La nova frontera

   Des de fora del camp i més encara des de fora del terreny de joc, les coses es veuen diferent. I si no ets aficionat al futbol, la comprensió i opinió poden ser d’una diversitat prismàtica. Des d’aquest terreny o, des de fora de joc, vaig quedar impressionat a l’escoltar i llegir les paraules de Cesc Fàbregas el dia de la seva presentació sobre la gespa del Camp Nou, davant d’uns 35 mil aficionats. A fora n’hi havia molts més que vàren escoltar-lo i, em refereixo a tots aquells que no som aficionats al futbol i que, afortunadament, podem canviar de dial o de canal davant l’allau de retransmissions futbolístiques amb coets i petards inclosos. Tot i que cada vegada és més difícil. Emprenya molt que, un dia sí i l’altre també, no es pugui veure ‘El Cafè de la República’ amb Joan Barril a Catalunya Ràdio o un altre programa a una altra emissora. Facin una cadena només per esports.

   “…Mai no he deixat de seguir el Barça ni d’estimar-lo”. “Sé que per part del club era difícil confiar en algú que va marxar de la casa. I que hi ha gent que no m’ho perdonarà mai, que a partir d’ara em demanarà el doble, però estic mentalitzat per donar el màxim, fins a l’última gota de suor pel Barça.” “Sé que estic molt mal acostumat, perquè a l’Arsenal ho jugava tot. Aquí, en canvi, vinc a compartir amb els millors del món i estic preparat per fer el que calgui…” “Només que pogués afegir alguna cosa més a aquest gran equip, ja en tindria prou.” Un record pel seu anterior entrenador, “Wenger és un home especial. Per a mi sempre serà un pare, m’ho ha donat tot en el món del futbol i mai tindré prou paraules per a agrair-l’hi. Si sóc aquí, en gran part és gràcies a ell. Si l’Arsenal vol continuar endavant, ha de ser amb ell, perquè és el millor.” I unes paraules per Guardiola, “És un gran entrenador. Té un futbol que m’agrada molt i crec que puc aprendre’n moltíssim d’ell. Estaré a la seva disposició per al que calgui…”

   Frases que, al marge de que no puguis arribar a entendre fàcilment el que significa aquesta universal apoteosi pel fet de còrrer esparverats rere una pilota, expressen una profunda estimació cap a l’esport del futbol i a aquelles persones que han confiat en la teva trajectòria esportiva o empresarial i, en el cas de Cesc, en l’empresa on ara treballa: el Barça. Estimar, sentir-se estimat i ben tractat. No puc deixar de pensar en la grandesa de les empreses de la nació catalana -els manca fer molts gols per, damunt de tot, crear llocs de treball-, amb treballadors que les estimin com a cosa pròpia i sentir-se estimats per l’empresa. Tots en podríem anomenar alguna. Preguntin, per exemple,  als treballadors de la Caixa d’Estalvis i Pensions. Els hi costa molt deixar-se fer un gol. Els qui ja s’han retirat, ho saben molt bé. Com el Barça -expliquen- és el millor equip del món, ho podríen ser les empreses catalanes petites i grans. Tots formem part de la mateixa nació. El públic ho reconeixeria molt més.  

Llevar-se aviat, treball, disciplina, companyerisme, entrega, estimar a l’empresa i als treballadors…exemple per avui i per les generacions futures.  (Fotos Blog Taco de Jara i pàgina de Cadenaser).

————————————————————————————- 

El vídeo

   L’esport de saber riure en la política. Romandre al costat del poble. Ser fidel a un mateix. Transmetre confiança a la nació. Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:mXDLLUOxmsY

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’any 1283, Pere el Gran donà als homes de la mar de València el privilegi de fer elegir dos cònsols, el dia de Nadal. El nom de cònsol, doncs, fou formalment aplicat per primera vegada a València.

   LA PREGUNTA de la setmana.- De què tracta el ‘Llibre del consolat de mar’?

   EL LEMA de la setmana.- “Compra només el blat que vegis amb els teus ulls, no el que encara està per germinar”. Mika Waltari.

————————————————————————————-

.

   Un escenari amplíssim obert a la claror del cel i a la verdor de la natura, com el de la Diada Nacional de Catalunya és, per vocació exemplar, obert al cor i a la ment de tots els ciutadans de Catalunya i al món. “I am a catalan” va dir, l’any 1971, el músic i català universal, Pau Casals, davant el ple de les Nacions Unides. I que Catalunya era una de les nacions més antigues del món on, mil anys enrere, ja si parlava de pau. Per la Diada, diem al món que som catalans i que estimem la pau, la llibertat i la democràcia. Volem una veritable autonomia, aquella per la qual ens podem governar per les nostres pròpies lleis, no per les imposades des de la nació castellana. Nosaltres som la nació catalana, des de fa mil anys. Doncs, clar, que tenim raó.

   Hi ho fem amb mitjans allunyats de qualsevol confrontació. La música, el cant, el ball, la poesia, la lectura de texts dels més grans escriptors de Catalunya en vàren ser una mostra. Enguany, tres “estrellats” cuiners catalans hi van dir la seva. Jaume Subirós (Motel Empordà, de Figueres); Carme Ruscalleda (Sant Pau, de Sant Pol) i Joan Roca (El Celler de Can Roca, de Girona). En Subirós, en la seva prosa, va traspassar fronteres i va fer esment, també amb llengua cervantina, del gaspatxo -“gazpacho” en castellà i “gaspacho” en portuguès- tradicional del sud d’Espanya i Portugal.

   El nostre camí és el de la concòrdia, el treball, l’autonomia plena, la democràcia i la llibertat. Hi ho fem ja des de l’escola on totes les nenes i nens aprenen a parlar, llegir, escriure i jugar en català i en castellà. Acaben els seus estudis dominant les dues llengües. Aprenen a compartir i a estimar-se sigui quin sigui la seva condició social i el color de la seva pell. Un general i dictador espanyol deia que “había que bombardear Barcelona cada 50 años”. A la nació catalana ens hem estimar més acollir a la dignitat de la família i de la persona humana. Als nouvinguts procedents de diverses terres del món que, estem convençuts, ajuden i ajudaran encara més al progrés de la nostra estimada nació. Tots en serem beneficiaris. Molts d’ells ja parlen també català i això ens colma d’orgull, al mateix temps que demanen treball per a tothom.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: AYuVKbEPgoc

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Consolat de Mar fou la principal institució específicament mercantil de la baixa edat mitjana dels Països Catalans. Cal cercar els seus orígens en la corporació gremial barcelonina anomenada Universitat de Prohoms de la Ribera, legalitzada el 1258 per Jaume I, la qual aprovà unes Ordinacions de la Ribera marítima de Barcelona per tal de regular la navegació comercial. D’ençà del 1282, hi ha constància, a Barcelona, de l’elecció de dos magistrats amb jurisdicció sobre determinades causes marítimes i mercantils. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin privilegi donà, l’any 1283, Pere el Gran als homes de la mar de València?

   EL LEMA de la setmana.- “Les coses d’aquest món són més bones com més senzilles”. José Luis Martín Descalzo.

————————————————————————————-

El 20 de juliol del 2006, el cap d’Estat, el rei Joan Carles I, va sancionar la llei de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català. <<Jo vinc a sancionar…>>. Què passa, doncs?. Això és un Estat de dret? Tanc poc respecte es mereixen el Congrés de Diputats, el Senat, el Parlament, el rei d’Espanya i els ciutadans de Catalunya? Què és això, una dictadura?

   No és el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya qui “podria liquidar l’Estat de dret”, són els jerarques del “Partido Popular” els qui vàren començar a “liquidar-lo” quan van empènyer i dirigir a tot Espanya la campanya contra l’Estatut, entesa per a la gran majoria d’espanyols contra Catalunya. Quan vàren fer mans i mànigues per impedir que Endesa i Gas Natural es poguessin fusionar en una gran empresa nacional -antes alemana que catalana- i vés per on, ara resulta que és italiana i de l’òrbita Berlusconi. Quan vàren llançar l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional -caducat-, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i referendat per el poble català, és quan vàren començar a “liquidar l’Estat de dret”. Una liquidació que es va fer prou patent quan les recusacions cotra membres del TC que no eren afins a la voluntat del PP, van arribar fins al paroxisme. Posteriorment, membres del TC, caducat, vàren explicar les enormes pressions a que van estar sotmesos. Tots els ciutadans que creien en la democràcia i en l’Estat de dret, van romandre astorats. Quan la Generalitat de Catalunya va demanar al PP la retirada del seu recurs contra l’Estatut, no va ser escoltada. Els conservadors, la dreta i l’ultradreta, com que no tenen cap programa electoral, van tirant de beta atiant el conflicte contra Catalunya per aconseguir els vots de tots aquells ciutadans que no són informats degudament. El vot de la por i les informacions malèvoles de la premsa cavernícola que atia el foc contra Catalunya.

   Vàren començar a “liquidar” l’Estat de dret” quan els jerarques del PP van expulsar TV3 del País Valencià, tot un espectacle digne de règims dictatorials. Aquest fet és un greu atac contra l’Article 20 de la Constitució Espanyola: <<Se reconocen y protegen los derechos a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A la producción y creación literaria, científica y técnica. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión.El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa. Respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España>>. Quan, davant del tancament de TV3 a València, aquests drets no són reconeguts ni protegits, és quan es comença a “liquidar” l’Estat de dret. A propòsit d’això, què passa amb la ILP Televisió sense Fronteres que va arribar al Congrés acompanyada de 651.650 signatures, superant àmpliament les 500.000 que reclama la llei? No hi diu res el ple de la cambra baixa? Això és democràcia i un Estat de dret?

Se’ns està acabant la paciència. Per què hem d’esperar?

   El cap de l’oposició i candidat “únic” del PP a les properes eleccions generals, Mariano Rajoy, diu amb relació a la sentència del TSJC en contra de l’exemplar i veterà sistema educatiu català reconegut i protegit per la Constitució, que <<la meva posició és que es compleixi la llei en aquest cas i en qualsevol altre>>. Catalunya és una autonomia reconeguda i ampara per la Constitució i l’Estatut referendat pel poble. Els ciutadans de Catalunya, -no són ni volen ser babaus-, saben que una veritable autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, no per les imposades des de fora i que no tenen res a veure amb les aspiracions de progrés dels ciutadans de Catalunya. Creu, Rajoy, que voler imposar a Catalunya una autonomia de “pandereta”, és propi d’un Estat de dret? El president de la Generalitat té el deure i l’obligació de protegir les lleis de Catalunya i més quan, en el cas present, -educació, ensenyament i llengua pròpia marginada- ampara la Constitució. El president Artur Mas ho ha dit molt clar: <<Per molts intents que es facin per marginar el català, el govern de Catalunya és mantindrà fidel i dempeus per a preservar la nostra cultura i la nostra llengua, que és més que centenària>>. Mas ha assegurat que el govern i ell com a president de la Generalitat defensaran de forma inequívoca el model lingüístic del país i les escoles perquè <<l’idioma es pugui mantenir com a nervi de la nostra nació>>. El president, s’ha mostrat convençut que darrera les institucions hi haurà <<tot un poble sencer>>. Un poble amb coratge, valentia i decisió. Finalment, creu Mariano Rajoy que l’espoli fiscal, -únic al món-, que pateix el poble català, 60 milions d’euros diaris, 22.000 milions d’euros anuals que surten de Catalunya per a no tornar, un vergonyós 10 per cent del PIB català i una tercera part dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, és propi del que vostè anomena Estat de dret? I és propi d’un Estat de dret actuar de la manera que Zapatero i Rajoy han actuat per reformar la Constitució? Vergonya, senyors, vergonya!

   Deixin, d’una vegada, d’utilitzar la crispació política davant l’esforç, el treball, la pau, la concòrdia i l’autonomia de Catalunya per a obtenir els vots que mai per mai aconseguiran. Ni que l’infern es congeli.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: muTMLuGWrp8 . Visca Catalunya lliure! Visca la llengua catalana! Per la nostra història i per el nostre futur.

————————————————————————————-

La flama de la llibertat, la justícia, la pau i el progrés del poble,  que no s’apagarà mai per mai.

————————————————————————————-—-    El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La importància extraordinària de Mallorca dins el complex comercial català comportarà que el sector terciari es convertís en l’eix de tota l’economia balear. No ha de sobtar, doncs, que, com recorda el mateix Antoni Rivera, <<quan aquest eix féu fallida, cap a mitjan segle XV, se’n ressentís tota l’estructura econòmica illenca i arrossegués amb la seva caiguda la manufactura i àdhuc l’agricultura>>. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Algú ens podria explicar que va ser el Consolat de Mar? 

   EL LEMA de la setmana.- “Un flirteig és un romanç a ritme accelerat. Un romanç és un flirteig a ritme lent”. Billy Wilder.

————————————————————————————-

   Ineptitud, manca d’iniciativa i submissió. Aquesta serà l’herència del president Rodríguez Zapatero a les ja “constretes” nacions d’Espanya, si el Congrés de Diputats i el Senat li donen suport per reformar la Constitució amb l’objectiu d’establir una regla que garanteixi l’estabilitat pressupostària. No és això, “presidente”. No utilitzi el nom de la Constitució i tot allò que representa, en va. No és pas d’aquesta manera que s’aconsegueix una estabilitat del pressupost, en relació tant amb el dèficit estructural com en el deute. Per augmentar la demanda i aixecar l’economia, la funció més útil del Govern no és llançar-se a un programa d’augments excessius en la despesa pública, sinó expandir els incentius i les oportunitats per la despesa privada. La nostra elecció pràctica no és entre un dèficit per reducció d’impostos i un superàvit pressupostari. És entre dos classes de dèficits: un dèficit crònic d’inèrcia o un dèficit temporal de transició resultant d’una reducció dels impostos, destinat a aixecar l’economia, augmentar les rendes per impostos i aconseguir…un pressupost amb superàvit. És a dir, un programa de déficit pressupostari destinat a estimular l’expansió econòmica. Aquest pla consisteix en alleugerir la pressió fiscal sense una baixada corresponent a la despesa pública. Una reducció d’impostos, exencions tributaries a les inversions i un augment simultani en la despesa pública per incrementar la demanda i estimular el consum.

   Amb el que vostè proposa, junt amb el PP, comdemnen Espanya, a les nacions que la formen i a les futures generacions, a ser els “Kunta Kinte” d’Europa. El cul-de-sac, junt amb Grècia i Portugal, d’una economia imperialista -el kaiser encara guanya batalles-, que per el seu afany de beneficis i menyspreu cap a la classe treballadora, ens van imposar una moneda única per l’engreixement dels qui sempre es volen sortir amb la seva. Multimilionaris, milionaris i obesos de poder. Com que ara la gallina dels ous d’or ha fugit corrents, cal donar cops de fuet. I qui els rebrà? Els ciutadans dels països “vagos” com diu la cancillera Merkel que, a cop de reforma constitucional, -molt sospitosa a dos mesos abans de les eleccions-, es veuran comdemnats per sempre al subdesenvolupament de tots els serveis públics. Sanitat, educació, medi ambient, recerca i investigació rebràn les pitjors garrotades. I no en parlem d’algunes “malvades” autonomies. Es tracta d’ofegar Catalunya i, de passada, la llengua catalana. Si els de, “España va bien”, d’Aznar es van repartir tot el pastís del totxo i de les empreses de serveis, ara, amb Zapatero -de dretes- i Rajoy -ultraconservador-, ens convertirem amb els esclaus de “Metrópolis”.

  Metrópolis

   Zapatero fa el que li diuen els seus assessors influenciats pels “lobbys”. Ja ho hem vist, -a dos mesos abans de les eleccions-, amb la rebaixa del 8 al 4% de l’IVA per la compra de vivenda nova. Tornem al totxo. Però no fa cas dels seus inspectors i subinspectors d’Hisenda quan li diuen que el frau fiscal a Espanya es situa al voltant del 23% del PIB, deu punt per sobre de la mitjana europea (13%). Això vol dir que es perden 241 mil milions a causa del frau fiscal. Això si que és un crim! Mentre, Zapatero i Rajoy, volen reformar la Constitució per deixar als espanyols en calçotets i als catalans sense. No veuen que el que cal és una profunda revisió del sistema fiscal espanyol i la transformació de l’Estat de les “falses” autonomies en un de federal, fort, just i progressista? Però, per això, necessitem polítics amb coratge.

   I que avui votin NO, en el Senat, a aquesta reforma de la Constitució que s’ha fet tant malament, sense referèndum, i a dos mesos de les eleccions generals.

   L’article present és continuació del publicat el dia 13-08-2011 titulat, “Una reforma tributaria per posar fi als abusos del capitalisme salvatge” (II). Als Estats Units d’Amèrica els impostos no eren i no són els mateixos per a tothom. El president Kennedy va quedar atònit quan va saber que, dels 19 americans els quals ingressos passaven dels 5 milions anuals, 5 no vàren pagar impostos sobre la renda en absolut l’any 1959 i que cap dels 14 restants havia estat gravat pel tipus corresponent a la base de 5 milions, i que, el 1954, un americà amb una renda anual de 2 milions no havia pagat ni un cèntim d’impostos. Exemples com aquests abundaven. En la majoria dels casos, tals excepcions escandaloses eren el resultat de les múltiples deduccions i escapatòries que oferia el sistema tributari a certes companyies, especialment de la indústria del petroli. Les coses no han canviat i  ja veiem els resultats.

   Kennedy estava determinat a posar fi a tals abusos. El que el president volia, no era simplement una reducció temporal dels impostos, sinó una revisió profunda del sistema fiscal americà. El que no han fet ni Aznar, ni Zapatero i, molt menys, Rajoy. Vergonya, senyors, vergonya! La classe treballadora i els pensionistes són els qui ho tenen que pagar tot. I ara, una Espanya miserable per decret constitucional.

   Alguns homes de negocis estaven molt menys interessats en la salut de l’economia americana, que en el nivell dels seus beneficis. El 18 de novembre de 1963, quatre dies abans del seu assassinat, el president Kennedy va presentar el seu informe econòmic davant la Cambra de Comerç de Florida:

   <<Per primera vegada en molts anys, en els darrers 18 mesos el nostre índex de creixement excedeix al de França i al d’Alemanya. Això és degut a que, com la revista “Fortune” senyalava recentment, els beneficis de les societats a Amèrica està ara en augment molt més ràpidament que els beneficis de les societats americanes en l’estranger…

   <<Per el proper mes d’abril, amb l’ajuda indispensable del projecte pendent de reducció d’impostos, els Estats Units navegaran amb els vents de la més llarga i forta expansió econòmica en temps de pau de tota la història de la nacio>>.

   I va conclure:

   <<Em dono compte de que alguns homes de negocis que només volen que s’els deixi sols, que el Govern i la política no es posin amb els seus assumptes, que el balanç i els beneficis de les seves societats siguin més importants que el balanç mundial de poder o l’índex nacional d’atur. Però espero no avençar-me a l’època si els recordo aquell passatge de “Conte de Nadal”, de Dickens, en el qual Ebenezer Scrooge, aterroritzat davant el fantasma del seu antic soci, Jacob Marley, i espantat per la narració del seu incesant vagar, crida: <<¡Però tu sempre vàres ser un bon home de negocis, Jacob!>>, i el fantasma de Marley, amb les seves cames agafades per cadenes de llibres de comptabilitat i caixes fortes, respon: <<Negocis? L’home era el meu negoci. La caritat, la misericòrdia,  l’indulgència i la benevolència eren el meu negoci. Els tractes del meu comerç no eren sinó una gota d’aigua en l’immens oceà del meu negoci>>.

   Ebenezer Scrooge (Jim Carrey) del “Conte de Nadal”, de Charles Dickens.

    El president John F. Kennedy, al qual li quedaven quatre dies de vida, doncs seria assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963, va finalitzar el seu informe econòmic davant la Cambra de Comerç de Florida, amb aquestes paraules:

   <<Membres i invitats de la Cambra de Comerç de Florida: treballem a la Casa Blanca o en l’Edifici de L’Estat, a la indústria o en el comerç, l’home és el nostre negoci. I si treballem amb harmonia, si comprenem els problemes de cadascú, les responsabilitats que cada un de nosaltres comporta, després amb tota seguretat prosperarà el negoci de l’home. I els vostres fills i els meus aniràn cap a endavant en un món més segur i en el qual existeixin oportunitats per a tots ells…>>

   Però molts homes de negocis eren indiferents a l’harmonia, als problemes de l’home, al futur dels seus fills i a Charles Dickens. Quatre dies després, el president Kennedy aterrava a l’aeroport Love Field, de Dallas (Texas). No existeix odi més fort que els dels <<nobles bandits>>.

   El 26 de febrer de 1964, -tres mesos després de l’assassinat de Kennedy-,  el Congrés va aprovar la Llei 88-272 que reformava el Còdi de Recaptació d’Impostos de 1954. A cap de les 128 pàgines d’aquesta Llei es pot trobar la disposició sobre <<evitació de certes desigualtats>>que demanava JFK.

   En el proper capítol parlarem de Warren Buffett, l’home de negocis que ocupa el tercer lloc d’entre el més rics del món.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:4yhSzjmNjjI

   ———————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com sia que l’agricultura illenca no era en condicions d’assegurar un abastament de productes bàsics, des de gairebé el primer moment calgué importar-ne: així els grans procediren de la depressió central del Principat i de la vall de l’Ebre; més endavant, però, després de la conquesta de Sicília, arribaren cereals sicilians i també del nord d’Àfrica.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin va ser l’eix de tota l’economia balear?

   EL LEMA de la setmana.- “La ciutat no és una jungla d’asfalt, sinó un zoo humà”. Desmond Morris.

————————————————————————————-

Nota

   Els visitants dels BLOGS del diari EL PUNT AVUI que tinguin a bé participar en “la pregunta de la setmana”, ens pleurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de la Caixa de Pensions.

————————————————————————————-

   Els representants del ‘Partido Popular’ a la nació catalana, no paren de fer mans i mànigues per aconseguir ‘sortir a la foto’. I si pot ser al costat del president de la Generalitat de Catalunya. Els mitjans de comunicació sempre hi són a punt i, així, la propaganda -la cosa mediàtica-, funciona. El poble, de moment, encegat pels focus sembla romandre als llimbs. És el cas, per exemple, de molts ciutadans del País Valencià. L’aurèola lluminosa al voltant de l’expresident Francisco Camps, els ha enlluernat de manera permanent. Ara, els focus s’han apagat. Del poder a l’abús de poder només hi ha un pas i, quan això es dóna, el poble sobirà no ho té que tolerar mai. La democràcia està en joc.

   El gran rebombori mediàtic per l’abstenció de la formació liderada per Sánchez Camacho en el pressupost del 2011, que va permetre l’aprovació dels comptes i l’escenificació d’un pacte amb el govern pel pla català contra l’atur on l’encaixada de mans entre Mas i Camacho en són una mostra. Imatge beneficiosa que li aporta al PP, l’entesa amb CiU. Per cert, com ha funcionat fins el moment aquest pacte contra l’atur?

   Ningú s’en vol recordar ara d’alló d’anar ‘davant notari’. El que si tenim molt present és la campanya arreu de l’Estat contra l’Estatut, en realitat contra Catalunya i el català, i la seva impugnació, tot i siguent referendat pel poble català, davant el Tribunal Constitucional, caducat. Desprès era quan els jerarques del PP podien ajudar al desenvolupament de la primera llei de Catalunya -ja retallada- i a les justes aspiracions del poble català. No a fomentar l’odi contra una Catalunya espoliada per l’Estat espanyol. Ara, només ho fan per aconseguir majoria absoluta a les properes eleccions generals -qui perd a Catalunya, no guanya a Espanya-, i ja hem experimentat el que succeeix quan el PP obté majoria absoluta. O és que no s’enrecorden del segón mandat d’Aznar? L’expresident Jordi Pujol s’en té que recordar molt bé.

   Tot això em fa pensar amb aquella faula del gran fabulista grec Esopo, on l’escorpí demana a la granota que l’ajudi a creuar el riu. Aquesta li diu: no, que em picaràs i l’escorpí respon que no, que no. Al final la granota accedeix, l’ajuda a creuar-lo a sobre d’ella i un cop a meitat del riu, l’escorpí pica a la granota. Veient que s’enfonsen tots dos mentre s’estén el verí, li pregunta per què?. L’escorpí respon que no ho pot evitar, que no pot deixar de ser qui és ni actuar en contra de la seva naturalesa. Dit això, tots dos desapareixen sota l’aigua del riu.

   Molt de ‘cuidado’.

Faula del gran fabulista grec, Esopo. ‘L’escorpí i la granota’

————————————————————————————-    El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeo següents:1daUHfyho-g, FNbd0EfzJ2o

 ————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La seva funció de magatzem estalvià viatges secundaris a les naus de les ciutats itàliques i a les naus catalanes continentals. Els genovesos, com explica Antoni Riera, no havien de tocar el nord d’Àfrica en llurs viatges d’anada a Flandes, perquè a Mallorca podien comprar els productes nord-africans; de tornada a l’illa venien part dels articles que havien comprat a les places de la mar del Nord, com ara draps flamencs, llana anglesa, adquirien un producte tradicionalment eivissenc com ara la sal, i encara hi compraven novament productes nord-africans, ara destinats a la metròpoli. Els catalans del continent, en tots llurs desplaçaments cap a Àfrica o cap a l’Orient, feien escala a Mallorca per tal de completar el carregament; hi podien adquirir part dels articles orientals i flamencs deixats pels genovesos. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’agricultura illenca, era en condicions d’assegurar un abastament de productes bàsics?

   EL LEMA de la setmana.- “Encara que no t’ocupis de la política, ella s’ocuparà de tu”. Yves Montand.

————————————————————————————-

   El candidat “únic” per el “Partido Popular” a les properes eleccions generals, Mariano Rajoy, va manifestar durant la recent visita a O Carballiño (Ourense), amb motiu de la Fira del Pop, -el PP ja ha començat la campanya electoral-, que “l’herència que rebrà el nou executiu és la pitxor” que ha rebut un govern espanyol. El senyor Rajoy ja es veu sentat al despatx de La Moncloa abans de les eleccions. Així, no cal celebrar-les. Que els jerarques del PP de la nació castellana -la de l’Espanya “radial” a la força- el proclamin president vitalici de l’Estat espanyol. És un sistema típic de la penosa història d’Espanya. Ja ho veuen que vàren fer amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble català.

   Escoltin, la pitjor herència que ha rebut mai un govern espanyol, va ser la que va rebre l’Administració del president Adolfo Suárez, dels 40 anys de la dictadura i repressió del règim del general del qual, no vull ni recordar el seu nom….Vicis, defectes, maneres de fer, d’actuar i de governar, supremacia de la dreta, l’ultradreta i del món dels negocis, menyspreu per les llengües de les nacions -constretes- d’Espanya, abusos de poder, corrupció, espoli fiscal…que encara perduren. Herència d’aquella menyspreable dictadura procedent d’una guerra “incivil” a causa d’un cop d’Estat militar. No ho oblidarem mai per mai. I parlant d’herències rebudes de governs anteriors, tenim molt present la rebuda d’aquells vuit anys de govern d’Aznar, el de “España va bien”. Ja ho crec que ens recordarem!

   La pitjor cosa per un president de govern no és només no tenir la més mínima idea sobre economia. És no fer res per aprendre i envoltar-se de centenars d’assessors que no serveixen per a res. A on arriben les orelles de burro que resulta que rebaixen l’IVA del 8% al 4% per a la compra d’habitatge nou durant els primers quatre mesos per donar sortida a l’enorme estoc de pisos que s’ha acumulat als balanços de les immobiliàries i cada cop més dels bancs i caixes d’estalvis. Mentre, el Govern de la Catalunya espoliada, no para de retallar la Sanitat Pública i els Serveis Socials. L’únic objectiu del Govern de la nació castellana, abans de plegar, és afavorir a les grans corporacions financeres i immobiliàries, als poderosos, als més rics  i als que no paguen els impostos que haurien de pagar com els que tenen Sicav i els que no paguen l’impost de successions i altres escapatòries fiscals. Mentres, els lloguers de pisos són els més cars d’Europa. Una apropiada manera de fomentar el lloguer de tants pisos buits. Molt bé, senyor Zapatero! Vuit anys en el govern i mira a on ens ha portat, vosté i els seus assessors. En vuit anys no ha après res sobre economia. Ah, sí! els altres – els lobbys-  ja ho fan per vostè. Però, és clar, tots vostés ja tenen assegurat un gran despatx i unes renumeracions fabuloses, a les grans companyies i corporacions industrials i financeres. Van i encara premien als del totxo.  Vergonya, senyors, vergonya!

   Va dir, Rajoy, que Espanya “no creix econòmicament i té més del doble d’atur que la mitjana de la UE”. Ho ha d’explicar tot el senyor Rajoy. La productivitat en els sectors econòmics del país són molt baixos, ja ho va dir la cancillera Merkel: “els europeus del sud, són menys eficaços en la producció i treballen menys que els alemanys”. Fins i tot va parlar de “vagos” al referir-se a Grècia, Espanya i Portugal. Pel que fa a l’atur a les nacions d’Espanya i a la manca d’ingressos procedents de la recaptació d’impostos, -cal una reforma fiscal en profunditat-, ens hem de referir a l’economia submergida que a Espanya suposa el 22 per cent del PIB. I del frau fiscal que es situa al voltant del 23 per cent del Producte Interior Brut, 10 punts per sobre de la mitjana europea (13%). La seva equiparació amb la mitjana europea suposaria un ingrés a les arques públiques de 100 mil milions d’euros, que permetria rebaixar l’esforç fiscal dels ciutadans, estimular el creixement de les empreses i la creació de llocs de treball dignes, així com finançar més polítiques socials i noves inversions. És una vergonya i una injustícia social que demostra la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol, el fet de que l’espoli fiscal de Catalunya sigui d’un 10 per cent del PIB català, 22 mil milions d’euros que surten per a no tornar. A l’Alemanya federal, la contribució fiscal dels “lands” és d’un 4 per cent del seu PIB i, tot i així, encara protesten. D’una manera o una altra, sempre en contra de la nació catalana. I el que és pitjor, el Govern català ho consenteix. Ho té que explicar tot senyor Rajoy.

   El candidat del “Partido Popular” va parlar també a prop de “reorganitzar l’Estat per acabar amb les duplicitats”. Com ja és habitual en els jerarques del PP,- principalment Aznar-, l’Estat autonòmic té la culpa de tot. No en va Manuel Fraga va votar, en el seu dia, en contra del Títol VIII de la Constitució que desenvolupa les autonomies.

   És el Govern de la nació castellana qui manté les duplicitats i qui permet el desenvolupament d’obres faraòniques com aeroports  gairebé sense tràfic d’avions; autopistes de franc i autovies “radials” sense trànsit, així com línies de tren d’alta velocitat sense passatgers. Malgastar els diners dels contribuents a cabassos mentre als ciutadans de la Catalunya espoliada, fins i tot, els retallaran els calçotets. La “reorganització” de l’Estat que vol Rajoy, és tornar a la mediocritat i misèria del centralisme franquista. Si, veritablement, vol fer quelcom profitós en aquest sentit, desenvolupi d’una punyetera vegada les nacions constretes d’Espanya cap a un Estat federal, modern, just, progressista i sense corrupció. Una Moncloa amb menys govern i més suport cap a aquelles autonomies valentes, responsables que volen més competències per anar cap a endavant i poder desenvolupar, sense espolis i amb llibertat, les seves aspiracions històriques. I per això, no cal tocar la Constitució, simplement, posar-la al dia. De manera que els drets dels ciutadans s’interpretin com els veu i vol viure la societat ara i no com es veien quan va ser redactada 33 anys enrere. Utilitzar la Constitució com si es tractes d’un plec blindat i intocable per a no avançar, és una estafa a la llibertat i voluntat de progrés del poble. I en el cas d’Espanya, per a no ofegar encara més a les nacions constretes que la formen. Pel que fa a la tant gallejada victòria del candidat ultra conservador a les properes presidencials, està per veure. Al menys a la nació catalana i per raons de pes, no hauria de ser així.

————————————————————————————-

 El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=7_cObD-QGnQ

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La situació de l’arxipèlag conferí a la seva illa major, Mallorca, una categoria estratègica en les xarxes comercials catalanes de la Mediterrània, tant en la diagonal mediterrània o ruta de les illes -que conectà Barcelona amb Sardenya, Sicília i l’Orient i el Nord d’Àfrica. Simultàniament i en raó de la seva posició, l’illa es convertí en una cruïlla damunt  la ruta que conduïa els genovesos -i, en menor grau, els venecians- cap a l’estret de Gibraltar i l’Atlàntic, cap a Flandes i Anglaterra. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan parlem de Mallorca com a funció de magatzem, a que ens referim?

   EL LEMA de la setmana.- “Les revolucions es produeixen en carrerons sense sortida”. Bertolt Brecht.

————————————————————————————-

   El president Kennedy va comprovar que els impostos no eren els mateixos per a tothom. Va quedar astorat -estem parlant de l’any 1963-, quan va saber que dels 19 americans els quals ingressos eren superiors dels 5 milions de dòlars anuals, 5 no vàren pagar cap impost sobre la renda l’any 1959 i cap dels 14 restants havia estat gravat per els tipus corresponent a la base de 5 milions, i que, el 1954, un americà amb una renda anyal de 2 milions no havia pagat ni un cèntim d’impostos. Exemples com aquests abundaven. En la majoria dels casos, aquestes excepcions d’escàndol eren resultat de les múltiples deduccions i escapatòries que oferia el sistema tributari a determinades companyies, especialment de la indústria del petroli. Després de 47 anys de l’assassinat del president Kennedy, els gànsters de les altes finances del capitalisme salvatge, han esfonsat l’economia dels EUA i el somni americà. El poble treballador i les famílies més modestes i els més necessitats, paguen les conseqüències d’aquests lladres i manipuladors de les grans companyies financeres americanes. Encara no els ha fet tancar a la presó, president Obama? Què espera?

  El president Kennedy estava disposat a posar fi a semblants abusos. Ja l’abril de 1961, va declarar davant el Congrés: <<Un sistema federal d’impostos fort i sa és essencial per l’Amèrica del futur… -ja hi han arribat- L’eliminació de certes desigualtats com proposem tot seguit proporcionarà ingressos per a anivellar les reduccions d’impostos ofertes per a estimular l’economia…S’han elaborat disposicions especials per donar un tractament preferencial a varis grups. Sempre que a un contribuent li sigui permès pagar menys, a un altre se li farà pagar més. D’aquesta manera volem evitar la distribució uniforme de la càrrega de l’impost, i es fa necessàri anar cap a tipus elevats per causa de l’estretament de la base imposable. De totes maneres, és necessàri cert abandonament de la uniformitat per a promoure objectius socials o econòmics desitjables. Però moltes de les preferències que s’han desenvolupat no topen amb dita prova i necessiten ser revaloritzades en el nostre programa de reforma tributaria>>.

   I afegia: <<La guerra contra la pobresa no ha acabat. Acaba de començar>>.

   La reforma tributaria de 1963 anava dirigida a: 1) Alleugerir les dificultats dels contribuents de rendes baixes i de la població més gran i estimular el creixement econòmic. 2) Revisar el tractament impositiu de les rendes de capital per a proporcionar una corrent més lliure i abundant de fons de capital. 3) Ampliar la base dels impostos sobre la renda per evitar privilegis especials, esmenar defectes en la llei impositiva i proporcionar un tractament més igual als contribuents.

   Però l’aspecte més important d’aquesta reforma es centrava en les disposicions fiscals << que falsejen de forma artificial l’ús dels recursos>>. El president va declarar: <<No es pot permetre a cap indústria que obtingui una avantatge indeguda dels impostos per sobre de les altres>> i va demanar la correcció dels defectes en els privilegis impositius atorgats a les indústries mineres i, en primer lloc, a la indústria petroliera. 

  El president Ronald Reagan va continuar la seva carrera d’actor a la Casa Blanca. A favor dels malvats, és clar. El capitalisme salvatge sense fre i escrúpols va trobar les portes obertes de bat a bat amb lleis aprovades pel Congrés, introduïdes per congressistes republicans a les ordres dels “lobbys” industrials i financers. Sota la presidència dels dos Bush, principalment de George W. Bush, l’orgia de la perversió financera ha esfonsat els Estats Units de Nord-Amèrica que ja han perdut tota la seva credibilitat com a gran nació. El president Obama, oblidant que un bon i gran president és el qui defensa a la gent del carrer, calla i atorga. Pel que fa a les eleccions presidencials del 2013 sort en té, per ara, que els republicans els defensors de les grans corporacions financeres, dels rics i dels poderosos i del centenar de famílies multimilionàries que són les que posen i treuen els presidents a la seva conveniència, no tenen cap candidat. Des d’els boigs anys del Watergate del republicà Nixon, que va tenir que dimitir com a president del EUA, mai la presidència americana havia estat tant degradada com en l’actualitat.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça següent: BWeB7VEnK90

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pintura de Ramon Tusquets (1885) que representa el moment en què l’almirall català Roger de Lloria rep presoner, a la seva galera, el príncep de Salern, fill de Carles I de Nàpols, després de derrotar els angevins en el golf de Nàpols (1284). (Ulisses-11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quina categoria estratègica tenia Mallorca, en les rutes comercials catalanes?

   EL LEMA de la setmana.- “Existir és insistir”. Ben Salem Himmich.

————————————————————————————-

   Allò que Kennedy volia no era simplement una reducció temporal dels impostos, sinó una revisió en profunditat del sistema fiscal americà. 

   L’any 1962 el president Kennedy havia optat per a continuar una nova política económica i financera basada en el producte nacional brut potencial. Per a realitzar aquest potencial era necessari crear un <<dragatge fiscal>>; amb altres paraules, reduir els impostos sobre les empreses individuals i socials. El 14 de desembre de 1962, parlant davant “l’Economic Club” en el “Waldorf Astoria” de Nova York, el President va canviar de dalt a baix el pensament econòmic tradicional, no només dels homes de negocis, sinó també dels membres del Congrés. Molts d’aquests s’oposaven furiosament a qualsevol augment de la despesa federal, a la qual culpaven de la debilitat del dòlar, i consideraven el dèficit del pressupost com un mal que hauria de ser reduït per tots els mitjans possibles. Però Kennedy pensava d’una altra manera. Va començar per posar tranquilitat: <<Per augmentar la demanda i aixecar l’economia, la funció més útil del Govern federal no és llançar-se cap a un programa d’augments excessius en la despesa pública, sinó expandir els incentius i les oportunitats per a les despeses privades>>.

   I va continuar: <<La nostra elecció pràctica no és entre un dèficit degut a la reducció d’impostos i un superàvit pressupostari. És entre dues classes de dèficits: un dèficit crònic d’inèrcia o un dèficit temporal de transició resultant d’una reducció d’impostos, destinat a aixecar l’economia, augmentar les rendes per impostos i aconseguir…un pressupost amb superàvit>>.

   Planning, Programing, Buggeting System (P.P.B.S.) 

   El president Kennedy projectava aplicar al pressupost federal el P.P.B.S. (Planning, Programing, Buggeting System) que tant bons resultats havia donat en el Departament de Defensa, però el 1963 el problema principal era el saldo del pressupost. Kennedy proposava un programa “keynesià” de dèficit pressupostari destinat a estimular l’expansió econòmica. Aquest pla clàssic consistia en alleugerar la pressió fiscal sense una corresponent baixada en la despesa pública. Una reducció d’impostos, exencions tributaries a les inversions i un augment simultani en la despesa pública incrementarien la demanda i estimularien el consum.

   El P.P.B.S., que constitueix un primer pas en el plantejament públic és un exàmen global -a nivell nacional estatal o local- dels objectius, els recursos disponibles i els principis bàsics de la despesa pública, que en el passat s’estudiava per separat.

   L’any 1968 -el president Kennedy ja no ho va poguer veure-ho, doncs feia cinc anys que havia estat assassinat- la creixent utilització del Planning, Programing, Buggeting System, o P.P.B.S., va demostrar que la previssió de JFK era correcta. El sistema endegat ja en els Estats de Nova York i de Wisconsin, es va aplicar posteriorment en els de Colorado, Michigan i Vermont i també, abans, l’any 1961 ja havia estat desenvolupat per el Departament de Defensa dels EUA.

   Allò que Kennedy volia no era simplement una reducció temporal dels impostos, sinó una revisió en profunditat del sistema fiscal americà. 

   En el proper capítol a prop d’aquest tema i fent referència als EUA, veurem com els impostos no són els mateixos per a tothom. El president Kennedy estava determinat a posar fi a determinats abusos.

————————————————————————————-

    El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: TnYTLqhrZEs 

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una nova ruta s’obrí a mitjan segle XIV, amb la conquesta castellana d’Andalusia, que permeté d’ultrapassar l’estret de Gibraltar i d’establir intercanvis de forma regular amb els Països Baixos i Anglaterra, tot i que hom té notícia de presència catalana a Flandes ja d’ençà de la segona meitat del segle XIII. Els comerciants hi eren venedors d’espècies i de productes propis, com el safrà o les fruites seques, i compradors de teles luxoses de Flandes i Brabant, així com de llana anglesa. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Existeix una pintura realitzada l’any 1885, que representa el moment en què l’almirall Roger de Lloria rep presoner, a la seva galera, el príncep de Salern, fill de Carles I de Nàpols, després de derrotar els angevins en el golf de Nàpols (1284). Quí va ser l’autor d’aquesta pintura?  

   EL LEMA de la setmana.- “Recordar és l’única manera d’aturar el temps“. Jaroslav  Seifert.

————————————————————————————-

El poble de la nació catalana vol que la seva sanitat pública sigui la millor i no pas la pitjor. Que cada dia vagi més endavant, no pas enrere. Per qué no hem de tenir la millor d’Europa? És que no hem pagat i no paguem? Són vostès que gairebé han suprimit i rebaixat impostos. Es pensen que un país sense impostos o tant baixos -per motius electoralistes, evidentment- pot anar cap a endavant? És que no veuen el desastre i vergonya que estan passant al EUA, per no voler pagar els impostos que en justícia els toca recaptar? Quins impostos paguen el centenar de famílies multimilionàries dels EUA? Quina vergonya!

  I d’esperances. Que quedi molt clar. A Nova York, a la porta sempre oberta del seu despatx, Bob Kennedy, tenia penjat un gran rètol amb lletres majúscules on s´hi podia llegir: Robert Kennedy, Senador per Nova York:”Passi, expliqui, exposi, pregunti”. Per què no planten cara al Govern de Madrid -el de la nació castellana-, i exigeigen la fi de l’espoli contra Catalunya? El poble català té la facultat constitucional de governar-se per les seves pròpies lleis, o l’autonomia és una farsa nacional? Es pensen les “regiones” espanyoles que mai havien demanat, tingut, ni desitjat l’autonomia -Catalunya si la tenia i el cop d’estat d’en Franco que va provocar la guerra “incivil” espanyola, ens la va treure-, que els 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar -un 10 per cent del PIB català- i una tercera part dels impostos que paguem els catalans, els anem a recollir a l’hort?I ara resulta que Comunitats governades pel PP, volen deixar competències. Què és això? D’això s’en diu Espanya?

   Saben que amb tota aquesta cascada de retallades -les més doloroses les de sanitat pública i educació-, la nació catalana entrarà en el camí del desenvolupament? Tants anys de solidaritat amb Espanya -els números canten-, quí és ara solidari amb Catalunya? Ah!, i una solidaridad amb premi “gordo”: l’Estatut, referendat pel poble, la primera llei de Catalunya, impugnat pel “Partido Popular” davant el TC, caducat, i la sentència -una altra vegada- contra la nació catalana i la seva llengua. D’on surten, per posar uns exemples, els diners de tot aquest grapat d’aeroports faraònics construïts recentment i anomenats “fantasmes”, degut a que amb prou feines i aterra cap avió? Europa entera en va ple, de tota aquesta “fantasmada” i mediocritat supina mostra d’una democràcia de baixa qualitat. El mateix podem dir de les autovies i autopistes “radials” -“España, unidad de destino en lo universal”-, sense apenes trànsit. El flamant cap de l’oposició, Mariano Rajoy, “no sabe, no contesta?”. D’on surten els diners per a mantenir el Palacio de El Pardo, residència que va ser del dictador Franco, i el Valle de los Caídos?  Caídos només d’una Espanya, és clar. Quí respón a la cancillera de la RFA, Angela Merkel, quan diu que Espanya, Grècia i Portugal són països de “vagos”? No diu res la senyora Merkel a prop del 10 per cent del PIB català, en impostos, que surten de Catalunya i no tornen? Els del “Financial Times”, tampoc diuen res? Val la pena que tinguin un corresponsal a Madrid?

   Per culpa de la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de l’espoli fiscal per part de l’Estat espanyol -per això a Madrid i a la nació castellana no poden engolir la democràcia d’un Estat federal-, Catalunya està perdent el bon funcionament dels serveis públics com sanitat, educació, medi ambient…, entre altres, degut a les retallades de progrés, il.lusions i esperances. Per posar un exemple: la retallada a la Universitat de Girona, representa més del 10 per cent del pressupost, de 90 milions, és a dir, 9,5; les previsions pel que fa a inversions es redueixen un 76% i s’ajornen els projectes; la subvenció del 2011 serà de 48,5 milions, un 16% menys que la del 2010. L’educació a ras de terra. Ara resulta que en lloc de reforçar els CAP a l’estiu, els tanquen. Es pensen que molts ciutadans de Catalunya vàren votar el partit que governa actualment perquè la sanitat pública catalana vagi mimbant? Què passa amb la reordenació dels serveis d’alta especialització i de les urgències dels CAP, dintre de la reestructuració que ha presentat la Conselleria de Salut? Què passa amb el tancament de sales i centres dels hospitals? Volen deixar a tot el personal de la Sanitat Pública Catalana que treballi en pau? Volen que atenguin malament als pacients? Escoltin, tanquin vostès la Generalitat,home!

   I amb tot això, van i suprimeixen entre altres gairebé tot l’impost de successions com fan sempre els governs de dretes quan arriben al poder. Abans de la reforma de l’impost l’any 2009, la Generalitat recaptava per aquest tribut uns 800 milions d’euros -el deute de l’any passat de la Generalitat als hospitals-, ara amb prou feines quedaran unes engrunes. Escoltin, quan els governs conservadors i de la dreta extrema -deu ser per qüestió de l’educació d’elit-, sempre afavoreixen als poderosos, als rics, al món dels negocis i als grups empresarials i multinacionals que en lloc de crear i mantenir llocs de treball, els suprimeixen i ara resulta que a Catalunya hi ha la vergonyosa xifra de 700 mil treballadors sense feina. Ah!, i la gran quantitat de tècnics i treballadors -principalment joves- que han de deixar el propi país per anar a treballar i viure a un altre.

   Per què treuen part de l’impost de successions i rebaixen altres impostos si, amb aquests, haguessin pogut recaptar gran part del dèficit de la sanitat pública? Què no estan al tino?

   Tantes retallades als serveis públics i socials de la nació catalana, què és que vostès no els utilitzen? Saben, de veritat, el que és anar a urgències al CAP o a un hospital comarcal -amb el magnífic esforç, simpatia i professionalitat dels de bata blanca- i ara vostès, els retalladors de les aspiracions del poble i tot el que s’havia aconseguit “pagant”, ho volen trinxar. Per quan per Catalunya, el dret dels pobles a l’autodeterminació? Ja està bé home!

————————————————————————————- 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 5003311

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aquest terme “l’Ultramar”, era atribuït a l’Orient pròpiament dit, particularment Síria, Palestina i Egipte, objectiu primer de les ambicions comercials catalanes, perquè era el lloc on havien d’aconseguir les preuades espècies. El comerç, però, no es limitava tan sols a la “drogueria”. A l’Orient, recorda Claude Carrère, s’hi anava a buscar també cotó, sucre, esclaus, alum i s’hi venien teles de llana, mel, oli, coral. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Amb la conquesta castellana d’Andalusia, quina nova ruta s’obrí a mitjan segle XIV?

   EL LEMA de la setmana.- “El periodisme és per el públic; la poesia és una espècie de vici secret.” Stephen Spender.

Agraïment

   Als 41 ciutadans de Switzerland que, fins al moment, han visitat aquest BLOG del diari digital EL PUNT AVUI.

   Appenzell, Switzerland in Nature

————————————————————————————-

  Els desitjo una feliç setmana i com deia JFK: “anem cap a endavant”.

————————————————————————————-