La nova frontera

   Acusat de 22 càrrecs de corrupció i d’abús de poder, el president Nixon dimiteix del càrrec de president dels EUA. El Comitè Judicial de la Cambra de Representants havia començat el projecte de llei pel seu “impeachment”, és a dir, jutjar al cap de l’Estat. L’ “impeachment” no existeix en el dret constitucional de cap país, fora dels EUA. Nixon va fer amenaçar al diari “Washington Post” de no renovar-li la llicència de concessió d’una emissora de ràdio per tal de fer-los callar davant la corrupció del Watergate. Que encara hi hagi un lloc en el món on l’abús de poder porti a la destitució, és una sort i salvaguarda de la democràcia i, per damunt de tot, una garantia per el futur. Si les coses dolentes són contagioses, també ho són les bones. Una lliçó per l’Estat espanyol.

———————————————————————————————————

   El Partido Popular que s’hauria de poder anomenar ” la  lleial oposició al Govern de Sa Majetat” com, de forma orgullosa i satisfactòria la consideren els ciutadans de les monarquies democràtiques i progressistes d’Europa, s’ha transformat de  manera esperpèntica en  una oposició visceral i injusta contra Catalunya. Contra tot el que conforma l’autonomia ” tutelada” de Catalunya amb el seu  Parlament al davant. Una veritable autonomia té la sagrada facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Així s’entén en un país en el que la sobirania popular té com a base la democràcia i la llibertat. I així es té que respectar i defensar. El Partido Popular va portar la primera llei de Catalunya, l’Estatut ja retallat, davant el Tribunal Constitucional, caducat, i a més a més, anar recusant els seus membres fins a canviar l’estructura de la seva formació en un nombre superior de magistrats afí als resultats que volia obtenir aquest partit, representant del nacionalisme espanyol més agressiu i d’una dreta conflictiva ancorada als anys trenta. No veuen que llançar l’Estatut de Catalunya, referendat pel poble català, al TC i també així ho vàren fer altres autonomies governades per el PP i el Defensor del Pueblo español és anar contra l’autonomia i les justes aspiracions de la nació catalana. No veuen que l’Estatut, retallat, ja havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat per el Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats, el Senat i signat pel rei. No veuen que això no podria passar a cap país normal i democràtic. O és que no senten cap respecte per la sobirania del poble? Mirin el resultat, de moment, un 45 per cent del poble català desitja la independència. Mai aquesta xifra havia estat tant alta. I això no és tot. La campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut que no va ser una altra cosa que signar en contra de Catalunya i fomentar l’enfrontament entre Comunitats Autònomes. Aquestes Comunitats que s’aprofiten de l’espoli vergonyós i d’abús de poder de l’Estat espanyol contra Catalunya. Aquestes Comunitats que tenen un cost de la sanitat per cada habitant superior al de Catalunya, mentre que aquí la Generalitat té que reduir en 1.000 milions d’euros el pressupost de la nostra sanitat pública. I encara algunes d’aquestes Comunitats porten l’Estatut de Catalunya davant del TC. Quina poca vergonya! Escoltin, senyors de la Generalitat, que la Sanitat catalana no atenguin a cap altre ciutadà d’una altra Comunitat, si abans no han liquidat les despeses que deuen a la Sanitat catalana, despeses que les paga l’Estat. I una altra cosa, què passa amb els estrangers que són atessos per la Sanitat de Catalunya? Ha pagat l’Estat espanyol tot el que hi ha pendent? Perquè quan un català és atés a un centre hospitalàri europeu té que pagar el doble o el triple que aquell ciutadà d’Europa que és atés  per la Sanitat de Catalunya? I, per cert, quina és la quantitat que es deu per aquests conceptes? No saben encara a aquestes alçades que democràcia vol dir transparència? Au home! ja n’hi ha prou de tant de fer el burro. El “burro català”, per suposat. 

   I això no és tot. Boicot contra els productes catalans, i en el pla econòmic, intervenció totalitària per part del PP en el desitg normal i legal que Gas Natural va expressar per la compra d’Endesa i, d’aquesta manera, poder oferir gas i electricitat per part d’una mateixa companyia i en una comunitat autònoma a la qual pertanyen el major nombre de clients d’Endesa. “Antes alemana que catalana” vàren dir i mira per on que va ser venuda a l’ENEL italiana (empresa estatal de l’òrbita Berlusconi). “Antes italiana que catalana i espanyola”. Desprès els del PP van dient que no són intervencionistes. I seguim. L’atac constant contra la immersió linguística, mètode pedagògic per excel.lència, constitucional i alabat per el Consell d’Europa. L’atac constant, també, contra el normal desenvolupament de l’autonomia de Catalunya al perseguir les lleis que aprova el Parlament, lo qual mostra aquesta autonomia “tutelada”  i de “pandereta” ;impròpia d’un país que vol ser acceptat com a democràtic, progressista i europeu. I seguim. Vegin si no la sentència contra l’Estatut de Catalunya, ja retallat, portat al TC, caducat, per part del PP i que ja havia estat referendat pel poble català. Resposta: Dos milions de catalans es vàren manifestar a Barcelona, a Euskadi i a altres capitals del món, en contra de la sentència injusta i proclamant que Catalunya és una nació. Fa mil anys que ho és. Un altre resultat: en aquests moments un 45 per cent del poble català i va en augment,  votaria a favor de la independència. Quina vergonya per Espanya, els seus respectius Governs i la, lleial? oposició de Sa Majestat!

   I seguim. Ara, la prohibició i apagada de TV3 al País Valencià, per part del PP, en contra de milions de ciutadans que parlem la mateixa llengua, fet que vulnera l’Article 20 de la Constitució Espanyola quan diu que: “Se reconocen y protegen los derechos: A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa.” Què passa amb la ILP -Iniciativa  Legislativa del Poble- avalada per 651.650 signatures demanant les emissions de TV3 al País Valencià, -Televisió sense Fronteres-  i que roman aturada en el Congrés de Diputats? Aixó és democràcia? A Europa o als Estats Units de Nord-Amèrica, per exemple, els ciutadans no  tolelarien de cap manera aquest abús de poder. 

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’empenta sarraïna, fruit de la guerra santa islàmica i de la debilitat política de la monarquia visigòtica, trobà l’aturador en terres de França a Poitiers (732) per obra de Carles Martell, antecessor de Carlemany. Els cristians que no se someteren a la nova religió i costums dels invasors buscaren refugi en les valls pirinenques, mentre els sarraïns es feien forts a les terres de l’interior del país i l’antiga Tàrraco quedava, per molt de temps, enrunada i despoblada.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va fer Carlemany?

   EL LEMA de la setmana.- “La conversa no existeix, és una il.lusió. Hi ha monòlegs que s’entrecreuen, això és tot”. Rebecca West.

   NOTA.- Els lectors dels BLOCS del diari EL PUNT digital que tinguin a bé participar en la pregunta de la setmana, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de LA CAIXA.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

   Si tots els serveis de la nació catalana funcionen d’una manera excel.lent i de la millor forma possible, la gran majoria de ciutadans podrien  acceptar una apropiada pujada dels impostos  a nivell europeu. 

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=jw6LhKCYUCQ

   Com la de Primo de Rivera (setembre de 1923 al gener de 1930). Tant punt nomenat jerarca d’un Directori militar pel rei Alfons XIII, Miquel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, és lliurà a la “reconstitució” de l’ordre político-social. De dret contra Catalunya i el català. Com ara. Espanya és un país de dictadors que l’han portada a la cua d’Europa. Així va començar la repressió de la dictadura de Primo de Rivera: prohibició de la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques i remissió dels atacs a la unitat de la pàtria als tribunals militars (decret de Repressió del Separatisme), prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona, destitució i desterrament de Ramon d’Abadal, degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, davant la negació de la junta a redactar el seu anuari en castellà.

   I seguim amb la dictadura. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions “todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo”, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Segueix la dictadura del nacionalisme espanyol contra el poble català: destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…

   Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc. Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en  les publicacions, etc.

   Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. L’objectiu primordial de la dictadura fou la neutralització del catalanisme popular. D’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tant radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’esser i d’expressar-se. (Ulisses)

   El valencianisme, perseguit especialment a partir de 1925, i el mallorquinisme hagueren de refugiar-se en els cenacles intel.lectuals i literaris. Al País Valencià, hom prohibí els cursos de llengua autòctona a la universitat i a diverses institucions culturals: Nostra Parla, Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, etc.

   En els països civilitzats la democràcia, és a dir, la sobirania del poble és per sempre. És una manera de viure, de progressar i, fins i tot, de respirar. Les dictadures són la desesperació dels éssers humans que estimen la pau, la justícia i la llibertat. A Espanya, una dictadura rere l’altra. Les anteriors, provinents d’un règim la carcassa del qual s’originà l’any 1874. La del general Primo de Rivera. La del general Dàmaso Berenguer. La del general Franco, la més terrible i com a conseqüència d’un cop d’Estat que provocà una guerra “incivil” durant tres anys,  amb més d’un milió de morts i una repressió durant 40 anys de règim franquista. I sempre contra Catalunya, la llengua catalana i els catalans. (Continuarà en una segona part).

Tancs de la III Regió Militar amb seu a València, al carrer, sota el comandament del tinent general Jaime Milans del Bosch, el 23-F de 1981.   

———————————————————————————————————

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Durant el domini dels gots (segles V, VI, i VII) el país -que encara no podem anomenar pròpiament Catalunya- tingué un paper secundari malgrat la revolta i proclamació reial del comte Paulus (673). La població hispanoromana acceptà els dominadors militars, els afers dels quals es coïen lluny d’aquí.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què entenem per l’empenta sarraïna?

   EL LEMA de la setmana.- “La música va ser inventada per confirmar la soledat humana”. Lawrence George Durrell.

———————————————————————————————————-

El Països Catalans

La democràcia no és només anar a votar, és defensar la llibertat de la sobirania del poble en contra del totalitarisme i la dictadura.

———————————————————————————————————-

El vídeo 

   Si els plau poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=oPr60rc0FOE

<<El gran enemic de la veritat freqüentment no és la mentida deliberada, recercada i deshonesta, sinó el mite, persistent, persuasiu i irreal. Amb massa freqüencia, ens agafem en els llocs comuns dels nostres antecessors. Sotmetem tots els fets a un grup d’interpretacions prefabricades. Fruïm de la comoditat d’opinar sense la incomoditat de pensar…
<<No podem comprendre i atacar els nostres problemes contemporanis si ens deixem guiar per etiquetes tradicionals i eslògans desgastats d’una època anterior. El fet desafortunat del cas és que la nostra retòrica no ha mantingut el pas amb la mateixa velocitat del canvi social i econòmic. Els nostres debats polítics i els nostres discursos sobre assumptes corrents interns i econòmics, amb massa freqüència tenen poca o cap relació amb els actuals problemes amb que es troben enfrontats els Estats Units…
<<Aquests problemes no poden ser solucionats per la màgia d’un passat oblidat. Però l’exemple d’Europa Occidental ens demostra que es poden resoldre, que els governs -i molts d’ells són governs conservadors- disposats a enfrontar-se amb problemes tècnics sense ideologies preconcebudes, poden lligar els elements d’una economia nacional i aconseguir el creixement i la prosperitat…
<<Algunes de les converses que he escoltat en el nostre propi país sonen com a vells discs de llarga duració conservats des dels anys trenta. El debat dels anys trenta va tenir la seva gran significació i va produir grans resultats, però es va desenvolupar en un món diferent, amb necessitats diferents i diferents deures. La nostra responsabilitat és viure en el nostre propi món, identificar les necessitats i realitzar les tasques del nostre temps…
<<Fa gairebé 150 anys, Thomas Jefferson va escriure: “Les noves circumstàncies demanen noves paraules, noves frases i la transferència de velles  paraules cap a nous objectius: més cert avui de lo que ho va ser en els dies de Jefferson, perquè el paper d’aquest país és tant o més significatiu… A mesura que treballem en consonància per fer front amb els problemes autèntics dels nostres dies, produirem una visió i una enrgia que tornaran a demostrar al món la superior vitalitat i la força de la societat lliure>>.
   Aquesta és una part del discurs que el president John F. Kennedy, va pronunciar a la Universitat de Yale (New Haven) el dia 11 de juny de 1962. Era un discurs seriós. No només atacava als “titans”, sinó també a aquells dels seus conciutadans que s’enorgullien de les seves frases estereotipades tradicionals, els seus eslògans gastats, els seus vells discs, els seus llocs comuns ancestrals, els seus problemes imaginaris i les seves interpretacions prefabricades, dels quals Kennedy deia que estaven endarrerits 150 anys i no entenien res dels problemes actuals.  Era ja tard quan va anunciar per televisió, el 13 d’agost, que des de que havia entrat a la Casa Blanca el producte nacional brut havia augmentat un 10%, la producció industrial un 16% i la renda personal disponible un 8% (30.000 milions de dòlars), que l’índex d’atur s’havia reduït en un milió de persones i que en el comtat de Carbon, Pensylvania, George Demart, de 52 anys, a la fi podria mantenir a la seva família. Va afegir que els beneficis de les societats havien pujat un 26%, però els qui estaven afectats ja no l’escoltaven quan va concloure: <<Tenim que continuar cap a andavant. Sé que existeixen els qui s’oposaran a totes aquestes mesures de la mateixa manera que els qui, en altres temps, s’oposaven a les lleis que prohibien el treball dels menors i més recentment, en el Senat, a l’atenció mèdica dels ancians.El nostre país estaria encara, econòmicament, a l’edat de l’obscuritat si aquests oponents del progrés i defensors dels privilegis vetaran cada pas andavant. Però el President dels Estats Units i el Congrés i tots nosaltres ens hem de comprometre a l’acció en els nostres dies>>. La febre va començar a baixar a la tardor. Els negocis anaven bé i 1963 es presentava encara millor. L’augment de les despeses federals, els contractes de defensa i els projectes de renovació urbana actuaven com un esperonador de l’economia. Però els homes de negocis seguien pessimistes i desconfiats. En la Convenció de l’Associació de Banquers, que va tenir lloc a Atlàntic City del 23 al 26 de setembre de 1962, es va predir que la producció automobilística baixaria en 500.000 cotxes durant el 1963. La majoria dels experts financers de Nova York i Chicago vàren avisar del perill d’una nova recessió.  No hi va haver cap recessió. Al contrari, els Estats Units estaven en plena expansió industrial. Però el Govern federal seguia vigilant. En el juliol de 1962 va protestar contra els Bancs que predeien la inflació i deformaven el mercat financer. El mes de novembre va denunciar els augments injustificats en els preus de la indústria farmacèutica. L’any 1963 va multiplicar els processos anti-trust.  

  Les paraules pronunciades per el president Kennedy a la Universitat de Yale, fa 47 anys, són tant actuals com profètiques. En el seu país els del “Tea Party ” pretenen fer retrocedir els EUA al temps del general Custer, fins i tot, incitant a la violència política. Aquests són els que ja els sembla bé que una família treballadora que tingui la desgràcia de tenir un fill malalt de càncer, per poguer pagar les factures de l’hospital ho perden tot. Des de la vivenda al cotxe. Hipotecar-ho tot, si poden. I sinó al carrer. Aquests són els que van en contra de la reforma de la Seguretat Social aconseguida per el president Obama i de la que va ser gran defensor i  impulsor el senador Edward Kennedy.

   A Espanya les paraules del president Kennedy són més que apropiades. Els drepaires del passat i del conflicte constant, ens han portat a la cua d’Europa i amb 5 milions de treballadors sense feina, a l’atur. En lloc de treballar per aconseguir una excel.lent  productivitat i progrés industrial innovador i de qualitat, passen el temps lladrant contra Catalunya i les autonomies. Són aquells que, com deia el president Kennedy, volen romandre ancorats als anys trenta. Aquells que impedeixen que TV3, la Televisió de Catalunya, es pugui veure amb tota llibertat a la Catalunya del Sud. Jo sóc  un valencià del Nord. Espanya és ben bé un país de misèries i de mediocritat supina. Quina vergonya per les futures generacions! A fe de Déu que des de la nació catalana, hem de fer tot el possible perquè el PP no guanyi les eleccions generals de l’any vinent.

———————————————————————————————————Què és Catalunya  

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ataülf, cabdil dels visigots, tingué el somni fracassat de fer de Bàrcino la capital d’un gran regne romano-visigòtic (415) i el seu poble, entre la Gàl-lia i Hispània, continuà el pelegrinatge fins a assentar-se definitivament a Toledo, que convertiren en la capital de la Península Ibèrica.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quans segles vàren dominar els gots?

   EL LEMA de la setmana.- “La inflació és com la pasta de dents: un cop és a fora, costa molt tornar-la a guardar”. Karl Otto Pöhl.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

“Pa negre”, triomf del cinema  català i europeu 

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=f0-zaiVuR5o

———————————————————————————————————-

   PREGUNTA Nº 3  al Govern dels EUA, a l’FBI i a WikiLeaks.- En el dia de la seva detenció, Lee Oswald va ser sotmès a la prova del nitrat, el qual resultat va indicar que no havia disparat un rifle durant les vint-i-quatre hores anteriors. Perquè aquest fet va ser mantingut en secret per el Govern federal i per la policia de Dallas durant deu mesos?

   Partit únic, única nació, Estat únic, un nacionalisme únic, és a dir l’espanyol, model educatiu únic -tornem a les aventures i desventures del “famoso hidalgo Don Quijote de la Mancha- d’obligada lectura per a tots els “españolitos” ben creients i educats sota el temor de Déu i de la “Formación del Espíritu Nacional”, idioma únic -els més de 10 milions de ciutadans que parlen la llengua catalana als Països Catalans són de la perifèria-, targeta sanitària única…. Si els malalts d’altres Comunitats autònomes  els quals presidents diuen la miserable mentida de que a Catalunya se li atorguen privilegis, i venen a guarir-se als centres hospitalaris de la nació catalana, no cal que vinguin a aquesta dolenta Catalunya que és víctima de l’espoli per part de l’Estat espanyol. A on van a parar aquests 22 mil milions d’euros -un 10 per cent del PIB català-, una tercera part dels impostos que paga el poble català, que surten per a no tornar? No s’en donen vergonya d’abusar d’una solidaritat a favor dels rics i no dels més pobres que és una presa de pèl a Catalunya? No s’en donen vergonya de tenir el més gran nombre de funcionaris d’Europa? Escoltin, facin el favor d’espavilar-se d’una vegada i es busquin la vida. No veuen que des del Govern central el que fan és ” despullar un sant per vestir-ne un altre”. Ja ni ha prou home!. Que cada autonomia es desenvolupi des dels seus propis recursos i no amb els dels altres, principalment, de Catalunya. Que cada autonomia es desenvolupi des d’el treball i la innovació i no des de la mandra i la xerrameca. Si amb els impostos que paga el poble català hem d’ajudar als més pobres o als qui no s’en poden sortir, estem disposats a fer-ho, però, no com ara que és un abús i una estafa. I volem els comptes clars! Els diners de Catalunya no han de ser per els més rics sinó per els més pobres. Au, home! Tanta por els fa als senyors del Govern de Rodríguez-Zapatero presentar els veritables números de les Comunitats autònomes al Senat i davant “luz y taquígrafos”.A alguns dels seus presidents els hi hauria de caure la cara de vergonya. Cada cop es veu més clar que el que pretenen es desprestigiar l’Estat autonòmic i constitucional.                 

   Aquest és el sistema “únic” que Aznar -no sé que hi pinta, a qui representa i en nom de quina democràcia parla- o és que mana ell? Rajoy és el seu escolanet?, i els jerarques del PP, volen implantar per fer camí “únic” cap a el retorn al centralisme franquista “únic” del subdesenvolupament . Rajoy ha dit que “en un país normal no es treballa amb un intèrpret” fent referència al fet de que els idiomes de les “nacions d’Espanya” puguin ser utilitzats -ben poc- al Senat. Hem de triar entre una Espanya normal, respectuosa amb els pobles i ciutadans que la formen o una Espanya anormal “única” que menysprea les llengües que parlen els seus ciutadans. Hem de triar d’una vegada entre democràcia o dictadura. La primera vol dir llibertat d’expressió, és a dir, el dret fonamental mitjançant el qual tota persona pot manifestar públicament les seves opinions i creences i amb l’idioma matern, patern, dels seus avis, de la seva terra, de la seva pàtria…vull dir, l’idioma amb el qual l’han parit: el català, els que és propi dels Països Catalans. I aquest és el que volem que es pugui parlar al Senat i al Congrés de Diputats, amb tota llibertat i no a mitges. La dictadura, és aquella que ens recorda allò de “si eres español, habla español” que els franquistes feien escriure a les parets de les llars de Catalunya. Un país normal és aquell que la teva pròpia llengua forma part de la dignitat del poble sobirà que és qui ha de  manar al Senat i al Congrés. Per escriure-la i parlar-la sense cap limitació. Això és un país normal i civilitzat.

   “El aeropuerto de Ciudad Real entra en quiebra con una deuda de 290 millones. El primer aeropuerto de capital privado, que entró en funcionamiento hace menos de dos años, colapsado financieramente. Ayer, (1-6-2010), el juzgado Mercantil de Ciudad Real decretó el concurso de acreedores necesario (antigua quiebra) de la sociedad propietaria del aeropuerto (CR Aeropueros), por “su incapacidad” para “atender regularmente el pago de sus obligaciones” con sus deudores. CCM, intervenida hace un año por el Banco de España, tiene créditos impagados por un importe de 158,2 millones de euros, la segunda caja afectada es Cajasol, que tiene una deuda vencida de CR Aeropuertos de 31 millones. Además, Cajasur, intervenida también por el Banco de España, suma créditos impagados por parte del aeródromo por 18,8 millones. En total, 208 millones de euros en préstamos a corto plazo que tienen poca posibilidad de ser recuperados, dada la situación límite del aeropuerto. Además de la deuda con estas tres cajas, la sociedad tiene deudas con proveedores de 90,3 millones de euros, a lo que hay que sumarle una deuda de 2,3 millones con otras empresas del grupo…” (dels diaris).

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- A partir del segle III després de Crist, la crisi econòmica, administrativa i militar de l’Imperi Romà anava facilitant el camí de les migracions dels pobles denominats “bàrbars” -per els romans significava estrangers- i posava la llavor, mitjançant la ruralització de la vida, del futur feudalisme medieval.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui era i quin va ser el somni d’Ataülf?

   EL LEMA de la setmana.- “Aprimar-se és fàcil: només s’ha de tenir gana de les coses que no agraden“. Jane Russell.

———————————————————————————————————-El  Països Catalans

——————————————————————————————————— 

   L’escriptor i professor Francesc Sanuy, en un article publicat recentment a EL PUNT (23-01-11), explica uns fets que tot el poble català i espanyol hauria de saber com el catecisme -un poble mal informat i enganyat, és un poble ignorant- que l’expresident José-Maria Aznar “ha sumat a les seves múltiples retribucions per serveis a empreses privades els 200 mil euros l’any com assessor d’Endesa”. L’empresa que Gas Natural volia comprar per tal d’unificar els seus serveis tenint en compte que la gran majoria de clients d’Endesa són a Catalunya. El PP s’enfurismà de tal manera que va fer campanya en contra, “antes alemana que catalana”, ara, Endesa és italiana. Va ser venuda a l’Enhel (de l’òrbita Berlusconi). Catalana i espanyola no, però, si venuda a una italiana. I segueix Sanuy: ” …l’empresa familiar Famaztella (és a dir, família Aznar-Botella), que l’any passat va declarar uns beneficis de 445.417 euros i 970 mil en inversions. Tot plegat, segons que sembla, no és incompatible amb els 70 mil euros de sou estatal vitalici, escortes, secretària i ajudants. Però és que, a més a més, ha cobrat de l’editorial Planeta-Lara 600 mil euros per tres llibres en que reclama que als obrers els rebaixin el sou. També cobra del magnat de la premsa d’extrema dreta Rupert Murdoch 220 mil $, més 120 mil en accions…Aznar cobra també de la immobiliària nord-americana J.E. Roberts, i del Doheny Global Group, del sector energètic…” explica el professor Sanuy. I, encara, Aznar no ha renunciat al sou vitalici de 70 mil euros, escortes, secretària i ajudants com a mesura d’exemple per ajudar a aquesta Espanya que, segons la seva prèdica apocalíptica, “viu a hores d’ara una situació límit” de la qual és directament responsable l’actual president espanyol, a qui va titllar “d’incompetent”. Això sí, són les maleïdes autonomies -l’Estat autonòmic constitucional- les responsables de tots els mals i, és clar, Catalunya la pitjor. Així, l’expresident del govern, repeteix una vegada i una altra, -repetir una afirmació mil vegades, encara que no sigui veritat, i al final s’ho creuen-, allò que mai ha volgut acceptar el PP: l’Estat de les Autonomies i que en el seu moment va votar-hi en contra de l’Article octau de la Constitució, Manuel Fraga Iribarne. Aquestes autonomies, principalment les fonamentals i veritables, com ara Catalunya, el País Basc i el Gallec que, malgrat les constants interferències i abús fiscal per part del govern central, -un 10 per cent del PIB català surt cap a Madrid per a no tornar, una tercera part dels impostos que paga el poble català-, han proporcionat a Espanya -nació de nacions- una nova imatge de cara al món de modernitat, progrés, democràcia i llibertat. Tot i que, grups poderosos encara amb bastant poder i influències i procurant pels seus propis interessos per sobre dels del país, impedeixen amb un menyspreu vergonyós, que Espanya ocupi el lloc avançat que li correspondria a Europa i al món. Un Estat federal de règim monàrquic i parlamentari crec que podria ser una bona alternativa a l’actual Estat autonòmic.

   Au, home, ja està bé! Vostès prediquen allò que no creuen. Tant Aznar com Felipe González podrien renunciar al sou estatal vitalici i donar exemple i més, en aquests moments, que en paraules de l’expresident Aznar “Espanya està sent intervinguda”. Ell que viatja tant als EUA i sembla que si sent molt bé, que aprengui d’un dels presidents més estimats i recordats pel poble americà, John F. Kennedy, el qual donava els drets  per els seus llibres publicats i  el sou de president a obres de beneficiència i centres d’assistència a deficients psíquics. I no solament vostès haurien de donar aquest pas andavant,sinó, també, tots els senadors, diputats, càrrecs polítics i governamentals, militars, parlamentaris i funcionaris tant de l’Estat com de les autonomies que cobrin al mateix temps sous estatals i de sectors privats, aquests darrers molt elevats. Això és el que no pot suportar Espanya i no les autonomies veritables i responsables que cada vegada tenen més competències i han de funcionar a la perfecció. L’Estat autonòmic no és ni pot ser el desastre de l’Estat centralista del franquisme. O es pensen que hem oblidat totes aquelles misèries. En tot cas és l’Estat central que encara vol suportar competències repetides i fa obres faraòniques infrautilitzades, malgastant diners públics que porta a el vergonyós dèficit actual. 

   Com poden  consentir i tolerar el Congrés de Diputats, el Senat i el Govern espanyol que l’economia submergida hagi arribat al 23,3 per cent del PIB, equivalent a 245 mil milions d’euros? Com és possible que s’hagin deixat d’ingressar a l’erari públic 19 mil milions d’euros entre l’IVA i l’Impost de Societats? Com és possible que en els darrers 10 anys l’Estat hagi deixat d’ingressar 71 mil milions d’euros? Com poden consentir i tolerar que segons les darreres dades publicades pels tècnics del Ministeri d’Hisenda, el frau concentrat en el sector immobiliari, on les operacions especulatives de compravenda vàren provocar un frau de 9 mil milions d’euros anuals? Som un país europeu o qué som? Li han explicat aquest vergonyós desastre espanyol a la senyora Angela Merkel, cancillera de l’Alemanya federal?

   Pel que fa a Catalunya l’Estat li deu en concepte d’incompliments de la Disposició Addicional Tercera (anys 2007-2010), 2800 milions d’euros. Cal tenir present que l’any 2010, l’Estat ha deixat d’executar a Catalunya el 27 per cent de la inversió pressupostada i des de l’any 2005, inversions per valor de 3.124 milions d’euros. Aquest any 2011 i segons els Pressupostos presentats pel Govern espanyol, el nivell d’inversions a Catalunya serà del 15,2 per cent en lloc del 18,59 que correspon al PIB. Mentrestant una tercera part dels impostos que paga el poble català s’en va cap a Madrid per a no tornar. Un espoli. No és estrany, doncs, que Solidaritat Catalana per la Independència hagi presentat al registre del Parlament una proposició de llei “per dir quin és el camí per a que el Parlament declari la independència”. Davant el constant encalçament per part de l’Administració Rodríguez-Zapatero i del PP contra Catalunya, es tracta d’una lògica actuació de “en defensa pròpia”. 

———————————————————————————————————-

   Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pel que fa als monuments romans conservats, mostren la intensitat de la romanització, des de les termes de Caldes de Montbui -Aquae Calidae- fins a l’amfiteatre de Tarragona, passant per l’Arc de Berà, que, malgrat que és senzillet i no admet comparació amb els de Roma, és prou remarcable.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quan vàren començar les migracions dels pobles denominats “bàrbars”?

   EL LEMA de la setmana.- “La realitat no està mai lluny dels somnis”. Jacques-Yves Cousteau.

———————————————————————————————————-

Països Catalans

               Casal dels Països Catalanas a La Plata, capital de la provincia de Buenos Aires (Argentina)

———————————————————————————————————-

El vídeo

     Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo segúent:  watch?v=yNNP9uAAFfc

——————————————————————————————————–

   No tinc cap embarcació de vela i no sé el que és navegar. És a dir, tot allò que hom pot sentir o experimentar quan deixes enrera, per exemple, el port de Palamós, i vas mar endins o vorejes la costa d’una manera més tranquila, sense preses, si no sorgeix cap tormenta, és clar. Després, tot i que és millor no perdre la calma -tant en terra com en mar és millor que no la perdem mai- si que cal anar a tota vela. Això sí, penso que, en la navegació i més en una embarcació més aviat petita, la seguretat de tocar de peus a terra potser no és tant precisa. Cert que navegar, tot i que deu tenir els seus moments de màgia paisatgística i el sentit d’una naturalesa immensa -que cal cuidar i conservar amb reserves marines- no pot ser igual per a tothom. El qui té que navegar per feina o aquells que ho fan per plaer. Tot i que el mar és la visió que els meus ulls poden contemplar -per ara- cada dia, i veig i entenc moltes coses del mar, no sóc un navegant. Crec que a la vila de Palamós, que és religiosament marinera, hi han molts i bons mariners. Els patrons de les barques de pesca, els pescadors, els mariners de vaixells que han navegat per mig món i alguns que ho han fet a bord de naus petrolieres, els capitans de vaixells, els aficionats a la vela, a la pesca i a tot el món de la nàutica. És lògic que sigui així en un Palamós que sobresurt per una gran història i d’estimació cap a el mar. Tot i que, algunes vegades, encara que ens mostri el seu enfuriament mitjançant les dentades de les seves ones i cops de mar que poden ser terribles, els moments de calma i de pau són extraordinàris. Entre Palamós i el mar existeix un agermanament indestructibles si, a més, entre tots, ajudem a protegir-lo mitjançant, per exemple, la reserva marina de les Formigues que ja hauria de funcionar.

   No puc, doncs, explicar-lis el que jo podria sentir navegant, però, si que m’agrada tenir l’imaginació oberta a fer-ho. No podria, mai per mai, deixar de recordar aquells anys d’escolar al Col.legi dels Germans de La Salle, de Palamós. Succeïa cap allà mitjans dels anys 50 i, cap a finals d’estiu, la companyia Cruceros Costa Brava, regentada pel senyor Félix Ribera, ens convidava a un “creuer” per a contemplar el mar i la nostra meravellosa Costa Brava. Després ho era molt més. Penso que, dintre la nostra vasta imaginació de nens i alumnes que ens feien llegir cada dia les aventures i desventures del “famoso hidalgo Don Quijote de la Mancha i de su escudero Sancho”, vàrem començar a estimar el mar i tot el que representa per a la vila marinera de Palamós. També, per la diada dela Verge del Carme, Patrona de pescadors i mariners, aquests ens convidaven a sortir a la mar dalt de les seves barques. Això, avui dia, encara perdura. Eren aquells anys en els que en el “cine Carmen” projectaven dues pel.lícules i “el Nodo” i, quan anàvem en barca, ens creiem aventurers i pirates.

   Jack Kennedy i el seu germà Ted, apassionats de la mar i la navegació.

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA de la setmana anterior.- Als romans s’els deu la introducció de la llengua culta, el llatí, pare del futur català, una consciència jurídica que romandrà en el substrat cultural i el cristianisme que s’introduí al país pels camins de la romanització (hi ha la possible, no pas històrica, predicació de Sant Pau, en 64/66 d. de C.).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Ens podrien anomenar alguns monuments romans conservats?

   EL LEMA de la setmana.- “N’hi ha prou que un home n’odiï un altre perquè l’odi vagi corrent fins a la humanitat sencera”. Jean-Paul Sartre.

———————————————————————————————————-

La imatge dels Països Catalans

LLeida

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=gLhAAYQsJLs

Proper títol del tema del Bloc

“En defensa pròpia”

———————————————————————————————————-

———————————————————————————————————

   No sé que vol dir la senyora Alícia Sánchez-Camacho, amb això del “contracte d’integració per als immigrants”, suposo que es tracta d’una altra encamellada per Catalunya com les que ja ens té acostumats el PP, amb aquest afany persecutori dintre de la “tutelada” autonomia catalana. Més aviat de fireta, de per riure. Ho hem constatat amb les inacabables sentències en contra de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del “Partido Popular”. Per la primera Llei de Catalunya, referendada per el poble català, aquest fet representa un atemptat contra la democràcia, la llibertat i la mateixa autonomia. La nació catalana té molt clar cap a on vol anar i ningú, amb “valors i costums” diferents a les nostres, ens té que portar cap a altres camins. No podem deixar de ser fidels i responsables davant la nostra història integradora dels Països Catalans. Ja tenim, des del segle IX, els nostres valors i costums. I sempre hem respectat els dels altres, malgrat no s’ha fet el mateix amb els nostres. D’ençà l’any 801 es constitueixen els comtats de la Catalunya Vella, que arribava als marges del riu Llobregat, i que eren el de Rosselló, el de Cerdanya, el d’Urgell, el d’Osona -la plana de Vic-, el de Girona, el de Barcelona i el d’Empúries. El comte de Barcelona, Guifré el Pilós (878-897) aconseguí de reunir també els comtats de Girona-Besalú, d’Urgell i de Cerdanya. Al mateix temps repoblà les terres de la Depressió Central. Catalunya és una nació i ja tenim els nostres propis valors i costums.

   Milions d’immigrants procedents, la majoria d’ells, de països dictatorials vàren entrar a Espanya durant el govern del president Aznar. Una forta pressió per part d’un capitalisme especulatiu i salvatge del que s’anomenava a so de bombo i platerets el “dorado” espanyol, ja veiem com ha acabat. Quans immigrants vàren ser empaitats i encara avui dia,  junt amb treballadors a l’atur, per treballar a l’economia submergida amb unes condicions indignes i impròpies d’un país que es proclama cristià, catòlic, progressista i europeu? Què passa, és que els governs espanyols dormen una migdiada que no s’acaba mai? Com és possible que l’Administració Rodríguez-Zapatero, amb aquesta irresponsabilitat supina,  es carregui les Caixes d’Estalvi algunes de les qual tenen més de 150 anys d’existència? Si el govern és un desastre, l’oposició ho és tres vegades més. Pobre Espanya, nació de nacions, si el PP torna a governar. És el partit de l’enfrontament, la discòrdia, acèrrim contra l’Estat Autonòmic i constitucional i, per damunt de tot, contra Catalunya.

   Ara, el PP, vol portar al Parlament català el seu “contracte d’integració”, amb la proposta de que els immigrants “incívics” no puguin accedir a “l’arrelament ni reagrupar els seus familiars”. Sona a reglamentacions d’un estat totalitari. La justícia ja decidirà davant un fet delictiu, tant si l’autor és blanc o negre. No tenir feina o romandre a l’atur és una injustícia social com a conseqüència d’un capitalisme salvatge que obliga a uns a treballar el doble d’hores i altres no en poden fer cap. L’opressió de l’economia submergida, més del doble que la que existeix a altres països europeus. El frau fiscal, 280 milions d’euros les quotes tributàries no ingressades. Això sí que és incivisme. No tenir feina o romandre a l’atur, no vol dir anar cap a l’incivisme i molt menys a Catalunya on l’esforç per l’integració dels immigrants és considerable. Tant per part de la Generalitat com pels Ajuntaments, centres docents, associacions… i, fins i tot, l’Obra Social de la Fundació la Caixa, de la Caixa d’Estalvis i Pensions, realitza un extens treball en aquest sentit.

   <<La nostra Constitució no distingeix colors i no coneix ni tolera classes entre ciutadans. Però les pràctiques del país no sempre s’ajusten als principis de la Constitució>> (John F. Kennedy). A la nació catalana i perquè creiem en la llibertat i el progrés, volem practicar que la gent de color, els immigrants, disfrutin dels mateixos drets i igualtat d’oportunitats que els homes i les dones de pell blanca.

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Un cop els romans tingueren la gent sotmesa, i per facilitar el muntatge econòmic comercial propi de la dominació romana, construïren unes xarxes de comunicació i fundaren ciutats, noves o bé aprofitant poblats ibèrics: Ilerda, Barcino, Tàrraco, sobre la primitiva Cosse ibèrica… Així mateix implantaren el seu sistema jurídic, administratiu i cultural, que beneficiava la població autòctona. La província Tarraconense, que abraçava el país, fou posada sota el comandament directe de l’emperador -província imperial- des del  27 a. de C.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va representar la introducció del llatí?

   EL LEMA de la setmana.- “No hi ha societats amorals ni persones amorals. Només hi ha sistemes amorals diferents”. Lawrence Lipton.

———————————————————————————————————-

La imatge dels Països Catalans

Tarragona

———————————————————————————————————-

El  vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=AYuVKbEPgoc

———————————————————————————————————-

   El nou conseller d’Economia i Coneixement, Mas-Colell, ha dit que les necessitats de la Generalitat aquest any, són d’uns 10 mil milions d’euros. Està molt preocupat. Tots els catalans hauríem d’estar-ho davant l’espoli de la nació catalana per part de  l’Estat espanyol i del “atado y bien atado”> de la dictadura franquista, encara pervivent dins els privilegis de la mediocritat i inutilitat política espanyola. “El que no pot ser és el que ens hem trobat. El component bàsic de l’excés de despesa ha estat l’excés de despesa sanitària”,va afirmar el senyor Mas-Culell en una entrevista a Catalunya Ràdio. En què consisteix aquest excés? Hem pagat i paguem mols diners a la Seguretat Social -descomptats de les nòmines controlades,  vistes i no amagades- per ser ben atesos i amb els millors mitjans tant  en els CAP com en els  Hospitals Comarcals. I això té que continuar i millorar. És quelcom sagrat. És clar que també, això els hi té que dir a la poderosa indústria farmacèutica, quasi tota instal.lada a Catalunya, i que guanya milers de milions amb un sistema enorme d’expedició de medicaments que porta a un consum desenfrenat i excessiu. És injust i vergonyós que, moltes vegades sense volguer-ho els ciutadans, es troben amb una extraordinària acumulació de medicaments -molts d’ells caducats- dins d’un armari de casa. I mirin que n’hi han d’armaris a Catalunya! Si per un tractament determinat d’una malaltia menys greu una dotzena de pastilles són suficients, perquè quan anem a la farmàcia les capses són de 25 o més? S’en donen compta del que això representa si pensem amb el nombre de malalts circumstancials o no, a tot Catalunya? És evident que cal parlar de forma seriosa amb els metges perquè donin la seva opinió d’una manera clara i justa, i amb els laboratoris farmacèutics. Cal parlar amb tot el personal sanitari perquè donin la seva opinió i amb els usuaris. La fa pocs dies consellera de salut, Marina Geli, va instar el nou govern a enfrontar-se amb les farmacèutiques. Si els polítics no ens defensen amb coratge, qui ho farà? És veritat que aquesta indústria subvenciona cursos per a la formació de metges, però, per guanyar una cosa no s’en pot perdre una altra. Quan es diu que la sanitat catalana és una de les millors d’Europa, es pot permetre el seu esfondrament? Les Comunitats Autònomes de les quals  venen tants malalts per tractaments o a operar-se a Catalunya, han pagat les despeses que això comporta? El senyor Mas-Colell podria, també, haber-se referit als 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10 per cent del PIB català, més d’un 3 per cent pot qualificar-se d’espoli. O de la miserable evasió fiscal a Catalunya que va arribar el 2009 al 22,3 per cent del PIB, així, com la borsa de diner negre que va augmentar 4,4 punts percentuals entre els anys 2000 i 2009, un augment de 8.667 milions d’auros. Hem de callar davant tanta injustícia social? Perquè els hem votat, senyors? I pel que fa als senyors Rodrìguez-Zapatero, Rajoy i Aznar, cada vegada que obren la boca, deixen Espanya -nació de nacions-  a ras de terra. Callin home! no veuen que romanen ancorats a l’Espanya nacionalista i totalitària dels anys del franquisme. Pleguin d’una vegada!

       Espanya, el país amb més treballadors sense feina -més de 4 milions a l’atur-, més frau fiscal, més    economia submergida i amb el major nombre de bitllets de 500 Euros de tot Europa.

———————————————————————————————————-

QUÈ ÉS CATALUNYA

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El desembarcament de Gneu Escipió i els legionaris a Empúries    (218 a. de C.) es produí en el context de les guerres púniques entre Roma i Cartago pel domini del mar, per tal d’evitar reforços vinguts d’Hispània als cartaginesos que lluitaven a la Península Itàlica. Els romans es desplegaren sense forta oposició per les terres costaneres del país i hagueren de sotmetre la revolta de les tribus ilergetes de l’interior acabdillades per Indíbil i Mandoni (205 a. de C.). 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren fer els romans un cop tingueren a la gent sotmesa?

   EL LEMA de la setmana.- “Quan s’és lloat per l’enemic, és que s’ha fet alguna cosa malament“. Amintore Fanfani.

   NOTA.- Els lectors dels BLOCS del  diari digital EL PUNT que tinguin a bé participar en “la pregunta de la setmana”, poden fer-ho a  l’espai dels comentaris i rebran uns bolígrafs de LA CAIXA.

———————————————————————————————————-

LA IMATGE DE CATALUNYA

 GIRONA

———————————————————————————————————-

EL VÍDEO

   Si tenen a bé poden puntejar el vídeo següent: watch?v=EvmqIbZR–g

 ———————————————————————————————————

   Correspón al nombre de quilòmetres d’una marató, és a dir, en termes esportius al d’una cursa pedestre. La mundialment famosa marató de Nova York, per exemple. També es pot utilitzar aquest nom per fer referència a altres fets de la vida com “La Marató” de TV3, un exemple de la força solidària de la nació catalana. Si som els primers -no d’ara sinó de sempre- fabricants de solidaritat per els pobles d’Espanya -22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10 per cent del PIB català- perquè no hem de fer el màximum per la nostra gent? També, la voluntat ferma de ser diferents i de volguer treballar per ser millors. Renoi, si l’empenta de “La Marató” es manifestés en altres reptes per el desenvolupament i progrés de Catalunya! Per exemple, acabar d’una vegada amb el frau fiscal, o amb l’economia submergida que tant mal ens produeix a la nostra mateixa xarxa dels serveis públics de tota mena. Cada vegada la seva utilització serà més costosa i complicada degut als ciutadans que fan trampa o defugen de les seves responsabilitats fiscals i això, com veiem, afecta a un creixement extraordinari de la pobresa. Si entre un 20 i 25 per cent del PIB espanyol -a Catalunya li toca la seva part- no paga els impostos que li corresponen, la xifra de quotes no ingressades supera cada anys com a mínim els 70 mil milions d’euros. Així, tenint en compte que el període de prescripció establert és de 4 anys, es pot quantificar en una xifra aproximada de 280 mil milions d’euros les quotes tributàries no ingressades. Com hi ha món! La bogeria, barbaritat i irresponsabilitat del govern espanyol i dels autonòmics per permetre aquest engany col.lectiu i manca de justícia social, és mereixedora de l’expulsió de la Comunitat Europea. És evident, doncs, que no hi hagin diners per a educació, recerca, investigació, sanitat… i que, tot plegat, ens porti cap a una revolució.  

   Són 42,192 quilòmetres de lo millor i dels més grans valors de la nació catalana que fan possible “La Marató” de TV3 i que, enguany, ha batut el récord amb més de 7,2 milions recaptats. A més, els 42,192 quilòmetres d’actes celebrats arreu de Catalunya que hi han donat afecte i humanitat impagables. Una darrera cosa. Seria possible que, cada any, una setmana abans de celebrar-se “La Marató”, es donessin a conèixer l’estat de comptes de l’edició anterior, així com les despeses i tot el que s’ha pogut realitzar amb els diners recaptats?  

             “Més practicants i menys espectadors”, els deia JFK als seus compatriotes tot demanant-lis que fessin més esport.     

—————————————————————————————————-

       Si tenen a bé poden puntejar el vídeo següent:                       watch?v=4c-j23Drd6Q

———————————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Sobre el substrat del poblament ibèric tingué lloc la dominació romana i la gradual assimilació de la seva cultura superior, fenomen que coneixem amb el nom de romanització.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser el primer cap militar de Roma que va desembarcar a Empúries?

   EL LEMA de la setmana.- “No existeix cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie”. Walter Benjamin.

———————————————————————————————————

   LA PREGUNTA nº 2 a  Wikileaks.- La gran majoria dels testimonis de la plaça Dealey, de Dallas, vàren escoltar varis trets de rifle procedents del promontori d’herba situat davant el cotxe de Kennedy. Durant la persecució després de l’atemptat, la policia de Dallas va detenir a tres homes i s’els va emportar a punta de pistola. No obstant, moltes fotografies de premsa d’aquesta detenció mai per mai es van publicar i no roman constància de les seves cares, de les seves emprentes dactilars o dels seus noms. Perqué?

———————————————————————————————————

   <<La guerra contra la pobresa no ha acabat. Acaba de començar>> (JFK). La reforma tributària de 1963 anava dirigida a apaivagar les dificultats dels contribuents de rendes més baixes i de la població de més edat així com estimular el creixement econòmic. Revisar el tractament impositiu de les rendes de capital per a proporcionar una corrent més lliure i abundant de fons de capital. Ampliar les base dels impostos sobre la renda per evitar privilegis especials, corregir defectes de la llei impositiva i proporcionar un tractament més igual als contribuents. Però l’aspecte més important d’aquesta reforma es centrava en les disposicions fiscals que “falsegen artificialment l’ús dels recursos”. El president Kennedy va declarar: “No s’ha de permetre a cap indústria que obtingui una avantatge indeguda dels impostos per sobre de les altres” i va demanar la correcció dels defectes en els privilegis impositius concedits a les indústries mineres i, principalment, a la indústria petroliera. Quan vàren llegir el document del missatge del president al Congrés, alguns homes de negocis tenien bones raons per estar-hi en contra. Estaven molt menys interessats en la salut de l’economia americana que en el nivell dels seus beneficis.

   El 18 de novembre de 1963, quatre dies abans del seu assassinat, el president Kennedy va presentar el seu informe econòmic a la Cambra de Comerç de Florida: <<Per primera vegada en molts anys, en els darrers 18 mesos el nostre índex de creixement excedeix als de França i Alemanya. Això és degut a que, com la revista “Fortune” senyalava recentment, els beneficis de les societats a Amèrica està actualment augmentant molt més ràpidament que els beneficis de les societats americanes a l’estranger…Per el proper mes d’abril, amb el suport indispensable del projecte de reducció d’impostos pendent, els Estats Units navegaran amb els vents de la més llarga i forta expansió econòmica en temps de pau de tota la història de la nació>>.

   I concloïa:

   <<Em dono compte de que alguns homes de negocis només volen que s’els deixi sols, que el Govern i la política no es posin en els seus assumptes, que el balanç i els beneficis de les seves societats siguin més importants que el balanç mundial de poder o l’índex nacional de l’atur. Però desitjo no avançar-me a l’època si els recordo aquell passatge de “Conte de Nadal”, de Dickens, en el qual Ebenezer Scrooge, aterrit davant el fantasma del seu antic soci, Jacob Marly, i espantat per la narració del seu incessant deambular, crida:

  <<Però tu sempre eres un bon home de negocis, Jacob!>>, i el fantasma de Marley, amb les seves cames lligades per cadenes de llibres de comptabilitat i caixes fortes, respon: >> Negocis? L’home era el meu negoci. La caritat, la misericòrdia, l’indulgència i la benevolència eren el meu negoci. Els tractes del meu comerç no eren sinó una gota d’aigua en l’immens oceà del meu negoci>>.

   <<Membres i invitats de la Cambra de Comerç de Florida: traballem a la Casa Blanca o a l’edifici de l’Estat, a la indústria o en el comerç, l’home és el nostre negoci. I si treballem amb harmonia, si comprenem els problemes de cadascú, les responsabilitats que a cada un de nosaltres li pertoquen, d’aquesta manera i amb tota seguretat, prosperarà el negoci de l’home. I els vostres fills i els meus aniran cap a endevant en un món més segur i en el qual existeixin per a tots ells…>>.

   Però, molts homes de negocis eren indiferents a l’harmonia, als problemes de l’home, al futur dels seus fills i a Charles Dickens. Quatre dies després, el president Kennedy aterrava a Dallas (Texas). No existeix odi més fort que el dels <<nobles bandits>>. El 26 de febrer de 1964 -tres mesos més tard de l’assassinat del president- el Congrés va aprovar la Llei 88-272 que reformava el Còdi de Recaptació d’Impostos de 1954. Tot i així, en cap de les 128 pàgines d’aquesta Llei podrà trobar-se la disposició sobre l’evitació de certes desigualtats que demanava el president Kennedy.  

El president Kennedy i la seva esposa moments desprès de la seva arribada a l’aeroport Love Field, de Dallas, procedents de Houston. Els acompanyen el governador de Texas, John Connally, i la seva esposa. Era el 22 de novembre de 1963. Una setmana abans, J. Edgar Hoover, director del FBI, va rebre un TWX (telegrama interior), de l’agent especial James W. Bookhout de l’oficina del FBI de Dallas. Per fer honor a la veritat  a la democràcia i a la Justícia dels EUA, ens pot dir el Govern nord-americà que diu el text d’aquest telegrama?

—————————————————————————————————-

      LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els fenicis i els grecs venien moguts per una finalitat comercial, la d’intercanviar els metalls del país pels productes, diguem-ne sumptuaris, que ells oferien. Dos conjunts esplèndids en queden d’aquestes primeres cultures: el poblat ibèric d’Ullastret(Baix Empordà), evolucionat precisament per aquests contactes amb els forasters, i les restes d’Empúries (Alt Empordà), potser la colònia grega més interessant de la Mediterrània occidental pel que fa als vestigis conservats (fundada el 550 a. de C.).

   LA PREGUNTA de la setmana.- A què ens referim quan parlem de romanització?

   EL LEMA de la setmana.- “Per arribar a la veritat, l’alemany suma, el francès resta i l’anglès canvia de tema”. Peter Ustinov.

———————————————————————————————————-

   LA PREGUNTA a Wikileaks.- Cinc dies abans de l’assassinat del president Kennedy,  l’oficina del FBI de Nova Orleans va rebre un tèlex avisant que es preparava un atemptat contra el president durant el cap de setmana a Dallas. El FBI no va transmetre aquest avís al Servei Secret ni a altres autoritats. Poc desprès de l’assassinat, el missatge de tèlex va desaparèixer de l’arxiu de l’oficina del FBI de Nova Orleans. Qui va ordenar que es fes desaparèixer aquest missatge?

———————————————————————————————————-