∝   

<<De quina mena de pau parlo? Quina mena de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de l’autèntica pau, de la classe de pau que ajuda els homes i les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperances i construir una vida millor per als seus fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per a tots els homes i les dones; no una pau que només regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradora…>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

<<What kind of peace am I talking about? What kind of peace are we looking for? Not a Pax Americana imposed on the world by means of North American weapons. Not the peace of the grave or the security of the slave. I’m talking about authentic peace, the kind of peace that helps men and nations to develop, to have hope and to build a better life for their children…; not a peace that is exclusive to Americans, but a peace for all men and women; not a peace that only reigns in our time, but a peace forever, a lasting peace…>>.

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963).

<<Parlo de pau perquè davant nostre s’alça el perill d’una nova guerra. La guerra total no té sentit en una època en què les grans potències poden mantenir grans i relativament invulnerables forces nuclears i negar-se a capitular sense recórrer a aquestes forces.No té sentit en una època en què una sola explosió nuclear conté gairebé deu vegades més la força explosiva emprada per totes les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial.No té sentit en una època en què els mortals verins produïts per un intercanvi nuclear serien transportats pel vent, l’aigua i la terra fins als darrers racons del globus per perjudicar fins i tot generacions que encara no han nascut>>. 

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

“I speak of peace because before us looms the danger of a new war. Total war has no meaning in an age when the great powers can maintain large and relatively invulnerable nuclear forces and refuse to capitulate without resorting to such forces. It has no meaning in an age when a single nuclear explosion contains nearly ten times the explosive force employed by all the Allied forces during World War II. It has no meaning in an age when the deadly poisons produced by a nuclear exchange would be carried by wind, water, and land to the farthest corners of the globe to harm even generations yet unborn.”

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963)

———————————————————————

LA FRASE

“No podem controlar les circumstàncies, però sí que podem controlar les nostres reaccions”.

“No podemos controlar las circunstancias, pero sí podemos controlar nuestras reacciones”.

“We can’t control circumstances, but we can control our reactions.”

Christopher Lee

(LOFF.IT)

———————————————————————-

Esperit de pau, esperit de cultura

♥   El gran mestre català, Pau Casals, va ser convidat pel president Kennedy a oferir un concert a la Casa Blanca. Ocorria el Novembre de 1961. A part de la música, el president i el mestre, es van reunir al Despatx Oval per parlar de pau, democràcia i llibertat. A Espanya, succés històric freqüent i horrible, hi havia una dictadura.

   Ara, segons algunes enquestes, impròpies d’una nació de nacions en una Europa moderna, progressista i democràtica, hi ha alguns joves que contesten -ignorància supina-, que preferirien una altra dictadura a Espanya. No n’han viscuda cap -els hi han tret les castanyes del foc- i no tenen ni idea de la terrible angoixa i foscor de quaranta anys de dictadura després d’una guerra civil i incivil que va durar tres anys i amb 600 mil morts. Les dictadures provenen d’un baixíssim enteniment d’humanitat, cultura i una mediocritat extrema. També les dictadures ofeguen el do de la llibertat, el bé més preuat després de la vida. 

   A aquests joves enquestats molt bé els aniria endinsar-se en els valors de la gran música immortal, com el de la cultura que prediquen i recorden molts directors d’orquestra. Més cultura, més educació, més persones i menys pantalles. També, veure, entre altres, aquestes tres pel.lícules: ‘La llista de Schindler’, ‘El mestre que va prometre el mar’ i ‘Aquesta terra és meva’.

———————————————————————- 

♥

   M’explicava en Fabio Sellers, un nord-americà conegut que habita amb la seva família a Williamsburg -el barri més animat de Brooklyn-, alguns detalls de l’horrible assassinat del jove -31 anys- activista polític ultraconservador nord-americà Charlie Kirk. Recorda com el dia en el que la Universitat d’Utah (EUA) – fundada l’any 1896- es va transformar, per uns moments, en el temple de la intolerància violenta, en lloc del temple de la saviesa i el coneixement.

   En Fabio i el seu fill baixaven, tot caminant, cap el Brooklyn Heights Promenade i quan giraven la cantonada d’un dels edificis típics de la zona de rajoles d’un rogenc fosc i passaven pel davant del jardí, van escoltar el so provinent d’una finestra entreoberta la música i cançó, a dues veus, de la gran ‘New York, New York’. No hi havia cap dubte, eren Frank Sinatra i Liza Minelli. Un ‘New York, New York’, diferent, molt allunyat de la il.lusió i esperança del somni americà. Grandesa d’un somni que, amb el Govern del senyor Trump, s’ha esfumat. Els Estats Units d’Amèrica ja no són el que eren. L’admiració per aquell país federal s’ha transformat en un malson. Persecucions, detencions, expulsions. Científics, investigadors, metges, tècnics, estudiants…l’abandonen.

   Arriben, en Fabio i el seu fill, al passeig del Brooklyn Heights i, davant mateix de l’aparador d’un centre comercial, els estranya la gran quantitat de gent allà congregada. Tots els ulls d’aquella gent espantada fixats en les notícies de les cadenes de la televisió: l’assassinat, d’un tret al coll, del joveníssim pare de família Charlie Kirk.

   Però, el que sembla no els espanta tant, és el de l’existència de 90 armes de foc per cada 100 habitants. Els ciutadans dels EUA posseeixen 270 milions d’armes de foc, dels 875 milions coneguts oficialment, i, segons un informe de l’Agència Reuters, la nord-americana és la societat més armada del món. Així els van les coses.

L’advertiment del President Eisenhower 

   En el seu discurs televisat del 17 de gener de 1961, el president Dwight’Ike’ Eisenhower, va parlar als estatunidencs del nou concepte del ‘complex militar-industrial’ conformat per les Forces Armades i els fabricants d’armament i va advertir de la seva creixent ingerència en el maneig de les polítiques públiques del país. “Hem de cuidar-nos de l’adquisició d’influència injustificada, tant sol.licitada com no sol.licitada, per part del complex militar-industrial”.

   L’adquisició d’armes als EUA està protegida per la interpretació que va fer el Tribunal Suprem l’any 2008: un “dret inalienable”. El món contempla horroritzat cap a on està portant aquest ‘dret’ als ciutadans dels EUA. El 24 de maig de 2022 serà recordat durant molts anys a Uvalde (Texas), una ciutat d’uns 15.000 habitants. Un jove armat entrà en una escola de primària i va assassinar dinou nens, així com a dos docents. El dia 14 a Buffalo (Nova York) un altre jove -el dia del seu divuité aniversari regalant-se dos rifles semiautomàtica AR-15-, assassinà deu persones en un supermercat. La llista de terribles fets com els esmentats seria tan extensa com una immensa pena i tristesa per a tantes famílies nord-americanes.

———————————————————————-

LA FRASE

“Crec que el cinema és una mica com els homes, com menys els vols, més et persegueixen”.

“Creo que el cine es un poco como los hombres, cuanto menos los quieres, más te persiguen”.

“I think that cinema is a bit like men, the less you love them, the more they chase you”.

Claudia Cardinale

The New York Times

———————————————————————-

<<Hi ha molt poques coses sobre la Terra tan belles com una Universitat>>, va dir John Mansfield en el seu tribut a les universitats angleses i cal aplicar aquí les seves paraules perquè són justes. No es referia a l’arquitectura de les seves torres ni al verd de la gespa, ni als murs coberts per l’heura. Admirava l’esplèndida bellesa de la Universitat, va dir, perquè era un lloc on aquells que odiaven la ignorància podien esforçar-se a aprendre, i aquells que percebien la veritat podien aconseguir que altres també la coneguessin>>.

  <<Per tant, he triat aquest moment i aquest lloc per discutir un tòpic sobre el qual la ignorància abunda excessivament i la veritat rarament arriba a percebre’s, tot i que és el més important tòpic de tota la Terra: la Pau mundial>>.

“There are very few things on earth as beautiful as a university,” said John Mansfield in his tribute to English universities, and his words must be applied here because they are apt. He wasn’t referring to the architecture of its towers, the green of its lawns, or its ivy-covered walls.

<<Therefore, I have chosen this time and place to discuss a topic on which ignorance abounds excessively and the truth is rarely perceived, even though it is the most important topic on the entire Earth: World Peace>>.

Gaza, Palestina, l’horror de l’infern sobre la Terra

Amnistía Internacional España

———————————————————————-

LA FRASE

“Pots tenir-ho tot al món i continuar sent l’home més solitari, i aquest és el tipus més amarg de solitud. L’èxit m’ha portat la idolatria del món i milions de lliures, però m’ha impedit tenir l’única cosa que necessitem tots: una relació amorosa duradora”

“Puedes tenerlo todo en el mundo y seguir siendo el hombre más solitario, y ese es el tipo más amargo de soledad. El éxito me ha traído la idolatría del mundo y millones de libras, pero me ha impedido tener la única cosa que todos necesitamos: una relación amorosa duradera”.

“You can have everything in the world and still be the loneliest man, and that’s the bitterest kind of loneliness. Success has brought me the idolatry of the world and millions of pounds, but it’s kept me from having the one thing we all need: a lasting, loving relationship”.

Freddie Mercury

La tinta

———————————————————————-

Mort i fred?

Poc se sap sobre Plutó, el més remot dels planetes, que separen del centre del sistema solar ni més ni menys que 6.000 milions de quilòmetres. El 1930 Clyde Tombaugh va confirmar a l’Observatori Lowell, d’Arizona (EUA) la presència de Plutó, l’existència del qual se sospitava des de temps enrere. Fins ara és impossible analitzar-ne l’atmosfera, ni tan sols comprovar-ne l’existència. Tampoc no se’n pot determinar la temperatura, encara que sembla segur que Plutó és un planeta absolutament mort i inconcebiblement fred.

(READER’S DIGEST)

(El Punt Avui)

 

Little is known about Pluto, the most remote of the planets, separated from the center of the solar system by no less than 6 billion kilometers. In 1930, Clyde Tombaugh confirmed the presence of Pluto at the Lowell Observatory in Arizona (USA), a long-suspected existence. To date, it is impossible to analyze its atmosphere, or even to verify its existence. Nor can its temperature be determined, although it seems certain that Pluto is an absolutely dead planet and inconceivably cold.

(READER’S DIGEST)

Θ   El títol del text no té res a veure amb el text en si. Tampoc, el text, té res a veure amb el títol que ho encapçala. Podria ser la base d’una intel.ligència artificial menor – o major- pròpia d’un planeta fosc del més enllà. Petroni Riembauer és un hàlit de ficció. Com la vida en tenebres del cas del Dr. Jekyl i Mr. Hyde. S’explica una cosa, però, la realitat és una altra. S’utilitza una circumstància humana real, per transformar-la en una altra convenient i complaent per qui fa bellugar les marionetes. Un moviment de la memòria que transporta a les de l’artista vienesa Herta Frankel.

El cas del Reial Monestir de …

   Un exemple proper en el que el títol no té res a veure amb el text i aquest no té res a veure amb el títol: El cas del Reial Monestir cirtercenc de Santa Maria de Sixena, del segle XII, situat a la zona de la Franja catalanoparlant de l’Aragó. No el ‘lapao’ denominat així el català en la llei de llengües d’Aragó, promulgada pel Partido Popular. Sembla que sigui una cosa però és una altra. Tot dins el context del conflicte de les obres d’art -segle XIII- entre Aragó i Catalunya, en el qual l’Aragó reclama a Catalunya que es retornin les pintures murals de la sala capitular del monestir, que es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya, traslladades el 1936 després que el monestir patís un gran incendi.

Rescatades, restaurades i amb pagament 

   Tot això, havent-lesd rescatat Catalunya, havent pagat la seva restauració i havent-les adquirit a perpetuïtat amb un import d’adquisició pagat per la Generalitat i que, en el seu dia, es va xifrar en 40 milions de pessetes. En canvi, l’Aragó, no reclama altres obres depositades en altres llocs d’Espanya i del món com al Museu del Prado, de Madrid; al Museu de Saragossa, al Museu de Santa Cruz, de Toledo; al Museu Larreta, de Bilbao i al Museu Meadows, de Dallas (Texas). A l’Aragó només reclamen les que es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

   És a dir, el cap girat de Petroni Riembauer. Perquè, no és una qüestió d’història de l’art, monestirs, obres d’art, murals i la seva conservació, cultura, ensenyament, educació, democràcia, diàleg constructiu i Pau. No, no, no…Es tracta de fer veure una cosa, però, és una altra. És una qüestió de catalanofòbia i del sempre contra Catalunya, immemorial nació catalana que, com es veu cada dia, tant entusiasma al Partit Popular. Instar a signar contra la Llei Orgànica d’obligat compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: Firmar contra Catalunya! Deien. Portar-lo al Tribunal Constitucional espanyol per ser, d’una manera furibunda, encara més retallat i, així, privar a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia que el poble va votar. La imposició de l’espanyol a Catalunya, que no és l’únic idioma a Espanya. Ho va dir l’exministre Wert (Partido Popular): “Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. Podrien haver dit també que el seu interès era fomentar i fer créixer l’independentisme. Bloqueix de 46 lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, per part del Govern del PP. És a dir, frenar l’autonomia i el progrés de la nació catalana. La negativa del després  president Mariano Rajoy a la demanda insistent del president Artur Mas per la concessió d’un pacte fiscal, davant l’ofec econòmic i social i dèficit fiscal de Catalunya. Actualment, cada any, 30 mil milions surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya per anar cap a Madrid i no tenen retorn. El procés participatiu del 9-N, any 2014, sobre el futur polític de Catalunya i el referèndum sobre la independència de l’any 2017, van mostrar el descontent dels ciutadans de Catalunya amb la pèssima política del Govern Rajoy,i, fer patent la gran majoria independentista. L’actuació de colpejar per part de la policia espanyola i el “a por ellos!” en el referèndum del primer d’octubre, mostren el gran fracàs polític del Partido Popular que va continuar amb la seva judicialització de la política, la instauració del denominat ‘155’, els horrors de la denominada operación Catalunya, els representants presos polítics i exiliats polítics a Europa que, tot i la Llei d’Amnistia, encara romanen exiliats des de l’any 2017 al regne federal de Bèlgica com és el cas del Molt Honorable 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, tot i haver estat amnistiats. 

   En el fons i de banda a banda, no es tracta només dels murals del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, es tracta del sempre contra Catalunya.

Aragón Noticias

(Leticia Buendía) 

El Reial Monestir de Santa Maria de Sixena

———————————————————————

ℑ 

   Figuretes cap aquí, figuretes cap allà com en una partida d’escacs i, pesen, són de plom. La història per testimoni. Aquestes, però, es fan anar amunt i avall pels moviments dels molt poderosos i que tenen molt poder polític, civil i militar. Com sempre, són els ciutadans del poble els qui acaben sent aixafats. Lleis que s’incompleixen en ple segle XXI a Espanya com la Llei Orgànica 1/2024 d’amnistia política, aprovada pel Congrés dels Diputats i avalada pel Tribunal Constitucional. No es compleix. Els representants polítics catalans encara romanen, des de l’any 2017, exiliats a Europa. Estat de dret?

   Recalcitrant centralisme històric portador durant els segles XIX i XX prop de d0s-cents pronunciaments o cops d’estat encaminats a canviar per la força a reis, presidents del govern i règims polítics. Els cops d’estat han comportat una guerra, enfrontament armat o una dictadura. Pocs s’han donat per afavorir el benestar ciutadà.

   Espanya i alguns dels seus pronunciaments militars: El Motín de la Granja (1836), la Vicalvarada (1854), la Gloriosa (1868), golpe de Pavía (1874). El primer golpe militar del siglo XX, lo ejecutó Primo de Rivera en 1923. En 1930 la Sublevación de Jaca; en 1932 la Sanjurjada; en 1936 el golpe fascista contra la República, que provocó la Guerra y establecimiento de la dictadura de 40 años. En 1939, el golpe de Casado y en 1981 el 23-F.

Un odi polític constant i malaltís

   Resulta difícil d’acceptar que hi pugui haver-hi gent que es senti orgullós d’aquestes misèries que només han portat violència, guerres i un dolor interminable. No han portat intel.ligència, saviesa, coneixements científics, tècnics, avenços en la Ciència i en la Medicina ni, molt menys, treballosos premis Nobel. Han portat un odi constant en una Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. La veritable democràcia, viure en democràcia, fer les coses en democràcia ha transcorregut per una interrupció total i això, deixa unes seqüeles que es pateixen cada dia. La immensa corrupció a Espanya n’és un exemple. També el no compliment de la Llei d’amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats i emparada per la Constitució, pot tenir la desafiant i antidemocràtica consideració de cop d’estat? Una nació de nacions que menysprea el federalisme  -que és, històricament, el seu bressol- i amb tant odi polític i social, és un país malalt. El continuat conflicte  polític, humà i social ocasionat pels partits de la dreta, extrema dreta i ultradreta; el seu menyspreu constant contra les llengües que es parlen a les diverses nacions que formen Espanya, pot tenir la desafiant i antidemocràtica consideració de cop d’estat?

Prop de dos-cents pronunciaments o cops d’estat a Espanya, encaminats a canviar per la força a reis, presidents del govern i règims polítics. Encara ara es paguen les conseqüències.

———————————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

MITOS RELATIVOS EN EL GOBIERNO AMERICANO

MYTHS RELATING TO THE AMERICAN GOVERNMENT

¢   Una nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, és el sender cap al mal camí. I més quan aquests regnes i nacions ho són des de temps immemorials, des dels temps de les espades, les llances i les ballestes. I dels temps dels cavalls, avui, apartats i menyspreats. Utilitzar i llançar. Maleïts drons de guerra assassins infernals i endimoniats. 

Bolcar el bressol de la llibertat

   Per la força de les armes dels reis denominats ‘catòlics’, aquest regne de regnes peninsulars que era Espanya , ara, nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, li van bolcar el bressol de la llibertat dels seus regnes, els seus furs i els seus diners. Ara, el bressol del federalisme també bolcat. S’escull i s’imposa el centralisme més acèrrim propi del domini de la ignorància sobre els pobles. El centralisme espanyol, el centralisme de Madrid disfressat d’autonomia. Això s’entén millor anant assaborint amb un gotet, el més bo whisky escocès i, sense ànim de fomentar l’alcoholisme, abans que el senyor Trump faci pujar els preus.

El centralisme radical i unes autonomies de fireta   

   El centralisme radical i de recaptació dinerària propi del colonialisme espanyol, que evidencia unes autonomies de fireta. Catalunya aporta a la hisenda centralista 30 mil milions cada any. Un escreix de recursos impositius que envia a l’Estat cada any i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures. Un escreix de gran magnitud ja que equival aproximadament al 50% del pressupost de la Generalitat, i és un import equivalent al que destina a salut, ensenyament, benestar social, habitatge, cultura i seguretat. De la tercera en aportar a la desena en rebre. Inexistència del principi d’una justa i democràtica ordinalitat. Catalunya nació que ja ha superat els 8 milions d’habitants experimenta un ofec económic i social considerable que, vista la resposta de l’Estat espanyol, només li queda l’opció de la independència. 

Cops d’estat i corrupció política

   Recalcitrant centralisme històric portador durant els segles XIX i XX prop de dos-cents pronunciaments o cops d’estat encaminats a canviar per la força a reis, presidents del govern i règims polítics. També, des del centralisme, la negació de les diferents llengües existents a les nacions que formen Espanya, utilitzades com a arma electoral com és el cas del català patidor de persecució i prohibició. Moltes d’aquestes llengües ancestrals avui ja desaparegudes. Centralisme acèrrim sense correcció del passat i, com s’està veient, del present de nombrosos casos de corrupció política amb participació empresarial que deixen a Espanya en molt mal lloc i d’avergonyiment. Corrupció política, corrupció i més corrupció davant la passivitat del centralisme polític i económic del passat i del present. Un fracàs espanyol d’envergadura davant els joves de les nacions que formen Espanya, Europa i el món.

El centralisme contra Catalunya

   El centralisme sense solucionar -que ja prové de segles enrere- afoga la diversitat, la llibertat, el progressisme social, cultural i econòmic dels pobles diversos que formen Espanya. La persecució constant contra Catalunya mitjançant les signatures contra l’Estatut ratificat (Partit Popular) i triturat pel Tribunal Constitucional, la negació del demanat pacte fiscal, recursos del PP contra totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, persecució dels adversaris polítics mitjançant la denominada ‘operación Cataluña’ i del programari maliciós d’espionatge ‘Pegasus’, intervenció policial violenta contra votants pacífics ‘a por ellos!’, sortida de l’esfera política per anar a la persecució judicial, sentència de 100 anys de presó en conjunt, representants catalans presos polítics i exiliats a Europa, persecució constant contra la llengua catalana i l’espoli fiscal, en són una mostra. Com ho és també l’exili del Molt Honorable 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, exiliat al regne federal de Bèlgica des de l’any 2017 tot i haver estat amnistiat. Mateixa situació actual d’altres representants polítics catalans. És una mostra més del centralisme acèrrim que, en el cas de la Catalunya pagadora, porta cap a la crida i actuacions per la independència.

———————————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

MITES RELATIUS AL GOVERN AMERICÀ

MITOS RELATIVOS EN EL GOBIERNO AMERICANO

MYTHS ABOUT THE AMERICAN GOVERNMENT

<<Examinem primer la qüestió del volum i la forma de les responsabilitats del Govern. El mite, aquí, és que el Govern és gran i dolent…, i que constantment augmenta de mida i de mala qualitat. Evidentment, aquest mite té alguna excusa per a la seva existència. És cert que fa temps cada nova Administració ha gastat més diners, molt més diners que la seva predecesora. Així, el president Roosevelt va gastar molt més que el president Hoover i, amb assignacions per al cas especial de la Segona Guerra Mundial, el president Truman va sobrepassar el president Roosevelt en els seus costos. Y per probar que això no era cuestión partidista, el president Eisenhower va sobrepassar al president Truman en l’estupenda cantidad de cent vuitanta-dos mil millones de dólars. És fins i tot  possible que aquesta mateixa tendència tingui continuació>>.

(President John F.Kennedy, Universidad de Yale, New Haven (Connecticut), 11 de juny de 1962).

“Let us first examine the question of the size and form of government responsibilities. The myth here is that government is big and bad… and that it is constantly increasing in size and quality. Evidently, this myth has some excuse for its existence. It is true that for some time now, each new administration has spent more money, much more money, than its predecessor. Thus, President Roosevelt spent much more than President Hoover, and, with appropriations for the special case of World War II, President Truman outspent President Roosevelt. And to prove that this was not a partisan issue, President Eisenhower outspent President Truman by a staggering $182 billion. It is even possible that this same trend will continue.”

(President John F. Kennedy, Yale University, New Haven, Connecticut, June 11, 1962)

———————————————————————-

LA FRASE

“És estrany que el gerent de productes sigui més important per a la salut dels meus fills que el pediatre”.

“Es extraño que el gerente de productos sea más importante para la salud de mis hijos que el pediatra”.

“It’s strange that the product manager is more important to my children’s health than the pediatrician.”

Meryl Streep

———————————————————————-

Violí, Orquestra de Jazz i Cultura

Una aportació a la cultura i a la música, absent en els  centenars de concerts repetitius de Barcelona. Els mateixos cantants, música, instruments. Molta gresca, poca cultura i escassa sensibilitat musical.

———————————————————————

¤   En el Govern del senyor Trump (pronunciació Trom), hi han tretze multimilionaris. No els manca de res, però sí, els falta, una gran dosi de compassió i d’intel.ligència. Diria que els hi vesa per tots costats un complex d’inferioritat altíssim. Fins i tot, els treballadors arribats de països diversos, – la base humana, econòmica, tradicional i històrica dels EUA- els fan por. La resposta de la Casa Blanca (ara la casa negra): expulsions, deportacions, centres d’internament , una altra vegada la presó d’Alcatraz, caimans, serps…,i, per què no megalodons?   Una inferioritat actual dels Estats Units (desunits) d’Amèrica pregonada fins a la sacietat per l’actual inquilí de la Casa Blanca, l’home que es creu allò amb el que no creu. Tot és Trump, Trump i Trump i els seus negocis, i, els negocis dels seus amics. Ara, ja no recorden mastegar xiclet i, alhora, caminar. Amb el senyor Trump la ‘r’ de ridícul ha passat a ser la primera lletra de l’alfabet.

   El negoci de la guerra interminable

   Això sí, amb el poder militar industrial infernal, creuen, que ho poden solucionar tot i, res mé equivocat. Ho compliquen tot. Només cal recordar el ‘cames ajudeu-me’ de l’horror i morts de la guerra del Vietnam. Palestina, l’infern de Gaza. Una continuació de la segona guerra mundial. Un ‘genocidi’ diu l’ONU. Més de 57.000 persones mortes (55.637 palestins i 1.706 israelites). Cada dia morts i més morts. I, Jesús de Natzaret, segueix predicant, amb casc, la bondat i la PAU. El balanç humà de la guerra a Ucraïna supera el milió de morts i ferits i no paren. Quant dolor! Quanta tragèdia! per a tantes famílies. Afirmen que un home pot assassinar a un altre i que un altre home, que no ha assassinat mai a ningú, és capaç d’ordenar la mort de milions de persones. Són els homes de les pistoles d’or i posseïts pel diable. Pobres exorcistes! Quina feinada!

———————————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

MITES RELATIUS AL GOVERN AMERICÀ

MITOS RELATIVOS AL GOBIERNO AMERICANO

MYTHS RELATING TO THE AMERICAN GOVERNMENT

<<Hi ha tres grans àrees dels nostres assumptes domèstics en les quals avui hi ha el perill que la il·lusió impedeixi una acció efectiva. Hi ha, abans que res, la qüestió de la mida i la forma de les responsabilitats del Govern; en segon lloc hi ha la qüestió de la política fiscal pública, i en tercer lloc la qüestió de confiança; confiança industrial, confiança pública, o, simplement, confiança a Amèrica. Vull parlar sobre aquestes tres qüestions i vull fer-ho acuradament i desapassionadament…, i posaré èmfasi en el fet que en aquest aspecte no estic en absolut preocupat amb el debat polític, sinó més aviat trobar formes de distingir els problemes falsos dels veritables>>.

(President John F.Kennedy, Universitat de Yale, New Haven (Connectitut), 11 de juny de 1962).

“There are three major areas of our domestic affairs in which there is a danger today that illusion will impede effective action. There is, first and foremost, the question of the size and shape of government responsibilities; second, there is the question of public fiscal policy; and third, the question of confidence: industrial confidence, public confidence, or, simply, confidence in America. I want to talk about these three questions, and I want to do so carefully and dispassionately… and I will emphasize the fact that in this respect I am not at all concerned with political debate, but rather with finding ways of distinguishing false problems from real ones.”

(President John F. Kennedy, Yale University, New Haven, Connecticut, June 11, 1962)

———————————————————————-

LA FRASE

“La missió de l’home a l’espai és unir la humanitat, ja que en mirar des de dalt, sembla que totes les diferències desapareixen”.

“La misión del hombre en el espacio es unir a la humanidad, ya que al mirar desde arriba, todas las diferencias parecen desaparecer”.

“Man’s mission in space is to unite humanity, since when looking from above, all the differences seem to disappear”.

Wernher Von Braun

———————————————————————-

÷   És clar, la culpa és del català, tot i que és utilitzat una vegada i una altra com a arma electoral. Quina indecència! La llengua catalana, que té el seu propi diccionari general, els seus verbs, adverbis, pronoms, els temuts pronoms febles, adjectius i tota una gran gramàtica catalana mitjançant la qual es van escriure i vendre un 52,3% de llibres en català durant la Diada de Sant Jordi 2025.

Els seus enemics interns

   Gairebé 11 milions de persones parlen la llengua catalana en els Països Catalans i és considerada la llengua autòctona més gran de la Unió Europea. Malgrat això, el català no és llengua oficial i de treball de la UE. Ara, s’està discutint si s’aprova que ho sigui -tot i que fa molts anys que ja s’hauria d’haver aprovat-, però, com en tot, la immemorial nació catalana, la ‘pagadora’ nació catalana, s’ha de posar de genolls per aconseguir aquesta aprovació per part de la Unió Europea i continuar sent tractada com una colònia. Cosa que com estem veient a bombo i platerets, practica i ja li agrada als partits de la dreta, extrema dreta i ultradreta d’Espanya. Diuen que “estimen Espanya”, però, no les llengües que la formen ni a les persones que les parlen. L’idioma és la seva identitat, és la torxa inextingible d’un poble i això, com es veu a cada moment, a la dreta, extrema dreta i ultradreta no li agrada. Per comprendre aquesta veritable llibertat no només s’ha d’estimar la llengua de les nacions que formen Espanya, s’ha d’estimar també la democràcia, la cultura i l’educació.

‘El mestre que va promete el mar’

   Ocupar un lloc en el món de la intel.ligència, estimar als teus conciutadans i, sobre tot, a aquells nens i nenes que parlen, estudien, escriuen, llegeixen -més llegir i menys mòbils!- en català i en castellà. Quan acaben els seus estudis -per tot en tenim la mostra- saben perfectament el castellà i el català. I al parlar d’aquest dret fonamental que salvaguarda la Pau, la democràcia i la llibertat, no puc deixar de pensar en aquella meravellosa pel.lícula ‘El mestre que va prometre el mar’ dirigida per Patricia Font a partir d’un guió d’Albert Val, basada en el llibre de Francesc Escribano. Gravada originalment en català i en castellà, és protagonitzada per Enric Auquer i Laia Costa. 

   La manca de respecte pel català i el menyspreu cap a les llengües que es parlen a les nacions que formen Espanya, es va poder constatar per la manca de cultura i ridícul protagonitzat per la presidenta de la Comunitat de Madrid -sempre Madrid!- a la Conferència de Presidents Autonòmics celebrada a Barcelona. Fet que, fins i tot, a Nova York se’n van assabentar.

Les firmes, allà on tot va començar

   No només es tracta dels impediments i menyspreu contra la llengua catalana, es tracta també, de la recollida de signatures per part del PP -l’any 2005- instar a signar contra la Llei Orgànica d’obligat compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, aprovat i retallat pel Congrés dels Diputats, ratificat pel rei i pels ciutadans de Catalunya. Una altra foribunda retallada, quatre anys després, per part del Tribunal Constitucional espanyol -a instàncies del Partit Popular-, va deixar Catalunya sense l’Estatut d’Autonomia votat pel poble. L’herència: l’esclat de l’independentisme que, així les coses del sempre contra Catalunya, es manté viu i fort. La carpeta per un nou referèndum roman oberta.

———————————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

MITES RELATIUS AL GOVERN AMERICÀ

MITOS RELATIVOS AL GOBIERNO AMERICANO

MYTHS RELATING TO THE AMERICAN GOVERNMENT

<<Parlo d’això, aquí a Yale, a causa de la veritat evident que una gran Universitat sempre s’oposa a la difusió de la il·lusió i dóna suport al costat realista dels problemes. Ningú no ha dit més clarament que el vostre president Griswold: “L’ensenyament liberal és tant una salvaguarda contra les falses idees de llibertat com una autèntica font de veritat”. El vostre paper com a universitaris, sigui quina sigui la vostra denominació, serà incrementar la veritat de les seves noves obligacions per a cada nova generació >>.

(President John F.Kennedy, Universitat de Yale, New Haven (Connectitut), 11 de juny de 1962).

“I speak of this, here at Yale, because of the obvious truth that a great University always opposes the spread of illusion and supports the realistic side of problems. No one has said more clearly than your President Griswold: ‘Liberal education is as much a safeguard against false ideas of liberty as it is an authentic source of truth.’ Your role as university students, whatever your denomination, will be to increase the truth of their new obligations for each new generation.”

(President John F. Kennedy, Yale University, New Haven, Connecticut, June 11, 1962)

———————————————————————-

LA FRASE

“Sóc el meu propi experiment. Sé què necessito i què vull. Sóc dura amb mi mateixa si no ho aconsegueixo”.

“Soy mi propio experimento. Sé lo que necesito y lo que quiero. Soy dura conmigo misma si no lo alcanzo”.

“I am my own experiment. I know what I need and what I want. I’m hard on myself if I don’t achieve it”.

Marlene Dietrich

———————————————————————-

≅   ‘Est of the Pecos’ és una pel.lícula nord-americana de l’any 1945 -l’any en el que Hitler es va suïcidar. Tothom ho sap, però, cal no oblidar-ho. Dirigida per Edward Killy i protagonitzada per Robert Mitchum, Barbara Hale, Richard Martin, entre altres. Destacar que la pel.lícula està basada en una novel.la de l’escriptor i dentista nord-americà, Pearl Zane Grey, i que del seu cervell imaginatiu de poblets i salons del Far West, van sortir 60 novel.les de l’Oest així com d’altres gèneres. ‘A l’Oest del Pecos’, és una de les novel.les més emotives sobre la conquesta de l’Oest nord-americà.  

Els Bancs del ‘Far West’ i aquesta

opa hostil

   Mira que fa temps que dura tot aquest galimaties! -massa- i encara segueixen insistint. No veuen que aquesta opa que s’està veient ‘hostil’ ningú no la vol a Catalunya i tampoc  a molts llocs de fora. El Banc de Sabadell diu que no al BBVA i d’això ja fa més d’un any que dura. És que no es pot comprendre ni bevent tota una empolla del millor ‘whisky’ de Kentucky. Sí, és sí. No, és no. Si els del BBVA pretenen aconseguir una més alta quota de mercat, ja saben quin és el mètode d’entrega i servei per part dels seus empleats: arremangar-se i compliment dels objectius marcats. Alguna recompensa hauria de caure com és el cas de tots els empleats de la Seat, que és el segon any que reben una compensació econòmica per la seva bona gestió i atenció al públic. 

D’Arizona a El Paso, passant per Wyoming

   Tota aquesta pugna bancària fa pensar amb aquells Bancs de Colorado, Dakota, Iowa, Kansas, Minnesota, Montana, Nou Mèxic, Nevada, Texas, Utah, Wyoming… i, com no, El Paso (Texas), visitat per Kennedy el 6 de juny de 1963 i on va cometre la fallada d’anunciar a la premsa que, a finals de novembre, realitzaria  una gira per Texas acompanyat per la seva esposa. Els agents del Servei Secret el varen maleir. El parany – cop d’Estat cruent- va començar i els conspiradors assassins, van disposar de temps, molt de temps per fer el mal. Tornant al fil principal, Bancs del ‘Far West’ i de ‘l’Oest del Pecos’, atracats dia si, dia no pels bandolers de cara tapada i les pistoles apuntant. “Obriu la caixa forta o us volem la tapa dels cervells”! Exclamava en Richard Vidmark molt nerviós.

   Aquesta opa hostil, entre aquests Bancs d’aquí, hi fa pensar amb aquells Bancs de ‘l’Oest del Pecos’ envoltats d’hostilitat permanent. Fins i tot, en John Wayne, -‘l’americà tranquil’- es posaria nerviós. I quelcom més que nerviosa s’hauria de posar Catalunya, immemorial nació catalana, quan és humiliada, maltractada i espoliada pels constants cops del colonialisme espanyol. 

‘La llei del més fort’

———————————————————————-

EL DEURE I LA GLÒRIA

MITES RELATIUS AL GOVERN AMERICÀ

MITOS RELATIVOS AL GOBIERNO AMERICANO

MYTHS RELATING TO THE AMERICAN GOVERNMENT

“La mitologia ens pertorba per tot arreu: al Govern i al camp dels negocis; a la política ia l’economia; en els assumptes exteriors i en la política domèstica. Però avui vull considerar particularment el mite i la realitat de la nostra economia nacional. En mesos recents molts han arribat a sentir, igual que jo, que el diàleg entre la dues parts -entre la indústria i el fracàs per reflectir les autèntiques realitats de la societat nord-americana contemporània”.

(President John F.Kennedy, Universitat de Yale, New Haven (Connecticut), 11 de juny de 1962).

“Mythology troubles us everywhere: in government and in business; in politics and economics; in foreign affairs and domestic politics. But today I want to consider particularly the myth and reality of our national economy. In recent months, many have come to feel, as I have, that the dialogue between the two sides—between industry and government—is hobbled by illusion, triviality, and a failure to reflect the authentic realities of contemporary American society.”

(President John F. Kennedy, Yale University, New Haven, Connecticut, June 11, 1962)

———————————————————————-

LA FRASE

“No estic tractant de ser sexy. Només és la meva manera d’expressar-me quan em moc”

“No estoy tratando de ser sexy. Es solo mi forma de expresarme cuando me muevo”.

“I’m not trying to be sexy. It’s just my way of expressing myself when I move”.

Monterrey Rock

Elvis Presley

———————————————————————-

Θ   Flota a l’espai a uns 400 quilòmetres de la Terra i dins la capa de la termosfera. L’espectacle va més enllà de la realitat meravellosa de la visió de l’espai i de la Terra. El blau ressalta i encisa. Els astronautes en donen fe i així ho transmeten i expliquen. Però, avui per avui, tot i que l’home va arribar a la Lluna degut a l’impuls del mateix home, no és per agafar un taxi o un òmnibus i exclamar “a la Lluna si us plau”! o “cap a l’espai i compte amb els asteroides”! Tampoc, fa dos mil anys a Galilea, Jesús no anava a predicar amb bicicleta.

   L’Estació Espacial Internacional allà es troba plantificada, sobre la Terra, els núvols i els seus mars. I un personatge terrenal molt  important i estimat hi va fer estada per uns moments en el seu viatge cap a la incalculable immensitat de l’Univers celestial. ‘I have a dream’ (Tinc un somni) va exclamar, l’any 1963, el reverend Martin Luther King Jr. I el somni nostre, ara, és de que el personatge molt important i senzill que va descansar uns moments a l’Estació Espacial Internacional, era el Papa Francesc en el seu llarg viatge cap a l’eternitat. Un somni que hem tingut.

   Debilitar a l’Església Catòlica i el cristianisme

   I en aquest mateix somni li hem recordat i fet present al Papa Francesc que a Catalunya, immemorial nació catalana, hi manquen sacerdots, molts sacerdots de l’Església Catòlica per predicar la paraula de Déu. Viure la seva paraula i els seus fets exemplars, és l’ensenyament del cristianisme fundat per Jesús de Natzaret. La manca de sacerdots fa que l’Església Catòlica perdi fidels, principalment els joves, i debiliti la força del cristianisme.

   Un exemple que el tenim molt a prop, tot i que ni ha molts més, és el que vam explicar al Papa Francesc -tot ha estat un somni d’un problema real-, durant la seva fugaç estada a l’Estació Espacial Internacional. Una estada de pas en la qual nosaltres, en somni, també hi érem. 

   Vuit esglésies i un prevere

   I el cas és el del prevere, ministre de Déu, ministre de l’Església i que ha de portar la parròquia de Santa Maria del Mar, de Palamós; la parròquia de Santa Eugència de Vila-romà, de Sant Joan de Palamós; la parròquia de Sant Martí, de Calonge; la parròquia de Sant Antoni de Calonge; parròquia de Sant Mateu, de Vall-llobrega; capella de Santa Maria de la Fosca (Palamós); ermita de Santa Maria de Bell-lloc (Palamós) i l’ermita del Monestir de Santa Maria del Collet o del Mar, de Calonge-Sant Antoni. Vuit esglésies que ha de fer-se càrrec un prevere -altres situacions com aquesta en molts llocs de Catalunya- amb tots els serveis litúrgics que això representa i especial atenció amb l’enfortiment de la fe mitjançant el catolicisme i cristianisme. 

La senyal del Papa Francesc

   El Papa Francesc ens va mirar i fer una senyal amb la mà, alhora que el somni va deixar de ser-ho i el Papa va desaparèixer cap a la grandiositat de l’espai i el temps. Vam moure les mans per acomiadar-lo i, tot seguit, vàrem interpretar la seva senyal la qual ens deia que el seu successor s’haurà d’encarregar urgentment d’aquesta situació que tant debilita el cristianisme en la seu de l’Església Catòlica: la manca de sacerdots al servei de les parròquies, un repte que el catolicisme i el Vaticà no poden postergar ‘In sæcula sæculorum’.

(Foto: Ramon Prats – Palamós)

La fe i l’eternitat tenen els seus camins

———————————————————————-

      EL DEURE I LA GLÒRIA

PER EVITAR EL DÈFICIT

PARA EVITAR EL DÉFICIT

TO AVOID THE DEFICIT

<<Repeteixo: la nostra elecció més pràctica no rau a decidir-nos entre un dèficit de reducció d’impostos i un excedent pressupostari. Està entre dues classes de dèficits: un dèficit crònic, d’inèrcia, com a resultat no desitjable d’inadequats ingressos i economia restringida, o un dèficit temporal de transició resultant d’una reducció d’impostos designada a ajudar l’economia, augmentar les rendes públiques i aconseguir -i crec que es pot fer- un futur excedent pressupostat. El primer tipus de dèficit és senyal de feblesa i malbaratament. El segon reflecteix una inversió per al futur>>.

(President John F.Kennedy, Club Econòmic de Nova York, Nova York, 14 de desembre de 1962).