Domingo, Koch, José Andrés i 323 joves més, enalteixen la força i la unió de l’escola catalana
21 juliol 2014 per Enric Figueras
I per descomptat la immersió lingüística amb una “total equivalència” entre les dues llengües -català i castellà- que ja es compleix al final de la primària. “L’alumne que és bo en català, és bo en castellà i el que no és bo, no ho és per un problema lingüístic, sinó d’aprenentatge”. Com volen que la Generalitat pugui dedicar els diners que fan falta en educació i instrucció, davant l’espoli fiscal de 15.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- que surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del govern central? I encara en Monago, d’Extremadura, rebaixa més imposts perquè disposa de tants diners que no sap de que fer-ne. I encara n’hi donen més.
Perquè el ministre Montoro faci públiques i transparents unes veritables i auditades balances fiscals, cal que li ho demani el Parlament Europeu?
Això, en matèria econòmica. Però hi ha també l’intervencionisme del president Rajoy i del ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, que pretenen dictar normes i dir com han de fer la seva feina els professionals de l’Escola Catalana. Una escola unida que no separa els alumnes per qüestió de la seva llengua, ni per res. Els hi ensenyen les dues oficials a Catalunya: català i castellà. També, l’anglès, francès, alemany o italià, però, és clar, no es pot fer tot el que es voldria davant l’espoli fiscal que pateix la nació catalana. Per això i per la nefasta pressió sobre l’autonomia constitucional que practiquen els dirigents del ‘Partido Popular’, 7.600.000 ciutadans de Catalunya, volen anar a votar el 9 de novembre. Perquè, no és només sobre els imposts i l’ensenyament, és amb tot. Volen que Catalunya sigui una autonomia de ‘pantomima’, i, ja n’hi ha prou! És el que diuen i volen expressar els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya: ja n’hi ha prou!
El després cap de l’oposició, Mariano Rajoy, -any 2006- repetia i repetia en les seves prèdiques per terres d’Espanya, nació de nacions, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que era intervencionista. L’Estatut retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya, i, després sentenciat, no era intervencionista. Era modern, progressista, just, autonòmic exemplar i europeu. Qui és intervencionista -la més intervencionista del món- és l’Administració del president Rajoy. Cada divendres -fatídic divendres- ho veiem, principalment, pel que fa a Catalunya i amb una cascada de decrets llei que fan sortir els colors a la cara a la democràcia.
El sistema escolar català, no és una organització pensada per adoctrinar. “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”, va dir el ministre José Ignacio Wert al Congrés dels Diputats. El senyor Wert vol prendre a les autonomies el poder de decidir què s’ensenya a l’alumnat. L’Escola Catalana amb la seva immersió lingüística elogiada pel Consell d’Europa, forma ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. No, adoctrinar ni formar persones dòcils. El professorat està per ensenyar, fins i tot educar, no per adoctrinar. Aquests professors que, com molts altres treballadors públics i privats, han vist reduïts els seus salaris i empitjorades les seves condicions laborals. Professors, pares i alumnes han d’anar junts.
Tot això es veurà a les properes eleccions autonòmiques i generals. El poble té el poder d’acomiadar a qui el governa.
Christian Koch, exemple ‘cum laude’ de la immersió lingüística; diguin el que diguin, facin el que facin Rajoy i Wert.
No sabia parlar ni castellà ni català; ara ha obtingut la segona nota més alta de Catalunya: 9,81.
Christian Koch, la millor nota de la selectivitat a Girona i la segona a Catalunya
(Imatge: www.elperiodico.cat)
Quan, el 2008, Christian Koch va arribar a Empuriabrava (Alt Empordà) -ho explica el rotatiu ‘El Punt Avui’-, tenia 12 anys i parlava alemany i anglès, però no sabia gens de català ni de castellà. Sis anys més tard, és l’estudiant que ha tret la millor nota de la selectivitat a Girona i la segona a Catalunya: un 9,8.
Ell tenia la impressió que la prova li havia anat bé, però no va ser fins que ahir al matí va començar a rebre un allau de trucades al mòbil que no va descobrir la dimensió del succés. En tot cas, l’èxit tampoc ni li ha caigut del cel: durant el batxillerat ha obtingut una mitjana de 9,81.
Atrets pel clima i el mar, els pares d’en Christian van decidir establir-se a Empuriabrava. Quan va arribar a l’institut Castelló d’Empúries, no sabia parlar ni castellà ni català, de manera que va anar de dret a l’aula d’acollida, on, bàsicament, va començar a conèixer el català.
“El castellà el vaig aprendre ja el segon curs, quan em vaig incorporar a les classes normals”
Admet que va ser complicat adaptar-se a un nou país i a dues noves llengües, però destaca que les amistats el van ajudar a aprendre l’idioma i a integrar-se. Koch reconeix que el secret per aconseguir bons resultats és l’esforç i el treball. Això és el que ha intentat aplicar al llarg dels dos cursos de batxillerat i també per preparar l’examen de la selectivitat.
“Pots tenir un talent innat per alguna cosa, però si no treballes i no t’esforces no aconsegueixes tot el que vols”
En el seu cas, l’esforç i la feina són els dos ingredients que l’han portat a ser l’estudiant més brillant de la demarcació pel que fa a les notes de la selectivitat.
“Si t’esforces veritablement i treballes, pots aconseguir bons resultats, vinguis d’ón vinguis”
La idea d’en Christian era anar a estudiar física a la UAB i, si aconseguia prou nota, fer la doble titulació de física i química, un objectiu que podrà assolir amb la nota que ha tret. Quan se li pregunta sobre el futur, explica que la seva il.lusió és dedicar-se a la recerca i que ja pensa a marxar fora un cop acabi els estudis.
“És fora d’aquí on lamentablement hi ha les oportunitats”
Abans, però, l’espera un estiu “a la platja i amb els amics”. S’ho ha ben guanyat. (‘El Punt Avui’ – Redacció – Empuriabrava).
L’estudiant 10 és Carles Domingo Enrich, de 17 anys, que ha cursat el batxillerat científic a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú amb un 9,95 de nota mitjana. En el ‘post’ anterior d’aquest Blog, en parlem. I pel que fa a la tercera nota, José Andrés Ballester Huesca, de l’institut Jaume Vicens Vives d’Altafulla, amb un 9,7.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
http://youtu.be/g8wdGtSiujs
***************************************************************
El Deure i la Glòria
<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
<<Desitjem la prosperitat; i en un sistema de lliure empresa no pot haver-hi prosperitat sense beneficis…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
El president John F. Kennedy amb el vicepresident Lyndon B. Johnson
(Imatge: jfkplusfity.wordpress.com)
<<Mai abans d’ara, en els cinquanta anys d’existència de la Cambra de Comerç, la seva dedicació a una vigorosa economia a favor de l’interès nacional i internacional ha estat tan directa com avui. Aquesta Administració, els asseguro a vostès, comparteix la seva preocupació a prop del problema cost-beneficis que aclapara a la indústria nord-americana. Desitjem la prosperitat; i en un sistema de lliure empresa no hi pot haver prosperitat sense beneficis.Desitjem una economia creixent; i no pot existir creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades pels beneficis…>>.(President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:
http://youtu.be/G6_INK8hEvc
http://youtu.be/KDpDegyWthQ
***********************************************************************************************
Suárez
<<S’havia donat la impressió de que existia un Govern feble, condicionat, dominat pels alevins de la democràcia cristiana. Amb plena consciència de tot això, Suárez es dedicaria a desfer tal imatge…>>.
Tant, tant i tant els hi costa als dirigents del ‘Partido Popular’ entendre als 7.600.000 ciutadans de la mil.lenària nació catalana? Amb els elevats i puntuals sous que cobren, penso que els hi aniria molt bé realizar, durant aquest estiu, un curs intensiu de sociologia.
El president Adolfo Suárez i el de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas. (Imatge: www.ara.cat).
El rei Joan Carles, Xabier Arzalluz, Manuel Fraga, Landelino Lavilla, Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Miquel Roca y Leopoldo Calvo Sotelo. El diàleg com a guia de la política a favor de l’interès públic, el raciocini i l’enteniment. (Imatge: www.elcorreogallego.es).
El president Suárez destinaria moltes hores a conversar amb prohomes del franquisme i de l’oposició. Els polítics oponents més moderats acudirien a Castellana, 3. Els més radicals van demanar que l’entrevista es celebrés en terreny neutral. Els gests de Suárez produirien un immediat desglaç. El Govern, en el darrer incís de la seva declaració inicial, havia promés sol.licitar al rei la concessió d’una aministia. Això s’interpretava com un desig d’aproximar punts de vista i col.laborar en l’afany per la reconciliació. Precisament per aquesta raó va sorprendre a uns i a altres que a la matinada del 18 de juliol -efemèrides que aquest any no es va emplenar de commemoracions oficials- l’esclat de vàries dotzenes d’explosius en diferents edificis sindicals, movimentistes o judicials. Extrema esquerra? Extrema dreta? La tesi policial inclinaria la balança cap a el primer sentit. Es culparia dels actes al Grup Antifeixista Primer d’Octubre, dependent del Partit Comunista d’Espanya (reconstruït), facció no carrillista, que es diria haver estat immediatament desmantellada. Així i tot, pocs dies després, deixaria nous rastres de pólvora i odi en el mateix moment en que el rei anava a fer públic el contingut de l’amnistia. (1976: Pretériro Imperfecto-Difusora Internacional, S.A.).
Manifestació proamnistia a Barcelona
(Imatge: antropologia.cat)
***********************************************************************************************
Els colors del món
Quan l’horror puja dels inferns
La densa columna de gasos que va projectar el Mont Pelat en el moment de la seva erupció. (Imatge: weinor.blogspot.com).
A les vuit del matí del 8 de maig de 1902 va entrar en erupció el Mont Pelat, a la illa francesa de la Martinica, al Carib. En tres minuts va quedar destruïda la ciutat de San Pedro. Carrers i edificis es van convertir en runa, van naufragar els vaixells ancorats en el port, la catedral es va esfondrar i unes 30.000 persones van perdre la vida. Només dos homes es van salvar, un d’ells condemnat a mort. Tot i que la seva cel.la era molt resistent el sostre es va esfondrar, i va romandre tres dies enterrat abans de ser rescatat. Ha estat una de les més grans catàstrofes del segle XX.
1902, erupciona el volcà Monte Pelado a la illa caribenya de Martinica, provocant 30.000 morts.
(Imatge: lahistorianarradaatravesdelarte.blogspot.com)
