ℑ   <<Una guerra, avui o demà, si ens portés directament a l’ocupació de les armes nuclears, seria una guerra molt diferent de totes les altres que registra la Història. Un intercanvi nuclear a gran escala que durés uns seixanta minuts, o menys emprant les armes que avui dia existeixen, podria escombrar de la superfície de la Terra més de tres-cents milions de nord-americans, europeus i russos, així com un crescut nombre d’éssers humans que habiten a altres regions d’aquest planeta. I els supervivents, tal com va advertir el senyor Khrusxev als xinesos comunistes, «els supervivents envejaran els morts». Doncs heretarien un món tan devastat per les explosions, el foc i el verí, que avui dia ni tan sols som capaços de concebre tot el seu horror. Així doncs, procurem allunyar el món d’aquesta guerra. Aprofitem al màxim aquesta i les altres oportunitats per reduir la tensió, per disminuir aquesta tremenda carrera d’armes nuclears tan perillosa, i fem tot el que està de part nostra per evitar que el món sencer mori>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

<<Aleshores, el nombre de nens i futurs fills d’aquests nens amb càncer als ossos, amb leucèmia a la sang o amb verí als pulmons, podria semblar petit en comparació dels perills naturals que aguaiten a la salut. Però aquest no és un risc natural per a la salut ni tampoc un tema estadístic. La pèrdua d’una vida humana o la deformació d’un nadó nounat, d’un nadó que pugui néixer després que tots els presents ens haguem anat, ha de ser motiu de preocupació per a tots nosaltres. Els nostres fills i néts no poden ser simples estadístiques davant de les quals haguem de mostrar-nos totalment indiferents >>.

President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, DC, 26 de juliol de 1963.

<<So, the number of children and future children of these children with cancer in their bones, with leukemia in their blood or with poison in their lungs, could seem small compared to the natural dangers that threaten health. But this is not a natural health risk nor a statistical issue. The loss of a human life or the deformation of a newborn baby, a baby that may be born after all of us here are gone, should be a cause for concern for all of us. Our children and grandchildren cannot be simple statistics to which we must be totally indifferent.

President John F. Kennedy, Nationwide Televised Address, White House, Washington, D.C., July 26, 1963.

——————————————————————————–

LA FRASE

• “Quan es va constituir la Generalitat provisional tot Espanya va pensar que l’Estatut representava grans beneficis per a Catalunya i va iniciar-se una cursa esbojarrada d’ambició d’autogovern a la resta de països i regions de l’Estat”.

Swissinfo

Josep Tarradellas i Joan

Ex President de la Generalitat de Catalunya

President de la Generalitat de Catalunya a l’exili durant la dictadura franquista des de 1954 fins a la restauració de la Generalitat el 1980.

——————————————————————————–

JAZZ I VIOLÍ, CARRERA OBERTA

  ‘Eufòria’ per la bona música. No, a sempre amb els mateixos instruments, identiques cançons, els mateixos tons de bateries i els repetitius tons de veus. L’espectacle de sempre per aparèixer als platós de televisió i als mòbils. Música per a un dia, música perduda.

——————————————————————————–

⊗   En els temps civilitzats amb dictadors cruels, despietats i guerres terribles costa més volar en llibertat, si és un sol que ho vol fer, o pocs els que l’acompanyen. Però, si són milions resulta més fàcil travessar la barrera del so. La lliçó, veu, paraules i imatges dels que ho han fet, és un exemple que no morirà mai. No només per a les seves famílies, sinó per a tota la humanitat. Sabem qui són i els recordem.

   A ‘To kill a Mockingbird’, ‘Matar un rossinyol’, ‘Matar a un ruiseñor’, la senyora Harper Lee explica l’essència de la justícia i la llibertat, la dignitat de la persona humana i la pau. Considerat, sobretot, un cant a favor de la justícia i contra els prejudicis i el racisme. Tots els alumnes i estudiants l’haurien de llegir en català, castellà i anglès. I, per descomptat, veure la pel.lícula. Pares i mares! Aparqueu els mòbils infernals i mireu amb els vostres fills ‘Matar a un ruiseñor’. Llegiu el llibre. Mestres i professors! Feu el mateix.

   Llibre publicat l’any 1960 als Estats Units d’Amèrica mentre John F.Kennedy corria per tot el país en una interminable campanya electoral. Pel seu llibre, la senyora Lee va guanyar un ‘Premi Pulitzer’ i el director Robert Mulligan, en va fer una gran pel.lícula estrenada l’any 1962. Tres Oscar d’un total de 8 nominacions. També, totes les escoles dels EUA el van adoptar com a llibre principal de lectura considerat, sobretot, un cant a favor de la justícia i contra els prejudicis i el racisme.

Atticus, Tom i ‘Boo’ Radley

   Atticus Finch (Gregory Peck), el pare de família vidu que ha de donar exemple, abraçar i estimar als seus dos fills. Un gran advocat bo i just que, per petició del jutge, ha de defensar a un pare de família, negre, pobre, acusat de violació i que és innocent. Un advocat que defensa, fins a les últimes conseqüències, la justícia i la igualtat davant la llei. Com es podria matar un rossinyol, el cant més bell de la natura?

   Tom Robinson (Broch Peters), el negre bo, de cor generós, pare de família, disposat sempre a ajudar a tothom i vivint en un estat del sud dels EUA com el d’Alabama, tan difícil per a la vida dels negres. A Tom se l’acusa de la violació d’una noia blanca, però, és innocent. Com es podria matar un rossinyol, el cant més bell de la natura?

   Arthur ‘Boo’ Radley (Robert Duval), que viu amb el seu pare en una casa d’espant i tenebrosa. Són considerats els dolents del poble. Però, en realitat, ‘Boo’ Radley fa el bé i estima als fills de l’advocat Atticus. Els salva la vida. Com es podria matar  un rossinyol, el cant més bell de la natura?

Atticus Finch (Gregory Peck)

Arthur ‘Boo’ Radley (Robert Duval)

Tom Robinson (Brock Peters)

Com es podria matar un rossinyol, el cant més bell de la natura?

——————————————————————————–

∝   Les famílies treballadores o, sense feina, són les que ho han de patir i pagar. Els déus de la injustícia, encara manen? On és la justa economia provinent de la intel.ligència humana? Els habitants dels planetes cremats, apagats, morts, sense vida, no eren intel.ligents i compassius? No és per res , no. Només per constatar si amb fam, guerres i extermini de la Terra la vida humana pot continuar existint.

Cap a la cuneta

   I tot comença amb uns preus ofegadors que aparten a milers de famílies cap a la cuneta. Sí, extraterrestres, sigueu a la galàxia que sigueu, us ho expliquem. Mentre les grans corporacions bancàries, energètiques, alimentàries tripliquen els seus beneficis, multitud de famílies no poden retornar els crèdits hipotecaris i pagar els rebuts familiars, degut a la constant pujada dels tipus d’interès, ara el 4,5%. Economistes experimentats reflectien les seves opinions de que, ara, el tipus d’interès començarien a baixar, però, no. La fantasia la podem trobar als contes d’Andersen; no als bancs superiors i gens entranyables.

La senyora Lagarde ha dit que no

   La senyora Christine Lagarde, presidenta del mastodòntic Banc Central Europeu, ha dit que no, que ara no toca baixar els tipus d’interès i, així, deixa atemorides a milions de famílies treballadores. Famílies que no han estat elles les que han pujat els preus, sinó, uns altres que tripliquen els seus beneficis i deixen a les cunetes a milers dels seus conciutadans. Actuen com volen.

   No crec que la senyora Lagarde, amb uns emoluments de 428.000 Euros anuals, vagi en aquest mateix tren o, en un de rodalies. Més aviat circula en un tipus ‘l’Orient Express’, lluny de totes aquestes consideracions que tant fan patir a les desvalgudes economies familiars. Ja ho diem, Dickens.

——————————————————————————–

EL DEURE I LA GLÓRIA

QUINA CLASSE DE PAU DESITGEM?

¿QUE CLASE DE PAZ DESEAMOS?

WHAT KIND OF PEACE DO WE WANT?

<<En resum, tant els Estats Units i els seus aliats com la Unió Soviètica i els seus, tenim mutu i profund interès que arribi a regnar una autèntica pau i que s’aturi aquesta absurda carrera d’armaments. Un acord amb aquesta finalitat servirà tant als interessos soviètics com als nostres, i fins i tot les nacions més hostils han d’acceptar i mantenir les obligacions inherents als tractats, perquè això redundarà en benefici dels seus propis interessos.>>

 (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

<<In short, both the United States and its allies, as well as the Soviet Union and its allies, have a mutual and deep interest in seeing genuine peace reign and stopping this absurd arms race. An agreement to this end will serve both Soviet and our interests, and even the most hostile nations must accept and maintain the obligations inherent in the treaties, because it will be in their own interests.>>

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963).

——————————————————————————-

LA FRASE

“En un país on persisteixen tots els trets del colonialisme, on la multitud de la cultura respira i transpira amb porus europeus tant a les parts plàstiques com a la literatura, ha de ser així. Tot intent d’exaltació nacional és un procés de rebel·lia anticolonial i ha de disgustar les capes que tenaç i inconscientment preserven la dependència històrica.”

“En un país en que persisten todos los rasgos del colonialismo, en que la multitud de la cultura respira y transpira con poros europeos tanto en las partes plásticas como en la literatura, tiene que ser así. Todo intento de exaltación nacional es un proceso de rebeldía anticolonial y tiene que disgustar a las capas que tenaz e inconscientemente preservan la dependencia histórica.”

Pablo Neruda

Biografias y Vidas .com

——————————————————————————-

Þ   El senyor Carlos Cuerpo Caballero, de 43 anys, natural de Badajoz, és el nou ministre espanyol d’Economia, Comerç i Empresa. No forma part del grup dels que han estudiat a Harvard, però, ostenta títols destacats com Llicenciat en Economia per la Universitat d’Extremadura, Doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Madrid i màster per la ‘London School of Economics. També ha exercit càrrecs importants i avançats. En definitiva, està preparat per ser -gener de 2025-, Secretari d’Economia del Govern dels EUA. Nació formada per estats federals lliures i que també són Estat. Allà no existeix això de les autonomies del ‘café para todos’, per això mateix, els EUA són els primers del món. Els més avançats i treballadors. Els que compten amb més premis Nobel i sense aquesta immensitat devastadora dels denominats ‘ponts festius’,  vacances interminables i rècords en absentisme laboral.

   Carlos Cuerpo es mereix un premi per haver estat nomenat ministre d’Economia que, amb el sou puntual i dietes, ja el tindrà. I més premis si treballa més del que ha de treballar i fa les coses més ben fetes de les que li toca fer-les. Que la llum del seu despatx, a Madrid, sigui la darrere que s’apagui de tots els altres ministeris. És a dir, responsabilitat ministerial i cap a l’economia. I deixi que Catalunya treballi amb llibertat! No tot és Madrid!

L’espoli fiscal, ofec econòmic i social de Catalunya 

   L’ enorme xifra de 22.000 mil milions d’Euros -un 9% del PIB català- que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana, i no tenen retorn per part de l’Estat espanyol. Catalunya aporta un escreix de recursos impositius a l’Estat espanyol (diferència entre el que Catalunya aporta amb impostos i el que rep en forma de serveis i infraestructures). Ho sàpiga i ho solucioni senyor ministre!

   Aquest escreix, que Catalunya envia a Espanya cada any i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures, és d’una gran magnitud ja que equival aproximadament al 50% del pressupost de la Generalitat, i és un import equivalent al que destina a salut, ensenyament, benestar social, habitatge, cultura i seguretat. Un ofec total. Mentre, 13 de les 17 Comunitats Autònomes -autònomes?- reben molt més del que aporten.

   L’espoli fiscal que pateix Catalunya, immemorial nació catalana, és una forta raó de l’independentisme.

   Ho sàpiga i ho solucioni senyor ministre!

——————————————————————————–

EL DEURE I LA GLÒRIA

Quina mena de pau desitgem?

¿Qué clase de paz deseamos?

What kind of peace do we want?

——————————————————————————–

♥   ‘L’últim pistoler’, any 1976, Don Siegel com a director. Situació: Estat de Nevada. L’última pel.lícula del llegendari actor John Wayne, ja malalt de càncer. L’última traïció, els últims trets…i una visió de les praderies del Vell Oest. Els poblets emblanquinats per la neu i per el vent dels deserts, els salons abarrotats de bevedors de whisky i de jugadors de pòquer, els ranxos de bestiar, les diligències, els duels,  la violència…tot un món canviant amb la figura incrustada i corpulenta del pistoler ‘defensor’ dels patidors de les injustícies, dels xèrifs i comissaris corruptes, dels atropellaments i cavalcador incansable del Vell Oest. L’escena final de la pel.lícula ‘L’últim pistoler’ i per què no recordar-ho l’últim got de whisky brindant per la seva última victòria: John Wayne, l’incansable cavalcador del Vell Oest. 

——————————————————————————–

♥ Els avis, principalment, sempre m’ho havien avisat així. O, també, l’altre refrany català que diu: <<les cabres, pels seus pecats, porten els genolls pelats>>. Era una costum quotidiana escoltar-los a casa. <<És que és un nen molt mogut>>, sentia dir. O aquell que em feia certa por, <<a aquest nen el dimoni el té agafat>> i que, ara, al recordar-ho, em fa pensar amb Russell Crowe a ‘L’exorcista del Papa’. Refranys familiars, avui, gairebé desapareguts com molts altres que feien rumiar, pensar i moure la matèria cerebral. Allò que alguns governants del món -apòstols de la guerra i la mort- tenen paralitzat: el cervell.

   Jugar al carrer era un divertiment indescriptible, ara, malauradament, els mòbils i el seu mal ús ho estan destrossant tot. Són l’exemple del ‘no persona’. El trencament de la convivència escolar i altres fets pitjors. Se’n parla per tot arreu i, per això mateix, erudits de tot el món en la matèria i del comportament humà i escolar, reclamen la no disposició dels mòbils fins per sobre dels 16 anys. Ho avisa el catedràtic de psicopatologia de la Universitat de Lleida, Anton Aluja quan explica que “l’ús problemàtic del telèfon intel.ligent pot contribuir a problemes i trastorns de conducta, especialment en adolescents” i, per tant, “cal prestar especial atenció a la prevenció en programes escolars”. Pares!

A mesura que es fan grans, evitar perdre la il·lusió per l’art, la lectura, el cinema, el paisatge, el jugar i compartir, les aventures, davant del bombardeig massiu irracional per l’ús i mal ús dels mòbils. El parany dels mòbils. Conviure en companyia per viure en llibertat i la felicitat en una Terra que, entre tots, cal respectar i estimar.

——————————————————————————–

∇   Escolto a la ràdio -tertúlia havia de ser- que uns diputats catalans entren en un restaurant de la capital del regne -de diferents regnes històrics poderosos, lliures, intel.ligents i de progrés, s’ha passat a un de sol forçat, mal avingut i conflictiu- i demanen per poder dinar. Assentats ja a un lloc els representants catalans parlen, i, valga’m Déu quin horror! Ho fan en català. En la seva llengua de naixement. Hi ho fan a Madrid! De la qual en diuen ‘città aperta e libera’. Tan punt senten parlar català, els de la taula del costat, com en el ‘Café de Rick’ de Casablanca, s’aixequen i demanen per canviar de lloc. És clar que en Rick (Humphrey Bogart) no hi era per poder solucionar, amb diplomàcia, la papereta. 

   Fanatisme? Catalanofòbia? O la Inquisició espanyola del segle XXI?

Monarquia constitucional i Estat federal

   A Bèlgica que acull als representants exiliats polítics catalans i degut als seus històrics conflictes territorials, van actuar amb treball polític, intel.ligència i responsabilitat d’Estat. Així, l’any 1994, tot i ser una monarquia constitucional, van modificar la Constitució per fer possible un Estat federal. Avui, Bèlgica, és una monarquia constitucional, el sobirà de la qual és Felip, el setè rei dels belgues. Aquest estat federal està integrat per sis entitats federals: tres regions (brussel-lesa, flamenca i valona) i tres comunitats (flamenca, francesa i alemanya).

  Els flamencs (58% de la població) a Flandes, al nord, i els francoparlants o valons (32%) a Valònia, al sud. La regió de Brussel.les-Capital, tot i que és oficialment bilingüe, és un enclavament majoritàriament francòfon dins de Flandes, i agrupa el 10% de la població. Hi ha una petita comunitat de parla alemanya a la Valònia oriental.

   La monarquia i estat federal de Bèlgica són un exemple de gran actuació política, davant l’històric i permanent conflicte territorial, cultural i de llengües que tan debilita a l’Estat espanyol, la pau i a la democràcia.

La imposició de la llengua única, la imposició del partit únic, el totalitarisme, la dictadura

—————————————————————————— 

EL DEURE I LA GLÒRIA

Quina mena de pau desitgem?

¿Qué clase de paz deseamos?

What kind of peace do we want?

President John F.Kennedy, el President màrtir

<<Cap Govern o sistema social és tan malvat com per arribar a pensar que el seu poble pugui no tenir virtuts. Com a nord-americans, pensem en el comunisme com una cosa que ens repugna a tots, com una cosa que nega tota dignitat i llibertat personal. Però encara hem d’admirar el poble rus pels seus èxits en els camps de la ciència i de l’espai exterior, en el desenvolupament cultural i econòmic, en la cultura i en molts actes d’indubtable valor>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C. 10 de juny de 1963).

<<No government or social system is so evil as to think that its people may lack virtues. As Americans, we think of communism as something repugnant to all of us, as something that denies all personal dignity and freedom. But we still have to admire the Russian people for their many achievements in the fields of science and outer space, in cultural and economic development, in culture and in many acts of undoubted value.

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963).

<<Entre els molts trets comuns als nostres dos pobles, cap no és més assenyalat que el nostre horror a la guerra. Com a cas únic entre les grans potències: mai no hem guerrejat entre nosaltres. I cap nació, en la història militar, no ha patit tant com la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. Almenys, Rússia va perdre vint milions de vides. Incomptables milions de llars i granges van ser incendiats o saquejats. Un terç del territori de la nació, incloent-hi gairebé les dues terceres parts de les seves zones industrials, va quedar convertit en un veritable munt de ruïnes…, pèrdua equivalent a la devastació d’aquest país a l’est de Chicago.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

——————————————————————————-

Quan el violí puja cap a les estrelles

   Als Estats Units d’Amèrica i en els concerts de ‘Jazz’, el violí destaca en lloc important. Manté una força especial en el conjunt del grup musical i comparteix el so, junt amb els altres instruments que no té perquè ser sempre els mateixos. Allà, el violí, aporta història, tradició i art musical. Aquí, el ‘Jazz’, aparta el violí i els violinistes. És sempre el mateix conjunt musical, els mateixos instruments i mancats de la força i  sentiment que aporta la veu del violí.

   Ho poden escoltar a l’enregistrament del concert que avui aportem dels Estats Units d’Amèrica. Allà ens hi trobem. Escoltin!

———————————————————————————————————-  

Nadals amb exiliats

   La denominació Espanya, parc temàtic i platja d’Europa, -sense aigua de pluja-, sempre vol donar exemples. La xifra de turistes estrangers a Espanya durant l’any actual és de 85 milions que visiten un país amb, fins fa poc, presos polítics catalans. Hi romanen encara els representants polítics catalans exiliats a Europa des de l’any 2017. L’exili, com a la Unió Soviètica, és un cruel i mal exemple. ‘Sempre contra Catalunya’, sempre contra la Catalunya pagadora ofegada com a conseqüència d’un insaciable espoli fiscal -22 mil milions que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn- ha portat a la situació actual. L’escandalosa situació de 13 comunitats autònomes, de les 17 existents, que reben molt més del que aporten i castiguen a les altres. Roman pendent una explicació per part d’aquestes comunitats i la voluntat de canviar l’injust sistema de finançament actual. Per Catalunya, immemorial nació catalana, i per tot el que es veu -sempre contra Catalunya-, la independència és el camí.

   La judicialització de la política iniciada per el nomenat i nefast  ‘155’ de l’expresident Mariano Rajoy (‘Partido Popular’), conseqüència de la situació actual.

———————————————————————————————————–

∫   De nou els Estats Units d’Amèrica. No només se’n parla des del ‘The New York Times’ o del ‘The Washington Post’, sinó que correspon a una referència mundial quotidiana. És així, es parli del que es parli. Com d’uns premis Nobel constants. En tot i de tot. Com podria ser, tractar sobre la Palestina massacrada, país dels filisteus, terra sagrada de Jesús de Natzaret i avui tan martiritzada.

   Fa 75 anys que l’organització de les Nacions Unides (l’ONU), amb seu a Nova York, milers de representants dels països del món van votar perquè els israelites tinguessin un Estat propi. Així es varen poder retrobar i ajuntar els jueus escampats pel món. Els Estats Units van moure roques de les muntanyes i, fins i tot, arbres seqüoies perquè la votació de l’ONU fora favorable al poble d’Israel. També Moisès -Charlton Heston a ‘Els Deu Manaments’- aixecant el seu bastó va fer separar les aigües del Mar Roig, perquè el poble d’Israel pogués travessar-ho tot fugint de l’exèrcit egipci.

   Palestina no té cap Moisès. “Palestina tindrà el seu propi Estat!” cridaven els de l’ONU fa 75 anys. Ja ho veuen el que tenen els palestins: camps de refugiats, tensions, morts, patiment i guerres continuades, mentre Israel s’ha fet i es fa més gran a costa dels palestins.

Els Estats Units podrien fer molt més per Palestina, i, el missatge de Kennedy 

   Els Estats Units d’Amèrica, experts amb els seus 50 Estats federals lliures i amb la seva forta influència jueva, podrien fer molt més perquè Palestina tingués, ja, el seu propi Estat lliure. Menys subministrament d’armes, menys guerra i dolor i més diplomàcia racional i responsable. Caldria recordar les paraules del president màrtir John F.Kennedy: “Si hem d’obrir noves portes a la pau, si hem d’aprofitar aquesta oportunitat de progrés; si hem de ser tan audaços i perspicaços amb el nostre control d’armaments com ho hem estat en la seva invenció, llavors demostrem a tot el món situat en aquest costat de la muralla i al que viu a l’altra banda de la mateixa, que els Estats Units, que una Amèrica forta també desitja ardentment la pau”.

Nikita Jrushchov – Primer secretario del Comité Central del Partido Comunista de la Unión Soviética

John Fitzgerald Kennedy – 35è president dels Estats Units d’Amèrica

“If we are to open new doors to peace, if we are to seize this opportunity for progress; if we are to be as bold and astute in our arms control as we have been in their invention, then let us demonstrate to all the world on this side of the wall and to those living on the other side of the wall, that the United States, that a strong America also longs for peace.” (JFK).

——————————————————————————–

LA FRASE

La música és per a l’ànima allò que la gimnàstica per al cos.

Plató, filòsof.

——————————————————————————–

Ω   A jutjar pels grans tumults, revoltes, agitació, violència instigats per l’extrema dreta i l’ultradreta -si passés a Catalunya cridarien i acusarien de rebelión i sedición amb condemnes terribles-, que diàriament succeeixen pels carrers de Madrid i en altres llocs de les regiones i provincias d’Espanya contra Catalunya, immemorial nació catalana, els catalans, l’amnistia i el president espanyol Pedro Sánchez, els exiliats representants polítics catalans podrien ser enviats a Alcatraz. Ja saben, El hombre de Alcatraz. I, amb càstig perpetu. L’odi instigat del sempre contra Catalunya.

   Presos polítics catalans amb quatre anys de presó complerts i, ara, alliberats. La comdemna de cent anys de presó en conjunt i, en l’actualitat, les amenaces que, de tant en tant, la premsa deixa entreveure que podrien tornar a ser tancats. Anys i anys de presó per portar a terme una consulta a un poble mancat de l’Estatut d’Autonomia que va ratificar, i una declaració d’independència inexistent com en un planeta d’una pel.lícula de the Marvels. Càstig injust i desproporcionat contra els representants polítics catalans que, una vegada i una altra, i des de l’any 2005, demanaven diàleg polític i ser escoltats pels governs espanyols. No al ‘155’ ni a la judicialització de la política que ha portat a la situació actual. Però, als catalans, només se’ls escolta a l’hora de pagar.

   Representants polítics catalans exiliats a Europa des de l’any 2017. L’aspecte fosc d’una democràcia tardana que tant li costa mantenir-se a la superfície. Els exilis mantenen viva la força independentista.

——————————————————————————–

EL DEURE I LA GLÒRIA

Quina classe de pau desitgem?

¿Que clase de paz deseamos?

What kind of peace do we want?

   Magnicidi, cop d’estat contra el President ‘màrtir’ John F.Kennedy per haver-se negat a enviar tropes de combat i als terribles bombardejos al Vietnam del Nord. La seva ordre-memoràndum nº 263 “National Security Action Memorandum”sobre l’inici  de tornada del Vietnam -abans de finalitzar l’any 1963-, de 1.000 efectius militars cap als Estats Units, mai no va ser complerta. El seu propòsit era la tornada total dels efectius militars del Vietnam del Sud abans de l’any 1965, la negociació diplomàtica i  acabar amb el conflicte heretat. Es calcula que van morir en total entre 966.000 i 3.010.000 vietnamites. Els Estats Units van comptabilitzar 58.159 baixes i més de 1700 desapareguts, constituint la contesa més llarga d’aquest país fins a la Guerra de l’Afganistan. Va ser una de les guerres més importants de la Guerra Freda.

   Després de l’assassinat de Kennedy, impulsor de la Pau, el president Lyndon B. Johnson, amb la seva ordre NSAM #273 del 26 de novembre de 1963, va anul·lar l’ordre del seu antecessor de retirar 1000 militars per a finals d’any.

   De no haver estat assassinat el 22 de Novembre de 1963 a Dallas (Texas), el President Kennedy hauria pogut evitar aquella guerra tan terrible.

<<Enfoquem el problema cap a l’assoliment d’una pau més pràctica i duradora, basada no en una revolució sobtada de la naturalesa humana, sinó en una evolució gradual de les institucions humanes, en una sèrie d’accions concretes i d’acords efectius que redunden en benefici de tots els interessats. No hi ha una clau que obri les portes d’aquesta pau, ni tampoc hi ha una fórmula màgica que puguin adoptar una o dues nacions. La veritable pau ha de ser el producte dels esforços de moltes nacions, la suma de molts actes. Ha de ser dinàmica, no estàtica, canviant constantment per fer front a les necessitats de cada nova generació. Ja que la pau no és més que un procés, una manera de resoldre problemes>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

<<Let us focus the problem towards achieving a more practical and lasting peace, based not on a sudden revolution in human nature, but on a gradual evolution of human institutions, on a series of concrete actions and effective agreements that result in benefit of all interested parties. There is no key that will open the doors of this peace, nor is there a magic formula that one or two nations can adopt. True peace must be the product of the efforts of many nations, the sum of many acts. It must be dynamic, not static, constantly changing to meet the needs of each new generation. Since peace is nothing more than a process, a way to solve problems>>.

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963).

——————————————————————————–

LA FRASE

– “El poble israelià ha demostrat que és possible fer la pau, que la pau obre les portes a una economia i una societat millors, que la pau no és només una pregària. La pau està abans que tot als nostres precs, però és també l’aspiració del poble jueu, una genuïna aspiració per la pau…”.

-“Seguirem en el camí de la pau amb determinació i fortalesa. No ens aturarem. No ens donarem per vençuts. La pau triomfarà sobre tots els seus enemics, perquè l’alternativa és pitjor per a tots nosaltres. I hem de prevaldre.”

Isaac Rabin

Yitshaq Rabín va ser un militar i polític israelià. Fou el setè cap d’Estat Major de l’Exèrcit d’Israel entre 1964 i 1967, ambaixador d’Israel als Estats Units entre 1968 i 1973, primer ministre entre 1974 i 1977, i novament des de 1992 fins al seu assassinat el 1995. 

– “The Israeli people have shown that it is possible to make peace, that peace opens the doors to a better economy and society, that peace is not just a prayer. Peace comes first and foremost in our prayers, but it is also the aspiration of the Jewish people, a genuine aspiration for peace…”.

-“We will continue on the path of peace with determination and strength. We will not stop. We will not give up. Peace will triumph over all its enemies, because the alternative is worse for all of us. And we must prevail.”

Isaac Rabin

——————————————————————————-

LES DIMENSIONS D’UNA MÚSICA EXCEL.LENT

   Entrin, entrin, passin, passin… i romandran encantats amb les melodies més boniques del món cultural i musical. L’artista, senyor Stéphane Grappelli, fa de les seves, amb un dels instruments més sensibles del món musical: el violí. Escoltar-lo et mou per els confins alegres i sentimentals de la vida i dóna valor a l’existència amb Pau i assossec. Hi ha música que et pot transportar a llocs meravellosos acompanyats d’instruments que fan que la música existeixi, fins i tot, a l’espai des d’on gira, gira i gira el fantàstic Planeta Blau.

——————————————————————————–

∉ Guerra civil i ‘incivil’ d’Espanya i en la dolorosa imatge que més avall es mostra. Nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. És el camí del pedregar. Conflicte i problema espanyol amb Catalunya, immemorial nació catalana. Representants catalans presos polítics, representants catalans exiliats polítics a Europa com a conseqüència de la judicialització de la política iniciada per l’expresident Mariano Rajoy amb el denominat ‘155’. No al diàleg i solucions polítiques. Sempre fugir d’Espanya i de Madrid per la constant persecució i repressió.

   Encara avui dia s’escolten i veuen la cridòria discursiva en el Senat espanyol de les autoritats d’altres regiones i Comunitats denominades ‘autònomes’. Autònomes? Es desprenen crits, odis, dictadures i el foment de l’espoli fiscal que ofega Catalunya. No, no es tracta de l’amnistía -càstig que per votar, mai es tenia que haver-se produït-, no, no es tracta del referèndum per l’autodeterminació de la nació catalana -Declaració Universal dels Drets Humans-, es tracta dels 22 mil milions d’Euros -9’5% del PIB català- que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern central i centralista espanyol de Madrid. També se’n van cap a altres regiones i Comunitats autònomes que reben molt més del que aporten i que, a sobre, es rebaixen els impostos com és el cas de les Comunitats governades pel Partido Popular i que si paguen els ciutadans d’altres nacions i comunitats que formen Espanya. D’això, la dreta, extrema dreta i ultradreta en diuen ‘la igualdad entre todos los españoles’.

   Les grans autoritats i presidències d’altres Comunitats i regiones, criden des de dalt de la trona del Senat, que portaran al Tribunal Constitucional espanyol ‘qualsevol’ acord econòmic de l’Estat amb Catalunya. Ja hi està acostumada. Tot el que fa referència a la Catalunya pagadora i espoliada, cap al Tribunal Constitucional! Sempre contra Catalunya! Es la costumbre!, diuen a Madrid.

   La independència de Catalunya, immemorial nació catalana, és de justícia, raó, veritat, llibertat i necessitat urgent. 

Menys perdre el temps en baralles i més democràcia, cultura, educació i enteniment

——————————————————————————–

EL DEURE I LA GLÒRIA

QUINA CLASSE DE PAU DESITGEM?

¿QUE CLASE DE PAZ DESEAMOS?

WHAT KIND OF PEACE DO WE WANT?

<<Parlo de pau per tant com la fi racional que ha de perseguir tot home racional. M’adono perfectament que els esforços per aconseguir la pau no són tan espectaculars com ho és la guerra, i que sovint, les paraules del que això persegueix solen caure en orelles sordes. Però la veritat és que no tenim entre mans cap altra tasca que sigui més urgent que aquesta>>. (JFK).

<<I speak of peace therefore as the rational goal that every rational man must pursue. I am perfectly aware that efforts to achieve peace are not as spectacular as war, and that often the words of those who pursue this tend to fall on deaf ears. But the truth is that we have no other task on our hands that is more urgent than this>>. (JFK).

<<Avui dia la despesa de milers de milions de dòlars cada any en armes adquirides amb el propòsit d’estar segurs que mai no les hem de fer servir és essencial per al manteniment de la pau. Però, amb tota seguretat, l’adquisició d’aquestes armes que van amuntegant-se inútilment als dipòsits, i que només poden destruir i no crear no és el mitjà més idoni d’assegurar la pau i molt menys el més recent>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

<<Today, spending billions of dollars each year on weapons purchased with the goal of making sure we never use them is essential to maintaining peace. But, surely, the acquisition of such weapons that are piling up uselessly in warehouses, and that can only destroy and not create, is not the most suitable means of ensuring peace and much less the most recent one.

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963).

——————————————————————————–

LA FRASE

“El que s’obté amb violència només es pot mantenir amb violència”.

 Mahatma Gandhi

Mohandas Gandhi, pensador i polític indi (1869-1948)

Jawaharlal Nehru primer ministre de l’Índia (1889-1964)

——————————————————————————–

ESCENES

‘El foc i la paraula’

Atractiu, oportunista, immoral… Elmer Gantry (Burt Lancaster) és tot això i més. Així que el dia que ensopega per casualitat amb una reunió religiosa i s’adona que és tan fàcil treure diners sent predicador com guanyar-los en una partida de cartes… es converteix en la religió evangèlica. Això, unit a la bellesa de la germana Sharon Falconer (Jean Simmons), el porta a convertir-se a la religió Evangèlica. (Wikipedia).

Aviat es fa pastor, gràcies al seu carisma i la seva gran verborrea. Elmer pronuncia uns esfereïdors sermons sobre el dimoni, que el portaran a aconseguir la fama i la fortuna. No tot serà un camí de roses, ja que un periodista (Arthur Kennedy) intenta desemmascarar el veritable rostre de Gantry.

Quan es trasllada a la ciutat, Grady visita una casa de cites on coincideix amb Lulu Bains (Shirley Jones), una vella amiga, a qui va seduir i va abandonar. La noia intenta treure partit de la notorietat de Gantry, i per això li fa unes compromeses fotos que revelen la veritable identitat del reverend. A canvi dels negatius, li demana una important quantitat de diners. La ingènua Sharon decideix pagar el preu amb l’esperança de salvar Granty, de qui està profundament enamorada. Però els feligresos comencen a conèixer les transgressions del seu predicador. (Wikipedia).

Director: Richard Brooks

• Burt Lancaster: Elmer Gantry
• Jean Simmons: Sharon Falconer
• Arthur Kennedy: Jim Lefferts
• Dean Jagger: William L. Morgan
• Shirley Jones: Lulu Bains
• Patti Page: Hermana Rachel
• Edward Andrews: George F. Babbitt
• John McIntire: Reverendo John Pengilly
• Hugh Marlowe: Reverendo Philip Garrison

• 3 premios Oscar 1961: al mejor actor principal (Burt Lancaster), a la mejor actriz secundaria (Shirley Jones); y al mejor guion basado en una obra literaria (Richard Brooks)
• Premio Globo de Oro 1961: al mejor actor de cine – drama (Burt Lancaster)
• 4 Premios Laurel de Oro 1961: a la mejor película, a la mejor actriz secundaria (Shirley Jones), al mejor actor dramático (Burt Lancaster) y a la mejor actriz dramática (Jean Simmons) – 3° lugar
• Premio NYFCC 1960: al mejor actor (Burt Lancaster)
• Premio WGA 1961: al mejor guion dramático estadounidense – cine (Richard Brooks)
• Premio National Board of Review 1960: a la mejor actriz secundaria (Shirley Jones).

Burt Lancaster winning Best Actor

——————————————————————————-

ESTIMAR LA MÚSICA I LA CULTURA

La música actual -tot anomenen música- principalment als cantants de lletres d’estar per casa, provoca una situació de gresca permanent de música passavolant i efímera. Una gran exaltació de cridòria, però, amb un valor musical i cultural pobre i escàs. Fins i tot una repetida cantarella de cançons sobre situacions personals i privades que no interessen a ningú. Fa la sensació que sobre música, cant i cultura no entenen res de res. Negoci, pur negoci.

Oferim un exemple de música immortal i cultura exemplars. La veu del violí i de grans instruments que acompanyen a tota la gran l’orquestra.

——————————————————————————–