La nova frontera

   No disposo de cap referència de que el gran poeta andalús, Federico García Lorca, (Fuente Vaqueros 1898-Viznar 1936), hagués estat a Palamós per passar-hi l’estiu o escriure algun dels seus profunds i populars poemes, si que en tenim de les seves estàncies a la casa de Salvador Dalí, a Port Lligat (Costa Brava-Catalunya) amb el qual mantenia amistat des de l’any 1919 quan es vàren conèixer a la residència d’estudiants de Madrid. Tenim referències de l’estada a Palamós del famós escriptor, Miguel de Cervantes Saavedra, que es recullen en un episodi de la novel.la  -La Galatea- i com no -molt més recent, a principis de 1960- de l’escriptor nord-americà, Truman Capote, conegut arreu del món per el seu llibre que narra un fet tan verídic com terrorífic, que el va titular -A sang freda- i que va escriure durant la seva estada a Palamós. Més tard s’en va fer una pel.lícula dirigida per Richard Brooks, l’any 1967. Les referències palamosines d’aquest darrer escriptor han estat commemorades i, fins i tot, reviscudes de manera escènica, car és en el llibre de Màrius Carol, -L’home dels pijames de seda-, on són explicades de manera contundent. I un altre periodista i escriptor nord-americà, Robert Ruark, que si bé vivia dintre el terme municipal de Calonge, va romandre molt relacionat amb Palamós i és on hi està enterrat.

   Com també va ser contundent la presència escènica de Federico García Lorca a través d’una gran obra seva, -Bodas de sangre-, representada arreu del món. Ho vàrem contemplar, recentment, al cinema -Kyton-, de Palamós (Girona-Costa Brava-Catalunya) gràcies a la transmissió via satèl.lit de comunicació d’aquesta obra que va representar, l’any 1933, en el teatre -Infanta Beatriz- i va significar el primer gran èxit teatral de García Lorca. Vàrem veure -Bodas de sangre- mitjançant una magnífica expressió de l’art flamenc i des del Teatre Reial de Madrid. No tot el que ens ve de la capital de la nació castellana té que ser dolent i si  és així, no és pas per culpa nostra. Són ells els espoliadors que s’ens emporten 22 mil milions d’euros que no tornen a Catalunya, un 10 per cent del PIB de la nació catalana i una tercera part dels impostos que paga el poble català. I a sobre encara més i més retallades fins a esprémer Catalunya com a una llimona. Ja ens veurem les cares a les eleccions, senyor Rodríguez Zapatero. Catalunya no tindrà pietat.

  

   Federico García Lorca no va viure a Palamós (Costa Brava-Catalunya), però, al cinema -Kyton- vàrem poguer veure art flamenc de veritat mitjançant una de les seves obres, -Bodas de sangre- a càrrec del ballet de la Companyia Antonio Gades. Aquest ballet és un homenatge al poeta andalús assassinat a trets per l’esquena a la matinada del 19 d’agost de 1936, per els feixistes del franquisme que vàren provocar un cop d’estat militar contra la República Espanyola, tres anys de guerra -incivil-, més d’un milió de morts i una ferotge repressió que va durar 40 anys i, ara, amb una democràcia de molt baixa qualitat. Bodas de sangre, explica una història tràgica impregnada de folklore que descriu en profunditat vivències del poble andalús. A la segona part es va oferir la Suite Flamenca, una sèrie d’obres que ofereixen l’estètica del ball flamenc amb solos, duos i balls de grup. Una forma de ball flamenc considerada en el seu moment com d’avantguarda i ara, tot un clàssic. La va iniciar l’any 1963, Antonio Gades, junt amb els artistes que anirien formant el seu grup. Els cinemes de Palamós ens ofereixen a més que pel.lícules, cultura, art i música.

   La proclamació de la república espanyola l’any 1931 va representar per García Lorca una nova aventura i un avançat al seu temps. La seva amistat amb Fernando de los Ríos, ministre d’Instrucció Pública, l’hi va permetre realitzar un dels seus somnis: la creació d’un teatre universitari, el va anomenar La barraca, i amb el qual va viatjar per moltes regions espanyoles, portant a pobles i ciutats lo millor del teatre clàssic espanyol, des dels entrants de Cervantes als drames de Lope i Calderon. Lorca va ser un veritable “animador” del teatre que va desenvolupar de manera molt intensa mitjançant -La barraca-, dels anys 1932 al 1935. 

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=fBefsNiLrhg 

————————————————————————————-

Els Països Catalans

 

   La nació catalana pateix un greu espoli per part del Govern espanyol. Tot i així, a Catalunya hi ha un important dèficit fiscal degut a que les grans institucions i corporacions financeres, industrials, comercials i altres, no paguen els impostos que en justícia li corresponen. Existeix una gran trampa fiscal i la Generalitat de Catalunya calla i ho consenteix. Amb relació als països més avançats d’Europa, a Catalunya  paguem molts menys impostos. Si ens deixéssim de tanta comèdia i es recaptés el que s’ha de recaptar, principalment, de les grans fortunes i dels més rics i poderosos, no s’hauria de fer cap retallada. Hi hauria diners més que suficients per tirar endavant la nació catalana i el benestar que per justícia ens correspon i que tant ha costat aconseguir. Tot això de les retallades és una misèria. La Generalitat de Catalunya no vol recaptar el que, per justícia, s’hauria de recaptar i, evidentment, ho paguen els sectors més febles de la societat i el servei públic en general. I encara, a sobre, treuen l’impost de successions que beneficia als més poderosos que són els qui, per justícia social, haurien de pagar més. Quina barbaritat! A on és la responsabilitat de governar? No veuen que fem riure?

————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Podem afirmar que des dels castells i els monestirs es construïa la Catalunya feudal, sobre les espatlles dels pagesos, sotmesos a la servitud de la gleva, és a dir, sense poder abandonar els camps ni canviar de senyor, que prou feina tenien a sobreviure. D’altres pagesos, els qui tenien un camp propi per a conrear, un “alou”, queien també en la xarxa de les relacions feudals de vassallatge.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què afermava Ramon Berenguer I el Vell (1035-1076)?

   EL LEMA de la setmana.- <<És brut el sexe? Només si es practica correctament“. Woody Allen.

————————————————————————————- 

   A l’esquerra del president, en el costat sud del carrer Elm, de Dallas (Texas), es trobava James W. Altgens, fotògraf de l’Associated Press, que va captar una famosa fotografia del president Kennedy en el moment de rebre el tret al cap. Altgens va explicar a l’advocat de la Comissió Warren -destinada a encobrir no pas a descobrir als organitzadors i autors del complot, cop d’Estat, magnicidi i als assassins del president dels Estats Units de Nord-Amèrica, John F. Kennedy- que <<Algunes partícules de carn del seu cap vàren volar cap a la direcció que jo em trobava, en tal quantitat que vaig pensar que la bala havia sortit per el costat esquerra del seu cap>>.

    Un altre testimoni ocular, Charles Brehm, situat amb el seu fill a la vorera sud del carrer Elm, es trobava aproximadament a uns sis metres del cotxe descobert quan la bala va traspassar el cap del president. <<Sense cap dubte, vaig veure l’efecte que va causar la segona bala que va rebre el president>>, va declarar als periodistes i als agents de la llei als pocs minuts de l’assassinat. << Allò que em va semblar un tros del crani, va sortir volant cap a la part darrera del cotxe, i totalment a la seva esquerra. Va volar cap a la vorera de la voravia, a la seva esquerra, una mica cap a enrere>>.

   Seymour Weitzman va declarar que havia trobat parts del crani en el costat sud del carrer Elm, aproximadament a 20 o 25 centímetres de la vorera>>. L’agent B.J. Martin va declarar que quan la bala va impactar al cap del president, la seva moto, parabrises, casc i l’espatlla esquerra del seu uniforme es vàren tacar de sang, partícules de carn i altres substàncies, probablement partícules del cervell del president. El policia Bobby W. Hargis, també a l’esquerra i darrera del cotxe, va declarar també que a ell el vàren <<esquitxar la sang i el cervell>>. Hargis va dir als periodistes que l’impacte de les partícules de carn va ser tan fort, que <<vaig pensar que jo estava ferit>>. L’agent del Servei Secret, Clinton J. Hill, que va córrer cap a el cotxe descobert per empènyer la senyora Kennedy dintre del cotxe, va dir a la Comissió que li va semblar que la senyora Kennedy <<intentava agafar alguna cosa>> que relliscava per la part posterior del cotxe.  

   El doctor Clark va dir que <<va examinar la ferida de la part posterior del cap del president. Es tractava d’una ferida ample a la part posterior dreta del cap, amb teixits del cervell i cerebel danyats i al descobert>>. El doctor McClelland va declarar que <<va poguer veure molt de prop>> la ferida del cap:

   …i vaig notar que la part posterior dreta del crani havia estat destrossada de manera enorme. Havia estat estripada, evidentment, per la força del tret, de forma que l’os parietal va saltar a través del cabells i semblava fracturat gairebé per la seva meitat posterior dreta, com així mateix part de l’os occipital, fracturat en la seva meitat lateral, i els osos esmentats estaven romputs de tal manera que de fet es podia veure la mateixa cavitat del crani i que una tercera part o així, al menys, del teixit del cervell, dels teixits cerebrals posteriors i quelcom de teixit del cerebel havien quedat destrossats…

   El doctor Baxter va declarar que aquesta ferida <<es trobava a la placa de l’os temporal-parietal que es trobava caiguda cap a fora, i hi havia una gran zona, diria que d’uns sis per vuit o deu centímetres, de teijits del cervell destrossats que menaven de la ferida; hi havia una part sobre la taula barrejats amb gran quantitat de sang>>. A les poques hores de la mort del president, el 22 de novembre, el doctor McClelland va escriure i signar un informe descrivint la seva participació en la intervenció d’urgència i en el que afirma: <<La mort va ser a causada per grans lesions en el cap i cervell, produïdes per ferida de tret de rifle a la templa esquerra>>. El capellà Oscar Huber, que va administrar els darrers sacraments al president Kennedy, va declarar que va notar una <<ferida horrible>> per damunt de l’ull esquerra quan va untar amb el sant oli el front del president>>.

   El comandant Humes, que va dirigir el procés de l’autòpsia, va manifestar que es vàren fer de 15 a 20 fotografies i de 10 a 12 radiografies per ajudar als metges en el desenvolupament de l’autòpsia. Aquestes proves de valor <<incalculable>> no es vàren ensenyar a la Comissió Warren. Tant les fotografies com les radiografies vàren ser entregades al Servei Secret; fins i tot, les fotografies vàren ser confiscades abans de ser revelades. Humes va afirmar que ni tan sols havia vist les fotografies fetes com a mitjà d’ajuda per ell i altres metges. La Comissió Warren hauria d’haber entregat , pel seu estudi, les fotografies i radiografies a un equip de metges  no sotmesos al Govern ni al comandament militar, per després publicar el resultat de l’estudi. Això no es va fer. El menyspreu de testimonis pertinents i la destrucció de proves de pes no va ser en cap aspecte tan evident com en lo referent a les ferides del president i del governador Connally. Es va prescindir de les declaracions de la senyora Kennedy que feien referència a les ferides, i agents de la Policia federal vàren confiscar les decisives fotografies i radiografies així com les cintes magnetofòniques de la Ràdio i Televisió. 

   La Comissió va garantir que tots els <<materials de la investigació>> , fins i tot les dades considerades de dubtosa oportunitat o mal gust, s’havien dipositat  <<en els Arxius Nacionals, on romandran sempre segurs>> sota la llei. Malgrat això, és evident que les fotografies i radiografies no hi vàren ser dipositades. El no haver publicat ni posat a lloc segur aquestes proves no resulta gens favorable a una Comissió d’inútils i perjurs, destinada a encobrir i no pas a descobrir als feixistes, nazis i covards assassins del president dels Estats Units de Nord-Amèrica, John F. Kennedy.

   El seu assassinat, durant la seva visita a Dallas, Texas, el 22 de novembre de 1963, va commoure al món sencer. La gran majoria de nord-americans es vàren sentir tan brutalment colpejats, com si haguéssin perdut un familiar seu. Així ho han reflexat sempre les enquestes a peu de carrer. Les realitzades darrerament, ens mostren que el president Kennedy destaca com un dels presidents més valorats, estimats i recordats, junt amb Lincoln i Roosevelt, malgrat els constants intents per part de l’extrema i ultradreta  nord-americana per a embrutar el seu nom. Enquestes que reflexen que un 80 per cent dels nord-americans estàn convençuts que l’assassinat del seu president va ser organizat i finançat per un complot -les tèbies investigacions del Congrés realitzades els anys 70 i altres posteriors així ho demostren- en el que hi vàren participar militars del Pentàgon, la CIA, amb la col.laboració de sectors mafiosos, part de la policia de Dallas i el silenci còmplice de l’FBI.

   Més lluny de la meva voluntat que ensenyar aquestes horribles fotografies. Més que de l’assassinat del president Kennedy, sempre he volgut parlar-lis de la seva acció política, molt abundant i profitosa durant els tres anys que va romandre a la Casa Blanca, i molt més que altres presidents que han governat vuit anys i no han fet res. Aquestes fotografies vàren ser difoses, amb el consentiment del Govern dels Estats Units de Nord-Amèrica, per amenaçar, espantar, descoratjar, desprestigiar, destrossar a  polítics que, veritablement, vulguin actuar amb coratge com a President del seu país, com a president dels  EUA amb vocació de servei públic i que estimen al seu poble. Kennedy es va negar a ser un esclau i ninot del Pentàgon, la CIA i del poder fastigós d’algunes del centenar de famílies multimilionàries dels Estats Units de Nord-Amèrica.

   Ara,  el Pentàgon i la CIA volen escampar arreu del món, per venjança i per l’imperi de la <<justícia>> del vell Oest americà, les horribles imatges del cadàver d’ Osama Ben Laden. L’Administració del president Obama ha dit que no, per ara. També, les imatges de l’autòpsia del president Kennedy s’havien dipositat <<en els Arxius Nacionals dels EUA, lloc en el que romandran segurs sota la llei>>. El president Kennedy, combatent i condecorat amb una de les màximes condecoracions de l’exércit naval dels EUA, deia que els almiralls de la marina <<tot el que toquen ho espatllen>>. Tenia tota la raó. 

   Durant el seu mandat i quan més progressava Amèrica, les enquestes fetes al poble nord-americà, el donaven com a guanyador de les eleccions per un segón mandat de més d’un 62 per cent. Els trets dels <<contra la llibertat, la democràcia, el progrés i la pau>> vàren enfonsar les aspiracions i el veritable canvi que volia i vol la majoria del poble nord-americà.

————————————————————————————- 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: AYuVKbEPgoc

————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Oliba (971-1040), abat de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic, fou el pare de la idea de la Treva de Déu, uns períodes a l’any en què l’Església prohibia lluitar, que després fou estesa des de l’abadia francesa de Cluny.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Des d’on es construïa la Catalunya feudal?

   EL LEMA de la setmana.-“L’home d’avui no és heroic, en té prou sentint-se poderós“. Mercè Rodoreda.

————————————————————————————-

   En el seu discurs de presa de possessió -publicat íntegrament en el “post” del dia 19-03-11-, el president John F. Kennedy va oferir quelcom especial a les “nostres repúbliques germanes del sud de la frontera”: <<convertir les nostres bones paraules en realitats plenes, en una nova “aliança per el progrés”, per ajudar als homes i dones i als governs lliures en els seus intents de desencadenar-se de la pobresa>>. Va complir la seva promesa.

   La data oficial del naixement de l’Aliança per el Progrés va ser el 13 de març de 1961. El president Kennedy es va reunir a la sala Est de la Casa Blanca amb els embaixadors iberoamericans. L’Aliança es va posar en marxa de manera legal després de la reunió i el seu contingut va ser transmès per la Veu d’Amèrica en espanyol, francès, portuguès i anglès a tot l’hemisferi al fer arribar el president un missatge especial al Congrés sol.licitant fons. 

   Al principi,  l’Aliança li va costar posar-se en funcionament, i no li van mancar raons. Amb una taxa de mortalitat infantil gairebé quatre vegades la dels EUA, una esperança de vida menor de dos terços de la nord-americana, una renda “per càpita” anyal menor de la novena part de la dels EUA, un 50 per cent d’analfabetisme, manca d’escoles, sistemes sanitaris i gent qualificada, inflació galopant en certes àrees, aterridors barris baixos i cinturons de misèria al voltants de les grans urbs, pobresa en el camp, i actitud plena de sospites cap a les inversions nord-americanes, la qüestió clau era: Per on començar?

   La tasca, va afirmar Kennedy, resultava “d’aclaparadores dimensions”, fins i tot comptant amb que el pla imaginat tenia un plaç d’execució de deu anys. I, efectivament, durant els mesos següents va romandre aclaparat en aquest sentit. Es trovava deprimit, va confessar en una conferència de premsa, utilitzant una paraula extranya del seu vocabulari, <<…per el grau dels problemes amb els quals ens enfrontem…, l’augment de la població, la baixada de preus (a escala de productor) en les matèries primeres, els severs problemes domèstics… L’Aliança per el Progrés ha fracassat fins a cert punt perquè els problemes són gairebé irresolubles; durant anys, el nostre país els va ignorar i el mateix vàren fer diversos grups d’Iberoamèrica…En certs aspectes el camí ens sembla avui més llarg que quan vàrem iniciar el viatge. Però crec que hem de seguir insistint>>.

   Malgrat tans problemes l’Aliança per el Progrés va anar avançant i el president Kennedy era rebut amb gran afecte en els seus viatges per Iberoamèrica. L’acostumava acompanyar la seva esposa Jacqueline. La seva presència, va fer notar ell ans de començar un dels seus recorreguts, era a la vegada una manera d’assegurar de que hi hauria grans multituds i de que els visitants serien ben tractats. Així va succeir en efecte. Kennedy estava content amb l’entusiasme provocat per la seva esposa, i entristit comprovant que tot un continent es va sorprende veient l’interès de la seva esposa per deixar-se fer petons en el transcurs d’una visita a una llar d’orfes. Prop de Bogotà, el 1961, Kennedy va pronunciar una breu arenga durant l’acte de col.locació de la primera pedra en un projecte de vivendes de l’Aliança. Poc més d’un any després va rebre una agraïda carta del primer estadant que s’havia allotjat a les cases finalitzades, Argemil Plazas García, el qual acabava d’aquesta manera la seva comunicació: <<Ens sentim molt feliços de no tenir que anar vagant pels llocs com a desterrats. Ara poseïm llibertat i dignitat.>>

    Les imatges ens mostren diversos actes de l’Aliança per el Progrés, que va posar en marxa l’Administració Kennedy l’any 1961. En lloc de tancs, canons, avions criminals, armes de totes classes i bombes assassines: l’Aliança per el Progrés. Els caps d’Estat d’avui dia, hipócrites i fariseus, amb una covardia absoluta i manca de coratge, es baixen els pantalons davant el maleït complexe militar industrial, mentre milions d’éssers humans innocents i les seves famílies i fills són assassinats en unes guerres cruels de les quals s’en beneficien els rapinyaires que les provoquen. Què esperen per a empresonar-los?

És que ja no hi ha cap president de govern que par-li de PAU no pas de guerra? Quina mesquinesa i manca de compassió! I vosaltres els del Partit Republicà i els del Tea Party dels Estats Units de Nord-Amèrica, la dreta i ultradreta intolerant i autoritària no us cau la cara de vergonya? Doneu suport a les enormes despeses de les guerres que la CIA organitza -bilions de dòlars- i els pares de fills nord-americans no poden pagar les factures dels hospitals que tracten als nens i nenes i ciutadans malalts de càncer i d’altres malalties. Poques vergonyes!

   I l’Administració Rodríguez Zapatero ven armes i bombes a Llíbia i a altres llocs del món on es maten a ciutadans innocents. Han decretat un embargament d’armes? No els hi cau la cara de vergonya?

———————————————————————————————————

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: f0-zaiVuR5o

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Oliba (971-1040), abat de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic, fou un arquetipus d’aquests primers catalans. De família dels comtes de Cerdanya i administrador de les extensíssimes possessions de Ripoll, es preocupà per engrandir la biblioteca del monestir -fins i tot fent portar llibres de Còrdova- i per la introducció de l’art romànic llombard. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què fou la idea de la Treva de Déu?

   EL LEMA de la setmana.- “Recorda que ets tan bo com el millor que has fet a la vida”. Billy Wilder.

———————————————————————————————————-

Preguntes a Wekeleaks, al Govern Federal dels EUA i a l’FBI

   Aproximadament una hora abans de l’arribada de la comitiva del president Kennedy, Jack Ruby, l’home que després va matar Lee Oswald, va ser vist en el monticle d’herba deixant a un home que portava un rifle en una maleta. La declaració de Julia Ann Mercer, testimoni d’aquests fets, va ser alterada per l’FBI de manera que semblés que ella no va poder identificar a Ruby com l’home en qüestió. La manipulació fraudulenta no ha estat mai per mai corroborada ni desmentida per el Govern federal.

La manipulació fraudulenta, per part de l’FBI, de la declaració de Julia Ann Mercer, testimoni dels fets.

———————————————————————————————————-

 

 

  

 Recentment va tenir lloc al centre Palamós Gent Gran de l’Hospital Comarcal de Palamós, un acte digne de ser comentat i que, afortunadament, ens vol significar la comprensió, el suport i el romandre al costat d’aquelles persones que ens mostren agraïment i satisfacció quan els hi mostrem el nostre interès, i poder dedicar-lis uns moments de la nostra frenètica existència de cada dia. Els delegats de les sucursals i oficines de la Caixa d’Estalvis i Pensions, de Palamós, Calonge i Sant Antoni, acompanyats pel Cap d’Àrea, Josep Fages, vàren realitzar una visita a Palamós Gent Gran acompanyats per l’Alcaldessa de Palamós, Maria Teresa Ferrés i presidenta dels Serveis de Salut Integrals Baix Empordà i Consellera de “La Caixa”; el regidor Josep Palet; la doctora Nuri Comes, directora del centre; Joan Prat, director de l’Hospital Comarcal; el president de la Fundació Vimar; Laura García, educadora social de Palamós Gent Gran i l’equip de voluntaris de l’Obra Social de “La Caixa” que col.laboren en el centre, i amb la Fundació Vimar. Després d’una taula rodona en el transcurs de la qual van ser exposades diferents reflexions i agrair la col.laboració de l’Obra Social de “La Caixa”, vàren poder contemplar l’exposició fotogràfica “Joc de Mans”, una mostra visible i d’una profunda humanitat de les diferents posicions de les mans d’ancians del centre junt amb les dels infants de la llar L’Estel i escola La Salle de Palamós -aquestes mans que, al llarg de la seva vida, tant han treballat i acariciat als éssers estimats, a fills i néts i que, ara, són elles les que tant anhelen d’una afectuosa carícia-, exposició realitzada per el departament de Treball Social de Palamós Gent Gran, sota el lema: “Deixeu-vos envoltar pel llenguatge universal de les mans, que no només mostren el pas dels anys si no molts altres aspectes de la nostra vida”. Tot seguit, vàren fer un recorregut per Palamós Gent Gran.

   Aquest centre que és, vol ser, espai de respecte i de defensa de la vida. Aquesta vida que Déu ens dóna i que ens treu en un moment determinat de la nostra existència, i la qual tenim el deure de procurar que sigui la més duradera possible i, amb la major qualitat que poguem. Per nosaltres i per a totes aquelles persones que lluiten per aconseguir-ho. ¿Per què lluitem sinó a la família, a la feina, en els moments d’esbarjo, en la recerca dels moments feliços…? És cert que arribarà el moment en el que ja no podrem més. Centres com Palamós Gent Gran ens ajuden -mai millor dit- a caminar i a seguir cap a endavant amb dignitat. Si tenim la família al costat ens trobarem més reconfortats. Només ens hem de fixar amb l’expressió de la cara quan els ancians del centre reben la visita d’un fill, d’un familiar, d’un amic. És una expressió de vida. Com aquella persona que acarícia la mà d’un ancià que ja no té consciència de qui és; ni de qui són els altres. Li donem una sensació de benestar físic que, possiblement, és l’únic que aquell ancià pot comprendre; li donem, sencillament, amor, comunicació. I això ho saben molt bé les persones que, amb una vocació extraordinària, treballen a Palamós Gent Gran de l’Hospital Comarcal de Palamós. Des de la seva directora, metges, infermeres, infermers, auxiliars sanitaris, personal de treball social i d’atenció al públic…i així, fins el darrer empleat. També, l’equip de voluntaris. Els de Creu Roja Palamós i els que formen part del voluntariat de l’Obra Social de “La Caixa”. Tenint ben present que “La Caixa” mitjançant la seva Obra Social sempre ha estat, des de la seva fundació fa més d’un segle per Francesc Moragues, ferm impulsor de la previsió social, al costat del poble, de les necessitats més peremtòries de la sanitat, dels marginats i necessitats i, darrerament, de la pobresa infantil. Això és avui dia una evidència pública i social. <<Els voluntaris de l’Obra Social de la Caixa de Pensions, estem convençuts d’això. Per aquest motiu som aquí. Ens dóna ànims l’ajuda que la Caixa, de Palamós atorga cada any a Palamós Gent Gran. Volem agrair la receptivitat que, des d’en Xavier Ponsatí, sempre ens han mostrat els Caps d’Àrea fins l’actual, Josep Fages, i al benvolgut amic Josep Foradada, anterior Delegat de l’Oficina del Carrer Major i de la Sucursal de Palamós i que, actualment, ha estat destinat a La Bisbal d’Empordà>>. Conscients de la força de la voluntat humana, seguim cap a endavant.

(Fotos: Laura García)

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:bBn7iyoAS2U – Donar la cara, defensar els ancians, la Seguretat Social, la Sanitat Pública de la nació catalana, les pensions. Romandre al costat del poble amb coratge.

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aquesta Alta Edat Mitjana, la més allunyada cronològicament a nosaltres, és el temps de la fundació dels grans monestirs de la Catalunya Vella: Elna, Cuixà, Ripoll, etc., cenobis que sota la protecció d’una família comtal tenien immenses propietats i un poder social sobre la pagesia. En un altre ordre de coses, els monjos des de les biblioteques i els escriptoris eren els dipositaris de la cultura del temps, ja que els nobles, enfeinats en el que era la seva tasca, la conquesta i l’avenç del territori cap al Sud i cap a Ponent, no tenien el cap per a la cultura.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui fou Oliba? (971-1040).

   EL LEMA de la setmana.- “Els novel.listes som les porteres de la literatura”. Montserrat Roig.

———————————————————————————————————

   NOTA.- Els lectors dels Blogs del diari El Punt digital que vulguin participar en la pregunta de la setmana, ho poden fer a l’apartat dels comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “La Caixa”.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

    

   Idioma, educació, ensenyament, cultura: fonaments i fortalesa d’una gran nació, Catalunya.

———————————————————————————————————-

   En Miquel Martí, director del Museu de la Pesca, de Palamós, va explicar al diari El Punt tot allò que vol ser l’Espai del Peix, inaugurat recentment per el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Artur Mas: <<El Museu es cuida de l’etnografia; la Càtedra, de la recerca, de l’estudi i la difusió i permet ampliar horitzons, ja que es pot navegar de la biologia al dret marítim; Documare, de la documentació i la difusió, i l’Espai del Peix, de la cuina, el medi ambient i la salut i l’alimentació. No descartem establir convenis i acords amb altres institucions, empreses, particulars o iniciatives d’arreu del país, especialment amb clients dels pescadors de Palamós. El Museu ha d’anar més enllà del “pasen y vean”. Hem de posar en valor l’entorn propi. Al cap d’una hora de ser al museu, què es pot fer? L’Espai del Peix tanca el cercle i aporta vivesa>>. I si parlem dels objectius de l’Espai del Peix, recorden als de Maram, el Centre d’Interpretació del Peix de l’Escala: donar a conèixer el peix fresc de la costa catalana, especialment d’espècies amb poca difusió comercial, potenciar el sector pesquer, la gastronomia i el consum saludable respectuós amb el medi i les espècies pesqueres així com la pesca responsable. Per acabar-ho d’aclarir, doncs molts ciutadans encara no saben que és l’Espai del Peix, hi afegirem que vol ser un centre d’interpretació dels fruits marins, una aula gastronòmica i un taller de degustació. Com podem veure aquest centre vol ser moltes coses i a jutjar per la moguda activitat del Museu de la Pesca, crec que pot tenir un futur tant gran com ambiciós per arribar al major nombre de públic possible, principalment a les escoles. No només pel reclam i el color, sinó perquè els seus objectius puguin ser veritables i reals.

   Per tot això, no hi ha dubte que cal estimar el mar. No només des d’una visió comercial i econòmica, sinó de cara a tot allò que ha representat el mar pels nostres avantpassats i els ciutadans d’avui, però, molt més per deixar-ho en les millors condicions pels del demà. No hi ha dubte que ens jutjaran. Que no passi en el món del mar i la vida marina com en el de la construcció, de tant esprémer les llimones i taronges ara no en queda cap i molt menys en el denominat Levante Español, màxim exponent de la miserable especulació urbanística. Amb el mar no es pot especular, és cosa seriosa i perquè el mar  és vida. El cuiner bisbalenc Oriol Blanes, que es cuida de l’aula gastronòmica de l’Espai del Peix, junt amb Ramon Boquera, pescador, va explicar que <<hem d’aconseguir promoure i fer conèixer -sobretot entre els joves- el peix que es llença, poc valorat comercialment, com el gat, la lluça o maire o el pop blanc. Explicar com treballar la sardina, que la gent es queixa que fa pudor, per poder menjar-la a casa. A veure si els restaurants s’impliquen a oferir peix de temporada no valorat i si toca pop blanc en gasten i fan un plat. Serà un èxit si deixem descansar les espècies de més demanda>>. Heus ací una frase clau: <<deixem descansar les espècies de més demanda>>; deixem que el món del mar i del peix, visquin. I per això, diguem-ho clar i català, és imprescindible la reserva marina de les Formigues.

                                                            

Palamós – Països Catalans- Costa Brava – Catalonia, nació catalana

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:  watch?v=J8dLHZ6jKFc – La veu que mai podran fer callar.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

  

Amb l’espoli fiscal de la nació catalana – 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, una tercera part dels impostos que paguen els catalans i un 10 per cent del PIB català- es llencen els diners que costen els aeroports fantasmes de les Autonomies d’Espanya així com el pagament dels funcionaris que són el major nombre d’Europa. Mentre a Catalunya se l’obliga a retallar la Sanitat Pública amb 1000 milions d’euros i l’educació. Mentre les “regiones autonómicas a la fuerza, sin haberlo pedido ni deseado” es malgasten els diners procedents dels impostos dels catalans, al Parlament de Catalunya ja li sembla bé i vota en contra de la independència de la nació catalana. Ni una sola declaració oficial de rebuig contra l’actitud del Govern d’Espanya (PSOE), que no vol pagar els diners dels fons de competitivitat que deu a Catalunya. Ni una denúncia davant el Consell d’Europa. Cal una gran manifestació de tot el poble de la nació catalana, una vaga general i continuar endavant fins a aconseguir la independència. Facin el favor de pagar, immediatament,  la quantitat del Fons de Competitivitat que deuen a Catalunya. Quina vergonya per el Govern espanyol fer un mal fet com aquest! Catalunya té que ser solidària a la força amb qui no ho és amb ella. I mentre, les altres Comunitats autònomes com s’en foten de Catalunya i com riuen. Tants milions d’euros els hi sobren? L’Administració Rodríguez Zapatero (PSOE) fa tot això contra Catalunya perquè vàren perdre les darreres eleccions autonòmiques. La nació catalana no ho oblidarà mai per mai, com tampoc al PP per tot el que ens han fet contra l’Estatut referendat pel poble català.

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El fet de que el comte de Barcelona Borrell II (947-992) no renovà el jurament de fidelitat envers el seu senyor el rei franc, sol considerar-se com l’inici de la independència del país, que ara ja podem anomenar Catalunya, malgrat que els documents continuïn anomenant els habitants com a “francs”, fins a començaments del segle XII.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’Alta Edat Mitjana, què representà per els monestirs de la Catalunya Vella?

   EL LEMA de la setmana.- “L’amor és tan important com el menjar. Però no alimenta”. Gabriel García Márquez.

———————————————————————————————————-

  

El president dels EUA, Franklin D. Roosevelt, va ser elegit l’any 1932 i va governar fins l’abril de 1945, any en el que va morir malalt. Hagués governat durant setze anys o més. Va ser un gran president, i junt amb Abraham Lincoln i John F. Kennedy, figuren com els tres presidents més valorats i estimats pel poble nord-americà.

El president Rodríguez Zapatero va ser elegit per un primer mandat i un segon. No es presenta per un tercer perquè sap que no seria elegit. Tot i que semblava que podia arribar a ser un president destacat, ho ha fet molt malament. Els catalans el recordarem com el president  ofegador del progrés econòmic i social de la nació catalana i que permet l’espoli brutal de Catalunya per part de l’Estat espanyol. No ha fet res per transformar Espanya -nació de nacions- en un Estat federal, fort, modern, europeu i progressista. L’Estat de les Autonomies tutelades, de pandereta, de subsidis abusius i d’una falsa solidaritat fa que aquestes no puguin funcionar amb una forta competitivitat perquè no  poden governar-se per les seves pròpies lleis. És el cas de Catalunya, amb la seva primera Llei -referendada per el poble català- llançada per el PP al Tribunal Constitucional espanyol, en aquells moments caducat i recusat. Es tracta d’ofegar l’autonomia de Catalunya. El desprestigi de la Sanitat Pública catalana ja ha començat per manca dels impostos dels ciutadans de Catalunya que van cap a Madrid i no tornen. No ho oblidarem mai per mai, president Rodríguez Zapatero.

Que un president de govern espanyol plegui, després de romandre vuit anys en el poder, hauria de ser un fet normal de tota democràcia forta. A la més antiga, poderosa i representativa del món -els Estats Units d’Amèrica- el seu president només ho pot fer-ho quatre anys, i si ho ha fet bé, indefectiblement en economia, el poble el pot tornar a votar per quatre anys més. I prou. Després, cap a donar classes a la universitat i a fer de conferenciant, cobrant una bona picossada, o escriure les seves memòries sobre els anys transcorreguts a la Casa Blanca i les seves intrigues. Però això, no ha estat pas sempre així. El president Franklin D. Roosevelt, el del New Deal, va guanyar les eleccions el 1932 i va decidir tornar-se a presentar, a les de 1940 i 1944, és a dir, hauria governat durant setze anys o més, però, va morir, malalt, l’abril de 1945. Després de la seva mort, l’esmena XXII de la Constitució estableix la impossibilitat de que un president es mantingui en el poder més de vuit anys.

   A Espanya, segons la Constitució encotillada, inamovible i arnada -així ens van les coses-, un president del govern central o autonòmic, pot presentar-se les vegades que vulgui i, de sortir elegit, pot romandre anys i més anys en el poder. Tot té un tuf a dictadura i a democràcia de baixa qualitat. Què passa amb la ILP (Iniciativa Legislativa del Poble) de Televisió Sense Fronteres, que pretén la supressió dels obstacles per l’emissió de TV3 al País Valencià i en tots els territoris que comparteixen la mateixa llengua? Què passa amb les 651.000 signatures que la van subscriure i de les quals 253.000 provenen del País Valencià? Per què aquesta ILP roman aturada en el Congrés? No veuen que la prohibició de veure TV3 al País Valencià, va contra de l’Article 20 de la Constitució Espanyola? No veuen que si no es poden parlar les llengües d’un país quedarem tots muts i a la gàbia. I al Congrés, oh, quina vergonya!, els parlamentaris no poden fer ús del gallec, el basc i el català. Si una cosa tan fàcil com aquesta no es pot solucionar, com tindrà solució el gravíssim problema de l’atur? I a Catalunya, el cinema, tot en castellà, tant difícil és fer la meitat en ambdós idiomes? Això és un exemple, però, n’hi han molt més.

   Ara, el president Rodríguez Zapatero, diu que no es tornarà a presentar a les eleccions generals de l’any vinent. És que les perdria. Amb els del Partido Popular seria molt pitjor, però, les perdria. Ho ha fet molt malament, sobretot en aquesta darrera legislatura -en la primera no va fer res més que badar- que és quan podia haver aconseguit l’aprovació de lleis importants i necessàries per el progrés d’Espanya, nació de nacions, i que ha quedat molt endarrerida respecte a Europa. Durant la segona legislatura ha reaccionat massa tard, i amb draps calents i a mitjes tintes. El president Rodríguez Zapatero, amb 4.300.000 treballadors sense feina, apartats de la ja deficitària productivitat del país, no pot tornar ser elegit com a cap del govern. Què li pregunti al president Barack Obama i veurà quina és la resposta. Només un president de govern espanyol, Adolfo Suárez, va tenir el coratge d’agafar el toro per les banyes i començar a combatre els mals endèmics d’Espanya. Va ser apartat quan més lluitava per aconseguir-ho; el vàren obligar a dimitir. Quina vergonya! Ja ho deia l’escriptor empordanès Josep Pla: <<…moltes coses són irrealitzables no pas per raons tècniques, sinó per l’arcaisme i la mentalitat arnada que presenten les mentalitats polítiques imperants en els Estats. Hi ha unes teranyines intocables i sagrades que adornen aquestes mentalitats>>. La vagància, la covardia i la manca de responsabilitat política, han impedit als presidents de govern espanyols transformar Espanya -nació de nacions- en un Estat federal, fort, modern, progressista, i competitiu que podria ser el capdavanter i no el darrer d’Europa. L’Estat de les autonomies tutelades tenia que haver donat pas al federalisme competitiu i no a l’Estat dels subsidis, del “que inventen ellos”; de l’Espanya com a platja i parc temàtic d’Europa -“sin turismo no somos nadie”; de la salvatge especulació urbanística i de romandre sempre xuclan de les mamelles de Catalunya: un 10 per cent del PIB català, 22 mil milions d’euros, una tercera part dels impostos que paguem els catalans -tot aquell que viu i treballa a Catalunya- i que surten de la nació catalana per a no tornar. I encara el Govern espanyol vol esprémer més Catalunya fins a ofegar-la, quan és aquest govern que ha provocat el 76 per cent del dèficit espanyol. I encara aquests del “Financial Times” no s’han enterat de res. És per tot això i moltes coses més que el president Rodríguez Zapatero perdria les eleccions generals de l’any vinent. Perquè la nació catalana no va votar al PSC a les darreres eleccions autonòmiques i no votarà al PSOE, ni molt menys al PP. I tothom sap el perquè. Tant a les properes municipals com a les generals, el poble català votarà als representants de la sobirania del poble de Catalunya -tots UNITS-, sense vots en blanc i anant tothom a votar. Ja ho crec! que es parlarà català al Congrés de Diputats. Tampoc fóra elegit Rodríguez Zapatero per una qüestió econòmica i financera d’un pes enorme a Espanya i, principalment, a Catalunya: les Caixes d’Estalvi i Mont de Pietat. L’Administració del president Rodríguez Zapatero les ha esclafades; algunes amb més de 150 anys d’existència; les institucions amb més gran confiança de tot el país. Les han posat totes a la mateixa pila, les que funcionaven bé i algunes que no. El coeficient de solvència total del conjunt de caixes en el 2009 és del 12,2% respecte del 8% mínim. 

   En el proper capítol parlarem una mica més de les Caixes d’Estalvi i de l’actitud rabiosa i venjativa del president Rodríguez Zapatero contra Catalunya, en el mateix moment en que el PSC-PSOE perd les darreres eleccions autonòmiques i surt José Montilla (PSC) de la Presidència de la Generalitat. 

Els ex-presidents del Govern espanyol, Felipe González i José Maria Aznar. Si un ho va fer malament, l’altre va ser un desastre, el de “España va bien”, i ara en paguem les conseqüències. No fer res per transformar Espanya -nació de nacions- en un Estat federal competitiu i sense corrupció ha estat un gran error, fatal.

Adolfo Suárez, el millor president del Govern espanyol des del final de la dictadura franquista. Capaç de canviar Espanya sense mitjes tintes ni draps calents. Un polític amb vocació de servei públic i amb coratge. Va ser obligat a dimitir pels qui han portat Espanya a ser el cul de sac d’Europa.

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo següent: watch?v=1hJRLncXXsE

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els regnes cristians de la Península Ibèrica temien els musulmans, més rics, més forts i més ben organitzats políticament i militar. Dependència que alternaven amb expedicions de bona voluntat o amb lluites parcials contra els governadors sarraïns, com a casa nostra els de Tortosa i de Lleida. En temps del comte de Barcelona Borrell II (947-992), el ministre del califat de Còrdova, Al-Mansur -el seu nom vol dir “el Victoriós”-, en el curs d’una campanya militar per la costa mediterrània, destruí completament la ciutat de Barcelona (985). L’ajuda que el comte català havia demanat en virtut dels llaços feudals al rei franc no arribà i el vassall no renovà el jurament de fidelitat envers el seu senyor. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va originar el fet de no renovar el jurament al rei franc?

   EL LEMA de la setmana.- “Recorda que mai et compraran la vaca si poden obtenir la llet gratis.” Kelly Bundy.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans 

         Com deia JFK: “anem cap a endavat”

———————————————————————————————————

 

Aeroport de Castelló de la Plana

  Mentre algunes Comunitats autònomes passen l’estona inaugurant aeroports per avions de paper, -te gusta el aereopuerto del abuelo?- li deia Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, a un dels seus néts, Catalunya té que tancar quiròfans dels seus hospitals i reduir en 1.000 milions d’euros la sanitat pública i en molts altres serveis que ja començen a perjudicar als ciutadans. Ciutadans que, emprenyats cada vegada més, veuen com una tercera part dels seus impostos  -22 mil milions d’euros, un 10% del PIB català- s’en va fora de Catalunya per a no tornar. Un vergonyós espoli fiscal. Però, pel que fa a l’escandalós cas de l’aeroport “fantasma” de Castelló, resulta que a Carlos Fabra, president d’Aerocas  -empresa pública promotora d’aquest aeroport- i president de la Diputació de Castelló de la Plana, li faran una escultura per un import de 300 mil euros. Mentres, Catalunya té que tancar quiròfans dels hospitals aquests mateixos establiments -Hospital de Sant Pau, Hospital Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge…- en els quals hi acudeixen tants ciutadans de diferents llocs d’Espanya i que voldríem saber, en honor a la veritat i a la justícia, quans diners deu l’Estat espanyol a la Sanitat de Catalunya en concepte d’aquestes despeses sanitàries. Si la sanitat catalana es veu obligada a retallar 1.000 milions d’euros per culpa de l’espoli espanyol, aquests establiments hospitalaris, d’ençà ara, només atenguin als ciutadans de Catalunya i els d’altres Comunitats que paguin per avançat.

   Mentres aeroports com el Central de Ciudad Real, el de Castelló de la Plana -amb l’anunciada escultura de Carlos Fabra- i altres, són per avions de paper, i tantes línies de trens d’alta velocitat que no serveixen per a res, el president Rodríguez Zapatero i el vicepresident Alfredo Pérez Rubalcaba callen i atorguen davant el 76 per cent del dèficit provocat per l’Estat espanyol i per aquelles autonomies que, a més a més, reben diners provinents dels impostos que paga el poble català i que Catalunya, escanyada per l’Administració del president Rodríguez Zapatero, necessita en nom de la justícia social. A aquest respecte tampoc diu res el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, que ja els hi va bé al Partido Popular el calvari que passa el poble català, no en va ens vàren llançar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble català, al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i recusat.

   Tampoc veiem que Zapatero, Rubalcaba i Rajoy diguin res a prop dels ministeris repetits, és a dir, aquells que ostenten competències ja traspassadas a les Comunitats autònomes. Quan pujen aquestes despeses?  Què passa amb els milers d’hectàrees de terrenys agrícoles improductius que hi ha a Andalusia? Podrien proporcionar una gran indústria alimentària i molts llocs de treball. O creuen que  és millor, per tal d’ aconseguir vots, que sigui una Comunitat de subsidis. I això va per altres Comunitats autònomes on gairebé el 40 per cent són funcionaris. Ens poden dir senyors del govern socialista espanyol que aporten al PIB espanyol, Melilla i Ceuta?  Per què les altres Comunitats autònomes callen mentres en nom d’una falsa solidaritat s’està asfixiant Catalunya? La nació catalana ha estat sempre tant solidària amb Espanya que, ara, aquesta solidaritat abusiva l’esprem com una llimona o una taronja en una espremedora elèctrica. Qui és ara solidari amb Catalunya? Per què amaguen les balances fiscals? On és la claretat,  transparència, honestedat i lleialtat  que té que imperar en tota veritable democràcia? Què passa amb els senadors i diputats d’ambdues Cambres i els dels Parlaments autonòmics que cobren de l’erari públic i també de negocis privats? Què passa amb els anteriors presidents del govern central espanyol que cobren quantitats astronòmiques de l’empresa privada i continuen cobrant de l’Estat? O “caixa o faixa” deia el general Prim. O cobren d’un lloc o d’un altre; o es dediquen a la política perquè tenen vocació de servei públic, o als negocis privats. Ja està bé home! I mentres, Catalunya té que tancar quiròfans dels hospitals, reduir en 1000 milions d’euros les despeses de la Sanitat i que les nenes, nens i joves catalans hagin de desenvolupar les classes i l’ensenyament en barracots.

   Què passa president Rodríguez Zapatero i vicepresident Rubalcaba amb aquests 2800 milions d’euros procedents de diners públics i en conseqüència dels impostos dels catalans, que del FROB van cap a la Caja de Ahorros del Mediterráneo, del levante español per el seu rascat? Què passa amb els seus dirigents? Què passa amb l’aeroport fantasma de Castelló de la Plana i tants altres disbarats i desastres de l’Espanya radial? Tants milions els hi sobren a les altres Comunitats autònomes que tothom calla i a costa d’una Catalunya asfixiada econòmicament i moralment? 

 Sa n’adonen perquè  més del 50 per cent dels ciutadans de Catalunya volen la independència? Sa n’adonen perquè 2 milions de catalans es vàren manifestar el 10-J a Barcelona, Euskadi i altres capitals del món en contra de la sentència injusta del Tribunal Constitucional espanyol i a favor de la nació catalana?

   Davant de tot això, Catalunya ho té que tenir molt clar davant les eleccions municipals del mes de maig i les generals de l’any vinent. Ni un sol vot a Espanya. Ni un sol vot a cap partit espanyol. Sí per els partits que UNITS, UNITS i UNITS, representin la sobirania del poble català.

   Als Estats Units d’Amèrica del Nord, conjunt d’estats federals, cap candidat guanya les eleccions presidencials, si no obté els vots de Califòrnia. Ja m’entenen.

    Contra l’asfixia i escanyament econòmic de Catalunya per part del Govern central, de les aspiracions de les empreses, dels treballadors, del món de la cultura i de tota la societat catalana, cal una resposta amb una unitat sense fissures per part del poble català, és a dir de tot aquell que viu i treballa a Catalunya, nació mil.lenària.

   Si us plau, no mirin tanta televisió escombraria,  participin i protestin més.Gràcies.

Aeroport Central de Ciutat Real

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent. És una crida a la llibertat, a la democràcia, al treball, a la investigació i a la recerca, a la ciència de les arts industrials, als nous avenços i descobrimets científics, a la investigació per curar malalties, a la conservació del medi ambient, al treball en equip, a la il.lusió i a l’esperança, a la pau, al federalisme, al progrés, a la cultura…, i com deia l’escriptor Josep Pla: <<contra l’arcaisme i la mentalitat arnada que presenten les mentalitats polítiques en els Estats. Hi ha unes teranyines intocables i sagrades que adornen aquestes mentalitats>>.watch?v=uXP-Uu8j4QA

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El comte de Barcelona, Guifré el Pilós (878-897) aconseguí de reunir també els comtats de Girona-Besalú, d’Urgell i de Cerdanya. Al mateix temps repoblà les terres de la Depressió Central. I malgrat el vassallatge als reis francs, deixà els seus territoris en herència als fills, origen de la casa comtal de Barcelona. A ell s’atribueix la llegenda de les quatre barres -fet no pas històric- quan el rei franc volgué premiar l’ajuda del comte en la lluita contra els normands. El comptat de Barcelona s’anava enfortint, en aquestes darreries del segle IX, respecte als reis francs i als altres comtats. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què representà l’atac d’Al-Mansur?

   EL LEMA de la setmana.- “La moral és una convenció privada; la decència, una qüestió pública”.Marguerite Yourcernar.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

Salutacions als nostres germans d’idioma i als lectors dels Blogs d’El Punt digital, de Castelló.

———————————————————————————————————-    

 

 

(Foto: E.Figueras)

  Paraules que l’Alcaldessa de Palamós ha afirmat vàries vegades. És agradable escoltar-les de part de qui, per motius familiars, està relacionada amb el món de la mar i, també, com a primera autoritat municipal formant part d’un poble sobirà que té a les seves mans el deure estatuari i constitucional -llibertat i democràcia- de permetre o no, que continuï com a Batllessa de Palamós. El proper mes de maig, els ciutadans ho decidiran. Aquests mateixos ciutadans que, d’una manera o una altra, tots estem relacionats amb aquesta mar que, afortunadament, podem contemplar cada dia. Per aquesta raó, les paraules de la senyora Ferrés “la vocació d’obrir Palamós al mar” ens sonen reconfortants i oportunes. Els nens i nenes, els joves de Palamós tenen aquesta àmplia oportunitat de poder desenvolupar aquesta vocació tant fantàstica d’obrir-se a la mar? No només per a contemplar-lo o per banyar-se i nadar entre les seves aigües, que ja és molt important i necessàri per la salut, sinó per viure aquesta mar tant meravellosa que ens envolta. És a dir, navegant al bell mitg de les seves ones i veient, des de la llunyania, els colors vius de la façana marítima.

   És freqüent veure a Palamós importants competicions de vela que inunden d’una blancor immensa, les aigües colorejades per una intensa capa que el sol s’esmerça que sigui de plata. Quants nens, nenes i joves palamosins hi prenen part? Tenim una important Escola de Vela, fins i tot, va ostentar durant anys el títol de “nacional”, s’ha n’adonen els pares, els mestres, les associacions i l’Ajuntament d’aquesta gran oportunitat de navegar mitjançant la pràctica de la vela? És una obertura al mar, al vent, a l’esforç, al treball en equip, a la competició, al campanyonatge, a l’aventura, a la llibertat, a la natura i a la salut. El recordat Dr. Francesc Dalmau i Norat, que va ser Alcalde de Palamós, deia tot sovint als seus pacients en aquelles hores de consulta d’una nocturnitat extraordinària, però, profitosa, que “la gent de Palamós -referint-se a la mar- no sabíem el que teníem ja que els seus efectes per la salut eren i són un remei extraordinàri”. També va ser-ho el Dr. Dalmau com a coratjós nedador.

   És una grata notícia que les obres de la tercera fase i darrere d’urbanització i rehabilitació del Barri Antic, contemplaran la construcció d’un mirador al final del carrer Pedró, sobre l’antiga Pedrera i amb vistes al mar, on hi haurà un banc de 10 metres de llargada. Si es fa amb cura i amb art, pot romandre unaobra important i atractiva que com diu la senyora Maria Teresa Ferrés: <<Seguim la vocació d’obrir Palamós al mar>>. Només recordar-ne una altra del president John F. Kennedy quan animava als seus compatriotes a fer esport: <<A aquest país necessitem més practicants i menys espectadors>>, els deia. També ho podríem aplicar a la vela i a navegar.

(Foto: E. Figueras)

—————————————————————————————————–

Qué ès Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Es constitueixen, llavors, els comtats de la Catalunya Vella, que arribava als marges del riu Llobregat, i que eren el de Rosselló, el de Cerdanya, el d’Urgell, el d’Osona -la plana de Vic-, el de Girona, el de Barcelona i el d’Empúries. Els comtes d’aquest darrer comtat mantingueren una marina i s’enfrontaren amb èxit als sarraïns en uns moments en que l’occident d’Europa vivia d’esquena a la mar, que era dominada per la gent de l’islam.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qué va fer el comte de Barcelona Guifré el Pilós? (878-897).

   EL LEMA de la setmana.- “La conversa enriqueix la comprensió, però la soledat és l’escola del geni“. Edward Gibson.

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=sVK9aaTEWbE

———————————————————————————————————-   Els Països Catalans

   Si a causa de la manca d’unitat crònica de la nació catalana consentim la persecució quotidiana de la nostra llengua, -la injusta sentència del Tribunal Constitucional espanyol caducat, contra l’Estatut de Catalunya portat al TC per part del PP, tot i  haver estat referendat pel poble català, aquest mateix poble que no pot veure el cinema en catalá tot i que existeix una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya que així ho estableix, -al menys una meitat en català encara que tothom l’entén- llei que el PP ha tornat portar al TC; el TSJC ha donat un altre cop a la nostra llengua en suspendre quinze articles del reglament de l’ús del català de la Diputació de Girona, una decisió que demostra una vegada més que la justícia està allunyada de la realitat que ha de jutjar i que per fer-ho fa servir arguments injustificables. És desconèixer la realitat pensar que un reglament com el de la Diputació imposa l’ús del català en detriment del castellà quan aquest gaudeix d’un clar avantatge; partits dretans i d’ultradreta volen separar els nens i nenes catalanes -tothom qui viu i treballa a Catalunya- en dos bàndols; etiqueten els productes amb idiomes estrangers i són incapaços de fer-ho amb els idiomes de les nacions d’Espanya, quines burrades!; al Congrés, i amb el totalitarisme, autoritarisme i intolerància del nacionalisme espanyol, no deixen fer ús del català, els basc i el gallec, quina vergonya! per un país europeu i per Europa. Mentre a Catalunya es fa una cimera per evitar més recessió i la vergonya del país amb més treballadors sense feina d’Europa, a Castella no volen que al Congrés es puguin utilitzar les llengües oficials de l’Estat espanyol. L’ús del català, els basc i el gallec dels diputats que vàren intervenir en el Congrés va desfermar les ires del PP. El portaveu al Congrés, José Antonio Alonso (PSOE), va defensar que l’única llengua que s’ha de parlar a la Cambra és el castellà. “Si eres español, habla español”, va fer pintar el dictador Franco i els franquistes a les façanes de les llars de Catalunya. Un país i un govern amb un menyspreu tant gran cap a les aspiracions dels seus ciutadans, és un país mort, una nació espanyola que no existeix. La manca d’unitat a Catalunya ho consenteix. Volem fer grans projectes econòmics i socials, però,  davant una cosa tant normal i democràtica com és preservar la nostra llengua, baixem el cap.

——————————————————————————————————————————————————————————————————————–

 

   En el “post” anterior titulat “El discurs del president, la veritat, 50 anys després”, vàrem explicar la manera en que JFK, en quan president electe dels EUA, va preparar el discurs per la seva presa de possessió que va tenir lloc el 20 de gener de 1961. Va ser i és una al.locució considerada com el millor missatge presidencial del segle XX. Tant per els seus continguts polítics i socials, generadors d’esperança, justícia, pau i llibertat, com per el  seu compliment per part de l’home que, malalt i ferit de guerra, va salvar els seus companys durant la Segona Guerra Mundial i que, com a polític, va donar la seva vida quan més aferrissadament lluitava per millorar la vida dels seus compatriotes i ciutadans del món. S’han dit moltes coses sobre l’elaboració del discurs de la presa de possessió de JFK,  nosaltres hem pogut explicar-lis la veritat en el “post” anterior i, com no podia ser d’una altra manera, mostrar-lis en la seva totalitat i traduït a la llengua de la nació catalana el discurs del president John F. Kennedy pronunciat a Washington D.C., el 20 de gener de 1961 i sota una temperatura de set graus sota zero. Mai per mai un president dels Estats Units ha tornat a dir i complir aquest missatge. És tal com segueix:

   <<No commemorem avui la victòria d’un partit, sinó una festa de la llibertat, que simbolitza conjuntament un final i un inici, una renovació i un canvi. Perquè acabo de pronunciar davant vosaltres, davant Déu Totpoderós, el mateix jurament solemne que els nostres avantpassats vàren prescriure fa un segle i tres quarts d’un altre.

   El món és avui molt diferent, doncs l’home té a les seves mans mortals poder per abolir qualsevol tipus de pobresa entre els humans, així com les distintes formes de vida. I no obstant, la mateixa revolucionària creença per la qual els nostres majors vàren lluitar, es discuteix ara per tot el planeta: la idea de que els drets de l’home no tenen el seu origen en la generositat de l’estat, sinó a la mà de Déu. 

   No hem d’oblidar avui que som els hereus legítims d’aquella primera revolució. Sàpiguen tots d’ençà aquest punt i hora, amics i adversaris, que s’ha entregat la torxa a una nova generació de nord-americans, nascuts en aquest segle, endurits per la guerra, disciplinats per una amarga i precària pau, plens d’orgull de les nostres tradicions, i gens disposats a ser testimonis, a permetre el lent desfer d’aquests drets de l’home davant els quals aquest país sempre ha estat compromès, i ens hi comprometem en el temps present, a la pàtria i a la resta del món.

   Sàpiguen les nacions, aquelles que ens volen bé com les que ens desitjen mals, que estem disposats a pagar qualsevol preu, suportar tota dificultat, resistir qualsevol càrrega, donar suport a qualsevol amic o enfrontar-nos a tot enemic, a fi d’assegurar la supervivència i el triomf de la llibertat.

   A això ens comprometem. I a més encara.

   A aquells vells aliats els quals orígens espirituals i culturals compartim, oferim la llealtat d’uns fidels amics. Units, poc és allò que no podrem fer en una multitud d’empreses comunes. Dividits, amb prou feines serem capaços de fer res, perquè no gosarem a enfrontar-nos, separats i en dubte, a un potent desafiament.

   A aquests nous estats als quals donem la benvinguda a les files de la llibertat, oferim la nostra paraula de que no ha desaparegut la forma colonial de control per donar pas, simplement, a una més opressiva tirania. No esperem que sempre compartiran els nostres punts de vista, però si que aconsegueixin defensar la seva pròpia independència. Volem que recordin com en altres èpoques, a aquells que de manera estúpida vàren cercar el poder sota els més forts, vàren acabar siguent engolits per aquests. 

   A aquests pobles de la meitat de la Terra que viuen en barraques i llogarrets, lluiten per rompre les lligadures de la misèria massiva, els oferim els nostres millors esforços per ajudar-los i ajudar-se ells mateixos, durant el temps que sigui necessari, no perquè d’una altra manera els podrien ajudar els comunistes, no per cercar vots, sinó perquè és just. Si una societat lliure no pot ajudar als molts que són pobres, malament podrà salvar als pocs que viuen en la riquesa.

   A les nostres repúbliques germanes del sud de la frontera els oferim quelcom especial: transformar les nostres bones paraules en realitats plenes, en una nova aliança per el progrés, per ajudar als homes i als governs lliures en els seus intents de treure’s de sobre les cadenes de la pobresa. Ara bé, aquesta pacífica revolució caracteritzada per l’esperança no podrà ser presa de les potències hostils. Sàpiguen tots els nostres veïns que ens afegirem a ells per oposar-nos a l’agressió o a la subversió a qualsevol lloc que aparegui a les Amèriques. I sàpiguen tots els altres països que aquest hemisferi vol seguir sent amo dels seus propis destins.

   A aquesta assemblea mundial d’estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra darrera i millor esperança en una era en la qual els instruments bèl.lics han superat els de la pau, els hi renovem el nostre compromís de suport: per impedir que es converteixi en una àgora de mútues injúries, per a reforçar la seva protecció cap a els novells i els dèbils, per ampliar l’àrea en la que el seu mandat té influència.

   Finalment, a aquestes nacions que es constitueixen per pròpia voluntat en adversaris, a elles no oferim sinó una petició: que ambdós bàndols puguin començar novament la recerca de la pau, abans de que les obscures forçes de la destrucció, desencadenades per la ciència, facin desaparèixer a tota la humanitat en una autodestrucció planejada o accidental.

   No els temptem oferint-lis la debilitat, perquè només quan les nostres armes siguin suficients més enllà de qualsevol dubte podrem romandre segurs, sense gènere de disputes, de que mai per mai serà precís utilitzar-les. A més, no podran dos grans i poderosos grups de nacions experimentar alleujament davant el present rumb, trobant-se ambdós bàndols sobrecarregats per el cost de l’armament modern, justament espantats per la contínua expansió de l’àtom mortífer, tot i així competint per canviar l’incert equilibri del terror que governa la possibilitat d’una guerra última per la humanitat.

   Comencem, doncs, novament recordant uns i altres que cortesia no és sinònim de debilitat, i la sinceritat sempre es té que provar. Negociem; no moguts per la por, però mai sense por de negociar.

   Explorem ambdós bàndols quins són els temes que ens uneixen, en lloc d’obsessionar-nos pels problemes que ens divideixen.

   Formulem els d’aquí i els d’allà, per primera vegada, propostes serioses i precises per la inspecció i control d’armaments, i posem aquest poder absolut per destruir als altres sota el control de totes les nacions.

   Invoquem ambdós costats les maravelles de la ciència en lloc dels seus horrors. Anem junts a explorar les estrelles, a conquerir els deserts, a destruir les malalties, a aprofitar les profunditats marines, a estimular les arts i el comerç.

   Fem pinya per encapçalar en tots els racons de la Terra el compliment del mandat d’Isaíes de “desfer-nos de les càrregues pesades i alliberar els oprimits”.

   I si un principi de col.laboració pot fer retrocedir aquest món de sospites, aconseguim que ambdós bàndols s’uneixin per un nou esforç; no un nou equilibri de poder, sinó una nova llei per a tots, al qual abric els forts resultin justs, rebin seguretat els dèbils, i sigui preservada la pau. 

   Tot això no s’acabarà en els primers cent dies. No s’aconseguirà en els primers mil; ni tant sols s’aconseguirà durant la vida pública d’aquesta administració. Potser tampoc en la nostra existència humana, o en la del planeta sobre el qual vivim. Però, al menys, ho hem d’intentar.

   En les vostres mans, conciutadans meus, més que en les meves, residirà l’èxit o el fracàs del nostre futur. Des de la fundació de la nostra pàtria, cada generació d’americans ha estat cridada a donar testimoni de la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que vàren respondre a aquesta crida jalonen el Globus. 

   Ara les trompetes ens criden novament. No és una invocació per portar armes, tot i que, certament les necessitem; no és una crida al combat, si bé ja estem en la batalla. És una crida a compartir la càrrega d’una lluita llarga, que no acaba, més gran en un any, més petita en un altre, mentre <<ens alegrem en l’esperança, mantenim la nostra paciència en les tribulacions>>. Un combat contra els enemics comuns del gènere humà: la tirania, la pobresa, la malaltia, la guerra mateixa.

   ¿No podem forjar contra ells una aliança gran i extensa units en el Nord i el Sud, a l’Est i a l’Oest, susceptible d’assegurar una vida més plena per tota la humanitat? ¿Voleu fer-nos costat en aquest històric entestament?

   En la llarga història del món amb prou feines un grapat de generacions ha obtingut el privilegi de defensar la llibertat en la seva hora de més gran perill. No pretenc esquivar aquesta responsabilitat, és més, li dono la benvinguda. I no crec que ningú entre nosaltres es vulgui canviar amb qualsevol altre poble, amb generacions anteriors. L’energia, la fe, la devoció que portem a aquesta tasca, il.luminarà el nostre país i al qui el serveixen, i tant de bo! que el resplandor d’aquest foc interior il.lumini veritablement el Globus.

   I així, compatriotes meus, no pregunteu allò que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé tot allò que vosaltres podeu fer per la pàtria. 

   Col.legues meus, ciutadans del món, no pregunteu que pot fer Amèrica per vosaltres, sinó que podem fer junts per la llibertat de l’home.

   Per acabar, ja sigueu ciutadans d’Amèrica o del món, exigiu-nos el mateix nivell de fortalesa i sacrifici que vos demanem. Amb una consciència tranquila per tota recompensa, amb la Història com a darrer jutge dels nostres actes, avancem al capdavant de la terra que estimem, demanant-li la seva ajuda i benedicció, però sabent que en aquest món l’obra de Déu té que ser, autènticament la nostra pròpia>>.

   Aquest és el discurs enter pronunciat per el president John F. Kennedy el 20 de Gener de 1961, dia de la seva presa de possessió, i traduït a la llengua de la nació catalana. És un fort atac als governs imperialistes; als miserables dictadors; als governs que fomenten els cop d’Estat i la guerra; a les grans companyies que exploten als treballadors i a les seves famílies; a l’abús dels armaments per sobre de guarir la fam, les malalties i l’educació;  és un atac a la guerra nuclear ; és una coratjosa defensa del diàleg, la pau i la llibertat dels pobles del món; és un atac als miserables polítics i caps d’estat que permeten la injustícia social i la pobresa…

   Va dedicat als polítics i governants inútils de tot el món. 

   ——————————————————————————————————–

  

Diàleg per la pau i en contra de les bombes nuclears i la guerra. Desprès de cinquanta anys en el poder, ara  els aliats ataquen Gaddafi. D’ençà avui  i durant mig segle no hi ha hagut cap preocupació per el poble de Líbia ni per els altres pobles del món? O és que això es valora segons el valor dels seus recursos naturals i tot allò que s’els hi pot treure esprement-los com a llimones? La CIA, els generals del Pentàgon, el complexe militar industrial i de guerra, les cent famílies multimilionàries dels EUA -el govern paral.lel- aconsegueixen sempre el que volen. Tres milions de vietnamites vàren morir a la maleïda guerra del Vietnam i cinquanta cinc mil nord-americans van perdre la seva vida. Els fabricants d’helicòpters i d’altres materials de guerra, vàren signar contractes milionaris amb el Departament de Defensa i el Pentàgon. El president Kennedy va ser apartat a trets de la Casa Blanca.

——————————————————————————————————

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo següent:watch?v=AG2PwhT0TDc

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Per tal de fer estables les conquestes organitzaren uns comtats al front dels quals col.locaren uns comtes amb funcions polítiques i militars. Els comtes manaven sobre uns vescomtes i aquests, al seu torn,  sobre uns veguers, senyors d’un territori més reduït, al voltant d’un castell. És l’estructura del feudalisme, en un territori fronterer o “marca”, que a poc a poc anirà lligant amb funcions de dependència econòmica, política i militar, tots els habitants d’un territori.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren ser els comtats de la Catalunya Vella?

   EL LEMA de la setmana.- “Odiar és un malbaratament del cor, i el cor és el nostre tresor més gran”. Noel Clarasó.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

  

   Igualada.- Edifici de l’any 1922 destinat a ser la primera sucursal de la Caixa de Pensions. La porta principal està situada just al xamfrà, el qual adopta una forma arrodonida que, amb el coronament emmerletat, li atorga un aire de torre castellera. L’acabat amb carreus de pedra i maó vist contribueix a afirmar aquest aspecte medieval, reforçat també pels ràfecs de les cornises. L’obra correspon a la darrera etapa d’Enric Sagnier, caracteritzada per la sobrietat i el classicisme. (pobles de Catalunya – Foto: Albert Esteves, 2009).

   Salutacions als lectors dels Blogs del diari El Punt digital, d’Igualada.

———————————————————————————————————-

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   El mes de gener es vàren complir 50 anys de la presa de possessió del trenta-cinquè president dels Estats Units de Nord-Amèrica, John Fitzgerald Kennedy. Cinquanta anys també d’un memorable discurs polític, dirigit al seu país i al món, considerat, junt amb el d’un altre president admirat per JFK, Franklin Delano Roosevelt, un dels parlaments més valuosos i recordats del segle XX. Mai per mai cap altre president nord-americà s’ha compromès tant cap a els seus compatriotes i els ciutadans del món, per defensar la democràcia, la llibertat, la justícia social, la concòrdia, la pau i l’esperança en un canvi sense privilegis, concessions a la galeria ni draps calents. Al discurs del 20 de gener de 1961, pronunciat a Washington D.C., va seguir el compliment del programa electoral i els compromisos i prometences de Kennedy establerts durant la campanya i qüestions pressupostàries. També hi entraven a formar part la plataforma demòcrata de 1960 i altres exigències de comitès i detalls derivats de l’elecció. A això si afegia la legislació demòcrata, les lleis la qual validesa expirava aviat i, en resum, tot allò considerat oportú al respecte, incluses les recomenacions de Kennedy que no tenien relació amb la filosofia del seu partit. L’Administració Kennedy va complir. Tot es va anant desenvolupant -no sense greus dificultats- fins a l’assassinat del president. Només va haver-hi una desviació que es va produir tres mesos després de la presa de possessió de JFK. El miserable parany per part de la CIA del fracassat desembarcament a “Bahia Cochinos” (Cuba), pla preparat i aprovat durant l’anterior Administració del president Eisenhower. Kennedy va ser enganyat. Tot i així, el president va saber actuar amb fermesa davant la CIA i el Pentàgon per evitar un desastre pitjor i un enfrontament amb la Unió Soviètica. Uns dies després es va dirigir al país per acceptar la seva responsabilitat en el fet més penós de la seva presidència, tot afirmant que mai més es refiaria dels “experts”.

   La veritat sobre l’elaboració del discurs

   A primers de novembre de 1960 i com a president electe, Kennedy va manifestar al seu assessor sobre temes de política i legislació, Ted Sorensen, que volia escriure alguna cosa sonada per tal ocasió. Estava disposat a rebre suggeriments d’altres persones. Volia, això si, una al.locució curta, menys de 1900 paraules. Es va proposar marcar el to per el començament d’una nova era. Li va demanar a Sorensen -que era ajudant del senador Kennedy des de l’any 1953- que repassés tots els discursos que els presidents nord-americans havien pronunciat en la seva presa de possessió. Vàren aprofitar la lliçó del president Abraham Lincoln que en el celebèrrim discurs <<Arenga-Oració de Gettysburg>>, mai va fer servir una paraula de dos o tres síl.labes quan era factible utilitzar una altra amb una sola; tampoc va usar frases llargues, ni paraules en excés. El treball en l’esborrany va ser intermitent durant cert temps i no es va apretar a fons fins una setmana abans del dia senyalat. Vàren arribar idees, frases, cites i, fins i tot, paràgrafs enters per ajudar a la confecció de l’arenga presidencial. El text final va incloure vàries frases i temes dels suggerits. “De totes maneres -diu Ted Sorensen- per molt nombrosos que fossin els col.laboradors i els ajudants en el tema, l’indubtable “arquitecte principal” del discurs de presa de possessió de John F. Kennedy va resultar ser ell en persona. Molts dels passatges més valuosos d’aquesta arenga inaugural poden trobar-se en discursos anteriors seus”.

   Ted Sorensen va treballar deu anys al costat de JFK. Primer com ajudant del senador i després ho va ser-ho del president. Possiblement va ser la persona que més es va identificar amb la tasca del primer mandatari de la nació i, per el qual, sentia gran efecte i admiració. Ningú més ens podria explicar amb tanta fidelitat l’elaboració del discurs: <<Al principi, mentre JFK posava en ordre els seus pensaments a Palm Beach, jo treballava a la meva residència de Washington d’acord a les seves instruccions telefòniques, i operant sobre el material recollit d’altres fons. Després vaig volar fins allà i li vaig fer entrega de les meves notes per, sobre elles, construir un esborrany i continuar la tasca. Ens vàrem posar a treballar junts, tot un matí, sentats en el pati i davant mateix de l’Atlàntic. JFK no estava content amb totes les perspectives que havíem intentat amb relació a destacar quins eren els plans del seu futur govern en qüestions de tipus intern americà. Allò li semblava massa partidista, divisori, massa semblant a tot allò aconseguit durant la campanya electoral. Finalment va dir: <<Deixarem a un costat totes aquestes qüestions nacionals. Es miri per on es miri, el tema és massa llarg>>. Volia que la seva al.locución inaugural fos la més curta del segle XX. <<És més eficaç d’aquesta manera i no vull que la gent em consideri un pesat de volum considerable>>. Kennedy ens va indicar que <<estava cansat d’escoltar com planejavem altres “cent dies de miracles” i voldria saber qui es dedica, dels qui formen el meu equip, a insistir amb això. Hem de deixar ben clar que no estarà finalitzada la tasca en cent dies ni en mil>>. A darreres hores del dia 17 de gener de 1961, Kennedy i Sorensen volaven cap a Washington des de Palm Beach, sense deixar de treballar en el seu despatx del Caroline. El dia 19 de gener, un dia abans de la presa de possessió, va quedar definitivament acabat el discurs del president.

   Per els lectors dels BLOGS del diari EL PUNT digital oferirem en el proper “post”, el discurs enter, traduït al català, de la presa de possessió del president Kennedy el 20 de gener de 1961, sota una temperatura a Washington D.C. de set graus sota cero.

———————————————————————————————————-

John F.Kennedy, 35è president dels Estats Units, amb aquella veu clara que el caracteritzava, repetia amb el president del Tribunal Suprem, Earl Warren, el jurament de presa de possessió; aquella fórmula que assegurava als ministres protestants de Houston (Texas) podria repetir sense remordiments de conciència: <<Si així ho faig, que Déu m’ajudi. Si no, que m’ho demandi”. I així ho va complir fins el dia del seu assassinat.

———————————————————————————————————-

 Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Carlemany, rei dels francs i futur emperador, atenent les súpliques dels fugitius que veien en ell el poder fort del món cristià, i per tal de protegir els propis territoris, decidí d’intervenir més enllà dels Pirineus. Ell i el seu fill, Lluís el Piadós, conqueriren les ciutats de Girona (785) i la de Barcelona (801).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va fer Carlemany per tal de fer estables les conquestes?

   EL LEMA de la setmana.- “L’honor és com els mistos, només serveix un cop”. Marcel Pagnol.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

    Però que fan amb gairebé 600 mil persones a l’atur a la nació catalana? Això és un país europeu? No s’en donen vergonya? Escoltin, això és responsabilitat dels polítics que manen, de l’oposició, dels empresaris i dels homes i dones de negoci. Ja està bé, home! No veuen que el més gran benefici i deure d’una nació és ensenyar i donar feina? No vulguin guanyar tant milions d’euros i es preocupin més de donar feina. Tant de menyspreu senten per els ciutadans d’aquests país?

———————————————————————————————————-

El vídeo 

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=xE0iPY7XGBo

———————————————————————————————————-

   Preguntes al Govern dels EUA, l’FBI i a Wikiliaks

   Durant més de cinc anys, la pel.lícula de l’assassinat del president Kennedy filmada per el testimoni presencial, Abraham Zapruder, va ser amagada al poble nord-americà i tancada sota clau dintre d’un bagul de la revista “Life”. Aquesta imatge en moviment mostra com Kennedy pateix un violent impacte que el llença cap enrere, prova evident de que va ser atacat per un rifle disparat des de davant. Perquè la Comissió Warren ho va negar? Perquè no va ser investigat per la policia federal?

———————————————————————————————————-