mitjançant la premsa, al seu president i a la seva Administració. En una època de grans canvis als Estats Units com va ser el difícil i coratjós pas de l’Administració del president Eisenhower a la de Kennedy, mai el candidat i després president JFK va criticar al seu antecessor republicà.

El president Obama amb expresidents dels Estats Units, a la Casa Blanca (Imatge: afrocityblog.wordpress.com).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: rNZ1-PXde2M

**********************************************

El Poder i la Glòria

<<Opino que la preocupació domèstica número u dels Estats Units va a ser el problema dels anys seixanta, el problema dels llocs de treball…,treball per l’onada d’homes i dones que ha d’envair el nostre mercat laboral en els propers cinc anys…>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

(Imatge: blocs.tennessean.com)

<<Tanmateix, crec que existeix la tesi fonamental de que en aquest país ens enfrontem amb greus problemes, o, millor dit, que ens enfrontarem en la propera dècada si hem de continuar mantenint l’esmentat progrés; i voldria referir-me a un d’aquests problemes perquè crec que ens afecta a tota la ciutat, al Govern d’aquest Estat, al Govern nacional, en el camp de la indústria i del treball i a tots nosaltres com a ciutadans. Opino que la preocupació domèstica número u dels Estats Units va a ser el problema dels anys seixanta, el problema dels llocs de treball…, treball per l’onada d’homes i dones que ha d’envair el nostre mercat laboral en els propers cinc anys. És i serà un problema que requereix un esforç conjunt per part de tots nosaltres. Algunes persones poden creure que és estrany que els llocs de treball, que vàren ser el gran problema dels anys trenta, quan ens trobàvem envoltats per una depressió econòmica, ho tornin a ser en els anys seixanta, quan disfrutem d’un període de relativa prosperitat econòmica. La dificultat dels anys trenta va radicar en que existia una desmesurada carència de llocs de treball per els homes i les dones que volien treballar. La dificultat d’avui dia consisteix en que hi ha una desmesurada petició de treball que excedeix a l’existència de llocs de treball. Però, ara, com llavors, tots nosaltres devem realitzar l’esforç necessari per a reforçar l’economia i poder trobar treball per la gent que ho sol.licita>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents: AV39W7GBktk, mcyi4Ifxggg

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La Diputació del General i el Consell del Principat de Catalunya, que aplegaven els interessos tradicionals, tractaren d’evitar la integració dels pagesos dins el bàndol reial per via d’oferir-los un projecte de concòrdia entre senyors i camperols on eren representades part de les peticions pageses (maig de 1462). El document no aconseguí aleshores de fer trontollar els remences arrenglerats amb el rei, però més endavant fou esmerçat com una base positiva de negociacions entre senyors i remences. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- On es va iniciar la guerra dels remences?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «El sentit de la vida és viure cada dia tal com es presenta». Anthony Hopkins.

(Imatge: www.astrostars.biz)

**********************************************************************************

Els colors del món

Calaceit és un municipi catalanoparlant, per visitar, de la comarca aragonesa del Matarranya, dins de la província de Terol. Si parla la llengua catalana. (Imatge: vegueries.com).

*********************************************************************************************

El ‘Partido Popular’ i el ‘Partido Aragonés’, amb poder absolut, aproven a les Corts d’Aragó, la llei que anomena la llengua catalana de la Franja com a la ‘Lapao’. (Imatge: www.cadenaser.com).

Canviar el nom d’un idioma mil.lenari només pot provenir de la falta de cultura, educació o formació. Canviar el nom de l’idioma d’una nació mil.lenària, com és la catalana, parlada per 10 milions de persones arreu dels Països Catalans, només pot provenir de l’autoritarisme com a conseqüència d’un poder absolut. Tot plegat i plantejant el cas davant el lliure raciocini de les democràcies europees i mundials, s’arribaria a la conclusió de dictaminar una fòbia malaltissa contra la nació catalana. Que porta cap a enlloc i evidència un endarreriment colossal com a país i com a nació, dels qui practiquen tals plans preconcebuts des d’ ideologies impròpies dels temps actuals. També van en contra de la Constitució.

Com veiem, des de l’any 2006 en que els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren cometre el disbarat de portar davant el Tribunal Constitucional espanyol -no renovat- l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, dictaminat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, el Congrés dels Diputats, el Senat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya, aquest partit polític -després a l’oposició i avui en el govern, amb poder absolut- no detenen la seva constant agressivitat contra Catalunya i, especialment, contra les estructures que formen la nació catalana. És a dir, el conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.

Com que tot això és Catalunya, ofegant totes aquestes estructures pretenen diluir la grandesa del que Catalunya ha estat, és, i mai per mai deixarà de ser: una nació mil.lenària. Els Països Catalans tampoc no seran escombrats. Quan més el ‘Partido Popular’ de Madrid i de les ‘regiones’ que governa aquest partit amb poder absolut, pretenen aquest ofegament ofensiu, més va en alça el nacionalisme i la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Ja no és només qüestió d’ideologies, sinó dels drets humans.

L’atac roí i constant contra la llengua catalana per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ del País Valencià, ses illes Balears i l’Aragó n’és una penosa mostra davant els Estats federals de les democràcies europees, del Continent Americà i del turisme internacional que visita Espanya, nació de nacions.

Pel que fa al canvi de nom de la llengua catalana que es parla a la franja d’Aragó pel de la ‘Lapao’, aprovat per les ‘Cortes de Aragón’, l’escriptor Joan Doménech, escriu al diari ‘El Punt Avui’ (15/5/2013): <<En un món on s’estan imposant els ignorants, contràriament al que la majoria pensàvem que passaria en el segle XXI, arriben a situacions que ja no sé si poden produir pujades de tensió, acidesa d’estómac o cap mena d’exaltació. Hem quedat immunitzats. No cal perdre el temps amb diàlegs de sords. Val més deixar dir i anar a la nostra i assegurar el procés que pot posar fi a aquests despropòsits. Si existís el premi Nobel de la imbecil.litat, no dubto que se l’endurien els que han encunyat aquest nou terme lingüístic tan definidor del que es parla a la franja d’Aragó: la Lapao…>>.

Del «si eres español, habla español» -en realitat l’espanyol no és un idioma ni existeix com a llengua, sinó que és el castellà-, que el franquisme feixista va fer escriure a les façanes de les llars catalanes; al de ‘catalanes polacos’ i, ara, pretendre esborrar l’idioma català del mapa de les llengües del món protegides per l’ONU i la UNESCO. Per tot el que estem veient al País Valencià, ses illes Balears i l’Aragó -governades amb poder absolut pel ‘Partido Popular’-, en contra de la llengua catalana, resulta difícil de creure en la seva protecció per part del que diu  la ‘Constitución Española’. Per tant, en aquests moments d’endarreriment històric i de retorn al passat d’Espanya -nació de nacions, constretes i amargades-   l’hauran de protegir els ciutadans de la nació catalana. El silenci dels acadèmics, intel.lectuals i escriptors espanyols, és patètic i deplorable.

D’ençà ara i segons la ‘Lapao’, llei aprovada a les Corts d’Aragó per part del ‘Partido Popular’ i el ‘Partido Aragonés’, que anomena la llengua catalana parlada a la Franja com a la ‘Lapao, la que es parla a Mèxic és el mexicà; la de Cuba, el cubà; la de Veneçola, el veneçolà; la de Colòmbia, el colombià; la de Bolívia, el bolivià; la del Perú, el peruà; la llengua que es parla a l’Argentina, l’argentí; la de Xile, el xilè; la de l’Uruguay, l’uruguayà; la del Paraguai, el paraguayà… i això sí, a les Falkland Islands, l’anglès britànic.

El vídeo

Si tene a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

gLUW4T8MbRo

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

Més practicants i menys espectadors

<<Per aconseguir dos homes en bones condicions físiques, en l’actualitat, l’exèrcit dels Estats Units ha d’examinar-ne a set. D’entre els cinc refusats, tres ho són per raons físiques i dos per incapacitat mental. Per aconseguir els cent noranta sis mil homes addicionals que necessitàvem per Berlín, el Govern va haver de citar a set-cents cinquanta mil homes. I aquest índex d’exclusió va en augment cada any>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

JFK

(Imatge: kidsthosedays.com)

<<Trobo aquesta situació molt molesta. Com a nació, sen’s pot considerar com a un poble que no fa exercici. Som simples espectadors en els camps d’esports. Fem servir constantment el cotxe en lloc de caminar. La nostra existència ens priva del mínim d’activitat física essencial per una vida saludable. Segons la meva opinió, el remei apunta cap a una sola direcció…, és a dir, en la necessitat de desenvolupar programes d’exercici físic en els que participin tots els nostres homes i dones joves i tots els nostres nois i noies>>.

<<Aquest any hem començat a fer progressos per aconseguir tal objectiu amb la institució del nou Consell per l’Aptitud Física de la Joventut. La idea que hi ha rere aquest programa anomenat ‘del president’, és proporcionar a tants nois i noies nord-americans com sigui possible l’oportunitat de disfrutar d’un bon desenvolupament físic>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:

JV0OCjXkMXQ, 1-_yitXcHU0 (defensar al poble, defensar als ciutadans)

——————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

*LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els remences hi respongueren, els uns aixecant-se en armes i els altres redoblant la defensa jurídica de llur causa davant el tribunal reial, que sentencià finalment la suspensió dels mals usos i la redempció dels remences. Aquesta decisió d’Alfons ‘el Magnànim’, mantinguda pel seu germà Joan II, provocà una tal decepció entre la noblesa, que esdevingué veritable ruptura entre aquesta i el monarca i constituí una de les causes de la Guerra contra Joan II i Primera Guerra dels Remences (1462-1472), que enfrontà les forces tradicionals -clerecia, noblesa, burgesia de la Biga- a les pretensions arbitrals del monarca, que trobà tothora el suport de la pagesia de remença i de la menestralia buscaire. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser l’actuació de la Diputació del General i el Consell del Principat de Catalunya?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «El que té poca memòria s’estalvia molts remordiments». John A. Osborne. (Imatge: www.dosisdeinnovacion.com)

*********************************************************************************************

Els colors del món

La Franja de Morella, un país per visitar i si parla l’idioma català. (Imatge: in.directe.cat/Joaquim Monclus/blog).

********************************************************************************************

`…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

La pobresa infantil a Catalunya ha passat del 18,5% al 23,8% en només dos anys, xifra que suposa que actualment un total de 325.000 menors catalans (xifra no actualitzada) viuen sota el llindar de l’exclusió social, segons el primer informe sobre la infància a Catalunya elaborat per Unicef. Cada any, 18 mil milions d’euros procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- marxen i no tenen retorn per part del govern central del ‘Partido Popular’, cap a les 11 ‘regiones’ espanyoles que reben més del que aporten. Una situació del tot inacceptable que ofega i retalla de manera faraònica el desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Aquest fet, per la solució del qual el govern central roman impassible, així com també la taxa espanyola de frau fiscal més elevada d’Europa, impedeixen la recuperació i el progrés econòmic i social d’Espanya dintre el si de la Comunitat Europea.

Una situació que no es pot acceptar de cap manera. Quin esforç fan aquestes ‘regiones’ espanyoles per capgirar aquesta situació? En el seu ‘Informe Monago: Sí a la igualtat, no al dèficit a la carta’, per què no explica el president extremeny la realitat i tota la veritat a prop de que tantes Comunitats Autònomes rebin més del que aporten? Per què no ho ha fa el govern central? És per què tenen una por extrema a perdre vots? O és que només governen amb majoria i poder absolut, mitjançant decrets i lleis que pretenen imposar una determinada ideologia política?

El president d’Extremadura, José Antonio Monago (‘Partido Popular’) es refereix a l’Estat espanyol -nació de nacions constretes i amargades- i afirma que «Espanya no està per menjar a la carta, sinó que aquí hem de menjar tots el mateix menú». Tothom sap que, com sempre, es refereix a la Catalunya pagadora, però, és clar, ell diu que «No sóc l’anticatalà furibund que es dibuixa en ocasions». Un de cada cinc ciutadans de Catalunya son pobres, sobreviuen amb menys de 600 euros al mes. El 20,4% de la població catalana viu sota el llindar de la pobresa. Les persones de 65 anys és el col.lectiu més vulnerable amb una taxa de risc cap a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16 anys, 23,4%. Actualment, a Catalunya hi ha 900.000 persones a l’atur. Més de 400 mil no cobren el subsidi i, d’aquests, 200 mil no disposen de cap altra cobertura. Més de 200 mil persones que ara cobren de l’atur deixaran de rebre aquest subsidi i po podran accedir a la Renda Mínima d’Inserció. Més de 7 mil persones han deixat de rebre aquesta renda.

Menjador social. La pobresa a Catalunya no té precedents des de la postguerra. Gairebé 40.000 ciutadans no tenen vivenda o pateixen un allotjament inadequat. Més de 4.000 persones viuen directament al carrer. Cinc de cada deu famílies monoparentals i set de cada deu famílies nombroses són pobres. (Mesa del Tercer Sector Social). (Imatge: cohesio-social.socialistes.cat).

El president Monago diu que a Extremadura, «región» que rep més del que aporta, abaixaran els imposts: «Aquí, hem de menjar tots el mateix menú». Cada any surten de Catalunya 18.000 milions d’euros dels imposts que paguen els seus ciutadans -un 8% del PIB català-, i no tenen retorn des del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Aquest espoli fiscal provoca gegantines retallades en sanitat, educació, serveis socials, dependència, investigació, cultura, infraestructures…,ofec social i econòmic. Què diria el president Monago si d’Extremadura sortissin 18.000 milions d’euros cada any i no tinguessin retorn des del govern central? Quans d’aquests milions d’euros procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya, rep Extremadura? Es desenvolupen allà les mateixes competències que té desplegades la nació catalana, amb un deute per part del govern central de més de 8.000 milions d’euros? Ésser cornut i pagar el beure: Fer un sacrifici per altri i sortir-ne perjudicat. Quina classe de solidaritat és aquesta? On és la transparència democràtica pel que fa a la publicació d’unes veritables balances fiscals, per part del govern central del ‘Partido Popular’?

I el senyor Monago diu que «aquí hem de menjar tots el mateix menú» i que, a Extremadura, rebaixaran imposts. Si els sobren diners, renunciïn doncs als que provenen de l’espoli fiscal de Catalunya. Uns 40 mil ciutadans catalans no tenen vivenda o pateixen un allotjament inadequat. Més d’un 50% dels joves es troba a l’atur i el fracàs escolar es situa en el 30%. En roda de premsa, el president extremeny ha presentat un estudi amb el títol ‘Informe Monago: Sí a la igualtat, no al dèficit’. El dèficit és provocat pel govern central. I amb referència a la igualtat, com és possible què 11 ‘regiones’ espanyoles rebin més del que aporten? És també això una ‘costum’?

El president extremeny va indicar que «Espanya no està per menjar a la carta, sinó que aquí hem de menjar tots el mateix menú». Cada dia les planes de la premsa en van plenes dels escandolosos fets financers i sous milionaris dels que sí menjen a la carta a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. El govern central recapta a Catalunya el 35 per cent de l’impost de patrimoni de tot l’Estat espanyol. És que a la resta de Comunitats Autònomes i ‘regiones’ d’Espanya, no el paguen?

Quí paga el menú?

Façana al barri d’El Raval, de Barcelona.(Imatge: www.clavesocial.com/pobreza-extrema-en-Catalunya)

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: v1tUX1O40GY

*********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Fem massa exercici pujant als seients dels estadis o conectant el televisor. Som massa aficionats als esports, però també a no participar en ells. Jefferson va dir en certa ocasió: <<No menys de dues hores diàries deuen dedicar-se a l’exercici físic>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

<<…Malgrat l’excessiu èmfasi posat en allò que es refereix a l’atletisme escolar, els nostres nens caminen rere els nens europeus en referència a l’aptitud física. I pot ser que a molts els sembli astorador, però quan la doctora Kraus i el doctor Weber, després de viure aquí deu anys, vàren tornar a Europa, es van trobar amb un declivi bàsic en l’aptitud física dels nens europeus perquè en la darrera dècada també a ells els arribà l’automatització>>.

<<No té res d’estrany que nosaltres patim una proporció tant alta d’exclusions per raons d’ordre físic en el nostre Servei Selectiu. No fa gaire que el general Hershey em va dir que des de l’any 1948, d’uns sis milions de joves examinats per complir el servei militar, aproximadament un milió havia estat rebutjat per ser físicament inútils per el servei de les armes. Molts d’aquests homes no haurien estat rebutjats si de joves haguessin tingut oportunitat de prendre part en un programa de desenvolupament físic…>>. (President John F. Kennedy, National Football Foundation, Nova York, 5 desembre 1961).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: B5i3KvJge2A

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La reacció dels senyors, laics i eclesiàstics, contra el sindicat remença va ésser ràpida i adreçada a reprimir-ne les assemblees i deturar-ne la recaptació de quotes mitjançant la violència, l’excomunió -proclamada pel bisbe de Girona- i les amenaces de la diputació del general de Barcelona, baluard i refugi dels estaments nobiliaris. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Els remences, respongueren a la reacció dels senyors, laics i eclesiàstics?

* LA CITACIÓ de la setmana.-«La vida és el que et passa mentre estàs fent altres plans». Gamble Rogers.Gamble Rogers

(Imatge: beststarphoto.com)

********************************************************************************************

Els colors del món

Apis mellifica

(Fotografia: Joana Vidal)

——————————————————————————————————–

Narcís-Jordi Aragó

(Fotografia: www.elpuntavui.cat)

El periodista i escriptor gironí, Narcís-Jordi Aragó, acaba de publicar el llibre ‘Periodisme sota sospita’. Sis-centes-cinquanta nou pàgines -afortunadament de caràcters gegantins- que escampen una corrent d’aire sa de vivències del quefer periodístic, des de l’any 1967 cap a endavant. Des de la Girona que en deien «grisa i negre», fins aquells dies en els que ja es començava a entreveure des de les reixes de l’opressió, la llum de la llibertat. Però no, el resplandor, que molts i molts ciutadans desitjaríem veure. Per testimoni, els dies d’avui.

No puc parlar més d’aquest llibre titulat, ‘Periodisme sota sospita’, -Sant Jordi, la rosa i el llibre-, perquè tot just vaig per la pàgina 52. El que sí voldria ressaltar és de que una columna vertebral del llibre esmentat, la forma la revista ‘Presència’ de la qual un dels seus fundadors i director (1967-1979), en va ser Narcís-Jordi Aragó. Etapa dificilíssima. Precisament, ‘Presència’, que apareix cada setmana junt amb el diari ‘El Punt Avui’, acaba d’estrenar nou format. Que jo recordi, n’he conegut quatre: un més petit, en el que Narcís-Jordi Aragó hi escrivia la seva crònica titulada ‘Papers de butxaca’; un de format més gros semblant a un diari -principis dels anys 2000-; el darrer, imprès sobre un format de tamany mitjà i en paper de més qualitat i, finalment, el d’ara que ha tornat a un format més propi d’un diari de paper, però, no tant gros.(Fotografia: www.elpuntavui.cat)

Explicat això i repassant alguns exemplars de ‘Presència’, n’he trobat un -el del 19 al 25 de setembre del 2008- en la portada del qual i a tota plana, destaca la reproducció del document que el 1924 els escriptors castellans van fer arribar al general i dictador Miguel Primo de Rivera en defensa de l’idioma català, cedit per Carles Pla, de Torroella de Montgrí i fotografia de Lluís Serrat. Diu així:

<<Excmo. Sr. Presidente del Directorio Militar:>>

<<Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sentimos profundamente los merecimientos històricos de nuestro idioma y que apreciamos en todo su valor como insuperable vehiculo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, nos dirigimos respetuosamente a V.E. para expresarle nuestro sentir con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana>>.(Fotografia: www.penclub.es)

<<És el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haver herido la sensibilidad del pueblo catalán, creando para lo futuro un abismo de rencores imposible de salvar, queremos, con un gesto fraternal, ofrecer a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto para el idioma hermano>>.

<<El simple hecho biológico de la existència d’una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados>>.

<<Nosotros debemos, además, pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y que los títulos históricos más altos que podemos presentar para ser considerados como potencia mediterránea se lo debemos, en gran parte, al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas, que creó una cultura admirable, que supo dar leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó entre el fragor de las batallas ante las ruinas sagradas del Partenón, y sirvió para que en ella hablara por vez primera la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio, y fuesen cantadas las efusiones místicas del amor humano en los versos imperecederos de Ausias March>>.

<<El renacer de las literaturas regionales, que se produce como una de las consecuencias de la ideologia romántica, hizo florecer en Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que son primeras figuras de la literatura española del siglo XIX>>.

<<Y nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de la tradición española, el gran Milá y Fontanals, abrió con llave de oro el obscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y características del pueblo castellano>>.

<<Creemos cumplir un deber de patriotismo diciéndole a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y que serán eternas mientras exista en España el culto del amor desinteresado a la belleza>>.

<<Madrid, marzo de 1924>>.

Els intel.lectuals espanyols han defensat el català durant les dictadures, però en democràcia semblen desapareguts. Mai com ara i amb 36 anys de democràcia s’havia atacat i menyspreat tant a la llengua catalana. El testimoni a les Comunitats Autònomes -Països Catalans per raó d’idioma, institucions, història i cultura- que es persegueix l’immersió lingüística i la normativa institucional de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -fins i tot de la mateixa Constitució- pel que fa al respecte i protecció de la llengua catalana, parlada per 10 milions de persones enfront de la fortalesa de la llengua castellana parlada per 500 milions de persones  i que, a les nacions d’Espanya, gaudeix de tota la protecció social i econòmica per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.

Ni un sol estudiant de la nació catalana acaba els seus estudis sense el domini de les dues llengües: català i castellà. És més, en les proves de selectivitat per accedir a la universitat, es sol treure millor nota en llengua castellana. No trobaran ni un sol ciutadà català que no sàpiga castellà. Diem la veritat: la llengua catalana fa nosa perquè és la fortalesa i columna vertebral de la nació catalana. Sense idioma no hi ha nació.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 31AUnwRzA4M

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Veig poques coses de més importància per el futur del nostre país i la nostra civilització que el reconeixement complet del lloc que correspon a l’artista. Si l’art alimenta les arrels de la nostra cultura, la societat deu deixar a l’artista lliure per seguir la seva visió onsevulga que el porti. No devem oblidar mai que l’art no és una forma de propaganda; és una forma de la veritat… Robert Frost va ser amb freqüència escèptic a prop dels projectes per el millorament humà, però no crec que menyspreés aquesta esperança americana i mundial>>. (President John F. Kennedy, Acte d’Homenatge al poeta Robert Frost, Universitat Amherst, Massachusetts, 26 octubre 1963).

El president John F. Kennedy i la seva esposa Jackie, amb el poeta Robert Frost, a la Casa Blanca. (Imatge: realeza.foros.ws).

<<A Amèrica acostumàvem honorar a dones i homes de grans realitzacions. Però avui aquesta Universitat i aquest país honoren a un home la qual contribució no es va dirigir cap a la nostra grandesa sinó cap a el nostre esperit; no cap a les nostres creences polítiques sinó cap a la nostra perspicàcia, no cap a la nostra pròpia estimació, sinó cap a la nostra pròpia comprensió. A l’honorar Robert Frost honorem a les més profundes fonts de la nostra fortalesa nacional. Aquesta fortalesa té diverses formes i les més evidents no són sempre les més significatives. Els homes que creen poder contribueixen de manera indispensable a la grandesa de la nació, però els homes que interroguen al poder realitzen la mateixa contribució, especialment quan aquest interrogant és desinteressat, perquè ells determinen si nosaltres fem ús del poder o el poder ens utilitza a nosaltres…Mentre el poder estrèny l’àrea de l’interès humà, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de la seva existència. Mentre el poder corromp, la poesia neteja…>>. (President John F. Kennedy, Acte d’Homenatge al poeta Robert Frost, Universitat Amherst, Massachusetts, 26 octubre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: NazDc5T2yLE

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis – des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic- es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença: en benveiren la formació d’un <<gran sindicat>>, constituït per més de 20.000 camperols (1448) -estudiat per Jaume Vicens Vives-, i promogueren un projecte de resolució del conflicte basat en la conversió dels mals usos en rendes o censals perpètues a pagar pels pagesos a llurs senyors. Aquest havia d’ésser, precisament, el principi  en què Ferran II basà la ‘sentència arbitral de Guadalupe’, el 1486, al cap d’un segle de lluites. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser la reacció contra el sindicat remença?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «És molt perillós viure. El que viu mor». Stanislaw Jercy Lec.Stanislaw Jercy Lec (Imatge: rosenpaostemal…)

——————————————————————————————————–

Colors del món

Cirerers a la primavera.

Mas Ponsjoan, Calonge, Baix Empordà, Catalan Nation

(Fotografia: Joana Vidal)

********************************************************************************************

Un país d’indústria i amb un esforç continuat cap a les arts industrials, recerca, investigació, produir més i millor, valor afegit i tot per impulsar l’exportació…Què no ho veuen això des del govern central del ‘Partido Popular’? Parlin amb els empresaris i sobretot amb aquells que han abandonat el territori de les nacions d’Espanya, perquè proporcionin llocs de treball. En lloc de tants funcionaris i més despesa cap a l’exèrcit, dediquin més mitjans a l’educació, instrucció i a canviar el model de creixement i progrés del país. No amb paraules i lamentacions, sinó amb fets. Parlin, dialoguin i escoltin des del govern central per trobar el més ampli consens i entesa.

En el cas de la situació de Catalunya, ja ens ho diu el periodista Raymond Zhong en el ‘The Wall Street Journal’ -altres diaris ho estan fent-, en un article en el que es mostra partidari de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern central espanyol. Zhong va responsabilitzar Rajoy d’ofegar les Comunitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. ‘The Wall Street Journal’ va criticar el model centralista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga velocitat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l’Estat, que té <<més aeroports internacionals i més quilòmetres d’autopistes que cap altre país a l’Europa continental>> i només és superat en trens d’alta velocitat per la Xina.

També, però, campions de l’atur a l’Europa continental. Més de 6 milions de treballadors sense feina i joves que no en troben. D’aquests, 900 mil corresponen a Catalunya. A Espanya cada minut es perd un lloc de treball. La nació catalana -pagadora- pateix un espoli fiscal per part del govern central del ‘Partido Popular’, de 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els seus ciutadans i que no tenen retorn des de l’Estat. Un afogament econòmic i social. L’educació, la instrucció, la sanitat, la cultura, la recerca i la investigació, es veuen escanyats. Els ciutadans a l’atur, els contribuents ja estan més que farts. La protesta al carrer és cada vegada més nombrosa. I mentre tot això passa, el govern central espanyol no fa públiques les balances fiscals. La Catalunya pagadora rep menys del que aporta, mentre les altres Comunitats Autònomes a excepció del País Basc, Navarra, País Valencià, Murcia, Illes Balears, i Madrid, reben més del que aporten. El cas de Melilla i Ceuta és escandalós. A cap país europeu succeeix un desastre com aquest. Moltes reformes, però res d’arribar al fons de la veritat.

Només 7 Comunitats Autònomes, aporten més del que reben

Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l’Estat central a les autonomies per sortir millor a la foto, una discriminació constant a les inversions i recursos que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57 per cent.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: 509Zmc_w55g, 5zhYNg7ut_4. Més de 30 anys després, les reformes encara pendents. Aquell president del govern espanyol si ho hagués fet. Algun politicòleg ens podria explicar què va passar?

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<La teoria de la independència, tant antiga com el mateix home, no es va inventar en aquest saló, però va ser aquí on la teoria es va portar a la pràctica; va ser desde aquí que es va proclamar a tot el món la frase de que <<el Déu que ens va concedir la vida, al mateix temps ens va concedir llibertat>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

Kennedy i Adenauer, La Casa Blanca, 22 novembre 1961. (Foto by Keystone/Getty Images)

<<Existeixen aquells que lluiten per suplir allò que manca a una existència despullada en una terra infecunda que mai per mai ha sentit parlar de la lliure empresa, però que acarona la idea de la independència. També existeixen aquells que lluiten amb greus problemes d’analfabetisme i mala salut i que es troben mal preparats per celebrar eleccions lliures, però que estan decidits a agafar-se desesperadament a la seva independència nacional. Inclús aquells que no desitjen o no poden prendre part en cap lluita entre l’Est i l’Oest, estan firmament agafats a la seva independència nacional. Si en els temps d’avui hi ha una sola cosa que divideix el món és la independència…, la independència de Berlín o Laos o Vietnam; l’anhel d’independència que existeix rere el teló d’acer; la pacífica transició a la independència en aquelles zones que emergeixen de la fosquetat del colonialisme i les quals dificultats alguns esperen explotar…>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: QSsgNDfFGoA – Una conferència de premsa en una veritable democràcia: els periodistes pregunten tot el que desitjen preguntar. Mai per mai, el presidente dels Estats Units d’Amèrica d’esquenes als periodistes. Cara a Cara.

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els camperols moderats acudiren a la corona i en recaptaren, per via de l’argumentació jurídica, acompanyada de donatius, a l’erari reial, una política favorable, des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic’. Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quin tipus d’organització de la remença va beneir la corona?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «No hi ha res més terrible que un poder il.limitat en mans d’un ésser limitat». Vasyl Symonenko.

********************************************************************************************

Un país d’indústria, ciència de les arts industrials, recerca, investigació, produir més i millor, valor afegit, més exportació…Què no ho veuen això senyors del govern central i centralista del ‘Partido Popular’? Parlin amb els empresaris de vocació, tot aquells que estimen el món empresarial i tracten amb dignitat als seus treballadors, facin tornar a tots aquells empresaris que han abandonat Espanya, nació de nacions. A on van amb tants i tants funcionaris i tantes despeses per l’exèrcit?

Raymond Zhong és el periodista del ‘The Wall Street Journal’ -altres periodistes i rotatius també ho estan fent- que en un article es va mostrar partidari de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern central espanyol. Zhong va responsabilitzar Rajoy d’ofegar les Comunitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. ‘The Wall Street Journal’ va criticar el model centralista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga velocitat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l’Estat, que té <<més aeroports internacionals i més quilòmetres d’autopistes que cap altre país a l’Europa continental>> i només és superat en trens d’alta velocitat per la Xina.

També, però, campions de l’atur a l’Europa continental. Més de 6 milions de treballadors sense feina i joves que no en troben. D’aquests, 900 mil corresponen a Catalunya. A les nacions d’Espanya cada minut es perd un lloc de treball. La nació catalana -pagadora- pateix un espoli fiscal per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, de 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part de l’Estat. Un caos vergonyós. Un afogament econòmic i social de Catalunya. Un afogament al progrés, a l’educació, a la instrucció, a la sanitat, a la cultura, a la recerca i investigació…Els ciutadans contribuents, els ciutadans a l’atur ja estan més que farts. La protesta al carrer és cada vegada més nombrosa. I mentre tot això passa, el govern central espanyol no fa públiques les balances fiscals. La Catalunya pagadora rep molt i molt menys del que aporta, mentre les altres ‘regiones’ espanyoles, a excepció de País Basc, Navarra, País Valencià, Murcia, Illes Balears, Madrid i Catalunya, reben molt més del que aporten i el cas de Ceuta i Melilla és escandalós. A cap país europeu succeeix un desastre com aquest. Moltes reformes de pacotilla però res d’arribar al fons de la veritat. Pleguin home d’una vegada!

Només 7 Comunitats Autònomes, algunes d’elles nacions, aporten més del que reben. No veuen que això no pot ser de cap manera! No s’en donen vergonya? I encara parlen de la ‘marca’ Espanya! Què passa amb Melilla i Ceuta? De què parlen a la Comissió Europea, de futbol?

Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l’Estat central a les autonomies per sortir millor a la foto, una discriminació constant a les inversions i recuros que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57 per cent.

A la tertúlia del programa ‘8 al dia’ de la cadena ‘8 TV’, que té lloc en aquests moments de redactar aquest ‘post’, un tertulià acaba de comentar que una persona de Madrid que té una finca en una població d’Andalusia, li va comentar que dels nombrosos jardiners que treballen en els xalets de la zona, «cap està donat d’alta per raó de la seva activitat professional». Si això és així, què passa a Andalusia? Què passa en altres indrets? És estrany que Espanya s’enfonsi per moments? Quina diferència hi ha entre el ‘Titànic’ i Espanya, nació de nacions?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: 509Zmc_w55g – 5zhYNg7ut_4 – Més de 30 anys després, les reformes encara pendents. Aquell president del govern si ho hagués fet. Algun politicòleg ens podria explicar què va passar? Espanya un país endarrerit.

——————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<La teoria de la independència, tant antiga com el mateix home, no es va inventar en aquest saló, però va ser aquí on la teoria es va portar a la pràctica; va ser desde aquí que es va proclamar a tot el món la frase de que <<el Déu que ens va concedir la vida, al mateix temps ens va concedir llibertat>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

(Imatge: www.tipete.com)

<<Existeixen aquells que lluiten per suplir allò que manca a una existència despullada en una terra infecunda que mai per mai ha sentit parlar de la lliure empresa, però que acaronen la idea de la independència. També existeixen aquells que lluiten amb greus problemes d’analfabetisme i mala salut i que es troben mal preparats per celebrar eleccions lliures, però que estan decidits a agafar-se desesperadament a la seva independència nacional. Inclús aquells que no desitjen o no poden prendre part en cap lluita entre l’Est i l’Oest, estan firmament agafats a la seva independència nacional. Si en els temps d’avui hi ha una sola cosa que divideix el món és la independència…,la independència de Berlín o Laos o Vietnam; l’anhel d’independència que existeix rere el teló d’acer; la pacífica transició a la independència en aquelles zones que emergeixen de la fosquetat del colonialisme i les quals dificultats alguns esperen explotar…>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé poden veure el vídeo següent: QSsgNDfFGoA – Una conferència de premsa en una veritable democràcia. Els periodistes poden preguntar el que vulguin. Mai per mai, el president dels Estats Units d’Amèrica, d’esquenes als periodistes. Cara a cara.

———————————————————————————————————–

EN COLORS

‘Els arbres de la vida’ – Cireres a la primavera al Mas Ponsjoan, de Calonge – Baix Empordà – Catalunya- Nació d’Espanya (Foto: Joana Vidal).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: xgq7QX9V2n8

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

*LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els camperols moderats acudiren a la corona i en recaptaren, per via de l’argumentació jurídica, acompanyada de donatius, a l’erari reial, una política favorable, des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic’. Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quin tipus d’organització va beneir la corona?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «No hi ha res més terrible que un poder il.limitat en mans d’un ésser limitat». Vasyl Symonenko.Vasyl Symonenko. (Lubny Raion, (Ukrainian SSR, January 8, 1935- December 13, 1963, Cherkasy Ukrainian SSR), aged 28). A well-known Ukrainian poet, journalist, activist of dissident movement. Considerat una dels més importants figures a Ukrainian de la literatura dels anys 60.

———————————————————————————————————————————————————————————————————————-

Marc Belzunces

(Imatge: sociedad.e-noticies.es)

Ho fa amb direcció a tres camps que es podrien veure afectats: el dret a un procés equitatiu, a la vida privada o la discriminació per raons de llengua i, aquest darrer, és el que ha provocat tot l’enrenou. Sembla que en el segle XXI aquests fets no haurien de succeir a Espanya, nació de nacions, però, ésser els darrers d’Europa junt amb Grècia i Portugal dóna testimoni de moltes coses que es fan molt malament i, entre aqueixes, la lliure expressió de les llengües -ensenyament, paraula i escrit- que no gaudeixen del desenvolupament normal que la raó i la democràcia haurien de facilitar. Ara, passa de forma greu a les Comunitats Autònomes dels Països Catalans governades pel ‘Partido Popular’. Més de 36 anys de democràcia, sense cap conflicte lingüístic, i ara l’actual política del PP només porta enrenou i malestar entre els ciutadans. Cal tenir-ho molt present a les eleccions generals i autonòmiques.

Els conflictes constants, per motius de llengua, entre Catalunya i el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, en són un penós exemple i també de país endarrerit. Aquests conflictes tant lamentables posen en evidència que si les llengües que es parlen a Espanya no es poden desenvolupar amb tota llibertat -encalçament de l’idioma català a València i a les illes Balears, governades pel ‘Partido Popular’- la cultura, la instrucció, l’educació, l’economia, la recerca i la investigació, la modernitat i el progrés romandran estancats. Mai estarem, com a país europeu, en el segle que en realitat ens correspon. I això es paga molt car, de fet, com ja veiem, molts ciutadans de les nacions d’Espanya -a Catalunya ja hi ha qui passa fam i sense vivenda- ho estan passant molt malament. El 8% del PIB català surt en imposts dels ciutadans de Catalunya i no té retorn des del govern central. Les elits de l’alt funcionariat governamental i estatal, haurien de fer un esforç per comprendre tot això.

Realitzada aquesta entrada passaré a comentar els fets que m’han dut a aquesta primera exposició i també al títol del ‘post’: ‘Esdeveniment Belzunces: «la defensa denúncia la violació del conveni europeu dels drets humans». Han dut el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que no és la primera vegada que rep queixes sobre l’Estat espanyol, si bé sí que ho és en un plet d’arrel lingüística.

La història, perquè aquests fets marquen país i fan història, és com tot seguit fem esment del que explica Òscar Palau en el rotatiu ‘El Punt Avui’, 12/4/13. <<El març del 2008, el geòleg Marc Belzunces va ser el primer objector electoral independentista, quan es va negar a anar a una mesa de les eleccions estatals. Va ser jutjat i condemnat per l’Audiència de Barcelona el 2010, però en presentar recurs de cassació a la sala penal del Tribunal Suprem se li va exigir que el traduís al castellà, tot i que altres sales del mateix òrgan ja havien acceptat i traduït originals en català. Belzunces no ho va fer; el recurs va ser declarat ‘desert’; és a dir, inexistent, i se’l va privar així del dret a una segona instància jurídica. Fins i tot va presentar recurs d’empara al Tribunal Constitucional, però l’octubre passat va decidir no admetre’l a tràmit>>.

«La llengua catalana es troba en vies de desaparició a l’Administració de Justícia. Només el 14,5% de les resolucions judicials emeses durant el 2010 es van escriure en la llengua pròpia del país». (www.reagrupament.cat).

No es pot entendre de cap manera que si Marc Belzunces és ciutadà i contribuent català, nascut a Catalunya que forma part de les nacions d’Espanya, integrant de la nació catalana, la sala penal del Tribunal Suprem es va negar a tramitar el seu recurs perquè era en català. Cal recordar que el dret a presentar recurs en català ja està reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’altra banda, la Constitució Espanyola de 1978, diu que, <<las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>. Especial ‘respecte’, ‘protecció’ i també hi podríem afegir ‘estimació’. Sense estimació, s’esfondren els ideals dels ciutadans del món. Sense estima, s’esfondren els ideals a favor de la Terra. Sense estimació, s’esfondra la facultat de les persones de comunicar els propis pensaments o sentiments a una altra persona mitjançant la llengua. Estimar amb fets, no només amb paraules.

L’advocada Marta Clapés, recorda <<que el dret a presentar recurs en català ja està reconegut a l’Estatut, confía que una sentència favorable seria definitiva perquè el poder judicial estatal -Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional- haguessin d’acceptar recursos en català sense més debat>>. Per la seva part, l’expert jurista August Gil Matamala encara hi veu una altra raó: <<La internacionalització del procés català és imprescindible, i dur a les instàncies internacionals els problemes per la situació de desconsideració i menysteniment de la llengua és interessant i necessari>>.

I en tot aquest penós afer, l’informe del comitè d’experts del Consell d’Europa, que amonesta l’Estat espanyol per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària. Reclamen més jutges i funcionaris catalanoparlants.

<<La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>.(Constitución). Amb el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, no paren d’esclatar conflictes a les nacions d’Espanya. Fa trenta anys que a Catalunya no existeix cap problema amb la llengua catalana i castellana. No hi ha cap català que no domini perfectament el castellà. Tots els estudiants finalitzen els seus estudis dominant el castellà i el català. De totes maneres cal que s’esforcin més per estudiar i aprendre i finalitzar els seus estudis millor qualificats. Menys mòbils, menys televisió escombraries, menys sortir a les nits i més estudiar, llegir i escriure. Millor educació, millor instrucció i menys retallades vergonyoses. No poden deixar d’augmentar tant el pressupost de l’exèrcit i no retallar tant en sanitat, educació, instrucció, dependència, cultura, investigació…?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:  391hTmac3rA, VSZB_trZqLs

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Sense feina i amb poques esperances, massa joves se’n van cap a la delinqüència juvenil per obtenir els bens terrenals que creuen que la societat els ha negat. Altres, es donen a la beguda i a les drogues. I així el cicle es repeteix quan aquesta generació desposseida engendra fills a penes millor proveïts que els seus pares per enfrontar-se a la vida urbana…>>. (President John F.Kennedy, discurs davant un grup de visitants de New Haven, La Casa Blanca, Washington, D.C., 18 octubre 1963).

(Imatge: lacartachina.wordpress.com)

<<New Haven és un exemple típic de les moltes ciutats enfrontades amb problemes entremesclats i complexes. La nostra és una època de gran mobilitat. Cada any, milers de famílies es desplacen des de les zones rurals cap a els suburbi urbans. Arriben buscant una vida millor, però sovint només troben noves i inesperades barreres. Aquesta gent es troba en un ambient estrany per ells. Molts tenen, a més, el problema de la descriminació racial. La major part de les vivendes de les que poden disposar són inadequades. La majoria arriben sense especialització, buscant treball, en una època en que la tecnologia moderna està fent de forma ràpida que l’especialització sigui essencial per trobar feina. Els seus fills acudeixen a escoles ja replenes, i tot sovint creuen que els seus estudis tenen poca relació amb la realitat de les seves vides. Molts d’ells abandonen l’escola només per formar part de l’exèrcit constantment creixent dels joves a l’atur. Les condicions sanitàries i recreatives per els joves són inadequades i es veuen envoltats per el crim, l’analfabetisme, la promiscuïtat i la desesperació humanes. Sense feina i amb poques esperances, massa joves se’n van cap a la delinqüència juvenil per obtenir els bens terrenals que creuen la societat els hi ha negat. Altres es donen a la beguda i a les drogues. I així el cicle es repeteix quan aquesta generació desposseida engendra fills apenes millor proveïts que els seus pares per enfrontar-se a la vida urbana…>>. (President John F. Kennedy, parlament davant una agrupació de visitants de New Haven (Connecticut), La Casa Blanca, Washington, D.C., 18 octubre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: qmHdqWPB_S8

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els objectius de l’agitació dels remences eren els mateixos: conservar l’extensió de llurs masos, obtenir l’abolició dels mals usos i guanyar la llibertat -l’abolició de la remença. Quant a les formes d’aconseguir-los, es repartien en dues tendències: d’una banda, els camperols més rics, els moderats, que organitzaven el sindicat i duien a terme les negociacions; de l’altra, els més pobres i rebels, sempre a punt de revolta. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren fer els camperols més moderats?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «Si vols fer la pau, no parlis amb els teus amics, parla als teus enemics». Moshe Dayan.

Moshe Dayan

(Imatge: starpippins.com/moshe-dayan.html)

Moshe Dayan, Palestina, 20 de maig 1915 – Tel Aviv, Israel, 16 d’octubre 1981. Va ser un militar i polític israelià; va ser cap d’Estat Major de l’exèrcit israelià, i va tenir un paper crucial a la Guerra dels Sis Dies. Lluitador per la pau.

**********************************************************************************************

Julián Grimau

(www.antiwarsongs.org)

Aquesta va ser tota la declaració de Grimau davant la policia al ser detingut i torturat, abans de ser llançat per la finestra de la Direcció General de Seguretat. Va ser acusat de rebel.lió continuada des del 18 de juliol de 1936 fins el moment de la seva detenció el novembre de 1962, com si la guerra civil durés ja vint-i-sis anys sense interrupció.

Davant el consell de guerra va declarar: <<He exercit el meu càrrec de funcionari d’un règim perfectament legítim, la meva tasca de funcionari de la República, per la que havia lluitat des dels setze anys d’edat, d’aquesta República que defensava perquè era la que millor que assegurava els interessos del poble que encarna la veritable democràcia…Quan la policia m’ha interrogat, ha tractat de saber si havia tingut una activitat comunista; no ho he negat …He ingressat en el PC l’any 1936. Sóc membre del CC. He tornat a Espanya a traballar per la instauració d’un règim democràtic que havia donat al poble espanyol el màxim de llibertat i de benestar…Sóc comunista i ho seguiré sent tota la meva vida. Actuaré com a comunista sempre que tingui ocasió>>.

IU Las Cabezas de San Juan: A la memoria de Julián Grimau

(Imatge: asambleacabezassanjuan)

En consell sumaríssim, sense testimonis, va ser condemnat a la pena de mort. De res van servir les protestes en tot el món, la intervenció personal de Khruchov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica (1953-1964) i primer ministre (1958-1964); el laborista Wilson, Primer Ministre del Regne Unit; de la reina mare de Bélgica, de totes les forces democràtiques franceses i italianes…Julián Grimau va ser afusellat el 22 d’abril de 1963. (Imagenes y Recuerdos 1959-1970).

(Imatge:agrupacionjuliangrimau.blogspot.com)

Sentència complida <<Ha sido cumplida, en la madrugada de ayer, la sentencia de pena capital dictada por la jurisdicción competente contra Julián Grimau García>>. (L’única informació apareguda sobre l’execució de Julián Grimau: un petit requadre en la pàgina de successos del diari ABC).

Julián Grimau García republicà i comunista va ser afusellat el 22 d’abril de 1963, per ordre del feixisme franquista comandat pel general colpista i dictador Franco. Feia 24 anys que, es deia, havia finalitzat la guerra ‘incivil’ espanyola, però, 24 anys després, a Espanya -nació de nacions constretes i amargades- encara s’afusellava per ser republicà espanyol. Del govern constitucional i legal de la República votat a les urnes pel poble sobirà. Milers de republicans espanyols exiliats a l’estranger, altres malalts i morts a les presons franquistes, altres afusellats, 24 anys després de la guerra ‘incivil’ espanyola. Julián Grimau García, afusellat a Madrid el 22 d’abril de 1963. Catorze anys després, el 9 d’abril de 1977, el Partit Comunista d’Espanya va ser legalitzat després d’haver estat prop de 40 anys proscrit. Va ser inscrit en l’anomenat ‘Registro de Asociaciones Políticas del Ministerio de la Gobernación’. Julián Grimau García i molts altres republicans ja havien estat afusellats uns anys abans. Tot just en feia 40 dels criminals bombardejos feixistes i nazis sobre la població civil de Guernica i Barcelona. <<A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años>>. Ho va dir, l’any 1842, el general espanyol Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro. L’any 1938, els dies 16, 17 i 18 de març, durant 72 hores, un altre bombardeig aeri massiu sobre la població civil de Barcelona. Més de 1300 persones mortes i més de 2000 ferides. El salvatgisme per raciocini.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: bvW9AGUNLXU, D2N1CJBLnPY (Contra les dictadures).

************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<És un alt honor per a qualsevol ciutadà de la gran República parlar en aquest lloc i precisament en el Dia de la Independència. Parlar com a president dels Estats Units als caps executius dels nostres cinquanta Estats és una oportunitat i una obligació. La necessitat d’una deferència entre el Govern nacional i els varis Estats és una indeleble lliçó de la nostra història>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

(Imatge: neildiamond.com)

<<Avui, cent vuitanta sis anys més tard, aquesta Declaració, les quals línies gairebé il.legibles sobre pargamí groguenc vaig veure la darrera setmana en els Arxius Nacionals de Washington, és encara un document revolucionari. Llegir-lo avui és com escoltar la crida d’un clarí. Doncs aquesta Declaració va deslligar no simplement una revolució contra els britànics, sinó que, així mateix, va produir una veritable revolució en els assumptes humans. Els seus autors, indubtablement, coneixien la seva importància mundial, i George Washington va declarar que la llibertat i l’autogovern <<acabaven de ser posats en joc com experiment a les mans del poble nord-americà>>. D’això en fa cent vuitanta sis anys; i aquesta doctrina d’independència nacional va sacsejar el món, i en el món d’avui continua sent la força més poderosa de totes>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo seguent: ouRbkBAOGEw

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El camp català, afectat per la ‘Pesta Negra’, havia deixat enrera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjuntura difícil. Els successius estralls demogràfics, l’enduriment de la servitud i l’adversitat econòmica propiciaren l’agitació dels remences, que començà entre 1380 i 1390 i es manifestà en l’avalot del Call, el 1391, i després en els atacs contra els representants. (Ulisses 11).

La Guerra dels Remences

(Imatge: ca.wikipedia.org)

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quins vàren ser els objectius de l’agitació dels remences?

* LA CITACIÓ de la setmana.- «Les preferències sexuals de certs personatges han de ser un secret entre ells tres». Irv Kupunit.

———————————————————————————————————–