La nova frontera

   Els representants del ‘Partido Popular’ a la nació catalana, no paren de fer mans i mànigues per aconseguir ‘sortir a la foto’. I si pot ser al costat del president de la Generalitat de Catalunya. Els mitjans de comunicació sempre hi són a punt i, així, la propaganda -la cosa mediàtica-, funciona. El poble, de moment, encegat pels focus sembla romandre als llimbs. És el cas, per exemple, de molts ciutadans del País Valencià. L’aurèola lluminosa al voltant de l’expresident Francisco Camps, els ha enlluernat de manera permanent. Ara, els focus s’han apagat. Del poder a l’abús de poder només hi ha un pas i, quan això es dóna, el poble sobirà no ho té que tolerar mai. La democràcia està en joc.

   El gran rebombori mediàtic per l’abstenció de la formació liderada per Sánchez Camacho en el pressupost del 2011, que va permetre l’aprovació dels comptes i l’escenificació d’un pacte amb el govern pel pla català contra l’atur on l’encaixada de mans entre Mas i Camacho en són una mostra. Imatge beneficiosa que li aporta al PP, l’entesa amb CiU. Per cert, com ha funcionat fins el moment aquest pacte contra l’atur?

   Ningú s’en vol recordar ara d’alló d’anar ‘davant notari’. El que si tenim molt present és la campanya arreu de l’Estat contra l’Estatut, en realitat contra Catalunya i el català, i la seva impugnació, tot i siguent referendat pel poble català, davant el Tribunal Constitucional, caducat. Desprès era quan els jerarques del PP podien ajudar al desenvolupament de la primera llei de Catalunya -ja retallada- i a les justes aspiracions del poble català. No a fomentar l’odi contra una Catalunya espoliada per l’Estat espanyol. Ara, només ho fan per aconseguir majoria absoluta a les properes eleccions generals -qui perd a Catalunya, no guanya a Espanya-, i ja hem experimentat el que succeeix quan el PP obté majoria absoluta. O és que no s’enrecorden del segón mandat d’Aznar? L’expresident Jordi Pujol s’en té que recordar molt bé.

   Tot això em fa pensar amb aquella faula del gran fabulista grec Esopo, on l’escorpí demana a la granota que l’ajudi a creuar el riu. Aquesta li diu: no, que em picaràs i l’escorpí respon que no, que no. Al final la granota accedeix, l’ajuda a creuar-lo a sobre d’ella i un cop a meitat del riu, l’escorpí pica a la granota. Veient que s’enfonsen tots dos mentre s’estén el verí, li pregunta per què?. L’escorpí respon que no ho pot evitar, que no pot deixar de ser qui és ni actuar en contra de la seva naturalesa. Dit això, tots dos desapareixen sota l’aigua del riu.

   Molt de ‘cuidado’.

Faula del gran fabulista grec, Esopo. ‘L’escorpí i la granota’

————————————————————————————-    El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeo següents:1daUHfyho-g, FNbd0EfzJ2o

 ————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La seva funció de magatzem estalvià viatges secundaris a les naus de les ciutats itàliques i a les naus catalanes continentals. Els genovesos, com explica Antoni Riera, no havien de tocar el nord d’Àfrica en llurs viatges d’anada a Flandes, perquè a Mallorca podien comprar els productes nord-africans; de tornada a l’illa venien part dels articles que havien comprat a les places de la mar del Nord, com ara draps flamencs, llana anglesa, adquirien un producte tradicionalment eivissenc com ara la sal, i encara hi compraven novament productes nord-africans, ara destinats a la metròpoli. Els catalans del continent, en tots llurs desplaçaments cap a Àfrica o cap a l’Orient, feien escala a Mallorca per tal de completar el carregament; hi podien adquirir part dels articles orientals i flamencs deixats pels genovesos. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’agricultura illenca, era en condicions d’assegurar un abastament de productes bàsics?

   EL LEMA de la setmana.- “Encara que no t’ocupis de la política, ella s’ocuparà de tu”. Yves Montand.

————————————————————————————-

   El candidat “únic” per el “Partido Popular” a les properes eleccions generals, Mariano Rajoy, va manifestar durant la recent visita a O Carballiño (Ourense), amb motiu de la Fira del Pop, -el PP ja ha començat la campanya electoral-, que “l’herència que rebrà el nou executiu és la pitxor” que ha rebut un govern espanyol. El senyor Rajoy ja es veu sentat al despatx de La Moncloa abans de les eleccions. Així, no cal celebrar-les. Que els jerarques del PP de la nació castellana -la de l’Espanya “radial” a la força- el proclamin president vitalici de l’Estat espanyol. És un sistema típic de la penosa història d’Espanya. Ja ho veuen que vàren fer amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble català.

   Escoltin, la pitjor herència que ha rebut mai un govern espanyol, va ser la que va rebre l’Administració del president Adolfo Suárez, dels 40 anys de la dictadura i repressió del règim del general del qual, no vull ni recordar el seu nom….Vicis, defectes, maneres de fer, d’actuar i de governar, supremacia de la dreta, l’ultradreta i del món dels negocis, menyspreu per les llengües de les nacions -constretes- d’Espanya, abusos de poder, corrupció, espoli fiscal…que encara perduren. Herència d’aquella menyspreable dictadura procedent d’una guerra “incivil” a causa d’un cop d’Estat militar. No ho oblidarem mai per mai. I parlant d’herències rebudes de governs anteriors, tenim molt present la rebuda d’aquells vuit anys de govern d’Aznar, el de “España va bien”. Ja ho crec que ens recordarem!

   La pitjor cosa per un president de govern no és només no tenir la més mínima idea sobre economia. És no fer res per aprendre i envoltar-se de centenars d’assessors que no serveixen per a res. A on arriben les orelles de burro que resulta que rebaixen l’IVA del 8% al 4% per a la compra d’habitatge nou durant els primers quatre mesos per donar sortida a l’enorme estoc de pisos que s’ha acumulat als balanços de les immobiliàries i cada cop més dels bancs i caixes d’estalvis. Mentre, el Govern de la Catalunya espoliada, no para de retallar la Sanitat Pública i els Serveis Socials. L’únic objectiu del Govern de la nació castellana, abans de plegar, és afavorir a les grans corporacions financeres i immobiliàries, als poderosos, als més rics  i als que no paguen els impostos que haurien de pagar com els que tenen Sicav i els que no paguen l’impost de successions i altres escapatòries fiscals. Mentres, els lloguers de pisos són els més cars d’Europa. Una apropiada manera de fomentar el lloguer de tants pisos buits. Molt bé, senyor Zapatero! Vuit anys en el govern i mira a on ens ha portat, vosté i els seus assessors. En vuit anys no ha après res sobre economia. Ah, sí! els altres – els lobbys-  ja ho fan per vostè. Però, és clar, tots vostés ja tenen assegurat un gran despatx i unes renumeracions fabuloses, a les grans companyies i corporacions industrials i financeres. Van i encara premien als del totxo.  Vergonya, senyors, vergonya!

   Va dir, Rajoy, que Espanya “no creix econòmicament i té més del doble d’atur que la mitjana de la UE”. Ho ha d’explicar tot el senyor Rajoy. La productivitat en els sectors econòmics del país són molt baixos, ja ho va dir la cancillera Merkel: “els europeus del sud, són menys eficaços en la producció i treballen menys que els alemanys”. Fins i tot va parlar de “vagos” al referir-se a Grècia, Espanya i Portugal. Pel que fa a l’atur a les nacions d’Espanya i a la manca d’ingressos procedents de la recaptació d’impostos, -cal una reforma fiscal en profunditat-, ens hem de referir a l’economia submergida que a Espanya suposa el 22 per cent del PIB. I del frau fiscal que es situa al voltant del 23 per cent del Producte Interior Brut, 10 punts per sobre de la mitjana europea (13%). La seva equiparació amb la mitjana europea suposaria un ingrés a les arques públiques de 100 mil milions d’euros, que permetria rebaixar l’esforç fiscal dels ciutadans, estimular el creixement de les empreses i la creació de llocs de treball dignes, així com finançar més polítiques socials i noves inversions. És una vergonya i una injustícia social que demostra la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol, el fet de que l’espoli fiscal de Catalunya sigui d’un 10 per cent del PIB català, 22 mil milions d’euros que surten per a no tornar. A l’Alemanya federal, la contribució fiscal dels “lands” és d’un 4 per cent del seu PIB i, tot i així, encara protesten. D’una manera o una altra, sempre en contra de la nació catalana. I el que és pitjor, el Govern català ho consenteix. Ho té que explicar tot senyor Rajoy.

   El candidat del “Partido Popular” va parlar també a prop de “reorganitzar l’Estat per acabar amb les duplicitats”. Com ja és habitual en els jerarques del PP,- principalment Aznar-, l’Estat autonòmic té la culpa de tot. No en va Manuel Fraga va votar, en el seu dia, en contra del Títol VIII de la Constitució que desenvolupa les autonomies.

   És el Govern de la nació castellana qui manté les duplicitats i qui permet el desenvolupament d’obres faraòniques com aeroports  gairebé sense tràfic d’avions; autopistes de franc i autovies “radials” sense trànsit, així com línies de tren d’alta velocitat sense passatgers. Malgastar els diners dels contribuents a cabassos mentre als ciutadans de la Catalunya espoliada, fins i tot, els retallaran els calçotets. La “reorganització” de l’Estat que vol Rajoy, és tornar a la mediocritat i misèria del centralisme franquista. Si, veritablement, vol fer quelcom profitós en aquest sentit, desenvolupi d’una punyetera vegada les nacions constretes d’Espanya cap a un Estat federal, modern, just, progressista i sense corrupció. Una Moncloa amb menys govern i més suport cap a aquelles autonomies valentes, responsables que volen més competències per anar cap a endavant i poder desenvolupar, sense espolis i amb llibertat, les seves aspiracions històriques. I per això, no cal tocar la Constitució, simplement, posar-la al dia. De manera que els drets dels ciutadans s’interpretin com els veu i vol viure la societat ara i no com es veien quan va ser redactada 33 anys enrere. Utilitzar la Constitució com si es tractes d’un plec blindat i intocable per a no avançar, és una estafa a la llibertat i voluntat de progrés del poble. I en el cas d’Espanya, per a no ofegar encara més a les nacions constretes que la formen. Pel que fa a la tant gallejada victòria del candidat ultra conservador a les properes presidencials, està per veure. Al menys a la nació catalana i per raons de pes, no hauria de ser així.

————————————————————————————-

 El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=7_cObD-QGnQ

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La situació de l’arxipèlag conferí a la seva illa major, Mallorca, una categoria estratègica en les xarxes comercials catalanes de la Mediterrània, tant en la diagonal mediterrània o ruta de les illes -que conectà Barcelona amb Sardenya, Sicília i l’Orient i el Nord d’Àfrica. Simultàniament i en raó de la seva posició, l’illa es convertí en una cruïlla damunt  la ruta que conduïa els genovesos -i, en menor grau, els venecians- cap a l’estret de Gibraltar i l’Atlàntic, cap a Flandes i Anglaterra. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan parlem de Mallorca com a funció de magatzem, a que ens referim?

   EL LEMA de la setmana.- “Les revolucions es produeixen en carrerons sense sortida”. Bertolt Brecht.

————————————————————————————-

   El president Kennedy va comprovar que els impostos no eren els mateixos per a tothom. Va quedar astorat -estem parlant de l’any 1963-, quan va saber que dels 19 americans els quals ingressos eren superiors dels 5 milions de dòlars anuals, 5 no vàren pagar cap impost sobre la renda l’any 1959 i cap dels 14 restants havia estat gravat per els tipus corresponent a la base de 5 milions, i que, el 1954, un americà amb una renda anyal de 2 milions no havia pagat ni un cèntim d’impostos. Exemples com aquests abundaven. En la majoria dels casos, aquestes excepcions d’escàndol eren resultat de les múltiples deduccions i escapatòries que oferia el sistema tributari a determinades companyies, especialment de la indústria del petroli. Després de 47 anys de l’assassinat del president Kennedy, els gànsters de les altes finances del capitalisme salvatge, han esfonsat l’economia dels EUA i el somni americà. El poble treballador i les famílies més modestes i els més necessitats, paguen les conseqüències d’aquests lladres i manipuladors de les grans companyies financeres americanes. Encara no els ha fet tancar a la presó, president Obama? Què espera?

  El president Kennedy estava disposat a posar fi a semblants abusos. Ja l’abril de 1961, va declarar davant el Congrés: <<Un sistema federal d’impostos fort i sa és essencial per l’Amèrica del futur… -ja hi han arribat- L’eliminació de certes desigualtats com proposem tot seguit proporcionarà ingressos per a anivellar les reduccions d’impostos ofertes per a estimular l’economia…S’han elaborat disposicions especials per donar un tractament preferencial a varis grups. Sempre que a un contribuent li sigui permès pagar menys, a un altre se li farà pagar més. D’aquesta manera volem evitar la distribució uniforme de la càrrega de l’impost, i es fa necessàri anar cap a tipus elevats per causa de l’estretament de la base imposable. De totes maneres, és necessàri cert abandonament de la uniformitat per a promoure objectius socials o econòmics desitjables. Però moltes de les preferències que s’han desenvolupat no topen amb dita prova i necessiten ser revaloritzades en el nostre programa de reforma tributaria>>.

   I afegia: <<La guerra contra la pobresa no ha acabat. Acaba de començar>>.

   La reforma tributaria de 1963 anava dirigida a: 1) Alleugerir les dificultats dels contribuents de rendes baixes i de la població més gran i estimular el creixement econòmic. 2) Revisar el tractament impositiu de les rendes de capital per a proporcionar una corrent més lliure i abundant de fons de capital. 3) Ampliar la base dels impostos sobre la renda per evitar privilegis especials, esmenar defectes en la llei impositiva i proporcionar un tractament més igual als contribuents.

   Però l’aspecte més important d’aquesta reforma es centrava en les disposicions fiscals << que falsejen de forma artificial l’ús dels recursos>>. El president va declarar: <<No es pot permetre a cap indústria que obtingui una avantatge indeguda dels impostos per sobre de les altres>> i va demanar la correcció dels defectes en els privilegis impositius atorgats a les indústries mineres i, en primer lloc, a la indústria petroliera. 

  El president Ronald Reagan va continuar la seva carrera d’actor a la Casa Blanca. A favor dels malvats, és clar. El capitalisme salvatge sense fre i escrúpols va trobar les portes obertes de bat a bat amb lleis aprovades pel Congrés, introduïdes per congressistes republicans a les ordres dels “lobbys” industrials i financers. Sota la presidència dels dos Bush, principalment de George W. Bush, l’orgia de la perversió financera ha esfonsat els Estats Units de Nord-Amèrica que ja han perdut tota la seva credibilitat com a gran nació. El president Obama, oblidant que un bon i gran president és el qui defensa a la gent del carrer, calla i atorga. Pel que fa a les eleccions presidencials del 2013 sort en té, per ara, que els republicans els defensors de les grans corporacions financeres, dels rics i dels poderosos i del centenar de famílies multimilionàries que són les que posen i treuen els presidents a la seva conveniència, no tenen cap candidat. Des d’els boigs anys del Watergate del republicà Nixon, que va tenir que dimitir com a president del EUA, mai la presidència americana havia estat tant degradada com en l’actualitat.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça següent: BWeB7VEnK90

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pintura de Ramon Tusquets (1885) que representa el moment en què l’almirall català Roger de Lloria rep presoner, a la seva galera, el príncep de Salern, fill de Carles I de Nàpols, després de derrotar els angevins en el golf de Nàpols (1284). (Ulisses-11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quina categoria estratègica tenia Mallorca, en les rutes comercials catalanes?

   EL LEMA de la setmana.- “Existir és insistir”. Ben Salem Himmich.

————————————————————————————-

   Allò que Kennedy volia no era simplement una reducció temporal dels impostos, sinó una revisió en profunditat del sistema fiscal americà. 

   L’any 1962 el president Kennedy havia optat per a continuar una nova política económica i financera basada en el producte nacional brut potencial. Per a realitzar aquest potencial era necessari crear un <<dragatge fiscal>>; amb altres paraules, reduir els impostos sobre les empreses individuals i socials. El 14 de desembre de 1962, parlant davant “l’Economic Club” en el “Waldorf Astoria” de Nova York, el President va canviar de dalt a baix el pensament econòmic tradicional, no només dels homes de negocis, sinó també dels membres del Congrés. Molts d’aquests s’oposaven furiosament a qualsevol augment de la despesa federal, a la qual culpaven de la debilitat del dòlar, i consideraven el dèficit del pressupost com un mal que hauria de ser reduït per tots els mitjans possibles. Però Kennedy pensava d’una altra manera. Va començar per posar tranquilitat: <<Per augmentar la demanda i aixecar l’economia, la funció més útil del Govern federal no és llançar-se cap a un programa d’augments excessius en la despesa pública, sinó expandir els incentius i les oportunitats per a les despeses privades>>.

   I va continuar: <<La nostra elecció pràctica no és entre un dèficit degut a la reducció d’impostos i un superàvit pressupostari. És entre dues classes de dèficits: un dèficit crònic d’inèrcia o un dèficit temporal de transició resultant d’una reducció d’impostos, destinat a aixecar l’economia, augmentar les rendes per impostos i aconseguir…un pressupost amb superàvit>>.

   Planning, Programing, Buggeting System (P.P.B.S.) 

   El president Kennedy projectava aplicar al pressupost federal el P.P.B.S. (Planning, Programing, Buggeting System) que tant bons resultats havia donat en el Departament de Defensa, però el 1963 el problema principal era el saldo del pressupost. Kennedy proposava un programa “keynesià” de dèficit pressupostari destinat a estimular l’expansió econòmica. Aquest pla clàssic consistia en alleugerar la pressió fiscal sense una corresponent baixada en la despesa pública. Una reducció d’impostos, exencions tributaries a les inversions i un augment simultani en la despesa pública incrementarien la demanda i estimularien el consum.

   El P.P.B.S., que constitueix un primer pas en el plantejament públic és un exàmen global -a nivell nacional estatal o local- dels objectius, els recursos disponibles i els principis bàsics de la despesa pública, que en el passat s’estudiava per separat.

   L’any 1968 -el president Kennedy ja no ho va poguer veure-ho, doncs feia cinc anys que havia estat assassinat- la creixent utilització del Planning, Programing, Buggeting System, o P.P.B.S., va demostrar que la previssió de JFK era correcta. El sistema endegat ja en els Estats de Nova York i de Wisconsin, es va aplicar posteriorment en els de Colorado, Michigan i Vermont i també, abans, l’any 1961 ja havia estat desenvolupat per el Departament de Defensa dels EUA.

   Allò que Kennedy volia no era simplement una reducció temporal dels impostos, sinó una revisió en profunditat del sistema fiscal americà. 

   En el proper capítol a prop d’aquest tema i fent referència als EUA, veurem com els impostos no són els mateixos per a tothom. El president Kennedy estava determinat a posar fi a determinats abusos.

————————————————————————————-

    El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: TnYTLqhrZEs 

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una nova ruta s’obrí a mitjan segle XIV, amb la conquesta castellana d’Andalusia, que permeté d’ultrapassar l’estret de Gibraltar i d’establir intercanvis de forma regular amb els Països Baixos i Anglaterra, tot i que hom té notícia de presència catalana a Flandes ja d’ençà de la segona meitat del segle XIII. Els comerciants hi eren venedors d’espècies i de productes propis, com el safrà o les fruites seques, i compradors de teles luxoses de Flandes i Brabant, així com de llana anglesa. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Existeix una pintura realitzada l’any 1885, que representa el moment en què l’almirall Roger de Lloria rep presoner, a la seva galera, el príncep de Salern, fill de Carles I de Nàpols, després de derrotar els angevins en el golf de Nàpols (1284). Quí va ser l’autor d’aquesta pintura?  

   EL LEMA de la setmana.- “Recordar és l’única manera d’aturar el temps“. Jaroslav  Seifert.

————————————————————————————-

El poble de la nació catalana vol que la seva sanitat pública sigui la millor i no pas la pitjor. Que cada dia vagi més endavant, no pas enrere. Per qué no hem de tenir la millor d’Europa? És que no hem pagat i no paguem? Són vostès que gairebé han suprimit i rebaixat impostos. Es pensen que un país sense impostos o tant baixos -per motius electoralistes, evidentment- pot anar cap a endavant? És que no veuen el desastre i vergonya que estan passant al EUA, per no voler pagar els impostos que en justícia els toca recaptar? Quins impostos paguen el centenar de famílies multimilionàries dels EUA? Quina vergonya!

  I d’esperances. Que quedi molt clar. A Nova York, a la porta sempre oberta del seu despatx, Bob Kennedy, tenia penjat un gran rètol amb lletres majúscules on s´hi podia llegir: Robert Kennedy, Senador per Nova York:”Passi, expliqui, exposi, pregunti”. Per què no planten cara al Govern de Madrid -el de la nació castellana-, i exigeigen la fi de l’espoli contra Catalunya? El poble català té la facultat constitucional de governar-se per les seves pròpies lleis, o l’autonomia és una farsa nacional? Es pensen les “regiones” espanyoles que mai havien demanat, tingut, ni desitjat l’autonomia -Catalunya si la tenia i el cop d’estat d’en Franco que va provocar la guerra “incivil” espanyola, ens la va treure-, que els 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar -un 10 per cent del PIB català- i una tercera part dels impostos que paguem els catalans, els anem a recollir a l’hort?I ara resulta que Comunitats governades pel PP, volen deixar competències. Què és això? D’això s’en diu Espanya?

   Saben que amb tota aquesta cascada de retallades -les més doloroses les de sanitat pública i educació-, la nació catalana entrarà en el camí del desenvolupament? Tants anys de solidaritat amb Espanya -els números canten-, quí és ara solidari amb Catalunya? Ah!, i una solidaridad amb premi “gordo”: l’Estatut, referendat pel poble, la primera llei de Catalunya, impugnat pel “Partido Popular” davant el TC, caducat, i la sentència -una altra vegada- contra la nació catalana i la seva llengua. D’on surten, per posar uns exemples, els diners de tot aquest grapat d’aeroports faraònics construïts recentment i anomenats “fantasmes”, degut a que amb prou feines i aterra cap avió? Europa entera en va ple, de tota aquesta “fantasmada” i mediocritat supina mostra d’una democràcia de baixa qualitat. El mateix podem dir de les autovies i autopistes “radials” -“España, unidad de destino en lo universal”-, sense apenes trànsit. El flamant cap de l’oposició, Mariano Rajoy, “no sabe, no contesta?”. D’on surten els diners per a mantenir el Palacio de El Pardo, residència que va ser del dictador Franco, i el Valle de los Caídos?  Caídos només d’una Espanya, és clar. Quí respón a la cancillera de la RFA, Angela Merkel, quan diu que Espanya, Grècia i Portugal són països de “vagos”? No diu res la senyora Merkel a prop del 10 per cent del PIB català, en impostos, que surten de Catalunya i no tornen? Els del “Financial Times”, tampoc diuen res? Val la pena que tinguin un corresponsal a Madrid?

   Per culpa de la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de l’espoli fiscal per part de l’Estat espanyol -per això a Madrid i a la nació castellana no poden engolir la democràcia d’un Estat federal-, Catalunya està perdent el bon funcionament dels serveis públics com sanitat, educació, medi ambient…, entre altres, degut a les retallades de progrés, il.lusions i esperances. Per posar un exemple: la retallada a la Universitat de Girona, representa més del 10 per cent del pressupost, de 90 milions, és a dir, 9,5; les previsions pel que fa a inversions es redueixen un 76% i s’ajornen els projectes; la subvenció del 2011 serà de 48,5 milions, un 16% menys que la del 2010. L’educació a ras de terra. Ara resulta que en lloc de reforçar els CAP a l’estiu, els tanquen. Es pensen que molts ciutadans de Catalunya vàren votar el partit que governa actualment perquè la sanitat pública catalana vagi mimbant? Què passa amb la reordenació dels serveis d’alta especialització i de les urgències dels CAP, dintre de la reestructuració que ha presentat la Conselleria de Salut? Què passa amb el tancament de sales i centres dels hospitals? Volen deixar a tot el personal de la Sanitat Pública Catalana que treballi en pau? Volen que atenguin malament als pacients? Escoltin, tanquin vostès la Generalitat,home!

   I amb tot això, van i suprimeixen entre altres gairebé tot l’impost de successions com fan sempre els governs de dretes quan arriben al poder. Abans de la reforma de l’impost l’any 2009, la Generalitat recaptava per aquest tribut uns 800 milions d’euros -el deute de l’any passat de la Generalitat als hospitals-, ara amb prou feines quedaran unes engrunes. Escoltin, quan els governs conservadors i de la dreta extrema -deu ser per qüestió de l’educació d’elit-, sempre afavoreixen als poderosos, als rics, al món dels negocis i als grups empresarials i multinacionals que en lloc de crear i mantenir llocs de treball, els suprimeixen i ara resulta que a Catalunya hi ha la vergonyosa xifra de 700 mil treballadors sense feina. Ah!, i la gran quantitat de tècnics i treballadors -principalment joves- que han de deixar el propi país per anar a treballar i viure a un altre.

   Per què treuen part de l’impost de successions i rebaixen altres impostos si, amb aquests, haguessin pogut recaptar gran part del dèficit de la sanitat pública? Què no estan al tino?

   Tantes retallades als serveis públics i socials de la nació catalana, què és que vostès no els utilitzen? Saben, de veritat, el que és anar a urgències al CAP o a un hospital comarcal -amb el magnífic esforç, simpatia i professionalitat dels de bata blanca- i ara vostès, els retalladors de les aspiracions del poble i tot el que s’havia aconseguit “pagant”, ho volen trinxar. Per quan per Catalunya, el dret dels pobles a l’autodeterminació? Ja està bé home!

————————————————————————————- 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 5003311

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aquest terme “l’Ultramar”, era atribuït a l’Orient pròpiament dit, particularment Síria, Palestina i Egipte, objectiu primer de les ambicions comercials catalanes, perquè era el lloc on havien d’aconseguir les preuades espècies. El comerç, però, no es limitava tan sols a la “drogueria”. A l’Orient, recorda Claude Carrère, s’hi anava a buscar també cotó, sucre, esclaus, alum i s’hi venien teles de llana, mel, oli, coral. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Amb la conquesta castellana d’Andalusia, quina nova ruta s’obrí a mitjan segle XIV?

   EL LEMA de la setmana.- “El periodisme és per el públic; la poesia és una espècie de vici secret.” Stephen Spender.

Agraïment

   Als 41 ciutadans de Switzerland que, fins al moment, han visitat aquest BLOG del diari digital EL PUNT AVUI.

   Appenzell, Switzerland in Nature

————————————————————————————-

  Els desitjo una feliç setmana i com deia JFK: “anem cap a endavant”.

————————————————————————————- 

La democràcia a Espanya és d’una baixa qualitat que fa basarda. A  Catalunya, per exemple, se li vol fer creure i empassar -com els ànecs d’engreixament-, que gaudeix d’una gran i exemplar autonomia. El règim no deixa de vanagloriar-se d’unes comunitats dites “autònomes” que amaguen a unes nacions constretes al servei d’un Estat centralista, devorador i d’una mediocritat supina. Ja veuen cap a on han portat el país, els governs espanyols, sobretot aquell de “España va bien”. L’autonomia de Catalunya és una farsa. Hi ho és perquè per la intel.ligència, la raó i la democràcia, una veritable autonomia és la facultat que té un poble de governar-se per les seves pròpies lleis. I ja veuen que ha fet l’Estat espanyol mitjançant la sentència del TC, caducat, contra l’Estatut referendat pel poble català i llançat al TC per part dels jerarques del “Partido Popular”. El mateix partit que ja va començar -encara continua- una campanya contra l’Estatut, però, que, en realitat, era i és contra la nació catalana, la nostra llengua i per la continuïtat del miserable espoli fiscal. 

No deixem mai d’estimar i parlar la nostra estimada llengua. La llengua de la nació catalana. La llengua dels Països Catalans.

   Pel que fa a la protecció i defensa del català, la Constitució espanyola està vist que no serveix per a res. Seríem uns covards i uns irresponsables si els Països Catalans no lluitem i defensem el nostre idioma; el dels nostres avantpassats, avis i pares i que és part essencial de la identitat d’un poble. Ningú ens obligarà a trair-los. A la nació castellana, si volen, que defensin la seva llengua; a la nació catalana defensem el català que és la nostra. I el primer que hem de fer tots -units- és ajudar a que l’aprenguin els ciutadans que han deixat el seu propi país per venir ací a treballar. 

   <<L’enemic és a casa. I l’enemic és més poderós que mai. A Aragó, la futura presidenta ja ha anunciat l’atac contra la protecció del català a la Franja. El govern balear ha anat més enllà i ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha sentenciat l’ensenyament en l’idioma propi, liquidant l’exigència del català per accedir a l’administració pública i derogant el decret de mínims que en garanteix la paritat a l’ensenyament. Al País Valencià, on els populars governen des de fa anys, la corrua d’atacs i manipulacions contra la unitat lingüística i les operacions per aprofundir en l’arraconament del valencià com és sabut no tenen ni fi ni compte. L’ofensiva, però, no es limita a les àrees on la llengua comuna té més problemes polítics de supervivència, sinó que s’ha desencadenat de manera lenta però inexorable a Catalunya mateix. Arran de la coneguda sentència del TC contra l’Estatut, la posició del català ha quedat altament debilitada en molts fronts, a mercè de la voluntat d’uns tribunals espanyols que, naturalment, entenen l’espanyolitat només en castellà i la catalanitat com un deure de ser castellanoparlant i prou. El panorama és negre. I només s’aconseguirà fer-lo revertir, començant per Catalunya per donar exemple, marcant unes clares línies vermelles en la política respecte de les relacions amb els partits que posen en perill el nostre patrimoni més preuat.>> (EL PUNT AVUI).

   Sí, fa basarda la baixa qualitat de la democràcia espanyola. Entre molts altres, clama al cel el “cas” del president de la “región” valenciana, Francisco Camps, i altres tres alts càrrecs del seu Govern i del PP, es sentin davant el tribunal de València acusats d’acceptar regals d’aquests últims a canvi -suposadament- de més de 8 milions d’euros en contractes a dit de l’Executiu valencià. Segons la Fiscalia Anticorrupció, Camps hauria acceptat de la xarxa corrupta -Gürtel- peces de vestir per un import de més de 14 mil euros. Davant la gravetat del cas, el secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, ha insistit que Camps ha de presentar la seva renúncia com a president de la Generalitat. Per Alarte, Rajoy “ha de retirar a Camps de les seves responsabilitats” i decidir ja “si deixa que el president de la Generalitat sigui jutjat”, una qüestió amb la que “es juga part de la seva credibilitat, davant el seu propi partit i davant Espanya sencera”. En la seva opinió, si el líder del PP “avala a Camps estarà també donant suport als implicats i imputats en els casos Brugal, el cas Fabra o Emarsa”. Per la seva part, el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, sospita que “alguna cosa no haurà fet bé” el valencià i considera “poc normal” que un president de Comunitat Autònoma com Francisco Camps “estigui processat” mentre està exercint el càrrec. A cap país europeu o als EUA un polític amb les mateixes circumstàncies que Camps o, fins i tot, menors, s’hagués pogut presentar a les darreres eleccions com a president de la Generalitat valenciana. Cada vegada hi ha més gent que creu que el “cas” Camps, només és la punta del iceberg d’una situació molt més greu al País Valencià.

   Francisco Camps ha presentat la dimissió de president de la Generalitat Valenciana (Països Catalans). Renuncia a declarar-se culpable i s’enfrontarà al judici. En aquests casos la justícia ha de ser implacable i, fins i tot, a més a més, establir per votació una comissió judicial en el Congrés de Diputats amb plens poders per investigar, interrogar i jutjar aquesta classe de fets. La democràcia i el prestigi del país estàn en joc.

————————————————————————————-

El vídeo

   Això sí que és un insult a la llengua catalana, al poble de la nació catalana i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble català. “Si eres español, habla español” vàren fer escriure els franquistes feixistes causants del cop d’estat i de  la guerra incivil espanyola, a les façanes de les llars catalanes. Som catalans, formen part de la nació catalana i parlem i parlarem el català fins que l’infern es congeli. I al Congrés de Diputats i al Senat, de Madrid, s’han de poder parlar les llengues de les nacions d’Espanya, amb tota llibertat. Mal pesi al totalitarisme del PP. Amb qui pacten senyors del Govern de la Generalitat de Catalunya? Però que fan?

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:H2Tn0wfUI-M 

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Qué és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els vaixells catalans portaven oli, draps de llana, ferro, mercuri, cera, mel, safrà i teixits de lli, mentre que de les illes gregues i de la Romania treien cotó, sucre i esclaus, sobretot dones, que foren  una de les càrregues més renumeradores d’aquell tràfic. Tanmateix, apunta Pierre Vilar, <<de les illes -Rodes i Xipre, si no Càndia-, venien també les espècies. I en aquest sentit, eren ja l’Ultramar>>. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- A què es refereix el terme l’Ultramar?

   EL LEMA de la setmana.- “La lluita de l’home contra el poder, és la lluita de la memòria contra l’oblit”. Milan Kundera.

————————————————————————————-

   Gràcies als 70 lectors dels EUA que, fins el moment, han visitat aquest Blog del diari EL PUNT AVUI, digital.

El músic,  mestre i català universal Pau Casals amb el president John F. Kennedy,  amb les seves respectives esposes a la Casa Blanca.

————————————————————————————-

————————————————————————————-                                

    Universitat de Yale – New Haven (Connecticut), 11 de juny del 1962. El president dels Estats Units de Nord-Amèrica, John F. Kennedy, pronúncia un discurs durant l’acte de la distribució de diplomes de  fi de curs. JFK és un president intel.ligent amb una gran preocupació per el just i adecuat desenvolupament de l’economia del seu país. No va permetre, fins a on va poguer, abusos, injustícies ni privil.legis a les grans corporacions industrials, comercials i financeres. La seva lluita contra els magnats de l’acer a causa de la seva pretensió d’augmentar els preus, quan li havien manifestat que no ho farien, i ens uns moments de lluita contra la inflació; contra els magnats del petroli que pretenien no pagar impostos i rebre subvencions federals; la reforma fiscal…, en són una mostra. El Fiscal General dels EUA, Robert F. Kennedy, el va ajudar molt en aquesta tasca que comportava els seus riscs, però, entusiasta per polítics amb coratge. El servei públic i la defensa del bé comú a favor dels interessos generals del país, és la missió d’un polític que ho fa per vocació i no per guanyar diners i altres prebendes. I, per damunt de tot, la defensa de la democràcia, la llibertat i la pau.

   Una part del discurs del president és la que els hi exposo tot seguit, per si tenen a bé prestar-li la seva atenció. En uns moments de bogeria econòmica a causa de l’afany desmesurat de beneficis; de l’ambició desmesurada i descontrolada de diners i més diners; d’una ostentació i consum del luxe fastigós per part del capitalisme salvatge; d’un menyspreu pecaminós vers la dignitat de la persona humana, que clama a Déu i al cel. En aquests moments és bo escoltar unes paraules del mandatari i líder assassinat, el qual sou de president dels EUA i drets per els seus llibres publicats, anava destinat a obres de beneficiència. L’any 1962, en motiu del seu 45 aniversari, la seva muller, Jacqueline Bouvier Kennedy, li va regalar un cotxe descapotable. JFK va considerar que el president dels EUA tenia que donar exemple i no fer ostentacions davant els ciutadans pobres del seu país. Va fer tornar el vehicle al concessionari tot demanant disculpes. La Llei contra la Pobresa, va ser el darrer projecte de la seva Administració abans de ser assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963. 

   Aquestes són les seves paraules:

   <<..existeixen mites amb relació al  nostre deute públic. Generalment es suposa que aquest deute està creixent a un ritme perillosament ràpid. En realitat, tant el deute per persona com el deute relacionat proporcionalment amb la nostra producció neta nacional, venent minvant de manera forta des de la Segona Guerra Mundial. En termes absoluts, el deute nacional va augmentar només  el 8 per cent, mentre que el deute privat augmentava un 305 per cent, i els deutes de l’Estat i Govern locals ho feia en un 378 per cent. A més, els deutes públics i privats no són ni bons ni dolents per si mateixos. Demanar préstecs pot portar a un excés d’expansió i al col.lapse, però també pot conduir cap a l’expansió i a la força. No existeix ni un sol eslògan en aquest terreny en el qual poguem confiar.>>

   <<Finalment, arriba el problema de la confiança. La confiança tant pot arribar a ser un mite com una veritat. Permeteu-me que primer examini la veritat.>>

   <<És cert -i de gran importància- que la prosperitat d’aquest país depèn de la seguretat de que tots els seus principals elements acceptin les seves responsabilitats. Si la indústria deixés de banda les seves obligacions cap a el públic; si els treballadors es mostressin cecs cap a tota responsabilitat pública; i, per damunt de tot, si el Govern abandonés el seu deure evident i estatuari de vigilar gelosament la nostra salut econòmica…, si succeís qualsevol d’aquestes coses, després podria debilitar-se la confiança i augmentaria el perill de paralització. Aquest és el veritable concepte de la confiança.>>

   <<Però també existeix el concepte fals, i la seva forma més senzilla és la creença de que qualsevol i totes les voltes favorables de la roda especulativa, per molt temporals i especulatives que siguin en el seu caràcter, són el resultat de…, i cito textualment, <<manca de confiança en l’administració nacional>>. Això, ho tinc que dir, tot i que és estimulant i consolador, no és enterament cert. Pitjor encara; amaga la realitat que en si és tant senzilla. El sòlit terreny de la confiança mútua és la necessària societat del Govern amb tots els sectors de la nostra societat en la constant lluita per el progrés>>.

   <<Els plans corporatius no es basen sobre una confiança política en els dirigents dels partits, sinó sobre una confiança económica en l’habilitat de la nació per invertir, produir i consumir.  La indústria en general va tenir confiança en les Administracions dels anys 1929, 1954, 1958 i 1960; però això no va ser suficient per impedir la recessió quan la indústria, quan els negocis vàren deixar de tenir confiança en l’economia. Allò que importa és la capacitat com un bloc per a enfrontar-se amb els seus problemes económics i les seves oportunitats.>>

 El president John F. Kennedy i l’arquitecte John Carl Warnecke, que va guanyar el concurs per a la remodelació de Lafayette Square. L’any 1963, JFK, li va demanar que formés part de l’organisme que aprovava tots els projectes dels edificis federals a Washington. Desprès de l’assassinat del president, Varnecke va idear el projecte per la tomba de Kennedy en el Cementiri Nacional d’Arlington. Només tres anys desprès, més de 16 milions de persones havien visitat la tomba del president. 

  Acabava, Kennedy, d’aquesta manera:

   <<Els clixés dels quals acabo de parlar distreuen la nostra atenció i divideixen els nostres esforços. Aquests clixés no presten cap servei a la nostra nació, no perquè només siguin manipulats i impertinents, sinó perquè també són enganyadors; perquè són un impediment en el camí de la solució de difícils i complicats fets…>> 

    Després de l’assassinat del presidente, el feixistes organitzadors i criminals executors del complot i del cop d’estat contra el Govern dels Estats Units de Nord-Amèrica, vàren tenir les portes obertes per a la guerra exterminadora -amb napalm- de Vietnam. Els del maleït complexe militar-industrial i els magnats del petroli vàren fer grans beneficis a costa dels 3 milions de vietnamites i 55 mil nord-americans morts com a conseqüència de la guerra. El reverend Martin Luther King, premi Nobel de la pau, i el senador Robert F. Kennedy, candidat per el partit demòcrata a la presidència dels EUA, vàren intentar parar aquella terrible guerra, però, també van ser assassinats. Aquí va començar el declivi social i econòmic dels EUA, accentuat amb el <<cas>> Watergate que va portar a la dimissió del president Nixon. El Watergate va ser una continuació del magnicidi de Dallas. Part dels seus implicats havien participat en el complot per assassinar al president Kennedy.  La presidència de Bush, pare, que havia estat director de la CIA, i anys més tard la de Bush, fill, -amb les seves guerres particulars i al servei dels magnats del petroli de Texas-, vàren acabar d’enfonsar el seu país. Avui, amb un president pusil.lànime com Barack Obama, amb moltes paraules i pocs fets, els Estats Units de Nord-Amèrica no solament han perdut el gran lideratge mundial de llibertat, pau, democràcia, justícia i progrés que Kennedy va impulsar, sinó que es troben amb la més gran fallida de la seva història. Al centenar de famílies multimilionàries dels EUA, manegadors i desmanegadors,  tot això mai els hi ha importat. 

———————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La font de riquesa, però, no es trobava a la Mediterrània occidental, sinó a l’Orient. D’ençà de la presa de Sicília i de l’establiment de relacions amicals amb Venècia, en el segle XIV, s’obriren els camins de les costes adriàtiques, de la península hel.lènica, del Bòsfor i d’Anatòlia, és a dir de la <<Romania>>.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins productes comercials eren objecte dintercanvi?

   EL LEMA de la setmana.- “Estar contents amb poc és difícil; amb molt, impossible.” Pearl Sydenstricker Buck.

————————————————————————————-  

 ————————————————————————————-

El vídeo

Quan un president dóna la cara i defensa el seu poble. Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:14A1zxaHpD8.

Si tenen a bé, quan acabin de veure el vídeo anterior, poden puntejar sobre el que els hi sortirà al final i que porta per títol: John F. Kennedy at Madison Square Garden, 13:26. Correspón a la segona part del discurs i els recomano vegin el final.

————————————————————————————-

   Els pobles i les nacions que obliden la seva història, estan comdemnats a repetir-la. També hi han els qui la menysprean, són els que estan d’acord en que la llengua de la nació catalana sigui només una mínima expressió del folklore de la perifèria i així, fins a desaparèixer. El catalanisme, la mil.lenària nació catalana i la nostra llengua – la dels Països Catalans-, tot empenyit cap a el barranc. Fer desaparèixer la nació catalana i les aspiracions del seu poble. Els patriotes catalanas no obliden la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat, i que va ser el “Partido Popular” qui el va llençar, mitjançant recurs, al TC. Però, això sí, l’espoli fiscal contra Catalunya si és acceptat per la justícia, l’Estat anomenat de “dret”, els governs espanyols, l’oposició, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Tothom calla. Un vergonyós 10 per cent del PIB català -únic cas a Europa i a Amèrica- 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, una tercera part dels impostos que paga el poble català. Esprèmer Catalunya com a una llimona i la pela també. I ara retallades a dojo: sanitat pública pagada per els treballadors catalans, els seus pares i els seus avis; educació, retallades a les universitats i cultura; medi ambient…per tot. La fi del progrés i les aspiracions del poble català mentre les “regiones” espanyoles malgasten milions d’euros en aeroports fantasmes, línies de tren sense passatgers i autovies gairebé sense circulació. Qui són els qui signen aquestes contractes d’obres? Qui són els responsables d’aquests disbarats i de malgastar tans diners públics? Ho han denunciat a la Comissió Europea? Què esperen?

   La gran vergonya espanyola, dels governs espanyols, de l’oposició i de la nefasta política espanyola: una vergonya europea. El tren d’alta velocitat entre Toledo-Cuenca-Albacete amb un tràfic de 9 passatgers al dia, dels 2190 potencials que vàren dir que hi haurien cada dia. On són aquests passatgers? Aquesta és la manera de malgastar -això és un pecat molt greu- els diners procedents de l’espoli contra Catalunya? Mentre aquí s’estan fent retallades a tot arreu -tornem 10 anys cap a enrere- quins disbarats fan a la nació castellana? Quí són els responsables de tot això? Què hi diu la Comissió Europea? Què hi diu la cancillera Merkel? Ara callen els del “Financial Times”?  Què hi diu el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, flamant candidat del PSOE a les properes eleccions generals espanyoles? Per què, d’una vegada, no tanquen La Moncloa? No saben? No contestan? A on és la transparència de la democràcia espanyola?   

   Espoli fiscal i ara espoli de la llengua catalana. Veuen el que estan fent a València i a les Illes Balears (Països Catalanas), governades per el “Partido Popular”? Volen fer desaparèixer la llengua catalana amb decrets, normatives i anul.lacions de lleis. El mateix que amb el llançament de l’Estatut d’Autonomia al Tribunal Constitucional, caducat. Però a la nació catalana tot el poble unit -manifestació del 10-J- i les que vindran, per a defensar la nostra llengua i les justes aspiracions, progrés, il.lussions i llibertat per el poble de la mil.lenària nació catalana. A fe de Dèu que ningú ens trepitjarà mai més!

   Els pobles que obliden la seva història, estàn condemnats a repetir-la. “Si eres español, habla español”, vàren escriure els franquistes-feixistes de Franco, a les façanes de les llars catalanes. I una repressió ferotge contra la llengua catalana durant quaranta anys. Prou! Ja n’hi ha prou! Estem farts d’Espanya!

El general i dictador Miguel Primo de Rivera, va prohibir la bandera i la llengua catalanes. El general i dictador Franco, ho va tornar a fer. Els mestres catalans foren castigats i foragitats. La llengua catalana és encara perseguida a Espanya.

   Destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats, empresonament del president i secretari del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…

   Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc…

   Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haber predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

   Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzimar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid.

   Els pobles que obliden la seva història, estàn condemnats a repetir-la.

————————————————————————————————————————————————

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:PKeA6jLnnPA

————————————————————————————————————————————————-

Té la solució, senyor Rubalcaba?

————————————————————————————————————————————————-El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pere el Gran prengué Sicilia l’any 1282. Sicília i Sardenya, punts fonamentals de l’anomenada ruta de les illes, foren els centres d’un actiu comerç: els catalans anaven a cercar-hi blat i coral i a vendre-hi ferro, resina, quitrà, fruits secs, terrissa i, sobretot, els draps d’elaboració pròpia. Els conflictes freqüents amb Gènova i Pisa no privaren que aquestes continuessin llurs importacions de l’excel.lent llana dels merins d’Aragó.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La font de riquesa, és trobava únicament a la Mediterrània occidental?

   EL LEMA de la setmana.- “El que importa no és ser el més fort, sinó el supervivent.” Bertolt Brecht.

————————————————————————————————————————————————  

     No és un professor de l’assignatura de matemàtiques donant classes a l’aire lliure, a l’estiu, per allò de la gran reproducció de carabasses en aquesta època de l’any.  Això, quedaria bé i, a més, va de números. Jo no sé que vol dir, però, en aquesta vida tot va de xifres. A vegades, en una pel.lícula que veiem al cinema Arinco o Kyton, de Palamós, surt aquell personatge que ens recorda a Edward G. Robinson, amb aquelles dues cares de bondat o maldat infinites -segons el tema del film- i que li diu a l’altre protagonista, mentre estén un xec: “hi posi rere aquest número els zeros que vegi apropiats”. Es deuria tractar d’una missió molt especial. Com en aquella pel.lícula americana de l’any 1941, dirigida per John Huston, i titulada “El halcón maltés” protagonitzada per Humphrey Bogart i Mary Astor. Films com aquest, revivificarien el cinema nord-americà, avui tant decadent.

   La del professional d’hosteleria que veiem a la foto, també té la seva missió important: tractar d’aconseguir el major nombre de clients possibles. De moment, això és una part molt important, informar dels preus del seu establiment, en aquest cas situat a la zona del port de Palamós, en un moment i en un temps quan vàrem passar per aquell indret. Els preus pujen o baixen segons la situació del mercat i de la situació econòmica real del país. Però, també és important, ho és molt, la confiança amb aquella persona, empresa, botiga, establiment financer o de crèdit, diari…I també, fer les coses bé, posar-hi el cor com a vegades es diu. O el “seny” com sempre s’havia dit a la nació catalana. Recordo les paraules – avui de tanta actualitat- del president Kennedy, pronunciades, el 30 d’abril del 1962, davant la Cambra de Comerç dels EUA: “És cert -i de gran importància- que la prosperitat d’aquest país depèn de la seguretat de que tots els seus principals elements acceptin les seves responsabilitats. Si la indústria mostrés desdeny per a les seves obligacions cap a el públic; si les classes obreres es mostressin cegues cap a tota responsabilitat pública; i, per damunt de tot, si el Govern abandonés el seu deure evident i estatuari de vigilar gelosament la nostra salut econòmica…,si succeís qualsevol d’aquestes coses, desprès podria debilitar-se la confiança i augmentaria el perill de paralització. Aquest és el veritable concepte de confiança“.

  JFK

   Aquest establiment de la primera foto, es troba situat davant per davant de la Casa del Mar de Palamós i, fins i tot, podriem organitzar un concurs entre els lectors dels blogs del diari EL PUNT AVUI digital, perquè ens diguin el nom del restaurant. El que no podem fer, de moment, és convidar-los a un dinar com a premi. Ho deixarem per més endavant quan el diari EL PUNT AVUI tingui la tirada del Washington Post, per posar un exemple.

   Però, mirin per on, les pissarres dels col.legis d’abans, que tots recordem amb més pena que glòria, -mai he pogut superar el terror de sortir a la pisarra en una classe de matemàtiques, fins i tot, alguna vegada vaig anar a fer rodó-, tornen a estar de moda en els restaurants. Ah! i les barretes blanques de guix per a escriure a la pissarra, més tard, vàren aparèixer les de colors. I l’esborrador per a esborrar la pissarra. Bufar sobre l’esborrador ple de guix i escampar el polsim, era una manera de fer emprenyar a alguns companys de la classe. Els “hermanus”, germans de La Salle, ens feien borrar la pissarra. No vegis com els quedava la sotana de color negre amb el guix blanc i la polsada. Eren els anys del “florido pensil”.

   Els preus que els professionals dels restaurants apunten a les pissarres, en aquest cas de Palamós-Catalunya (Costa Brava), és una senyal d’inici de temporada i de que la maquinària econòmica del turisme -no tant potenta com abans- posa de manifest que una vila com Palamós i una gran nació com Catalunya, necessiten dels altres sectors econòmics per a navegar a tota vela. La xifra de 700 mil treballadors sense feina, ho certifica. Mirin que els passa a Grècia tot i tenint tant de turisme. Tot és qüestió de números, treballar bé i amb seny.

Zona portuària del Port de Palamós-Catalunya (Costa Brava)

————————————————————————————-

El vídeo

    Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: TVVe7VooaqA

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’expansió medieval per la Mediterrània, política, econòmica i militar, característica de la plenitud medieval catalana, el trobem en el regnat de Jaume I (1213-1276). D’una banda, els camins naturals de la reconquesta catalana eren cap al sud -conquesta de València, 1238- i cap a les Illes Balears -conquesta de Mallorca, nou anys abans, el 1229. L’empresa de Mallorca fou motivada també per les pressions dels comerciants catalans, que instaven el rei perquè acabés amb el focus de pirateria sarraïna. S’unia un tercer factor en la voluntat reial, que era el d’oferir unes lluites abellidores a la noblesa del país, revoltada durant la seva minoria d’edat. Hem de tenir en compte, així mateix, que Aragó representava un rerapaís que podia fornir homes per a les empreses exteriors.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan es produí la conquesta de Sicília?

   EL LEMA de la setmana.- “El futur no és un regal, és una conquesta”. John F. Kennedy.

————————————————————————————-

   És un fet que es podria aplicar a diversos camps i sectors o, d’una manera general, a un tot: anem cap a enrera. Aquesta és la tònica generalitzada que ens envolta. La pena és que no es contempla una reacció útil i eficaç en direcció oposada. I mereix especial atenció quan la protagonista de la pel.lícula és la nació catalana. Sí, dic nació, i afegeixo mil.lenària malgrat pesi al Partido Popular i al Tribunal Constitucional espanyol, caducat. Nació amb un idioma propi actualment menyspreat, prohibit i perseguit a València i a les Balears. De les directrius que emanen a València i a Palma es desprèn, cada cop de manera més evident, que l’objectiu final és aconseguir fer del català no només una llengua de segona, sinó, maquinar per a la seva extinció. Els catalans unionistes i els nacionalistes espanyols, fa centenars d’anys que ho intenten: dictadors, cops d’estat, sedició, “si eres español, havla español”…Però la força d’un poble el qual el 50 per cent dels seus ciutadans -i va pujant- estan farts d’Espanya, i volen la independència de Catalunya, evitarà el mal treballar i actuar del totalitarisme nacionalista espanyol. A Catalunya i als Països Catalans, el Partido Popular només ens porta a mal borràs. Ja ho hem vist amb la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya desprès de quatre anys de canvis, recusacions, divergències en un TC caducat i sacsejat per abús de poder polític. Tot provocat per el maleït recurs del Partido Popular contra la primera llei de Catalunya: l’Estatut referendat pel poble i, al mateix temps, contra l’autonomia de la nació catalana. Esperem que l’actual Govern de la Generalitat demani de manera immediata, la invalidació de la sentència emesa per un TC caducat i tal com va assegurar recentment Eugeni Gay, actual vicepresident del TC, -en la carta que fa efectiva la seva dimissió-, que des que es va iniciar el debat de l’Estatut tenia la sensació de formar part d’un tribunal “segrestat”.

   Escoltin, va ser una greu anomalia democràtica -denunciada reiteradament des de Catalunya- d’haver de dictar sentència amb quatre membres amb el mandat prorrogat, una vacant per defunció i un recusat. D’aquí, la necessària i justa demanda de la invalidació de la sentència i que el Partido Popular demani perdó a la nació catalana per el mal causat al nostre Estatut i al desenvolupament de Catalunya. No ho oblidarem mai per mai i, per damunt de tot, a les eleccions generals de l’any vinent. Els catalans que vàren votar en blanc, nul o no van anar a votar, que s’ho pensin bé a les properes eleccions generals ja que amb aquesta actitud obren el pas a la dreta, l’ultradreta, nacionalisme espanyol a l’unionisme i al totalitarisme. Ja ho veuen.

   El retrocés de la competència en salut pública i altres

   Per culpa de la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de l’espoli fiscal per part del l’Estat espanyol -per això Madrid i la nació castellana no poden engolir la democràcia d’un Estat federal-, que representa la quantitat de 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un vergonyós espoli fiscal del 10 per cent del PIB català, és a dir, una tercera part del impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, estem perdent el bon funcionament dels serveis públics com sanitat, educació, medi ambient…i altres. Estem farts d’Espanya!

   Ara resulta que en lloc de reforçar els CAP (Centres d’Atenció Primària) a l’estiu, els tanquen. Però què és tot això? Es pensen que molts ciutadans de Catalunya que van votar al Govern actual, ho vàren fer perquè ara no s’atenguin les seves necessitats en el període estiuenc -o tot l’any- com és el cas dels CAP? Què volen, col.lapsar els hospitals? Què passa amb referència a la reordenació dels serveis d’alta especialització i les urgències dels centres d’atenció primària, dintre de la reestructuració que ha presentat la Conselleria de Salut? Què passa amb el tancament de sales i centres? És que a la nació catalana anem cap a el subdesenvolupament dels serveis públics i socials?

   I amb tot això, van i suprimeixen gairebé tot l’impost de successions com fan sempre els governs de dretes -per afavorir als rics i poderosos- quan arriben a governar. Abans de la reforma de l’impost el 2009, la Generalitat recaptava per aquest tribut uns 800 milions d’euros -el deute de la Generalitat de l’any passat als hospitals-, ara amb prou feines quedaran engrunes. Quan els governs de dretes arriben al poder -deu ser per qüestió de l’educació d’elit- sempre afavoreixen als poderosos, als rics, al món dels negocis i als grups empresarials i multinacionals que en lloc de crear i mantenir llocs de treball, els suprimeixen i ara resulta que a Catalunya hi ha la vergonyosa xifra de 700 mil treballadors sense feina. Ah! I la gran quantitat de tècnics i treballadors -principalment joves- que han de deixar el propi país per anar a treballar i viure a un altre.

   Tantes retallades en els serveis públics i socials de la nació catalana, qué és que vostès no els utilitzen? Saben, de veritat, el que és anar a urgències al CAP o a un hospital comarcal -amb el magnífic esforç, simpatia i professionalitat dels i de les de bata blanca- i ara vostès, els retalladors de les aspiracions del poble i tot el que s’havia aconseguit “pagant”, ho volen trinxar?

   A Nova York, a la porta sempre oberta del seu despatx, Robert F. Kennedy tenia penjat un gran rètol amb lletres majúscules on s’hi podia llegir: ROBERT KENNEDY, SENADOR PER NOVA YORK: PASSI, EXPLIQUI, PREGUNTI.

   Poden, ara mateix, plantar cara al govern de Madrid, a la nació castellana, i exigir la fi de l’espoli contra Catalunya per part d’Espanya? Som una veritable autonomia? Podem votar ja, d’una vegada, per la independència de la nació catalana?

El senador Bob Kennedy, assassinat, treballava vint hores al dia. El seu amor – igual que els seus germans- imperatiu, inexorable, inflexible, cap a la política com a raó de servei, és a dir, posar-se a disposició del país i de les seves classes més necessitades.

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La batalla de Muret, on perdé la vida Pere I, significava el final de la política d’intervenció dels reis catalans en les terres del Migdia de França.

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera es va iniciar l’expansió medieval catalana per la Mediterrània?

   EL LEMA de la setmana.- “La violència no és una força. És l’abús de la força”. Michel Lancelot.

————————————————————————————-