La nova frontera

  

El president dels EUA, Franklin D. Roosevelt, va ser elegit l’any 1932 i va governar fins l’abril de 1945, any en el que va morir malalt. Hagués governat durant setze anys o més. Va ser un gran president, i junt amb Abraham Lincoln i John F. Kennedy, figuren com els tres presidents més valorats i estimats pel poble nord-americà.

El president Rodríguez Zapatero va ser elegit per un primer mandat i un segon. No es presenta per un tercer perquè sap que no seria elegit. Tot i que semblava que podia arribar a ser un president destacat, ho ha fet molt malament. Els catalans el recordarem com el president  ofegador del progrés econòmic i social de la nació catalana i que permet l’espoli brutal de Catalunya per part de l’Estat espanyol. No ha fet res per transformar Espanya -nació de nacions- en un Estat federal, fort, modern, europeu i progressista. L’Estat de les Autonomies tutelades, de pandereta, de subsidis abusius i d’una falsa solidaritat fa que aquestes no puguin funcionar amb una forta competitivitat perquè no  poden governar-se per les seves pròpies lleis. És el cas de Catalunya, amb la seva primera Llei -referendada per el poble català- llançada per el PP al Tribunal Constitucional espanyol, en aquells moments caducat i recusat. Es tracta d’ofegar l’autonomia de Catalunya. El desprestigi de la Sanitat Pública catalana ja ha començat per manca dels impostos dels ciutadans de Catalunya que van cap a Madrid i no tornen. No ho oblidarem mai per mai, president Rodríguez Zapatero.

Que un president de govern espanyol plegui, després de romandre vuit anys en el poder, hauria de ser un fet normal de tota democràcia forta. A la més antiga, poderosa i representativa del món -els Estats Units d’Amèrica- el seu president només ho pot fer-ho quatre anys, i si ho ha fet bé, indefectiblement en economia, el poble el pot tornar a votar per quatre anys més. I prou. Després, cap a donar classes a la universitat i a fer de conferenciant, cobrant una bona picossada, o escriure les seves memòries sobre els anys transcorreguts a la Casa Blanca i les seves intrigues. Però això, no ha estat pas sempre així. El president Franklin D. Roosevelt, el del New Deal, va guanyar les eleccions el 1932 i va decidir tornar-se a presentar, a les de 1940 i 1944, és a dir, hauria governat durant setze anys o més, però, va morir, malalt, l’abril de 1945. Després de la seva mort, l’esmena XXII de la Constitució estableix la impossibilitat de que un president es mantingui en el poder més de vuit anys.

   A Espanya, segons la Constitució encotillada, inamovible i arnada -així ens van les coses-, un president del govern central o autonòmic, pot presentar-se les vegades que vulgui i, de sortir elegit, pot romandre anys i més anys en el poder. Tot té un tuf a dictadura i a democràcia de baixa qualitat. Què passa amb la ILP (Iniciativa Legislativa del Poble) de Televisió Sense Fronteres, que pretén la supressió dels obstacles per l’emissió de TV3 al País Valencià i en tots els territoris que comparteixen la mateixa llengua? Què passa amb les 651.000 signatures que la van subscriure i de les quals 253.000 provenen del País Valencià? Per què aquesta ILP roman aturada en el Congrés? No veuen que la prohibició de veure TV3 al País Valencià, va contra de l’Article 20 de la Constitució Espanyola? No veuen que si no es poden parlar les llengües d’un país quedarem tots muts i a la gàbia. I al Congrés, oh, quina vergonya!, els parlamentaris no poden fer ús del gallec, el basc i el català. Si una cosa tan fàcil com aquesta no es pot solucionar, com tindrà solució el gravíssim problema de l’atur? I a Catalunya, el cinema, tot en castellà, tant difícil és fer la meitat en ambdós idiomes? Això és un exemple, però, n’hi han molt més.

   Ara, el president Rodríguez Zapatero, diu que no es tornarà a presentar a les eleccions generals de l’any vinent. És que les perdria. Amb els del Partido Popular seria molt pitjor, però, les perdria. Ho ha fet molt malament, sobretot en aquesta darrera legislatura -en la primera no va fer res més que badar- que és quan podia haver aconseguit l’aprovació de lleis importants i necessàries per el progrés d’Espanya, nació de nacions, i que ha quedat molt endarrerida respecte a Europa. Durant la segona legislatura ha reaccionat massa tard, i amb draps calents i a mitjes tintes. El president Rodríguez Zapatero, amb 4.300.000 treballadors sense feina, apartats de la ja deficitària productivitat del país, no pot tornar ser elegit com a cap del govern. Què li pregunti al president Barack Obama i veurà quina és la resposta. Només un president de govern espanyol, Adolfo Suárez, va tenir el coratge d’agafar el toro per les banyes i començar a combatre els mals endèmics d’Espanya. Va ser apartat quan més lluitava per aconseguir-ho; el vàren obligar a dimitir. Quina vergonya! Ja ho deia l’escriptor empordanès Josep Pla: <<…moltes coses són irrealitzables no pas per raons tècniques, sinó per l’arcaisme i la mentalitat arnada que presenten les mentalitats polítiques imperants en els Estats. Hi ha unes teranyines intocables i sagrades que adornen aquestes mentalitats>>. La vagància, la covardia i la manca de responsabilitat política, han impedit als presidents de govern espanyols transformar Espanya -nació de nacions- en un Estat federal, fort, modern, progressista, i competitiu que podria ser el capdavanter i no el darrer d’Europa. L’Estat de les autonomies tutelades tenia que haver donat pas al federalisme competitiu i no a l’Estat dels subsidis, del “que inventen ellos”; de l’Espanya com a platja i parc temàtic d’Europa -“sin turismo no somos nadie”; de la salvatge especulació urbanística i de romandre sempre xuclan de les mamelles de Catalunya: un 10 per cent del PIB català, 22 mil milions d’euros, una tercera part dels impostos que paguem els catalans -tot aquell que viu i treballa a Catalunya- i que surten de la nació catalana per a no tornar. I encara el Govern espanyol vol esprémer més Catalunya fins a ofegar-la, quan és aquest govern que ha provocat el 76 per cent del dèficit espanyol. I encara aquests del “Financial Times” no s’han enterat de res. És per tot això i moltes coses més que el president Rodríguez Zapatero perdria les eleccions generals de l’any vinent. Perquè la nació catalana no va votar al PSC a les darreres eleccions autonòmiques i no votarà al PSOE, ni molt menys al PP. I tothom sap el perquè. Tant a les properes municipals com a les generals, el poble català votarà als representants de la sobirania del poble de Catalunya -tots UNITS-, sense vots en blanc i anant tothom a votar. Ja ho crec! que es parlarà català al Congrés de Diputats. Tampoc fóra elegit Rodríguez Zapatero per una qüestió econòmica i financera d’un pes enorme a Espanya i, principalment, a Catalunya: les Caixes d’Estalvi i Mont de Pietat. L’Administració del president Rodríguez Zapatero les ha esclafades; algunes amb més de 150 anys d’existència; les institucions amb més gran confiança de tot el país. Les han posat totes a la mateixa pila, les que funcionaven bé i algunes que no. El coeficient de solvència total del conjunt de caixes en el 2009 és del 12,2% respecte del 8% mínim. 

   En el proper capítol parlarem una mica més de les Caixes d’Estalvi i de l’actitud rabiosa i venjativa del president Rodríguez Zapatero contra Catalunya, en el mateix moment en que el PSC-PSOE perd les darreres eleccions autonòmiques i surt José Montilla (PSC) de la Presidència de la Generalitat. 

Els ex-presidents del Govern espanyol, Felipe González i José Maria Aznar. Si un ho va fer malament, l’altre va ser un desastre, el de “España va bien”, i ara en paguem les conseqüències. No fer res per transformar Espanya -nació de nacions- en un Estat federal competitiu i sense corrupció ha estat un gran error, fatal.

Adolfo Suárez, el millor president del Govern espanyol des del final de la dictadura franquista. Capaç de canviar Espanya sense mitjes tintes ni draps calents. Un polític amb vocació de servei públic i amb coratge. Va ser obligat a dimitir pels qui han portat Espanya a ser el cul de sac d’Europa.

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo següent: watch?v=1hJRLncXXsE

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els regnes cristians de la Península Ibèrica temien els musulmans, més rics, més forts i més ben organitzats políticament i militar. Dependència que alternaven amb expedicions de bona voluntat o amb lluites parcials contra els governadors sarraïns, com a casa nostra els de Tortosa i de Lleida. En temps del comte de Barcelona Borrell II (947-992), el ministre del califat de Còrdova, Al-Mansur -el seu nom vol dir “el Victoriós”-, en el curs d’una campanya militar per la costa mediterrània, destruí completament la ciutat de Barcelona (985). L’ajuda que el comte català havia demanat en virtut dels llaços feudals al rei franc no arribà i el vassall no renovà el jurament de fidelitat envers el seu senyor. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va originar el fet de no renovar el jurament al rei franc?

   EL LEMA de la setmana.- “Recorda que mai et compraran la vaca si poden obtenir la llet gratis.” Kelly Bundy.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans 

         Com deia JFK: “anem cap a endavat”

———————————————————————————————————

 

Aeroport de Castelló de la Plana

  Mentre algunes Comunitats autònomes passen l’estona inaugurant aeroports per avions de paper, -te gusta el aereopuerto del abuelo?- li deia Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, a un dels seus néts, Catalunya té que tancar quiròfans dels seus hospitals i reduir en 1.000 milions d’euros la sanitat pública i en molts altres serveis que ja començen a perjudicar als ciutadans. Ciutadans que, emprenyats cada vegada més, veuen com una tercera part dels seus impostos  -22 mil milions d’euros, un 10% del PIB català- s’en va fora de Catalunya per a no tornar. Un vergonyós espoli fiscal. Però, pel que fa a l’escandalós cas de l’aeroport “fantasma” de Castelló, resulta que a Carlos Fabra, president d’Aerocas  -empresa pública promotora d’aquest aeroport- i president de la Diputació de Castelló de la Plana, li faran una escultura per un import de 300 mil euros. Mentres, Catalunya té que tancar quiròfans dels hospitals aquests mateixos establiments -Hospital de Sant Pau, Hospital Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge…- en els quals hi acudeixen tants ciutadans de diferents llocs d’Espanya i que voldríem saber, en honor a la veritat i a la justícia, quans diners deu l’Estat espanyol a la Sanitat de Catalunya en concepte d’aquestes despeses sanitàries. Si la sanitat catalana es veu obligada a retallar 1.000 milions d’euros per culpa de l’espoli espanyol, aquests establiments hospitalaris, d’ençà ara, només atenguin als ciutadans de Catalunya i els d’altres Comunitats que paguin per avançat.

   Mentres aeroports com el Central de Ciudad Real, el de Castelló de la Plana -amb l’anunciada escultura de Carlos Fabra- i altres, són per avions de paper, i tantes línies de trens d’alta velocitat que no serveixen per a res, el president Rodríguez Zapatero i el vicepresident Alfredo Pérez Rubalcaba callen i atorguen davant el 76 per cent del dèficit provocat per l’Estat espanyol i per aquelles autonomies que, a més a més, reben diners provinents dels impostos que paga el poble català i que Catalunya, escanyada per l’Administració del president Rodríguez Zapatero, necessita en nom de la justícia social. A aquest respecte tampoc diu res el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, que ja els hi va bé al Partido Popular el calvari que passa el poble català, no en va ens vàren llançar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble català, al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i recusat.

   Tampoc veiem que Zapatero, Rubalcaba i Rajoy diguin res a prop dels ministeris repetits, és a dir, aquells que ostenten competències ja traspassadas a les Comunitats autònomes. Quan pujen aquestes despeses?  Què passa amb els milers d’hectàrees de terrenys agrícoles improductius que hi ha a Andalusia? Podrien proporcionar una gran indústria alimentària i molts llocs de treball. O creuen que  és millor, per tal d’ aconseguir vots, que sigui una Comunitat de subsidis. I això va per altres Comunitats autònomes on gairebé el 40 per cent són funcionaris. Ens poden dir senyors del govern socialista espanyol que aporten al PIB espanyol, Melilla i Ceuta?  Per què les altres Comunitats autònomes callen mentres en nom d’una falsa solidaritat s’està asfixiant Catalunya? La nació catalana ha estat sempre tant solidària amb Espanya que, ara, aquesta solidaritat abusiva l’esprem com una llimona o una taronja en una espremedora elèctrica. Qui és ara solidari amb Catalunya? Per què amaguen les balances fiscals? On és la claretat,  transparència, honestedat i lleialtat  que té que imperar en tota veritable democràcia? Què passa amb els senadors i diputats d’ambdues Cambres i els dels Parlaments autonòmics que cobren de l’erari públic i també de negocis privats? Què passa amb els anteriors presidents del govern central espanyol que cobren quantitats astronòmiques de l’empresa privada i continuen cobrant de l’Estat? O “caixa o faixa” deia el general Prim. O cobren d’un lloc o d’un altre; o es dediquen a la política perquè tenen vocació de servei públic, o als negocis privats. Ja està bé home! I mentres, Catalunya té que tancar quiròfans dels hospitals, reduir en 1000 milions d’euros les despeses de la Sanitat i que les nenes, nens i joves catalans hagin de desenvolupar les classes i l’ensenyament en barracots.

   Què passa president Rodríguez Zapatero i vicepresident Rubalcaba amb aquests 2800 milions d’euros procedents de diners públics i en conseqüència dels impostos dels catalans, que del FROB van cap a la Caja de Ahorros del Mediterráneo, del levante español per el seu rascat? Què passa amb els seus dirigents? Què passa amb l’aeroport fantasma de Castelló de la Plana i tants altres disbarats i desastres de l’Espanya radial? Tants milions els hi sobren a les altres Comunitats autònomes que tothom calla i a costa d’una Catalunya asfixiada econòmicament i moralment? 

 Sa n’adonen perquè  més del 50 per cent dels ciutadans de Catalunya volen la independència? Sa n’adonen perquè 2 milions de catalans es vàren manifestar el 10-J a Barcelona, Euskadi i altres capitals del món en contra de la sentència injusta del Tribunal Constitucional espanyol i a favor de la nació catalana?

   Davant de tot això, Catalunya ho té que tenir molt clar davant les eleccions municipals del mes de maig i les generals de l’any vinent. Ni un sol vot a Espanya. Ni un sol vot a cap partit espanyol. Sí per els partits que UNITS, UNITS i UNITS, representin la sobirania del poble català.

   Als Estats Units d’Amèrica del Nord, conjunt d’estats federals, cap candidat guanya les eleccions presidencials, si no obté els vots de Califòrnia. Ja m’entenen.

    Contra l’asfixia i escanyament econòmic de Catalunya per part del Govern central, de les aspiracions de les empreses, dels treballadors, del món de la cultura i de tota la societat catalana, cal una resposta amb una unitat sense fissures per part del poble català, és a dir de tot aquell que viu i treballa a Catalunya, nació mil.lenària.

   Si us plau, no mirin tanta televisió escombraria,  participin i protestin més.Gràcies.

Aeroport Central de Ciutat Real

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent. És una crida a la llibertat, a la democràcia, al treball, a la investigació i a la recerca, a la ciència de les arts industrials, als nous avenços i descobrimets científics, a la investigació per curar malalties, a la conservació del medi ambient, al treball en equip, a la il.lusió i a l’esperança, a la pau, al federalisme, al progrés, a la cultura…, i com deia l’escriptor Josep Pla: <<contra l’arcaisme i la mentalitat arnada que presenten les mentalitats polítiques en els Estats. Hi ha unes teranyines intocables i sagrades que adornen aquestes mentalitats>>.watch?v=uXP-Uu8j4QA

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El comte de Barcelona, Guifré el Pilós (878-897) aconseguí de reunir també els comtats de Girona-Besalú, d’Urgell i de Cerdanya. Al mateix temps repoblà les terres de la Depressió Central. I malgrat el vassallatge als reis francs, deixà els seus territoris en herència als fills, origen de la casa comtal de Barcelona. A ell s’atribueix la llegenda de les quatre barres -fet no pas històric- quan el rei franc volgué premiar l’ajuda del comte en la lluita contra els normands. El comptat de Barcelona s’anava enfortint, en aquestes darreries del segle IX, respecte als reis francs i als altres comtats. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què representà l’atac d’Al-Mansur?

   EL LEMA de la setmana.- “La moral és una convenció privada; la decència, una qüestió pública”.Marguerite Yourcernar.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

Salutacions als nostres germans d’idioma i als lectors dels Blogs d’El Punt digital, de Castelló.

———————————————————————————————————-    

 

 

(Foto: E.Figueras)

  Paraules que l’Alcaldessa de Palamós ha afirmat vàries vegades. És agradable escoltar-les de part de qui, per motius familiars, està relacionada amb el món de la mar i, també, com a primera autoritat municipal formant part d’un poble sobirà que té a les seves mans el deure estatuari i constitucional -llibertat i democràcia- de permetre o no, que continuï com a Batllessa de Palamós. El proper mes de maig, els ciutadans ho decidiran. Aquests mateixos ciutadans que, d’una manera o una altra, tots estem relacionats amb aquesta mar que, afortunadament, podem contemplar cada dia. Per aquesta raó, les paraules de la senyora Ferrés “la vocació d’obrir Palamós al mar” ens sonen reconfortants i oportunes. Els nens i nenes, els joves de Palamós tenen aquesta àmplia oportunitat de poder desenvolupar aquesta vocació tant fantàstica d’obrir-se a la mar? No només per a contemplar-lo o per banyar-se i nadar entre les seves aigües, que ja és molt important i necessàri per la salut, sinó per viure aquesta mar tant meravellosa que ens envolta. És a dir, navegant al bell mitg de les seves ones i veient, des de la llunyania, els colors vius de la façana marítima.

   És freqüent veure a Palamós importants competicions de vela que inunden d’una blancor immensa, les aigües colorejades per una intensa capa que el sol s’esmerça que sigui de plata. Quants nens, nenes i joves palamosins hi prenen part? Tenim una important Escola de Vela, fins i tot, va ostentar durant anys el títol de “nacional”, s’ha n’adonen els pares, els mestres, les associacions i l’Ajuntament d’aquesta gran oportunitat de navegar mitjançant la pràctica de la vela? És una obertura al mar, al vent, a l’esforç, al treball en equip, a la competició, al campanyonatge, a l’aventura, a la llibertat, a la natura i a la salut. El recordat Dr. Francesc Dalmau i Norat, que va ser Alcalde de Palamós, deia tot sovint als seus pacients en aquelles hores de consulta d’una nocturnitat extraordinària, però, profitosa, que “la gent de Palamós -referint-se a la mar- no sabíem el que teníem ja que els seus efectes per la salut eren i són un remei extraordinàri”. També va ser-ho el Dr. Dalmau com a coratjós nedador.

   És una grata notícia que les obres de la tercera fase i darrere d’urbanització i rehabilitació del Barri Antic, contemplaran la construcció d’un mirador al final del carrer Pedró, sobre l’antiga Pedrera i amb vistes al mar, on hi haurà un banc de 10 metres de llargada. Si es fa amb cura i amb art, pot romandre unaobra important i atractiva que com diu la senyora Maria Teresa Ferrés: <<Seguim la vocació d’obrir Palamós al mar>>. Només recordar-ne una altra del president John F. Kennedy quan animava als seus compatriotes a fer esport: <<A aquest país necessitem més practicants i menys espectadors>>, els deia. També ho podríem aplicar a la vela i a navegar.

(Foto: E. Figueras)

—————————————————————————————————–

Qué ès Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Es constitueixen, llavors, els comtats de la Catalunya Vella, que arribava als marges del riu Llobregat, i que eren el de Rosselló, el de Cerdanya, el d’Urgell, el d’Osona -la plana de Vic-, el de Girona, el de Barcelona i el d’Empúries. Els comtes d’aquest darrer comtat mantingueren una marina i s’enfrontaren amb èxit als sarraïns en uns moments en que l’occident d’Europa vivia d’esquena a la mar, que era dominada per la gent de l’islam.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qué va fer el comte de Barcelona Guifré el Pilós? (878-897).

   EL LEMA de la setmana.- “La conversa enriqueix la comprensió, però la soledat és l’escola del geni“. Edward Gibson.

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=sVK9aaTEWbE

———————————————————————————————————-   Els Països Catalans

   Si a causa de la manca d’unitat crònica de la nació catalana consentim la persecució quotidiana de la nostra llengua, -la injusta sentència del Tribunal Constitucional espanyol caducat, contra l’Estatut de Catalunya portat al TC per part del PP, tot i  haver estat referendat pel poble català, aquest mateix poble que no pot veure el cinema en catalá tot i que existeix una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya que així ho estableix, -al menys una meitat en català encara que tothom l’entén- llei que el PP ha tornat portar al TC; el TSJC ha donat un altre cop a la nostra llengua en suspendre quinze articles del reglament de l’ús del català de la Diputació de Girona, una decisió que demostra una vegada més que la justícia està allunyada de la realitat que ha de jutjar i que per fer-ho fa servir arguments injustificables. És desconèixer la realitat pensar que un reglament com el de la Diputació imposa l’ús del català en detriment del castellà quan aquest gaudeix d’un clar avantatge; partits dretans i d’ultradreta volen separar els nens i nenes catalanes -tothom qui viu i treballa a Catalunya- en dos bàndols; etiqueten els productes amb idiomes estrangers i són incapaços de fer-ho amb els idiomes de les nacions d’Espanya, quines burrades!; al Congrés, i amb el totalitarisme, autoritarisme i intolerància del nacionalisme espanyol, no deixen fer ús del català, els basc i el gallec, quina vergonya! per un país europeu i per Europa. Mentre a Catalunya es fa una cimera per evitar més recessió i la vergonya del país amb més treballadors sense feina d’Europa, a Castella no volen que al Congrés es puguin utilitzar les llengües oficials de l’Estat espanyol. L’ús del català, els basc i el gallec dels diputats que vàren intervenir en el Congrés va desfermar les ires del PP. El portaveu al Congrés, José Antonio Alonso (PSOE), va defensar que l’única llengua que s’ha de parlar a la Cambra és el castellà. “Si eres español, habla español”, va fer pintar el dictador Franco i els franquistes a les façanes de les llars de Catalunya. Un país i un govern amb un menyspreu tant gran cap a les aspiracions dels seus ciutadans, és un país mort, una nació espanyola que no existeix. La manca d’unitat a Catalunya ho consenteix. Volem fer grans projectes econòmics i socials, però,  davant una cosa tant normal i democràtica com és preservar la nostra llengua, baixem el cap.

——————————————————————————————————————————————————————————————————————–

 

   En el “post” anterior titulat “El discurs del president, la veritat, 50 anys després”, vàrem explicar la manera en que JFK, en quan president electe dels EUA, va preparar el discurs per la seva presa de possessió que va tenir lloc el 20 de gener de 1961. Va ser i és una al.locució considerada com el millor missatge presidencial del segle XX. Tant per els seus continguts polítics i socials, generadors d’esperança, justícia, pau i llibertat, com per el  seu compliment per part de l’home que, malalt i ferit de guerra, va salvar els seus companys durant la Segona Guerra Mundial i que, com a polític, va donar la seva vida quan més aferrissadament lluitava per millorar la vida dels seus compatriotes i ciutadans del món. S’han dit moltes coses sobre l’elaboració del discurs de la presa de possessió de JFK,  nosaltres hem pogut explicar-lis la veritat en el “post” anterior i, com no podia ser d’una altra manera, mostrar-lis en la seva totalitat i traduït a la llengua de la nació catalana el discurs del president John F. Kennedy pronunciat a Washington D.C., el 20 de gener de 1961 i sota una temperatura de set graus sota zero. Mai per mai un president dels Estats Units ha tornat a dir i complir aquest missatge. És tal com segueix:

   <<No commemorem avui la victòria d’un partit, sinó una festa de la llibertat, que simbolitza conjuntament un final i un inici, una renovació i un canvi. Perquè acabo de pronunciar davant vosaltres, davant Déu Totpoderós, el mateix jurament solemne que els nostres avantpassats vàren prescriure fa un segle i tres quarts d’un altre.

   El món és avui molt diferent, doncs l’home té a les seves mans mortals poder per abolir qualsevol tipus de pobresa entre els humans, així com les distintes formes de vida. I no obstant, la mateixa revolucionària creença per la qual els nostres majors vàren lluitar, es discuteix ara per tot el planeta: la idea de que els drets de l’home no tenen el seu origen en la generositat de l’estat, sinó a la mà de Déu. 

   No hem d’oblidar avui que som els hereus legítims d’aquella primera revolució. Sàpiguen tots d’ençà aquest punt i hora, amics i adversaris, que s’ha entregat la torxa a una nova generació de nord-americans, nascuts en aquest segle, endurits per la guerra, disciplinats per una amarga i precària pau, plens d’orgull de les nostres tradicions, i gens disposats a ser testimonis, a permetre el lent desfer d’aquests drets de l’home davant els quals aquest país sempre ha estat compromès, i ens hi comprometem en el temps present, a la pàtria i a la resta del món.

   Sàpiguen les nacions, aquelles que ens volen bé com les que ens desitjen mals, que estem disposats a pagar qualsevol preu, suportar tota dificultat, resistir qualsevol càrrega, donar suport a qualsevol amic o enfrontar-nos a tot enemic, a fi d’assegurar la supervivència i el triomf de la llibertat.

   A això ens comprometem. I a més encara.

   A aquells vells aliats els quals orígens espirituals i culturals compartim, oferim la llealtat d’uns fidels amics. Units, poc és allò que no podrem fer en una multitud d’empreses comunes. Dividits, amb prou feines serem capaços de fer res, perquè no gosarem a enfrontar-nos, separats i en dubte, a un potent desafiament.

   A aquests nous estats als quals donem la benvinguda a les files de la llibertat, oferim la nostra paraula de que no ha desaparegut la forma colonial de control per donar pas, simplement, a una més opressiva tirania. No esperem que sempre compartiran els nostres punts de vista, però si que aconsegueixin defensar la seva pròpia independència. Volem que recordin com en altres èpoques, a aquells que de manera estúpida vàren cercar el poder sota els més forts, vàren acabar siguent engolits per aquests. 

   A aquests pobles de la meitat de la Terra que viuen en barraques i llogarrets, lluiten per rompre les lligadures de la misèria massiva, els oferim els nostres millors esforços per ajudar-los i ajudar-se ells mateixos, durant el temps que sigui necessari, no perquè d’una altra manera els podrien ajudar els comunistes, no per cercar vots, sinó perquè és just. Si una societat lliure no pot ajudar als molts que són pobres, malament podrà salvar als pocs que viuen en la riquesa.

   A les nostres repúbliques germanes del sud de la frontera els oferim quelcom especial: transformar les nostres bones paraules en realitats plenes, en una nova aliança per el progrés, per ajudar als homes i als governs lliures en els seus intents de treure’s de sobre les cadenes de la pobresa. Ara bé, aquesta pacífica revolució caracteritzada per l’esperança no podrà ser presa de les potències hostils. Sàpiguen tots els nostres veïns que ens afegirem a ells per oposar-nos a l’agressió o a la subversió a qualsevol lloc que aparegui a les Amèriques. I sàpiguen tots els altres països que aquest hemisferi vol seguir sent amo dels seus propis destins.

   A aquesta assemblea mundial d’estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra darrera i millor esperança en una era en la qual els instruments bèl.lics han superat els de la pau, els hi renovem el nostre compromís de suport: per impedir que es converteixi en una àgora de mútues injúries, per a reforçar la seva protecció cap a els novells i els dèbils, per ampliar l’àrea en la que el seu mandat té influència.

   Finalment, a aquestes nacions que es constitueixen per pròpia voluntat en adversaris, a elles no oferim sinó una petició: que ambdós bàndols puguin començar novament la recerca de la pau, abans de que les obscures forçes de la destrucció, desencadenades per la ciència, facin desaparèixer a tota la humanitat en una autodestrucció planejada o accidental.

   No els temptem oferint-lis la debilitat, perquè només quan les nostres armes siguin suficients més enllà de qualsevol dubte podrem romandre segurs, sense gènere de disputes, de que mai per mai serà precís utilitzar-les. A més, no podran dos grans i poderosos grups de nacions experimentar alleujament davant el present rumb, trobant-se ambdós bàndols sobrecarregats per el cost de l’armament modern, justament espantats per la contínua expansió de l’àtom mortífer, tot i així competint per canviar l’incert equilibri del terror que governa la possibilitat d’una guerra última per la humanitat.

   Comencem, doncs, novament recordant uns i altres que cortesia no és sinònim de debilitat, i la sinceritat sempre es té que provar. Negociem; no moguts per la por, però mai sense por de negociar.

   Explorem ambdós bàndols quins són els temes que ens uneixen, en lloc d’obsessionar-nos pels problemes que ens divideixen.

   Formulem els d’aquí i els d’allà, per primera vegada, propostes serioses i precises per la inspecció i control d’armaments, i posem aquest poder absolut per destruir als altres sota el control de totes les nacions.

   Invoquem ambdós costats les maravelles de la ciència en lloc dels seus horrors. Anem junts a explorar les estrelles, a conquerir els deserts, a destruir les malalties, a aprofitar les profunditats marines, a estimular les arts i el comerç.

   Fem pinya per encapçalar en tots els racons de la Terra el compliment del mandat d’Isaíes de “desfer-nos de les càrregues pesades i alliberar els oprimits”.

   I si un principi de col.laboració pot fer retrocedir aquest món de sospites, aconseguim que ambdós bàndols s’uneixin per un nou esforç; no un nou equilibri de poder, sinó una nova llei per a tots, al qual abric els forts resultin justs, rebin seguretat els dèbils, i sigui preservada la pau. 

   Tot això no s’acabarà en els primers cent dies. No s’aconseguirà en els primers mil; ni tant sols s’aconseguirà durant la vida pública d’aquesta administració. Potser tampoc en la nostra existència humana, o en la del planeta sobre el qual vivim. Però, al menys, ho hem d’intentar.

   En les vostres mans, conciutadans meus, més que en les meves, residirà l’èxit o el fracàs del nostre futur. Des de la fundació de la nostra pàtria, cada generació d’americans ha estat cridada a donar testimoni de la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que vàren respondre a aquesta crida jalonen el Globus. 

   Ara les trompetes ens criden novament. No és una invocació per portar armes, tot i que, certament les necessitem; no és una crida al combat, si bé ja estem en la batalla. És una crida a compartir la càrrega d’una lluita llarga, que no acaba, més gran en un any, més petita en un altre, mentre <<ens alegrem en l’esperança, mantenim la nostra paciència en les tribulacions>>. Un combat contra els enemics comuns del gènere humà: la tirania, la pobresa, la malaltia, la guerra mateixa.

   ¿No podem forjar contra ells una aliança gran i extensa units en el Nord i el Sud, a l’Est i a l’Oest, susceptible d’assegurar una vida més plena per tota la humanitat? ¿Voleu fer-nos costat en aquest històric entestament?

   En la llarga història del món amb prou feines un grapat de generacions ha obtingut el privilegi de defensar la llibertat en la seva hora de més gran perill. No pretenc esquivar aquesta responsabilitat, és més, li dono la benvinguda. I no crec que ningú entre nosaltres es vulgui canviar amb qualsevol altre poble, amb generacions anteriors. L’energia, la fe, la devoció que portem a aquesta tasca, il.luminarà el nostre país i al qui el serveixen, i tant de bo! que el resplandor d’aquest foc interior il.lumini veritablement el Globus.

   I així, compatriotes meus, no pregunteu allò que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé tot allò que vosaltres podeu fer per la pàtria. 

   Col.legues meus, ciutadans del món, no pregunteu que pot fer Amèrica per vosaltres, sinó que podem fer junts per la llibertat de l’home.

   Per acabar, ja sigueu ciutadans d’Amèrica o del món, exigiu-nos el mateix nivell de fortalesa i sacrifici que vos demanem. Amb una consciència tranquila per tota recompensa, amb la Història com a darrer jutge dels nostres actes, avancem al capdavant de la terra que estimem, demanant-li la seva ajuda i benedicció, però sabent que en aquest món l’obra de Déu té que ser, autènticament la nostra pròpia>>.

   Aquest és el discurs enter pronunciat per el president John F. Kennedy el 20 de Gener de 1961, dia de la seva presa de possessió, i traduït a la llengua de la nació catalana. És un fort atac als governs imperialistes; als miserables dictadors; als governs que fomenten els cop d’Estat i la guerra; a les grans companyies que exploten als treballadors i a les seves famílies; a l’abús dels armaments per sobre de guarir la fam, les malalties i l’educació;  és un atac a la guerra nuclear ; és una coratjosa defensa del diàleg, la pau i la llibertat dels pobles del món; és un atac als miserables polítics i caps d’estat que permeten la injustícia social i la pobresa…

   Va dedicat als polítics i governants inútils de tot el món. 

   ——————————————————————————————————–

  

Diàleg per la pau i en contra de les bombes nuclears i la guerra. Desprès de cinquanta anys en el poder, ara  els aliats ataquen Gaddafi. D’ençà avui  i durant mig segle no hi ha hagut cap preocupació per el poble de Líbia ni per els altres pobles del món? O és que això es valora segons el valor dels seus recursos naturals i tot allò que s’els hi pot treure esprement-los com a llimones? La CIA, els generals del Pentàgon, el complexe militar industrial i de guerra, les cent famílies multimilionàries dels EUA -el govern paral.lel- aconsegueixen sempre el que volen. Tres milions de vietnamites vàren morir a la maleïda guerra del Vietnam i cinquanta cinc mil nord-americans van perdre la seva vida. Els fabricants d’helicòpters i d’altres materials de guerra, vàren signar contractes milionaris amb el Departament de Defensa i el Pentàgon. El president Kennedy va ser apartat a trets de la Casa Blanca.

——————————————————————————————————

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo següent:watch?v=AG2PwhT0TDc

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Per tal de fer estables les conquestes organitzaren uns comtats al front dels quals col.locaren uns comtes amb funcions polítiques i militars. Els comtes manaven sobre uns vescomtes i aquests, al seu torn,  sobre uns veguers, senyors d’un territori més reduït, al voltant d’un castell. És l’estructura del feudalisme, en un territori fronterer o “marca”, que a poc a poc anirà lligant amb funcions de dependència econòmica, política i militar, tots els habitants d’un territori.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren ser els comtats de la Catalunya Vella?

   EL LEMA de la setmana.- “Odiar és un malbaratament del cor, i el cor és el nostre tresor més gran”. Noel Clarasó.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

  

   Igualada.- Edifici de l’any 1922 destinat a ser la primera sucursal de la Caixa de Pensions. La porta principal està situada just al xamfrà, el qual adopta una forma arrodonida que, amb el coronament emmerletat, li atorga un aire de torre castellera. L’acabat amb carreus de pedra i maó vist contribueix a afirmar aquest aspecte medieval, reforçat també pels ràfecs de les cornises. L’obra correspon a la darrera etapa d’Enric Sagnier, caracteritzada per la sobrietat i el classicisme. (pobles de Catalunya – Foto: Albert Esteves, 2009).

   Salutacions als lectors dels Blogs del diari El Punt digital, d’Igualada.

———————————————————————————————————-

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   El mes de gener es vàren complir 50 anys de la presa de possessió del trenta-cinquè president dels Estats Units de Nord-Amèrica, John Fitzgerald Kennedy. Cinquanta anys també d’un memorable discurs polític, dirigit al seu país i al món, considerat, junt amb el d’un altre president admirat per JFK, Franklin Delano Roosevelt, un dels parlaments més valuosos i recordats del segle XX. Mai per mai cap altre president nord-americà s’ha compromès tant cap a els seus compatriotes i els ciutadans del món, per defensar la democràcia, la llibertat, la justícia social, la concòrdia, la pau i l’esperança en un canvi sense privilegis, concessions a la galeria ni draps calents. Al discurs del 20 de gener de 1961, pronunciat a Washington D.C., va seguir el compliment del programa electoral i els compromisos i prometences de Kennedy establerts durant la campanya i qüestions pressupostàries. També hi entraven a formar part la plataforma demòcrata de 1960 i altres exigències de comitès i detalls derivats de l’elecció. A això si afegia la legislació demòcrata, les lleis la qual validesa expirava aviat i, en resum, tot allò considerat oportú al respecte, incluses les recomenacions de Kennedy que no tenien relació amb la filosofia del seu partit. L’Administració Kennedy va complir. Tot es va anant desenvolupant -no sense greus dificultats- fins a l’assassinat del president. Només va haver-hi una desviació que es va produir tres mesos després de la presa de possessió de JFK. El miserable parany per part de la CIA del fracassat desembarcament a “Bahia Cochinos” (Cuba), pla preparat i aprovat durant l’anterior Administració del president Eisenhower. Kennedy va ser enganyat. Tot i així, el president va saber actuar amb fermesa davant la CIA i el Pentàgon per evitar un desastre pitjor i un enfrontament amb la Unió Soviètica. Uns dies després es va dirigir al país per acceptar la seva responsabilitat en el fet més penós de la seva presidència, tot afirmant que mai més es refiaria dels “experts”.

   La veritat sobre l’elaboració del discurs

   A primers de novembre de 1960 i com a president electe, Kennedy va manifestar al seu assessor sobre temes de política i legislació, Ted Sorensen, que volia escriure alguna cosa sonada per tal ocasió. Estava disposat a rebre suggeriments d’altres persones. Volia, això si, una al.locució curta, menys de 1900 paraules. Es va proposar marcar el to per el començament d’una nova era. Li va demanar a Sorensen -que era ajudant del senador Kennedy des de l’any 1953- que repassés tots els discursos que els presidents nord-americans havien pronunciat en la seva presa de possessió. Vàren aprofitar la lliçó del president Abraham Lincoln que en el celebèrrim discurs <<Arenga-Oració de Gettysburg>>, mai va fer servir una paraula de dos o tres síl.labes quan era factible utilitzar una altra amb una sola; tampoc va usar frases llargues, ni paraules en excés. El treball en l’esborrany va ser intermitent durant cert temps i no es va apretar a fons fins una setmana abans del dia senyalat. Vàren arribar idees, frases, cites i, fins i tot, paràgrafs enters per ajudar a la confecció de l’arenga presidencial. El text final va incloure vàries frases i temes dels suggerits. “De totes maneres -diu Ted Sorensen- per molt nombrosos que fossin els col.laboradors i els ajudants en el tema, l’indubtable “arquitecte principal” del discurs de presa de possessió de John F. Kennedy va resultar ser ell en persona. Molts dels passatges més valuosos d’aquesta arenga inaugural poden trobar-se en discursos anteriors seus”.

   Ted Sorensen va treballar deu anys al costat de JFK. Primer com ajudant del senador i després ho va ser-ho del president. Possiblement va ser la persona que més es va identificar amb la tasca del primer mandatari de la nació i, per el qual, sentia gran efecte i admiració. Ningú més ens podria explicar amb tanta fidelitat l’elaboració del discurs: <<Al principi, mentre JFK posava en ordre els seus pensaments a Palm Beach, jo treballava a la meva residència de Washington d’acord a les seves instruccions telefòniques, i operant sobre el material recollit d’altres fons. Després vaig volar fins allà i li vaig fer entrega de les meves notes per, sobre elles, construir un esborrany i continuar la tasca. Ens vàrem posar a treballar junts, tot un matí, sentats en el pati i davant mateix de l’Atlàntic. JFK no estava content amb totes les perspectives que havíem intentat amb relació a destacar quins eren els plans del seu futur govern en qüestions de tipus intern americà. Allò li semblava massa partidista, divisori, massa semblant a tot allò aconseguit durant la campanya electoral. Finalment va dir: <<Deixarem a un costat totes aquestes qüestions nacionals. Es miri per on es miri, el tema és massa llarg>>. Volia que la seva al.locución inaugural fos la més curta del segle XX. <<És més eficaç d’aquesta manera i no vull que la gent em consideri un pesat de volum considerable>>. Kennedy ens va indicar que <<estava cansat d’escoltar com planejavem altres “cent dies de miracles” i voldria saber qui es dedica, dels qui formen el meu equip, a insistir amb això. Hem de deixar ben clar que no estarà finalitzada la tasca en cent dies ni en mil>>. A darreres hores del dia 17 de gener de 1961, Kennedy i Sorensen volaven cap a Washington des de Palm Beach, sense deixar de treballar en el seu despatx del Caroline. El dia 19 de gener, un dia abans de la presa de possessió, va quedar definitivament acabat el discurs del president.

   Per els lectors dels BLOGS del diari EL PUNT digital oferirem en el proper “post”, el discurs enter, traduït al català, de la presa de possessió del president Kennedy el 20 de gener de 1961, sota una temperatura a Washington D.C. de set graus sota cero.

———————————————————————————————————-

John F.Kennedy, 35è president dels Estats Units, amb aquella veu clara que el caracteritzava, repetia amb el president del Tribunal Suprem, Earl Warren, el jurament de presa de possessió; aquella fórmula que assegurava als ministres protestants de Houston (Texas) podria repetir sense remordiments de conciència: <<Si així ho faig, que Déu m’ajudi. Si no, que m’ho demandi”. I així ho va complir fins el dia del seu assassinat.

———————————————————————————————————-

 Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Carlemany, rei dels francs i futur emperador, atenent les súpliques dels fugitius que veien en ell el poder fort del món cristià, i per tal de protegir els propis territoris, decidí d’intervenir més enllà dels Pirineus. Ell i el seu fill, Lluís el Piadós, conqueriren les ciutats de Girona (785) i la de Barcelona (801).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va fer Carlemany per tal de fer estables les conquestes?

   EL LEMA de la setmana.- “L’honor és com els mistos, només serveix un cop”. Marcel Pagnol.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

    Però que fan amb gairebé 600 mil persones a l’atur a la nació catalana? Això és un país europeu? No s’en donen vergonya? Escoltin, això és responsabilitat dels polítics que manen, de l’oposició, dels empresaris i dels homes i dones de negoci. Ja està bé, home! No veuen que el més gran benefici i deure d’una nació és ensenyar i donar feina? No vulguin guanyar tant milions d’euros i es preocupin més de donar feina. Tant de menyspreu senten per els ciutadans d’aquests país?

———————————————————————————————————-

El vídeo 

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=xE0iPY7XGBo

———————————————————————————————————-

   Preguntes al Govern dels EUA, l’FBI i a Wikiliaks

   Durant més de cinc anys, la pel.lícula de l’assassinat del president Kennedy filmada per el testimoni presencial, Abraham Zapruder, va ser amagada al poble nord-americà i tancada sota clau dintre d’un bagul de la revista “Life”. Aquesta imatge en moviment mostra com Kennedy pateix un violent impacte que el llença cap enrere, prova evident de que va ser atacat per un rifle disparat des de davant. Perquè la Comissió Warren ho va negar? Perquè no va ser investigat per la policia federal?

———————————————————————————————————-

   Acusat de 22 càrrecs de corrupció i d’abús de poder, el president Nixon dimiteix del càrrec de president dels EUA. El Comitè Judicial de la Cambra de Representants havia començat el projecte de llei pel seu “impeachment”, és a dir, jutjar al cap de l’Estat. L’ “impeachment” no existeix en el dret constitucional de cap país, fora dels EUA. Nixon va fer amenaçar al diari “Washington Post” de no renovar-li la llicència de concessió d’una emissora de ràdio per tal de fer-los callar davant la corrupció del Watergate. Que encara hi hagi un lloc en el món on l’abús de poder porti a la destitució, és una sort i salvaguarda de la democràcia i, per damunt de tot, una garantia per el futur. Si les coses dolentes són contagioses, també ho són les bones. Una lliçó per l’Estat espanyol.

———————————————————————————————————

   El Partido Popular que s’hauria de poder anomenar ” la  lleial oposició al Govern de Sa Majetat” com, de forma orgullosa i satisfactòria la consideren els ciutadans de les monarquies democràtiques i progressistes d’Europa, s’ha transformat de  manera esperpèntica en  una oposició visceral i injusta contra Catalunya. Contra tot el que conforma l’autonomia ” tutelada” de Catalunya amb el seu  Parlament al davant. Una veritable autonomia té la sagrada facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Així s’entén en un país en el que la sobirania popular té com a base la democràcia i la llibertat. I així es té que respectar i defensar. El Partido Popular va portar la primera llei de Catalunya, l’Estatut ja retallat, davant el Tribunal Constitucional, caducat, i a més a més, anar recusant els seus membres fins a canviar l’estructura de la seva formació en un nombre superior de magistrats afí als resultats que volia obtenir aquest partit, representant del nacionalisme espanyol més agressiu i d’una dreta conflictiva ancorada als anys trenta. No veuen que llançar l’Estatut de Catalunya, referendat pel poble català, al TC i també així ho vàren fer altres autonomies governades per el PP i el Defensor del Pueblo español és anar contra l’autonomia i les justes aspiracions de la nació catalana. No veuen que l’Estatut, retallat, ja havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat per el Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats, el Senat i signat pel rei. No veuen que això no podria passar a cap país normal i democràtic. O és que no senten cap respecte per la sobirania del poble? Mirin el resultat, de moment, un 45 per cent del poble català desitja la independència. Mai aquesta xifra havia estat tant alta. I això no és tot. La campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut que no va ser una altra cosa que signar en contra de Catalunya i fomentar l’enfrontament entre Comunitats Autònomes. Aquestes Comunitats que s’aprofiten de l’espoli vergonyós i d’abús de poder de l’Estat espanyol contra Catalunya. Aquestes Comunitats que tenen un cost de la sanitat per cada habitant superior al de Catalunya, mentre que aquí la Generalitat té que reduir en 1.000 milions d’euros el pressupost de la nostra sanitat pública. I encara algunes d’aquestes Comunitats porten l’Estatut de Catalunya davant del TC. Quina poca vergonya! Escoltin, senyors de la Generalitat, que la Sanitat catalana no atenguin a cap altre ciutadà d’una altra Comunitat, si abans no han liquidat les despeses que deuen a la Sanitat catalana, despeses que les paga l’Estat. I una altra cosa, què passa amb els estrangers que són atessos per la Sanitat de Catalunya? Ha pagat l’Estat espanyol tot el que hi ha pendent? Perquè quan un català és atés a un centre hospitalàri europeu té que pagar el doble o el triple que aquell ciutadà d’Europa que és atés  per la Sanitat de Catalunya? I, per cert, quina és la quantitat que es deu per aquests conceptes? No saben encara a aquestes alçades que democràcia vol dir transparència? Au home! ja n’hi ha prou de tant de fer el burro. El “burro català”, per suposat. 

   I això no és tot. Boicot contra els productes catalans, i en el pla econòmic, intervenció totalitària per part del PP en el desitg normal i legal que Gas Natural va expressar per la compra d’Endesa i, d’aquesta manera, poder oferir gas i electricitat per part d’una mateixa companyia i en una comunitat autònoma a la qual pertanyen el major nombre de clients d’Endesa. “Antes alemana que catalana” vàren dir i mira per on que va ser venuda a l’ENEL italiana (empresa estatal de l’òrbita Berlusconi). “Antes italiana que catalana i espanyola”. Desprès els del PP van dient que no són intervencionistes. I seguim. L’atac constant contra la immersió linguística, mètode pedagògic per excel.lència, constitucional i alabat per el Consell d’Europa. L’atac constant, també, contra el normal desenvolupament de l’autonomia de Catalunya al perseguir les lleis que aprova el Parlament, lo qual mostra aquesta autonomia “tutelada”  i de “pandereta” ;impròpia d’un país que vol ser acceptat com a democràtic, progressista i europeu. I seguim. Vegin si no la sentència contra l’Estatut de Catalunya, ja retallat, portat al TC, caducat, per part del PP i que ja havia estat referendat pel poble català. Resposta: Dos milions de catalans es vàren manifestar a Barcelona, a Euskadi i a altres capitals del món, en contra de la sentència injusta i proclamant que Catalunya és una nació. Fa mil anys que ho és. Un altre resultat: en aquests moments un 45 per cent del poble català i va en augment,  votaria a favor de la independència. Quina vergonya per Espanya, els seus respectius Governs i la, lleial? oposició de Sa Majestat!

   I seguim. Ara, la prohibició i apagada de TV3 al País Valencià, per part del PP, en contra de milions de ciutadans que parlem la mateixa llengua, fet que vulnera l’Article 20 de la Constitució Espanyola quan diu que: “Se reconocen y protegen los derechos: A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa.” Què passa amb la ILP -Iniciativa  Legislativa del Poble- avalada per 651.650 signatures demanant les emissions de TV3 al País Valencià, -Televisió sense Fronteres-  i que roman aturada en el Congrés de Diputats? Aixó és democràcia? A Europa o als Estats Units de Nord-Amèrica, per exemple, els ciutadans no  tolelarien de cap manera aquest abús de poder. 

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’empenta sarraïna, fruit de la guerra santa islàmica i de la debilitat política de la monarquia visigòtica, trobà l’aturador en terres de França a Poitiers (732) per obra de Carles Martell, antecessor de Carlemany. Els cristians que no se someteren a la nova religió i costums dels invasors buscaren refugi en les valls pirinenques, mentre els sarraïns es feien forts a les terres de l’interior del país i l’antiga Tàrraco quedava, per molt de temps, enrunada i despoblada.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va fer Carlemany?

   EL LEMA de la setmana.- “La conversa no existeix, és una il.lusió. Hi ha monòlegs que s’entrecreuen, això és tot”. Rebecca West.

   NOTA.- Els lectors dels BLOCS del diari EL PUNT digital que tinguin a bé participar en la pregunta de la setmana, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de LA CAIXA.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

   Si tots els serveis de la nació catalana funcionen d’una manera excel.lent i de la millor forma possible, la gran majoria de ciutadans podrien  acceptar una apropiada pujada dels impostos  a nivell europeu. 

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=jw6LhKCYUCQ

   Com la de Primo de Rivera (setembre de 1923 al gener de 1930). Tant punt nomenat jerarca d’un Directori militar pel rei Alfons XIII, Miquel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, és lliurà a la “reconstitució” de l’ordre político-social. De dret contra Catalunya i el català. Com ara. Espanya és un país de dictadors que l’han portada a la cua d’Europa. Així va començar la repressió de la dictadura de Primo de Rivera: prohibició de la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques i remissió dels atacs a la unitat de la pàtria als tribunals militars (decret de Repressió del Separatisme), prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona, destitució i desterrament de Ramon d’Abadal, degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, davant la negació de la junta a redactar el seu anuari en castellà.

   I seguim amb la dictadura. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions “todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo”, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Segueix la dictadura del nacionalisme espanyol contra el poble català: destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…

   Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc. Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en  les publicacions, etc.

   Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. L’objectiu primordial de la dictadura fou la neutralització del catalanisme popular. D’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tant radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’esser i d’expressar-se. (Ulisses)

   El valencianisme, perseguit especialment a partir de 1925, i el mallorquinisme hagueren de refugiar-se en els cenacles intel.lectuals i literaris. Al País Valencià, hom prohibí els cursos de llengua autòctona a la universitat i a diverses institucions culturals: Nostra Parla, Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, etc.

   En els països civilitzats la democràcia, és a dir, la sobirania del poble és per sempre. És una manera de viure, de progressar i, fins i tot, de respirar. Les dictadures són la desesperació dels éssers humans que estimen la pau, la justícia i la llibertat. A Espanya, una dictadura rere l’altra. Les anteriors, provinents d’un règim la carcassa del qual s’originà l’any 1874. La del general Primo de Rivera. La del general Dàmaso Berenguer. La del general Franco, la més terrible i com a conseqüència d’un cop d’Estat que provocà una guerra “incivil” durant tres anys,  amb més d’un milió de morts i una repressió durant 40 anys de règim franquista. I sempre contra Catalunya, la llengua catalana i els catalans. (Continuarà en una segona part).

Tancs de la III Regió Militar amb seu a València, al carrer, sota el comandament del tinent general Jaime Milans del Bosch, el 23-F de 1981.   

———————————————————————————————————

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Durant el domini dels gots (segles V, VI, i VII) el país -que encara no podem anomenar pròpiament Catalunya- tingué un paper secundari malgrat la revolta i proclamació reial del comte Paulus (673). La població hispanoromana acceptà els dominadors militars, els afers dels quals es coïen lluny d’aquí.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què entenem per l’empenta sarraïna?

   EL LEMA de la setmana.- “La música va ser inventada per confirmar la soledat humana”. Lawrence George Durrell.

———————————————————————————————————-

El Països Catalans

 

  

La democràcia no és només anar a votar, és defensar la llibertat de la sobirania del poble en contra del totalitarisme i la dictadura.

———————————————————————————————————-

El vídeo 

   Si els plau poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=oPr60rc0FOE

<<El gran enemic de la veritat freqüentment no és la mentida deliberada, recercada i deshonesta, sinó el mite, persistent, persuasiu i irreal. Amb massa freqüencia, ens agafem en els llocs comuns dels nostres antecessors. Sotmetem tots els fets a un grup d’interpretacions prefabricades. Fruïm de la comoditat d’opinar sense la incomoditat de pensar…
<<No podem comprendre i atacar els nostres problemes contemporanis si ens deixem guiar per etiquetes tradicionals i eslògans desgastats d’una època anterior. El fet desafortunat del cas és que la nostra retòrica no ha mantingut el pas amb la mateixa velocitat del canvi social i econòmic. Els nostres debats polítics i els nostres discursos sobre assumptes corrents interns i econòmics, amb massa freqüència tenen poca o cap relació amb els actuals problemes amb que es troben enfrontats els Estats Units…
<<Aquests problemes no poden ser solucionats per la màgia d’un passat oblidat. Però l’exemple d’Europa Occidental ens demostra que es poden resoldre, que els governs -i molts d’ells són governs conservadors- disposats a enfrontar-se amb problemes tècnics sense ideologies preconcebudes, poden lligar els elements d’una economia nacional i aconseguir el creixement i la prosperitat…
<<Algunes de les converses que he escoltat en el nostre propi país sonen com a vells discs de llarga duració conservats des dels anys trenta. El debat dels anys trenta va tenir la seva gran significació i va produir grans resultats, però es va desenvolupar en un món diferent, amb necessitats diferents i diferents deures. La nostra responsabilitat és viure en el nostre propi món, identificar les necessitats i realitzar les tasques del nostre temps…
<<Fa gairebé 150 anys, Thomas Jefferson va escriure: “Les noves circumstàncies demanen noves paraules, noves frases i la transferència de velles  paraules cap a nous objectius: més cert avui de lo que ho va ser en els dies de Jefferson, perquè el paper d’aquest país és tant o més significatiu… A mesura que treballem en consonància per fer front amb els problemes autèntics dels nostres dies, produirem una visió i una enrgia que tornaran a demostrar al món la superior vitalitat i la força de la societat lliure>>.
   Aquesta és una part del discurs que el president John F. Kennedy, va pronunciar a la Universitat de Yale (New Haven) el dia 11 de juny de 1962. Era un discurs seriós. No només atacava als “titans”, sinó també a aquells dels seus conciutadans que s’enorgullien de les seves frases estereotipades tradicionals, els seus eslògans gastats, els seus vells discs, els seus llocs comuns ancestrals, els seus problemes imaginaris i les seves interpretacions prefabricades, dels quals Kennedy deia que estaven endarrerits 150 anys i no entenien res dels problemes actuals.  Era ja tard quan va anunciar per televisió, el 13 d’agost, que des de que havia entrat a la Casa Blanca el producte nacional brut havia augmentat un 10%, la producció industrial un 16% i la renda personal disponible un 8% (30.000 milions de dòlars), que l’índex d’atur s’havia reduït en un milió de persones i que en el comtat de Carbon, Pensylvania, George Demart, de 52 anys, a la fi podria mantenir a la seva família. Va afegir que els beneficis de les societats havien pujat un 26%, però els qui estaven afectats ja no l’escoltaven quan va concloure: <<Tenim que continuar cap a andavant. Sé que existeixen els qui s’oposaran a totes aquestes mesures de la mateixa manera que els qui, en altres temps, s’oposaven a les lleis que prohibien el treball dels menors i més recentment, en el Senat, a l’atenció mèdica dels ancians.El nostre país estaria encara, econòmicament, a l’edat de l’obscuritat si aquests oponents del progrés i defensors dels privilegis vetaran cada pas andavant. Però el President dels Estats Units i el Congrés i tots nosaltres ens hem de comprometre a l’acció en els nostres dies>>. La febre va començar a baixar a la tardor. Els negocis anaven bé i 1963 es presentava encara millor. L’augment de les despeses federals, els contractes de defensa i els projectes de renovació urbana actuaven com un esperonador de l’economia. Però els homes de negocis seguien pessimistes i desconfiats. En la Convenció de l’Associació de Banquers, que va tenir lloc a Atlàntic City del 23 al 26 de setembre de 1962, es va predir que la producció automobilística baixaria en 500.000 cotxes durant el 1963. La majoria dels experts financers de Nova York i Chicago vàren avisar del perill d’una nova recessió.  No hi va haver cap recessió. Al contrari, els Estats Units estaven en plena expansió industrial. Però el Govern federal seguia vigilant. En el juliol de 1962 va protestar contra els Bancs que predeien la inflació i deformaven el mercat financer. El mes de novembre va denunciar els augments injustificats en els preus de la indústria farmacèutica. L’any 1963 va multiplicar els processos anti-trust.  

  Les paraules pronunciades per el president Kennedy a la Universitat de Yale, fa 47 anys, són tant actuals com profètiques. En el seu país els del “Tea Party ” pretenen fer retrocedir els EUA al temps del general Custer, fins i tot, incitant a la violència política. Aquests són els que ja els sembla bé que una família treballadora que tingui la desgràcia de tenir un fill malalt de càncer, per poguer pagar les factures de l’hospital ho perden tot. Des de la vivenda al cotxe. Hipotecar-ho tot, si poden. I sinó al carrer. Aquests són els que van en contra de la reforma de la Seguretat Social aconseguida per el president Obama i de la que va ser gran defensor i  impulsor el senador Edward Kennedy.

   A Espanya les paraules del president Kennedy són més que apropiades. Els drepaires del passat i del conflicte constant, ens han portat a la cua d’Europa i amb 5 milions de treballadors sense feina, a l’atur. En lloc de treballar per aconseguir una excel.lent  productivitat i progrés industrial innovador i de qualitat, passen el temps lladrant contra Catalunya i les autonomies. Són aquells que, com deia el president Kennedy, volen romandre ancorats als anys trenta. Aquells que impedeixen que TV3, la Televisió de Catalunya, es pugui veure amb tota llibertat a la Catalunya del Sud. Jo sóc  un valencià del Nord. Espanya és ben bé un país de misèries i de mediocritat supina. Quina vergonya per les futures generacions! A fe de Déu que des de la nació catalana, hem de fer tot el possible perquè el PP no guanyi les eleccions generals de l’any vinent.

———————————————————————————————————Què és Catalunya  

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ataülf, cabdil dels visigots, tingué el somni fracassat de fer de Bàrcino la capital d’un gran regne romano-visigòtic (415) i el seu poble, entre la Gàl-lia i Hispània, continuà el pelegrinatge fins a assentar-se definitivament a Toledo, que convertiren en la capital de la Península Ibèrica.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quans segles vàren dominar els gots?

   EL LEMA de la setmana.- “La inflació és com la pasta de dents: un cop és a fora, costa molt tornar-la a guardar”. Karl Otto Pöhl.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

  

“Pa negre”, triomf del cinema  català i europeu 

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=f0-zaiVuR5o

———————————————————————————————————-

   PREGUNTA Nº 3  al Govern dels EUA, a l’FBI i a WikiLeaks.- En el dia de la seva detenció, Lee Oswald va ser sotmès a la prova del nitrat, el qual resultat va indicar que no havia disparat un rifle durant les vint-i-quatre hores anteriors. Perquè aquest fet va ser mantingut en secret per el Govern federal i per la policia de Dallas durant deu mesos?

 

   Partit únic, única nació, Estat únic, un nacionalisme únic, és a dir l’espanyol, model educatiu únic -tornem a les aventures i desventures del “famoso hidalgo Don Quijote de la Mancha- d’obligada lectura per a tots els “españolitos” ben creients i educats sota el temor de Déu i de la “Formación del Espíritu Nacional”, idioma únic -els més de 10 milions de ciutadans que parlen la llengua catalana als Països Catalans són de la perifèria-, targeta sanitària única…. Si els malalts d’altres Comunitats autònomes  els quals presidents diuen la miserable mentida de que a Catalunya se li atorguen privilegis, i venen a guarir-se als centres hospitalaris de la nació catalana, no cal que vinguin a aquesta dolenta Catalunya que és víctima de l’espoli per part de l’Estat espanyol. A on van a parar aquests 22 mil milions d’euros -un 10 per cent del PIB català-, una tercera part dels impostos que paga el poble català, que surten per a no tornar? No s’en donen vergonya d’abusar d’una solidaritat a favor dels rics i no dels més pobres que és una presa de pèl a Catalunya? No s’en donen vergonya de tenir el més gran nombre de funcionaris d’Europa? Escoltin, facin el favor d’espavilar-se d’una vegada i es busquin la vida. No veuen que des del Govern central el que fan és ” despullar un sant per vestir-ne un altre”. Ja ni ha prou home!. Que cada autonomia es desenvolupi des dels seus propis recursos i no amb els dels altres, principalment, de Catalunya. Que cada autonomia es desenvolupi des d’el treball i la innovació i no des de la mandra i la xerrameca. Si amb els impostos que paga el poble català hem d’ajudar als més pobres o als qui no s’en poden sortir, estem disposats a fer-ho, però, no com ara que és un abús i una estafa. I volem els comptes clars! Els diners de Catalunya no han de ser per els més rics sinó per els més pobres. Au, home! Tanta por els fa als senyors del Govern de Rodríguez-Zapatero presentar els veritables números de les Comunitats autònomes al Senat i davant “luz y taquígrafos”.A alguns dels seus presidents els hi hauria de caure la cara de vergonya. Cada cop es veu més clar que el que pretenen es desprestigiar l’Estat autonòmic i constitucional.                 

   Aquest és el sistema “únic” que Aznar -no sé que hi pinta, a qui representa i en nom de quina democràcia parla- o és que mana ell? Rajoy és el seu escolanet?, i els jerarques del PP, volen implantar per fer camí “únic” cap a el retorn al centralisme franquista “únic” del subdesenvolupament . Rajoy ha dit que “en un país normal no es treballa amb un intèrpret” fent referència al fet de que els idiomes de les “nacions d’Espanya” puguin ser utilitzats -ben poc- al Senat. Hem de triar entre una Espanya normal, respectuosa amb els pobles i ciutadans que la formen o una Espanya anormal “única” que menysprea les llengües que parlen els seus ciutadans. Hem de triar d’una vegada entre democràcia o dictadura. La primera vol dir llibertat d’expressió, és a dir, el dret fonamental mitjançant el qual tota persona pot manifestar públicament les seves opinions i creences i amb l’idioma matern, patern, dels seus avis, de la seva terra, de la seva pàtria…vull dir, l’idioma amb el qual l’han parit: el català, els que és propi dels Països Catalans. I aquest és el que volem que es pugui parlar al Senat i al Congrés de Diputats, amb tota llibertat i no a mitges. La dictadura, és aquella que ens recorda allò de “si eres español, habla español” que els franquistes feien escriure a les parets de les llars de Catalunya. Un país normal és aquell que la teva pròpia llengua forma part de la dignitat del poble sobirà que és qui ha de  manar al Senat i al Congrés. Per escriure-la i parlar-la sense cap limitació. Això és un país normal i civilitzat.

   “El aeropuerto de Ciudad Real entra en quiebra con una deuda de 290 millones. El primer aeropuerto de capital privado, que entró en funcionamiento hace menos de dos años, colapsado financieramente. Ayer, (1-6-2010), el juzgado Mercantil de Ciudad Real decretó el concurso de acreedores necesario (antigua quiebra) de la sociedad propietaria del aeropuerto (CR Aeropueros), por “su incapacidad” para “atender regularmente el pago de sus obligaciones” con sus deudores. CCM, intervenida hace un año por el Banco de España, tiene créditos impagados por un importe de 158,2 millones de euros, la segunda caja afectada es Cajasol, que tiene una deuda vencida de CR Aeropuertos de 31 millones. Además, Cajasur, intervenida también por el Banco de España, suma créditos impagados por parte del aeródromo por 18,8 millones. En total, 208 millones de euros en préstamos a corto plazo que tienen poca posibilidad de ser recuperados, dada la situación límite del aeropuerto. Además de la deuda con estas tres cajas, la sociedad tiene deudas con proveedores de 90,3 millones de euros, a lo que hay que sumarle una deuda de 2,3 millones con otras empresas del grupo…” (dels diaris).

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- A partir del segle III després de Crist, la crisi econòmica, administrativa i militar de l’Imperi Romà anava facilitant el camí de les migracions dels pobles denominats “bàrbars” -per els romans significava estrangers- i posava la llavor, mitjançant la ruralització de la vida, del futur feudalisme medieval.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui era i quin va ser el somni d’Ataülf?

   EL LEMA de la setmana.- “Aprimar-se és fàcil: només s’ha de tenir gana de les coses que no agraden“. Jane Russell.

———————————————————————————————————-El  Països Catalans

  

——————————————————————————————————— 

    

   L’escriptor i professor Francesc Sanuy, en un article publicat recentment a EL PUNT (23-01-11), explica uns fets que tot el poble català i espanyol hauria de saber com el catecisme -un poble mal informat i enganyat, és un poble ignorant- que l’expresident José-Maria Aznar “ha sumat a les seves múltiples retribucions per serveis a empreses privades els 200 mil euros l’any com assessor d’Endesa”. L’empresa que Gas Natural volia comprar per tal d’unificar els seus serveis tenint en compte que la gran majoria de clients d’Endesa són a Catalunya. El PP s’enfurismà de tal manera que va fer campanya en contra, “antes alemana que catalana”, ara, Endesa és italiana. Va ser venuda a l’Enhel (de l’òrbita Berlusconi). Catalana i espanyola no, però, si venuda a una italiana. I segueix Sanuy: ” …l’empresa familiar Famaztella (és a dir, família Aznar-Botella), que l’any passat va declarar uns beneficis de 445.417 euros i 970 mil en inversions. Tot plegat, segons que sembla, no és incompatible amb els 70 mil euros de sou estatal vitalici, escortes, secretària i ajudants. Però és que, a més a més, ha cobrat de l’editorial Planeta-Lara 600 mil euros per tres llibres en que reclama que als obrers els rebaixin el sou. També cobra del magnat de la premsa d’extrema dreta Rupert Murdoch 220 mil $, més 120 mil en accions…Aznar cobra també de la immobiliària nord-americana J.E. Roberts, i del Doheny Global Group, del sector energètic…” explica el professor Sanuy. I, encara, Aznar no ha renunciat al sou vitalici de 70 mil euros, escortes, secretària i ajudants com a mesura d’exemple per ajudar a aquesta Espanya que, segons la seva prèdica apocalíptica, “viu a hores d’ara una situació límit” de la qual és directament responsable l’actual president espanyol, a qui va titllar “d’incompetent”. Això sí, són les maleïdes autonomies -l’Estat autonòmic constitucional- les responsables de tots els mals i, és clar, Catalunya la pitjor. Així, l’expresident del govern, repeteix una vegada i una altra, -repetir una afirmació mil vegades, encara que no sigui veritat, i al final s’ho creuen-, allò que mai ha volgut acceptar el PP: l’Estat de les Autonomies i que en el seu moment va votar-hi en contra de l’Article octau de la Constitució, Manuel Fraga Iribarne. Aquestes autonomies, principalment les fonamentals i veritables, com ara Catalunya, el País Basc i el Gallec que, malgrat les constants interferències i abús fiscal per part del govern central, -un 10 per cent del PIB català surt cap a Madrid per a no tornar, una tercera part dels impostos que paga el poble català-, han proporcionat a Espanya -nació de nacions- una nova imatge de cara al món de modernitat, progrés, democràcia i llibertat. Tot i que, grups poderosos encara amb bastant poder i influències i procurant pels seus propis interessos per sobre dels del país, impedeixen amb un menyspreu vergonyós, que Espanya ocupi el lloc avançat que li correspondria a Europa i al món. Un Estat federal de règim monàrquic i parlamentari crec que podria ser una bona alternativa a l’actual Estat autonòmic.

   Au, home, ja està bé! Vostès prediquen allò que no creuen. Tant Aznar com Felipe González podrien renunciar al sou estatal vitalici i donar exemple i més, en aquests moments, que en paraules de l’expresident Aznar “Espanya està sent intervinguda”. Ell que viatja tant als EUA i sembla que si sent molt bé, que aprengui d’un dels presidents més estimats i recordats pel poble americà, John F. Kennedy, el qual donava els drets  per els seus llibres publicats i  el sou de president a obres de beneficiència i centres d’assistència a deficients psíquics. I no solament vostès haurien de donar aquest pas andavant,sinó, també, tots els senadors, diputats, càrrecs polítics i governamentals, militars, parlamentaris i funcionaris tant de l’Estat com de les autonomies que cobrin al mateix temps sous estatals i de sectors privats, aquests darrers molt elevats. Això és el que no pot suportar Espanya i no les autonomies veritables i responsables que cada vegada tenen més competències i han de funcionar a la perfecció. L’Estat autonòmic no és ni pot ser el desastre de l’Estat centralista del franquisme. O es pensen que hem oblidat totes aquelles misèries. En tot cas és l’Estat central que encara vol suportar competències repetides i fa obres faraòniques infrautilitzades, malgastant diners públics que porta a el vergonyós dèficit actual. 

   Com poden  consentir i tolerar el Congrés de Diputats, el Senat i el Govern espanyol que l’economia submergida hagi arribat al 23,3 per cent del PIB, equivalent a 245 mil milions d’euros? Com és possible que s’hagin deixat d’ingressar a l’erari públic 19 mil milions d’euros entre l’IVA i l’Impost de Societats? Com és possible que en els darrers 10 anys l’Estat hagi deixat d’ingressar 71 mil milions d’euros? Com poden consentir i tolerar que segons les darreres dades publicades pels tècnics del Ministeri d’Hisenda, el frau concentrat en el sector immobiliari, on les operacions especulatives de compravenda vàren provocar un frau de 9 mil milions d’euros anuals? Som un país europeu o qué som? Li han explicat aquest vergonyós desastre espanyol a la senyora Angela Merkel, cancillera de l’Alemanya federal?

   Pel que fa a Catalunya l’Estat li deu en concepte d’incompliments de la Disposició Addicional Tercera (anys 2007-2010), 2800 milions d’euros. Cal tenir present que l’any 2010, l’Estat ha deixat d’executar a Catalunya el 27 per cent de la inversió pressupostada i des de l’any 2005, inversions per valor de 3.124 milions d’euros. Aquest any 2011 i segons els Pressupostos presentats pel Govern espanyol, el nivell d’inversions a Catalunya serà del 15,2 per cent en lloc del 18,59 que correspon al PIB. Mentrestant una tercera part dels impostos que paga el poble català s’en va cap a Madrid per a no tornar. Un espoli. No és estrany, doncs, que Solidaritat Catalana per la Independència hagi presentat al registre del Parlament una proposició de llei “per dir quin és el camí per a que el Parlament declari la independència”. Davant el constant encalçament per part de l’Administració Rodríguez-Zapatero i del PP contra Catalunya, es tracta d’una lògica actuació de “en defensa pròpia”. 

———————————————————————————————————-

   Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pel que fa als monuments romans conservats, mostren la intensitat de la romanització, des de les termes de Caldes de Montbui -Aquae Calidae- fins a l’amfiteatre de Tarragona, passant per l’Arc de Berà, que, malgrat que és senzillet i no admet comparació amb els de Roma, és prou remarcable.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan vàren començar les migracions dels pobles denominats “bàrbars”?

   EL LEMA de la setmana.- “La realitat no està mai lluny dels somnis”. Jacques-Yves Cousteau.

———————————————————————————————————-

Països Catalans

 

               Casal dels Països Catalanas a La Plata, capital de la provincia de Buenos Aires (Argentina)

———————————————————————————————————-

El vídeo

     Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo segúent:  watch?v=yNNP9uAAFfc

——————————————————————————————————–