La nova frontera

      Amb referència al segrest de les dues cooperants de Metges Sense Fronteres (MSF), la madrilenya Blanca Thiebaut i la catalana, de Palafrugell, Montserrat ‘Mone’ Serra, s’ha demanat prudència i discreció. També, que cal anar amb peus de plom. Perfecte. Expliquen que la discreció va ser una de les claus de l’alliberament dels tres cooperants catalans de Barcelona Acció Solidària segrestats a Mauritània i tant la Generalitat com l’Estat estan decidits a seguir el mateix protocol. Perfecte. Però, els segrestadors ho han tornat a fer-ho. Ningú sap qui són, però hi han tornat. I, aquesta vegada, dues noies. Així han tingut menys risc i l’impacte és més gran. Aquesta és l’altra cara de la recompensa que reben els cooperants per entregar part de la seva vida als qui necessiten, de manera desesperada, ajuda per sobreviure. De fet, en aquest cas, les organitzacions no governamentals que treballen a la zona ja fa temps que es queixen de l’empitjorament de la seguretat en aquest camp, que aquest any ja ha acollit més de 460.000 refugiats que “fugen de la fam, la sed i dels conflictes armats de la regió”.

   La consigna que circula entre els governs català i espanyol i entre tots els actors implicats en la resolució del segrest de dijous (13-10-11) al camp de refugiats de Dadaab, a l’est de Kenya, -el més gran del món-, és de que” cal anar amb peus de plom”. La pregunta que em faig i també als governs africans, europeus i dels EUA i als del maleït complexe militar- industrial, és de quí proporciona el ‘plom’ a tots aquests milers de grups de “guerrers” escampats arreu del continent africà? Un exemple: el 17 de gener de 1961, uns dies abans de la presa de possessió de John F.Kennedy, el president Eisenhower va pronunciar la seva alocució final del seu mandat en la qual avissava de la perillosa influència del complexe militar-industrial dels Estats Units. Va dir Eisenhower que l’existència de l’esmentat complexe hauria de compartir una profunda vigilància i tutela activa per part de la ciutadania, per tal de que la finalitat del complexe militar-industrial romani d’acord amb els principis de llibertat i democràcia als quals necessàriament han de servir. Això ho deia un president republicà.  El poden veure i escoltar les seves pròpies paraules: IHnq4zvvSe4.

      L’any 1962, el president Kennedy, va decretar un embargament d’armes a Sudàfrica, per què no ho fan els flamants i comediants presidents d’avui? Es malgasten milions de dòlars en tota classe d’armament sofisticat i milers de persones de la seva pròpia raça es moren de gana. I els infants i els nens? Són preguntes que per a la seva pròpia ingenuïtat no tenen resposta, o per el reflex persistent de la cara més inhumana, cruel i satànica del capitalisme salvatge. Ja n’hi ha prou, home! És clar que és just, raonable i necessàri que la indignació exploti cada vegada amb més força arreu del món. I hem de tenir molt clar que, ademés d’exigir, també hem de ser responsables. 

   Blanca i Montserrat, gràcies per la vostra tasca a favor de la Família de la Dona i de l’Home. Gràcies per la vostra tasca humanitària a favor d’una veritable pau. Desitjem i demanem la vostra ràpida alliberació.

   Tantmateix fem extensiu tot el que hem dit als tres cooperants segrestats la matinada de dissabte, quan un grup armat va irrompre al camp de refugiats de Tindouf (Sàhara). Els espanyols Ainhoa Fernández, Enric Gonyalons i la italiana Rossella Urru. President Obama, president Sarkozy, primer ministre britànic David Cameron, cancillera Angela Merkel, president Putin…moguin el cul dels seus flamants i milionaris despatxos i facin quelcom útil perquè aquests cooperants segrestats siguin alliberasts immediatament.

————————————————————————————-

El vídeo

    Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:  nzvpnsHjA1A     

————————————————————————————

Dures realitats de pobresa i injustícia social

   <<Basem la nostra comuna esperança en un millor futur sobre l’Aliança per el Progrés. Aquesta esperança vol aconseguir un hemisferi on cada dona i home tingui suficient per a menjar i oportunitat de treballar; on cada nen pugui estudiar i cada família trobar una llar decent. Tenim esperança d’aconseguir un hemisferi en el qual totes les dones i homes, des del negre americà fins l’indi de la planura, es pugui alliberar dels lligams de la injustícia social, lliures de seguir el camí que ells mateixos hagin elegit, lliures per participar en els fruits del progrés…>> (President John F. Kennedy, davant l’Associació Inter-Americana de Premsa, Miami Beach, Florida, 18 de novembre de 1963, quatre dies abans de ser assassinat a Dallas (Texas).

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Malgrat la intervenció de l’Església romana -que no veia amb bons ulls el comerç amb els musulmans i condemnava expressament el tràfic de diversos productes: esclaus cristians, vaixells i material nàutic, aliments de primera necessitat-, les relacions comercials amb el nord d’Àfrica no cessaren, mal fossin encobertes per una important i complexa xarxa de contraban. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- La presència catalana a l’illa de Sardenya, quan va començar?

   EL LEMA de la setmana.- “El secret de l’èxit als negocis consisteix a saber alguna cosa que ningú més coneix“. Aristotélis Onassis.

————————————————————————————- 

El president màrtir, de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover va ser vexat, torturat a Madrid i assassinat, el 15 d’octubre de 1940, -avui fa 71 anys- a mans del feixisme franquista, en el Fossar de Santa Eulàlia del castell militar de Montjuic, desprès del “enterado” del dictador Franco. No va voler una venda als ulls i abans del seu assassinat va exclamar: <<Assassineu un home honrat. Per Catalunya!>> <<Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer!>>. No ho podem oblidar mai per mai.  

————————————————————————————-             

    Paraules de la ministra Carme Chacón: <<Espanya té 4 llengües i això no és problema, és una riquesa. A Catalunya seguirem fent servir el català sense posar en perill cap altra llengua perquè el castellà aquí no corre perill”. I tant que no!, són els conservadors tant diferents d’altres països europeus, la dreta, l’ultradreta i el nacionalisme espanyol únic, els qui utilitzen Catalunya -l’Estatut, la llei d’educació, la llengua…-, per aconseguir vots mitjançant la crispació i el malestar contra la nació catalana. No tenen ni han tingut mai un programa electoral, tampoc cap interès en enaltir la democràcia i el desenvolupament real de les autonomies, que són una farsa mentre no ens puguem governar mitjançant les nostres pròpies lleis.

   El català sí corre perill davant el poder esclafador dels principals mitjans audiovisuals com la televisió i el cinema, tots en castellà. Tots els canals de televisió que es veuen a Catalunya són en llengua espanyola, així mateix, les principals emisores de ràdio. Pel que fa al cinema, de cada cent pel.lícules només 3 són en català. Es parla d’un 35 per cent per a l’any 2017, no sé si la dictadura del PP i del PSOE, haurà ja prohibit per decret l’idioma català. La misèria dels governs espanyols fa pena. Panorama desolador també a la premsa escrita, tots els diaris i revistes en castellà. Ben pocs en la llengua de la nació catalana. El castellà, a Catalunya, mai no ha estat -i menys avui- en perill. Al món el parlen 400 milions de persones i a Europa és llengua oficial a 21 països. El català, sí que està en perill. I cal fer un gran esforç col.lectiu per mantenir-lo fort i que no desapareixi. La defensa de la pluralitat nacional de la qual parla la Constitució -Espanya és una nació de nacions- és una quimera. També la llengua catalana està sotmesa a una gran presió davant els milions d’emigrants que només parlen espanyol, tot i l’esforç que molts d’ells fan per parlar i aprendre el català. Els tenim que ajudar a aprendre’l.

   La ja candidata socialista s’ha preguntat perquè tenim una dreta espanyola tant anticatalana. I s’ha respost: “Hi han dos tipus d’anticatalans. Uns són fruit de la ignorància. Els altres són producte de la mala fe, són la dreta reaccionària. Catalunya molesta als cacics, als que es volen aprofitar dels altres”. Encara hi han cacics a Espanya? Quina vergonya! També hi ha els de l’orgull malaltís i descarrilat, els de la supèrbia que tracten Catalunya com el barri de la perifèria. Hi ha, també, els espanyolistes unionistes que es pensen que parlar castellà fa més fi i no poden suportar la llengua catalana. Ah! i els centralistes nacionalistes espanyols que volen unes autonomies de pandereta i llencen totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol.

   Ni uns ni els altres, ens faran desviar-nos d’ensenyar a les escoles, parlar i protegir l’idioma de la nostra nació mil.lenària i governar-nos per les nostres pròpies lleis. A les properes eleccions generals del 20-N, la nació catalana hem d’anar en massa a votar per el catalanisme, la llibertat, la justícia social, el progrés i una veritable i plena autonomia. Res, res i res de vots anul.lats o en blanc. Vots a favor de la nació catalana i el seu dret a decidir. Prou a l’espoli fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals. Un 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. La justícia, calla? El Consell d’Europa, calla? El Defensor del Pueblo, calla? El Senat, calla?… 

   El divendres, amb motiu de la reunió del ple del Consell Social de la Llengua Catalana, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va afirmar que “el progrés de la llengua catalana des de molts punts de vista va endavant, però hi ha interrogants importants”. El president Mas va recalcar que “independentment de la posició que es tingui al conjunt de l’estat espanyol hi ha unes línies vermelles entre les quals hi ha l’idioma”. Mas va avisar que si s’ataca el català el govern en farà “casus belli”.

La Llei d’Educació de Catalunya, perseguida per el PSOE i  el PP. Catalunya no és una autonomia, perquè no es pot governar per les seves lleis. Sense autonomia i sense poder administrar els impostos que paguen els ciutadans de Catalunya, forma part de la gran farsa espanyola que ens porta cap a l’ofec social i econòmic.

————————————————————————————- 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:kWm0gqsjuoI

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els mercaders catalans en treien monedes d’or: <<Els dinars que batien diversos sultans els enlluernaven>>, car el país català, en aquell segle XIII, no coneixia gran cosa més que peces de plata i de billó.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’Església romana, veia amb bons ulls el comerç amb els musulmans?

   EL LEMA de la setmana.- “El gran enemic de la democràcia és la militarització del pensament polític”. Fernando Morán.

————————————————————————————-

      Amb refereixo a Sitting Bull (1831-1890), respectat cap nadiu americà de la tribu sioux. Bob Kennedy, candidat per el partit demòcrata a la presidència dels EUA, -assassinat a Los Angeles (California), l’any 1968- deia que els primers ciutadans d’Amèrica eren, ara, els últims. Es referia, és clar, als pobles indis. Hi he pensat quan a Catalunya -nació poc respectada a dintre i a fora-, les entitats socials afectades pel retard en els pagaments per part de la Generalitat, asseguren que es troben en “estat de xoc”. Els primers ciutadans d’aquest país, són ara els darrers. Sense cap respecte. Amb refereixo a la gent gran, als nostres ancians. Fins i tot, s’ha decidit per part de la Taula del Tercer Sector, crear una comissió de seguiment per evitar el que molts centres afectats per l’endarreriment dels pagaments hagin de tancar. 

   El president Jonh F. Kennedy fa un petó al front del seu pare, malalt com a conseqüència d’un vessament cerebral. El president, va presentar al Congrés el seu projecte “Medicare”, pla esperat des de feia temps que permetria a les treballadores i treballadors americans contribuir a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de, com succeïa fins al moment, veures obligats -una vegada gastats els seus estalvis per la jubilació-, a anar a cercar ajuda de la caritat pública o privada. Quan la votació es va perdre al Senat, per 52-48, el president es va dirigir immediatament al país sencer mitjançant la televisió , explicant que <<aquesta era una derrota nefasta per a totes i cadascuna de les famílies americanes>> i que seria un punt clau a la campanya electoral de la tardor. Malgrat a aquesta derrota concreta, durant l’Administració Kennedy es va aprovar  més legislació sanitària i mèdica que en qualsevol altre moment de la història americana, incloses lleis molt importants sobre la salut mental, deficients psíquics, les escoles de medicina, la seguretat i control dels productes farmacèutics, construcció d’hospitals, lluita contra la polució de l’aire i l’aigua, i altres. De totes maneres, el president Kennedy mai es va alliberar de la desilussió que li va causar aquesta concreta derrota (52-48) en el Senat. Les despeses de l’hospitalització del seu pare, va dir Kennedy als líders legislatius durant un esmorçar junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no disposaven de la fortuna de la familia Kennedy, suportar tals càrregues financeres.

  Els ancians de la nació catalana, malalts i dependents, els de les residències i molts altres que han hagut de treballar molt dur la major part de la seva vida i en circumstàncies difícils, tenen que passar per aquesta situació d’insseguretat i espant. Ells i les seves famílies. Pares, mares, avis i àvies que per tirar endavant als seus i a la societat que els hi ha tocat viure, s’han esforçat i pagar impostos. A més a més, han hagut de cuidar els seus néts perquè els pares puguin anar a treballar per tirar endavant la família i el país. Escoltin, el 75% de la facturació de les entitats són les nòmines i que el greu problema d’aquesta situació és que no es poden deixar d’atendre als usuaris. Saben què és donar de menjar a la boca a un ancià amb demència senil o Alzheimer? Saben què és haver-ho de fer amb una manxa semblant a les de donar injeccions, perquè el malalt no es pot empassar el menjar? I quan vomita? I posar-los al llit? o escoltar els seus crits i laments?…

   No dic nació perquè un poble que calla i tolera aquesta cascada de retallades i impagaments a tort i a dret, té molt poc de nació. I més quan a cap altra autonomia de l’Estat, passa el mateix. Això sí, aeroports sense avions; autovies i autopistes estùpidament radials sense tràfic; línies de tren d’alta velocitat -superiors als EUA-, sense passatgers; duplicitat de ministeris i ja veurem que passarà amb l’anomenat Corredor del Mediterrani que, tant si com no, es pretén fer-lo passar per Castella on només es trasportaràn un 4% de les mercaderies. Obra faraònica i un malbaratament de cabdals públics que fa vergonya i clama al cel.

   I el que més clama al cel i és una vergonya espanyola és l’espoli fiscal que patim els catalans: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals  Un 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. I més i més retallades a tort i a dret. No pararàn fins a enfonsar del tot,  la Sanitat Pública de la nació catalana.

   Escoltin, una fita clara i contundent: a les properes eleccions generals del 20-N, Catalunya ha de deixar establert mitjançant milions i milions de vots, que vol ser una nació independent. I, per damunt de tot, aconseguir, mitjançant milions i milions de vots, que el partit únic nacionalista espanyol -el “Partido Popular”- no guanyi a les eleccions del 20-N. Seria un cataclisme per a les nacions d’Espanya i per Espanya sencera.  

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: DCPZvxlvFZ8

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La presència dels mercaders catalans a l’Àfrica Menor -el nord d’Àfrica- començà a fer-se sentir durant el segle XIII i aconseguí el seu màxim auge a la primeria del segle XIV en què va envoltar-se d’una complexa organització mercantil. Aquesta expansió catalana provocà complicacions de caràcter polític en el si de la cancelleria reial, car en aquella època les terres nord-africanes eren vistes per la corona i la noblesa com a països a conquerir. Les relacions polítiques determinaren les relacions mercantils. Els productes més sol.licitats pels catalans eren el cuir, les pells, la llana i els cereals; en contrapartida, els musulmans n’obtenien teixits, matèries primeres de tintoreria, oli, fruita seca i articles de quincalleria. (Ulisses).

Els comtats catalans

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què enlluernava als mercaders catalans?

   EL LEMA de la setmana.- “Mai no és tard per no fer res”. Jacques Prévert.

————————————————————————————-

   La ministra Salgado té por de deixar d’apretar massa les femelles pel que fa al dèficit de la Generalitat de Catalunya, perquè això no incomodi a les altres autonomies. O ‘regiones’ perquè això d’autonomies mai ho havien estat ni demanat. Faltaria més! Catalunya sí era una autonomia desprès tancada, perseguida, menyspreada i assassinada per el cop d’Estat del general i dictador Franco. Més encara, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluis Companys, afusellat pel feixisme franquista. Encara és l’hora que han de demanar perdó per aquest assassinat infame.

   La Generalitat ja va retallar un 10 per cent del pressupost amb l’objectiu de reduir el dèficit i ha previst ajustar-lo al 2,66 a finals d’any. Així, el govern català haurà de presentar un pla de reequilibri per als pròxims tres anys. Mas-Colell ha advocat per un ajustament progressiu i ja es va comprometre a assolir els llindars marcats per Madrid. Només faltaria! Madrid continuarà “con el seguimiento permanente de la evolución de las cifras y las medidas” que emprèn el govern de Mas per a reduir la despesa. O sigui, retallades a tort i a dret perquè les famílies dels treballadors, jubilats i malalts romanin més engoixats, trepitjats i indignats, mentre veuen les retencions de cal déu sobre les seves nòmines i pensions. Escoltin, en el cas de la sanitat pública, ja fa 43 anys que pago la seguretat social. I els pagaments a les mutualitats? I encara retallen més? Tant babaus ens creuen? Què volen, una revolució?. O no volen recaptar amb justícia social, o això és l’actuació d’una Administració contrària als principis de la democràcia -reforma de la Constitució sense consultar als ciutadans-, i de la sobirania del poble. Què és això de suprimir tants impostos als rics i als poderosos? Els grans grups econòmics i empresarials han fet un esforç real i suficient per a reduir aquesta vergonyosa i indigna taxa d’atur? Veiem números. Què passa amb els “patriotes” que porten els diners a paradisos fiscals?

 Paradisos fiscals, paradisos de la corrupció més nefasta i indigna: culpables. Defraudadors fiscals: culpables. Governs que callen i atorguen: culpables. Oposició que calla i atorga: culpables. Els directius d’entitats financeres amb forats econòmics més gran que la capa d’ozó: culpables…

   Des del Govern central de Castella, insisteixen que Catalunya ha de complir amb l’1,3% i que junt amb Castella-la Manxa són els dos únics territoris que es troben en aquest “impasse”. Però, la ministra Salgado manté que no avançarà els 1.450 milions del fons de competitivitat. Faltaria més! I mentre els retalladors continuen amb la seva tasca brutal, roman sobre la taula l’espoli fiscal que patim els catalans: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals. Un vergonyós 10% del PIB català, espoli únic al món. Espoliats i agenollats, fins quan?

   Es carreguen entitats financeres i d’estalvi, però, abans, emplenen les seves alforjes amb milions d’euros. On és la justícia en aquest Estat que anomenen de dret? On és la vergonya? Tanta corrupció hi ha a Espanya?

————————————————————————————-

 El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’ adreça de vídeo següent: BtWDGmzy0fs

————————————————————————————- 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- “Aquest rei En Jacme d’Aragó fo lo pus bell hom del món; que ell era major que altre hom un pam, o era molt ben format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara e vermella e flamenca e el nas long e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents belles e blanques que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells rossos semblants a fils d’or, e grans espatlles, e long cos e delgat, e els braços grossos e ben feits, e belles mans, e longs dits, e les cuixes grosses, e les cames longues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus longs e ben feits…E fo molt ardit, e prous de ses armes, e fort, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son e tota sa voluntat de guerrejar ab sarraïns”. (Bernat Desclot, Crònica, 1283-1288, cap. XII, fragment). Ulisses.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins eren els productes més sol.licitats pels catalans a el nord d’Àfrica?

   EL LEMA de la setmana.- “El somni és una altra vida que acompanya la nostra vida”. Marc-Alain Descamps.

————————————————————————————-

   He canviat el títol. Hi volia posar el de ‘naturalitat i exemplaritat’, però, he pensat que, potser, m’entendrien millor. O no. Repassant alguns articles que fan referència al recent Vilareal 0 – Barça 5, he pogut copsar que el terme ‘perfecció’ era el més abundant dintre una mar de lletres. Està vist que el Barça és l’ídol del moment. Lleigim: <<el Barça el va ventilar amb una facilitat tant insultant que el va convertir en anècdota>>. <<…va ser un vendaval contra un Vila-real que va convertir-se en una joguina>>. <<El català se la va jugar el dia que menys defenses tenia per convertir el Vila-real en un equip innocu>>. <<Va fer dels de la Plana Baixa un equip que en el minut 15 ja havia claudicat>>. <<El Vila-real no veia pilota>>. <<Era tanta la disbauxa de talent dels blaugrana que els de Garrido deambulaven pel camp sense saber quina línia havien de tallar>>. <<El de Santpedor continua acreditant que possiblement és un dels millors motivadors del món>>…Queda clar que, desprès de perdre el partit i llegir l’endemà els diaris, el doble teló del gran escenari esportiu et cau al damunt i t’aixafa del tot. Són coses del futbol, diuen.

   De ben segur, però, que els crítics i entesos en futbol vàren veure, tot i el 5 a 0, algunes o moltes imperfeccions en el joc blaugrana. Com que no vaig veure el partit i no entenc res de futbol, -només m’agrada jugar al futbolí-, com Déu mana que no puc obrir boca pel que fa a tècniques, jugades i reglaments. Només una cosa i ‘des de fora del camp’. La perfecció no existeix. És com una pastanaga que es posa davant d’una mula: poc importa l’esforç que fem, és impossible d’arribar-hi. El Barça pot créixer, progressar, construir, ensenyar, motivar, guanyar, però, mai ser perfecte. De manera que, s’esforci per a ser el millor, que és millor que ser perfecte. (Foto: El Placard “H”).

————————————————————————————-

El vídeo

   El somni que no morirà mai. El valor de no oblidar. Heroi blaugrana. Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:nn7J_RQ-IYQ

————————————————————————————-

JFK: <<Més practicants i menys espectadors>>

   ————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La recopilació de les ordinacions, usos i costums marítimes i comercials que tingué autoritat de llei, coneguda amb el nom de ‘Llibre del consolat de mar’, no rebé la redacció definitiva fins al segle XIV. Arribà a adquirir tanta autoritat, que a tota la Mediterrània fou respectat com a font de dret marítim comercial fins a l’aparició dels codis moderns. Als Països Catalans, mantingué la seva vigència fins a la promulgació del codi de comerç espanyol, l’any 1829. (Ulisses 11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Bernat Desclot, en la seva ‘Crònica’ (1283-1288), cap. XII, escriu un fragment referit a l’aspecte físic del rei Jaume I de Catalunya-Aragó. Algú tindria a bé donar-nos a conèixer l’esmentat fragment?

   EL LEMA de la setmana.- “La vida s’ha de viure, i no passar-la discutint sobre ella”. Isabelle Adjani.

————————————————————————————-

Agraïment

   A les 38 visites procedents d’Alemanya que, fins al moment, han entrat a aquest Blog.     Mai més i a cap lloc del món. Visca la llibertat! Visca la democràcia! Visca la dignitat de la persona humana!.

————————————————————————————- 

   Des de fora del camp i més encara des de fora del terreny de joc, les coses es veuen diferent. I si no ets aficionat al futbol, la comprensió i opinió poden ser d’una diversitat prismàtica. Des d’aquest terreny o, des de fora de joc, vaig quedar impressionat a l’escoltar i llegir les paraules de Cesc Fàbregas el dia de la seva presentació sobre la gespa del Camp Nou, davant d’uns 35 mil aficionats. A fora n’hi havia molts més que vàren escoltar-lo i, em refereixo a tots aquells que no som aficionats al futbol i que, afortunadament, podem canviar de dial o de canal davant l’allau de retransmissions futbolístiques amb coets i petards inclosos. Tot i que cada vegada és més difícil. Emprenya molt que, un dia sí i l’altre també, no es pugui veure ‘El Cafè de la República’ amb Joan Barril a Catalunya Ràdio o un altre programa a una altra emissora. Facin una cadena només per esports.

   “…Mai no he deixat de seguir el Barça ni d’estimar-lo”. “Sé que per part del club era difícil confiar en algú que va marxar de la casa. I que hi ha gent que no m’ho perdonarà mai, que a partir d’ara em demanarà el doble, però estic mentalitzat per donar el màxim, fins a l’última gota de suor pel Barça.” “Sé que estic molt mal acostumat, perquè a l’Arsenal ho jugava tot. Aquí, en canvi, vinc a compartir amb els millors del món i estic preparat per fer el que calgui…” “Només que pogués afegir alguna cosa més a aquest gran equip, ja en tindria prou.” Un record pel seu anterior entrenador, “Wenger és un home especial. Per a mi sempre serà un pare, m’ho ha donat tot en el món del futbol i mai tindré prou paraules per a agrair-l’hi. Si sóc aquí, en gran part és gràcies a ell. Si l’Arsenal vol continuar endavant, ha de ser amb ell, perquè és el millor.” I unes paraules per Guardiola, “És un gran entrenador. Té un futbol que m’agrada molt i crec que puc aprendre’n moltíssim d’ell. Estaré a la seva disposició per al que calgui…”

   Frases que, al marge de que no puguis arribar a entendre fàcilment el que significa aquesta universal apoteosi pel fet de còrrer esparverats rere una pilota, expressen una profunda estimació cap a l’esport del futbol i a aquelles persones que han confiat en la teva trajectòria esportiva o empresarial i, en el cas de Cesc, en l’empresa on ara treballa: el Barça. Estimar, sentir-se estimat i ben tractat. No puc deixar de pensar en la grandesa de les empreses de la nació catalana -els manca fer molts gols per, damunt de tot, crear llocs de treball-, amb treballadors que les estimin com a cosa pròpia i sentir-se estimats per l’empresa. Tots en podríem anomenar alguna. Preguntin, per exemple,  als treballadors de la Caixa d’Estalvis i Pensions. Els hi costa molt deixar-se fer un gol. Els qui ja s’han retirat, ho saben molt bé. Com el Barça -expliquen- és el millor equip del món, ho podríen ser les empreses catalanes petites i grans. Tots formem part de la mateixa nació. El públic ho reconeixeria molt més.  

Llevar-se aviat, treball, disciplina, companyerisme, entrega, estimar a l’empresa i als treballadors…exemple per avui i per les generacions futures.  (Fotos Blog Taco de Jara i pàgina de Cadenaser).

————————————————————————————- 

El vídeo

   L’esport de saber riure en la política. Romandre al costat del poble. Ser fidel a un mateix. Transmetre confiança a la nació. Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:mXDLLUOxmsY

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’any 1283, Pere el Gran donà als homes de la mar de València el privilegi de fer elegir dos cònsols, el dia de Nadal. El nom de cònsol, doncs, fou formalment aplicat per primera vegada a València.

   LA PREGUNTA de la setmana.- De què tracta el ‘Llibre del consolat de mar’?

   EL LEMA de la setmana.- “Compra només el blat que vegis amb els teus ulls, no el que encara està per germinar”. Mika Waltari.

————————————————————————————-

.

   Un escenari amplíssim obert a la claror del cel i a la verdor de la natura, com el de la Diada Nacional de Catalunya és, per vocació exemplar, obert al cor i a la ment de tots els ciutadans de Catalunya i al món. “I am a catalan” va dir, l’any 1971, el músic i català universal, Pau Casals, davant el ple de les Nacions Unides. I que Catalunya era una de les nacions més antigues del món on, mil anys enrere, ja si parlava de pau. Per la Diada, diem al món que som catalans i que estimem la pau, la llibertat i la democràcia. Volem una veritable autonomia, aquella per la qual ens podem governar per les nostres pròpies lleis, no per les imposades des de la nació castellana. Nosaltres som la nació catalana, des de fa mil anys. Doncs, clar, que tenim raó.

   Hi ho fem amb mitjans allunyats de qualsevol confrontació. La música, el cant, el ball, la poesia, la lectura de texts dels més grans escriptors de Catalunya en vàren ser una mostra. Enguany, tres “estrellats” cuiners catalans hi van dir la seva. Jaume Subirós (Motel Empordà, de Figueres); Carme Ruscalleda (Sant Pau, de Sant Pol) i Joan Roca (El Celler de Can Roca, de Girona). En Subirós, en la seva prosa, va traspassar fronteres i va fer esment, també amb llengua cervantina, del gaspatxo -“gazpacho” en castellà i “gaspacho” en portuguès- tradicional del sud d’Espanya i Portugal.

   El nostre camí és el de la concòrdia, el treball, l’autonomia plena, la democràcia i la llibertat. Hi ho fem ja des de l’escola on totes les nenes i nens aprenen a parlar, llegir, escriure i jugar en català i en castellà. Acaben els seus estudis dominant les dues llengües. Aprenen a compartir i a estimar-se sigui quin sigui la seva condició social i el color de la seva pell. Un general i dictador espanyol deia que “había que bombardear Barcelona cada 50 años”. A la nació catalana ens hem estimar més acollir a la dignitat de la família i de la persona humana. Als nouvinguts procedents de diverses terres del món que, estem convençuts, ajuden i ajudaran encara més al progrés de la nostra estimada nació. Tots en serem beneficiaris. Molts d’ells ja parlen també català i això ens colma d’orgull, al mateix temps que demanen treball per a tothom.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: AYuVKbEPgoc

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Consolat de Mar fou la principal institució específicament mercantil de la baixa edat mitjana dels Països Catalans. Cal cercar els seus orígens en la corporació gremial barcelonina anomenada Universitat de Prohoms de la Ribera, legalitzada el 1258 per Jaume I, la qual aprovà unes Ordinacions de la Ribera marítima de Barcelona per tal de regular la navegació comercial. D’ençà del 1282, hi ha constància, a Barcelona, de l’elecció de dos magistrats amb jurisdicció sobre determinades causes marítimes i mercantils. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin privilegi donà, l’any 1283, Pere el Gran als homes de la mar de València?

   EL LEMA de la setmana.- “Les coses d’aquest món són més bones com més senzilles”. José Luis Martín Descalzo.

————————————————————————————-

El 20 de juliol del 2006, el cap d’Estat, el rei Joan Carles I, va sancionar la llei de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català. <<Jo vinc a sancionar…>>. Què passa, doncs?. Això és un Estat de dret? Tanc poc respecte es mereixen el Congrés de Diputats, el Senat, el Parlament, el rei d’Espanya i els ciutadans de Catalunya? Què és això, una dictadura?

   No és el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya qui “podria liquidar l’Estat de dret”, són els jerarques del “Partido Popular” els qui vàren començar a “liquidar-lo” quan van empènyer i dirigir a tot Espanya la campanya contra l’Estatut, entesa per a la gran majoria d’espanyols contra Catalunya. Quan vàren fer mans i mànigues per impedir que Endesa i Gas Natural es poguessin fusionar en una gran empresa nacional -antes alemana que catalana- i vés per on, ara resulta que és italiana i de l’òrbita Berlusconi. Quan vàren llançar l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional -caducat-, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i referendat per el poble català, és quan vàren començar a “liquidar l’Estat de dret”. Una liquidació que es va fer prou patent quan les recusacions cotra membres del TC que no eren afins a la voluntat del PP, van arribar fins al paroxisme. Posteriorment, membres del TC, caducat, vàren explicar les enormes pressions a que van estar sotmesos. Tots els ciutadans que creien en la democràcia i en l’Estat de dret, van romandre astorats. Quan la Generalitat de Catalunya va demanar al PP la retirada del seu recurs contra l’Estatut, no va ser escoltada. Els conservadors, la dreta i l’ultradreta, com que no tenen cap programa electoral, van tirant de beta atiant el conflicte contra Catalunya per aconseguir els vots de tots aquells ciutadans que no són informats degudament. El vot de la por i les informacions malèvoles de la premsa cavernícola que atia el foc contra Catalunya.

   Vàren començar a “liquidar” l’Estat de dret” quan els jerarques del PP van expulsar TV3 del País Valencià, tot un espectacle digne de règims dictatorials. Aquest fet és un greu atac contra l’Article 20 de la Constitució Espanyola: <<Se reconocen y protegen los derechos a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A la producción y creación literaria, científica y técnica. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión.El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa. Respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España>>. Quan, davant del tancament de TV3 a València, aquests drets no són reconeguts ni protegits, és quan es comença a “liquidar” l’Estat de dret. A propòsit d’això, què passa amb la ILP Televisió sense Fronteres que va arribar al Congrés acompanyada de 651.650 signatures, superant àmpliament les 500.000 que reclama la llei? No hi diu res el ple de la cambra baixa? Això és democràcia i un Estat de dret?

Se’ns està acabant la paciència. Per què hem d’esperar?

   El cap de l’oposició i candidat “únic” del PP a les properes eleccions generals, Mariano Rajoy, diu amb relació a la sentència del TSJC en contra de l’exemplar i veterà sistema educatiu català reconegut i protegit per la Constitució, que <<la meva posició és que es compleixi la llei en aquest cas i en qualsevol altre>>. Catalunya és una autonomia reconeguda i ampara per la Constitució i l’Estatut referendat pel poble. Els ciutadans de Catalunya, -no són ni volen ser babaus-, saben que una veritable autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, no per les imposades des de fora i que no tenen res a veure amb les aspiracions de progrés dels ciutadans de Catalunya. Creu, Rajoy, que voler imposar a Catalunya una autonomia de “pandereta”, és propi d’un Estat de dret? El president de la Generalitat té el deure i l’obligació de protegir les lleis de Catalunya i més quan, en el cas present, -educació, ensenyament i llengua pròpia marginada- ampara la Constitució. El president Artur Mas ho ha dit molt clar: <<Per molts intents que es facin per marginar el català, el govern de Catalunya és mantindrà fidel i dempeus per a preservar la nostra cultura i la nostra llengua, que és més que centenària>>. Mas ha assegurat que el govern i ell com a president de la Generalitat defensaran de forma inequívoca el model lingüístic del país i les escoles perquè <<l’idioma es pugui mantenir com a nervi de la nostra nació>>. El president, s’ha mostrat convençut que darrera les institucions hi haurà <<tot un poble sencer>>. Un poble amb coratge, valentia i decisió. Finalment, creu Mariano Rajoy que l’espoli fiscal, -únic al món-, que pateix el poble català, 60 milions d’euros diaris, 22.000 milions d’euros anuals que surten de Catalunya per a no tornar, un vergonyós 10 per cent del PIB català i una tercera part dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, és propi del que vostè anomena Estat de dret? I és propi d’un Estat de dret actuar de la manera que Zapatero i Rajoy han actuat per reformar la Constitució? Vergonya, senyors, vergonya!

   Deixin, d’una vegada, d’utilitzar la crispació política davant l’esforç, el treball, la pau, la concòrdia i l’autonomia de Catalunya per a obtenir els vots que mai per mai aconseguiran. Ni que l’infern es congeli.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: muTMLuGWrp8 . Visca Catalunya lliure! Visca la llengua catalana! Per la nostra història i per el nostre futur.

————————————————————————————-

La flama de la llibertat, la justícia, la pau i el progrés del poble,  que no s’apagarà mai per mai.

————————————————————————————-—-    El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La importància extraordinària de Mallorca dins el complex comercial català comportarà que el sector terciari es convertís en l’eix de tota l’economia balear. No ha de sobtar, doncs, que, com recorda el mateix Antoni Rivera, <<quan aquest eix féu fallida, cap a mitjan segle XV, se’n ressentís tota l’estructura econòmica illenca i arrossegués amb la seva caiguda la manufactura i àdhuc l’agricultura>>. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Algú ens podria explicar que va ser el Consolat de Mar? 

   EL LEMA de la setmana.- “Un flirteig és un romanç a ritme accelerat. Un romanç és un flirteig a ritme lent”. Billy Wilder.

————————————————————————————-

   Ineptitud, manca d’iniciativa i submissió. Aquesta serà l’herència del president Rodríguez Zapatero a les ja “constretes” nacions d’Espanya, si el Congrés de Diputats i el Senat li donen suport per reformar la Constitució amb l’objectiu d’establir una regla que garanteixi l’estabilitat pressupostària. No és això, “presidente”. No utilitzi el nom de la Constitució i tot allò que representa, en va. No és pas d’aquesta manera que s’aconsegueix una estabilitat del pressupost, en relació tant amb el dèficit estructural com en el deute. Per augmentar la demanda i aixecar l’economia, la funció més útil del Govern no és llançar-se a un programa d’augments excessius en la despesa pública, sinó expandir els incentius i les oportunitats per la despesa privada. La nostra elecció pràctica no és entre un dèficit per reducció d’impostos i un superàvit pressupostari. És entre dos classes de dèficits: un dèficit crònic d’inèrcia o un dèficit temporal de transició resultant d’una reducció dels impostos, destinat a aixecar l’economia, augmentar les rendes per impostos i aconseguir…un pressupost amb superàvit. És a dir, un programa de déficit pressupostari destinat a estimular l’expansió econòmica. Aquest pla consisteix en alleugerir la pressió fiscal sense una baixada corresponent a la despesa pública. Una reducció d’impostos, exencions tributaries a les inversions i un augment simultani en la despesa pública per incrementar la demanda i estimular el consum.

   Amb el que vostè proposa, junt amb el PP, comdemnen Espanya, a les nacions que la formen i a les futures generacions, a ser els “Kunta Kinte” d’Europa. El cul-de-sac, junt amb Grècia i Portugal, d’una economia imperialista -el kaiser encara guanya batalles-, que per el seu afany de beneficis i menyspreu cap a la classe treballadora, ens van imposar una moneda única per l’engreixement dels qui sempre es volen sortir amb la seva. Multimilionaris, milionaris i obesos de poder. Com que ara la gallina dels ous d’or ha fugit corrents, cal donar cops de fuet. I qui els rebrà? Els ciutadans dels països “vagos” com diu la cancillera Merkel que, a cop de reforma constitucional, -molt sospitosa a dos mesos abans de les eleccions-, es veuran comdemnats per sempre al subdesenvolupament de tots els serveis públics. Sanitat, educació, medi ambient, recerca i investigació rebràn les pitjors garrotades. I no en parlem d’algunes “malvades” autonomies. Es tracta d’ofegar Catalunya i, de passada, la llengua catalana. Si els de, “España va bien”, d’Aznar es van repartir tot el pastís del totxo i de les empreses de serveis, ara, amb Zapatero -de dretes- i Rajoy -ultraconservador-, ens convertirem amb els esclaus de “Metrópolis”.

  Metrópolis

   Zapatero fa el que li diuen els seus assessors influenciats pels “lobbys”. Ja ho hem vist, -a dos mesos abans de les eleccions-, amb la rebaixa del 8 al 4% de l’IVA per la compra de vivenda nova. Tornem al totxo. Però no fa cas dels seus inspectors i subinspectors d’Hisenda quan li diuen que el frau fiscal a Espanya es situa al voltant del 23% del PIB, deu punt per sobre de la mitjana europea (13%). Això vol dir que es perden 241 mil milions a causa del frau fiscal. Això si que és un crim! Mentre, Zapatero i Rajoy, volen reformar la Constitució per deixar als espanyols en calçotets i als catalans sense. No veuen que el que cal és una profunda revisió del sistema fiscal espanyol i la transformació de l’Estat de les “falses” autonomies en un de federal, fort, just i progressista? Però, per això, necessitem polítics amb coratge.

   I que avui votin NO, en el Senat, a aquesta reforma de la Constitució que s’ha fet tant malament, sense referèndum, i a dos mesos de les eleccions generals.

   L’article present és continuació del publicat el dia 13-08-2011 titulat, “Una reforma tributaria per posar fi als abusos del capitalisme salvatge” (II). Als Estats Units d’Amèrica els impostos no eren i no són els mateixos per a tothom. El president Kennedy va quedar atònit quan va saber que, dels 19 americans els quals ingressos passaven dels 5 milions anuals, 5 no vàren pagar impostos sobre la renda en absolut l’any 1959 i que cap dels 14 restants havia estat gravat pel tipus corresponent a la base de 5 milions, i que, el 1954, un americà amb una renda anual de 2 milions no havia pagat ni un cèntim d’impostos. Exemples com aquests abundaven. En la majoria dels casos, tals excepcions escandaloses eren el resultat de les múltiples deduccions i escapatòries que oferia el sistema tributari a certes companyies, especialment de la indústria del petroli. Les coses no han canviat i  ja veiem els resultats.

   Kennedy estava determinat a posar fi a tals abusos. El que el president volia, no era simplement una reducció temporal dels impostos, sinó una revisió profunda del sistema fiscal americà. El que no han fet ni Aznar, ni Zapatero i, molt menys, Rajoy. Vergonya, senyors, vergonya! La classe treballadora i els pensionistes són els qui ho tenen que pagar tot. I ara, una Espanya miserable per decret constitucional.

   Alguns homes de negocis estaven molt menys interessats en la salut de l’economia americana, que en el nivell dels seus beneficis. El 18 de novembre de 1963, quatre dies abans del seu assassinat, el president Kennedy va presentar el seu informe econòmic davant la Cambra de Comerç de Florida:

   <<Per primera vegada en molts anys, en els darrers 18 mesos el nostre índex de creixement excedeix al de França i al d’Alemanya. Això és degut a que, com la revista “Fortune” senyalava recentment, els beneficis de les societats a Amèrica està ara en augment molt més ràpidament que els beneficis de les societats americanes en l’estranger…

   <<Per el proper mes d’abril, amb l’ajuda indispensable del projecte pendent de reducció d’impostos, els Estats Units navegaran amb els vents de la més llarga i forta expansió econòmica en temps de pau de tota la història de la nacio>>.

   I va conclure:

   <<Em dono compte de que alguns homes de negocis que només volen que s’els deixi sols, que el Govern i la política no es posin amb els seus assumptes, que el balanç i els beneficis de les seves societats siguin més importants que el balanç mundial de poder o l’índex nacional d’atur. Però espero no avençar-me a l’època si els recordo aquell passatge de “Conte de Nadal”, de Dickens, en el qual Ebenezer Scrooge, aterroritzat davant el fantasma del seu antic soci, Jacob Marley, i espantat per la narració del seu incesant vagar, crida: <<¡Però tu sempre vàres ser un bon home de negocis, Jacob!>>, i el fantasma de Marley, amb les seves cames agafades per cadenes de llibres de comptabilitat i caixes fortes, respon: <<Negocis? L’home era el meu negoci. La caritat, la misericòrdia,  l’indulgència i la benevolència eren el meu negoci. Els tractes del meu comerç no eren sinó una gota d’aigua en l’immens oceà del meu negoci>>.

   Ebenezer Scrooge (Jim Carrey) del “Conte de Nadal”, de Charles Dickens.

    El president John F. Kennedy, al qual li quedaven quatre dies de vida, doncs seria assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963, va finalitzar el seu informe econòmic davant la Cambra de Comerç de Florida, amb aquestes paraules:

   <<Membres i invitats de la Cambra de Comerç de Florida: treballem a la Casa Blanca o en l’Edifici de L’Estat, a la indústria o en el comerç, l’home és el nostre negoci. I si treballem amb harmonia, si comprenem els problemes de cadascú, les responsabilitats que cada un de nosaltres comporta, després amb tota seguretat prosperarà el negoci de l’home. I els vostres fills i els meus aniràn cap a endavant en un món més segur i en el qual existeixin oportunitats per a tots ells…>>

   Però molts homes de negocis eren indiferents a l’harmonia, als problemes de l’home, al futur dels seus fills i a Charles Dickens. Quatre dies després, el president Kennedy aterrava a l’aeroport Love Field, de Dallas (Texas). No existeix odi més fort que els dels <<nobles bandits>>.

   El 26 de febrer de 1964, -tres mesos després de l’assassinat de Kennedy-,  el Congrés va aprovar la Llei 88-272 que reformava el Còdi de Recaptació d’Impostos de 1954. A cap de les 128 pàgines d’aquesta Llei es pot trobar la disposició sobre <<evitació de certes desigualtats>>que demanava JFK.

   En el proper capítol parlarem de Warren Buffett, l’home de negocis que ocupa el tercer lloc d’entre el més rics del món.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:4yhSzjmNjjI

   ———————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com sia que l’agricultura illenca no era en condicions d’assegurar un abastament de productes bàsics, des de gairebé el primer moment calgué importar-ne: així els grans procediren de la depressió central del Principat i de la vall de l’Ebre; més endavant, però, després de la conquesta de Sicília, arribaren cereals sicilians i també del nord d’Àfrica.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin va ser l’eix de tota l’economia balear?

   EL LEMA de la setmana.- “La ciutat no és una jungla d’asfalt, sinó un zoo humà”. Desmond Morris.

————————————————————————————-

Nota

   Els visitants dels BLOGS del diari EL PUNT AVUI que tinguin a bé participar en “la pregunta de la setmana”, ens pleurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de la Caixa de Pensions.

————————————————————————————-