La nova frontera

   No he visitat mai El Bulli ni tampoc conec personalment a Ferran Adrià, situació normal per a la gran majoria de ciutadans. Però, l’entrevista d’en Salvador Garcia-Arbós (PRESÈNCIA, 29/7/11), m’ajudat molt a conèixer la vessant professional del famós cuiner de Cala Montjoi. M’agrada. Les darreres cròniques fan esment d’ell amb epítets com: ‘l’esperit Bulli’, ‘el cuiner millor i una de les 100 persones més influents del món’, ‘ha canviat la història de la cuina’, ‘ha marcat la cuina del futur’, ‘ha desviat les coordenades de l’epicentre de la cuina mundial’, ‘perquè hi hagi un nou Ferran, cal una nova revolució’…qualificatius recollits a mitjans tan prestigiosos com ‘Time’, ‘The New York Times’ o ‘Le Monde’. Només afegir-ne un que a la vegada és desitjós: ‘creador de noves esperances de salut i vida’. M’explico.

   Moisès Broggi (Barcelona, 18-5-1908), de 103 anys, metge i pacifista català, va dir en una entrevista de ràdio que un dels secrets de la seva longevitat era, menjar poc. A Catalunya, un 10 per cent de la població de més de 30 anys és diabètica i la taxa de mortalitat és de 17,2 per cent mil habitants. L’any passat el nombre de diabètics al món, va superar els 200 milions. Aquestes persones tenen un risc elevat de patir ceguesa, insuficiència renal crònica, infart de miocardi, accident vascular cerebral i amputacions. Fet directament vinculat amb l’adopció d’hàbits que comporten canvis en l’alimentació, en qualitat i quantitat, afavoreix el sedentarisme i condueix a l’augment de l’obesitat. Pel que fa a l’hipertensió arterial, a Espanya, un 25,5 per cent de les morts totals hi són relacionades. Com mengem és fonamental per la salut. A Catalunya, els més de 7 milions d’habitants i els 22 milions de visitants, cada any, fa que el nombre de restaurants sigui extraordinàri. També els consumidors. Ja sigui els que es queden a dinar per raons de feina, o els que surten els caps de setmana i festius.

   Com diu Ferran Adrià: <<…el 1994, ja queda definit el nostre concepte de creativitat i que hem d’orientar-nos a crear nous conceptes i noves tècniques. El més important d’El Bulli és saber mantenir el que ha arribat a més gent, el que ha influït més. L’esperit transmés a milers de persones. Tenir capacitat per influir>>.  Doncs bé, si l’últim plat -el 1846-, el de l’any de naixement d’Auguste Escoffier que inventa l’organització racional de les cuines dels restaurants, l’estructura per partides; el -1847- podria ser el plat, sense sal i sense sucre, -plana especial en menús i cartes- per a tots els restaurants de Catalunya i de fora que si vulguin adherir, amb la finalitat de donar de menjar a totes aquelles persones malaltes d’hipertensió i de diabetis, que no tenen perquè donar cap explicació a ningú i que no volen pas ser marginats. Per a ells el nou plat ‘work in progress’, de Ferran Adrià, que podria sortir d’El Bulli Foundation, Taller i Restaurant. Quan tornin o, abans millor. Primer la salut, desprès la fama.

   I, si us plau, no posin tanta sal i tanta sucre. No veuen que en posen massa! Els del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no poden fer que no hi hagi tanta importació de sucre? I la Generalitat, mitjançant el Parlament, no podria evitar tanta importació de sucre i disminuir tan  consum desmesurat? No veuen que aquest és un país de diabètics?

Massa sal, massa sucre

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 4wbhGKu-CHA

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: Ya4nf7Ab_OQ

————————————————————————————-

El deure i la glòria

   “Sàpiguen tots els funcionaris públics…”

 <<M’he compromès, així mateix els meus col.legues del Gabinet, a un constant estímul de l’iniciativa, la responsabilitat i l’energia al servei de l’interès públic. Sàpiguen tots els funcionaris públics, sigui o no elevat el seu càrrec, que en aquesta Administració es determinaran el rang i la reputació d’un home per l’importància del treball que porti a terme i no pel nombre de persones al seu càrrec, el tamany del seu despatx o l’importància del seu pressupost. Que quedi ben clar que aquesta Administració sabrà reconèixer el mèrit en el dissentir i de l’audàcia i que saludem la controvèrsia honrada la qual finalitat sigui un canvi fructífer. Lluiteu perquè el servei públic arribi a ser una carrera noble i viua. Perquè qualsevol home i dona que treballin en una oficina del nostre Govern nacional, sense importar la seva secció o el seu grau, puguin en els anys veniders afirmar amb orgull: <<Jo vaig servir al Govern dels Estats Units en aquells moments de necessitat per a la nostra nació>>. (President John F.Kennedy, missatge als funcionaris públics federals).

   La grandesa d’un Estat federal com els EUA. El desastre d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, amb unes autonomies de ‘pandereta’, amb una injustícia fiscal que fa fredat i amb un centralisme radical a cop de decrets llei. Tornem a la mediocritat i a l’afogament econòmic i social de Catalunya:22.000 milions d’euros anuals que surten de Catalunya en impostos i no tornen, 60 milions diaris. Un 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. La nació catalana no demana caritat ni compassió. Demana el que és seu. Demana justícia social i fiscal. Ja n’hi ha prou senyors de Madrid!

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:hWcOHBD41vg

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- A la mort de l’almirall Roger de Lloria (1305), es produïren diverses rebelions indígenes que no van ésser sufocades fins al 1313, per Ramon Montaner, que va assumir el càrrec de governador plenipotenciari de les illes fins a l’any 1316.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va passar a les illes de Sicília i Gerba, d’ençà l’any 1316 al 1335?

   EL LEMA de la setmana.- “Les relacions públiques són la mentida organitzada”. Harold Wilson.

————————————————————————————-

     La primera Convenció Nacional de Transició de l’Autonomia a la Independència de Catalunya, va tenir lloc recentment a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, organitzada pel Cercle d’Estudis Sobiranistes i amb la col.laboració de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). A l’acte hi varen prendre part més de 800 persones de l’àmbit jurídic, econòmic, educacional, cultura i altres independentistes d’orígens diversos i prestigiosos acadèmics del país que <<han provat de contestar qüestions cabdals per a l’independència o com es dur a terme la secessió d’una nació dins d’un estat constitucional>>.

   Hèctor López Bofill, vicepresident del Cercle d’Estudis Sobiranistes: <<Passar de la retòrica independentista a l’acció independentista amb l’establiment d’un full de ruta “clar i inequívoc” a la construcció de l’estat al marge de les normes estatals. A Catalunya aquest procés serà “inconstitucional” però legitimat per la comunitat internacional>>.

   El president del Cercle, Alfons López Tena, va explicar <<que tots els processos que s’han dut a terme al llarg de la història han estat unilaterals, precisament, “perquè els costos d’impedir la independència superaven els beneficis de mantenir l’estat secessionista unit”.

   El secretari general de SI, Uriel Bertran,: << quan diem Espanya ens roba, ens referim a què l’estat espanyol només mira pel centre, que és on resideix el poder polític, i que en conseqüència, els Països Catalans, en estar allunyats del centre de poder pateixen la desatenció d’un estat espanyol “inequitatiu”>>.

   L’economista, Jaume Argerich, va quantificar: <<L’espoli fiscal pel 2011 en un 8% del PIB de Catalunya, això és, 16.170 milions d’euros. Cal abordar el debat de l’ús que se’n faria dels recursos que comportaria la independència política ja que el sanejament econòmic que tindria Catalunya “seria brutal”. Com més es difereixi el moment de la separació, més gran serà l’herència de deutes de la Catalunya autònoma. Hipotèticament, davant d’un boicot comercial espanyol dels més durs que podem imaginar, durant el primer any de l’estat català, el creixement anual de l’economia catalana vorejaria el 5%>>.

   Albert Gendrau: <<La responsabilitat i el lideratge d’empreses, professionals i emprenedors en el procés d’independència atenent d’aquesta manera als valors de la nostra societat>>.

   El diputat i president de SI, Toni Strubell, va comptar amb la intervenció de Jean-Guy Talamoni que va fer una aproximació a la realitat de Còrsega i els canvis constitucionals que està introduint l’estat francès per donar cert reconeixement a la realitat nacional corsa.

   Núria Cadenes: <<la irrupció de l’independentisme no autonomista al Parlament de Catalunya. L’autonomisme ha pujat el to del discurs retòric per seguir instal.lat en l’immobilisme i juga amb l’ambigüitat per silenciar l’acció política independentista>>.

   Jordi Muñoz, politòleg, : <<el suport social a la independència de Catalunya, és majoritari però heterogeni>>. (ACN).

    Catalunya no pot esperar més

   Els anys passen, la gent mort, però el radicalisme malaltís de l’oposició i dels governs de la dreta i ultradreta espanyola, no canvien. És igual, tampoc la nació catalana té perquè canviar. Les proves de l’esmentat i evident radicalisme nacionalista espanyol: un exemple d’ antany, la guerra i pèrdua de Cuba -la joia de la Corona- com a conseqüència del brutal espoli espanyol,  l’incompliment de pactes autonòmics per part de la monarquia i del govern  respecte  l’illa, i la cruel intervenció de l’exèrcit contra els indiketes. Un altre exemple ja de molt abans, el del general Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro, -príncipe de Vergara, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana, vizconde de Banderas, grande de España i Virrey de Navarra (1836), els entesos sabran els seus honoraris i prebendes per tot aquest allau de càrrecs i privilegis-, ja ho va dir en la seva coneguda, militar i escabellada frase: ‘a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años’.  Hi va haver una revolta a Barcelona contra la política fiscal d’Espartero. I així tota una penosa història plena de dictadors que van ofegar les aspiracions de les nacions d’Espanya, constretes i amargades. El general Franco, del qual nom no voldria ni recordar- va arrasar a sang i foc l’autonomia, l’Estatut i la Generalitat de Catalunya. El seu President, Lluís Companys i Jover, va ser caçat com un gos per la maleïda, salvatge i criminal Gestapo, portat a Espanya, torturat i vexat per els jerarques del règim franquista i afusellat. 

   Luís Companys i Jover, President màrtir de la Generalitat de Catalunya.

 Les idees emanades del poder absolut i d’un centralisme estrenyidor que vol ofegar el catalisme com a impulsor del progrés social i econòmic de la nació catalana, no han canviat. Ho vàrem veure i patir quan el ‘Partido Popular’ a l’oposició, va practicar una campanya a tot Espanya contra la necessària reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat i, una vegada aprovat per el Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats, el Senat, signada la Llei Orgànica pel rei i REFERENDAT per els ciutadans de Catalunya, els jerarques del ‘Partido Popular’ el varen llançar al Tribunal Constitucional, caducat, i amb continuades recusacions per part del PP. No poden suportar ni veure la ja de ‘pandereta’ i menyspreada autonomia de Catalunya i amb el poder absolut del PP, amb decrets llei un rere l’altre, no pararan fins a ofegar l’Autonomia constitucional i estatuaria de Catalunya que és una nació. Són tant curts de vista, de raciocini i de pensament -aquest i altres governs espanyols- que, ni per els segles dels segles, han vist que ofegar Catalunya és ofegar Espanya. Una mediocritat absoluta. No és d’estranyar, doncs, que Catalunya vulgui i treballi per la seva independència.

   Espanya, nació de nacions, constretes i amargades, no es mou ni es mourà de ser la darrera d’Europa junt amb Grècia i Portugal. Trist paper el de l’Espanya actual amb 5 milions de treballadors i joves sense feina. No veuen, home, que el que cal és una reforma mental no pas laboral! Tanta roba, tan poc sabó i tan neta que la volen.

    Federico Trillo, que es va retirar com a comandant l’any 1989, per a dedicar-se a la política, va portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional, no renovat, i amb continuades recusacions dels seus membres per part del PP.   

 Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:O4N4EaUZLO8

————————————————————————————-

       El deure i la glòria

   Al finalitzar el seu discurs -27 abril 1961-, dirigit als empleats federals, el president Kennedy va anunciar la redacció d’una norma prohibint:

   a) L’acceptació de regals per part dels empleats federals.

   b) La utilització per part dels empleats federals, amb finalitats de lucre personal, d’informació que estigués sense poder oferir al públic.

   c) L’ús de la seva autoritat per part dels empleats federals per indicar a tercers que els proporcionin objectes de valor.

   d) L’acceptació de qualsevol treball addicional, sempre que es pogués considerar ‘incompatible’ amb el seu càrrec del Govern.

   Va afegir que tenia el propòsit de promulgar normes molt més detallades respecte a la conducta dels càrrecs d’anomenament presidencial. Finalment, va anunciar que es designaria a un membre del Gabinet presidencial per a coordinar totes les qüestions amb relació a la moralitat del Govern.  

   Vist el vergonyós grau de corrupció -ho veiem cada dia- que existeix a l’Estat espanyol i, principalment, en aquests moments, a València i a les illes Balears,-amb Governs del PP- segons denúncia aquella premsa valenta que vol dir la veritat i complir la seva obligació, el Govern amb poder absolut del ‘Partido Popular’, hauria de recordar o anunciar les normes establertes a les nacions d’Espanya que tenen que complir tots els empleats del govern estatal i de les autonomies. Això no pot continuar de cap manera, ni amb el vergonyós frau fiscal espanyol que ja arriba al 23 per cent del PIB. No diu ni fa res el president Mariano Rajoy a aquest respecte? El poble té que pagar per la corrupció gens cristiana d’alguns poderosos i no tan poderosos?

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: KDgFFycLzwo

———————————————————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La conquesta de Gerba, com destaca Reyes Fontanals, <<rematava el domini català de totes les illes de la Mediterrània central>>. Un cop annexionada, l’almirall Roger de Lloria es proclamà príncep de Gerba i de les illes dels Quèrquens -petit arxipièlag pròxim a l’illa, conquerit dos anys més tard-, i féu construir la fortalesa d’al-Qastil, on deixà una guarnició encarregada d’assegurar les recaptacions d’impostos. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins fets es produïren a la mort de l’almirall Roger de Lloria?

   EL LEMA de la setmana.- “La natura ens ho dóna tot, fins i tot els mitjans per destruir-la”. Joaquín Araújo.

————————————————————————————-

   El darrer transatlàntic d’aquest any ancorat al port de Palamós (Costa Brava-Catalunya-nació d’Espanya),-de les vuit del matí a les cinc de la tarda del passat 10 de desembre-el Saga Ruby, de bandera maltesa, de 191 metres d’eslora i una capacitat per a 670 persones, va salpar de Southampton (Regne Unit) per fer un viatge de setze dies. D’aquest mateix port va sortir el Titanic, el 10 d’abril de 1912. Si bé, de sortida, els passatgers sabien que anaven cap a Nova York, cap dels 600 viatjers del ‘Saga Ruby’ sabia que trepitjaria la Costa Brava. Un viatge sorpresa, cosa interessant. Per el capità, Alistair McLundie, també va ser una sorpresa la placa que li va fer entrega l’alcaldessa palamosina, Maria Teresa Ferrés, en record de la primera estada del ‘Saga Ruby’ a Palamós. Hi van ser també presents, el director general de Transports i Mobilitat de la Generalitat, Ricard Font, i el vicepresident del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, Joan Giraut. Així s’ha fet en altres ocasions. Val, un viatge de sorpreses.

     Aquesta darrera estada d’un creuer, del 2011, al port de Palamós, serveix per a donar a conèixer algunes dades. Que l’escala del ‘Saga Ruby’ és la número 37 d’aquesta temporada, en el decurs de la qual ha rebut 38.770 passatgers, un 41% més respecte a la anterior. Si bé les dades són bones no s’ha arribat a les que, com a previssió, es vàren donar l’any passat, és a dir, més de 40 escales i uns 45 mil passatgers. Pel que fa al moviment econòmic que representa l’escala de creuers, de moment, encara no s’han donat les d’aquest any, però, segons un estudi fet sobre els creueristes, aquests gasten una mitjana al dia de 70 euros, així, es podria parlar d’uns 3 milions d’euros. Això fa que el port de Palamós sigui no només el segon més important de Catalunya en creuers, després del de Barcelona, també és el segon de la Mediterrània que ha crescut més en passatgers en els darrers 10 anys, segons un estudi de l’Associació de Ports de Creuers de la Mediterrània (Medcruise).

   Les dades econòmiques són importants i necessàries pel que fa a l’empenta empresarial que tanta falta ens fa. I més ens uns moments amb unes dades sobre l’atur que fan caure la cara de vergonya. D’aquí la necessitat de tenir ben present que el port de Palamós ha estat un port comercial de primer ordre -en altres temps d’una anyorada indústria esplendorosa els vapors de càrrega feien cua per atracar al port-, i ho continua essent de Girona. De no ser per aquesta empenta comercial i les infraestructures que això ha possibilitat, així com el prestigi que en el decurs de la història han treballat els consignataris de vaixells establerts a Palamós, avui no es parlaria del ‘Saga Ruby’, el ‘Thomson Dream’ i molts d’altres. Fóra important saber els llocs de treball que actualment possibilita el port, i la creació de nous en el futur. Al mateix temps, conèixer els ingressos que tot aquest moviment de creuers representa per l’Ajuntament, ja que si això és possible gràcies a la utilització d’infraestructures i serveis pagats amb els impostos dels ciutadans, és bo que ajudin a les despeses municipals, i més en aquests moments d’una baixada d’ingressos.

   Els passatgers de vaixells de creuer que fan escala al port de Palamós, poden considerar-se afortunats per poder visitar la Costa Brava, una de les més boniques del món així com l’Alt i el Baix Empordà i la part de l’Empordanet, batejat amb aquest nom pel  recordat periodista i escriptor Josep Pla. Amb atractius, en el cas de Palamós, com el parc natural de Castell i el poblat primitiu; el Barri Vell amb l’església de Nostra Senyora del Carme i els monuments en record de l’antic convent benedictí, avui tristament desaparegut; el Museu de la Pesca i l’Espai del Peix; la ruta literària de l’escriptor nord-americà Truman Capote autor de ‘A sang freda’, escrita els anys seixanta durant la seva estada a Palamós. Novel.la basada sobre un fet real que va commoure als ciutadans dels Estats Units. I l’altra ruta que també es podria fer, la del seu compatriota, Robert Ruark, periodista, escriptor i guionista, enterrat al cementiri de Palamós. Així mateix, els creueristes, visiten altres indrets com poden ser Pals, Peratallada, Figueres, Girona i Barcelona. Uns viatjers afortunats.

   Encara, sense taxa turística unipersonal

   I tot, tot, i tot, sense pagar la taxa turística que es paga a tots els països europeus, a les Amèriques, Canadà i a tots aquells indrets del món que valoren, dignifiquen i respecten el paisatge de la seva Terra. Que a la Costa Brava, de la nació catalana, no hi hagi la taxa turística, és un disbarat que clama al cel. Es veu que vivim en el país més ric del món i tot això de les retallades és un conte xino. Fa anys que s’hauria d’haver aplicat la taxa turística. O no s’han enterat que no hi ha diners per netejar les platges, el mar, i, analitzar les seves aigües a les quals si banyen milions de visitants? I el medi ambient, saben que és el més contaminat d’Europa? I aquesta classe de ‘turisme’ de Salou , Lloret de Mar i altres llocs, que fan la vida impossible a tothom, no tenen que pagar taxa turística? Què és això, una vergonya espanyola? No n’hi ha prou en ser els darrers d’Europa junt amb Grècia i Portugal? I encara venen els espanyolistes i anti-autonomistes de la CEOE i diuen que veuen “innecessària” la nova taxa turística de Catalunya. És clar home! Amb l’espoli fiscal que l’Estat espanyol asfixia a la nació catalana, 22 mil milions d’euros que cada any surten de Catalunya i no tornen, 60 milions d’euros diaris, un 10 per cent del PIB català, una tercera part dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya, és clar que les ‘regiones’ -a diferència de la nació catalana, mai havien tingut ni demanat les autonomies-, no necessiten aquests diners de la taxa turística unipersonal ja que amb els diners de Catalunya, no saben ni volen saber res d’aquest allau de retallades que pateix el poble català. 

   Escoltin, què passa d’una vegada amb el vergonyós incompliment del deute dels 759 milions d’euros corresponents a l’addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per part del govern espanyol? La Llei a Espanya -nació de nacions constretes i amargades- és igual per a tothom?  Aquest incompliment té com a conseqüència principal el retard en el pagament de factures a les pimes i els autònoms que treballen per la Generalitat, així com l’ajornament de la paga extra als treballadors públics de la Generalitat.

   A alguna ‘región’ espanyola on gairebé un 40 per cent dels ciutadans cobren de l’Estat, aquests funcionaris no han cobrat encara -com passa a la Catalunya ‘super’ solidària-, la paga extra de Nadal, mitjançant diners procedents de l’erari públic?

   Mirin, la primera convenció cap a la independència ha reunit més de 800 assistents a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB per assistir a la primera Convenció Nacional de Transició de l’Autonomia a la Independència, organitzada pel Cercle d’Estudis Sobiranistes i amb la col.laboració de Solidaritat Catalana per la Independència. Com deia JFK “anem cap a endavant”.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:jn8yPii8TXk

————————————————————————————-

El deure i la glòria

    “La solució definitiva als problemes ètics del Govern és la de situar en un ambient d’ètica sana a un grup de gent honrada“.

   <<Cap conjunt de normes o estatuts, per complicada que sigui la seva concepció, serà capaç de resoldre els milers de possibles reptes que es poden enfrontar a l’integritat d’un home o a la seva dedicació vers l’ interès públic. Malgrat tot, són necessàries les normes, unes normes que estableixin clarament les directrius de la política i que castiguin la venalitat i la traïció, establint una tònica ètica general per a la tramitació dels assumptes públics>>.

   Al finalitzar el discurs -27 Abril 1961-, el President va declarar que anava a establir una ordre prohibint determinats mals usos i actuacions per part de servidors públics. (Els detallarem en el proper ‘post’).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:D3A2RMEcAsc  

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Gerba, poblada de musulmans dissidents i prou allunyada de la capital tunisenca, la seva ocupació no havia d’inquietar el sultà, ni de repercutir negativament en les relacions comercials catalanes amb els berbers. El fet d’ésser una important escala en les rutes de cabotatge feia que hom hi pogués treure bons beneficis en taxes portuàries, mentre que la seva proximitat al continent la convertia en una base excel.lent d’operacions corsàries i de penetració cap a Àfrica. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un cop annexionada Gerba, l’almirall Roger de Lloria, amb quin títol es va proclamar?

   EL LEMA de la setmana.- “Sóc dels que consideren la poesia com una fe amb la vida“. José Hierro.

————————————————————————————-  

(Fotografia: E.Figueras)

 Cala S’Alguer (Palamós-Costa Brava-Catalonia, nació d’Espanya)

EL NAIXEMENT

 Mirem embadalits

la munió de subtils petiteses

arrodonides entre els quatre brins

de l’herba i molsa de verdor més tendra.

L’ull de l’encantament

té el llanguiment de la mirada clara,

i veu, en la naixença, el parament

que hi sol haver; veu el riuet de plata,

la planúria i el bosc, l’home que llaura

i la Verge, que espera amb viu anhel 

el pas dels Reis -monarques fantasiosos

que van acompanyats del gran estel-.

Mirem amb ulls d’infant totes les coses

i no veiem que dintre el cor, tot l’any,

hauríem de portar-hi aquest afany

per les coses petites, harmonioses,

que ara refloren amb certer averany. 

Abril, 1985

(Autor, el recordat i estimat mestre de Palamós, Joan Rovira).

————————————————————————————

 L’Adoració dels Pastors – Murillo (1655) – Museu del Prado – Madrid

————————————————————————————-

Felicitació

Feliç Nadal i un Pròsper i Venturós Any Nou 2012

Salut, Pau, Llibertat, Democràcia i UN LLOC DE TREBALL  per a tothom.

————————————————————————————-

El vídeo

    Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:QMcOKF4L3aM, pyAqE766kvI

————————————————————————————-

El deure i la glòria 

    El 18 de novembre de 1963, quatre dies abans de ser assassinat, el President Kennedy va presentar el seu informe econòmic davant la Cambra de Comerç de Florida.

   <<Per primera vegada en molts anys, en els darrers 18 mesos el nostre índex de creixement excedeix als de França i Alemanya. Això és degut a que, com la revista <<Fortune>> senyalava recentment, els beneficis de les societats a Amèrica augmenten molt més de pressa que els beneficis de les societats americanes a l’estranger…

   <<Per el proper mes d’abril, amb el suport indispensable del projecte de reducció d’impostos pendent, els Estata Units navegaran amb els vents a favor de la més llarga i forta expansió econòmica en temps de pau de tota l’història de la nació>>.

   I va acabar tot recordant Dickens…

   <<Em dono compte de que alguns homes de negoci que només volen que s’els deixin sols, que el Govern i la política no es posin en els seus assumptes, que el balanç i els beneficis de les seves societats siguin més importants que el balanç mundial de poder o l’índex nacional d’atur. Però no voldria avançar-me a l’època si recordo a vostès aquell passatge de ‘Conte de Nadal’, de Dickens, en el qual Ebenezer Scrooge, aterroritzat davant el fantasma del seu antic soci, Jacob Marley, amb les seves cames lligades amb cadenes de llibres de comptabilitat i caixes fortes, respon:<<Negocis? L’home era el meu negoci. La caritat, la misericòrdia, l’indulgència i la benevolència eren el meu negoci. Els tractes del meu comerç no eren sinó una gota d’aigua en l’immens oceà del meu negoci>>.

   <<Membres i invitats de la Cambra de Comerç de Florida: treballem a la Casa Blanca o a l’edifici de l’Estat, a l’indústria o al comerç, l’home és el nostre negoci. I si treballem amb armonia, si comprenem els problemes de cadascú, les responsabilitats que cada u de nosaltres comporta, aleshores amb tota seguretat prosperarà el negoci de l’home. I els vostres fills i els meus aniran cap a endavant en un món més segur i en el que existeixin oportunitats per a tots ells…>>.

   Però molts homes de negocis eren indiferents a l’armonia, als problemes de l’home, al futur dels seus fills i a Charles Dickens. Quatre dies després, el president Kennedy aterrava a Dallas. No existeix odi més fort que el dels ‘nobles bandits’.

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:x2Jr03ADQmk

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La presència catalana a Gerba data del segle XIII, quan l’almirall Roger de Lloria, l’any 1284, per compte del rei Pere III, s’apoderà de l’illa. Els mòbils de la conquesta estaven en l’estratègica posició de Gerba, situada al sud de Tunísia. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins eren els pobladors de Gerba?

   EL LEMA de la setmana.- “La felicitat consisteix a tenir bona salut i mala memòria”. Edwige Feuillère.

————————————————————————————-

      Quan llegia la crònica de l’Albert Vilar (EL PUNT AVUI, 26-11-11), referent a la zona agrícola i etnològica de les valls de Calonge i Vall-llobrega, no m’ho podia creure-ho. La Generalitat, desprès de nou anys d’una tasca extraordinària per part de la Fundació Remença XXI i dels masos, ha dit no a la creació de la zona etnològica d’interès nacional. No a la llibertat, voluntat i esforç dels pagesos, -els pocs que encara queden-, per donar valor de nació al prestigi d’un dels més exquisits i saludables vins dels Països Catalans i d’Europa. No són vins d’aparador fulgurant per a rics i poderosos, són vins de casa, de família, predicadors de la riquesa més gran, elaborats pels pagesos de la manera més sana i tradicional que ja treballaven els seus avantpassats. Són vins que provenen de la fidelitat de les pageses i pagesos amb la seva terra fèrtil i productiva. Fidelitat amb una manera de viure, estimar l’art de l’agricultura, preservar el paisatge del Baix Empordà i, per damunt de tot, fidelitat amb la manera de conrear els productes agrícoles, -menjar i veure-, que anteposa la salut de la família als guanys econòmics. Tot això, en aquest cas, és el que menysprea la nostra Generalitat. Fa caure la cara de vergonya quan veiem el que es paga als pagesos pels seus productes. Viandes per les quals reben una quantitat ínfima en cèntims, es venen cinquanta vegades més cars als establiments de les ciutats. Literalment, s’els escanya.

    Davant la resolució injusta i desconeixedora de la realitat que atura la creació del bé cultural d’interès natural, en la categoria de zona d’interès etnològic, es menysprea també l’esforç d’agricultors joves emprenedors i les seves famílies que han volgut continuar la feina de pagès. Tot una heroïcitat. Han escollit ser fidels a l’escarràs dels seus pares i avis. Salvar els masos -les masies de Catalunya- i les seves terres. És una vergonya nacional i europea veure l’enrunament dels masos i abandonament dels camps en un país que vol ser nació i on es comptabilitzen més de 700 mil treballadors sense feina, molts d’ells joves. Catorze masos -Déu n’hi do!- afectats per la petició, -l’expedient es va iniciar fa nou anys-, de zona d’interès etnològic. Mas Can Sais de Vall-llobrega i el Mas Molla, Cal Cavall, Cal Xec, Can Demesio, Can Juli Ton, Can Pereclara, Cal Sandro, Can Jacas, Mas Escapa Vell, Mas Monells, Mas Ponsjoan, Mas Radó i Mas Mont, de Calonge. Aquests i altres masos, també es dediquen al conreu de cereals, oli, horta, fruita i la ramaderia. Lluís Molla, president de la Fundació Remença XXI, va explicar a EL PUNT AVUI que: “no renunciem a la zona etnològica i no ens quedarem quiets. Lluitem per a preservar la pagesia tradicional, que fa tot el procés, com és la producció, la transformació i la venda directa”.

   En el decurs d’aquests nou anys han aparegut infinitat de notícies, cròniques, reportatges, entrevistes tant a la premsa escrita com a la ràdio i a la televisió. Els pagesos de Vall-llobrega i Calonge, ho han explicat tot de manera considerable. Han organizat fires, exposicions, xerrades, conferències, de tot. Hi han intervingut professors universitaris, tècnics i molts experts. El món sencer ha conegut les aspiracions d’aquesta part del poble i del sector de la pagesia. En aquest temps, Fundació Remença XXI ha rebut set noves incorporacions i han portat endavant un pla de gestió de l’esmentada zona amb itineraris temàtics de senderisme, cicloturisme, jornades de portes obertes al masos i als cellers…Nou anys de feina d’informació, divulgació compartida amb la tasca agrícola perquè ara, amb un cop de pluma, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i arran de l’informe ‘desfavorable’ del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català, enterri les il.lussions d’un poble de pagès que vol continuar fent de pagès i que ho fa des del respecte per les seves arrels culturals i històriques. Aquests ‘experts’ de l’informe desfavorable, han vingut a caminar pels camps i els vinyers de Calonge i Vall-llobrega? Han visitat els masos i els cellers? Han parlat amb les pageses i els pagesos? I amb els més ancians i els joves?

   ‘Un vi viu’, és el títol del llibre editat per la Comissió de Cultura de la Fundació Remença XXI. Els seus autors són el Dr. Joan Lluís Alegret (Vallvidrera, 1950), el Dr. Josep Maymí (Cassà de la Selva, 1970) i el Dr. Carles Serra (Barcelona, 1968). Diria que és la seva ‘joia de la corona’. Un llibre magnífic sobre el vi de pagès de Calonge i Vall-llobrega. El pròleg és de l’escriptor Antoni Puigverd i en voldria ressaltar un paràgraf: <<No en fan una causa reivindicativa, del seu vi. En fan una causa vital i, per extensió, cultural. Als pagesos que fan el vi de Calonge i Vall-llobrega, els agrada aquesta manera de viure en què el treball, la terra, la tradició, la família i l’entorn es fusionen. Una vida circular, autosuficient, blindada, en certa manera de les pressions asfixiants de l’exterior. Blindada, però no pas bel.ligerant. Els agrada no haver de produir vi seguint els incentius econòmics i la lògica mercantil actual. Es troben a gust intervenint artesanalment en tots i cadascun dels moments de la creació del vi. Els complau la relació amb els clients, molts d’ells habituals, que visiten el mas tot sovint, com qui en comptes de comprar o vendre, participa d’un ritual humanístic. S’adonen que el seu vi els vincula amb unes formes de vida originalíssimes, que el món actual ha perdut…>>.

   Els qui han esborrat nou anys de treball, esforç i il-lusions de la pagesia d’aquesta zona de la comarca del Baix Empordà, que vinguin a les valls de Vall-llobrega i Calonge! Qui no cregui amb l’empenta empresarial i amb els joves agricultors, que vinguin a les valls de Vall-llobrega i Calonge! Qui no vol creure amb la pagesia i els masos de Catalunya, que vinguin a les valls de Calonge i Vall-llobrega! Els qui han donat carpetada a la creació de la zona etnològica d’interès nacional, que vinguin a les valls de Calonge i Vall-llobrega!

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:iDT5Jni-O5U

————————————————————————————-

El deure i la glòria

   “Lluiteu perquè el servei públic arribi a ser una carrera noble i viva” (JFK).

   <<M’he compromès, així com els meus col.legues del Gabinet, a un constant estímul de l’iniciativa, la responsabilitat i l’energia al servei de l’interès públic. Sàpiguen tots els funcionaris públics, sigui o no elevat el seu càrrec, que en aquesta Administració es determinaran la jerarquia i la reputació de una dona o un home per l’importància del treball que compleix i no per el nombre de persones al seu càrrec, la grandària del seu despatx o l’importància del seu pressupost. Que quedi molt clar que aquesta Administració sabrà reconèixer el mèrit del dissentir i de l’audàcia i que donarem suport a la controvèrsia honesta que tingui com a finalitat un canvi fructífer. Lluiteu perquè el servei públic arribi a ser una carrera noble i viva. Perquè tot home o dona que treballin en qualsevol oficina del nostre Govern nacional, sense una especial importància de la seva secció o grau, puguin en els anys veniders declarar amb orgull: <<Jo vaig servir al Govern dels Estats Units en aquelles hores de necessitat per la nostra nació>>. (President John F. Kennedy. Missatge als funcionaris dels Estats Units, 30 de gener 1961).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:wkGY0QRALQI

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’esclavitud sarda, donat el seu caràcter de mesura repressiva contra l’endèmica rebel.lió, només finí a mitjan segle XV, quan sota Alfons ‘el Magnànim’, fou operada la pacificació definitiva de l’illa. De la casa de Barcelona, Sardenya passà a l’Imperi austro-hispànic i a la Corona d’Espanya.(Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan va començar la presència catalana a l’illa de Gerba?

    EL LEMA de la setmana.- “Quan és descoberta per algú altre, la veritat perd una part del seu atractiu“.  Aleksandr Soljenitsin.

————————————————————————————-   

     El Senat exposa els 34 quadres que han costat 417.000 euros. Són d’Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, als que s’afegeixen els dels presidents del Congrés i del Senat i els senadors que van formar part de les primeres Corts. L’Estat espanyol no vol pagar a Catalunya els 759 milions euros -que necessita desesperadament- i que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Llei Orgànica que ampara la Constitució. Com volen complir amb Europa, sinó compleixen amb Catalunya?

Impagament, incompliment, ‘aixecar la camisa’, menysprear una vegada més l’Estatut d’Autonomia de Catalunya pel que fa a la disposició addicional tercera que estableix el pagament, per part de l’Estat Espanyol, de 759 milions d’euros. La confirmació de que el govern de Rodríguez Zapatero no ho pagarà, -vagi home, vagi!-, no només és un engany que el que es tracta és ofegar Catalunya, sinó també posar en evidència a un Estat que disposa de ‘barra libre’ per malgastar els diners que vulgui i que no compleix amb els drets dels ciutadans de la nació catalana. O és que l’Estatut d’Autonomia no és una Llei Orgànica que té que defensar la Constitució?

   A l’Estat espanyol no tots els ciutadans tenen els mateixos drets. No, senyor Bono, no. Una cosa són els grans discursos polítics i, l’altra, la realitat. I Espanya -nació de nacions constretes i amargades- pretén avançar amb fantasies que no pas amb realitats. Ja ho veiem, la darrera d’Europa junt amb Grècia i Portugal, i, amb 5 milions de treballadors sense feina o, amb 5 milions de persones que cobren subsidi d’atur i que treballen a l’economia submergida. La corrupció més absoluta de baix cap a d’alt? I vostè, president Zapatero, plega sense haver solucionat això tant greu ? Ja li val home!

   A l’Estat espanyol no tots els ciutadans tenen els mateixos drets. Amb l’allau i cascada de retallades dels serveis públics i socials, els més dolorosos en sanitat i educació, els catalans no tenim els mateixos drets, senyor Bono, per tant, tampoc volem tenir cap obligació vers l’Estat espanyol i aquesta Europa del capitalisme salvatge que consenteix i calla, davant l’espoli fiscal que patim els ciutadans de Catalunya. 

   Escoltin bé, s’emporten 22 mil milions d’euros cap a Espanya que no tornen, 60 milions d’euros diaris, un 10 per cent del PIB català, una tercera part dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya. Espoli únic al món. I no volen complir amb allò que estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Llei Orgànica que ampara la Costitució? On s’ha vist això? Gran vergonya! S’en duen 22 mil milions d’euros i no volen tornar-ne 759 milions que necessita desesperadament Catalunya. Fins quan el poble i el govern de la nació catalana consentiran aquest menyspreu, aquesta falta de serietat i responsabilitat de l’executiu espanyol? 

   L’Estat espanyol no vol pagar a Catalunya els 759 milions d’euros que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia, però, sí tenen diners per malgastar 417.000 euros en els 34 retrats de personalitats -‘autobombo’- de la política espanyola, als què s’afexeigen els dels presidents del Congrés i del Senat en aquest període i els senadors que van formar part de les primeres Corts.

   No volen pagar allò que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per part de l’Estat espanyol, de 759 milions d’euros, però,  l’Ajuntament de Madrid, -‘Partido Popular’-el més endeutat de l’Estat espanyol, va aprovar una despesa de 600.000 euros, que aniran destinats a la Fundació Madrid 2020. Aquesta serà la tercera candidatura consecutiva que presenta Madrid per organitzar uns jocs olímpics, després de les dels anys 2012 i 2016. Es preveu una despesa total que s’acostarà als més de 37 milions d’euros que va costar la del 2016.

   I mentre a Catalunya es retallen, retallen i retallen els serveis públics i socials, a Espanya segueix la gran ‘fiesta nacional’.  Hem d’actuar o no en defensa pròpia, Govern de la Generalitat?

————————————————————————————- 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeos següents: Mr5FFMUgtK4, Hn9gXaSRs6E.

————————————————————————————-

El deure i la glòria

            Allò que el president Kennedy va demanar als funcionaris públics.(Missatge del 27 d’abril de 1961). (II).

   <<Cap conjunt de normes o estatuts, per complicada que sigui la seva concepció, serà capaç de resoldre els milers de possibles reptes que es puguin enfrontar a la integritat d’una dona o un home o a la seva dedicació cap a l’interès públic. Malgrat tot, són necessàries les normes, unes normes que estableixin clarament les directrius de la política i que castiguin la venalitat i la traïció, establint una tònica ética general per la tramitació dels assumpes públics>>.

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:pKLjSudFY_8, a EUROPA.

————————————————————————————-

                          El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Bona part de la població evacuada de l’Alguer, féu del contingent d’esclaus sards venuts arreu de la Corona d’Aragó, on eren ocupats en obres de construcció, treballs agrícoles i d’altres feines humils. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan va finir l’esclavitud sarda?

   EL LEMA de la setmana.- “El temps és una imatge mòbil de l’eternitat“. Plató.

     NOTA.- Si tenen a bé a participar a la “pregunta de la setmana”, els farem a les mans uns bolígrafs de la Caixa de Pensions. Poden participar a l’apartat de comentaris. Salut.

————————————————————————————- 

  La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va anunciar que els diputats no podran utilitzar expressions com “robar” o “espoli fiscal” en referència a l’Estat espanyol. López Tena (SI) va qualificar la decisió de “censura il.legal”, mentre que Albert Rivera (Cs) va defensar que s’ha de posar límit a la llibertat d’expressió. El dijous al vespre (1-12-11) aquest fet ja havia suscitat gairebé un centenar de comentaris a l’edició digital del diari EL PUNT AVUI. 

   Escoltin, ja fa temps que es parla de dictadura a l’Estat espanyol. Ja m’entenen, aquella dictadura d’americana i corbata i despatx de moqueta caríssima; la dictadura dels lobys. Del poder absolut a la dictadura, només hi ha un pas. Esperin i veuran la que s’acosta. I és que és molt difícil que la dreta radical d’aquest país -nació de nacions constretes i amargades-, algún dia canvii. Jo no sé com s’anomena el fet de que la nació catalana no pugui disposar de 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals, perquè s’en van cap a la capital de la nació castellana i no tornen a Catalunya. Un 10 per cent del PIB català. Una tercera part dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya. Els ‘Empresaris per l’Estat propi’ (Cercle Català de Negocis), han posat sobre la taula l’espoli fiscal que patim els catalans, espoli únic al món.

   Jo sempre he sentit parlar d’espoli fiscal. El poble ho sent, ho veu i, ara més que mai, amb aquesta allau de retallades dels serveis públics dels catalans -només a Catalunya-, l’espoli fiscal es palpa a tot arreu. Davant aquesta cascada de retallades, les famílies de la nació catalana senten aquest espoli fiscal espanyol com una fredor a l’esquena. La Sanitat Pública Catalana, una retallada rere l’altra, no crec que es pugui refer mai més d’aquesta sacsejada. Per cert, mai havia escoltat com ara tants anuncis sobre les excel.lències de la sanitat privada. No sé com en diuen del fet de que a Espanya hi hagin el triple de metges per habitant que a Catalunya. Ah! i cap retallada. Només a Catalunya ja hi ha la revolució al carrer. És clar! que el president electe, Mariano Rajoy, no vulgui ni sentir parlar del pacte fiscal. I més quan els catalans, ‘criden però no mosseguen’. Ja es va veure amb la sentència contra l’Estatut de Catalunya ‘referendat’ pel poble català i que els jerarques del ‘Partido Popular’ van portar al Tribunal Constitucional, caducat i amb recusacions dels seus membres un rere l’altre.

   El desprès president de la Generalitat, va dir que acatava la sentència. Per això ara hem de pidolar, pidolar i pidolar ajonellats al davant d’un Estat espanyol que, dintre el Parlament de Catalunya, els seus diputats no podran utilitzar expressions com “robar” o “espoli fiscal”. Escoltin, no cal que es preocupin, home! Facin el que Espanya vol que facin. Diguin el que Espanya vol que diguin. Retallin, retallin i retallin el que Espanya vol que retallin. L’Estat espanyol ja s’els ha gastat i ho continuarà fent. Duplicitat de ministeris i competències; línies de tren d’alta velocitat utilitzades per nou passatgers; aeroports faraònics sense avions, algún d’ells amb l’estàtua del seu promotor inclosa; autovies radials sense trànsit i autopistes de franc -a la nació castellana ‘no es costumbre pagar peajes’-; comunitats autònomes amb dèficits astronòmics com les de Madrid i València, governades pel ‘Partido Popular’, qui pagarà aquests dèficits? Quines retallades estan fent, davant les implacables que tenen lloc a Catalunya?; i encara tants judicis pendents per corrupció? Hem vist que la policia s’en porti emmanillats als responsables de tot aquest maremàgnum de malgastar els impostos del poble espanyol? I els 22 mil milions d’euros que surten cada any de Catalunya per a no tornar, de què s’en fan? Una veritable democràcia vol dir transparència, honestedat, rectitud, justícia, responsabilitat, ser competent, vocació de servei públic, dialogar, llibertat d’expressió…

   Escoltin, els diputats del Parlament de la nació catalana, com a representants i servidors del poble, no poden expressar el que senten que els ciutadans de Catalunya diuen, parlen i expressen? O és que en el Parlament hi ha una realitat que no és la que el poble sent? De totes maneres, pot ser si que cal parlar més d’independència i menys d’espoli i de pacte fiscal que els jerarques de la dreta radical espanyola i amb poder absolut, no volen ni sentir-ne parlar. És millor esprémer Catalunya com una taronja i la pela també.

   I esperin amb això de l’anomenat ‘Corredor del Mediterrani’ -ja s’en va començar a parlar l’any 1989-, i que, ara, els de la nació castellana volen que també sigui ‘radial’, que Déu ens agafi confesats!

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:JYYrB3WIONY

————————————————————————————-

El deure i la glòria

Allò que el president Kennedy va demanar als funcionaris dels EUA (I)

    <<Cap de les responsabilitats del Govern és tant fonamental com la de mantenir entre els qui gestionen els assumptes públics els més alts nivells de conducta ètica. No hi pot haber dissentiment amb relació a la normativa establerta de que tots els funcionaris hauran de procedir sempre amb la més ferma integritat, absoluta imparcialitat i plena dedicació a l’interès públic…>>

   <<És clar que els funcionaris no formen un grup a part. De manera inevitable són un reflex de la tònica moral de la societat en que viuen. I si l’esmentada tònica resulta deteriorada -ja sigui per competicions atlètiques falsejades o per programes de televisió ridículs, per conspiracions d’alt nivell en la fixació dels preus, per actuacions impròpies dels sindicats i dels grans negocis com el crim organitzat, per petites estafes en els comptes de despeses, no atendre les lleis de tràfic o el frau en els impostos- desprès quedarà afectada la conducta del nostre Govern. De manera inevitable, els nivells morals d’una societat tenen enorme influència sobre tots el qui hi viuen, tant sobre els qui la governen, com sobre els qui són governats. La solució definitiva als problemes ètics del Govern és la de situar en un ambient d’ètica sana a un grup de gent honrada…>> (President John F. Kennedy, missatge als funcionaris dels EUA, 27 d’abril 1961).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:TnYTLqhrZEs

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aquesta situació insurrecional -de <<rebel.lió permanent>>, com plau a Joaquim Nadal- assolí un grau tal d’enrariment, que empenyé, en 1372, <<el rei Pere ‘el Cerimoniós’- ha escrit J. Ernest Martínez-Ferrando- a prendre una decisió draconiana: expulsar tota la població de l’Alguer i substituir-la per gent catalana. Fou l’única manera de poder comptar a l’illa amb una plaça segura i fidel>>.

   LA PREGUNTA de la setmana.- De què féu part bona part de la població evacuada?

   EL LEMA de la setmana.- “La teva llar no és on vius, sinó on et comprenen“. Christian Morgensen.

————————————————————————————- 

No es pot acceptar de cap manera que desprès de tants anys i de tanta democràcia i Estat de dret, això ho repeteixen una i altra vegada, encara Catalunya tingui pendent el seu sistema de financiació, tal com li correspon a una veritable autonomia. És una vergonya espanyola més i que demostra el grau de vagància, desídia i mala fe dels respectius governs espanyols. Ara, els jerarques del PP, amb el seu poder absolut,  diuen que no en volen ni parlar. “Más de lo mismo”. Malament comencem, senyor Rajoy!

 “Hemos de ir hacia lo que nos une y no crear distorsiones“, va dir la senyora De Cospedal una vegada aconseguit -el PP- el poder absolut per a governar Espanya, nació de nacions constretes. Ho diu això, quan Catalunya -nació catalana-, l’hi és molt difícil acceptar que “ir hacia lo que nos une”, vol dir ser  víctima de l’espoli fiscal més gran del món. Si qui ens el causa és Espanya, com vol, De Cospedal, que anem units? Què ferien ells -la dreta radical- en la nostra situació? Com que la nació castellana, -jo no entenc per quins setze ous-, sempre han fet el que han volgut en contra dels altres pobles i nacions, apliquin la definició de “expolio o espolio: Apropiación de algo que pertenece a otra persona de forma violenta e injusta”. Ara, en llengua catalana: “Desposseir (algú) d’allò que li pertany”. Pel que fa a la violència, deixem com a testimoni irrefutable els fets de la clarividència històrica.

   I és que resulta incomprensible, avui dia, a l’Europa moderna i progressista que l’espoli fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya per part de l’Estat espanyol: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals, un 10% del PIB català. Espoli únic al món. Demanar un pacte perquè aquesta sagnia pari, és “crear distorsiones”? Poso la mà al foc, de que si el PP no hagués aconseguit majoria absoluta, poder absolut, “otro gallo cantaría”. Desprès sí que estarien disposats a parlar del pacte fiscal. Ara, els jerarques del PP, els mateixos que vàren presentar recurs contra la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb part dels seus components recusats pel mateix ‘Partido Popular’. L’Estatut ‘referendat’ pel poble català, ara, no en volen saber res sobre el pacte fiscal. Consideren que no toca. De moment, un 45% dels ciutadans de Catalunya afirmen que el que si toca, és la independència.

   Alicia Sánchez Camacho ja ha anat com una cometa per recordar que el gran triomfador dels comicis espanyols no ha estat la federació nacionalista de CiU sinó el PP -nacionalisme espanyol-, i va aprofitar per advertir que els d’Artur Mas no tindran la clau de la governabilitat a Madrid, i va afegir: “Nosaltres si que la tenim a Catalunya”. De moment, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, està demostrant el que és governar i ser responsable. La gran majoria dels ciutadans de la nació catalana estan al seu costat, patint una cascada de doloroses retallades en tots els serveis públics. Les més dures en sanitat i educació, també en els salaris dels funcionaris. I ja s’han anunciat retallades importants en els pressupostos de la ràdio i televisió públiques de Catalunya. De fet, ja fa uns anys que això s’aplica. També, Mas, ha anunciat pujades d’impostos, un copagament en farmàcia, pujada del rebut de l’aigua i de les tarifes de transport públic…

   Mentre, a l’Espanya del PP amb poder absolut, segueix la “gran fiesta nacional”. La responsabilitat de governants i governats, no toca. Però, és que ha tocat mai? I així va Espanya, nació de nacions constretes i amargades.

“Más de lo mismo”. La comèdia es repeteix. Cal iniciar una ILP per aconseguir que els representants del poble cobrin segons objectius. Encara estem amb el pacte fiscal? No se’n donen vergonya? Què esperen, les rebaixes?

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: JnGF02IGz5I

————————————————————————————-

 El deure i la glòria

George Meany, president de AFL-CIO; President dels EUA, John F. Kennedy; Vice-president Lyndon B. Johnson, durant la signatura del document referent a l’ordre executiva de la Casa Blanca per demanar a les unions d’empresaris i productors del país, la contractació de treballadors negres per part de les seves empreses, evitant la continuació de la pràctica de la descriminació racial. El president Kennedy no disposava de la força legal per fer complir l’ordre executiva, però, la seva voluntat de negociació va aconseguir el suport de molts empresaris de la nació. Va ser un gran pas. Per donar exemple, l’Administració va contractar el major nombre d’empleats negres que mai s’ havia donat.

Tot i  ser partidari dels obrers -en la seva gran majoria el van votar-, i amic personal de dirigents de Sindicats Laborals com George Meany, president de la AFL-CIO (Federació Americana del Treball i Congrés d’Organitzacions Industrials), els sindicats es vàren revoltar quan el president va intentar posar fre a alguns dels seus abusos. Per exemple, el conflicte amb el sindicat de ferroviaris. L’Administració volia suprimir els bombers de les locomotores Diesel i reduir el nombre de persones de les dotacions dels trens, al.legant com a motiu l’automatització dels mateixos. Les normes que hi regien eren del temps de l’invent de la locomotora a vapor, i al utilitzar-se locomotores Diesel ja no hi havia raó de ser. El tren de Chicago a Denver, que en setze hores i mitja feia un recorregut de 1.034 milles, canviava vuit vegades de dotació, és a dir, cada 130 milles, i cada dotació rebia la paga d’un dia i quart, per cada tres hores de servei.

Si tenen a bé, poden veure aquest vídeo:GnCps4GHGmY

————————————————————————————-

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya. 

 LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Adjacent a la dominació, persistí una dinàmica de rebel.lió indígena que obligava el nou poder establert a viure sobre les armes i a consumar una completa ocupació militar de l’illa de Sardenya. Aquesta situació insurreccional -de <<rebel.lió permanent>>, tal com la qualifica Joaquim Nadal. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Aquesta <<rebel.lió permanent>>, empenyé, en 1372, el rei Pere ‘el Cerimoniós’ a prendre una decisió draconiana, quina va ser?

   EL LEMA de la setmana.- “Els nostres miralls, amb el pas del temps, es van tornant cada dia més impertinents”. Chumy Chúmez.

————————————————————————————-

‘Por el gran batracio verde!’, li manca una barra als escuts.

  No sap de què va? el candidat del ‘Partido Popular’ a les eleccions del 20-N, o, ‘presidente’ del govern nacionalista espanyol -aquest és l’únic nacionalisme bo, els altres de les nacions d’Espanya, són de la pell d’en Barrabàs,així ho diuen els del PP-, quan els ciutadans de Catalunya i el govern demanen, demanen, demanen i demanen tantes vegades un pacte fiscal. Mal anem i mal comencem si Rajoy no sap el que vol dir això del pacte fiscal per Catalunya. Diu que, ‘no sabe de que va’. Si que ho sap quan es tracta del País Basc i Navarra, que no pateixen les continues i enormes retallades a la sanitat i educació públiques catalanes. Els representants de la sucursal de Madrid del ‘Partido Popular’ a la nació catalana, no s’assabenten de res? No veuen les vagues dels professionals angoixats, frustats i desanimats? Sempre hem cregut que els catalans no som espanyols, perquè, mentre a les ‘regiones’ d’Espanya sempre estan de ‘fiesta nacional’ i del ‘Sálvame’, els ‘Kunta Kinte’ de la nació catalana paga que paga. Més d’una tercera part dels impostos dels ciutadans de Catalunya, el 10 per cent del PIB català, 22 mil milions d’euros anuals s’en van i no tornen.

   Diu que, ‘no sabe de que va’? Ja ho crec que van saber presentar recurs al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb recusacions una rere l’altre, contra la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, referendat i que tractava d’evitar l’afogament fiscal del poble català. Doncs miri, vostè i els jerarques del ‘Partido Popular’ que, ara, ningú no sap que vol dir això del pacte fiscal, és per evitar l’espoli que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol i de les seves ‘regiones’, que ni eren, mai han estat ni demanat ser autonomia. ‘Café para todos’, vinga! Ni saben de la responsabilitat del que això representa en un Estat autonòmic constitucional i que no hauria de ser de ‘pandereta, per les nacions de Espanya constretes i reconegudes com a autonomies.

   El que si saben és xuclar de les mamelles de Catalunya -rajen 22 mil milions d’euros anuals-, fins a la extenuació com una llimona i la pela també. Sota el concepte d’una falsa solidaritat, la nació catalana veu com el govern de la Generalitat ha de retallar, retallar i més retallar els serveis públics més indispensables com són la sanitat i l’educació. La sanitat pública catalana la volen fer caure a baix de tot, fins a ras de terra. Escoltin, els milers de ciutadans espanyols procedents d’altres ‘regiones’ que venen a visitar-se i operar-se als hospitals catalans, no vinguin més si us plau. Ells tenen el triple de metges per habitant que a Catalunya, què fem riure? I si vénen aquí que portin els diners a la butxaca. Ha pagat l’Estat a Catalunya el deute per aquest concepte? 

   Pacte fiscal, concert o com en vulguin dir, senyor Rajoy, perquè Catalunya s’enfonsa per culpa de les altres ‘regiones’ espanyoles que es pensen que als ciutadans de la nació catalana, els diners dels impostos que paguem ens cauen del cel com el manà. Ja n’hi ha prou, home! Quina vergonya! Això és una injustícia social. Sap per què el voten senyor Rajoy? Per poder continuar l’espoli contra Catalunya, i, de passada, deixar l’idioma català a la llista de llengües desaparegudes. Pacte fiscal perquè els impostos dels ciutadans de Catalunya es quedin a casa. Mai per mai tants com ara volen la independència. Ho enten tot això, senyor Rajoy?

   Finalment, el disbarat del segle. Ara resulta que el dèficit espanyol és per culpa de les autonomies, principalment, Catalunya. Quin govern central responsable ha planificat i construït el major número de quilòmetres de tren d’alta velocitat del món, sense necessitat de fer-ho i amb línies sense passatgers? Quin govern central responsable ha planificat i construït quilòmetres d’autopistes i autovies radials, sense tràfic en molts llocs, gratuïts -‘en Castilla no és costumbre pagar’, és clar, ja a Catalunya ho paguen tot. Què passa amb els aeroports que valen una milionada i on els únics avions que si poden veure volar són els de paper fets per les criatures i els seus pares? Quin govern central responsable consenteix que hi hagi ‘regiones’ on un quaranta per cent de ciutadans cobren de l’Estat? Quin govern central responsable manté ministeris amb competències que ja han estat transferides a les autonomies? Què passa amb el pressupost del Ministeri de Defensa, ha augmentat o no? Com és que en situació de crisi econòmica com aquesta, es va fer la desfilada militar del 12 d’octubre? Quans diputats, senadors i altres càrrecs de les Administracions, cobren emoluments de l’erari públic i al mateix temps de l’empresa privada, no poden posar uns límits? Un govern central responsable ha de permetre que milers d’hectàrees dels camps o altres zones agrícoles i ramaderes, s’utilitzin per altres activitats no productives? L’aristocràcia espanyola, paga l’impost de patrimoni? Un govern central responsable, ha de permetre que el frau fiscal a Espanya sigui d’un vergonyós i irresponsable d’entre el 20% i un 25% del PIB? Si considerem que el volum del frau fiscal a Espanya, és d’un 20% del PIB, veiem que el volum de frau arriba als 54.609,6 milions d’euros. Si l’esmentat import defraudat s’inclou en el PIB, aquest, una vegada esmenat, ens donaria la xifra de 327.657,6 milions d’euros. Si no hi hagués aquest frau fiscal a Espanya, els pagaments en impostos es podrien rebaixar un 16%. Tampoc estaríem al costat del precipici. Un govern central responsable, consenteix que a Espanya -nació de nacions modern i progressista?-, se li vegin les orelles de burro? I ja Europa les ha vistes ben dretes, quan a la nació castellana -capital Madrid-, s’els hi acudeix demanar que l’anomenat ‘Corredor del Mediterrani’ passi per Madrid radial i atravessi els Pirineus, i només amb un trànsit del 4% de les mercaderies. Els de la Comissió Europea encara riuen…

   Però, mentre els ciutadans de Catalunya vagin pagant, segueix la gran ‘fiesta nacional’. Per això voten a Mariano Rajoy, del PP.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: kDpYp7wfBDs

————————————————————————————-

El deure i la glòria

   Per el president Kennedy, <<el poder no tenia raó de ser sense la justícia>>. Però la política no perd el seu temps amb la moralitat ni els bons sentiments, i va ser per la seva sinceritat y lògica freda per la qual Kennedy es va veure combatut i, fins i tot, detestat durant tota la seva vida. El resentiment l’envoltava per tots costats. No només l’odiaven els de l’extrema dreta, els grans homes de negocis, els magnats del petroli i els militars; no només tenia a la seva contra el fanatisme dels extremistes de la John Birch Society i el Ku Klux Klan. Organitzacions i societats que tenien poc en comú, ja fossin financeres, ideològiques, o sencillament mediocres i dèbils d’esperit, es van unir contra <<l’invasor>> formant un front comú. Entre els seus enemics hi figuraven metges i advocats, clergues i especuladors, la Legió Americana, funcionaris del Govern, diplomàtics professionals i dirigents dels sindicats laborals. Amb la finalitat de mantenir cert <<equilibri>>, fins i tot l’extrema dreta va unir les seves forces amb les esquerres utòpiques per enfrontar-se amb ell. El president dels drets civils, aquest intel.ligent i compasiu president, contava entre els seus enemics inclús als negres, als necessitats i a alguns intel.lectuals. Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent: C6Xn4ipHiwE

  ————————————————————————————

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una expedició militar va partir del port Fangós, a les boques de l’Ebre, el 1323, i amb la connivència dels jutges d’Arborea, va aconseguir el domini insular de l’illa de Sardenya, el juliol de 1324.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Adjacent a la dominació, persistí una dinàmica de rebel.lió?

   EL LEMA de la setmana.- “Tothom fa cas dels baròmetres, menys el temps“. Enrique Jardiel Poncela.

————————————————————————————- 

Des que els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren llançar la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb continues recusacions, la demanda per la independència de la nació catalana, mai havia crescut tant com ara. I cada dia va en augment.

  El candidat del PP, Mariano Rajoy, a Catalunya diu una cosa i a fora una altra. En campanya electoral discurseja sobre el que vol fer, però, tothom ho sap, desprès, quan governi, anirà cap a un altre rumb. Són situacions pròpies d’una democràcia de baixa qualitat i d’uns polítics incapaços, temorosos de presentar-se a unes veritables primàries i que el poble pugui decidir entre varis candidats. És l’anomenament a dit per part dels partits polítics, un tancament total, propi de l’estil totalitàri dels governants espanyols i, una vegada a La Moncloa, deixar al poble de banda. Això sí, les elits funcionarials, financeres i empresarials dels grans negocis, aquests ben a prop i en posició de firmes davant seu. Les quantioses dinerades pel finançament de les campanyes electorals, són favors a retornar i, per cert, quan podrà publicar la premsa els noms dels grans grups econòmics que hi contribueixen? I les quantitats que hi aporten?En tota democràcia que no sigui de pandereta, el poble té tot el dret a conèixer-ho ja que si desprès el govern concedeix determinades prebendes i concessions-, moltes vegades en detriment del mateix poble- la justícia hauria d’actuar en conseqüència. Mai per mai s’ha de tolerar ni consentir que els polítics facin burla del poble. Publiquin les llistes, ja!

   Tampoc el candidat del ‘Partido Popular’ hauria de fer burla de la bona fe i aspiracions dels ciutadans de Catalunya, quan compareix davant la nació catalana a demanar el vot. Ha perdut la memòria el senyor Rajoy? Doncs que mengi cues de pansa! Tornarem a recordar fets tant gravíssims contra la democràcia i l’autonomia de Catalunya. La miserable campanya -a tota Espanya- i recollida de signatures contra l’Estatut d’Autonomia. Molta gent deia que “firmaba contra Cataluña”. D’aquesta manera es posava Espanya contra la nació catalana, però, en realitat, el que es va fer i es continua fent és el maleït enfrontament entre les dues Espanyes, exemple d’un endarreriment polític i social impropi d’una Europa moderna i progressista. Tot i a ser revisat -l’Estatut d’Autonomia- pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble català, els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i, seguint aquest exemple, també ho van fer autonomies que són beneficiàries -ningú ho és amb Catalunya- de la solidaritat del poble català, i el ‘Defensor del Pueblo Español’. Sempre hem cregut, avui més que mai, que els catalans no som espanyols. De la campanya ‘nacional’ contra l’Estatut, al boicot contra els productes catalans. I una altra. Impedir la compra d’Endesa -la gran majoria de clients són a Catalunya- per part de Gas Natural i així, formar un grup més fort dintre les nacions d’Espanya. ‘Antes alemana que catalana’, i, ves per on, ara resulta que és italiana i de l’òrbita Berlusconi. Es tracta d’ofegar, d’una manera o una altra, la força empresarial de Catalunya. Quatre anys per enllestir la sentència contra l’Estatut desprès de fortes pressions i recusacions dels jutges per part del PP. L’oposició en països normals no governa, a Espanya -diferent i pitjor-, vol governar a cops de martell del TC. És el totalitarisme de la dreta radical espanyola. No saben perdre ni governar.

Pitjor que durant l’aprovació de l’Estatut de 1932. Espanya va enrere com els crancs. 

  No n’hi havia prou amb l’Estatut al TC que també hi han portat la Llei d’Educació i la del Cinema i altres, aprovades pel Parlament de Catalunya. En realitat del que es tracta és impedir que la nació catalana es pugui governar per les seves pròpies lleis, és a dir, autonomia zero. El que volen imposar és el centralisme franquista mitjançant les lleis de Castella i l’endarreriment de l’Espanya radial. Tampoc poden suportar la llengua catalana i, per això, la volen fer desaparèixer dels Països Catalans i aquests també. Volen esborrar els noms catalans i substituir-los per castellans, com va fer el franquisme. El que passa a Maó n’és un exemple, així com l’expulsió de TV3 del País Valencià. Volen imposar el castellà a les escoles de la nació catalana i, d’aquesta manera, ofegar l’idioma català i la immersió lingüística reconeguda per la Constitució. Saben molt bé que totes les nenes i nens de Catalunya aprenen el català i el castellà. Això ho demostren les proves de selectivitat amb bones notes per a les dues llengües, tot sovint, més altes les de castellà. La superioritat i pressió del castellà són enormes. A Catalunya els més importants mitjans de comunicació són en castellà; de cada cent pel.lícules amb prou feines tres són en català. La majoria d’emigrants parlen en castellà, tot i l’esforç que fan molts per aprendre la nostra llengua i integrar-se com a ciutadans de la nació catalana. En aquests moments Catalunya pateix importants retallades en els serveis públics, les més doloroses en sanitat i educació. Molts professionals i ciutadans passen per una situació d’angoixa, frustació i desànim. Ningú ho passa tant malament com els treballadors a l’atur -600.000 a Catalunya-, els joves que no troben feina i les seves famílies. I tot això mentre Catalunya pateix un espoli fiscal únic al món: 60 milions d’euros diaris, 22.000 milions d’euros anuals, un escandalós 10 per cent del PIB català. I encara el candidat del ‘Partido Popular’, Mariano Rajoy, demana el vot dels ciutadans de Catalunya, dels quals, sempre han menyspreat les seves aspiracions i autonomia política. La Generalitat els va demanar la retirada del recurs contra l’Estatut referendat pel poble català, no ho vàren voler fer. Dos milions de catalans es vàren manifestar a Barcelona per rebutjar la sentència contra l’Estatut d’Autonomia i reafirmar que Catalunya és una nació. També ho vàren fer a les principals ciutats catalanes i a l’estranger. No va ser una manifestació de franc.

   Si el ‘Partido Popular’, sense romandre al govern espanyol, ha causat repetides i greus encamellades a Catalunya, què no faran quan governin amb poder absolut? Davant les eleccions del 20-N, i per tot el que hem experimentat en el transcurs dels darrers anys, la nació catalana està a les portes de l’infern. Tots units, permetrem que aquestes portes s’obrin o es tenquin per sempre? El vot és la força per empènyer endavant la grandesa de la nostra mil.lenària nació.  

                                            …el 20-N, per Catalunya! Endavant!

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: XXwVRY-oexI

————————————————————————————-

El deure i la glòria

  En el camp enemic la gent escoltava, llegia, es commovia i a vegades fins i tot s’espantava, però vàren preferir baladrejar la seva sorpresa perquè el president Kennedy convidava a la seva presa de possessió, en gran majoria, a escriptors, artistes i científics com Hemingway, Faulkner, Steinbeck, Pearl Buck, William Inge, Arthur Miller, Thorton Wilder, Tenessee Williams, John Hersey, Robert Frost, Saint John Perse, Alexander Calder, Stuart Davis, Edward Hopper, Ludwigmies Van der Rohe, Eero Saarinen, Paul Hindemith, Igor Stravinsky, Leonard Bernstein, Fritz Reiner, Eugene Ormandy, i només a un periodista, Walter Lippman. La frase “ja no queda ningú a Harvard” es va convertir en una dita popular quan es va fer pública la llista de l’equip del president. Però alguns només van riure a mitges. Durant els mesos següents, Amèrica, anestesiada per els vuit anys del mandat del president Eisenhower, es va despertar per a descobrir que contaven amb un president que, a més de cor, tenia cervell.

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aprofitament dels recursos naturals de l’illa de Sardenya -plata, sal, blat-, constitució d’un centre d’absorció de productes catalans, explotació de les terres de l’interior. Aquest conjunt de mòbils féu que la idea de conquesta aglutinés, com assenyala Joaquim Nadal, entorn de Jaume II (1291-1327) -que hi veia uns recursos complementaris a l’erari reial-, un complex d’interessos representatius dels sectors mercantils de Barcelona i també de la noblesa catalana, cobejosa d’ampliar els seus dominis. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quin lloc i any va sortir una expedició militar cap a l’illa de Sardenya?

   EL LEMA de la setmana.- “M’agrada la festa que no obliga els amics, l’endemà al matí, a mirar-se avergonyits”. Ernest Thomas Walton.

————————————————————————————-