Fa més de dos mil anys Sun Tzu va escriure que no s’ha de començar cap batalla si no s’està gairebé segur de guanyar-la i si no s’està preparat, organitzat, a punt i en situació avantatjosa (L’art de la guerra).

L’alcalde de Barcelona, o no ha llegit a Sun Tzu, o no se’l creu, o considera que la seva guerra no és obtenir els Jocs Olímpics d’hivern per la ciutat comtal, sinó sortir reelegit com a alcalde. Perquè està clar que la iniciativa de proposar Barcelona com a organitzadora dels jocs d’hivern del 2022 neix viciada per la manca de previsió, coordinació i unitat d’actuació de totes les institucions i persones que hauran de fer-la possible. Ningú no en sabia res. Lamentable. Les coses, fetes així, estan abocades al més estrepitós fracàs.

Almenys, hauria estat un detall que hagués fet pinya amb les necessàries seus o subseus on s’haurien de desenvolupar les proves. Perquè si des dels Pirineus opinen que ells no estan per la feina (pel moment, per la forma… pel que sigui)… tururut candidatura. I el senyor Hereu quedarà ben retratat perquè només li quedarà l’opció de fer l’eslàlom gegant a la baixada de Montjuïc, i el bobsleigh al Tibidabo. I que ell quedi retratat, doncs ja li està bé, perquè s’ho ha buscat. El que passa és que, com a representant polític de la ciutat comtal, compromet el bon nom de la ciutat en una batalla que ara mateix, de la forma com s’ha fet, sembla més seva que compartida, i més perduda que guanyada.

La idea del (espero) ben intencionat alcalde és fer la inauguració i el repartiment de medalles a la capital, i desenvolupar totes les proves (menys tres d’indoor) en diferents zones dels Pirineus. És a dir: aneu a jugar al pati i llavors veniu a casa a rebre els manyacs. Jo proposo, lidero i protagonitzo… i vosaltres a tot em dieu que sí.

És una proposta plena d’aquell regust de centralisme xava al qual alguns responsables polítics no saben o no volen renunciar. Fa pensar en allò de “la crosta”, però més que nacionalista en una crosta centralista.

Tant de bo poguéssim organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern algun dia, però hauríem de fer les coses com se suposa que les fem els catalans: ben fetes i ben treballades. Que sigui un projecte de ciutat, i alhora, en tant que capital de Catalunya, un projecte de país. Un projecte comú que pugui comptar amb l’entusiasme de tothom. I sobretot que no sembli un acte desesperat d’una persona que té por de perdre la poltrona.

Hereu es mostra decidit a fer honor al seu cognom i ser l’hereu de Maragall en tots els àmbits possibles, per bé i per mal. Ho ha estat en l’alcaldia, vol ser-ho en el “somni olímpic”, i amb tal ambició no s’està d’imitar-lo deixant-nos anar, de tant en tant, una “maragallada” ben genuïna.

Llegeixo que Susan Sarandon i Tim Robbins, parella de fet des de feia 23 anys, se separen. No acostumo a afectar-me per les notícies que tenen una tonalitat massa rossa (igual que les que groguegen em provoquen una mena de calfred incòmode i desagradable; deu ser que no m’agraden les notícies de colors), però en el cas dels dos actors nord-americans, m’ha sabut greu.

Acabo d’escriure això i rumio que no estic del tot d’acord amb aquest “sentiment”. Si s’han separat de mutu acord, cosa que es desprèn de la notícia que he llegit, més que penedir-se’n és per admirar-los: han fet ús de la seva llibertat per decidir per quins viaranys ha de transcorre la seva vida. Està molt bé, i punt final. Punt final perquè és la seva intimitat i tindran els seus motius, que desconec de primera mà (cap dels dos m’ha trucat per explicar-me què ha passat, però si algun necessita parlar que compti amb mi… i un traductor, perquè el meu anglès no dóna per a converses amb massa subtileses).

Deia que em sabia greu perquè admiro (respectuosament, en lletra petita; sóc incapaç de sentir una admiració desaforada per cap ésser humà, en tant que entenc que tots som polièdrics, i que els sants només existeixen en la ment dels altres)… admiro, deia, a aquestes dues persones pel seu compromís social i la seva capacitat per pensar i manifestar les seves opinions d’acord amb la seva consciència, en un país en què les persones d’una certa notorietat pública sembla que no obrin la boca si no és amb el vist-i-plau del seu equip d’assessors d’imatge. En certa manera desentonen de la impressió que causa la societat a la qual pertanyen, caracteritzada (generalitzant) pel pensament únic, bimoral i políticament correcte. I no estic dient que sempre estigui d’acord amb ells, naturalment.

N’hi ha uns quants d’aquests actors compromesos. Ara mateix em vénen al cap Martin Sheen, Sean Penn i també Javier Bardem, però n’hi ha molts més, per sort. Alguns, des del meu punt de vista, grans actors. D’altres actors i prou. Però aquesta és una altra qüestió. El realment important és que són conscients, més enllà dels seus interessos professionals, que la popularitat els obliga, íntimament, a expressar les seves idees i els seus principis ètics, polítics, morals i cívics. En aquest aspecte, i deixant de banda les seves respectives imperfeccions humanes, que tenen com tenim tots, i que són una altra qüestió, són persones davant les quals em trauria el barret… si en portés. Sí, senyor.

Per iniciativa ciutadana, el Parlament debat aquests dies la conveniència de prohibir les curses de toros. D’aquesta iniciativa se n’han fet un ampli ressò a les Espanyes. Alguns han entès que era un altre estirabot dels que volen eliminar tot signe i símbol d’espanyolitat a Catalunya; una altra “catalanada” he sentit a dir a algun tertulià. Ningú ha demanat que prohibeixin ballar sevillanes, posem per cas, un dels tòpics més coneguts i promocionats de l’estat espanyol; no crec que l’argument antiespanyolista tingui una base prou sòlida. D’altres (em penso que són els que ho encerten) ho atribueixen a una sensibilitat pels animals, a fi i efecte que no siguin salvatgement sacrificats a base d’espases, punxons, carreres i marejos. I en aquest sentit moltes persones de tot arreu, catalans i espanyols també, comparteixen el rebuig per aquesta festa de sang.

De ben petit, quan encara faltava molt perquè es prohibís l’entrada a les places de toros als menors de catorze anys, vaig assistir a aquest “espectacle” en moltes ocasions. Vaig veure alguns dels considerats millors toreros del moment, toreros i rejoneadores, i no tinc la sensació que afectés la meva emotivitat veure com els clavaven una espasa d’un metre de llarg per damunt el llom, entre els omòplats, fins a l’empunyadura, que li tallava l’aorta o li foradava els pulmons i li provocava la mort perquè la seva pròpia sang l’afogava. Ni tampoc feria la meva sensibilitat veure com li clavaven banderilles, que no deixen de ser arpons petits amb una punxa grossa com el dit polze d’un adult que queda clavada a l’esquena i va burxant i dessagnant l’animal durant tota la estona que encara dura el sacrifici. Ni em traumatitzava el punxó gruixut com el canell que els clavava el picador, apretant amb tot el pes del seu cos mentre el brau intentava, inútilment, tombar el cavall protegit per a l’ocasió.

No crec tenir traumes per haver vist aquestes coses, però sí conviccions i opinions formades: primera, que és irrellevant si aquell espectacle afectava la meva sensibilitat o no, perquè és evident que al toro, l’animal, sí que li afectava, i la seva afectació implicava una mort lenta i dolorosa. I pel que té d’innecessari sacrificar l’animal d’aquesta manera, ja és raó suficient per prohibir-ho. Segona, la convicció que és un espectacle sàdic que no té res d’artístic. On és l’art? En els moviments xulescos i amanerats dels “artistes”? Si això és art, és de la més baixa categoria imaginable, i no compensa de cap manera el dolor que es provoca a un ésser viu. I tercera: que els arguments a favor d’aquesta activitat són simple retòrica. La realitat és una, i només cal veure-la en els ulls de la bèstia quan jau a terra, esperant, després de tots els suplicis mencionats, que li clavin un ganivet a la nuca que, si l’encerten, li provocarà, ara sí, una mort immediata.

En breu funcionarà una línia de taxis a Barcelona que seran conduits per dones i en els quals només podran pujar dones. En diuen taxis roses.

Aquesta mena de servei per a la meitat de la població, més o menys (els nens poden pujar-hi amb les seves mares o acompanyants femenines? Fins a quina edat?), ja existeix en unes quantes ciutats del món, i ara sembla ser que Barcelona serà la primera ciutat de l’estat espanyol que en tindrà.

Per què no fan taxis per homosexuals, taxis per negres, taxis pels que tenen els ulls blaus i taxis pels que són vegetarians, posem per cas? Fins a quin extrem estem disposats a arribar a l’hora de desnaturalitzar una cosa tan normal com és que en el món hi ha homes i dones i que els humans som éssers socials que podem i hem de conviure? Tornarem a separar els nens i les nenes a les escoles? Destinarem una vorera del carrer per als homes i una altra per a les dones? No fos cas que algú se sentís incòmode passant pel costat d’una persona de l’altre sexe, com succeïa en alguns països, no fa tants anys, amb qüestions racials.

Tindran mercat aquests taxis? Potser sí, i emprendre nous negocis amb possibilitats d’èxit és del tot lloable des d’un punt de vista empresarial i també social, però no ho és si suposa una discriminació d’un sector de la població, el que sigui.

Fer taxis roses i argumentar que va destinat a totes aquelles dones que no se senten còmodes en un vehicle que condueixi un home, és un insult i una discriminació, i també una falta de respecte. Fa la sensació que tractin als taxistes d’assetjadors i de poca professionalitat, i és criminalitzar indiscriminadament a tots aquells que tenen la “desgràcia” de ser homes.

A veure si tots plegats ens fem menys masclistes i feministes, i més persones. Ja està bé que tinguem la pell fina amb les injustícies, però no per crear-ne de noves.

No porto bé la convivència amb els incívics. No la porto gens bé. De fet, és evident, de tant en tant tots cometem errors en el terreny del respecte vers els nostres conciutadans, els animals, el medi ambient,… vers el que sigui. I no s’ha de ser intolerant amb els errors aliens, igual com normalment no en som amb els propis. Els incívics que desborden la meva capacitat de contenció són els reincidents i incorregibles, aquells que perseveren amb fastigosa i arrogant indiferència en les seves conductes egoistes i descerebrades per molt que se’ls avisi o es faci notar el component incívic dels seus actes.

A uns cinquanta metres de casa meva hi ha una plaça amb una font al bell mig i quatre bancs al voltant. És una plaça que molts matins fa autèntic fàstic. Plena de cigarretes, peles de pipes, pistatxos, llaunes, bosses i altres “regals” que deixen els impresentables que hi aboquen el que sigui com si ho fessin dins un contenidor. A l’estiu, gairebé per tradició, s’estan fins a hores intempestives xerrant a la plaça, cridant com posseïts, com si entre la boca d’un i l’orella de l’altre, en lloc de dos pams, hi haguessin dos quilòmetres.

Diumenge passat estava a la plaça jugant a pilota amb el meu fill de quatre anys. Un nano, després d’estar malgastant l’aigua de la font durant una bona estona, s’hi va pixar a dins. No vaig poder reprimir-me i li vaig fotre crits. Em va mirar, va riure, i va continuar amb la seva activitat miccionadora fins que va quedar ben satisfet. Al cap de deu minuts es va apropar a la font un individu amb una garrafa de plàstic i una caixa de cartró d’aquelles de detergent. Va començar a omplir la garrafa i quan la va tenir plena la va buidar, sense més ni més, i la va llençar a terra, sota uns arbustos que envolten la font. Llavors va començar a omplir la caixa de cartró. Un cop omplerta la va aixecar i, lògicament, el fons de cartró va cedir i tota l’aigua va caure pel desaigüe. Va agafar el cartró mig desfet i també el va llençar cap els arbustos. Tenia una paperera a deu metres. No vaig poder més i li vaig recriminar la seva acció. Va riure, va agafar el cartró i em va dir adéu. La garrafa la va deixar on l’havia tirada.

Al cap de cinc minuts vaig marxar de la plaça i tot tombant la cantonada una bici que circulava per la vorera de poc que no m’enganxa. El personatge de la bici va exclamar “Perdó!” però va continuar camí sense ni tan sols girar-se. En una zona pseudoajardinada en la qual hi ha un cartell que avisa que és una zona de jocs infantils i que els animals no hi poden entrar, un gos deslligat i sense morrió va abraonar-se cap al meu fill, probablement amb la única intenció de jugar. El cas és que el nano es va endur un espant terrible. El propietari va dir “Tranquil, no fa res” amb un gran i amable somriure dibuixat a la cara. Quan li vaig indicar que en aquell lloc estava explícitament prohibida la presència de gossos, molest va grunyir entre dents, tal com podria fer el seu animal de companyia, i va marxar. El gos, al cap de quinze metres, es va parar per fer un pipí al pal d’un fanal mentre l’amo l’esperava fent les darreres calades a una cigarreta, la burilla de la qual va tirar a terra abans de continuar camí.

Arribo a casa i em truquen de Jazztel (aquesta vegada eren aquests, però també ho han fet altres companyies). Sense deixar-me parlar m’ofereixen un contracte meravellós que acabarà amb tots els problemes (problemes que no sabia que tenia) que em causa la companyia telefònica actual. Quan li vaig poder dir que no m’interessava em va dir imbècil. Bé, de fet no em va dir “imbècil” textualment. Les seves paraules concretes van ser: “Així que no li interessa estalviar-se diners i millorar el servei?”. Això, a casa meva, és dir imbècil a la cara. No vaig tenir ni ganes de dir-li què pensava d’ell, de la seva companyia i de l’inepte que li havia ensenyat aquestes nefastes tècniques comercials, que tant s’usen darrerament, i vaig penjar.

Només em faltava veure un anunci de Media Markt, que amb el seu famós eslògan “Jo no sóc tonto!“, tracta de tonto a tot el que no compra a la seva botiga. Tontos som de suportar-ho.

És evident que l’Església hi creu en el divorci, almenys pel que fa a la seva relació amb la societat civil. Cada dia s’aparta més i més de la realitat social, es tornen més intolerants i pretenen imposar la seva visió del món … un món que ja no existeix.

En el Punt del dia 3 de novembre es diu que “El Bisbat de Girona prohibeix que se cedeixin els locals parroquials per fer-hi les consultes populars”. L’article explica que el Bisbe de Girona ha fet arribar als rectors de la diòcesi un escrit prohibint l’ús dels centres parroquials per a celebrar les reunions de les plataformes que volen endegar consultes sobre la independència. La raó que donen és que “no s’ajusten a la legislació vigent”. Una excusa com una altra, perquè no els fa res rebel·lar-se contra la “legislació vigent” quan s’ha legislat sobre avortament o divorci.

Cal admetre, se sigui cristià practicant o no, que l’Església ha estat molt important en i per al nostre país. Entre les parets de les seves “cases” s’ha fet molta feina per a la supervivència de Catalunya i la seva cultura. Algunes vegades l’han feta els propis religiosos, amb grans i remarcables defensors i lluitadors de la identitat catalana entre els seus integrants; d’altres vegades era la gent del carrer, els seglars, que han trobat en les parròquies, monestirs,… espais on poder parlar, discutir, pactar, raonar i enraonar sobre temes que interessaven i preocupaven. Ja fos per fer d’aixopluc als grups escoltes, per fer debats sobre temes com la immigració o les drogues o per a constituir partits polítics a Montserrat… per moltes activitats socials, no sempre religioses, s’han usat els béns immobles de l’Església.

Fa temps que la societat, la catalana i la de tot el món, en diverses formes i per diverses qüestions, reclama als alts comandaments eclesiàstics (alguns amb indissimulades ganes d’ascendir en la jerarquia) una relació igualitària, basada en el respecte, la comunicació, la col·laboració i en la que cada part representi el seu paper i aporti el millor de si mateixa. I ara, negant-se a cedir locals per fer actes absolutament cívics i democràtics (molt més que les postures dels que ens deneguen aquest dret), fan un altre flac favor al lideratge social que pretenen ostentar. Ells mateixos. Amb ells o sense ells la societat seguirà el seu camí, per molt que aquest camí, a hores d’ara, “no s’ajusti a la legislació vigent”.