⇒   A la inauguració, a Barcelona, del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil (Mobile World Congress), es va parlar de “la cara humana de les tecnologies”. De ben segur que hi podem trobar la seva existència en moltes de les extenses i múltiples aplicacions de tals artefactes, però, molt de compte perquè, com comprovem cada dia, el perill es troba a la cantonada. És quan el dimoni surt de la zona abissal terrenal  -els inferns- i actua. 

Mòbils fins als 16 anys

 

   No en va, experts en les funcions de la ment i la salut, avisen i proclamen que els adolescents no puguin disposar dels mòbils fins al 16 anys. Atenció, pares! S’està veient com mitjançant aquests artefactes -la seva part més abissal-, els seus usuaris -alguns, sembla, que sense escrúpols i consciència de cap classe- hi fan aparèixer tot reguitzell de disbarats terribles i que són transmesos, a la velocitat de la llum, per infligir el dolor i patiments humans. Plataformes i aplicacions que, com es veu, porten als suïcidis amb unes interminables hores bocabadats i perduts davant les pantalles. L’anul.lació de la dignitat de la persona. Famílies, pares, professors, mestres, educadors, serveis socials, romanguin a l’aguait. Què està passant? Què pot arribar a passar? Investigació del Síndic de Greugues en el cas de les bessones de Sallent, Instituts, Departament d’Educació, Mossos d’Esquadra…

I l’altra cara?

 

   Assetjament escolar continuat, nombrosos intents registrats de suïcidis, suïcidis consumats, imatges i paraules esfereïdores, menyspreu, insults, burles, espionatge, atacs sexuals a menors, pornografia ‘a la carta’, efectuats mitjançant mòbils. “La cara humana de les tecnologies” es va dir en el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil, de Barcelona, però, i l’altra cara? La pregunta que es fan milions de ciutadans usuaris que passen per aquestes situacions i en què decau la dignitat humana. 

   Inventors, enginyers, tècnics, comercials, caps d’empresa, empresaris, inversors, no poden treballar per una millor cara humana i intel.ligent d’aquestes tecnologies? És cert que existeixen altres situacions que concorren en aquesta problemàtica tan dolorosa de l’assetjament, però, la influència dels mòbils i del seu mal ús és fonamental. Des del mateix naixement del mòbil tecnològic , és imprescindible educar en el seu ús. Pel bé, no pel mal. Per l’èxit, no pel fracàs. Per la vida, no per la mort.

   Pornografía oberta als menors d’edat i mòbils, significa el mateix?

 

 

L’ASSETJAMENT ESCOLAR

(Viquipèdia)

 

El desig conscient de ferir

 

   L’assetjament escolar (conegut molts cops amb l’anglicisme bullying) es produeix per l’exposició d’un alumne, de forma repetida i durant un temps, a accions negatives, que exerceix un altre o altres alumnes, destacant-ne la continuïtat en el temps, el desequilibri de poder (real o percebut) i el desig  conscient de ferir, tant de manera física com verbal, o procedint a l’exclusió social.

   Aquest assetjament, en general, succeeix en llocs on no hi ha adults supervisant. Això pot passar dins o al voltant de l’escola, encara que això passa més sovint en llocs apartats, vestíbuls, lavabos, en autobusos escolars, en parades d’autobús, en classes d’Educació Física, altres que requereixen grups de treball i activitats extraescolars. L’assetjament escolar a vegades consisteix en un grup d’estudiants que s’aprofiten i aïllen un alumne en particular i es guanyen la lleialtat dels companys que volen evitar convertir-se en la pròxima víctima. L’assetjament també pot ser perpetrat pels professors i el mateix sistema escolar.

   Aquests actes agressius es produeixen més habitualment entre nens i nenes en procés d’entrada a l’adolescència. L’assetjament escolar va més enllà de les manifestacions violentes com pot ser pegar, les més habituals són les actituds agressives com impedir l’accés a l’entorn social de la persona agredida. La violència sol dirigir-se al cos, l’agressivitat, a les relacions socials.

 

Als professors…

 

 

 

 

Als alumnes…

 

 

——————————————————————

 

URGÈNCIA D’UNA MILLOR EDUCACIÓ

URGENCIA DE UNA MEJOR EDUCACIÓN

<<En tots els camps l’expansió de la investigació i d’un ensenyament graduat d’alta qualitat és essencial per a la seguretat nacional i el nostre progrés econòmic. Necessitem molts més centres docents, i aquests han d’estar distribuïts geogràficament millor. Les tres quartes parts de tots els graus doctorals es concedeixen per un grapat d’universitats localitzades en només dotze estats. Els altres Estats, amb la meitat de la nostra població, produeixen només la quarta part dels nostres doctorats>>.

President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963.

 

<<In all fields, the expansion of research and high-quality graduate education is essential for national security and for our economic progress. We need many more educational centers, and these must be better distributed geographically. Three quarters of all doctoral degrees are awarded by a handful of universities located in only twelve states. The other States, with half our population, produce only a quarter of our doctorates>>.

President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., january 29, 1963.

<<The new industries depend more and more on the existence of good research and teaching centers. The areas that in the future can be called depressed may be so because of the lack of graduate education and research centers. It is in the national interest to encourage the creation of these centers of higher learning, especially in those parts of the nation that lack them>>.

President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963.

 

 

——————————————————————

LA FRASE

 

“LA VERITABLE MESURA D’UN HOME NO LA DÓNA LA SEVA ACTITUD EN MOMENTS DE FORTUNA O BENESTAR, SINÓ QUAN S’ENFRONTA A LES ADVERSITATS DE LA VIDA”.

 

“LA VERDADERA MEDIDA DE UN HOMBRE NO LA DA SU ACTITUD EN MOMENTOS DE FORTUNA O BIENESTAR, SINO CUANDO SE ENFRENTA A LAS ADVERSIDADES DE LA VIDA”.

 

“THE TRUE MEASURE OF A MAN IS NOT GIVED BY HIS ATTITUDE IN MOMENTS OF FORTUNE OR WELL-BEING, BUT WHEN HE FACES THE ADVERSITIES OF LIFE”.

 

 

MARTIN LUTHER KING

 

 

——————————————————————

EXILIATS PERMANENTS

 

   Parlar dels exilis a la denominació Espanya és recordar i expressar la foscor i lugubritat de la seva història. Un país de pronunciaments militars, rebel.lions militars, cops d’estat, guerres civils i incivils, dictadures militars, afusellaments militars immediats i sense judici previ, com el del President màrtir del Futbol Club Barcelona, Josep Sunyol, assassinat el 6 d’agost de 1936 a la Serra de Guaderrama, Madrid.

  Fou president de la Federació Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats el 1931, 1933 i 1936. Així mateix també fou president del RACC des de 1933 fins al novembre de 1934, gran amant de l’esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu La Rambla, nacionalista català.Fou fill de Josep Sunyol i Casanovas i d’Aurora Garriga i Coronas, i nebot de l’advocat i polític Ildefons Sunyol i Casanovas.

   Es desconeix on es trobava el dia de l’Alzamiento Nacional (18 de juliol), però es creu que creuà accidentalment el front dins d’un automòbil en el decurs del 6 d’agost de 1936. Sunyol, junt amb el periodista de «La Rambla» Ventura Virgili, el xofer i un tinent republicà, quan visitaven el front foren detinguts per tropes franquistes a la serra de Guadarrama; tots quatre foren afusellats sense judici previ. Fins i tot, després de mort se li va obrir un expedient en virtut de l’aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas de 9/2/1939. (Viquipèdia).

   Després de 84 anys del final de la tragèdia de la guerra civil i incivil espanyola -Ramon Tamames la va recordar en el seu discurs davant el Congrés dels Diputats-, fa 6 anys que polítics catalans representants del poble català, romanen exiliats a Europa. Entre ells, el Molt Honorable 130è Presidente de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont i Casamajó.

Els exiliats catalans donen la raó a la lluita per la independència de Catalunya, immemorial nació catalana.

———————————————————————

ψ   Més val parlar de bons resultats i de bé jugar al futbol que d’atacs polítics, xafarderies i acusacions no provades contra el Club de Futbol Barcelona i Catalunya, immemorial nació catalana. Els odis mediocres a les escombraries de la història! Estem parlant de l’esport, de jugar a futbol i del Club més important del món. No en va, aquest món, coneix i adora al ‘Barça’ perquè és ‘més que un Club’. Per res no deixarà de ser-ho.

   Els partits de futbol, les victòries i els que empenyen els ‘carros de foc’, són els jugadors -tots junts-, la pilota que corra amb saviesa cap a on la fan anar, els entrenadors intel.ligents i l’afició que roman al seu costat. Això és el ‘Barça’ i la seva aurèola de victòries recordades i constants que no moriran jamai.

   Els triomfs s’aconsegueixen corrent, saltant, suant, xutant, fent-se mal, cops de cap pilotejant pels camps del món, no des de la confortabilitat d’un despatx. Ho diu Pep Guardiola: “El talent depèn de la inspiració, però l’esforç depèn de cadascú”.

   Els jugadors actuals del Futbol Club Barcelona i els que els han precedit en el transcurs de la seva gran història, tenen la seva dignitat. Ningú mai l’aconseguirà rompre. Ben cert que el ‘Barça’ és ‘més que un Club’; és també ‘invicte’ amb humanitat i coratge i al seu costat té a tot el poble de Catalunya, immemorial nació catalana.

   Com deia JFK: <<Anem cap endavant>>.

 

——————————————————————

 

 

 

    

© <<Establiment on es practiquen jocs d’atzar apostant diners i on de vegades s’ofereixen espectacles, balls o altres diversions…>>.

   Faig referència a tot aquest tema del ‘casino’ i dels casinos, perquè quan en parlen els servidors públics de la política -i no paren de fer-ho-, em fan recordar els nombrosos ‘casinos’ de la Cuba del coronel -nomenat per ell mateix- i dictador Fulgencio Batista. La màfia dels Estats Units d’Amèrica, que ho controlava tot, van acaparar tantíssims milions de dòlars, que no sabien ni de què fer. Mentre, milions de cubans passaven fam en una cruel dictadura i que va portar cap a la revolució. Fa 65 anys que Fidel Castro els va fer fora de Cuba. No hi han pogut tornar mai més.

   És el que m’ha vingut a la memòria en aquests moments que es parla de la construcció d’aquest gran complex de casino a Catalunya. Tant de parlar d’aquest casino estranger -sembla que si es diu el seu nom en ‘americà’ tot és més important-, amb motiu dels ínfims i penosos pressupostos de la Generalitat de Catalunya, sempre demanant caritat davant d’un manifest espoli fiscal. El casino com a condició per a la seva l’aprovació. 

   Caritat demanada a Madrid per obtenir els fons que Catalunya necessita, es mereix i marca el censurat Estatut d’Autonomia; i caritat demanada aquí per aconseguir l’aprovació d’aquests pressupostos.

Un finançament de fireta

   Negociacions amb estratègia electoral. Siguin els que siguin Catalunya pateix un mal finançament; un finançament pèssim que no només ofega el creixement econòmic i social, sinó que manté una revolució ascendent dins diversos sectors públics tan trascendentals com són la sanitat, l’educació, les comunicacions…que els treballadors i ciutadans contribuents manifesten cada dia. L’enorme xifra de 20 mil milions d’Euros -un 9% del PIB català- que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part de l’Estat central, centralista i nacionalista espanyol. 

Un ‘convent’ de possibles premis Nobel

   Això d’aquest enorme casino estranger que em fa pensar amb els casinos de la Cuba d’en Batista, en una nació amb més seny podria tenir l’oportunitat, la capacitat i la responsabilitat de posar-hi en el seu lloc, un gran complex de recerca, investigació, noves professions i excel.lents capacitats professionals i empresarials. Un convent de possibles futurs premis Nobel. Ho diguem també, com exemple, en americà: ‘Silicon Valley’ o, també, la ‘Vall del Silici’ situat al nord de Califòrnia. Nombroses empreses tecnològiques amb capacitat per moure el món. Se’ls demana: treballeu amb respecte a la dignitat dels ciutadans i sense abusos inflacionistes.

   Ebenezer Scrooge, de Dickens

   Els beneficis són bons i necessaris, però, raonables. Ni degeneratius ni col.lapsadors de la lliure empresa. No, no, no, com el d’un personatge del ‘Conte de Nadal’ de Carles Dickens anomenat Ebenezer Scrooge. Al principi és un home de cor dur, egoista i que li disgusta el Nadal, els nens o qualsevol cosa que produeixi felicitat. Dickens ho descriu així: <<El fred del seu interior li glaçava les velles faccions. L’amoratava el nas esmolat, li arrugava les galtes, li entorpia la marxa, li envermellia els ulls, li posava blaus els llavis prims; parlava astutament i amb veu aspra>>.

   En lloc del gran casino estranger, el gran ‘Silicon Valley’ català i generador de més ocupació fixa i sous dignes amb màxim respecte pels consumidors.

Un dels casinos de la Cuba, de Batista

—————————————————————–

EL DEURE I LA GLÒRIA

 

URGÈNCIA D’UNA MILLOR EDUCACIÓ

URGENCIA DE UNA MEJOR EDUCACIÓN

URGENCY OF A BETTER EDUCATION

<<L’oportunitat de gaudir d’una bona educació està greument limitada per a centenars de milers de joves perquè no hi ha col·legis a les seves pròpies comunitats. Estudis realitzats respecte d’això indiquen que la probabilitat d’assistir al col·legi per part d’un matriculat en el segon ensenyament que viu a vint o vint-i-cinc milles de distància d’un col·legi és d’un cinquanta per cent més gran que per a l’estudiant que viu a distància superior a aquesta. Aquesta manca de mitjans docents en moltes comunitats produeix un lamentable malbaratament del talent de la nostra més prometedora joventut. Un mètode de fer front a aquest problema particular és la creació de col·legis comunals…, programa que ha de ser portat a la pràctica sense demores, i que necessitarà ajuda federal per a la promoció de mitjans docents adequats. Per tant, recomano un programa de consignacions econòmiques als Estats per a la construcció de col·legis públics comunals.>>

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

PRESIDENT

DWIGHT EISENHOWER

—————————————————————–

ESCENES, ESCENAS, SCENES

   Expliquen que una imatge ho diu tot, però, si aquesta no va acompanyada del do de la paraula, perd moltíssim significat. Roman muda. Cal una pregunta i una resposta. Útils. Hi ha circumstàncies en les quals no es pot perdre el temps. I es pot perdre quan amb tantíssims artefactes dels mòbils, la paraula esdevé una cascada de parloteig sense fi. Repeticions constants. Conduint pot esdevenir una fatalitat irreversible.

   Això no els succeeix al Tinent de Navili del Cos Jurídic de la Marina dels Estats Units, Daniel Kaffee (Tom Cruise), ni tampoc al Coronel del Cos de Marines dels Estats Units, Nathan R.Jessup (Jack Nicholson). Imatges i paraules que es reflecteixen i escolten en el vídeo. Van pujant de to. Crits molt forts. Val la pena quan es lluita per la veritat sobre un assassinat i aquesta veritat denuncia, amb tota la seva força, al culpable. Un cas de bogeria, fanatisme, abús de poder i crueltat militar als Marines dels Estats Units d’Amèrica.’A Few Good Men’.

—————————————————————–

Quan el violí acompanya i dóna prestància al conjunt 

   

   Aquí, a casa nostra, no es pensa gaire amb els espectadors. Guitarres elèctriques i avall. A l’estranger, que ens passen de 10 mil pobles grans, saben valorar el violí i els de corda. Instruments, és clar. No només fresa i, endavat que ja venen! Saber escoltar els sons de la música i com a més cultura. No només saltar. Més bona música, menys llums i menys fum.

—————————————————————–

 

 

 

 

 

 

τ    Però, vigent i de màxima actualitat perquè, si no fos així, Catalunya, immemorial nació catalana, ja hauria deixat d’existir i de bategar. “Hostes vingueren”, escriu el blocaire Enric Serra. Tot i la gran majoria -per golejada- dels primers fills nascuts a Catalunya i de pares emigrants que han estat acollits amb tota la grandesa de la dignitat humana. Ara, per ara; més tard o més aviat -tots junts- podran comprendre i acceptar allò més gran d’una nació catalana justa i independent. Ciutadans com en Zakaria, en Yousaf, l’Abdul Jablar, la Dayla Mia, Jasmin, l’Àlex Adrián i en Pau, els primers catalans nascuts el 2023.

A on van a parar aquests 20 mil milions anuals procedents dels impostos dels ciutadans de Catalunya?

 

   I això és així perquè el conflicte i problema espanyol amb Catalunya és més obert que mai. Oportunitat tingué l’expresident Mariano Rajoy i el seu Govern del Partido Popular davant les demandes continuades del president Artur Mas pel diàleg i treball d’enteniment. La qüestió sempre al damunt. Un pacte fiscal per evitar la roca demolidora de l’ofec constant de l’espoli fiscal sobre la nació catalana. L’enorme xifra, després de 16 mil milions d’Euros ara 20 mil milions, -un 9% del PIB català- que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del Govern central ni en forma de serveis ni d’infraestructures. Mentre, 12 de les 17 Comunitats autònomes reben molt més del que aporten i Catalunya no rep el que li pertoca. Un engany i sense transparència democràtica. A on van a parar aquests 20 mil milions anuals procedents dels impostos dels ciutadans de Catalunya? 

   L’expresident Rajoy no va voler entendre res. Madrid, mai ha volgut entendre res. Saben que Catalunya roman mal finançada. Pèssimament finançada, però, callen. Una cosa si tenen clara; Catalunya ha de ser la sínia d’Espanya. El ruc que estira la sínia. Per això, Catalunya també té clar que vol ser independent.

 

Les preguntes a un poble que es vol expressar i no és escoltat

 

   <<Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent? 9 de novembre de 2014.

   Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

   Sí, 91.90%. No, 4.49%. En blanc, 0.56%. Altres, 3.05%.

   Vol que aquest Estat sigui independent?

   Sí, 88.05%. No, 10.90%. En blanc, 1.05%.

   El resultat de la consulta sobre el futur polític de Catalunya fou tan expressiu com una foto de Robert Capa. La xifra de 1.897.274 ciutadans que van votar a favor d’un Estat independent. La roda de l’independentisme començava a avançar d’una forma tan lògica com, sense res de lògica, va tenir la resposta de l’expresident espanyol Mariano Rajoy i el seu Govern del ‘Partido Popular’. No van entendre res. No van voler entendre res. No entenen res.

El regal

 

   L’expresident Mariano Rajoy i el seu Govern del ‘Partido Popular’ van rebre un regal valorat en milions de dòlars americans. Una enquesta mitjançant la democràcia del vot. Una enorme enquesta que, en el seu dia, van inventar els Estats Units d’Amèrica -allà no hi ha problemes d’Estats, són 50 Estats lliures-, per conèixer l’opinió, l’estat d’ànim, la felicitat, els desitjos socials i polítics, les queixes, les preferències, etcètera, dels seus ciutadans i conciutadans habitants dels cinquanta Estats lliures. Un regal de l’expresident Artur Mas i del Govern de la Generalitat de Catalunya. Un regal desaprofitat, menyspreat i castigat. Sempre la repressió, els càstigs, les presons, els exilis…<<Quando magnus Hispania fies?>>.

 

Saber governar escoltant els ciutadans

 

   El resultat de la votació sobre la consulta sobre el futur polític de Catalunya, 9 de novembre de 2014, va ser clar i entenedor. El conflicte i problema espanyol amb Catalunya perdura i existeix. Escoltar als ciutadans és una bona manera de saber governar si, l’expresident Rajoy i el seu Govern del ‘Partido Popular’, haguessin escoltat el vot i la veu de milions de ciutadans de la nació catalana. Per què l’expresident Rajoy i el seu Govern havia d’escoltar als ciutadans de Catalunya que es van expressar de forma clara i contundent? Ciutadans que per segons que -la Catalunya pagadora- són considerats espanyols i, sovint, considerats de les terres d’Hipatia, a Mart, ja que parlen un idioma propi, diferent.

   Diàleg, estudi, treball en equip, política intel.ligent, contemplar la viabilitat d’un pacte fiscal com demanava el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i, molt important, viure en el segle XXI.A canvi de la gran enquesta americana i consulta sobre el futur polític de Catalunya, Artur Mas va ser denunciat, perseguit, jutjat, castigat, multat, inhabilitat i el conflicte i problema espanyol amb Catalunya, immemorial nació catalana, més viu que mai.

   La contesa que no cessa en una denominació Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i en un Estat espanyol amb una Constitució intocable que és com una enorme llosa de marbre que para tot progrés polític i social i sempre contra Catalunya.

 

 

Mas convoca els catalans el 9-N per decidir el futur polític del país

 

 

Resultados del 9N: La independencia se impone con un 81% de los más de 2,3 millones de votos

 

 

Jornada en la que Artur Mas, presidente de la Generalitat, ha declarado durante una hora por el 9-N. Mas ha asumido ante el juez toda la responsabilidad de la consulta independentista. A las puertas del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, el líder de Convergència ha sido apoyado por más de 400 alcaldes de localidades catalanas.

—————————————————————–

EL DEURE I LA GLÒRIA

 

URGÈNCIA D’UNA MILLOR EDUCACIÓ

URGENCIA DE UNA MEJOR EDUCACIÓN

URGENCY OF A BETTER EDUCATION

 

<<El benestar i la seguretat de la nació requereixen que augmentem les nostres inversions en l’ajuda escolar tant a l’ensenyament superior com a la mitjana. Per tant, recomano al Congrés s’adopti la següent legislació…>>.

 

 

<<En molts col·legis els estudiants que disposen de moderns dormitoris i còmodes allotjaments -gràcies a la llei d’Allotjament als Col·legis-, estan ja apinyats en aules abarrotades, laboratoris i biblioteques. Fins i tot ara ja és massa tard per proveir aquestes necessitats o, el que és igual, ja és tard per fer front a l’augment de les matrícules que tindrà lloc en els propers dos anys. Una demora més gran no farà més que agreujar la ja seriosa situació. Recomano, per tant, la promulgació urgent d’un programa que concedeixi préstecs a institucions públiques i privades d’ensenyament superior per a l’atenció de les necessitats més urgents en mitjans acadèmics>>.

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

 

<<In many schools, students who have modern dormitories and comfortable accommodation -thanks to the College Housing Act- are already crowded into overcrowded classrooms, laboratories and libraries. Even now it is already too late to provide for these needs or, what is the same, it is too late to face the increase in enrollment that will take place in the next two years. Further delay will only aggravate the already serious situation. I recommend, therefore, the urgent promulgation of a program that grants loans to public and private institutions of higher education to attend to their most urgent needs in academic circles>>.

(President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963).

 

——————————————————————

 

LA FRASE

 

<<Vaig jurar mai mantenir-me en silenci quan els éssers humans suportessin sofriment i humiliació. Sempre hem de prendre-hi part. La neutralitat ajuda l’opressor, mai la víctima. El silenci encoratja el torturador, mai el torturat >>.

 

 

 <<Juré nunca mantenerme en silencio cuando los seres humanos soportasen sufrimiento y humillación. Siempre debemos tomar parte. La neutralidad ayuda al opresor, nunca a la víctima. El silencio alienta al torturador, nunca al torturado>>.

 

 

<<I swore never to remain silent when human beings endured suffering and humiliation. We must always take part. Neutrality helps the oppressor, never the victim. Silence encourages the torturer, never the tortured>>.

 

 

 

Elie Wiesel

 

 

Premio Nobel de la Paz en 1986. Superviviente de los campos de concentración nazis.

 

—————————————————————–

 

ESCENES, ESCENAS, SCENES

(Exemples i valors de la paraula)

 

  Hi ha qui no pot parlar, però, per poder expressar-se utilitza una grandiosa energia. L’esforç de la paraula. Donar vida, valor, judici a tot el que veiem que podem estimar o no. A ‘Lust for Life’ (‘Passió per la vida’), Van Gogh (Kirk Douglas) puja el to de la paraula per fer-li comprendre al seu amic Paul Gauguin (Anthony Quinn), que ell vol pintar la natura i la vida humana tal com la veu. Amb grandiositat. Gauguin, en canvi, ho vol pintar seguint tot el que li diu el seu cap, no el que veu sinó el que sent en el seu interior. El seu propi estil.

   Ara, que el valor de la paraula humana, queda maltractada i esfumada mitjançant el rentat de cervell de la maquinària dels mòbils -instruments amb excepcions només per beneficis econòmics i perjudicials per a la salut-, ningú no es pot entendre ni parlar. Les imatges premeditades anul.len el valor de la paraula i de la raó humana. 

 

—————————————————————–

 

 

∠   Els quatre nous magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, de Madrid, ja han jurat o promès el càrrec. Així acaben mesos de bloqueix -política deficient- i es tanca la renovació del tribunal, que tenia quatre magistrats amb el mandant caducat des del mes de juny de 2022. També el ple del Tribunal Constitucional ha triat nou president de l’òrgan.

   Dels 4 membres, dos han estat triats pel Govern espanyol: Juan Carlos Campo i Laura Díez, i dos pel Consell General del Poder Judicial: César Tolosa i María Luisa Segoviano. El nou president escollit del Tribunal Constitucional és Cándido Conde-Pumpido.

   Ara queda pendent la renovació del Consell General del Poder Judicial, que té vocals amb el mandant caducat fa quatre anys. Mala política i incompliment de la Constitució. Cas insòlit en una democràcia d’un país europeu. Democràcia avançada o en regressió?

Progressistes i conservadors

 

   Paraules clau en tot això, però, una altra també molt important i indispensable per la democràcia, la justícia i la Pau: responsabilitat. Expliquen que el Constitucional passarà a tenir majoria progressista de 7 a 4. Els fets futurs ho confirmaran. Això de les majories i minories em recorda tot el que va passar -desastre descomunal- quan, l’any 2006, l’expresident Mariano Rajoy i el seu Govern del ‘Partido Popular’ -ara volen tornar a governar-, van portar al Tribunal Constitucional espanyol la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pel poble. Des del 2006 al 2010. Quatre anys amb un sense fi de revocacions, baralles, odis, intríngulis polítics, imatges propagandistes de portades de diaris i, en definitiva, uns aspectes de democràcia de pèssima qualitat ,i, el tant usual en la política de l’Estat espanyol: Sempre contra Catalunya, la pagadora.

   Quatre anys per emetre la pitjor sentència contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, votat i ratificat pels ciutadans de Catalunya. Anys i més anys de menyspreu cap els anhels i aspiracions del poble de Catalunya, immemorial nació catalana. Quatre anys pel ressorgiment d’un independentisme fort i en auge.

La darrera paraula l’haurien de tenir els representants del poble

 

   Dèiem, el nomenament de quatre nous magistrats i el seu president del Tribunal Constitucional espanyol. Caducats, renovats, incerts i inqüestionables. Qui són? Són idonis per al càrrec? A les grans i exemplars democràcies com als Estats Units d’Amèrica i altres, són els senadors i diputats -Cambra de Representants, Congrés dels Diputats, Senat-, qui ostenta la darrera paraula en aquests nomenaments de magistrats per ocupar les altes magistratures del país.

   Després d’unes audicions llargues, extenses i molt dures -poden durar mesos- una comissió formada per senadors dels diferents partits, s’encarrega de valorar si els magistrats candidats estan preparats per ocupar els càrrecs. Informes, preguntes, cartes de ciutadans, causes en les quals han intervingut, coses ben fetes en la seva vida laboral o possibles coses no tant ben fetes, queixes que hi puguin haver-hi, etcètera. Els candidats acompanyats de les seves famílies, han de respondre a les intervencions dels senadors que estan molt ben preparats i, els candidats, explicar les seves circumstàncies. La premsa i és present per explicar, en tot moment, l’evolució de les sessions al poble nord-americà.

   El president, el govern i aquí, com hem vist, el Consell General del Poder Judicial, poden proposar un candidat, però, en les grans i exemplars democràcies qui té la darrera paraula és el Senat qui decideix. Els representants elegits pel poble. No és l’òrgan, al qual aspiren a tenir plaça els magistrats candidats, qui decideix. A través de les sessions comunicades i televisades, els ciutadans escolten, veuen i poden conèixer millor als magistrats i les seves opinions de cara a les decisions que hauran de prendre en la seva tasca i en el futur. Sobretot davant la necessària renovació d’una Constitució espanyola anquilosada i que porta molts problemes.

   A l’Estat espanyol, com hem vist, no es fa d’aquesta manera, la qual cosa aniria molt bé per enfortir la democràcia, la transparència i confiança dels ciutadans que viuen, voten i paguen impostos a les diferents nacions, Comunitats autònomes i ‘regiones’ que formen la denominació Espanya.

   <<Fortis democratia est omnium vis et agitatio>>. (Una democràcia forta és la força i empenta de tots).

Els quatre nous magistrats del Tribunal Constitucional espanyol

 

—————-

Les audicions en el Senat dels Estats Units d’Amèrica

 

 

 

Transparència, democràcia, coratge, exemplaritat, responsabilitat, eficàcia, confiança…

 

—————————————————————–

 

 

 

 

 

    

φ   Pensava en ‘El golpe’ de Robert Redfort i Paul Newman. També existeix  el nom en català, i, sona millor. No és que vulgui, ara, parlar de cinema que també existeix en català -mínimament parlat-, sinó de la notícia humana del dia i d’aquests tristos dies. La premsa escrita i oral en va plena. La patacada, burla, presa de pél i el cop provocats per l’innecessari augment dels preus de la vida i, per sobreviure. Abús i menyspreu cap als ciutadans consumidors. Un embolcall en el qual hi ha persones que pateixen i patiran molt com a conseqüència de la usura en els preus. Mentre, quilovats de llum, milers de quilovats ceguen  la gresca exagerada dels nombrosos ‘túnels’ i tantes llums de Nadal. Treure de context  el sentit d’una vida normal i solidaria amb la Terra. Qui ho pagarà? L’augment de preus?

   Totes les informacions i tertúlies de la premsa sobre el mateix. Escalada de preus que no han baixat sinó que han pujat i envoltats amb tota la farsa de la baixada d’impostos com el de l’IVA. Allò que pregonen que baixa per un lloc puja per l’altre i davant d’un Estat i Govern centralista que és incapaç de fer front als abusos dels grans poders econòmics.

   John F.Kennedy, el President màrtir, el 15 de març de 1962 va pronunciar un discurs al Congrés referint-se als drets dels consumidors valorant els quatre punts clau  que hauria de tenir qualsevol d’ells. La seguretat, l’elecció lliure, la obtenció d’una informació clara i concisa i el dret a ser escoltat. Aquests punts continuen sent avui dia les baules més importants dels drets del consumidor.

   L’excés dels preus podria portar cap a una baixada considerable del consum.

 

——————————————————————

MÉS BONA MÚSICA COM A PROJECTE INTEGRADOR DE CULTURA I EDUCACIÓ

 

Thank you thank you very much!

A Barcelona – tremolem cada vegada que s’anuncia un ampli concert repetitiu -, tornen a anunciar concerts amb els mateixos cantants i músics. Iguals instruments endollats a potent electricitat. Crits i fresa fora del normal, però, poca bona música com a procés integrador de cultura i educació. A Barcelona! – Catalonia – que allà s’ho empassen tot. Escollin, també, una altra classe de música i d’instruments i tinguin un sentit de la diversificació més ampli i de qualitat humana i musical.

 

—————————————————————–

 

 

 

 

 

 

 

Œ   Després de l’embolic, enrenou, assumpte problemàtic, menyspreador cap a Catalunya, el Congrés i el Senat de la recollida de signatures -instar a signar-, per part de l’expresident Mariano Rajoy, el seu Govern i el ‘Partido Popular’-cada signatura un vot-, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, seguir pel camí de l’embolic, l’enrenou, assumpte problemàtic, la mala política de mediocritat supina, en portar la llei orgànica esmentada al Tribunal Constitucional espanyol. Així no quedaria ni rastre de la lletra d’aquesta llei -primer raspallada pel Congrés dels Diputats i després esborrada pel més que conservador Tribunal Constitucional. La confirmació del sempre contra Catalunya i d’una Llei Orgànica de obligado cumplimiento que, suposadament, havia d’emparar i protegir l’Estatut d’Autonomia votat i ratificat pels ciutadans de Catalunya. Però, l’expresident espanyol Mariano Rajoy, el seu Govern, el ‘Partido Popular’ i alguns presidents de Comunitats autònomes governades pel ‘Partido Popular’, -autònomes?- van escollir el camí portador cap a un immens oceà independentista. “Cuanto peor mejor…” discursejava i postil.lava des del púlpit del Congrés. Pitjor per ell perquè pot ser encara seria president del Govern espanyol -si és que mai ho va voler ser i continuar en el càrrec-, si no hagués rebut la moció de censura per la qual va perdre la presidència. Entre altres circumstàncies mai va voler entendre Catalunya, immemorial nació catalana. Penso que, el senyor Rajoy no volia entendre res i que per la denominació Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i que, per a ell mateix, hagués estat més feliç com a Registrador de la Propietat.

Si el Congrés, el Senat, els diputats i els senadors no serveixen per res -anul.lació de lleis orgàniques- que tanquin les càmeres representatives

   Per això l’expresident espanyol Mariano Rajoy, el seu Govern i el ‘Partido Popular’ van portar la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol. Un Estatut votat i ratificat pels ciutadans de Catalunya. El sempre contra Catalunya, la Catalunya pagadora, com a norma política del ‘Partido Popular’ i d’altres Comunitats autònomes governades per aquest mateix partit. Aquest gran disbarat polític va iniciar per part del ‘Partido Popular’ la judicialització de la política que, després de transcorreguts 15 anys, encara perdura amb unes conseqüències nefastes com veiem. I la renovació del Consell General del Poder Judicial, caducat des de l’any 2018, encara roman pendent. Cas insòlit en una democràcia europea.

   Al principi de la penosa entrada, sempre contra Catalunya, dels recursos contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el Tribunal Constitucional espanyol estava format per sis magistrats ‘conservadors’ -algun d’ells havia tingut càrrecs dintre del denominat Movimiento Nacional- i, fins i tot, més tard, algun d’aquesta magistrats era o havia estat afiliat al ‘Partido Popular’. Pel que fa al sector dels ‘progressistes’, també eren sis. Entre aquests darrers es trobava la presidenta Maria Emilia Casas que podia exercir el vot de qualitat en cas d’empat.

Tempesta martiritzadora, menyspreadora que va obrir les portes a un independentisme de seny, democràtic, pacífic i castigat

 

   La tempesta que s’apropava seria tan gran, enorme, aclaparadora i, sobretot, martiritzadora per milions de ciutadans de Catalunya i menyspreadora per Catalunya, immemorial nació catalana. Poble i ciutadans que havien votat i ratificat defensant, en un acte d’exemplar valor democràtic, la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I, tot aquest enorme enrenou, durant quatre llargs anys (2006-2010) que va tardar el Tribunal Constitucional espanyol per emetre una sentència demolidora, la pitjor sentència. La que va fer possible el recurs del ‘Partido Popular’ i altres Comunitats autònomes -autònomes?- governades per aquest partit.

   <<La història dels quatre anys en què l’Estatut de Catalunya va quedar atrapat al Tribunal Constitucional van marcar una inflexió en la vida política, però també en la imatge d’aquesta institució clau de l’estructura de l’Estat. El text va quedar en mans d’un Tribunal polititzat fins a l’extrem, amb una part dels seus membres amb el mandat esgotat i impossible renovació pel bloqueix dels partits, i exposant-se sense rubor amb filtracions i imatges que van escandalitzar l’opinió pública catalana. El resultat final va fer evident que els membres del tribunal compartien la voluntat de desectivar el text i només discrepaven en la forma com fer-ho. Després de gairebé quatre anys van trobar finalment la fórmula i el 28 de juny del 2010, el TC hi va propinar el cop de gràcia. Pel camí, un relat de recusacions, canvis de bàndol i fins i tot una mort, van determinar un resultat que acabaria regirant l’esdevenir de la política catalana.>> El naixement d’un independentisme cada vegada més nombrós i fort.

   La denominació Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, cap a la mar dels Sargassos després i ara. La gran Europa, lliure i democràtica, contempla amb estupor quan difícil és ser demòcrata a Espanya.

Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría | España | EL PAÍS

Inici de la judicialització de la política del Congrés i el Senat i l’esfondrament  d’una Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de obligado cumplimiento ratificada pels ciutadans. Conseqüències actuals d’una mala política que torna a Espanya a segles passats  

 

Maragall proposa un ‘tancament de caixes’ si el TC espanyol retalla l’ Estatut – Racó Català

 

Una democràcia feble i de mala qualitat la que permet situacions com aquesta que enfonsen l’equilibri social i econòmic d’una nació de nacions. Catalunya és tractada com la sínia de la denominació Espanya, amb un espoli fiscal com a conseqüència de l’enorme xifra de 20.196 milions d’Euros -un 8’5% del PIB català- que aporten, cada any, els ciutadans de Catalunya en impostos i no tenen retorn per part de l’Estat central i centralista ni en serveis ni en infraestructures. Dotze de les 17 Comunitats autònomes reben molt més del que aporten. Els números no es publiquen. Silenci i misteri solapen la transperència. Catalunya roman molt mal finançada i atacada constantment per motius electoralistes. La llengua catalana també. Com no podia ser d’una altra manera, milions de ciutadans de Catalunya demanen la independència. La resposta de l’Estat central espanyol, la repressió del segle XIX. Mal camí.

   Un millón quinientas mil personas se manifestaban en las calles del centro de Barcelona contra el fallo del Tribunal Constitucional español contra el Estatut de Catalunya del 2006. 

Molt exigents amb els aspirants a ocupar una plaça a la Cort  Suprema

   Grans nacions federals lliures i democràtiques formades per Estats lliures que també son Estat. Altres sistemes de valoració de servidors públics per ocupar una plaça, en aquest cas,  a la Cort Suprema dels Estats Units d’Amèrica. Intervenció dels senadors de tots dos partits, cartes de ciutadans denunciant possibles comportaments desfavorables dels aspirants, preguntes i més preguntes sobre resolucions judicials pròpies, denúncies sobre possibles abusos comesos…El candidat sempre acompanyat de la seva família.

  Es requereix el “consell i consentiment” del Senat per a qualsevol nomenament al Tribunal Suprem. El procés de confirmació atrau regularment un gran nombre de grups activistes que fan campanya en pro o en contra del candidat. El Comitè d’Assumptes Judicials porta a terme les vistes i els interrogatoris per determinar la qualitat del candidat. Després, el ple del Senat considera el nomenament; es requereix majoria simple per confirmar o rebutjar el candidat…

   Observin els vídeos…veuran les intervencions del després senador Joseph Biden, avui President dels Estats Units, i el denominat ‘lleó del Senat’ Edward Kennedy.

   Conseqüències 17 anys després…

 

 

Amb Alito hau­rien acor­dat revo­car el dret a l’avor­ta­ment al país els magis­trats Clarence Tho­mas i els tres pro­po­sats per al màxim tri­bu­nal per l’expre­si­dent Donald Trump (2017-2021): Neil M. Gor­such, Brett M. Kava­naugh i Amy Coney Bar­rett…>>

—————————————————–

 LA FRASE

 

    “Macià va fer tant per Catalunya que molts no li van perdonar mai, mentre que altres el van acusar de no haver fet prou. Una mica com ara, on hi ha qui no ens vol perdonar tot allò que fem per Catalunya i alguns en acusen de no fer prou. Si els que ens critiquen treballessin a costat del país es podria anar més enllà i arribar-hi una mica més de pressa en defensa de les llibertats del país i els drets socials”

Oriol Junqueras

   Representant polític català, President d’Esquerra Republicana de Catalunya, empresonat durant 4 anys des del 2 de Novembre de 2017, pel Tribunal Suprem de l’Estat espanyol

 

—————————————————-

 

 

 

 

Ψ En el país de les meravelles bèl.liques històriques i interminables -pronunciaments militars, rebel.lions militars, sedicions militars, cops d’Estat militars, guerres civils i incivils, dictadures militars…- els exilis, en conseqüència, han estat i són a l’ordre del dia. Aquesta és, doncs, una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades on els odis, insults i extremismes fanàtics escrits, escoltats i vistos campen per les dues Espanyes carpetovetòniques. Principalment des de Madrid, situat al segle XIX, i on moltes lleis així ho certifiquem. Com la del Codi Penal i els seus sis articles que des de 1822 castiguen el delicte de sedició, si aquest de veritat s’ha produït. Encara no s’han assabentat que estem al 2022. No és d’estranyar, en tals circumstàncies, que el Consell General del Poder Judicial romangui sense la seva renovació des de l’any 2018.

Estatut, bitllet, exili

 

   I el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, que podria ser que comencés a preparar el bitllet del seu exili forçat -exili o presó-, quan l’anterior president espanyol, Mariano Rajoy, i el seu Govern del ‘Partido Popular’, -sempre contra Catalunya i per una qüestió de ignorancia supina-, van instar a signar als ciutadans espanyols contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pel poble. Un Estatut revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i ‘raspallat’ pel Congrés dels Diputats, ratificat pels ciutadans de Catalunya i sancionada la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia pel rei d’Espanya.

‘Cum laude’, ‘sempre contra Catalunya’, estratègia electoral equivocada 

   Amb l’acció d’instar a signar contra aquesta Llei Orgànica, l’expresident Mariano Rajoy i el Govern del ‘Partido Popular’, van obtenir la qualificació Cum laude pel sempre contra Catalunya que, com es veu, proporciona moltíssims vots, i en el foment de l’independentisme. És la tàctica del ‘Partido Popular’ i d’altres partits de la dreta, dreta extrema i ultradreta, guanyar les eleccions amb l’estratègia electoralista d’anar sempre contra Catalunya, l’Escola catalana i la llengua catalana. Ministre Wert (‘Partido Popular’): “Nuestro interés  es españolizar a los niños catalanes”.

   L’interès de l’Escola Catalana, però, és el català com a llengua vehicular, la inclusió educativa, la innovació metodològica i didàctica, el plurilingüisme, la personalització de l’aprenentatge, l’emprenedoria, la cultura de l’avaluació, la formació contínua, la implicació i el compromís de la família en l’escolarització, la relació del centre i l’entorn, la prevenció i la reducció de l’absentisme i l’abandó escolar, l’avaluació per competències. Com es pot veure, l’interès de l’Escola Catalana, està molt lluny de l’interès de l’exministre Wert i del ‘Partido Popular’.

La mala política, fanatisme polític, els separadors

 

   El ‘sempre contra Catalunya’ és una actitud constant del ‘Partido Popular’, la dreta, l’extrema dreta, la ultradreta, part de l’esquerra i de les agrupacions que els hi fan costat. El ‘sempre contra Catalunya’ dóna vots. És una situació anòmala i de la mala política que es veu cada dia. Un fanatisme polític contra Catalunya, immemorial nació catalana, impropi del segle XXI i que, por la fuerza, és la sínia d’Espanya. La noria de España, espoli fiscal i forçada cap a la independència.

   L’instar, per part de l’expresident Mariano Rajoy, del seu Govern i del ‘Partido Popular’ a signar contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificada pel poble, va ser mal camí com a estratègia electoral, va ser l’avantsala i l’avançada del denominat ‘155’, la judicialització de la política, les detencions, els judicis, els càstigs, les inhabilitacions, les multes, les condemnes a representants polítics catalans a cent anys de presó en el seu conjunt, els exilis i una repressió que encara continua.

   La mala política envers Catalunya i l’independentisme com a dret fonamental i humà, va continuar per part de l’expresident Mariano Rajoy, el seu Govern del ‘Partido Popular’, amb portar al Tribunal Constitucional, format per una majoria més que conservadora, la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una pèssima estratègia electoral i amb molt mal resultat encara vigent.

   En el proper ‘post’ continuarà aquesta qüestió que reflexa el fet de que Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni accepatdes, i l’Estat espanyol no saben resoldre amb saviesa, intel.ligència i treball d’una democràcia moderna, el conflicte i problema espanyol amb Catalunya immemorial nació catalana. Només la judicialització de la política i la repressió. Es parla, encara, de 3.300 represaliats mentre l’independentisme creix i s’enforteix.

Aprovació pel Congrés, sancionada pel rei i ratificació pels ciutadans de Catalunya de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un pas democràtic i gest de concòrdia i  pau cap a una veritable autonomia que seria truncat

 

 

Documents (@dancvor) / Twitter

Recollint signatures, recollint vots. “Firmar contra Catalunya”, deien

Foto: Assemblea.cat

Expressar la veritat i la realitat mitjançant el vot, la democràcia i la Pau

—————————————————–

EL DEURE I LA GLÒRIA

 

URGÈNCIA D’UNA MILLOR EDUCACIÓ

URGENCIA DE UNA MEJOR EDUCACIÓN

URGENCY OF A BETTER EDUCATION

<<L’ajuda als estudiants de col·legis superiors no servirà per res si hi ha insuficients aules. La crisi als mitjans d’ensenyament que es va predir fa molt de temps ja se’ns ha tirat a sobre. En els propers quinze anys, fins i tot sense una ajuda addicional als estudiants, l’increment de matrícules a les escoles pujarà a tres-centes quaranta mil per any. Si hem d’aconseguir la projectada matrícula de més de set milions d’estudiants a les escoles i universitats per a l’any 1970 -doble número en una dècada-, caldrà gastar vint-i-tres mil milions de dòlars en mitjans docents, és a dir, més de tres vegades cosa que s’ha gastat en construccions docents durant la dècada passada. Això significa que, tret que neguem a la nostra joventut l’oportunitat d’aconseguir un ensenyament superior al d’avui dia, els col·legis i universitats nord-americans han d’augmentar els seus mitjans acadèmics en un índex molt superior al que els seus recursos actuals els permeten >.

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

 

<<Aid to college students will be useless if there are not enough classrooms. The crisis in the educational media that was predicted long ago is already upon us. In the next fifteen years, even without additional aid to students, the increase in enrollment in colleges will amount to three hundred and forty thousand per year. If we are to achieve the projected enrollment of more than seven million students in colleges and universities by the year 1970-double that number in a decade-twenty-three billion dollars will need to be spent on educational resources, that is, more than three times what has been spent on educational buildings over the past decade. This means that, unless we are going to deny our youth the opportunity to achieve higher education than today, America’s colleges and universities must increase their academic means at a rate far beyond what their current resources allow them > >.

(President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963).

 

—————————————————–

 

 

 

δ   Falten uns dos quilòmetres per arribar al cim. És cap el vespre. Fa una calor endimoniada i l’astre fulgurant ens guanya en fer el pols. El canvi d’hora provocat per la dictadura dels grans negocis, pretén convertir la nit en dia interminable. Sense límits, però, la naturalesa no és ximple i, més tard o més aviat, respon, de manera contundent.

   Els caminants baixen per un camí estret, molt empedrat i s’acosten a la ‘Font de la Vaca’ d’on regalima aigua fresca. Es refresquen una mica. Mentre, en Robin, professor d’anglès oriünd de Londres, diu amb una veu poderosa: come on boys, home! Un altre dia pujaran més amunt.

   Passen per davant del mas de ‘Cal Coronel’, nomenat així perquè un avantpassat de la masia havia estat, durant la Guerra del Rif, ajudant militar del general Prim. Els caminants observen i veuen que els vedells encara pasturen pels voltants del mas. En Robin exclama: “A per tot concerts i més concerts fins a altes hores de la matinada, ah! I música màquina que és un desastre. Els joves tornen a casa a les vuit del matí. Tota la nit perduda! Ni estudiar, ni llegir, ni escriure, ni veure una bona pel.lícula de pantalla gran. Malaguanyada salut i energia perdudes!”.

   L’Oliu, professor de matemàtiques contesta: “I aquest concert que ara se’n parla tant, perquè, diuen, que de Barcelona se’n vol anar a Madrid. Dura tota una setmana, cada dia. Una bogeria! Oh! I parlen de que es podria fer una setmana a Barcelona i una altra a Madrid. Es veu que es tracta d’un negoci de molts diners. Expliquen que a Barcelona hi va haver molts problemes”.

   “I no parlem del que passa després dels concerts” exclama l’Artur, el professor de llengua castellana amb semblant nerviós i que ensopega amb els pedrerols escampats pel camí. Gairebé li volen les ulleres. I segueix: “Els ‘botellots” que com càntirs plens d’alcohol fan perdre el rumb als joves estudiants, el rumb, la personalitat i la salut. Els ‘botellots’, després dels interminables concerts, porten a veritables barbaritats. Fins i tot han d’intervenir els Mossos d’Esquadra”.

   El Sol comença a declinar i és el moment que pren la paraula en Lozano, professor de filosofia: “Ostres! I tot el que va a passar a Barcelona per les festes de la Mercè! Apunyalaments, un mort, ferits, saquejos, detencions… i, vinga! cada dia més concerts de música màquina i més ‘botellots'”. També se sent parlar d’altres substàncies. Com a professor de filosofia i amb veu sonora recorda aquella frase d’Homer: “La joventut té el temperament viu i el judici dèbil”.

   El Cel comença a enfosquir-se. “Va nois ja gairebé hi som!” diu en Robin que dirigint-se a un dels companys caminants li reclama: “Ernest, que no ens vols donar la teva opinió?” L’Ernest, que és el professor de ciències naturals, s’hi afegeix. “Mireu, tot això és com un llibre amb pàgines sense lletres. Cadascun ha d’escriure el seu tema. I jo constato que gairebé tots els Nobel van a parar sempre als Estats Units d’Amèrica. Per alguna cosa serà. Estudi, esforç i treball constant per ocupar els primers llocs. Aquí, festes i més festes; vacances i més vacances que ho paren tot; ponts i més ponts; parc temàtic i platja d’Europa; sempre aquest atur clavat i reglamentat. Això sí, bitllets per viatjar sempre esgotats i preus del consum com en el temps de ‘l’estraperlo’…”. “Carai! Ernest, quin parlament…”, diu en Robin.

   S’apropen a les primeres cases del poble. A les finestres ja es comencen a veure llums, i algun gos borda quant sent veus. Un dels personatges del grup, que no és professor, però, és el cap de la biblioteca i que vesteix una samarreta que mostra a l’esquena la cara de JFK, exclama: “Mireu, per fer un incís, això de les universitats i dels estudiants, ara, han nomenat el senyor Joaquim Nadal, veterà i gran representant polític i servidor públic, com a conseller de Recerca i Universitats del Govern de la Generalitat. De ben segur que podrà aportar un gran i nou esperit de grandesa humana i universitària”. El futur de Catalunya, immemorial nació catalana, es troba a les mans dels joves.

   En Robin, el professor d’anglès i que fa de capità del grup, diu en veu alta: “Until next time, goodnight”. S’acomiaden, la penombra es va fent notar.

Boscos de Catalunya

—————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

 

Urgència d’una educació millor

Urgencia de una mejor educación

Urgency for better education

 

 

<<An aristocracy of achievement born of a democracy of opportunity>>

 

<<Ara hi ha una veritable marea d’estudiants que avança inexorablement cap a les nostres institucions d’ensenyament superior, on els costos anuals per estudiant són diverses vegades més alts que els que representen el segon ensenyament, i on aquests costos han de ser sufragats en gran part pel estudiant o pels seus pares. Fa cinc anys, la matrícula de les escoles secundàries s’elevava a un milió cinc-cents mil estudiants; d’aquí a cinc anys serà de dos milions i mig. El futur d aquests joves i el de la nació depèn en gran part que aquests nois i noies tinguin accés a l’educació graduada. Aquest país reserva els seus honors per a una sola classe d’aristocràcia; la que els nostres fundadors van anomenar <<una aristocràcia d’èxits nascuda d’una democràcia d’oportunitats>>.

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

<<Now there is a veritable tide of students advancing inexorably towards our higher education institutions, where the annual costs per student are several times higher than those of secondary education, and where these costs must be borne largely by the student or their parents. Five years ago the enrollment in secondary schools rose to one million five hundred thousand students; in five years it will be two and a half million. The future of these young people and that of the nation depends in large part on these boys and girls having access to graduate education. For this country reserves its honors for a single class of aristocracy; what our founders called <<an aristocracy of achievement born of a democracy of opportunity>>.

(President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963).

la Educacion en USA: La historia de la educación en los Estados Unidos(1960)

(educacionjonatusa.blogspot.com)

<<Més de la meitat de tots els pares que tenen fills amb edat escolar esperen que assisteixin a l’escola. Però només una tercera part ho poden fer. Un quaranta per cent dels que ingressen a les escoles no arriben a graduar-se, i només un nombre molt petit continuen els seus estudis superiors. La manca d’una ajuda adequada als estudiants és la causa principal d’aquest gran desequilibri>>.

(President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, DC, 29 de gener de 1963).

Nueva York se convierte en el epicentro de la segregación educativa en EE UU | Internacional | EL PAÍS

<<More than half of all parents who have children of school age expect them to attend school. But only a third can do it. Forty percent of those who enter college do not graduate, and only a very small number go on to higher education. The lack of adequate help for students is the main cause of this tremendous imbalance>>.

(President John F. Kennedy, Special Message to Congress, Washington, D.C., January 29, 1963).

 

—————————————————-

LA FRASE

 

Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao, 29 de setembre de 1864 – Salamanca, 31 de desembre de 1936), escriptor i filòsof espanyol. La seva obra conrea una gran varietat de gèneres literaris. També va ser professor catedràtic de grec i, posteriorment, rector a la Universitat de Salamanca.

—————————————————–

ELS COLORS DEL MÓN

Regnar després de morir

 

A finals de l’estiu de l’any 1360 es va celebrar a la ciutat portuguesa de Coimbra un fet insòlit, alhora romàntic i macabre. Per ordre del monarca, els més alts dignataris del país es van avançar un per un i van fer un petó a la mà del cadàver d’una dona asseguda en un tron i assassinada cinc anys abans. El cos pertanyia a la princesa castellana Inés de Castro, casada secretament amb el rei Pere d’Aragó i Portugal recentment coronat. Inés havia viatjat fins a Portugal el 1342 com a dama de companyia de l’esposa de Pedro, llavors hereu del tron. El príncep se’n va enamorar, però el seu pare, el rei Alfons IV, va témer que es tractés d’una intrigant i va ordenar que fos decapitada. Pere es va veure obligat a amagar la pena i el despit, però quan cinc anys després va accedir al tron va ordenar que s’extregués el cor als assassins. I va obligar la cort que honressin el seu cadàver com a reina de Portugal.

(READER’S DIGEST)

A fines el verano del año 1360 se celebró en la ciudad portuguesa de Coimbra un hecho insólito, a la vez romántico y macabro. Por orden del monarca, los más altos dignatarios del país se adelantaron uno a uno y besaron la mano del cadáver de una mujer sentada en un trono y asesinada cinco años antes.
El cuerpo pertenecía a la princesa castellana Inés de Castro, casada secretamente con el rey Pedro de Aragón y Portugal recientemente coronado. Inés había viajado hasta Portugal en 1342 como dama de compañía de la esposa de Pedro, entonces heredero del trono. El príncipe se enamoró de ella, pero su padre, el rey Alfonso IV, temió que se tratara de una intrigante y ordenó que fuera decapitada.
Pedro se vió obligado a ocultar su pena y su despecho, pero cuando cinco años después accedió al trono ordenó que se extrajera el corazón a los asesinos. Y obligó a la corte a que honraran su cadáver como a reina de Portugal.

(READER’S DIGEST)

La reina póstuma, Inés de Castro (1320-1355)

 

—————————————————–

LA MÚSICA,CULTURA I EL VIOLÍ EN EL COR

—————————————————-

L’APOCALIPSI

      A la vora de l’abisme no vol dir que s’hagi de caure en les seves profunditats més fosques i horripilants. Com, per exemple, el genocidi del poble jueu i altres ètnies humanes. Els discapacitats psíquics i físics i, com a norma d’una ideologia malaltissa, l’extermini humà mitjançant la bogeria de la guerra. Va ser i és el camí escollit pel nacisme i el feixisme. El menyspreu per la civilització i la vida, per part dels aplicadors de les cambres de gas i altres artefactes endimoniats. Són els guies dels horrorosos genets de l’Apocalipsi: la Guerra, la Fam, la Pesta i la Mort. Els guies mereixedors de caure a les profunditats dels abismes més fosques i horripilants. Així va quedar demostrat i castigat en els Judicis de Nuremberg i altres judicis ,i, els que encara no han tingut lloc. Romanen pendents però tothom senyala als culpables. La força de la civilització i de la bona gent, els han de tancar el pas a la guerra, la fam, la pesta i la mort.

 

 

 

 

 

  ⇑ Ja ha transcorregut l’hora del berenar -pa amb xocolata- recorden alguns. Al darrere de les cortines de la finestra, a prop de la taula dels conversadors, el Sol ens mostra, encara, qui és l’amo de la Terra. La tarda es fa notar.

   La veu és alta, tot i que el so de la caixa televisiva, plantada a dalt d’un cantó de la sala, vol ofegar la paraula dels cafeters.

   “És allò d’en Juli Cèsar”, exclama en Faust de ‘cal geperut’. “Així es troba ara la independència”, diu, entre algunes paraulotes, “Divideix i venceràs, divideix i domina”.

   “No, si ens ho faran perdre tot; tot el que havíem guanyat amb esforç, llàgrimes i dolor” contesta en Pere, del Mas de Can Riera. L’anomenen ‘l’americà’ perquè sol parlar de fets de l’Amèrica del Nord. “Això no passaria als Estat Units, allà si que és una gran nació amb Estats federals lliures que també són Estat…renoi! I la bandera de les barres i estrelles sempre present a totes les llars!” “I ningú els obliga a fer-ho!”, respon des del final de la taula en Quimet de ‘Cal ferrer nou’, mentre es va acostant als llavis una copeta de brandi del Penedès.

   La Tina, cambrera del cafè de ‘Cal Independent’ corre lleugera com un coet -com aquell que l’any 1969 va arribar a la Lluna- i deixa sobre la taula de marbre blanc una tassa grossa que conté un ben proveït cafè amb llet. El fum que desprèn envolta als presents d’una acostumana, però, sempre agradable olor a cafè. “Descafeïnat, Tina, que sinó no podria tancar el ulls en tota la nit i m’haig de despertar molt aviat per donar el menjar al personal!”. Vol dir el bestiar de la masía.

   La tassa la deixa davant del senyor Vidal, farmacèutic del poble, el qual s’afanya de fer un glopet d’aquell cafè fumenjant com els senyals de fum dels indis de la praderia americana. “Mireu, ja us ho diré jo; sabeu que passa? Les manifestacions pel dret a decidir i per la independència més grans del món; les urnes, ai, les urnes! que van ser fabricades a la Xina, traslladades en vaixell fins al port de Marsella i desprès transportades en tres camions cap a uns magatzems de Catalunya”. 

   “Diuen que ni havien unes vuit-centes d’urnes, oh! I la gent que les va guardar a casa per anar a votar com un tresor de la democràcia”, afegeix el Delegat de la ‘Caixa de Pensions’, assegut a la taula i vestit amb l’americana i corbata, marcant disciplina i tradició.

   El senyor Vidal, que vol acabar la seva intervenció, ho diu cridant i esverat com un home boig i es posa de peu: “Mireu, jo hi era! El cop de porra que en van ventar la policia de Madrid!, la Declaració de la Independència de Catalunya!, el ‘155’, el judici! la repressió! Els nostres representants polítics tancats quatre anys a la presó! Els nostres representants polítics exiliats a Europa! I el nostre Molt Honorable President de la Generalitat der Catalunya! I ara ja ho veieu. Com deia en Faust: “Divide et vince!”.

   Assegut a la barra, un home observava a través del mirall del bar i  escoltava. Corpulent, cap i cara amplis, unes selles negres i abundants, quedava retratat en el mirall del darrere del mostrador. De tant en tant, s’acostava a la boca un ‘whisky’ amb un glaçó. Nombroses ampolles d’alcohol li feien costat. Ell, a través del mirall, podia observar als conversadors i, aquests, el podien veure a ell.

   De sobte, el desconegut, fa girar amb ímpetu el tamboret, es posa de peu, i, amb crits semblants a una tempesta de llampecs i trons, exclama com un gegant: “Amb les seves continuades baralles els representants polítics independentistes -ja no sabem si ho són-, ens estan fent perdre el camí i la força del poble per treballar i aconseguir la mereixedora independència de la nació catalana. Ens fan perdre l’il.lusió i van donant força als que ens volen lligats permanentment a continuar sent la sínia d’Espanya”. Quatre cops es colpeja fort les mans i denúncia: “Mireu, 20 mil milions surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya -un 9 per cent del PIB català- i que no tenen retorn per part de l’Estat central i centralista i nacionalista espanyol, ni en forma de serveis ni d’infraestructures. És clar que a Espanya no volen pagar impostos, ja els paguem els catalans! I sinó ja treuen la carpeta del ‘155’!”.

   Mentre el desconegut es torna a seure al tamboret, una veu femenina, l’única, crida: “I els nostres representants independentistes barallant-se cada dia, tot el dia, entre ells. Vergonya, senyors, vergonya!”. És la Tina, l’empleada  del Cafè de ‘Cal Independent’ que, abans de plegar, passa el fregall per damunt de les taules de marbre.

   Els conversadors es van aixecant i s’acomiaden. Encara, en Faust de ‘cal geperut’, diu: “Com riuen a Espanya!”

   Pot ser riuen, però, l’independentisme del poble de Catalunya, immemorial nació catalana, cada vegada és més nombrós i més fort.

   

Diada 2022 i Manifestació 11 de setembre

 

—————————————————–

ART*******7

 

Els grans arguments i pel.lícules apartats de la gran pantalla

 

Los grandes argumentos y películas apartados de la gran pantalla

 

The great arguments and films removed from the big screen

 

‘Xantatge a Broadway’

 

‘Sweet Smell of Success’

Sidney Falco (Tony Curtis) és un amoral agent de premsa la principal tasca del qual és aconseguir que els seus clients apareguin esmentats a la columna de J.J. Hunsecker (Burt Lancaster), al diari ‘The Globe’, de repercussió nacional, de manera que aconsegueix donar fama a qui hi apareix esmentat. Amb l’objectiu de trencar la relació entre Susie Hunsecker (germana de JJ Hunsecker) i el guitarrista Steve Dallas (Martin Milner), però sense perdre l’afecte de Susie, JJ. demana a Falco que aconsegueixi publicar una informació difamatòria sobre Steve, per així acabar amb la relació però sense que ningú sospiti de J.J. Hunsecker. (Wikipèdia).

Falco accepta, amb l’objectiu que J.J. publiqui a la seva columna el nom dels seus clients, i acudeix a un altre columnista, Leo Bartha, competència de J.J. Hunsecker, perquè escrigui a la seva columna que Steve Dallas està relacionat amb assumptes de drogues. Falco val d’una de les seves nombroses jugades per convèncer el columnista, i obté el resultat desitjat; Dallas perd la feina i la reputació i la relació entre ell i Susie Hunsecker arriba al final.

Steve Dallas pren llavors represàlies contra J.J. Hunsecker i Sidney Falco, convençut que són ells els que estan darrere de la campanya difamatòria, i s’hi enfronta, anomenant difamador i corrupte JJ, que se sent ofès per aquestes paraules i decideix agreujar la campanya contra Steve. Per tal de perjudicar-lo encara més, demana a Falco que continuï publicant calúmnies sobre el músic. Falco, en principi oposat a ajudar J.J., accepta a canvi de la redacció de la columna de l’escriptor durant el seu període de vacances, i aconsegueix que tanquin Dallas per possessió de drogues que ell mateix fica a la jaqueta del guitarrista.

El clima de corrupció i amoralitat acaba destruint la relació entre JJ. Hunsecker i Sidney Falco, i amb Susie Hunsecker intentant suïcidar-se. Després de l’escena, cadascun pren un camí diferent, i Susie torna a reprendre la seva relació amb Steve Dallas.

‘Sweet Smell of Success’ ha obtingut el reconeixement tant de mitjans de comunicació com d’institucions i personatges destacats del món del setè art. La cinta es troba entre les mil millors pel·lícules de la història segons el ‘New York Times’, i al lloc número 171 del rànquing de ‘Sight and Sound’ de les 250 millors pel·lícules de la història. Directors com Martin Scorsese o els germans Coen han destacat la seva qualitat i admès la influència que la cinta ha tingut al seu cinema.(Wikipèdia).

   Direcció: Alexander Mackendrick. Producció: James Hill. Guió: Ernest Lehman, Clifford Odets. Música: Elmer Bernstein. Fotografia: James Wong Howe. Muntatge: Alan Crosland. Protagonistes: Burt Lancaster (J.J Hunsecker), Tony Curtis (Sidney Falco), Susan Harrison (Susan Hunsecker), Martin Milner (Steve Dallas), Sam Levene (Frank D’Angelo), Barbara Nichols (Rita), Jeff Donnell (Sally), Joseph Leon (Robard), Edith Atwater (Mary), Emile Meyer (Harry Kello)…

 

The End

 

—————————————————–

LA FRASE

 

Monarquia, democràcia, llibertat

“La funció de la monarquia constitucional és personificar l’Estat democràtic, sancionar l’autoritat legítima, assegurar la legalitat dels mitjans i garantir l’execució de la voluntat pública. És el meu desig ardent que cap ciutadà dels meus regnes pateixi restriccions”.

 

“The function of the constitutional monarchy is to personify the democratic state, sanction legitimate authority, ensure the legality of the media and guarantee the execution of the public will. It is my ardent wish that no citizen of my kingdoms suffer restrictions.”

 

Reina Isabel II 

 

Asamblea Provincial de Quebec, 9 de octubre de 1964.

EL PAÍS

Isabel II del Reino Unido ; Reina del Reino Unido y de los otros Reinos de la Mancomunidad de Naciones ; Queen Elizabeth II

———————————————————————- 

ELS COLORS DEL MÓN

 

Converses a les profunditats

 

   Durant milers d’anys, l’home ha considerat els dofins com a animals juganers i, sobretot, com a excel·lents amics que salvaven els nàufrags empenyent-los amb els musells cap a la superfície.

   Recentment hem comprovat que el cervell dels dofins és tan voluminós com l’humà. Se sap també que aquestes nobles criatures, tot i no tenir cordes vocals, fan servir un vocabulari en què s’han destacat 32 sons diferents. Entre ells figuren espetecs, xiulets, xiscles, lladrucs, roncs, xiscles i grunyits.

   Els dofins produeixen sons fent passar l’aire a través d’unes vàlvules i ventricles situats sota les fosses nasals. Cada individu té una veu característica.

(READER’S DIGEST)

(CONTINUARÀ AL PRÒXIM ‘POST’)

 

—————————————————-

L’APOCALIPSI

 

Hitler y Mussolini, las caras del fascismo

 

Ells i altres dictadors envien per la força milers d’éssers humans a morir a la guerra.

La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d’entre 50 a 60 milions de persones, la major part civils, el 3% de la població mundial de l’època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

 

—————————————————-