El discurs permanent contra la nació catalana, una manera ‘força agradable’ de fomentar el progrés, l’economia, el turisme i les relacions humanes. (Fotografia: http://www.extremaduramente.com).

 

 Presidents autonòmics del PP, com el d’Extremadura -la ‘regió’, ja que no volen l’autonomia, amb més funcionaris per habitant, 91.672 el 8,35% del seu cens, el doble que Catalunya segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)- i el de Madrid -414.496 funcionaris (el 6,60% dels seus habitants) tot i les competències traspassades, no paren de critiquejar al govern de la nació catalana i al seu president Artur Mas. Sembla que no saben fer res més. I per això cobren un sou tant important? Per què en lloc de tants i tants funcionaris no procuren per una realitat empresarial i d’emprenedoria que dugui a una major productivitat i creixement del PIB. Menys paraulejar, menys subsidis i més remar cap a un model de Silicon Valley. Què fan les grans empreses que només es preocupen de la fastigosa globalització?

Molta censura contra la nació catalana que ha votat el seu nou Parlament que vol romandre al costat del poble sobirà i fer costat a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya, no al poder absolut. Molta censura contra la nació catalana, però cada any surten 16.000 milions d’euros dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Quants d’aquests milions van a parar a Extremadura? Tenen por de publicar unes veritables balances fiscals? Democràcia i transparència han d’anar agafades de la mà.

Sempre el mateix discurs del president extremeny José Antonio Monago en contra de les estructures històriques de la nació catalana. És inútil no ens entendrem mai per mai. No volen escoltar i entendre. Catalunya també és una nació. Mil.lenària. Formada per un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Espanya és una nació de nacions i mentre aquest concepte no es vulgui entendre i no quedi clar, la ‘marca’ Espanya serà la d’un país suspens en l’assignatura del subdesenvolupament i la democràcia.

També la presidenta del ‘Partido Popular’ a Castella-la Manxa -el mateix que hem dit d’Extremadura- i secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, no para en les seves crítiques a Catalunya i al president Artur Mas. Dia si, dia també, ja la tenim davant el micròfon. Deu ser, la seva, una tasca esgotadora. Per això la portaveu del PSOE de Castella-la Manxa, Cristina Maestre, va assegurar recentment (diari El País, 3-1-13) que la presidenta Cospedal “va cobrar més que el president del govern espanyol, el president del Congrés, el del Senat, el rei o el príncip“. Amb aquests sous i això ens fa pensar en tots els que deuen haver-hi en l’Administració central, no és rar que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va assegurar que el seu executiu va esperar “fins a l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. Un cop d’ull a aquests sous i a pensions de jubilació governamentals, no és rar, tampoc, que Rajoy “s’ha vist obligat a fer una retallada addicional de 30.000 milions d’euros”.

El president d’Extremadura, José Antonio Monago, (diari El Punt Avui, 03-01-13), va defensar que cal recentralitzar les competències autonòmiques davant el que va anomenar “auge de l’independentisme al País Basc i Catalunya”. La seva proposta és que l’Estat tingui “més paper i competències en nacionalitats i regions” i que cal reformar la Constitució en aquest sentit. Escoltin, si no volen una veritable autonomia o no es veuen capacitats per portar-la a terme, convoquin una consulta per tal de que el poble sobirà de la seva “región” ho pugui decidir. I pel que fa a “l’auge de l’independentisme al País Basc i a Catalunya”, des de l’any 2006 els jerarques del ‘Partido Popular’ -després a l’oposició- són els principals promotors i instigadors d’aquest independentisme. Portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés i el Senat, sancionada la Llei Orgànica -d’obligat compliment-pel rei i ‘referendada’!!! pels ciutadans de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, va ser l’inici del més gran independentisme del segle XXI. De fet, sempre que la dreta radical arriba al govern central espanyol, amb poder absolut, el conflicte permanent està assegurat. No saben governar. Mai ho han sabut fer.

Espanya és una nació de nacions i, efectivament, caldria reformar la Constitució no per establir la mediocritat i la inutilitat del centralisme, sinó per establir un Estat federal format per Estats amb els seus drets, poders, responsabilitats i igualtat de competències. Les del govern central haurien de ser exclusivament les de defensa i relacions exteriors, amb departaments de les activitats més importants per col.laborar i ajudar als Estats federals, no per imposar. La llibertat és necessària per el progrés social i económic dels pobles sobirans. Sense llibertat, cap poble, cap societat, és capaç de fer fructificar el gra de la terra.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següh2OakQ9J9tAents:,    ,uqQbXQYamtE,

————————————————————————————————————————————

      El Deure i la Glòria

El 14 de novembre de 1963 el President Kennedy va anunciar que part dels 16.000 soldats americans destacats a Vietnam serien repatriats abans de final d’any. Vuit dies després, el 22 de novembre de 1963, Kennedy era assassinat a Dallas (Texas) en un complot organitzat per la CIA (operacions d’encobriment), amb la participació de la màfia, part de la policia de Dallas i el silenci còmplice de l’FBI.

De dreta a esquerra el President John F. Kennedy, Robert S. McNamara (Secretari de Defensa) i el general Maxwell D. Taylor (Cap de la Junta de l’Estat Major). Les terribles pressions sobre el President Kennedy perquè claudiqués en la seva ferma voluntat de no voler enviar tropes de combat a Vietnam del Sud. No ho va fer-ho. Kennedy sabia, per pròpia experiència, que els EUA mai podrien guanyar aquella miserable guerra situada al bell mig de la jungla.

   <<Crec que al menys que el govern (de Vietnam del Sud) faci un major esforç per aconseguir el suport popular, la guerra no podrà guanyar-se. En el darrer extrem, és la seva guerra. Ells són els qui han de guanyar-la o perdre-la. Podem donar-lis suport, podem subministrar-lis equips, podem enviar-lis els nostres tècnics com a consellers, però ells han de guanyar-la; és el poble de Vietnam contra els comunistes. Estem disposats a seguir ajudant-los, però no crec que la guerra es pugui guanyar si el poble no dóna suport a l’esforç, i segons la meva opinió, en els darrers dos mesos, el govern ha perdut el contacte amb el poble>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, La Casa Blanca, Washington, D.C., 2 setembre 1963).

El 24 d’agost de 1963 va senyalar el principi de la repressió contra els budistes a Vietnam del Sud. A primers de setembre el President Kennedy va enviar una nova missió d’informació a Saigón. Un general i un diplomàtic vàren fer un recorregut per el país i a la seva volta van informar davant el Consell Nacional de Seguretat. El general Krulack va declarar que les tropes sudvietnamites combatien de manera magnífica, que el govern del president Diem era popular entre el poble, i que no hi havia motius de preocupació. El diplomàtic, J. Mendenhall, va informar que el país estava en una situació desesperada, que el règim de Diem estava a punt d’ensorrar-se i va recomanar que Nhu fos separat del poder. Com a conseqüència, el President Kennedy va preguntar al militar i al diplomàtic si estaven segurs d’haver visitat tots dos el mateix país. 

   * A nivell internacional, el Tractat de prohibició de proves nuclears es va signar el 7 d’octubre de 1963.

   * El president Diem i Nhu vàren ser assassinats el primer de novembre de 1963.

   * El 14 de novembre de 1963 el President Kennedy va anunciar que part dels 16.000 soldats americans destacats a Vietnam serien repatriats abans de final d’any.

   * El 22 de novembre de 1963 el President John F. Kennedy és assassinat a Dallas (Texas).

   * Tres mesos després de l’ assassinat de Kennedy, el president Lyndon B. Johnson, dóna les ordres per l’inici dels salvatges i criminals bombardeigs sobre Vietnam del Nord. El Pentàgon i la CIA ja tenien la seva guerra. Conseqüències: 3 milions de ciutadans vietnamites morts, 50 mil nord-americans morts i desapareguts, la derrota dels EUA i un horrible trauma nacional.

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

wJOU7OEg0oM

——————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les desfetes bèl.liques de la fi del regnat del rei Pere ‘el Cerimoniós’ provocaren l’endeutament de les hisendes reials i dels municipis i, de retop, una fallida de banquers barcelonins i gironins. El declivi econòmic tingué tanta repercussió en les capes populars, que fou aleshores que començaren els primers atacs organitzats contra el poder del patriciat urbà per obra dels partits anomenats reformadors. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Per què l’estiu del 1391 fou tràgic per a quasi totes les jueries dels Països Catalans?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “El que sap llegir ja coneix la més difícil de les arts“. Jacques Duclos.

——————————————————————————————- 

                                   (Fotografia: http://www.europapress.es) 

  Són paraules del rector de la Universitat Complutense de Madrid en defensa de la immersió lingüística i de la intel.ligència. Fora de l’aula els professors també poden donar lliçons i més, quan es tracta d’un rector d’una universitat. El que sol passar és quan en el decurs de la vida real, un cop finalitzada la vida universitària, tot allò que s’ha ensenyat per part del professorat i après, per part dels estudiants, va a parar al contenidor de les escombraries. Per més diplomes i títols que, de manera ostensiva, figurin penjats en els grans despatxos. Ho veiem cada dia. Llàstima de diners mal aprofitats. El fracàs d’un país ho és també de l’ensenyament i la instrucció. I molt més quan governa la dreta radical amb poder absolut.

   En aquest cas qui ha donat la lliçó és el rector de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), José Carrillo, que va defensar el model d’immersió lingüística i afirmar que la proposta de reforma educativa que el ministre José Ignacio Wert ha posat sobre la taula, és “un pas enrere” i parteix de plantejaments ideològics més que no docents. De fet, a Espanya, nació de nacions, tot es fa per imperatius ideològics. És el cas dels 82.000 milions d’euros que el govern espanyol ha malgastat -una morterada de diners- per construir infraestructures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients. Tot plegat una bestiesa, si es compara amb Europa: el 44% dels quilòmetres de TAV de tot el continent es concentren a l’Estat espanyol. Des de l’any 2000 també ha construït 5.000 quilòmetres d’autovies gratuïtes i ‘radials’, però, cap a Catalunya.

   En aquest mateix camp, La Moncloa també ha tirat la casa per la finestra amb els aeroports, alguns dels quals són pura façana. Espanya disposa de 55 aeroports, mentre que altres països en tenen molts menys: Alemanya, 39 i França, 33. Dèficit arreu. El govern central i centralista espanyol no fa les coses de cara al progrés econòmic i social i del creixement i més creixement, en contra dels mals que han portat a terme més de 5 milions de treballadors a l’atur, sinó per plantejaments ideològics i en alguns casos que fan pensar en el caciquisme. Tot ha d’anar cap a Madrid, tot ha de passar per Madrid, tot ha de coincidir a Madrid; carreteres, autovies i autopistes radials cap a Madrid, trens cap a Madrid, simetria radial per Madrid…, doncs, ja ho veuen, els darrers d’Europa i també per simetria radial de la mediocritat i de no fer les coses amb un esperit democràtic i d’europeisme. Doncs, ja ho veuen, el corredor mediterrani, que hauria de ser una aposta de futur, és menyspreat per el govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Només hi ha destinat 128 milions, mentre que en el tram del TAV entre Madrid-Galícia la inversió mobilitzada enguany és de 2.151 milions.

   El rector de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), José Carrillo, va fer aquestes declaracions durant una roda de premsa posterior a la lectura del manifest ‘La universitat, garantia de futur’, en contra de les retallades, que ha estat subscrit per responsables de 50 universitats públiques espanyoles. El rector de la Complutense va criticar l’esborrany que Wert pretén convertir en projecte de Llei i ha afirmat que la proposta del ministre suposa “un atac a la immersió lingüística” sense precedents. 

 El rector de la Complutense, José Carrillo, saluda als seus pares. Estimació per les llengües d’una nació de nacions.

(Fotografia: http://elpais.com)

   El rector Carrillo ensenya clar, parla clar i ho fa en el nom de l’educació, la instrucció, la intel.ligència, la llibertat i la democràcia. Ho diu d’aquesta manera: <<Al contrari del que es diu, la immersió lingüística a Catalunya no suposa no conèixer el castellà. No conec cap català que no sàpiga parlar perfectament castellà. El model català porta vigent des de fa moltíssims anys i mai fins ara havia estat qüestionat. Fa vint anys el PP no només no es va oposar a aquest model a Catalunya, sinó que l’aprovava i va governar aquest país durant vuit anys sense introduir cap canvi. Ara hi ha hagut un canvi de posicionament del PP que està motivat per plantejaments ideològics però no docents. En molts casos parlen dels nacionalismes perifèrics, però a vegades el nacionalisme centralista també té efectes perniciosos en aquests temes i la proposta del ministre és un pas enrere>>.

   Clar i castellà, clar i català. Per Catalunya és també molt clar el concepte de nació, que és el que és, una nació. Hi ho és perquè Catalunya és un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.

   Per defensar-ho cal treballar de valent. I, per damunt de tot, parlin, llegeixin, escriguin i aprenguin  en català. És la millor manera per aprendre d’una manera excel.lent el castellà. L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. La ignorància malèvola i interessada que es difon sobre el model educatiu català, és de vergonya.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: PM0pPtcmvuM

———————————————————————————————————-

 El Deure i la Glòria

<<Però no ens podem sentir satisfets descansant aquí. Aquesta és la vessant del pujol i no el cim. La simple absència de la guerra no és la pau. La simple absència de la depressió econòmica tampoc vol dir l’existència d’un autèntic desenvolupament. Hem donat un gran pas cap a endavant, però no hem fet res més que començar. (President John F. Kennedy, Tercer Missatge de l’estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963). 

 <<Des de fa vint-i-dos mesos, Nord-Amèrica gaudeix d’una recuperació econòmica sense interrupció. Però aquesta recuperació no és suficient. I no és suficient perquè ha de ser duradera, i per aconseguir això devem ampliar tota la força de la nostra economia. Forçosament haurem de caminar apressadament per el corriol que tenim davant per atrapar un punt de desenvolupament molt més alt i aconseguir el zero absolut en l’atur. Això voldria dir desenes de milers de milions de dòlars més cada any en producció, beneficis, jornals i ingressos públics. Voldria dir també el final del persistent període de poca activitat que ha mantingut el nostre atur obrer sobre l’índex del cinc per cent en el decurs de seixanta un dels seixanta dos mesos darrers, i voldria dir així mateix la fi de les creixents pressions de mesures restrictives tals com la setmana de trenta cinc hores de treball, que augmentaria en un catorze per cent el cost de l’hora de treball, donaria lloc a una nova espiral d’inflació en els preus i salaris i limitaria els nostres esforços per competir amb altres nacions>>.

   <<Per aconseguir tot això, és precís, per damunt de tot, donar un pas que és essencial: la promulgació, en aquest any, d’una llei que revisi i redueixi de manera substancial els imposts d’ingressos federals>>. (President John F. Kennedy, Tercer Missatge de l’estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963).

El vídeo

               Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: aEdXrfIMdiU

———————————————————————————————————          

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya 

*************

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una mala collita, enverinada per la depressió econòmica, podia ésser l’origen de nombrosos avalots urbans. Cal remarcar, en alguns casos, la vinculació dels moviments populars amb un intent de reforma municipal per part de grups o partits que pretenien participar en el poder per resoldre els problemes de les ciutats. Així ocorregué a Barcelona, el 1386, sota els auspicis del rei Pere ‘el Cerimoniós’, que permeté fins i tot la formació del sindicat d’uns reformadors populars que havien formulat un projecte de renovació municipal. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Què provocaren les desfetes bèl.liques de la fi del regnat de Pere ‘el Cerimoniós’?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Res del que és viu dura prou temps per ser pres seriosament”. Tennesse Williams

 Tennessee Williams (Columbus, Misisipi, 26 Març 1911 – Nova York, Nova York, 25 febrer 1983).

——————————————————————————————————— 

 (Fotografia: http://notícias.lainformacion.com)

  Són algunes de les paraules en el decurs d’un recent acte a Albacete, de la presidenta del ‘Partido Popular’ a Castella-la Manxa i secretària general del partit, María Dolores de Cospedal. Segons ella, la “deriva independentista” d’Artur Mas ha estat una estratègia per tapar els seus errors en la gestió i la seva incapacitat per gestionar la situació econòmica i política de Catalunya“.

   No hi ha cap ‘deriva independentista’, no. El que hi ha és una voluntat ferma de viure en democràcia. No només per sortir a la foto europea i internacional, sinó per complir amb les aspiracions i anhels de milions de ciutadans de la nació catalana. Concretament, en aquests moments, un 57% de ciutadans de Catalunya votarien a favor de la independència. És una xifra important per tot aquell mandatari que cregui en la democràcia, que vulgui governar amb democràcia i que no tingui dubtes pel que fa a que el govern central està al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei del govern central. Això és així per més poder absolut que tingui el govern central espanyol i centralista del ‘Partido Popular’. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, haurà de governar per els ciutadans de Catalunya i no per cap grup de pressió com ara els poders fàctics, per posar un exemple. Són aquests poders els qui governen a Castella o són els votants del ‘Partido Popular’, que li van donar majoria absoluta? Si es governa per el poble, amb el poble i gràcies al poder just i racional que aquest poble t’ha volgut concedir, la premissa fonamental és el diàleg no l’autoritarisme. La gestió del president Mas és la correcta, si es governa amb democràcia, en conseqüència ell ha obert les portes cap a la llibertat per els ciutadans de la nació catalana. Si el president John F. Kennedy no hagués obert les portes a la solució de l’anomenat ‘problema negre’, avui, Barack Obama, no s’assentaria en el The Oval Office. Això vol dir, en conseqüència, i des de la Casa Blanca, Washington, DC., passant pel Parlament d’Europa direcció cap a La Moncloa, i seguint cap a la Generalitat de Catalunya, una consulta perquè la nació catalana aconsegueixi el seu Estat propi.

   Pel que fa “a la seva incapacitat per gestionar la situació econòmica” com diu de Cospedal sobre Artur Mas, escolti, cada any surten 16.000 milions d’euros dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i que no tenen retorn per part del govern central espanyol. Un brutal espoli fiscal que ofega Catalunya. Què és que encara no en tenen prou? Quans diners reben a Castella-la Manxa dels imposts dels ciutadans de Catalunya? Per què d’una vegada no fan públiques unes veritables balances fiscals? Els fa por la transparència democràtica de tot, tot i tot? Mirin, tot i els 8.605 milions d’euros que l’Estat espanyol deu a Catalunya, 5.700 dels quals correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment, Catalunya és la que més exporta, amb el 26,5% del total de l’Estat. Les exportacions catalanes han registrat un valor de 34.371 milions d’euros en els set primers mesos de l’any, un 6,7% més que en el mateix període de l’any anterior. Aquest augment de les exportacions a Catalunya disminueix en un any un 29% el dèficit comercial i s’ha situat en 6.923 milions. I tot amb les contínues encamellades que el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, posa en tots els aspectes polítics, econòmics, socials, culturals i a la llengua catalana, al govern de la Generalitat de Catalunya.

   (Fotografia: http://www.diariodeleon.es)

De Cospedal parla d’una “deriva independentista”. Els jerarques del ‘Partido Popular’ després a l’oposició -parlem de l’any 2006-, vàren ser els principals promotors d’aquesta “deriva independentista” que ara ells diuen. Vàren organitzar per tot Espanya -nació de nacions- una campanya de recollida de signatures en contra de la Reforma de l’Estatut. Després va venir el boicot contra els productes catalans. Van presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, ‘no renovat’, contra la Llei Orgànica d’obligat compliment de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La nostra primera llei, revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, ‘retallada’ i aprovada pel Congrés i el Senat, sancionada pel rei i ‘referendada’!!! per els ciutadans de Catalunya. Recusacions contra magistrats del Tribunal Constitucional per tal d’aconseguir la sentència més dura possible.

   Quatre anys de deliberacions i de picar sobre la dignitat dels ciutadans de Catalunya. L’any 2010 sentència demolidora contra l’Estatut d’Autonomia.  Milions de ciutadans surten a manifestar-se. Evidència internacional de que l’autonomia de la nació catalana és una farsa. Una veritable autonomia, senyores i senyors, és la ‘facultat de governar-se per les seves pròpies lleis’. I totes les que són aprovades pel Parlament de Catalunya, el ‘Partido Popular’ les porta davant el Tribunal Constitucional. La constant i pesant pressió del poder judicial sobre el legislatiu. De veritat, funciona a Espanya la separació de poders?

   I per acabar-ho d’adobar apareix tot el serial del ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, que va reiterar en el Senat que el govern espanyol del ‘Partido Popular’ vol “espanyolitzar” els nens catalans “per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. La presidenta del PP a Castella-la Manxa diu que Artur Mas ho ha deixat tot en “mans d’un partit independentista”. No, no, no, senyora Maria Dolores de Cospedal. La pilota està ara a les mans de milions de ciutadans de Catalunya dels quals, en aquests moments, més d’un 57% votarien a favor de la independència. No dubti que estan disposats a jugar fort.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: E0S9eJRFwC4

———————————————————————————————————-

     El Deure i la Glòria

   <<Segons un vell proverbi xinés, <<Un viatge de mil milles comença donant un primer pas>>. Compatriotes americans, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les sombres de la guerra i busquem el camí de la pau…>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, la Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).

 President Kennedy and Thomas A. Fryer (Photo by Wesley Fryer on Flickr).

“June week of 1963 at the US Air Force Academy. President John F. Kennedy congratulates my father, Tom Fryer, on his commission as a new 2nd lieutenant in the US Air Force and graduation from the Air Force Academy as a distinguished graduate. (Yes, this is a REAL photo, not edited in PhotoShop!)”. 

   <<El 26 de juliol va dir al poble americà: <<Ahir un raig de llum va esquinçar la fosquedat. A Moscú van concloure les negociacions sobre un tractat que prohibeix totes les proves nuclears a l’atmosfera, en l’espai exterior i sota l’aigua…>>.

   <<Aquest tractat és per tots nosaltres. És, en particular per els nostres fills i els nostres néts, i ells no tenen grup de pressió aquí a Washington…Però ara per primera vegada en molts anys, pot obrir-se el corriol de la pau. Ningú pot estar segur d’allò que el futur ens portarà. Ningú pot dir si ha arribat el moment de descriminar el ritme de la nostra marxa. Però la història i la nostra pròpia consciència ens jutjaran més durament si no fem tot l’esforç possible per posar a prova les nostres esperançes amb l’acció, i aquest és el moment de començar. Segons un vell proverbi xinés, <<Un viatge de mil milles es comença amb un pas>>. Compatriotes americans, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les ombres de la guerra i busquem el camí de la pau. I si aquest viatge és de mil milles, o més encara, que la història recordi de nosaltres, en aquesta terra, en aquest moment, vàrem donar el primer pas…>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, la Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: Y9CSA4SK5pQ

——————————————————————————————————

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La davallada demogràfica i la disminució de la producció agrícola eren un fet a mitjan segle XIV, quan a l’augment del deute públic se sumà la devaluació monetària. En conjunt, constituïen les manifestacions d’una crisi econòmica, però la situació se sostingué en un cert nivell gràcies a la persistència de l’activitat mercantil, sobretot marítima, fins a mitjan segle XV. Fou, doncs, la minva del comerç allò que comportà la caiguda de la producció i l’extensió de l’atur i que més accentuà els problemes monetaris i els conflictes socials. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera es manifestà l’inquietud social?

   * LA CITACIÓ de la setmana.-  “Estem resignats a la mort, però no arribem a resignar-nos a la vida”. Graham Greene.

———————————————————————————————————- 

            Els treballadors jubilats i la classe mitjana, espremuts com una llimona i la pela també.   

 El president Rajoy va dir que va esperar “fins a l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. Ho va fer després de veure l’evolució de les cotitzacions a la Seguretat Social, els ingressos de l’Estat i la despesa de les administracions públiques. Vist tot això, com sempre, qui ha de sostenir la gepa d’una Espanya amb paupèrrim suport productiu i amb unes desigualtats econòmiques i socials, cada cop més injustes i accentuades, són els qui vàren pencar de valent i amb unes condicions molt més dures en tots els aspectes: els obrers jubilats. Vells, cansants, malalts, cecs, molts d’ells impossibilitats, dependents…callen. Sempre són els mateixos. Però, ja ho crec que hauran d’anar a votar encara que hi vagin en cadira de rodes!

   La inflació augmenta i moltes pensions no són revalorades. Això, en un context en el que, actualment, molts treballadors fan moltíssimes hores de feina mentre que altres no en poden fer cap; mentre uns treballadors guanyen sous molt elevats i altres de molt baixos o romanen a l’atur; inclús, mentre molts treballadors van a la feina els diumenges i festius, moltíssims altres no poden treballar ni un sol dia a la setmana. No hi ha manera de voler canviar a l’horari europeu. Rebre quants més diners d’Europa, sí, però, la modernitat i progrés d’Europa, no. Milions d’hores perdudes, sí; la productivitat europea, no.

   Una pretesa i adequada reforma laboral no pot ser exitosa, sense un canvi mental des de la formació i la modernitat. Per suposat que els recursos econòmics per l’educació, la instrucció, la recerca i la investigació han de blindar-se contra les retallades. Els primers països europeus, així ho fan. Es pot retallar més de les subvencions a les fundacions dels partits; de les dietes a tant senadors, diputats i càrrecs de l’Administració central i centralista; de les despeses per disposar de telèfons mòbils, carteres de pell o altres utensilis; dels retrats dels expresidents del Congrés, des d’una ximpleria sense límits. El retrat de l’expresident José Bono, obra de Bernardo Torrens, costarà 82.600 euros i el de Manuel Marín -una fotografia de Cristina García Rodero- costarà 24.700 euros. Es pensen que amb els diners dels imposts dels ciutadans en poden fer el que vulguin?

   Per què tantes despeses del govern central en competències ja traspassades als governs autonòmics? Per què la seu faraònica del Ministeri de Cultura, per exemple, no la lloguen a una gran cadena de superfícies comercials que estàn tant de moda i que a Madrid no poden tancar mai? La xifra anyal de 16.000 milions d’euros és la que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, un 8% del PIB català. La mateixa xifra -16.000 milions- és la destinada al pressupost del Ministeri de Defensa. De veritat, és necessaria una quantitat tant enorme? Cal fer, cada any, una desfilada militar en uns moments en els que el president Rajoy va dir que “s’ha vist obligat a fer una retallada addicional de 30.000 milions d’euros”? Tot va fent una bola de neu cada cop més geganta.

   No hi haurà revaloració de les pensions, però, el govern espanyol ha malgastat una morterada de diners per construir infraestrctures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients. A més, part d’aquests diners provenen dels imposts catalans. Segons la campanya d’ERC contra l’espoli fiscal, l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en línies del TAV  i a Catalunya no ha construït cap quilòmetre de tren convencional en els últims 30 anys. Tot plegat una bestiesa, si es compara amb Europa: el 44% dels quilòmetres de TAV de tot el continent es concentren a l’Estat espanyol. Des de l’any 2000 també ha construït 5.000 quilòmetres d’autovies gratuïtes, i cap a Catalunya. En aquest mateix camp, La Moncloa també ha tirat la casa per la finestra amb els aeroports, alguns dels quals són pura façana. Espanya disposa de 55 aeroports, mentre que altres països en tenen molt menys: Alemanya, 39 i França, 33.

   Però, l’Estat espanyol, ha adoptat la decisió de no revalorar les pensions. Si observem que en el conjunt de l’Estat la inflació -taxa interanual de l’IPC- es situa en el 3,5% i a Catalunya en el 4,2%, veiem com la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions oscil.la entre els 382 i 540 euros. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha retret a Rajoy que un any després de la seva arribada al govern “la immensa majoria dels espanyols viuen pitjor”. Ha citat la situació dels pensionistes, que han perdut poder adquisitiu, els estudiants que paguen més taxes, els investigadors, els funcionaris, les dones, els treballadors de la justícia i la cultura, els dependents, les classes mitjanes “a qui estan fregint a imposts”, els treballadors, els desocupats, i els treballadors de la sanitat i l’educació pública. I una Catalunya ‘pagadora’ asfixiada per culpa del brutal espoli fiscal de l’Estat espanyol; per culpa d’una farsa d’autonomia i a la que no li queda cap més camí que el de la independència.

   El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va assegurar que el seu executiu va esperar “fins l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. No sé si el president ho va fer-ho, crec que no, en el fet de rumiar durant tot el temps possible i “fins a l’últim minut”, amb les pensions que cobren els anteriors presidents i vicepresidents del govern espanyol, alguns dels quals també percebren un altre sou com a membres del Consell d’Estat. Prorratejant les pagues extraordinàries a 12 mesos, hi ha qui ingressa 11.803 euros mensuals, mentre que els qui reben la pensió mínima només arriben a 645 euros. Amb el càrrec en el Consell d’Estat, el sou que és per la resta de la vida, és 10 vegades superior als qui cobren la pensió mínima a Espanya i més del doble dels qui cobren el mínim establert per la llei.

   No sé si el president Rajoy ho va fer-ho, crec que no, en el fet de rumiar durant tot el temps possible i “fins a l’últim minut”, en les pensions que cobren no només els anteriors presidents i vicepresidents del govern espanyol, sinó en les dels alts càrrecs i no tant alts de tota l’Administració governamental: executiu, legislatiu, judicial i l’estament militar. Només coneixent la xifra global d’aquestes pensions i pagues extraordinàries, així com altres despeses -bola de neu- de l’Administració central, podríem intentar comprendre que no ha volgut fer molt abans d’aquest “fins a l’últim minut”, per decidir sobre les pensions, el president Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.   

   Amb 645 euros de pensió mínima, molts treballadors jubilats encara han de pagar el lloguer de la vivenda i ajudar als seus fills i néts a l’atur. I d’això no en té pas culpa la Catalunya ‘pagadora’ que paga, paga i paga: 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des de l’Estat espanyol. Quina llei, protectora de la dignitat humana, permet asfixiar a una nació ‘pagadora’ com Catalunya?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: taIVFOXKSVk   sut4fl-YRbA  (en defensa de la família, en defensa dels treballadors, en defensa de la sanitat i educació públiques, en defensa de les pensions, en defensa de la dignitat humana).

———————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

   <<L’atur de la joventut porta com a conseqüència un dels problemes a resoldre més explosius tant social com econòmicament amb el qual ha d’enfrontar-se aquesta ciutat i aquesta nació. Durant la darrera dècada, per exemple, la detenció de joves va augmentar en un vuitanta sis per cent. Quina serà la xifra de la propera dècada, quan l’augment net de joves treballadors potencials en el mercat laboral ascendeixi quinze vegades més ràpidament que en la passada dècada? (President John F. Kennedy, Esmorzar Cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).    

                                                                                                Clinton – JFK

<<L’índex d’atur és sempre més alt entre els no qualificats. Dintre la nostra societat moderna inclús els graduats en segona ensenyança descobreixen que els seus coneixements avui dia són insuficients o inadequats. Però el Departament de Treball, en les seves inspeccions, mostra que l’índex d’atur obrer és molt més baix entre els que acaven la segona ensenyança que entre aquells que han deixat el seus estudis a mig acabar. Les darreres inspeccions demostren també que els índexs d’atur entre els graduats en col.legis superiors, és molt més baix que el registrat entre els graduats en la segona ensenyança. Però, malauradament, només un alumne de cada deu finalitza els seus estudis superiors. En resum, per molt difícil que sigui trobar llocs de treball per aquests vint-i-sis milions de nous treballadors que entraran a formar part del mercat laboral en els anys seixanta, més difícil serà encara trobar feina per els set milions cinc-cents mil nois i noies que no acabaran els seus estudis de segona ensenyança, incloent a gairebé dos milions i mig que tampoc acabaran els seus estudis d’octau grau. Els prego anotin bé aquestes xifres, perquè l’atur dels joves porta com a conseqüència un dels problemes a resoldre més explosius tant social com econòmicament amb el que ha d’enfrontar-se aquesta ciutat i aquesta nació.>> (President John F. Kennedy, Esmorzar Cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:pwTBncmzSTY

———————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Vers 1365-1370, data dels primers fogatges, la població, concentrada principalment a les ciutats, es veié reduïda a uns 850.000 habitants -500.000 del Principat, 300.000 del regne de València, 50.000 de les Illes. Els centres urbans, delmats per la pesta, foren refets per camperols a la recerca de treball, cosa que explica l’aparent continuïtat de la població urbana en perjudici de la ruralia, on, en realitat, les epidèmies no foren tan intenses. Heus ací una de les causes de la crisi rural i de la seva aparició una mica abans que els conflictes urbans. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Tot això provocaria una crisi econòmica, de quina manera es manifestà?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per sobreviure“. Gabriel García Márquez.

———————————————————————————————————-Adoració dels pastors, per Bronzino

   Els desitjo de tot cor un Feliç Nadal i Any Nou 2013 en els que la salut, la feina, l’estimació, la pau i la concòrdia siguin el centre de les seves vides, d’aquelles persones que tant estimen i de tots plegats. Que no ens falti l’ànim i l’empenta per anar cap a endevant, tots junts! Una abraçada.

———————————————————————————————————-

      El cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez   Sistach                                 

  (Fotografia apareguda a Clerical Whispers)

 El suport d’una alta jerarquia de l’Església catòlica  com és el del cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, (El Punt Avui, 09/12/12) a l’actual model lingüístic de l’escola catalana, és molt important. És un fet constatat a Europa i en el món que, tal com va assegurar el cardenal-arquebisbe, l’esmentat model evita la segregació escolar, afavoreix la cohesió social i aconsegueix bon coneixement del castellà i català. Això només pot negar-ho la incultura total o un odi exacerbat contra la nació catalana o/i aconseguir més vots dels espanyols -es creuen tot el que diu el president Rajoy- per obtenir més poder absolut que, per ara, no l’hi ha servit de res important ni positiu de cara al progrés econòmic i social de les nacions d’Espanya. 

   Després de 29 anys d’aplicació del programa d’immersió lingüística, amparat per la Constitució, el coneixement de l’espanyol dels alumnes catalans és superior al que tenen els alumnes de comunitats monolingües. Com ha dit, en català i en castellà, el cardenal-arquebisbe de Barcelona, “evita la segregació escolar, afavoreix la cohesió social i aconsegueix bon coneixement del castellà i català”. Amb aquesta opinió, Martínez Sistach se suma a les manifestacions en la mateixa línea realitzades per la Fundació Escola Cristiana o el bisbe de Girona a favor del model d’immersió lingüística en català i que el proper any complirà 30 anys.

   El model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya des de fa 30 anys ha donat uns excel.lents resultats tant pel que fa al domini del català com del castellà per part dels alumnes, però sobretot ha donat uns excel.lents resultats com a eina de cohesió social al nostre país. A Catalunya -que ho sàpiguen i ho saben tots els votants del ‘Partido Popular’ que l’hi han donat poder absolut-, no existeix cap conflicte lingüístic, malgrat algunes institucions i partits polítics vulguin fer creure el contrari. A la nació catalana, el català i el castellà conviuen amb plena normalitat.

   La ‘ignorància’ del ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, sobre el model català d’educació és patètica i impròpia d’un ministre d’un Estat europeu. La Unió Europea hauria d’intervenir immediatament ja que a Espanya -nació de nacions constretes i amargades- aquestes actuacions centralistes del nacionalisme espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, originen malestar, inestabilitat i manca de confiança. Aquest anar sempre contra Catalunya, sempre contra la nació catalana, sempre contra els Països Catalans no és normal en una democràcia europea. I això representa entorpir el desenvolupament económic i social de Catalunya, en perjudici d’Espanya i d’Europa. No és gens estrany que, en aquests moments, entre el 51% i el 57% dels ciutadans de Catalunya votarien a favor de la independència.

         Sàpiguen els espanyols, mal informats per columnistes que no en saben res sobre la realitat de Catalunya i, fins i tot, aquells que la transgredeixen, que l’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. Tal com va dir el president Artur Mas, “no hi ha tema” i que “l’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant”, tot i que va reconèixer que “si algun dèficit” té el model català és que cal millorar en l’educació del conjunt de llengües, a part del castellà, en altres idiomes. A Catalunya tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol. És un bon sistema educatiu que compta amb l’aval científic de la Unesco. La Comissió Europea ho va recomanar a altres països amb realitats lingüístiques similars a les de Catalunya i que té l’aval del Tribunal Constitucional en sentència del 1995.

   El que pretén, doncs, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, amb aquests canvis que preveu l’avantprojecte de llei Orgànica de la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) -molt poc de millora, moltes retallades, molt d’anar sempre contra Catalunya i contra l’educació pública d’Espanya -nació de nacions- és, tal com ha dit el govern català, una reforma encoberta de la Constitució. Tot plegat una situació molt greu que posa a la democràcia espanyola damunt d’uns terrenys pantanosos. El rei haurà de romandre molt atent. Europa haurà de restar molt atenta. 

El rei i el ministre d’Educació i Cultura 

En un país europeu, demòcrata i competitiu, José Ignacio Wert, ministre espanyol d’Educació i Cultura, ja hauria d’haver presentat la dimissió. Però a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, l’europeisme, la democràcia i la competitivitat, romanen bastant soterrades per idees retrògades com les exposades pel senyor Wert: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. Aquest és l’objectiu de la ‘Lomce’, llei Orgànica de la Millora de la Qualitat Educativa, quan sigui aprovada mitjançant el poder absolut del ‘Partido Popular’? 

    Per la millora de la qualitat educativa i pública, són necessaris més recursos econòmics i menys retallades vergonyoses que ens han portat als darrers llocs d’Europa. A la nació catalana, l’educació i l’ensenyament són un mecanisme social per formar persones autònomes, ben preparades, solidàries i lliures.

   Escoltin, i els més de 5 milions de treballadors sense feina a Espanya.  S’en recorden senyors del govern del ‘Partido Popular’?

———————————————————————————-

 El vídeo

       Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:aLA_stPQuTg

       L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol.

———————————————————————————————————-

 El Deure i la Glòria

“Tot i que els joves d’avui dia romanen a l’escola més temps que el que hi vàren estar els seus pares, l’índex de nois i noies que no estudien -quatre de cada deu-, és massa alt, al mateix temps que disminueixen les oportunitats de treball per els obrers sense qualificar…” (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

     <<Ja els treballadors amb menys de vint-i-cinc anys d’edat, encara que constitueixen menys de la quinta part de tota la nostra mà d’obra, formen la tercera part del nostre contingent de treballadors a l’atur. El darrer any, l’índex d’atur per els homes de vint-i-cinc anys o una mica més era de quatre coma quatre per cent.  Però per aquells que comptaven entre vint i vint-i-quatre anys, l’índex era del nou per cent, i per els de catorze a dinou pujava ja a un tretze per cent. Encara que la juventut d’avui dia roman a l’escola més temps que el que hi vàren estar els seus pares, l’índex de nois i noies que no estudien -quatre de cada deu-, és massa alt, al mateix temps que disminueixen les oportunitats de treball per els obrers sense qualificar en les factories, mines, granges, ferrocarrils, en la construcció i en els serveis. Endemés, l’índex d’atur és sempre més alt entre els no qualificats>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:TdszWpTBLTQ

———————————————————————————————————-

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Del 1333 “lo mal any primer”, i sobretot del seguit d’epidèmies que culminaren en la ‘Pesta Negra’, del 1348, fins a la fi de l’edat mitjana, transcorregué un període arduós i de crisi pregona que afectà tot l’Occident i que se significà, dins els territoris catalans, per l’esfondrament demogràfic i per un creixent malestar social que menà, vers la segona meitat del segle XV, a l’exacerbació del problema remença, a l’esclat dels forans, a la guerra civil. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Vers 1365-1370, de quina manera es veié reduïda la població?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Escriure és l’ofici més solitari del món”. Bil Adler.

———————————————————————————————————-

      Artur Mas i el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras: pacte, unió, força, justícia social i fiscal, progrés econòmic i social de Catalunya, defensa de la protecció i progrés de la llengua catalana i la consulta als ciutadans de la nació catalana sobre la independència, a la qual ha impel.lit i impel.leix dia rere dia el govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. 

  Mentre les trifulgues polítiques després de les eleccions a la nació catalana segueixen el seu curs, a Madrid, el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no para de fregar-se les mans cada vegada que els polítics de Catalunya no saben oferir res més, per ara, que una profunda divisió entre ells, que endarrereix una i altra vegada el procés del dret que tenen el pobles a l’autodeterminació. És a dir, l’acció per la qual un poble decideix lliurament el seu futur polític i que ha de passar més aviat que més tard per les urnes. Estem parlant d’una veritable democràcia i de lleis fetes a favor de la llibertat i de la dignitat de la persona humana, no de lleis promulgades en contra de la llibertat i de la dignitat de la persona humana. No de lleis fetes només a favor del poder absolut, de l’autoritarisme i dels interessos particulars dels més forts i poderosos.

   La independència de Catalunya només la pot decidir i la decidirà el poble català i tots els ciutadans que formen la nació catalana. No existeix cap altra camí, davant la manera de ser i d’actuar dels governs nacionalistes espanyols. Ja ho ha dit recentment l’expresident Aznar: “Los nacionalistas son malos gobernantes y organizan grandes líos”. Ja veiem el gran “lío” en el que han situat Espanya els governs nacionalistes espanyols. En l’actualitat i en el decurs de la penosa i tràgica història d’Espanya, governada per dictadors i per governs centrals, centralistes i nacionalistes espanyols amb poder absolut. Els governs nacionalistes de la Catalunya solidària i pagadora no enfonsen Espanya -nació de nacions-, al contrari, l’aguanten perquè no caigui del tot.

   Mentre el govern del ‘Partido Popular’ es frega les mans davant els esdeveniments que han portat a la situació política actual de Catalunya, i que van reaparèixer i iniciar, de manera estrepitosa, d’ençà l’any 2006 quan els jerarques del ‘Partido Popular’ van presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment-, un 8% del PIB, és a dir, 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat central. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions -la mateixa quantitat del pressupost del Ministeri de Defensa, mira com són les coses!- hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat retallades. I encara les que s’acosten des del govern central. A la nació catalana l’espremen com una llimona i la pela també. No volen deixar ni l’esquelet. Per què el govern central del ‘Partido Popular’ no fa públiques les balances fiscals? Democràcia no és aplicar la transparència i l’aplicació d’aquesta, viure en democràcia? Si no és així, una nació de nacions com és Espanya, mai per mai podrà aixecar el cap.

   El Parlament de Catalunya va aprovar a finals de juliol una resolució sobre un nou model de finançament que busca posar fi al brutal espoli fiscal que, any rere any, pateix Catalunya. CiU, ERC i ICV-EUiA van defensar que el govern català ha de poder administrar la caixa dels imposts dels ciutadans de la nació catalana. El PSC va donar suport a mitges a aquest model, perquè es va abstenir en el punt clau sobre com s’han de gestionar els tributs.

   El mes de març passat un informe elaborat pel govern de la Generalitat de Catalunya, estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009.

   La Generalitat té un llast molt important a les seves finances i d’aquí a finals d’any té uns venciments de deute de 5.755 milions. Però amb el concert econòmic o el pacte fiscal tot seria diferent. Tot això ha estat i ho és avui més que mai, bona part de les causes d’un independentisme latent i cada cop més fort. També ho és la defensa, protecció i promoció -immersió lingüística- de la llengua catalana, en els territoris que per la seva història, llengua i cultura formen part dels Països Catalans. 

   Una qüestió. En el decurs d’una entrevista de Manel Fuentes -El matí de Catalunya Ràdio-, amb motiu de les darreres eleccions catalanes, la candidata del PPC, Alicia Sánchez Camacho, va dir que parlaria amb el president Rajoy per tal de que l’actual 8% del PIB català que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya, fos rebaixat fins un 4%. Hi ha parlat amb el president Rajoy? Es tracta només de propaganda electoral?

   La Catalunya pagadora i solidària no pot acceptar de cap manera l’enfonsament de la seva sanitat pública, no pot acceptar de cap manera l’enfonsament de l’educació pública, ni els serveis socials, ni les entitats i associacions que treballen per ajudar als més necessitats, als pobres, als marginats; ni les entitats i associacions que treballen a favor dels deficients psíquics, minusvàlids…; ni la cultura, la recerca i la investigació, etc. Totes aquestes aspiracions i deures cap a els ciutadans de la nació catalana, volem que siguin els millors d’Europa i amb els professionals millors, ben preparats, ben tractats i responsables. I tot això es podria aconseguir amb els 16.000 milions d’euros en imposts que paguen els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, un 8% del PIB. Cal posar fi al brutal espoli fiscal que pateix Catalunya.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:v1tUX1O40GY

—————————————————————————————————

 El Deure i la Glòria

   <<Els problemes del món no podran ser resolts per els escèptics o els cínics, els quals horitzons estan limitats per les realitats més evidents. Necessitem homes i dones que puguin somniar coses que mai han estat, i preguntar, per què no?…>>. (President John F. Kennedy, visita a Dublín, Irlanda, 28 juny 1963).

   El 29 de juny de 1963, durant l’acte d’acomiadament de la seva estimada Irlanda, llegia un poema: “Aquest és el rierol de Shannon que guspireja amb resplandor, que guspireja amb resplandor, silenciós a la llum del matí, Oh!, paisatge fascinant, així torna de llargs viatjes, d’anys d’exili, anys de dolor, per veure de nou el rostre del vell Shannon, per veure les seves aigües dansarines”.

El riu Shannon

   <<Bé, tornaré per veure de nou el rostre del vell Shannon i m’emporto al marxar cap a Amèrica a tots vosaltres amb mi…>>.

     El presidente Kennedy no podria tornar mai més a la seva estimada Irlanda. Cinc mesos més tard era assassinat a Dallas (Texas), víctima d’un complot.

      Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:pKLjSudFY_8

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Durant el regnat de Joan I (1387-1396), en un clima pre-renaixentista, l’escola de medicina de Lleida rebé la permissió de disseccionar un cadàver humà cada tres anys. El desvetllament d’una major consciència científica fou progressiu. Si la substitució de l’alquímia per la química va ésser un fet irreversible a partir dels estudis de Robert Boyle, ‘The Sceptical Chemist (1661), amb John Dalton (1766-1844) renasqué  la teoria atòmica, gràcies a la qual es passà de la tesi unitària de la matèria a una altra que cercà la seva multiplicitat. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin període transcorregué després de la ‘Pesta Negra, del 1348?

   LA CITACIÓ de la setmana.-  “La televisió és la violació de les multituds”. Jean-François Revel.

————————————————————————————-

    Any 2006, amb les firmes recollides pel ‘Partido Popular’ contra l’Estatut de Catalunya, referendat pels ciutadans de Catalunya i Llei Orgànica, d’obligat compliment. (Fotografia: http://ccaa.elpais.com).

 Anys més tard: la resposta

                                               ****************

    El senyor Mariano Rajoy, president del govern central espanyol centralista i nacionalista espanyol, va manifestar en un míting electoral i amb el to de predicador apocalíptic que ens té acostumats -predica allò que no creu, perquè fa tot allò que diu que no farà- que l’independentisme és “un disbarat de dimensions colossals” i que no està disposat a aceptar la secessió de cap territori “de cap manera”. Separatisme que els jerarques del ‘Partido Popular’ són els primers en fomentar i expandir d’una forma extraordinària.

   El que va ser un “disbarat de proporcions gegantines i  colossals” fou, l’any 2006, -Catalunya no ho oblidarà ni que l’infern es congeli- el recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, i més tard amb recusacions continuades de part dels seus membres -es tractava d’aconseguir la pitjor de les sentències- contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Autonomia…? Quina classe d’autonomia? Una autonomia de pantomima? Una pallassada? Si de veritat es vol viure i actuar amb democràcia, tota veritable autonomia consisteix en l’aplicació de la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Els Estatuts d’Autonomia així com la Constitució s’han de reformar de tant en tant seguint els canvis,  moviments socials i aspiracions del poble en tota societat moderna i progressista, sinó ens fan retornar a l’Edat de la Pedra via l’immobilisme governamental i col.lectiu.

   Mai per mai els jerarques del ‘Partido Popular’ havien d’haver portat la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- al Tribunal Constitucional. Una reforma revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, el Congrés, el Senat, sancionada per el rei i referendada per els ciutadans de la nació catalana. A Europa ni als Estats Units d’Amèrica es podria acceptar semblant disbarat.

   No només hi vàren portar l’Estatut, si vàren sentir empesos els ciutadans de la nació catalana que el van referendar. Abans d’aquest fet tan lamentable, perillós i d’una aixafada del poder legislatiu per part del poder judicial, va tenir lloc la campanya  de recollida de signatures arreu de les nacions d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut i que molts dels espanyols signants deien a la premsa que era per “anar contra Catalunya”. I de tot aquest maremàgnum organitzat pel ‘Partido Popular’, després a l’oposició, per tal d’aconseguir més vots dels espanyols -sempre contra Catalunya- en va sortir el boicot en contra dels productes catalans. 

   Aquí va començar el gegantí i colossal foment de l’independentisme a Catalunya. Així ho haurien de reconèixer els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’, però, el poder absolut fa perdre els sentits en la manera de pensar, parlar, discursejar, actuar i governar. I totes aquestes coses que la Catalunya pagadora i solidària no va voler començar i que s’ha esforçat considerablement per intentar arreglar, repercuteixen a Europa i en el món. I no pas per culpa de l’independentisme, sino per culpa dels qui l’han fomentat i el segueixen fomentant.

   La nació catalana ja ha començat el camí cap a l’autodeterminació. Acció per la qual un poble decideix lliurament el seu futur polític. A les urnes. El dret dels pobles a l’autodeterminació. Milions de ciutadans de Catalunya ja han expressat les seves aspiracions i el seu suport. L’Onze de Setembre de 2012, Diada Nacional de Catalunya, a Barcelona, el món sencer ho va contemplar. Amb anterioritat, 10-J 2010, a Barcelona, manifestació davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

   Ara, és la nació catalana qui té la paraula. A les urnes!!!

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreça de vídeo següent: d394Y_a-awA

——————————————————————

**************************************************

  El Deure i la Glòria

“L’altre dia vaig llegir en un diari que el senador Goldwater va demanar suport a les classes obreres davant dos mil homes de negocis d’Illinois. He vingut avui aquí per demanar el suport de les classes obreres a un programa per els Estats Units”. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

   (AFL-CIO: American Federation of Labor y Congress of Industrial Organizations)

 <<Em sento content de venir a aquesta Convenció, i crec que l’AFL-CIO en aquesta Convenció, i mirant cap a endarrere, contemplant molts anys d’aquest segle, pot sentir-se ple d’orgull de tot quan ha realitzat; ple d’orgull de la seva labor total, no només en benefici del comandament del treball nord-americà, sinó en benefici dels Estats Units com a nació. I no ha estat ni és simple casualitat… Amb la vostra ajuda i suport, amb la vostra preocupació, treballem per  millorar a tot el conjunt de ciutadans dels Estats Units>>.

   <<I aquí, en els Estats Units, hem estimulat la integració de les escoles en dos cents trenta vuit districtes, dels teatres en cent quaranta quatre ciutats, dels restaurants en cent vint-i-nou ciutats i de cafeteries en cent llocs més, al mateix temps que s’estàn prenent mesures per obrir les portes als nostres ciutadans en les terminals de transports, en els llocs de votació i ens les ocupacions públiques i privades>>.  

   <<I, finalment, treballem per a reforçar l’economia dels Estats Units mitjançant la llei de Desenvolupament de l’any 1961, mitjançant la llei d’Urgència per Obres Públiques de 1962, i mitjançant la llei de Desenvolupament i Formació de la Mà d’Obra també de 1962>>.

   <<Hem incrementat la capacitat i desitjos de la indústria per a contractar treballadors mitjançant la més ampla i prometedora llei d’Expansió Comercial de tota la nostra història, comptant per això amb la llei de Reformes Urbanes, i amb un crèdit de mil milions de dòlars als petits comerciants>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963. El 22 de novembre seria assassinat a Dallas (Texas).

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:oOd4m0fCJ0s

————————————————————————————-

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Metges cèlebres foren Jaume d’Agramunt (m. 1350), mestre de la universitat de Lleida i autor d’un ‘Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats’, escrit arran de la ‘Pesta Negra’ del 1349; Abraham ben David Caslar (m. 1377), jueu de Besalú, tractadista així mateix sobre pestilència; Joan Jacme, de Lleida (m. vers 1384), canceller de l’escola mèdica de Montpeller, metge de Pere III i dels papers d’Avignó. etc. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Durant el regnat de quin rei, l’escola de medicina de Lleida rebé la permissió de disseccionar un cadàver humà?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Només és digne del seu poder el que el justifica dia rere dia”. Dag Hammarskjöld.

————————————————————————————-

    Un aspecte especialment brusc i significatiu de la dictadura espanyola -Espanya és un país de dictadures- del jerarca d’un Directori militar nomenat pel rei Alfons XIII, Miguel Primo de Rivera, ‘capitán general de Catalunya’ (13 setembre 1923-28 de gener de 1930), fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions ‘todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo’ dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc… 

   Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

   Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

   Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català era tenia una tendència innata a deixar-se emmetzimar per ideees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració dels fets. Apropant-nos-hi més, es pot observar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fruit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte. No hi hagué, doncs, una estricta i pura arbitrarietat o gratuïtat, com es podria deduir d’una primera impressió. Així, mentre es prohibien ballades de sardanes o cursets de català, es permetia la publicació de tota mena de llibres en català; al costat d’una censura -certament aclaparadora, però no pas anul.ladora- sobre la premsa de Barcelona, hi hagué innombrables suspensions i tancaments de publicacions comarcals; posar propaganda en català en capses de llumins o en rètols de botigues era delictiu, però no així fundar editorials o revistes exclusivament catalanes. I mentre la llengua esdevenia el problema central en la qüestió de la guia del Col.legi d’Advocats, ni la llengua ni els continguts ho foren en la publicació de la ‘Història Nacional de Catalunya’, de Rovira i Virgili. Es va suprimir ‘La Mainada’, publicació periòdica jovenívola i va autoritzar-se la ‘Revista de Catalunya’. La llista, anecdòdita o categòrica, es podria allargar. També podien adduir-se exemples contraris, però no desmentirien del tot aquest caràcter tolerant per a les activitats culturals minoritàries i l’actitud molt més severa envers les manifestacions populars i divulgadores.

   Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afergir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se.

   Paral.lela a aquest intent de desnacionalització, hi hagué una reacció activa que constantement trobà nous camins i noves alternatives. De fet, molts dels actes que hem esmentat com a repressius venien es resposta d’actituds catalanes insubornables. (Ulisses, 11).

   Actituds catalanes insubornables!

  Encara faltava per arribar el cop d’estat del general Franco contra la llibertat, la democràcia,  el govern legal i votat a les urnes de la República i, com a conseqüència d’aquest acte bàrbar de sedició, la guerra ‘incivil’ espanyola, la cruel dictadura (1936-1975) del general Franco i del franquisme i un milió de morts i els perseguits.

Catalunya, la nació catalana ha dit, prou!!! 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: iq0OZ2HvGHE, sUu_7zqjBV8

————————————————————————————–

   El Deure i la Glòria

   <<¿Quina classe de pau busquem? No una ‘Pax Americana’ imposada en el món per les armes d’Amèrica…>>(President John F. Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

Nens morts a Gaza. Una guerra salvatge, inhumana i d’extermini de la raça humana. No li cau la cara de vergonya president Obama? Nobel de la Pau? De quina classe de pau?(Image source page: http://www.taringa.net).  

   <<Quina classe de pau busquem? No una ‘Pax Americana’ imposada al món per les armes d’Amèrica. No la pau de la tomba ni la seguretat de l’esclau. Estic parlant de la pau veritable, la classe de pau que fa que valgui la pena viure a la Terra; la pau que permet als homes i dones i a les nacions creure i confiar i construir una vida millor per els seus fills; no simplement pau pels americans, sinó pau per a tots els homes i dones; no simplement pau en els nostres dies, sinó la pau per a tots els temps… 

 <<Quan els camins de l’home agraden al Senyor -dieun les Escriptures- Ell fa que fins i tot els nostres enemics estiguin en pau amb ell>>… Els Estats Units, com el món sap, no començaran mai una guerra. No volem la guerra. No esperem ara una guerra. Aquesta generació d’americans ha tingut ja suficient -més que suficient- de guerra, d’odi i d’opressió. Romandrem preparats si altres la desitjen. Romandrem alerta per tractar d’evitar-la. Però també contribuirem per construir un món en pau on els dèbils estiguin segurs i els forts siguin justs. No estem sols davant d’aquesta tasca ni desesperançats del seu èxit. Confiats i sense por, continuem treballant, no cap a una estratègia d’anihilació sinó cap a una estratègia de pau>>. (President John F. Kennedy, Universitat Americana, Washington D.C., 10 juny 1963>>.

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:UUjJa9jnynA

————————————————————————————-   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Sovint, els astròlegs i astrònoms eren alhora metges, dits físics atrament. La medicina, de bella tradició enaltida per figures com Arnau de Vilanova, fou objecte, sota Pere III, d’una intensa i àmplia dedicació, sempre dins un galerisme de connotació aràbiga, glossat i enriquit per conceptes i pràctiques autòctones. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser l’autor d’un ‘Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats’, escrit arran de la ‘Pesta Negra’ del 1349?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Hi han dos tipus de vianants: els ràpids i els morts“. Thomas Robert Dewar.

————————————————————————————-

 Assemblea parlamentaria del Consell d’Europa

 Mentre els governs autonòmics i de les nacions d’Espanya del ‘Partido Popular’ fan tot el que poden per fer deixar al ras de terra la llengua catalana, el Consell d’Europa amonesta l’Estat espanyol -nació de nacions constretes i amargades-, per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària. Mentre els governs autonòmics del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, fan tot el que poden per esborrar la legislació que en els Països Catalans -per idioma, història i cultura- té com a finalitat protegir la llengua catalana, els experts del Consell d’Europa -diari El Punt Avui, 27/10/12- reclamen més jutges i funcionaris catalanoparlants.

   És un fet incomprensible en un país democràtic i de normalitat política. Cada dia ho llegim i veiem als mitjans d’informació. Continuades trifulgues a les illes Balears on el president, José Ramon Bauzà, ‘Partido Popular’ -no podia ser d’una altra manera- sembla que no té res més a fer, que deixar de banda tota protecció i utilització de l’idioma català. Que si ara una enquesta, que si ara una altra per tal d’aconseguir que la llengua catalana desaparegui de l’Administració i de l’ensenyament escolar o els ciutadans es sentin descoratjats de parlar la seva llengua. Pel que fa al seu aprenentatge -la llengua materna- sembla que els primers ciutadans de les illes siguin ara els darrers.

 El Consell d’Europa renya Espanya per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària

  Al País Valencià, Alberto Fabra, mira quina curiositat!, també del ‘Partido Popular’, l’oferta d’ensenyament en català “és insuficient” a secundària i en la formació professional. L’informe del comitè d’experts del Consell d’Europa, constata que “poques vegades un alumne ha estudiat en català durant tota l’etapa escolar”. Per això, demana a les autoritats informació “sobre les mesures previstes per atendre la demanda de català a l’educació mitjana en el futur”. El document també exigeix que el sistema abrace també l’etapa universitària i que s’estenga per tot el territori i no sols sobre les zones catalanoparlants. A més, critica la implantació del model trilingüe obligatori, que ha suposat la desaparició del model d’immersió lingüística sorgit de la llei d’Ús i Ensenyament amb resultats més que notables, tal com constaten nombrosos informes. 

   Per això van fer tancar les antenes dels repetidors de TV3 del País Valencià? Què fan en un calaix del Congrés de Diputats les més de 650.000 signatures dels ciutadans que han demanat la reobertura de les emissions en llengua catalana de TV3? Totes les nombroses i grans cadenes de televisió en llengua castellana es poden veure al País Valencià i, per què no una en català? La Constitució espanyola, protegeix les llengües minoritàries i la llibertat d’expressió? Quina classe de democràcia és aquesta?

   També a l’Aragó on governa el PP, mira quina casualitat!, la fòbia del ‘Partido Popular’ contra el català, ha arribat fins a l’extrem de que la nova llei de llengües defineix a la nostra llengua com a “aragonès oriental”. Volen canviar el nom de la llengua catalana parlada per més de 10 milions de persones. Una agressió lingüística que ens fa recordar les maleïdes dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco. Si el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, es dediqués a combatre amb eficàcia l’origen i les causes dels gairebé 5 milions de treballadors i joves espanyols sense feina, en lloc de combatre la protecció i ús de la llengua catalana -i no aconseguiran res- el vot dels espanyols que van votar el ‘Partido Popular’ serien millor aprofitats.

   El Consell d’Europa, l’organització paneuropea que agrupa 47 països que sumen 800 milions d’habitants, ha exigit a l’Estat espanyol que “canviï la legislació per deixar clar que les autoritats judicials, civils i administratives a les comunitats autònomes conduiran els processos en les llengües cooficials quan alguna de les parts ho demani”. Els seus experts també es queixen que fer gestions en català, èuscar o gallec en l’administració estatal, ja sigui en una comissaria o a les oficines d’Hisenda, és complicat, perquè sovint els funcionaris no el parlen.

   També falla l’atenció sanitària en català, segons els inspectors del Consell d’Europa que han viatjat a l’Estat i han interrogat governs i associacions lingüístiques per comprovar si es compleix o no la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va entrar en vigor el 2001. L’informe, aprovat recentment a Estrasburg, detecta “deficiències” en l’ús del català, “especialment davant els òrgans administratius i judicials de l’Estat”. I és que “l’actual sistema de mèrits i rotacions dels jutges, juntament amb el marc jurídic actual, no garanteix que els processos judicials en llengües cooficials es puguin posar en pràctica”, segons que informa el diari El Punt Avui, 27/10/12.

   El resultat és que només el 13% de les sentències i resolucions es redacten en llengua catalana, en dades del 2011 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per capgirar aquesta tendència, el Consell d’Europa reclama al govern espanyol que prengui “totes les mesures legals i pràctiques necessàries” per garantir que una “proporció adequada” del personal judicial a Catalunya conegui la llengua pròpia del país. I el mateix passa amb la resta de l’administració pública estatal, on l’ús del català “de vegades es veu dificultat per la manca de personal” que el parla. Si no es produeix un gir de 180 graus, “els usuaris se sentiran desencoratjats de parlar la seva llengua”, alerta. A Estrasburg tampoc no agrada gens la guerra lingüística que Madrid fa a les autonomies “en matèries com l’educació o els mitjans audiovisuals”, en les quals “la cooperació encara és problemàtica”. Per tot plegat, els experts del Consell d’Europa recomanen la promoció de programes de formació i contractació que fomentin el coneixement de les llengües minoritàries.

   Si el Consell d’Europa amonesta Espanya, nació de nacions, pel que fa a la protecció i ús del català, èuscar o gallec, és que les coses no funcionen bé i quelcom greu està passant.  Vergonya, senyors, vergonya! Doncs, qui té por de la consulta i de que els ciutadans de Catalunya expressin la seva voluntat amb pau i democràcia? 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

   I7Z2gUh3fJg

————————————————————————————-

   El Deure i la Glòria

<<Tota nació té el dret a governar-se per ella mateixa, de ser lliure davant la imposició i coacció externa, d’emmotllurar la seva pròpia economia i la seva societat d’acord amb la voluntat del poble>>. (President John F. Kennedy, Universitat de Costa Rica, San José, 20 març 1963).

  <<Allò que Franklin Roosevelt deia al poble americà vos ho repeteixo ara: aquesta generació d’americans -vostra generació- té una cita amb el destí. Estem consagrats a quatre principis fonamentals en aquest hemisferi en l’Aliança per el Progrés. El primer, és el dret de tota nació de governar-se per ella mateixa, de ser lliure de la imposició i coacció externa, d’emmotllar la seva pròpia economia i la seva societat d’acord amb la voluntat del poble>>.

   El segon, és el dret de tot ciutadà individual a la llibertat política; el dret d’expressar les seves pròpies opinions, d’adorar a Déu segons les seves creences, d’escollir el govern que el guiï, i d’abolir-lo quan ja no serveix per a les necessitats de la nació.

   I tercer, el dret a la justícia social, el dret de tot ciutadà de participar en el progrés de la seva nació. Això significa terra per els sense terra i educació per aquells als qui s’els nega avui dia en aquest hemisferi. Això vol dir que les institucions caduques que perpetuen els privilegis han de deixar el pas lliure. Vol dir que tant els rics com els pobres deuen compartir la càrrega i l’oportunitat de construir una nació>>. (President John F. Kennedy, Universitat de Costa Rica, San José, 20 març 1963).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: nYzp5gR2HCQ

————————————————————————————-

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Etapa florent de les arts i de la recerca medievals fou el llarg regnat de Pere ‘el Cerimoniós’, protector de la cultura, literat ell mateix i prologuista d’obres científiques, com ara unes ‘Taules astronòmiques’, del 1381, en què intervingué Jacob Corsuno, jueu andalús establert a Barcelona a instància del propi rei. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Els astròlegs i astrònoms eren alhora metges i físics?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “La cara del mal és sempre la cara de la necessitat total”. William Burroughs.

————————————————————————————-

UNA IMATGE

A redós de la tempesta?

Palamós, Costa Brava, Baix Empordà, foto: E. Figueras  

————————————————————————————-

(Fotografia: http://www.diariodenavarra.es)

   Any 2006. Temps de gran il.lusió i esperança per la progressista i solidària nació catalana. Manuela de Madre (PSC), Josep Carod Rovira (ERC) i el després cap de l’oposició, Artur Mas (CiU), el dia de l’exposició davant el Congrés de Diputats, del text de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i on va ser aprovada la seva acceptació a tràmit abans d’entrar a la Comissió deliberant. El text de la Reforma de l’Estatut va ser aprovat i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment. El recurs del ‘Partido Popular’ davant el Tribunal Constitucional, va ser l’inici de l’inestabilitat actual i del creixent augment de l’independentisme a Catalunya. Què han fet, que fan per trobar-hi una solució?

    Cada any un 8% del PIB català s’aporta a l’Estat i no té retorn, és a dir, uns 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat. Això, les facultats de raciocini humà no ho poden entendre ni acceptar en una democràcia del segle XXI. Ara, si parlem de feudalisme i caciquisme -hi ha grups polítics de la dreta i ultraconservadors que s’entesten a augmentar les diferències entre classes socials- que patrocinen anar cap a enrere, i el xoc entre progrés i retrogradació és més que visible. Evident. Les manifestacions al carrer dels ciutadans de les nacions, Comunitats Autònomes (?) i ‘regiones’, bullen.

   El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, les agrupacions o ens que li són afins així com el conservadorisme més radical, disposen de temps més que suficient per organitzar campanyes, actes, esdeveniments, etc., per manifestar, entre altres opinions, acusacions i paraulades, que l’espoli fiscal contra la nació catalana per part de l’Estat espanyol, és una quimera. Però, per demostrar-ho, els dels ministeris d’Hisenda i d’Economia no tenen temps per fer públiques unes veritables balances fiscals.

   No en saben res de la ciència matemàtica a favor del progrés humà. No en saben res de les veritats matemàtiques d’una gran exactitud i precisió. No en volen saber res dels instruments matemàtics i aritmètics. Doncs, així, les esborrin del mapa! “¡Que inventen ellos!” (Miguel de Unamuno). La transparència i la forma d’actuar democràtica sí que són una quimera. Quan es desperten, als països europeus i als EUA ja han fet tota la feina. Espanya, la darrere d’Europa. Mentre, l’espoli fiscal ofega el progrés econòmic i social de la nació catalana, de la Catalunya ‘pagadora’. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat. Un 8% del PIB català. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades. Si Catalunya paga, per què els altres s’han d’espavilar? I si no, per què es posen tant nerviosos i es mostren tant espantats quan la nació catalana vol decidir lliurament el seu futur polític?

   Any 2006. Intent democràtic, de justícia i des de la convicció de la solidaritat, de minvar i apaivagar l’espoli fiscal. El després líder de l’oposició Artur Mas (CiU), Carod Rovira (ERC) i Manuela de Madre (PSC), -se’n recorden?- vàren presentar davant el Congrés de Diputats el text de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat i aprovat pel Parlament. Posteriorment va ser acceptat a tràmit pel Congrés, debatut en Comissió parlamentària, ‘retallat’, aprovat pel Congrés, el Senat, sancionat pel rei, ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment. El ‘Partido Popular’, després a l’oposició, que ja havia portat a terme per tot Espanya una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut, el va portar davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. Recusacions de magistrats, quatre anys per emetre sentència en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, el resultat: una primera manifestació a Barcelona d’un milió i mig de persones -10-J, 2010- i una altra -11 Setembre 2012, Diada Nacional de Catalunya- amb més de 2 milions de participants. Els ciutadans de la nació catalana diuen, prou!, i demanen anar a les urnes -democràcia veritable- per expressar ‘el dret dels pobles a l’autodeterminació’ i ser un nou Estat d’Europa. És la resposta a l’incompliment per part del govern central del ‘Partido Popular’, d’una Llei Orgànica d’obligat compliment: la de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És la resposta a quan en una nació de nacions com és Espanya, el concepte de ‘separació de poders’ -legislatiu, executiu i judicial- d’un govern sobirà no sigui fortament independent.

Els ciutadans de la Catalunya ‘pagadora’, els ciutadans de la nació catalana diuen prou!

   Incompliments amb el que estableix en matèria d’inversions l’Estatut d’Autonomia (?) de Catalunya: el mes de març passat un informe elaborat pel govern d’Artur Mas estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. El govern d’Artur Mas esperava que almenys els 219 milions d’euros de l’addicional tercera corresponent a l’any 2009, a més de l’establiment d’un calendari per el pagament dels 759 milions d’euros de l’addicional tercera del 2008, que s’havien d’haver abonat a la Generalitat l’any 2011. Els comptes disminueixen la dotació en inversió estatal fins als 1.403 milions d’euros contra els 2.543 milions pressupostats l’any 2011. Pel que fa al fons de suficiència, els pressupostos preveuen per Catalunya una partida de 1.753,25 milions d’euros, un 4,7% menys respecte a l’any 2011.

   El mes de juliol passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució sobre un nou model de finançament que busca posar fi al brutal espoli fiscal que pateix Catalunya, és a dir, uns 16.000 milions que paguen els ciutadans de Catalunya ‘pagadora’ i no tenen retorn des de l’Estat.

   A on han anat a parar? A on van a parar? Molt discurs electoralista; molta paraulada electoralista, però, on és el diàleg? On són les converses provinents d’una política intel.ligent? El president Artur Mas es va desplaçar a La Moncloa. Per què el president Rajoy no ve a la Generalitat? La nació catalana ja no pot esperar més.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:E9JxJ4b97GM

—————————————————————————————————

  El Deure i la Glòria

Enfrontament entre el president Kennedy i els magnats del petroli

<<Ha arribat el moment d’actuar. No ens podem permetre el luxe de ser titelles i triganers>>. (President John F. Kennedy, Congrés dels EUA, Washington D.C., 24 Gener 1963).

 La indústria petroliera americana disfruta veritablement d’un extraordinari poder polític. Quan Kennedy va entrar a la Casa Blanca, el sistema fiscal americà i, per damunt de tot, el sistema de ‘reserves’ havien permès a alguns homes de negocis de la indústria petroliera com H.L. Hunt amassar, en uns pocs anys, una fortuna per arribar a la qual Rockefeller havia necessitat mig segle i una gran dosi de paciència. Aquests privilegis especials vàren constituir una irregularitat internacional i li van costar a la nació varis milions de dòlars cada any. (James Hepburn).

   Amb anterioritat, mentre els beneficis obtinguts a l’estranger per les firmes americanes quedaven subjectes a la taxació impositiva americana, els beneficis de companyies subsidiàries subjectes a imposició local (excepte en els paradisos fiscals) quedaven sotmeses a imposts en els EUA, quan els seus dividends eren repartits a les companyies directores en els EUA. La ‘llei Kennedy’ va acabar amb aquest règim ja que les subsidiàries registrades en paradisos fiscals quedaven subjectes als imposts americans tant si els seus dividends eren repartits a les Companyies directores com sinó.

   Pero la segona mesura adoptada per Kennedy va ser molt més important i infinitament més perillosa. Afectava no només a les companyies amb inversions a l’estranger, sinó també a totes les companyies que, d’una o altra forma es beneficiaven de l’estatus privilegiat de la indústria petroliera. Es proposava la discussió del principi i de les tarifes dels privilegis fiscals, el mal ús dels dòlars procedents dels imposts i la ‘reserva’. En el cas de ser acceptada, el sistema complet damunt del qual s’assentava l’imperi del petroli quedaria minat.

   El 24 de gener de 1963 el president Kennedy va declarar, en la presentació del seu projecte de llei al Congrés: <<Ha arribat el moment d’actuar. No ens  podem permetre el luxe de ser titelles i triganers>>.  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:aAVAJ6mwBVE

————————————————————————————-     El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre els segles XIII i XIV, excel.lí l’obra de Leví ben Gersom (Perpinyà, 1288-1344), metge, matemàtic i astrònom, el primer tractadista europeu de trigonometria plana. Astrònoms cèlebres pels seus almanacs i taules astronòmiques foren Pere Gilbert (Barcelona, segle XIV), constructor així mateix d’una esfera celest; Dalmau Sesplanes (Perpinyà, ?-Barcelona, vers 1383); Bonet Bonjorn, jueu perpinyanès del segle XIV, etc. Les grans obres dels jueus catalans solien aparèixer en català, hebreu i llatí. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- El rei Pere ‘el Cerimoniós’, va ser protector de la cultura?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “L’edat difícil és el període que va des del naixement fins a la mort”. F. Elgocy.

————————————————————————————-