La nova frontera

 La bombolla immobiliària espanyola, com a conseqüència d’una salvatge especulació del sòl, encara no ha fet prou mal al país i als seus ciutadans, que es resisteix a perdre una obesitat propia d’una golafreria sense límits. Veiem amb certa dosi de vergonya com les detencions, judicis i penes imposades -fluixes per la magnitud del delicte de corrupció urbanística- assolen Espanya. Disbauxa que va començar sense cap concessió al raciocini, durant el govern d’Aznar i amb aquell lema tant repetitiu “Espanya va bien”. Als EUA, país amic i davant d’una manca de responsabilitat tant gran que afecta al correcte desenvolupament econòmic i social del país i pel que fa a la corrupció urbanística, els que l’han provocat no només compleixen la totalitat de les penes imposades sinó que, mai per mai, poden tornar a exercir la seva professió i són expulsats dels col.legis i gremis als quals pertanyen.

   Ara, “Espanya va mal” i no és pas que no hi haguessin avisos importants. Ja l’any 2004, el Banc d’Espanya, havia començat a alertar que el parc d’habitatges a l’Estat estava sobrevalorat. I qui ens ho repeteix no és el Govern que hauria d’haver actuat amb responsabilitat, dir la veritat quan era hora i demanar a tots els ciutadans que fessin tot allò que poguessin per el seu país, sinó que una i l’altra vegada és la Comissió Europea qui adverteix que l’economia espanyola “no es recuperarà mentre no completi l’ajustament de preus en la construcció”. L’habitatge a l’Estat espanyol està sobrevalorat el 17 per cent, sis vegades més que la mitjana de la zona euro. Els preus dels pisos han caigut molt més que en altres països, però encara no és suficient i la Comissió Europea ha hagut d’estirar les orelles -orelles de burro- a l’economia espanyola advertin-la que mentre no completi aquest ajustament del sector del totxo no podrà consolidar la seva recuperació i sortir de la recessió. Espanya encara és a anys llum de la zona euro, on la sobrevaloració mitjana és només el 3 per cent. En aquest sentit José Manuel González Paramo, membre del Comitè executiu del BCE, va afirmar que la caiguda dels preus del 3,4% en el tercer trimestre és “positiva però que l’ajust hauria de produir-se amb més celeritat”. Ah! i els lloguers, els més elevats i abusius de la Comunitat Europea: més de 800, 900 i 1000 euros mensuals.

   Ja n’hi ha prou! Anteposin els interessos del país i dels seus ciutadans, a l’afany desmesurat de beneficis i poder que ha portat a l’actual situació econòmica i amb l’agreujament de que l’atur espanyol dobla la mitjana comunitària. Apa, home, ja està bé. Com és possible que a Alemanya, a Berlin, el preu dels pisos tant de venda com lloguer sigui la meitat dels preus d’Espanya? I amb els sous que són el doble o el triple que aquí. Seria qüestió d’aprofitar -per la gran quantitat de joves sense feina- les avantatges de la mobilitat geogràfica i anar cap a Alemanya. Salaris i serveis socials superiors; formació professional i aprendre l’idioma; noies boniques i la millor cervesa del món; vivenda a l’abast del ciutadà i una política que afavoreix al conjunt de la població sense l’enorme i vergonyós frau fiscal que existeix a Espanya i que, per culpa del qual, els jubilats no paren de rebre fuetades i prendre-lis el pèl. I moltes altres necessitats socials i de progrés que van cap a enrere.    

Si tenen a bé poden puntejar els vídeos següents: watch?v=CxdssE48kDc, watch?v=hiTzxDoVULI.     

———————————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els fenicis i els grecs venien moguts per una finalitat comercial, la d’intercanviar els metalls del país pel productes, diguem-ne sumptuaris, que ells oferien. El seu contacte fou beneficiós en el sentit d’elevar el nivell cultural dels pobles ibèrics, des del coneixement de la moneda a les belles formes i a la decoració de la ceràmica. (Què és Catalunya).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Dos conjunts esplèndids en queden d’aquestes primeres cultures dels fenicis i els grecs, a quines ens referim?

   EL LEMA de la setmana.- “No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”. Mahatma Gandhi.

———————————————————————————————————-

  Un feliç, pròsper i venturós Any Nou 2011, ple de salut, oportunitats i noves perspectives tant a la família com a la feina, per a tots els lectors dels BLOGS del diari digital EL PUNT, en una nació catalana cada vegada més  forta i lliure.

———————————————————————————————————-

    Els visitants que entren per mar, gairebé tots gent de creuers i de vaixells mercants, contemplen un paisatge de doble envergadura: mar i muntanya. O és que potser hauríem de parlar de tres: cel, mar i muntanya. Tripartit o triumvirat són més apropiats per coses de política. De tripartit ja n’hem parlat molt, massa i triumvirat -nom més correcte per la política- el primer va ser el format per Pompeu, Juli Cèsar i Cras. És un nom romà i aquí, gairebé tot ens ha vingut de Roma. El Dret Civil,  el traçat de vies principals, el nom de moltes viles, centres de sortida de vi i cereals cap a la capital de l’Imperi Romà…

   La Terra, amb el cel i el mar sempre hi han sigut, desde que el món és món i contemplar-los, és una raó de vida de la raça humana. Quan s’ajunten, l’explosió pot ser tremenda. No és per a res, però, el cel, el mar i la muntanya no tenen data de caducitat, per ara. Ara bé, els del tripartit, triumvirat o com els vulguin dir aquests si que poden i han de fer molt a favor de la Terra, el cel i el mar. Es tracta de no embrutar-ho tant o gens. Aquí ja entraríem en el tema educatiu.

   En una de les imatges de Palamós que avui els mostrem, el mar no hi aparèix, però a fe de Déu que hi és. Tampoc hi surten a la foto els gratacels de la Costa Brava, aquesta joia representativa de l’arquitectura al servei de l’especulació urbanística. Sense aquests dos ciclops, tot aparèix amb més valor, més humà i bonic. L’agressió al paisatge i a Palamós serà permanent, mentre els dos gratacels no siguin escapçats fins a l’alçada que la llei marca. El blanc i el blau del cel, tant difícil d’arribar-hi; el verd d’unes muntanyes extenses tacades per unes ombres fresquívoles, superiors i que ens volen protegir d’uns perills incerts provinents de més enllà de Fitor. El campanar de l’Església de Santa Maria també hi té molt a dir. És ell que té que estar per damunt de la línia dels terrats i no al revés. Per això es va començar a construir l’any 1334 com a màxima representació del cristianisme a Palamós. És d’una sola nau, va ser restaurada el segle XVI i li fou afegida, el XVIII, l’anomenada Capella Fonda, netament barroca, en contrast amb l’estructura gòtica de la nau del temple.

   “Palamós és una població oberta, simpàtica, agradable, situada de cara a ponent, que la fa incomparablement bella pels seus crepuscles, d’una infinita diversitat i d’un prestigi inoblidable”. Josep Pla.

   Hem fet una petita referència al paratge de Fitor. És un poble molt antic, però, cada paret, cada pam de terra, cada pam d’herba verda, ens parla del seu temps i dels qui allà hi vàren viure.

    Feliç Nadal i un pròsper Any Nou 2011 ple de salut i de treball per a tothom.

    Parlem i protegim en tot moment l’idioma de la nostra estimada nació catalana. Visca Catalunya!

   Caminants que teniu la sort d’anar acompanyats de la Terra, el cel i les muntanyes

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els prehistoriadors han trobat, d’aquells temps en què els milers d’anys comtaven ben poc, al país que més endavant serà Catalunya, restes d’homes de la raça de Neandertal i de la posterior de Cromanyó propers ja a nosaltres en les seves característiques físiques. (Què és Catalunya).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins utensilis hi havia en els nombrosos jaciments descoberts?

   EL LEMA de la setmana.- “L’afany de perfecció fa algunes persones totalment insuportables”. Pearl Sydenstricker Buck.

   NOTA.- Els lectors dels Blocs d’EL PUNT digital que tinguin a bé participar en “la pregunta” de la setmana, ho poden fer mitjançant l’apartat de comentaris. Els hi farem a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

————————————————————————————-

   <<En esto descubrieron treinta o cuarenta molinos de viento que hay en aquel campo, y así como Don Quijote los vió, dijo a su escudero: la ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubrieron treinta o poco más desaforados gigantes con quien pienso hacer batalla, y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer: que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra. ¿Qué gigantes? dijo Sancho Panza.

   Aquellos que allí ves, respondió su amo, de los brazos largos, que los suelen tener algunos de casi dos leguas. Mire vuestra merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino.  Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla. Y diciendo esto, dio de espuelas a su caballo Rocinante, sin atender a las voces que su escudero Sancho le daba, advirtiéndole que sin duda alguna eran molinos de viento, y no gigantes aquellos que iba a acometer. Pero él iba tan puesto en que eran gigantes, que ni oía las voces de su escudero Sancho…>>

   Existeixen polítics i mandataris de la nació espanyola -a Espanya hi han altres nacions que la formen, sempre hi han sigut- que, constantment, veuen allò que només existeix a la seva imaginació. Gegants en lloc de molins de vent. Pertanyen, encara, a l’època del general Prim. El president del Congrés, José Bono, -sempre he pensat que es sentiria més còmode a les files del PP que a les del PSOE-, va afirmar durant el discurs de celebració del 32è aniversari de la Constitució Espanyola que cal barrar el pas als “enemigos de la igualdad” i als “separatistas” i, de retruc, als adversaris “de una de las naciones más antiguas del mundo”. Suposo que es devia referir a tots aquells ciutadans que no es senten, pensen ni viuen com a nacionalistes espanyols. Escoltin, si parlem de nacions i això, per raó del seu càrrec, el president del Congrés ho té que saber molt bé i amb coneixement de matrícula d’honor, ja que es refereix a una gran i mil.lenària nació: Catalunya. Certament que no disposem d’un exèrcit propi per a defensar-nos de les constants agressions i humiliacions per part de l’Estat espanyol -recollida de signatures per part del PP contra l’Estatut que, al final, vàren ser interpretades contra Catalunya; boicot contra els productes catalans; Endesa, “antes alemana que catalana” i ara resulta que és italiana- tot i que, l’exèrcit, el paguem -22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10% del PIB català- però tenim al costat la raó d’una comunitat d’història europea de gran profunditat, un idioma propi parlat per 10 milions de persones arreu dels Països Catalans, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. L’esperit i la voluntat de la nació catalana es va mostrar, una vegada més, al món a la gran manifestació del 10-J a Barcelona. És la raó de la democràcia i la llibertat.

   Si parlem de nacions i com el senyor Bono diu: “de una de las naciones más antiguas del mundo>”, no pot ignorar ni oblidar que els orígens i fonaments de la nació catalana provenen de la constitució dels comtats de la Catalunya Vella (801-897), que arribava als marges del riu Llobregat, i que eren el de Rosselló, el de Cerdanya, el d’Urgell, el d’Osona -la plana de Vic-, el de Girona-Besalú, el de Barcelona i el d’Empúries, així com la repoblació de la Depressió Central. Estem parlant del segle IX. A Catalunya, en temps del rei Jaume I, vàren sorgir les dues institucions potser més representatives del país a l’Edat Mitjana: les Corts catalanes i el Consell de Cent barceloní. Ara, Catalunya, i després d’anys de nefastes dictadures espanyoles, veu com un Estat amb uns interessos i visió política ancorada en el passat, és incapaç d’assumir la seva responsabilitat cap a unes nacions que formen Espanya i fuig d’un avenç progressista i europeu com és la seva organització en un Estat federal. Així, recorre a unes autonomies tutelades que, com és el cas de Catalunya, el fracàs és absolut. La base fonamental -democràtica i de dret- d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, no es compleix. Hem vist, astorats, com la primera llei de Catalunya, l’Estatut, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, el Congrés, el Senat, signada per el rei i referendada per el poble català, va ser retallat, censurat i  tornat a retallar per  el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del Partido Popular. La nostra llengua, base de la identitat de la nació catalana, prohibida, perseguida i maltractada. El senyor Bono, igual que els jerarques del PP, parla de “enemigos”, “separatistas>” i “romper España>”. Tots sabem els qui han trencat i trenquen Espanya en el decurs de la seva dictatorial i penosa història.   

   Si tenen a bé poden puntejar sobre l’adreça dels vídeos següents: watch?v=vUm3VkVL3HY, watch?v=P5nLQ3ttYpE

———————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les tribus ibèriques repartides pel país, llavors prou gran per als pocs pobladors que devien ésser -ceretans, ausetans, ilergetes, laietans, etc.- reberen influències dels celtes (cap al 750 a. de c.), provinents d’Europa a través dels Pirineus, i dels contactes amb pobles colonitzadors que arribaren per mar.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Per quins motius vàren venir els fenicis i els grecs?

   EL LEMA de la setmana.- “Les converses són sempre perilloses si es té alguna cosa per amagar“. Agatha Christie.

——————————————————————————————————— 

   Si bé les coses vàren començar com una campanya política d’anar fent, les visites de J.F.Kennedy a l’Estat de Virginia Ooccidental es varen transformar en una veritable preocupació. La commoció de Kennedy davant el sofriment que va contemplar era com un fet nou per ell. Ted Sorensen, assessor dels seus discursos i mort recentment, recordava l’impressió de Kennedy <<per les penoses condicions que va veure, per la pobresa dels nens, per les famílies que vivien a base de restes de mantega i farina de blat, per la pèrdua de recursos humans>>. Va aconseguir comprendre molt millor als treballadors sense feina, els pensionistes i els qui rebien ajudes socials, desmoralizats per la seva pobresa, però desitjosos de trobar una oportunitat per millorar les seves vides. <<Els asseguro que després de cinc setmanes visquent entre vostès aquí a Virginia Occidental -va dir Kennedy- mai oblidaré el que he vist. He vist a homes, homes orgullosos, cercant un treball que no troven. He vist a persones de més de quaranta anys a les que s’el diu que ja no es necessiten els seus serveis perquè són massa vells. He vist a joves que volen viure en aquest Estat però es veuen obligats a abandonar-lo per cercar oportunitats en altres llocs. He vist a ancians que necessiten atenció mèdica massa cars per a poder utilitzar-los. He vist a miners sense feina i a les seves famílies menjar una dieta basada en racions militars>>.

   “Es pot i hem de fer molt més”

   Atacant l’indeferència de l’Administració Eisenhower, Kennedy va plantejar un programa de deu punts per alleugerir el sofriment i engrandir les oportunitats econòmiques. Va prometre incrementar les prestacions per atur, modernitzar la Seguretat Social, augmentar la distribució d’aliments, establir un programa nacional de carburants, estimular la indústria del carbó i augmentar les despeses en defensa a l’Estat. <<Es pot i hem de fer molt més“, va comunicar als seus companys demòcrates. <<Per això Virginia Occidental serà la primera de la llista quan arribi a la Casa Blanca>>.  El 12 d’abril de 1960, quinzè aniversari de la mort de Franklin Roosevelt, va recordar que Roosevelt havia aconseguit més en cent dies que Eisenhower i Nixon en vuit anys. <<I ara és el moment apropiat per un altre New Deal, un New Deal per a Virginia Occidental>>, va dir J.F. Kennedy. El fill del president Roosevelt, Roosevelt Jr., que era partidari de Kennedy, es va unir a la campanya electoral atraient multituds allà a on anava. Kennedy va guanyar les primàries de Virginia Occidental per un marge molt ample, 60,8 per 100 davant d’un 39,2 per 100. Més tard, ja com a president dels EUA, mai va oblidar als ciutadans d’aquell Estat.

   Malgrat els greus problemes de Virginia Occidental, mai es va parlar d’abstenció.

   “Estan equivocats els qui pensen que la política és com un viatge per l’oceà o una campanya militar, quelcom que cal fer amb un fi particular a la vista, quelcom que s’abandona una vegada que s’ha arribat a aquest fi. No és una tasca pública que cal treure´s de sobre. És una forma de viure.” Plutarc.

    Si els plau poden puntejar el vídeo següent: watch?v=H2jtRPbSqS4   (Al costat dels miners)

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cultura neolítica respon a l’etapa en què el descobriment del conreu de la terra i de la ramaderia revolucionà la manera de viure dels homes, els quals de nòmades a la recerca de l’alimentació es convertiren en sedentaris i acabaren vivint en poblats. (Què és Catalunya?).

   LA PREGUNTA de la setmana.- A quines tribus van influenciar els celtes?

   EL LEMA de la setmana.- “Estudia el passat si vols pronosticar el futur”. Confuci.

————————————————————————————-

  A qualsevol ciutat europea o nord-americana i, fins i tot del món, la  gestió d’un aeroport recau en part a l’Ajuntament de la dita ciutat i a l’Estat, si és una república federal, regió o, en el cas d’Espanya, de la Comunitat Autònoma, cosa que, en aquest darrer cas, no passa així. De cal Déu seria l’esbatussada si, per posar un exemple, el JFK de Nova York, no aportés una contribució econòmica directe a l’esmentada ciutat i al seu Estat. Però, una cosa és un estat federal com els EUA que no té res a veure amb l’organització desastrosa de l’Estat espanyol i l’altre, el fer-ho tot malament. Aquests de Madrid, cosa que remenen cosa que espatllen, ja des dels temps del general Prim que, al menys, va intentar canviar moltes coses d’una Espanya endarrerida i encotillada. És que ni sense les permanents orelles de burro aprenen res. Això sí, sempre contra Catalunya. Durant les contínues dictadures espanyoles i ara amb la democràcia. Res no canvia a Espanya, per aquest motiu roman a la cua d’Europa i si es produeix algún canvi és a empentes i a la força. Sempre de cara a les properes eleccions i per sortir a la galeria fotogràfica. La nació catalana n’és una víctima de tot això i ens volen tenir ben collats. Per aquest motiu l’autonomia és la més gran mentida des dels temps de l’ocupació dels romans. Saben que vol dir autonomia en un Estat democràtic i de dret? Doncs, “facultat de governar-se per les seves pròpies lleis” i mireu que ha passat amb la “primera llei de Catalunya”, és a dir, l’Estatut censurat i trossejat per el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies  del PP. Així, com que a Catalunya li poden fer el que volen i qui té que parlar calla -amb un menyspreu supí cap a el poble català que va sortir al carrer el passat 10-J-, ara, desprès de la senténcia del TC, una altra bufetada amb la qüestió de l’aeroport del Prat.

   Mireu que feia anys que Catalunya, com és lógic i natural, demana la gestió de l’aeroport i més quan es troba en uns terrenys que són propietat de Catalunya. No veuen que ja es va començar a construir l’any 1918 i va ser la seu de l’Aeroclub de Catalunya. Tindriem que veure les condicions de la Generalitat  durant els anys trenta pel que fa a l’aeroport del Prat i els terrenys en els quals va començar a ser construit. La Generalitat de Catalunya té tot el dret a gestionar l’esmentat aeroport i si és apartat per l’actual Govern espanyol, es tracta d’un acte dictatorial que menysprea i pretén ofegar Catalunya com els que  darrerament  tenen lloc. Un d’ells és la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra l’Estatut de Catalunya referendat pel poble català  i a instàcies del PP. Les relacions de la nació catalana amb l’Estat espanyol són pèssimes com a conseqüència de la gran mentida que representa l’actual autonomia tutelada de Catalunya. Per aquest motiu l’independentisme és cada vegada més fort i creixent i ja ha aconseguit una important representació en el Parlament.

   La decisió del president del Govern espanyol de voler privatitzar l’aeroport del Prat, sense tenir present que Catalunya fa molts anys que demana la seva gestió, és una irresponsabilitat manifesta impròpia d’un governant europeu i una altra bufetada contra Catalunya. Quina casualitat que el senyor Rodríguez Zapatero faci això després de la reunió a La Moncloa amb una part molt poderosa de la comunitat empresarial. Quina casualitat que el senyor Rodríguez Zapatero faci això després de la gran derrota electoral dels socialistes a Catalunya. Quina casualitat, si, que faci això abans de la presa de possessió del president electe de la Generalitat de Catalunya. Hem de parar l’altra cara? Ja n’hi ha prou i ja n’estem farts del centralisme espanyol!

   Parin aquest disbarat d’una vegada, home, ja està bé!

————————————————————————————-

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=HxPLBQsI9Ts

————————————————————————————-

     LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- També han descobert nombrosos jaciments amb utensilis de pedra tallada -als períodes anomenats del Paleolític- i polida -al Neolític-, quan s’iniciava l’ús dels metalls que s’utilitzaven juntament amb els estris lítics (de pedra). (Què és Catalunya).

     LA PREGUNTA de la setmana.- A què respon la cultura neolítica a Catalunya?

     EL LEMA de la setmana.- “El sentit de la vida és viure cada dia tal com es presenta” . Anthony  Hopkins

————————————————————————————- 

   Com que vivim en un país molt diferent dels EUA i en el que, fins i tot la democràcia s’entén d’una manera extranya -una dictadura rere l’altre pesen molt-, a Catalunya que se suposa hauríem de donar exemple, ni un cara a cara electoral s’ha sapigut o volgut fer. Desde la censura i destrossa de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del “Partido Popular”, ens estan impel.lint cap a la independència de la nació catalana. Masses interferències d’una Espanya que es posa en els assumptes d’una Catalunya que vol progressar i ens frenen a cada moment. No veuen que a Espanya encara romanen al segle XIX i que ens faran fora de la Comunitat Europea. Ens censuren i destrossen l’Estatut, s’enporten 22 mil milions d’euros que ja no tornen -un 10% del PIB català-, persegueixen la nostra llengua i encara els hem d’ajudar. Això es té que aclarir el proper 28-N i sinó és que la nació catalana ja no és res, res i res. La perifèria.

   En el debat cara a cara entre Kennedy i Nixon davant uns setanta milions de nord-americans, gairebé dos terços de la població adulta del país, Kennedy va obtenir una clara avantatja al dirigir les seva intervenció inicial directament al poble nord-americà. Va fer el mateix en la seva intervenció de clausura. En canvi, Nixon va aprofitar les seves intervencions d’introducció i de conclusió per remarcar les diferències entre ell i Kennedy. La diferència va esdevenir reveladora: Kennedy va quedar com un líder que es proposava abordar els grans temes de la nació; Nixon va quedar davant dels electors com algú que tracta de guanyar avantatge sobre un adversari. El llenguatge de Nixon era moderat, però en comparació amb el de Kennedy resultava indigne d’un estadista, amb lo qual confirmava la impressió negativa que molts tenien d’ell de les anteriors campanyes al Congrés, el Senat i la vicepresidència. 

   Kennedy, com tothom va reconèixer, va superar Nixon perquè semblava més relaxat, amb superior control, o, com va escriure  el periodista Theodore White: <<Tranquil i sense nervis. El vicepresident, en canvi, estava tens, gairebé espantat, en ocasions com enutjat i alguna vegada demacrat, fins semblar malalt>>. La càmera mostrava a Nixon <<mig encorbat, amb l’espès maquillatge que cobria la seva barba moll per la suor, amb les conques dels ulls molt negres, i amb la mandíbula, les galtes i la cara desencaixades per la tensió>>. A més, el fons del plató era d’un color gris clar i Nixon portava un vestit del mateix color, <<difuminat en una silueta confusa, mentre que Kennedy, amb vestit fosc, tenia un aspecte retallat i ferm, molt constrastat>>. Al final del debat, quan tots dos es van apropar per intercanviar unes bromes, Nixon, vigilant de reüll als fotògrafs, “va posar una expressió seria i va començar a senyalar-me amb el dit perquè així semblés que m’estava donant lliçons a prop de la política exterior i del comunisme>>, va dir Kennedy. Una vegada més, la imatge no era de domini, sinó la d’un pinxo d’escola. Tot i que els sondejos i una multitud  de seguidors més gran feien creure que Kennedy havia guanyat el primer debat, ell sabia que donar per segura la seva avantatge seria un disbarat. I a diferència dels televidents, l’audiència de la ràdio creia que Nixon havia derrotat Kennedy, demostrant la importància que té el contrast de les imatges davant les càmeres. Kennedy veia la carrera encara massa disputada, i li semblava necessari cridar l’atenció dels electors cap a les equivocacions passades i presents dels republicans. El programa de Kennedy podia resumir-se -cosa indispensable per arribar al poble- . El de Nixon, no, perquè, com en totes les seves campanyes, no el tenia. Nixon volia, per motius subconscients, que l’acceptin pel ell mateix, no per les seves promeses o les seves idees, i que a més, vol arribar al poder amb les mans lliures i no lligades per cap programa. Per això no en té cap. Parla, en general, de llargues posicions -les tradicionals del partit republicà- i trata d’alimentar, fomentar, avivar les pors que nien sempre en la gent. Sota el lema “Fem que aquest país es mogui novament” recordant el New Deal de Roosevelt, Kennedy el va criticar de manera més eficaç durant les darreres setmanes de la campanya. Tot i que John F. Kennedy va aconseguir 303 vots electorals davant els 219 de Nixon, el seu marge popular va ser de només 118.574 vots sobre un total de 68.837.000. Certament, Nixon i ell vàren saber generar el suficient interès com per portar a un 64,5 per 100 de l’electorat a les urnes, un dels porcentatges més elevats de la història recent. Però Kennedy va guanyar la presidència amb només un 49,72 per 100 del vot popular. Totes les prediccions apuntaven a que Kennedy obtindria un 52 o un 53 per 100 del vot, però, més tard es va comprovar que va haber-hi una por persistent a tenir un catòlic a la Casa Blanca. Tot i que un 46 per 100 dels protestants van votar per Kennedy, milions d’ells a Ohio, Wisconsin i a tot el Sur vàren deixar que la seva religió fos una consideració decisiva. Era la primera vegada que un candidat guanyava la presidència amb una minoria de votants protestants. Era la primera vegada, també, que dos candidats a la presidència dels Estats Units de Nord-Amèrica, feien un cara cara (4 debats) mitjançant la televisió i davant 70 milions de nord-americans. Ho vàren fer per guanyar la presidència, però, també, per la democràcia, la llibertat de premsa i el seu país.

   El 28-N pensem tots amb el nostre país, aquesta gran nació catalana, la nostra llengua i, per damunt de tot, la democràcia, la llibertat i el nostre Estatut. Pensem, també, amb la gran manifestació del 10-J i amb les aspiracions dels gairebé 2 milions de catalans que hi vàren participar com a representants del poble català. No baixarem mai el cap i a fe de Déu que a les urnes ho tenim que demostrar. Visca Catalunya!

     Si tenen a bé poden puntejar el vídeo següent:watch?v=C6Xn4ipHiwE 

————————————————————————————————————————

    LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-  La política de bon veïnatge practicada per el sobirà Berenguer Ramon  el Fratricida (1076-1097) amb els regnes musulmans veïns, comportà una aturada del procés d’expansió territorial ; la colonització, però, avançà lentament a través de les terres despoblades situades entre els catalans i els sarraïns. Aquest fou el cas del Camp de Tarragona, d’0n l’antiga població musulmana havia emigrat ja en temps de Ramon Berenguer el Vell (1035-1o76). (Ulisses 11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins vàren ser els pobladors més antics del país que més endavant seria Catalunya?

   EL LEMA de la setmana.- “No m’he fet vegetarià per motius de salut, sinó per la salut dels pollastres” Isaac Bashevis Singer.

————————————————————————————————————————- 

   <<És possible enganyar a alguns tot el temps, és possible enganyar a tots per un temps, però no és possible enganyar a tots tot el temps.>> Abraham Lincoln.

   Què tenen por d’enfrontar-se davant les càmeres de televisió, les preguntes de la premsa i que milions d’espectadors els permetin l’entrada a les seves llars? La gent del carrer està convençuda que els paga uns bons sous perquè treballin, doncs, no els fa vergonya no donar la cara davant les cambres i que tot el poble escolti el que diuen? Es pensen que són vostès els qui fan un favor als ciutadans? Són ells els qui els exigeixen que surtin a dir la veritat i que si no ho compleixen, els mateixos ciutadans els enviaran cap a casa a les properes eleccions. Tant tenen que fer esperar per el cara a cara davant la premsa i el poble? Si són precisament els ciutadans els qui els han posat en els llocs que ocupen perquè facin tot allò que el país necessita per anar cap a endavant. Doncs, no tinguin tanta por de donar la cara… Que si aquesta setmana o sinó l’altra; que si aquest dia o sinó l’altra; que si ara això, que si ara allò… Au, home ja està bé. Ah, i encara no saben si ho faran en directe. Escoltin, és que si no ho fan en directe, no val la pena que facin res. Posin una antiga filmació de “La Casa de la pradera” .

   Per les preguntes de la premsa no es preocupin, ja se les saben com les tables de multiplicar. Però, si em permeten, els puc oferir unes notes, uns esborranys. A veure si tenim sort.

   ——————————————————–

   1.- Pensen tirar endevant una valenta reforma fiscal que necessita la nació catalana, davant el miserable frau que ofega el país? 2.- Pensen fer públiques les declaracions de la renda de totes aquelles professions lliberals que no són objecte de control mitjançant la nòmina? 3.- Pensen publicar els seus patrimonis (de les professions lliberals) i dels quals  n’hi han que fan gran ostentació? 4.- Què és la justícia social per els polítics, una quimera o una presa de pèl? 5.- Què pensen fer, d’una vegada, perquè el món empresarial, formació professional, recerca i investigació tinguin la força i el respecte que es mereixen – els qui axí s’ho mereixin- amb relació al món funcionarial sempre per damunt de tot i de tot-hom? 6.- Fins quan els polítics d’aquest país es pensen baixar els pantalons davant algunes maneres d’actuar i de prendre decisions de les grans corporacions industrials i financeres? 7.- Perquè la sanitat catalana -que ja funciona bé- funcioni millor sense aquesta gegantina despesa econòmica, que pensen fer? 8.- No els cau la cara de vergonya de que l’evasió fiscal a Catalunya hagi arribat al 22,3% del PIB i la bossa de diner negre  augmentés en 4,4 punts percentuals entre 2000 i 2009, lo qual va suposar un augment de 8.667 milions d’euros? 9.- I a sobre els pensionistes hauran de pagar tot aquest lladronici? 10.- No veuen que moltes famílies ja no poden pagar els rebuts de llum i gas, mentre els preus augmenten? 11.- Com han pogut consentir i acatar una sentència d’un Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra la nostra primera llei, l’Estatut de Catalunya? 12.- Són conscients de l’humiliació, menyspreu contra el poble català, al qual se li  vol negar la lliure expressió del seu idioma? 13.-  Saben que a tot això a Espanya en diuen covardia? 14.- Pensen deixar tirats al carrer als 2 milions de catalans que es vàren manifestar a Barcelona el passat 10-J,  per donar suport a la seva pàtria i als seus conciutadans? 15.- Als milions de catalans que volen la independència de Catalunya els pensen arraconar d’alguna manera? 16.- Es pensen que al poble de la nació catalana el podran enredar? 17.- Porten els seus fills a l’Escola Pública? 18.- Què els hi diu la frase “Divide ad vencere”? 19.- Catalunya, platja i discoteca d’Europa? 20.- Es pot resumir el seu programa electoral, o no en tenen de programa electoral?

   Dilluns, 22-11-2010, 22:07, el cara a cara encara pendent. 

   La llibertat de premsa, amb tots els seus hipotètics riscs, és absolutament indispensable si es vol que els ciutadans es trobin protegits davant el poder.

         Cara a cara entre Nixon i Kennedy – Presidencials dels EUA, any 1960

————————————————————————————————————————-                                                               

   Els de l’Espanya del “atado y bien atado“, els de l’Espanya sense Franco i de que tot romandrà igual tenen por davant les eleccions catalanes del proper 28-N i com sempre l’han tinguda de tot el que representa la nació catalana: la llibertat i la nostra llengua. Cal mantenir l’autonomia encartonada i tutelada i si s’ha de tornar a les persecucions i prohibicions del general Primo de Rivera, ja ho faran de manera encoberta i mitjançant les ordres del govern paral.lel que existeix a les democràcies tolerades: per el poble però sense el poble. Ni molt menys el poble català, ” el de la perifèria”, aquell poble que de manera democràtica no s’ha  deixat subjugar i enjovar per l’anomenada “fiesta nacional”. “Si es nacional es de todos”, “Si eres español, habla español“. No poden acceptar de cap manera ni una Espanya que funcioni com a una nació de nacions, ni una Espanya federal, ni una Espanya plural, ni una Catalunya que es pugui governar per les seves pròpies lleis, és a dir, una veritable autonomia. Per això els del Partido Popular , el Defensor del pueblo “español” i tot un seguici nacionalista ens vàren llançar el nostre Estatut al Tribunal Constitucional español, caducat. La resposta va ser, com altres vegades ho ha manifestat Catalunya, un crit fort i unànime del poble català -tot aquell que viu i treballa a Catalunya- a favor de l’Estatut d’Autonomia, no censurat, i a favor de la nació catalana i de les aspiracions del nostre poble. Dos milions de persones es vàren manifestar el passat 10-J a Barcelona, a Euskadi i a altres ciutats del món, fins i tot Nova York. Representa el crit permanent de Catalunya i que cada cop és més fort, cap a una Espanya intolerant, autoritària, endarrerida, poc europeista, potència econòmica zero i amb greus injustícies socials a favor dels poderosos i dels grans capitals que l’ han portat a ser un problema per l’avenç d’una Europa moderna i progressista.

   Les eleccions catalanes del proper 28-N, representen proclamar un no rotund a tot això mitjançant anar a votar en massa a favor de la nació catalana,del nostre Estatut d’Autonomia i d’un altre forma d’organització política de l’Estat espanyol. No al centralisme del PP i a fer-nos tornar cap a enrere. No a l’abstenció i al vot en blanc perquè això representa donar més força a aquells partits espanyolistes i centralistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ells ni s’abstenen ni voten en blanc. Són fidels i per això reclamen als seus seguidors aconseguir més vots que mai. Són molt conscients de que Espanya sempre ha fet el que ha volgut a Catalunya a causa de la manca d’unió de les forçes socials i polítiques catalanes. Molt cridar i queixar-se però a l’hora de la veritat, la fulla queda en blanc o nul.la. I això és un cop dur contra la democràcia i  la llibertat, però, per damunt de tot, contra Catalunya que romandrà sense ales per poder volar cap a la direcció d’aconseguir un país lliure.

   No es tracta només de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Es tracta de fer possible una veritable justícia social amb igualtat d’oportunitats per els joves; de que les empreses tinguin com a prioritat la dignitat dels treballadors mitjançant un sou digne, formació, recerca i investigació i situar-se a nivell europeu; de que les grans corporacions financeres romanin al costat dels clients i no pas en contra d’ells degut a un afany desmesurat de beneficis; les grans companyies de serveis no poden continuar ofegant als usuaris particulars amb uns preus cada vegada més difícils d’assumir per les famílies; per una política fiscal més justa ja que és immoral que només paguin els treballadors públics i privats i el pensionistes als quals Hisenda controla les nòmines. I els de les professions lliberals que es gasten fortunes en sumptuoses mansions i automòbils de luxe? Qui més té, també té que pagar més. La sanitat i l’ensenyament públics tenen que ser els millors i més ben dotats. No veuen que estem en els índex més baixos d’Europa? En un gran país que valora la dignitat humana dels seus ciutadans la millor educació té que ser per a tothom segons el seu propi esforç i capacitat, no per la quantitat de bitllets que hom pot tenir a les butxaques. No veuen que ens enfonsem com el “Titànic”? …Cal anar a votar en massa el proper 28-N, i res d’abstencionimse ni vots en blanc. Romandre durant tota la legislatura sobre els servidors públics elegits i que tothom els vagi a reclamar en els seus despatxos, sense contemplacions, per això cobren. Si no compleixen, al final dels quatre anys al carrer…Escoltin, és la democràcia i l’hem de saber utilitzar. O és que en aquest país només és el futbol que està per sobre de totes les coses que hi han i per haver-hi?

————————————————————————————————————————-

   La imatge

   El general Prim.- Tot estava preparat a Espanya davant l’imminent arribada del nou rey, Amadeu I. En el Parlament, el general Joan Prim i Prats, de 56 anys, president del Consell de Ministres i ministre de la Guerra, capità general dels exèrcits, marquès de Castillejos i compte de Reus, acabava d’aconseguir l’aprovació de les darreres propostes relacionades amb la Casa Reial. Res més li quedava per fer en el palau de les Corts, i tenia que preparar el viatge a Cartagena, el dia següent, per rebre al monarca. Liberal i progressista estava convençut de que la forma de l’Estat tenia que seguir sent la monarquia però contrari a la continuïtat dels Borbons en el tro d’Espanya, es va ocupar de manera afanyosa en cercar un rei que donés inici a una nova dinastia. Des del principi es va mostrar partidari d’Amadeo de Saboya, fill de Víctor Manuel, rey d’Itàlia. L’empeny del general va aixecar guspires al seu voltant. Nombrosos grups de poder mostren el seu enuig. Li proposen altres candidats i li creixen  enemics implacables, fins i tot, entre els seus companys revolucionaris. Va morir el dia 30 de desembre de 1860, desprès d’una llarga agonia, com a conseqüència d’un atemptat que va patir el 27 de desembre al carrer del Turco, a Madrid just el dia abans d’anar cap a Cartagena a rebre el nou rei d’Espanya.

————————————————————————————————————————- 

   “Serà una campanya positiva i constructiva. Vull deixar totalment clar que no pretenc atacar al meu adversari demòcrata, criticar la seva trajectòria ni entrar en discussió o en debat amb ell. Em proposo parlar bé d’ell cada vegada que esmenti el seu nom. A més, demano a tothom qui en aquest Estat treballi en nom meu que segueixin aquests principis. No es tracta d’una campanya contra algú, sinó per la presidència”. (John F. Kennedy, ciutat de Madison, Estat de Wisconsin, eleccions primàries, roda de premsa preliminar, 16 de febrer de 1960.)

   L’actual desenvolupament de la campanya electoral a Catalunya per a la presidència de la Generalitat, m’ha fet pensar en aquest compromís del senador J.F. Kennedy, quan es va presentar a les eleccions primàries per tal de ser escollit candidat per el partit demòcrata a les eleccions per a la presidència dels EUA. És una manera d’expressar els sentiments i la ferma voluntat d’una vocació política al servei públic, al servei del país, al servei dels Estats Units de Nord-Amèrica. Aquí, a casa nostra, és molt difícil, avui per avui, comprendre això. Una nació com Catalunya menyspreada i no acceptada per l’Estat espanyol; amb una autonomia tutelada i entesa per part d’Espanya com de pandereta; amb el llançament, per part del Partido Popular, del nostre Estatut d’Autonomia a un Tribunal Constitucional, caducat; la persecució de la llengua catalana i en conseqüència de la nostra manera de ser i pensar; la campanya permanent contra Catalunya per part del nacionalisme espanyol, la dreta i  ultra-dreta, fa que Espanya sigui el cul de sac d’Europa i amb una democràcia de baixa qualitat. Es tracta de que a les properes eleccions del 28-N el poble de la nació catalana s’aparti de l’abstenció. Es comprenen les raons de molts ciutadans per fer-ho, però, cal que els ciutadans de Catalunya siguem valents, tinguem coratge i donem una oportunitat a la democràcia i a la política: Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors. Que també és poden equivocar i fer les coses no tant bé com els ciutadans voldríem, però, per això hi han les eleccions cada quatre anys per canviar a tots aquells que la majoria considera que no van per el bon camí i que el poble en pateix les conseqüències dels seus desencerts i males actuacions. L’abstenció dóna força als qui el sentit de la seva política és el de la campanya permanent contra la nació catalana i la nostra llengua; els del atado y bien atado, els que tracten a Catalunya com la perifèria. Cal anar a votar en massa el proper 28-N i aconseguir que la nació catalana sigui el quart Estat europeu, mitjançant la indepedència o el federalisme. Cal donar suport i continuar la fe i valentia dels 2 milions de catalanas que el 10-J vàren manifestar de manere democràtica les seves aspiracions, i una nació justa que creu en el progrés i la llibertat no pot deixar de banda les aspiracions dels seus ciutadans. Anar a votar en massa el 28-N voldrà dir plantar cara a una Espanya que menysprea Catalunya i en fa de l’espoli una vergonya permanent – 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10% del PIB català-. La veritable força d’un poble radica en les urnes, no acatar tot allò que va contra el progrés i la llibertat de la nació catalana i continuar, amb voluntat d’acer, lluitant sense defallir per tot allò que han aconseguit les generacions anteriors i tot allò que esperen de nosaltres les futures generacions. Que no es puguin avergonyir de qui els vàren precedir.

   “No conec res més esplèndid, un exercici millor, una digestió millor, una proba més positiva del passat i el resultat triomfant de la fe en la raça humana, que unes eleccions nacionals nord-americanes ben disputades.” Walt Whitman, <<Democratic Vistas>>.

   (El proper capítol tractarà sobre la campanya electoral de JFK a Virginia Occidental, una de les més punyents de les primàries per a la presidència dels EUA.)

   Si tenen a bé poden veure el vídeo següent: watch?v=wJyb9R_TL8M

 ————————————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La pacificació interior, aconseguida arran de la submissió (1059) de Mir Geribert i dels altres barons revoltats, també resulta del succés de les campanyes militars contra els sarraïns iniciades el 1044. Els nous èxits militars comportaren un trencament amb el vell sistema dels regnats de Ramon Borrell I i Berenguer Ramon I basat únicament en l’obteniment de l’or musulmà en pac dels ajuts de caire mercenari; Ramon Berenguer el Vell instituí el sistema de les paries, això és, de tributs imposats a les sobiranies veïnes com a reconeixement de domini. Les renumeracions de base mercenària foren, així, substituïdes per les exaccions tributàries, més expeditives i basades en una política d’imperi.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin nom va rebre la política practicada pel sobirà Berenguer Ramon el Fratricida (1076-1097)?

   EL LEMA de la setmana.- “Com  menys es creu en Déu, més es comprèn que els altres hi creguin”. Jean Rostand.

————————————————————————————————————————-