Sento a dir constantment que els ordinadors i internet alienen i deterioren les relacions interpersonals. S’argumenta que la gent jove ja no es troba sinó que les amistats es creen i alimenten principalment a través de la xarxa. A part de ser mentida, és una visió catastrofista originada per la por d’un entorn que a determinada gent li sembla incomprensible i inabastable. I no ho és, si ens hi apropem amb la ment oberta i es fa l’esforç de comprendre’l, o almenys d’aprendre a usar-lo. Internet és una potentíssima eina que està canviant el món i també les relacions humanes, és veritat, però no necessàriament per empobrir-les, sinó sobretot per la possibilitat d’eixamplar-les cap a milions de persones d’arreu que no coneixeríem mai per altres canals. I també facilita mantenir el contacte amb aquells amics, coneguts o familiars que no podem veure tan sovint com voldríem per falta de temps, per exemple. Podem saber què fan, què els falta, si estan contents o tristos i participar de les seves vides constantment, si ens ho permeten. S’afermen els llaços, se’n creen de nous i ens podem fins i tot enamorar. Renunciar a la possibilitat d’arribar a més gent, al volum d’informació que hi ha a la xarxa, a agilitar tràmits i gestions, és enrocar-se voluntàriament en una versió del món que està deixant d’existir, i optar per convertir-se en un nou tipus d’analfabet. S’han d’aprofitar les oportunitats que la tecnologia ens ofereix i adaptar-s’hi, no tindre’ls por.
Arxiu mensual: agost de 2008
Anarquia a les aules
José Laboureur és un mestre francès que ha estat condemnat per clavar un mastegot a un alumne d’11 anys. Es veu que el professor va manar-li que col·loqués una taula al fons de la classe i el nen no li va fer cas. Després de repetir-li l’ordre vàries vegades s’hi va acostar i va agafar-lo pel braç per castigar-lo de cares a la paret. Va ser llavors que l’alumne li va dir “ conard”, que ve a ser un insult semblant a “imbècil”, i el professor li va ventar la bufetada. El vailet va corre a dir-ho al seu pare, que és gendarme. El resultat va ser que el mestre va haver de passar la nit al calabós i ara ha de pagar una multa de 500 euros. Que el pare sigui tan obtús com per denegar al mestre l’autoritat que li pertoca com educador, i fer així un mal favor a la formació del seu fill, es pot entendre; hi ha gent molt limitada. Però que les lleis i els jutges hi donin el vist-i-plau és molt preocupant. És instaurar el desgovern a les aules. I després ens queixem de la falta de disciplina de la mainada i del baix nivell acadèmic que tenen.
Els nens no són conscients que l’esforç que s’ha de fer per aprendre revertirà en el seu propi benefici, i per aquest motiu els educadors han de tenir autoritat per poder exigir i imposar aquest esforç. Si no, és impossible que els puguin ensenyar res i el dia de demà tindrem un munt de pares i mares tan insensats com el gendarme, que segur que deu saber que sense autoritat la seva feina policial també seria irrealitzable.
Water
Sensacional. Delicada, fina, bella, … un plaer pels sentits. La duresa de la vida de les viudes índies, víctimes de la irracionalitat religiosa i del sistema de castes. Em costa parlar-ne perquè és d’aquelles pel·lícules que s’han de veure i sentir, no explicar-les.
No voldria exagerar: no és la millor pel·lícula que s’ha fet mai, és clar, però és que no es tracta d’això sinó de gaudir-la. Me la van recomanar i, no sé si ho he somiat o em van dir que era una petita joia. Si no m’ho van dir ho dic jo: Ho és. Una joia d’aigua amb incrustacions de senzillesa, dolçor, temença, pèrdua, dolor, esperança i futur. Una joia molt completa. Però deixeu de llegir aquesta tonteria de crítica i mireu-vos-la amb el silenci, la pau i l’atenció que requereix ( si us plau … en versió original). Que us aprofiti.
La palla en l’ull aliè
El dia abans de la inauguració dels jocs olímpics, el president dels Estats Units va verbalitzar la preocupació que li provoca el poc respecte que té el govern xinès als drets humans. Deixant de banda la realitat, tan palpable com lamentable que a la Xina no es respecten aquests drets fonamentals, agafen ganes de dir-li quatre coses al president Bush. Per exemple, que provoca repugnància que només denunciïn les injustícies quan els hi convé. Es mou, com molts governants, exclusivament per conveniència política i mai per convicció ètica. El seu país ha permès genocidis, ha amagat i protegit acusats de crims de guerra com Karadzic, ha incitat i finançat guerres fratricides, ha envaït països sobirans, aplica la pena de mort, tenen empresonades persones a Guantánamo ( i vagin a saber a on més) sense judicis ni drets de cap mena, i un munt d’inhumanitats més. Quina credibilitat moral tenen les seves paraules? Cap. La seva força són els diners i les armes, i aquests factors no el legitimen per fer judicis ètics. Bush manifesta sovint que creu fermament en Déu. És clar que només hi creu quan li va bé. O això, o ningú li ha parlat del “ No mataràs” ni del “ No aixecaràs fals testimoniatge”, per exemple. També deu haver fet coses bones per la gent del seu país ( només faltaria), però és responsable directe i indirecte de moltes morts i assassinats. En un món just, seria acusat i condemnat per crims contra la humanitat. I no seria l’únic, per desgràcia.
Dues nits
Passejo pels carrers del parc de la ciutadella al capvespre. Espero que la llum es faci penombra, i la penombra fosca. Llavors la temperatura se suavitza. Veig molta gent estirada damunt la gespa. Uns s’estimen, d’altres fan ioga, uns quants xerren; n’hi ha que ballen a la glorieta del parc. Hi ha de tot, com sempre hi ha a Barcelona. M’assec sota una palmera, amb tu al costat. Ens descalcem i escoltem, a una certa distància, la veu caribenya d’un noi que canta cançons mentre toca la guitarra. Una noia l’acompanya amb una caixa de ritmes i una colla d’amics els envolten, en silenci, gaudint d’una música sense pretensions però ben interpretada. El temps passa. La companyia és bona. La música em transporta fora de la Barcelona del trànsit i el caos. Sembla que la ciutat no existeixi, i la vida agafa el ritme que imposa una melodia de Juan Luis Guerra. M’envolta la fragància de la música. Sí, sí, fragància, perquè la música també desprèn olors i tactes. M’abraça i em sento bé. Miro el cel ( es veuen quatre estrelles disperses). Veig una parella a la meva dreta, a dues palmeres de distància. Estan estirats, agafats, parlant, i em penso que també fruint del concert improvisat, com nosaltres.
Em dius: “ Aquesta cançó és la més bonica que han tocat … amb diferència. És preciosa”. La veritat és que m’havia distret, anestesiat per la pau que sento per dins. Torno a concentrar-me en la música. Somric i penso que no voldria ser enlloc més del món. I tinc sort, perquè no hi sóc. Sóc a la ciutadella, estirat sota una palmera, donant-te la mà i escoltant la jam session d’un cor d’àngels i dimonis format per l’ocasió ( el millor dels cors possibles). Què més puc demanar?
Estatut … més o menys
És clar que els catalans ens passem de tous. Sempre acceptem les limitacions que ens imposen des de Madrid amb un què-hi-farem humiliant. Un exemple n’és l’Estatut. Es va fer un esborrany i se’ns va dir que no s’hi admetrien retallades de cap mena, però al final ens el van escapçar per totes bandes. Els partits catalans van considerar que ens convenia acceptar-lo perquè, tot i no ser el que volíem, seria un gran Estatut. I així ho vam fer; el vam acceptar. Ara, però, toca concretar el finançament, i es veu que la proposta del govern estatal no arriba als mínims exigibles. Torna a tocar negociar, però és clar, partirem del que diu l’Estatut retallat, la qual cosa implicarà més concessions respecte a l’esborrany. Mentrestant, en Solbes i companyia deuen esperar la decisió del Constitucional sobre la legalitat del text, a veure si els fan la feina bruta i s’estalvien de tornar-lo a escurçar ells mateixos. Això sí, faci qui ho faci, ho faran, i amb un somriure, i donant-nos copets a l’esquena. I nosaltres farem com sempre: celebrarem amb cava el gran acord obtingut, direm que és el millor dels acords possibles i tothom s’atribuirà el mèrit. Al final ni l’Estatut ni el finançament s’assemblaran en res als que volíem els catalans. Per què som tan pusil·lànimes? No es tracta d’anar a cops de puny, però tampoc cal deixar-se trepitjar amb tanta alegria. Hauríem de treure pit i exigir el que és nostre per justícia. I si no els agrada que s’hi posin fulles.