La nova frontera

   Falòrnies com que <els pares hauran d’enviar els seus fills fora de Catalunya perquè aprenguin el castellà> són algunes de les mentides que l’expresident espanyol Aznar, va afirmar recentment a l’acte de clausura de l’escola d’estiu de la “Fundación Faes”, quelcom semblant a la “formación del espíritu nacional” dels temps de la dictadura franquista. Aquesta “fundación” de la dreta espanyola que té per norma i ordre l’atac i el menyspreu constant contra Catalunya, i rep cada any una bona picossada de diners públics en forma de subvenció, diners que procedeixen dels impostos que paga el poble català. Aquest poble sofert que és considerat per l’Espanya d’esperit funcionarial i nacionalista -el nacionalisme espanyol és el bo, els altres són dolents- com una llimona que, per decret, cal esprémer fins que només quedi la pela groga. I si gosa reclamar justícia contra tal voracitat espoliadora, resulta que la nació d’Espanya que, amb números a la mà, és i ha estat sempre la primera en solidaritat -i no parlem durant l’Espanya franquista- desprès resulta que ja no és solidària.Com escriu el columnista, Miquel Pairolí, a EL PUNT (09-07-09): “L’expresident espanyol, com bona part de la Brunete mediàtica, està esgarrifat per la nova llei d’educació que s’ha aprovat a Catalunya. Més concretament per un aspecte. A ell tot allò dels drets i deures de l’escola pública i de la concertada, de l’autonomia de centres, de la segregació per sexes no sembla pas que el capfiqui gaire. Allò que no el deixa dormir és la trista situació en que queden les pobres criatures en relació amb la llengua castellana. El fet que, pobrets, es faran  grans sense aprendre l’idioma que ressona entre els murs de Santo Domingo de Silos o en què s’expressa Chiquito de la Calzada. Una tragèdia”. I també ho diu en Jordi Grau a “Mentides podrides”, EL PUNT, (09-07-09): “…diuen unes mentides de primer nivell sobre el finançament, el tema de la llengua, i ara la LEC. Ahir la barrabassada la va dir Aznar, però això ja no ens hauria d’estranyar. Quina barra! I els del PP català que ho saben que és mentida…”.————————————————————————–És l’idioma de la nació catalana el que pateix opressió per part del castellà. És el poble català el qui pateix opressió per part de l’espanyol. Les més importants i nombroses emissores de ràdio i televisió són en castellà. El mateix passa amb els diaris i revistes. I el cinema, quina vergonya! totes les pel.lícules es passen en castellà. Si perdem la nostra llengua, perdem la nostra identitat com a poble i com a nació. Som i volem continuar sent una part diferenciada del món lliure. El nostre sistema d’immersió lingüística avalat per la Constitució i posat com exemple per la Unió Europea, ha permès que tots els nens i joves de Catalunya -tots- llegeixin, parlin i escriguin en català i en castellà -els dos idiomes oficials de Catalunya- desde que començen al parvulari fins a la universitat. Tampoc l’ensenyament a Catalunya s’oblida de la llengua anglesa. I és de justícia social que tots gaudeixin d’igualtat d’oportunitats. El que diu el senyor Aznar acompanyat dels jerarques del PP, no és veritat. És el malaltís anticatalanisme de sempre.—————————————————————————————————————-L’expresident Aznar, per respecte a la democràcia i als actuals governs constitucionals, tant de l’Estat com els de les Autonomies i nacions d’Espanya, hauria de fer com l’altre expresident i amic seu: George W. Bush que, de sobte, i per sort dels seus conciutadans ha quedat mut. Tots dos la van fer prou grossa amb un alliberament econòmic del gran capital -embogit i opressor-, principalment, de la construcció especulativa que ens ha portat al caos actual. Aprengui del senyor Carter, home, que desprès de la seva trista presidència de quatre anys -no va ser reelegit-i va possibilitar l’elecció de l’ultraconservador Reagan, s’en va tornar a la seva plantació de cacahuets.—————————————————-El que en realitat passa i com sempre fa el PP -recordem la miserable campanya contra l’Estatut de Catalunya, llançat al Tribunal Constitucional,i, contra la compra d’Endesa per part de Gas Natural per ser aquesta una empresa catalana i ara, mireu quin riure! resulta que ja no és espanyola sinó italiana- és utilitzar el seu odi contra Catalunya en benefici dels interessos polítics del PP, principalment, per treure més vots de la resta d’Espanya. O, com ara és el cas, d’escampar una boira que no és pas, precisament, la de la Transilvania del Conde Drácula. Aquella sí que és sana i veritable. La que escampa Aznar junt amb els jerarques del PP, és una boira transgènica, és a dir, insoluble. És la que vol amagar la vergonya per la corrupció política del “cas Gürtel” amb tots els seus nombrosos imputats; el sumari referent als exalcaldes i diputats del PP a l’Assemblea de Madrid que continua al Tribunal Superior de Madrid (TSJM); la trama d’espionatge a càrrecs públics a la Comunitat de Madrid; la imputació judicial del president de la Generalitat Valenciana…i així podriem continuar fins a quedar esgarrifats davant aquest menyspreu cap a els ciutadans, la democràcia i la política com a servei al poble. No hi ha cap país d’Europa on imputats per la justícia s’en fotin del poble d’aquesta manera. I pensar que aquests formen part del partit que va llançar l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. Dimiteixin d’una vegada! Pel que fa al nou model de finançament autonòmic ni se l’han llegit i, si ho han fet, no l’han entès ni crec que l’entenguin mai. Segons ells,tot el que prové o hi participa Catalunya, d’entrada, ja és dolent. I sempre tenen la “Brunete mediàtica” que els dóna suport. 

————————————————————————————-

 LA RESPOSTA a la pregunta del tema anterior. El president dels EUA que va demanar un “govern del poble fet per el poble i per el poble”, va ser Abraham Lincoln.

————————————————————————————-

LA PREGUNTA del dia: Què va tractar de fer el president Richard M.Nixon, per tal de silenciar al diari “Washington Post” i evitar publicacions sobre el Watergate?

————————————————————————————-

EL LEMA del dia: “Cada cop que un home riu, afageix un parell de dies a la seva vida.” Curzio Malaparte.

—————————————————————————-

   A banda dels assumptes referents als impostos i de les millores, a càrrec dels contribuents, de les seves casas de Califòrnia i Florida, tots els altres actes imputats al president Nixon són de caràcter polític. Tot el complexe d’actes anomenats -per abreviar- Watergate, tenien un objectiu polític: establir les bases del poder personal, transformar el sistema nord-americà, sense modificar la Constitució, en un sistema en el qual l’abús de poder, per part de l’Executiu, fos cosa normal i acceptada. El governador Mandel, de l’Estat de Maryland, va dir: “L’arrogant exèrcit privat de corruptors té el seu origen en els despatxos de Wall Street, les agències de publicitat de Madison Avenue i Disneyland i les sales dels consells d’administració dels poders gegants industrials dels Estats Units.”L’ètica del govern es va transformar durant uns mesos terribles, en l’ètica dels consells d’administració, de les oficines d’espionatge industrial, dels rumors i xafarderies, dels suborns, del pillatge dels secrets del competidor, del poder suprem dels gerents…” Com ens va explicar Víctor Alba, periodista polític i professor de ciències polítiques de la Universitat nord-americana de Kent: “Fins i tot els congressistes s’han quedat sorpressos davant la maduresa política del públic. Ningú semblava creure allò que el president Lincoln va dir una vegada: “És possible enganyar a alguns tot el temps, és possible enganyar a tots per un temps, però no és possible enganyar a tots tot el temps.” Quan Nixon afirma que Watergate perjudica el país, que s’hauria d’acabar amb l’assumpte, quan els amics de Nixon i els seus col.laboradors acusen als periodistes de no tenir en compte els interessos nacionals perquè s’ocupen tant de Watergate quan el país necessita un president amb autoritat, la gent del carrer no fa cas. No deixar-se impressionar per la retòrica patriotera demostra un refinament polític que els mateixos polítics no van sospitar en el seu poble”. El maig de 1974, una enquesta Gallup va indicar que, per primera vegada desde que va començar la trama, més de la meitat dels nord-americans pensava que Nixon tenia que ser objecte “d’impeachment” (en el primer i segón capítol ja expliquem “l’impeachment”). El 51 per cent dels enquestats pensen que hi havien probes suficients per processar Nixon, i el 31 per cent, que no (la resta no sabia que fer). El 48 per cent deia que Nixon tenia que dimitir i el 37 per cent, que no. Heus aquí els actes polítics d’abús de poder i motiu de processament:——————————————————————-1.-Pla per a la col.locació de micròfons en les oficines del partit demòcrata a l’edifici Watergate. 2.- Destrucció de proves relacionades amb l’esmentat acte. 3.- Pagament de soborns i promeses de clemència als set acusats d’espiar en les oficines del partit demòcrata. 4.- Intent d’implicar a la CIA en l’encobriment d’aquesta acció. 5.- Decissió de cometre perjuri davant el jurat d’acusació i durant el judici. 6.- Participació d’alts funcionaris en l’encobriment. 7.- Acomiadament d’Archibald Cox, primer investigador especial de l’escàndal Watergate, desprès de l’incompliment dels compromisos establerts en el seu nomenament. 8.- Negativa inicial a facilitar les cintes magnetofòniques demanades per via judicial. 9.- Els 18 minuts i mig de silenci en la cinta del 20 de juliol del 1972. 10.- Possible frau criminal en relació al pagament d’impostos corresponents al període de 1970-73 per part de Nixon. 11.- Contractar al sabotejador professional Donald Segretti per esquitxar de bromes pesades la campanya electoral dels demòcrates i encobrir aquestes activitats. 12.- Activitats il.legals d’espionatge per part del Comitè per a la reelecció del president Nixon. 13.- La creació de la “brigada de fontaners” de la Casa Blanca i la seva entrada a l’oficina del metge Lewis Fielding, psiquiatra de Daniel Ellsberg. 14.- Oferiment d’un alt càrrec al jutge responsable del judici d’Ellsberg, acusat de fer-se i entregar al “New York Times” els anomenats “documents del Pentàgon”. 15.- Acceptar contribucions electorals a canvi d’anomenar llocs d’embaixador. 16.- Acceptar contribucions dels productors lleters a canvi de reduir les quotes d’importació i augmentar el preu de la llet. 17.- Commutació de sentències a aquells presoners que van donar suport per a la reelecció de Nixon. 18.- Utilitzar les oficines de recaptació per amenaçar als “enemics” de la Casa Blanca i recompensar als amics. 19.- Permetre la fusió de vàries corporacions a canvi de contribucions electorals. 20.- Utilització del Departament de Justícia per apagar les crítiques dels mitjans de comunicació. 21.- Retirada del càrrec elevat contra la ITT de violar la llei “antitrust” a canvi d’una important ajuda econòmica a la convenció nacional republicana del 1972. 22.- Petició i recepció d’una aportació de 200.000 dòlars al financer fugitiu Robert Vesco. Davant d’aquesta enorme, miserable i roïna corrupció, el president dels EUA, Richard M. Nixon, va tenir que presentar la dimissió obligat per la justa, acertada, correcta i necessària pressió del poble nord-americà. El poble es té que defensar quan es objecte de mofa i escarni. No hi han llibertats assegurades si la gent – la premsa, els polítics, els electors- no romanen sempre vigilants i que cap democràcia està assegurada contra l’assetjament dels qui volen menysprear-la i retallar-la. No hi ha cap dubte que, a les nacions d’Espanya, el poble té que reaccionar contra tot el que està passant a la Comunitat valenciana. El poble valencià no pot acceptar ni permetre, de cap manera, aquestes actituds, declaracions, paraules i fets. Tot això és un greu menyspreu al Regne d’Espanya, a la democràcia i a la política com a servei al poble. Som la vergonya d’Europa. Que el Congrés -Parlament i Senat- anomenin immediatament, per elecció, una comissió parlamentària perquè, amb col.laboració amb la justícia, vagin cap a una actuació valenta, justa i eficaç contra tot el que veiem -astorats- està passant a la Generalitat valenciana i a tot el que pugui succeir, en el futur, en aquesta o altres Comunitats Autònomes i nacions d’Espanya.

—————————————————————————-

   NOTA.- El proper capítol serà el darrer dels dedicats al Watergate. En ell parlarem d’un fet esgarrifós, descobert posteriorment al Watergate. Documents desclassificats, principalment, de l’assassinat del president John F. Kennedy, ho han revelat.

—————————————————————————-

   RESPOSTA a la pregunta del capítol anterior: El president dels EUA elegit l’any 1932 i reelegit els anys 1936, 1940, i 1944, va ser Franklin Delano Roosevelt.

—————————————————————————-

   PREGUNTA del dia.-Quin president dels EUA va dir aquella frase,i en la qual demanava “el govern del poble fet per el poble i per el poble”?

—————————————————————————-

   EL LEMA del dia: “Una dictadura és un règim en què la gent recita en lloc de pensar”. Ignazio Silone.

—————————————————————————- 

  El mateix cap de la minoria republicana al Senat dels EUA, Hugh Scott, defensor acèrrim de Nixon,va declarar que les transcripcions de les cintes indicaven “accions roïnes,repugnants,immorals”.Els fets eren tant grossos que, fins i tot, Billy Graham, el teatral evangelista que Nixon convidava en els seus esmorzars de pregària a la Casa Blanca i que tant elogiava Nixon, va declarar que” li semblava que el president havia comès molts errors i que resaria per ell”. La Casa Blanca va fer precedir a la transcripció de les cintes un resum de les mateixes, confiant que es llegiria aquest i no pas aquelles, tant enfarfegades. En aquest resum es va deixar de banda tota referència a les frases que incriminen al president. No va servir de res. La gent va quedar fastiguejada. No només per el llenguatge vulgar, groller, brutal blasfemador i amb qualificatius obscens no només contra els seus adversaris, sinó als seus amics i defensors. És un llenguatge violent que no es veu a les transcripcions de les cintes perquè, amb freqüència, hi apareix aquesta indicació: “Interjecció suprimida”. Durant la campanya presidencial del 1960, Nixon deia a la gent:”El president és el model dels nens i dels joves”. I ara és Nixon qui “embruta la Casa Blanca”, el comentari que més s’escoltava pel carrer.———A títol d’exemple vegin el que Nixon diu en una de les cintes, a John Dean i Harry Haldeman, assistents del president, reunits en el despatx oval on havien treballat Lincoln, Wilson, Roosevelt, Truman, Eisenhower i Kennedy: “No creuen que tenen que ocupar-se ben aviat de la situació financera de Hunt? Crec que cal apretar el tap a l’empolla, que no hi ha un altre remei…De moment, no hi ha més remei que deixar anar els 120.000 dòlars o el que sigui…” Nixon es referia a la petició de Hunt -cap del grup d’ex-agents de la CIA que van entrar a l’edifici Watergate, de Washington per espiar a les oficines del partit demòcrata- de diner com a preu del seu silenci. Així, el president estava disposat a pagar xantatge perquè no es sapigués que la Casa Blanca va encobrir a uns delinqüents i que els hi va donar ordres per els seus delictes…Un moment més tard Nixon afirma que pot trovar no 120.000 dòlars, sinò un milió, si és precís… Dotze hores més tard d’aquesta conversa, Hunt va rebre part del diner que demanava, 75.000 dòlars. El mateix dia, Nixon diu als seus assistents que és fàcil cometre perjuri davant un gran jurat:”Poden dir que no recorden o que ho van oblidar”… I els diu que el perjuri “és molt difícil de provar”. La secció 4 del títol 18 del Còdi Penal federal diu:”Qui, tinguent coneixement d’haver-se comès un delicte, ho amaga i no informa del mateix tant aviat com pugui a un jutge o a una altra persona amb autoritat civil o militar, serà penalitzat amb una multa -en aquells anys- de no més de 500 dòlars o empresonat per no més de tres anys, o ambdues coses.”

   A Espanya, el país més corrupte d’Europa, passa tot el contrari. Aquí, polítics imputats en casos de corrupció ni dimiteixen. Fins i tot, els caps del partit callen i la premsa -alguna premsa- és incapaç de fer-los plegar. S’en foten dels ciutadans, de la democràcia i de la Constitució. I n’hi han alguns que porten l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. Tot això només pot passar als països que parlen espanyol. Per culpa de la corrupció, consentida i tolerada, Espanya es trova a la cua d’Europa. Qué és pot esperar d’un país en el que un treballador -ésser humà- perd un braç en una màquina en la qual treballa i li foten el bras a les escombraries? Serà possible que hi hagi gent que s’en foti d’aquesta manera de la justícia i de la dignitat de la persona humana?

————————————————————————————-

   Nota.- En aquest capítol haviem d’explicar els 22 actes polítics del Watergate,motiu de processament del president Richard M. Nixon. Uns documents recentment desclassificats del Watergate, han revelat les terribles actuacions d’alguns personatges contractats per la Casa Blanca. Per aquest motiu, en el proper capítol, parlarem dels 22 actes polítics motiu de processament, i en el darrer capítol explicarem aquests fets que posen de manifest la criminalitat dels seus autors.

————————————————————————————-

   Resposta a la pregunta del capítol anterior.- Un grup de representants radicals i “super” patriotes dubtaven de com el president Lincoln portava la guerra civil. Varen formar un comitè mixte -de la Cambra i del Senat- per a vigilar el desenvolupament de la guerra. Es va dir que la muller de Lincoln donava suport als sudistes rebels. Lincoln s’en va assabantar i va comparèixer de manera voluntària davant del Comitè,va explicar la conducta de la seva esposa i no es va a tornar a parlar de l’assumpte. Lincoln mai es va negar a fer entrega de documents a aquest comitè, mai va al.legar el privilegi executiu ni va dir que allò era una amenaça per el prestigi o poder de la Presidència. Tot al contrari,  avui trovem al president Lincoln més gran per posar per damunt del seu interès personal i la seva vanitat, l’interès del sistema polític que li va tocar presidir.

————————————————————————————-

La pregunta del dia: Quin president dels EUA va ser reelegit els anys 1936, 1940 i 1944?

————————————————————————————-

   El lema del dia: “Tot el que s’ignora es menysprea” . Antonio Machado

————————————————————————————-

   En el cas del Watergate i per part del “The Washington Post”, no va existir el “ja ho mirarem demà”. Els periodistes Robert Woodward i Carl Bernstein no es van conformar amb les versions oficials i seguien investigant. “The Washington Post” va publicar la primera d’una sèrie d’informacions sobre Watergate que no deixaven conciliar el son a l’equip del voltant de Nixon. Entre les persones contractades per la Casa Blanca hi figuraven nombrosos ex-agents de la CIA. Aquest primer reportatge afirmava que l’FBI havia arribat a la conclusió de que el cas Watergate formava part d’un vast pla d’espionatge i sabotatge polítics posats a la pràctica per elements de la Casa Blanca. En dies successius van aparèixer reportatges sobre contractes de persones i pagaments per activitats d’espionatge polític.——————————En el sistema polític nord-americà, a més a més de la justícia, existeix una altra institució que té poders per investigar: el Congrés. Així, el Senat, degut als constants entrebancs que la Casa Blanca posava al gran jurat federal que investigava el cas, va votar l’establiment d’un comitè especial de set membres -quatre demòcrates i tres republicans- amb poders per citar i emplaçar. Aquesta vegada, a diferència del que va passar en l’assassinat del president Kennedy, el Congrés si va votar per a la formació d’un comitè d’investigació.——————————————————————-Mentrestant, a les revelacions de cada dia del “The Washington Post”, s’hi van afegir les del prestigiós semanari “TIME” i el “The New York Times”, és a dir, més d’un centenar de reportatges, cadascún dels quals aportava un petit fet que, com a peça de trencacoscles, contribuia a formar una imatge d’allò que la Casa Blanca havia fet i es proposava fer. Les coses es van començar a accelerar quan el Comitè del Senat va demanar a la Casa Blanca, les cintes en les quals Nixon gravava les seves converses. Algunes veritablement grolleres i insultants. En aquell moment la batalla va ser terrible. La lluita va durar setmanes. Finalment, la Casa Blanca les va entregar. Però, desprès, va venir la gran sorpresa; allò extraordinàri i increible.Faltaven cintes i moltes van ser alterades. El Comitè del Congrés va votar -34 a 4- per donar a la Casa Blanca cinc dies més per entregar les cintes demanades. Nixon “el mentider” -així l’anomenaven quan feia les campanyes senatorials- va intentar la seva darrera maniobra per enganyar al poble nord-americà, aparèixer a la televisió i anunciar l’entrega al Comitè de la Cambra 1300 pàgines de transcripcions, “editades”, de les conversacions sobre Watergate contingudes a les cintes. Els congresistes declaren que varen demanar les cintes i que les transcripcions no són suficients, doncs no hi ha el to de veu, que en molts casos pot alterar el sentit d’una frase. El Comitè de la Cambra rebutja les transcripcions i envia una carta al president Nixon tot manifestant que no ha complert l’ordre del Comitè i que han trobat discrepàncies entre les transcripcions i algunes de les cintes. La premsa publica les 1300 pàgines de transcripcions que, molts ciutadans nord-americans devoren llegint mentre senten vergonya per haber facilitat a un dèspota l’accés a la Casa Blanca.——————–Finalment, el Comitè Judicial de la Cambra i davant els 22 actes polítics motiu de processament, varen decidir iniciar els tràmits per demanar “l’impeachment”, és a dir, un mecanisme de processament exclussiu perquè el president no romani per damunt de la justícia. “L’impeachment” només existeix en el dret constitucional dels EUA. Així, Richard M.Nixon, un exemple clar d’abús de poder, és obligat a presentar la dimissió abans de ser destituït. El poble nord-americà el va expulsar de la Casa Blanca. A Espanya, el país amb més corrupció d’Europa, alguns polítics haurien d’aprendre la lliçó. Polítics imputats i més que imputats que ja haurien d’haber dimitit. Polítics que s’en foten del poble i de la democràcia , aquest poble que hauria d’exigir la seva sortida immediata del poder. Si es pensen que, perquè han tret bons resultats a les darreres eleccions europees queden lliures de culpa i de càstig, és un gran error. Ells són els culpables de que Espanya -nació de nacions- porti mig segle d’endarrariment respecte Europa. Aquesta miserable corrupció espanyola.————

—————————————————————————-

—Nota.- En un proper capítol detallarem els 22 actes de corrupció política del Watergate, motiu de processament, i comessos per el president Nixon i la Casa Blanca.———————————————————————————-

—Resposta a la pregunta del capítol anterior: Els tres mecanismes que són la base mateixa de la Constitució dels EUA: les eleccions, la separació de poders i el federalisme.————————————————————————————–

—La pregunta del dia: Per quin motiu la Cambra i el Senat dels EUA van formar un comitè mixte per analitzar certes sospites sobre el president Lincoln, durant la Guerra Civil nord-americana?———————————————————————————————————————————————–

—El lema del dia: “La ignorància és l’arrel de la falta de llibertat.”———————-

     (Federico Mayor Zaragoza).

   Escoltin, els diré tot el que va passar. “The New York Times” i el seu redactor en cap, Robert Phelps, van veure la terrible tormenta que s’els venia al damunt i, en principi, varen optar per el : “ja ho mirarem demà.” Exactament el mateix que varen fer 9 anys abans -Novembre del 1963- quan un grup de militars del Pentàgon; la CIA -principalment agents cubans-; part de la policia de Dallas i un grup poderós de la màfia, va dur a terme un covard i miserable cop d’estat contra el Govern del president John F. Kennedy, abans de que fos reelegit per un segón mandat. I per això el van executar amb traïdoria a la plaça Dealey, de Dallas davant de milers de persones. Tot, obviament, amb el silenci còmplice de l’FBI que, cinc dies abans de l’assassinat, l’oficina de l’FBI de Nova Orleans va rebre un télex avisant que es preparava un atemptat contra el president durant el cap de setmana a Dallas. L’FBI no va transmetre aquest avís al Servei Secret ni a cap altra autoritat. Poc desprès de l’assassinat, el missatge de télex va desaparèixer de l’arxiu de l’oficina de l’FBI de Nova Orleans.————————-   Davant la gravetat dels aconteixements,el Congrés va iniciar els tràmits per a la formació, per elecció, d’una comissió investigadora i judicial per tal de trobar els culpables del cop d’estat i del complot per assessinar el president Kennedy. Davant els nombrosos testimonis de l’assassinat així com les filmacions i fotografies realitzades i les proves que dia darrera dia s’anaven acumulant els congressistes, en qüestió de 48 hores i segons les dades aportades per les periòdiques desclassificacions de documents, haguessin començat a descobrir la trama criminal. Però va ser el succesor -a trets de fusell- de Kennedy, el vicepresident Lyndon B. Johnson, conegut com el “senador del Pentàgon” degut a la seva complaença amb els militars -tres mesos desprès de l’assassinat de Kennedy va incomplir les ordres de sortida progressiva dels efectius militars dels EUA a Vietnam, donades pel seu antecessor -va iniciar la gran escalada d’una de les guerres més cruels de la humanitat i que va costar la vida a 3 milions de vietnamites i 50 mil nord-americans. En el seu lloc, Johnson, va anomenar a dit als membres de la Comissió Warren en la qual hi figurava l’anterior director de la CIA, Allen Dulles, a qui Kennedy havia fet plegar. La Comissió Warren no es va constituir per a descobrir els culpables de l’assassinat del president Kennedy i del cop d’Estat, sinó, per el seu miserable encobriment. El Congrés i la gran premsa dels EUA varen fer com l’estruç, amagar el cap sota l’ala. Callar. El concepte sagrat de justícia i de servidors de la veritat va romandre, en aquells moments, arraconat a les runes de la història. I ha estat, precisament, la història i honestos investigadors que estimen la seva gran nació, els qui han explicat i portat davant la justícia a culpables d’aquells horripilants fets i han fet sortir a la llum pública els seus noms i cognoms, la majoria d’ells ja desapareguts i molts en circumstàncies terribles.–

   (En un proper capítol parlarem sobre “The Washington Post” no es deixa espantar”)——–

—————————————————————————-

   El lema del dia: “Aprimar-se és fàcil:només s’ha de tenir gana de les coses que no agraden.”  Jane Russell.

—————————————————————————-

     La pregunta del dia: “Quins són el tres mecanismes que representen la base mateixa de la Constitució dels EUA?

—————————————————————————-     

   Sense un públic ben informat, la democràcia no pot funcionar

   <<Per cert, ara seria un bon moment per tornar a emetre la peli>> escriu la meva companya dels BLOGS, Gemma Busquets, en el seu recent article “L’exclusiva del segle”, tot referint-se al film “Tots els homes del president”. Bé, sempre seria un bon moment d’emetre aquest film en el país més corrupte d’Europa. Tot el que està passant a Madrid, València i en altres llocs d’Espanya, així com lo succeït a les Balears, insulta als ciutadans de les nacions d’Espanya, a la democràcia i a la política com a vocació digna de servei al poble. Aquest poble que hauria d’exigir la dimissió immediata de tots els imputats per la justícia, en els casos flagrants de corrupció política. Els hi hauria de caure la cara de vergonya. I encara corrent aixecant els braços i cridant en reunions electorals burlant-se dels ciutadans. La Gemma Busquets, referint-se al Watergate i als primers indicis de corrupció política per part de l’Administració Nixon, explica com:“En el seu últim dia en el “The New York Times”, un dia d’agost del 1972, abans d’anar estudiar dret a Yale, el reporter Robert Smith va dinar amb el cap en funcions de l’FBI, Patrick Gray, mort el 2005, que el va posar sobre la pista. Smith va explicar-ho al redactor en cap, Robert Phelps que va prendre notes i les va guardar en un calaix. Smith s’en va anar a Yale i Phelps, a Alaska, de vacances, un mes. Durant més de trenta anys, Smith va callar fins que va saber que Phelps recollia la història de com va perdre l’exclusiva del segle en les seves memòries. Phelps, de 89 anys, assumeix tota la responsabilitat i no recorda què va passar amb les pistes i on van anar a parar les notes i les gravacions. <<No ho sé perquè no ho vam fer, és un misteri per a mi, em falla la memòria>>, diu el  veterà periodista“.

   Els que si ho recorden bé i en el seu dia no varen perdre la memòria, són els del “The Washington Post” que saben que la premsa, per els ciutadans nord-americans, té que ser la servidora de la veritat. Víctor Alba, periodista polític i que va ser professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent, ens ho explica d’aquesta manera: <<la premsa, per el nordamericà, té que ser la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i esceptimisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots els periòdics han respost a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir la veritat no consisteix només en que tot el que s’imprimeix és cert, sinó en que allò que succeix d’important s’imprimeixi, per molt que molesti a uns o altres. Dir la veritat, per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure”. (En el proper capítol parlarem de Watergate: La continuació del cop d’estat contra el president Kennedy).

————————————————————————————-

El lema del dia: “Què és la riquesa? Res si no es gasta, res si es malgasta”. Guy André Breton

————————————————————————————-

La pregunta del dia: Un ex-president del Govern espanyol, és a dir, un ciutadà com tots els altres, consideren que si vol escorta se la té que pagar de la seva pròpia butxaca?

————————————————————————————-

 “Així, compatriotes meus, ciutadans del món, no pregunteu allò que la Terra pot fer per vosaltres, digueu més bé allò que vosaltres podeu fer per salvar la Terra”. J.F.Kennedy/Greenpeace (extracte del discurs del curtmetratge Greenpeace Energy Revolution).

      Assassinat fa 45 anys per un complot polític i militar, el president dels EUA, John F. Kennedy, ha estat “fitxat” -millor dit, ho ha estat la seva imatge, les seves paraules i el seu coratge polític- per l’organització Greenpeace i l’agència AKQA Amsterdam. Concretament, en un curtmetratge en què es veu el president més recordat i estimat pel poble nord-americà convertit en el nou portaveu de la lluita contra el canvi climàtic i a favor d’una revolució energètica. El curtmetratge forma part del projecte Greenpeace Energy Revolution, en què han treballat científics de tot el món per demostrar la viabilitat d’un model econòmic i social basat en les energies renovables.

   La nova tècnica audiovisual que permet alterar imatges filmades ha convertit el cèlebre discurs Ich bin ein Berliner, que JFK va pronunciar el 26 de juny del 1963 a la Rudolph Wilde Platz, de Berlin, en una denúncia impactant sobre els terribles efectes del canvi climàtic, que ja ha començat a castigar milers d’éssers humans arreu de la Terra.

   Una catàstrofe que, si no s’hi posa remei, serà molt pitjor en el futur: les temperatures augmentaran entre 1,5 i 2,5 graus, pujarà el nivell del mar i es preveu que el 30% de les espècies desapareixerà. Hi ha un alt nivell de certesa que el canvi climàtic afecta ja molts sistemes naturals, en tots els continents i en alguns oceans. Segons cinc anys d’estudis i investigacions de gairebé uns mil científics sobre l’escalfament global, i segons la revisió i l’anàlisi que n’han fet més de 400 científics de 190 països, aquest escalfament ja està causant un gran impacte sobre la naturalesa així com visibles repercussions en les societats humanes. S’afirma que produirà més mals i que serà més ràpid del que fins ara es creia. Ecosistemes com els corals, els pols, la tundra, els boscos boreals o les muntanyes i les regions mediterrànies es veuràn afectats, així com els oceans, els ecosistemes marins en general i els recursos pesquers.

   Efectes devastadors

   Les regions més colpejades seran l’Àrtic, l’Àfrica Subsahariana, les illes més petites i els grans deltes d’Àsia, la qual cosa vol dir que les societats més pobres en seran les principals víctimes. De la mateixa manera, es calcula que la sequera i el desglaç deixaran sense aigua dolça més de 1.000 milions de persones -50 milions de les quals en les conques del sud i de l’est i del centre d’Europa-!!!, mentre que centenars de milions d’humans ja estan comdemnats a patir inundacions per l’augment del nivell del mar.

   Així mateix, el canvi climàtic podria ocasionar una caiguda important dels cultius a l’Àfrica, una reducció de les glaceres a l’Himàlaia i fortes onades de calor a Europa i a l’Amèrica del Nord. L’organització internacional WWF-Adena, que ha participat en la realització de l’informe de les Nacions Unides adverteix que “les conseqüències del canvi climàtic i l’elevació del nivell del mar són, per exemple, que deu milions de persones visquin ja a menys d’un metre de l’aigua i que importants masses de la població pateixin fam”.

   La tècnica ha fet possible que sigui el president Kennedy qui, pronunciant unes paraules que ell ja acostumava a fer servir en els seus discursos, ens transmeti el missatge ecologista de Greenpeace:

   “Quan l’home va caminar per primera vegada sobre la lluna, això va definir a una generació. En el despertar d’aquest nou mil.lenni, ens enfrontem a un repte major. El canvi climàtic amenaça la nostra existència. Quins desastres llunyans convenceran els líders mundials que la tecnologia existent i l’energia renovable ofereixen la darrera esperança que ens queda per un futur sostenible? Les paraules buides i els propòsits dèbils han fracassat. És el moment d’una revolució energètica. Mirarem als ulls dels nostres fills i els direm que vàrem tenir l’oportunitat però ens va faltar el valor? Mirarem als ulls dels nostres fills i els direm que vàrem tenir la tecnologia, però ens va faltar la visió? O mirarem als ulls dels nostres fills i els direm que vàrem plantar cara al nostre repte i lluitar per una revolució energètica?”

   Les imatges corresponen al discurs que JFK va pronunciar a Berlin, amb la Guerra Freda a punt d’esclatar.El sentit del discurs original del president Kennedy té poc a veure amb aquest objectiu. Les imatges procedeixen del discurs “Ich bin ein Berliner”, que va pronunciar durant una visita a Berlín l’any 1963, a punt d’explotar una tercera guerra mundial degut a la Guerra Freda. Amb aquesta proclama JFK feia patent el suport dels EUA a l’Alemanya Occidental desprès de la construcció del Mur de Berlín. Heus aquí -dirigit als lectors més joves que no han conegut la presidència de Kennedy- unes paraules del seu discurs autèntic.

   Contra el Mur de Berlín i contra els murs que encara romanen en el món

   “…la llibertat té moltes dificultats i la democràcia no és perfecta, però mai hem tingut que aixecar una muralla per impedir que els nostres pobles fugin de nosaltres. Vull dir, en nom dels meus compatriotes que viuen a moltes milles de distància a l’altre costat de l’Atlàntic i que romanen molt allunyats de vostès, que es senten orgullosos d’haber compartit amb vostès, fins i tot des de la distància, la història dels últims divuit anys. No conec cap ciutat gran o petita, que hagi estat assetjada durant divuit anys i que encara batega amb la vitalitat i la força, amb l’esperança i determinació de Berlín occidental. Car la muralla és la demostració més viscuda i evident dels fracassos del sistema comunista, cosa que tot-hom conéix abastament, a nosaltres no ens complau, perquè és una ofensa no només contra la Història, sinó contra la Humanitat, separant famílies, dividint a marits i mullers, germans i germanes, i separant a la gent que desitja conviure units. La llibertat és indivisible, i quan un home és esclavitzat, els altres homes no es poden sentir lliures…” 

————————————————————————————-

El lema del dia: “La literatura és l’art d’escriure allò que serà rellegit;el periodisme,el que serà fullejat un cop.” Cyril Connolly.

   Els responsables del Partit Popular a Catalunya han demanat a CiU i PSC, que deixin d’excluir a aquest a partit conservador dels assumptes polítics i pactes per a governar la nació catalana. Bé, des del moment que el PPC té representació en el Parlament de Catalunya, no veix que pateixi exclusió. La senyora Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del Partit Popular a Catalunya, ha dit que “prenguin nota del pacte de govern entre el PP i PSE en el País Basc i posin fi al discurs d’exclusió que han practicat en els últims anys contra el PPC”. En el cas de Catalunya i a diferència d’Euskadi, el PSC no té res a veure amb el PSOE. Tot i les seves afinitats i relacions de govern el PSC té els seus propis estatuts i és un partit totalment independent del PSOE. Si fos el cas, podrien rompre relacions -ja sigui amb els dirigents actuals o amb altres- davant qualsevol perjudici contumaç contra la nació catalana. Per l’altre costat les coses serien molt diferents a Euskadi si els 100.000 ciutadans que varen votar en blanc, haguéssin pogut votar als seus representants polítics. La representant del PPC insisteix quan afirma que “s’ha de pactar sempre amb qualsevol representant democràtic dels ciutadans. No es pot excloure mai ningú”.

   Aquesta “exclusió” de que parlen els representants del PPC i a qualsevol significat que li vulguin donar, és aliena a la nació catalana. El poble de Catalunya i la Generalitat com a màxima representació política i d’autogovern, han demostrat al llarg de la història el seu tarannà respectuós de profunda estimació per la llibertat, la democràcia i la tolerància. Esclafades tantes vegades per les dictadures del violent i intolerant nacionalisme espanyol. No és pas de practicar cap exclusió de que es pugui acusar a Catalunya i als seus governs quan, en aquests moments, el president de la Generalitat és un ciutadà nascut a Andalusia i català perquè viu i treballa a Catalunya. No es pot acusar d’exclusió a un Govern de la Generalitat format per tres formacions polítiques. Un govern de coalició és un valor representatiu de les grans nacions democràtiques. Catalunya ho és. No es pot acusar d’exclusió a un país que ha donat acolliment a milions d’emigrants procedents d’Espanya i del món i que té com a tasca prioritària la seva integració. Com es pot acusar d’exclusivista a un país en el que el president de la Generalitat és emigrant? Catalunya no és país d’exclusions.

   Escoltin, parlem clar, l’exclusió se la pot fer un mateix. I aquest és el cas del Partit Popular a Catalunya que s’ha deixat marcar el rumb per el PP de Madrid. Un rumb, com veiem, que no porta a cap lloc. El PPC es va excloure ell mateix quan consentí i consenteix les campanyes contra Catalunya i la seva autonomia: recollida de signatures contra l’Estatut -inoblidable la imatge televisiva d’aquella dona, en terres castellanes, que quan el periodista li pregunta per el que signava, ella contestà “para ir contra Catalunya”-. Algú de la taula va intentar arranjar-ho, però, el mal ja estava fet. Les manifestacions, boicots contra productes catalans, els atacs constants contra l’Estatut fins a llançar-lo al Tribunal Constitucional, desprès de la seva aprovació per el Parlament de Catalunya -sota revisió del Consell Consultiu-, per el Congrés espanyol, ratificat per el rei i refrendat per el poble català. També van instigar a set autonomies espanyoles a llançar l’Estatut de Catalunya al TC. Fet més propi d’una dictadura bananera que no pas d’un país europeu. No hi pot haber-hi més gran despreci cap a els ciutadans de Catalunya i a una Llei Orgànica de la qual emanen les bases per a l’autogovern. La persecució contra la llengua catalana mitjançant torpedinar constantment el model d’immersió linguística que ja en el seu dia va rebre l’aval del Tribunal Constitucional i que ha estat elogiat i posat com exemple per part del Parlament Europeu. Sempre contra el Govern de Catalunya -sigui quin sigui- i contra les aspiracions del poble català. No entenen res. Mai ho han volgut entendre.

   Mirin, els agradi o no, el PP té que acceptar que Espanya és una nació de nacions. Si el nacionalisme espanyol -autoritàri, intolerant i, fins i tot, violent- hagués volgut entendre i acceptar, des de bon principi, aquesta premisa tant important, els ciutadans d’Espanya i de Catalunya s’haguéssin evitat molts disgusts, penes i tragèdies. Pensin que portem més de mig segle d’endarreriment respecte a Europa. La presidenta dels populars catalans ha dit, també, que: “el PP té que ser determinant en un futur ejecutiu a Catalunya” i ha demanat a CiU que abandoni el missatge “d’independència i autodeterminació i que s’acosti a la centralitat”. Que el PP pugui ser determinant només ho pot decidir el poble català i, avui per avui, es veu molt difícil. Aquesta “independència i autodeterminació” forma part dels arrels del catalanisme de tota la vida, però, és l’intolerant i poc democràtic nacionalisme espanyol; la constant espoliació econòmica de Catalunya; el despreci rebut per part d’Espanya i el constant martelleig de partits polítics com el PP -centralistes radicals i oposats acèrrims a les autonomies i, per damunt de tot, de la catalana que no vol rebre “gat per llebre”-, lo que provoca que aquest anhel d’independència i autodeterminació sigui cada cop més fort. Espanya -no em cansaré de repertir-ho- és una nació de nacions i l’actual Estat de les autonomies és un engany i una quimera. La Generalitat de Catalunya i el poble català ho saben i és, precisament, la seva lluita, fermesa i coratge polític en la defensa d’una autonomia veritable i forta el que exaspera al Partit Popular, fervent partidari de l’antigalla de les “regiones” franquistes que no tenen res a veure amb la nació catalana. Vagin, d’una vegada, cap a un Estat federal europeu, modern, fort, progressista i més democràtic. El model d’Estat espanyol actual és com un vaixell de la Guerra de Cuba que fa aigua pels quatre costats. Catalunya vol anar -malgrat les contínues encamellades del nacionalisme espanyol- cap a un altre rumb de progrés social i econòmic i en el que convida a Espanya a viatjar junts, amb tota llibertat. La ceguesa i obstinació arcaica del PP i partits afins, fa que no veigin els arbres ni el bosc. Potser per allò de que n’han arrasat tants milers per omplir de totxanes les “regiones” governades per ells.

   Com ha dit recentment el senyor Aleix Vidal-Quadras, “les arrels doctrinals i conceptuals populars són totalment incompatibles amb el nacionalisme d’identitat”. Doncs, sí. Catalunya és una nació, és a dir, un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Així és Catalunya, i aquest llegat sagrat que hem rebut dels nostres avantpassats i per el qual, milers de catalans han donat la seva vida, ha sigut, és i serà sempre. Mal pesi al Partit Popular i, encara que l’infern es congeli.

————————————————————————————-

El lema del dia: “El gran enemic de la democràcia és la militarització del pensament polític”. Fernando Morán.

————————————————————————————-

     Els dec una explicació. El perquè de LA NOVA FRONTERA, dietari d’uns ideals possibles. La imatge de fons ho diu gairebé tot. Captada al despatx oval de la Casa Blanca l’agost del 1963, poc desprès de finalitzada la cèlebre marxa sobre Washington i a la que hi van prendre part més d’un quart de milió de persones, entre els seixanta mil blancs. “La més gran manifestació per la llibertat als EUA” digué Martin Luther King. Desfilaren des del monument a Washington fins al monument a Lincoln. El president Kennedy va rebre al reverend King a qui s’els veu envoltats dels líders dels drets civils. Aquella “Nova Frontera” de valor moral i coratge polític que va obrir la porta a l’esperança de canvi cap a uns ideals possibles. Com els que, amb veu forta, va demanar Martin Luther King: “Tinc un somni que un dia, dels rojos pujols de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics posseïdors d’esclaus podran seure l’un al costat de l’altre a la taula de germanor. Tinc un somni que un dia, fins i tot a l’Estat de Mississipí, un Estat que s’ esllangueix a l’escalf de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.

     <<Tinc un somni que els meus fills un dia podran viure en una nació on hom no serà jutjat pel color de la seva pell sinó segons el seu caràcter. Tinc un somni…tinc un somni que un dia a Alabama, amb els seus racistes, amb un governador dels llavis del qual surten paraules com “intervenció” i “anul.lació” de la integració racial”…que un dia a Alabama nens i nenes negres estrenyin les mans de nens i nenes blancs com a germans i germanes. Tinc un somni…tinc un somni que un dia s’aixequi la vall i cada turó i cada muntanya s’abaixin. Els llocs aspres seran aplanats i els llocs desnivellats seran rectificats…”

     I les dures paraules del president Kennedy, juny del 1963, en un discurs televisat a tota la nació:“Han transcorregut cent anys des que el president Lincoln alliberà als esclaus, i, malgrat això, els seus descendents, néts i bisnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat de les lligadures de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i econòmica, i aquesta nació, amb totes les seves esperançes i banalitats, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadas siguin lliures…

     <<Prediquem la llibertat a tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i estimem la llibertat aquí a casa nostra; però, serem capaços de dir al món o dir-ho entre nosaltres que aquesta és una terra d’homes lliures menys per els negres?, serem capaços de dir al món que els negres són ciutadans de segona classe?, podrem presumir de que aquí no tenim  sistemes de castes o classes, que no tenim “ghettos”, ni raça que domini amb relació als negres?        

     El president Kennedy, el fiscal general Robert Kennedy, el reverend Martin Luther King i tants i tants ciutadans dels EUA i del món, varen creure, lluitar i, fins i tot, donar la seva vida per aquests ideals possibles que avui veiem realitat quan un ciutada de color, Barach Obama, ha estat elegit president dels EUA. Ara, la porta, s’ha obert del tot. Per tot això, el nom d’aquest BLOC vol ser homenatge i record cap a aquestes persones. Però, també, la ferma creença cap a una nova frontera d’uns ideals possibles en els que Catalunya serà reconeguda i acceptada com a una gran nació en un Estat federal -dintre d’un règim de monarquia constitucional i parlamentària- amb un concert econòmic propi que faci possible una Catalunya forta, justa, europea i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus ciutadans i l’idioma català sigui respectat, estimat i parlat.                                                      

————————————————————————————-

EL LEMA DEL DIA:“El millor remei contra la tristesa és aprendre alguna cosa”. M.H.WHITE.