La nova frontera

   No tinc cap embarcació de vela i no sé el que és navegar. És a dir, tot allò que hom pot sentir o experimentar quan deixes enrera, per exemple, el port de Palamós, i vas mar endins o vorejes la costa d’una manera més tranquila, sense preses, si no sorgeix cap tormenta, és clar. Després, tot i que és millor no perdre la calma -tant en terra com en mar és millor que no la perdem mai- si que cal anar a tota vela. Això sí, penso que, en la navegació i més en una embarcació més aviat petita, la seguretat de tocar de peus a terra potser no és tant precisa. Cert que navegar, tot i que deu tenir els seus moments de màgia paisatgística i el sentit d’una naturalesa immensa -que cal cuidar i conservar amb reserves marines- no pot ser igual per a tothom. El qui té que navegar per feina o aquells que ho fan per plaer. Tot i que el mar és la visió que els meus ulls poden contemplar -per ara- cada dia, i veig i entenc moltes coses del mar, no sóc un navegant. Crec que a la vila de Palamós, que és religiosament marinera, hi han molts i bons mariners. Els patrons de les barques de pesca, els pescadors, els mariners de vaixells que han navegat per mig món i alguns que ho han fet a bord de naus petrolieres, els capitans de vaixells, els aficionats a la vela, a la pesca i a tot el món de la nàutica. És lògic que sigui així en un Palamós que sobresurt per una gran història i d’estimació cap a el mar. Tot i que, algunes vegades, encara que ens mostri el seu enfuriament mitjançant les dentades de les seves ones i cops de mar que poden ser terribles, els moments de calma i de pau són extraordinàris. Entre Palamós i el mar existeix un agermanament indestructibles si, a més, entre tots, ajudem a protegir-lo mitjançant, per exemple, la reserva marina de les Formigues que ja hauria de funcionar.

   No puc, doncs, explicar-lis el que jo podria sentir navegant, però, si que m’agrada tenir l’imaginació oberta a fer-ho. No podria, mai per mai, deixar de recordar aquells anys d’escolar al Col.legi dels Germans de La Salle, de Palamós. Succeïa cap allà mitjans dels anys 50 i, cap a finals d’estiu, la companyia Cruceros Costa Brava, regentada pel senyor Félix Ribera, ens convidava a un “creuer” per a contemplar el mar i la nostra meravellosa Costa Brava. Després ho era molt més. Penso que, dintre la nostra vasta imaginació de nens i alumnes que ens feien llegir cada dia les aventures i desventures del “famoso hidalgo Don Quijote de la Mancha i de su escudero Sancho”, vàrem començar a estimar el mar i tot el que representa per a la vila marinera de Palamós. També, per la diada dela Verge del Carme, Patrona de pescadors i mariners, aquests ens convidaven a sortir a la mar dalt de les seves barques. Això, avui dia, encara perdura. Eren aquells anys en els que en el “cine Carmen” projectaven dues pel.lícules i “el Nodo” i, quan anàvem en barca, ens creiem aventurers i pirates.

   Jack Kennedy i el seu germà Ted, apassionats de la mar i la navegació.

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA de la setmana anterior.- Als romans s’els deu la introducció de la llengua culta, el llatí, pare del futur català, una consciència jurídica que romandrà en el substrat cultural i el cristianisme que s’introduí al país pels camins de la romanització (hi ha la possible, no pas històrica, predicació de Sant Pau, en 64/66 d. de C.).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Ens podrien anomenar alguns monuments romans conservats?

   EL LEMA de la setmana.- “N’hi ha prou que un home n’odiï un altre perquè l’odi vagi corrent fins a la humanitat sencera”. Jean-Paul Sartre.

———————————————————————————————————-

La imatge dels Països Catalans

LLeida

———————————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=gLhAAYQsJLs

Proper títol del tema del Bloc

“En defensa pròpia”

———————————————————————————————————-

———————————————————————————————————

   No sé que vol dir la senyora Alícia Sánchez-Camacho, amb això del “contracte d’integració per als immigrants”, suposo que es tracta d’una altra encamellada per Catalunya com les que ja ens té acostumats el PP, amb aquest afany persecutori dintre de la “tutelada” autonomia catalana. Més aviat de fireta, de per riure. Ho hem constatat amb les inacabables sentències en contra de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del “Partido Popular”. Per la primera Llei de Catalunya, referendada per el poble català, aquest fet representa un atemptat contra la democràcia, la llibertat i la mateixa autonomia. La nació catalana té molt clar cap a on vol anar i ningú, amb “valors i costums” diferents a les nostres, ens té que portar cap a altres camins. No podem deixar de ser fidels i responsables davant la nostra història integradora dels Països Catalans. Ja tenim, des del segle IX, els nostres valors i costums. I sempre hem respectat els dels altres, malgrat no s’ha fet el mateix amb els nostres. D’ençà l’any 801 es constitueixen els comtats de la Catalunya Vella, que arribava als marges del riu Llobregat, i que eren el de Rosselló, el de Cerdanya, el d’Urgell, el d’Osona -la plana de Vic-, el de Girona, el de Barcelona i el d’Empúries. El comte de Barcelona, Guifré el Pilós (878-897) aconseguí de reunir també els comtats de Girona-Besalú, d’Urgell i de Cerdanya. Al mateix temps repoblà les terres de la Depressió Central. Catalunya és una nació i ja tenim els nostres propis valors i costums.

   Milions d’immigrants procedents, la majoria d’ells, de països dictatorials vàren entrar a Espanya durant el govern del president Aznar. Una forta pressió per part d’un capitalisme especulatiu i salvatge del que s’anomenava a so de bombo i platerets el “dorado” espanyol, ja veiem com ha acabat. Quans immigrants vàren ser empaitats i encara avui dia,  junt amb treballadors a l’atur, per treballar a l’economia submergida amb unes condicions indignes i impròpies d’un país que es proclama cristià, catòlic, progressista i europeu? Què passa, és que els governs espanyols dormen una migdiada que no s’acaba mai? Com és possible que l’Administració Rodríguez-Zapatero, amb aquesta irresponsabilitat supina,  es carregui les Caixes d’Estalvi algunes de les qual tenen més de 150 anys d’existència? Si el govern és un desastre, l’oposició ho és tres vegades més. Pobre Espanya, nació de nacions, si el PP torna a governar. És el partit de l’enfrontament, la discòrdia, acèrrim contra l’Estat Autonòmic i constitucional i, per damunt de tot, contra Catalunya.

   Ara, el PP, vol portar al Parlament català el seu “contracte d’integració”, amb la proposta de que els immigrants “incívics” no puguin accedir a “l’arrelament ni reagrupar els seus familiars”. Sona a reglamentacions d’un estat totalitari. La justícia ja decidirà davant un fet delictiu, tant si l’autor és blanc o negre. No tenir feina o romandre a l’atur és una injustícia social com a conseqüència d’un capitalisme salvatge que obliga a uns a treballar el doble d’hores i altres no en poden fer cap. L’opressió de l’economia submergida, més del doble que la que existeix a altres països europeus. El frau fiscal, 280 milions d’euros les quotes tributàries no ingressades. Això sí que és incivisme. No tenir feina o romandre a l’atur, no vol dir anar cap a l’incivisme i molt menys a Catalunya on l’esforç per l’integració dels immigrants és considerable. Tant per part de la Generalitat com pels Ajuntaments, centres docents, associacions… i, fins i tot, l’Obra Social de la Fundació la Caixa, de la Caixa d’Estalvis i Pensions, realitza un extens treball en aquest sentit.

   <<La nostra Constitució no distingeix colors i no coneix ni tolera classes entre ciutadans. Però les pràctiques del país no sempre s’ajusten als principis de la Constitució>> (John F. Kennedy). A la nació catalana i perquè creiem en la llibertat i el progrés, volem practicar que la gent de color, els immigrants, disfrutin dels mateixos drets i igualtat d’oportunitats que els homes i les dones de pell blanca.

———————————————————————————————————-

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Un cop els romans tingueren la gent sotmesa, i per facilitar el muntatge econòmic comercial propi de la dominació romana, construïren unes xarxes de comunicació i fundaren ciutats, noves o bé aprofitant poblats ibèrics: Ilerda, Barcino, Tàrraco, sobre la primitiva Cosse ibèrica… Així mateix implantaren el seu sistema jurídic, administratiu i cultural, que beneficiava la població autòctona. La província Tarraconense, que abraçava el país, fou posada sota el comandament directe de l’emperador -província imperial- des del  27 a. de C.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va representar la introducció del llatí?

   EL LEMA de la setmana.- “No hi ha societats amorals ni persones amorals. Només hi ha sistemes amorals diferents”. Lawrence Lipton.

———————————————————————————————————-

La imatge dels Països Catalans

Tarragona

———————————————————————————————————-

El  vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=AYuVKbEPgoc

———————————————————————————————————-

   El nou conseller d’Economia i Coneixement, Mas-Colell, ha dit que les necessitats de la Generalitat aquest any, són d’uns 10 mil milions d’euros. Està molt preocupat. Tots els catalans hauríem d’estar-ho davant l’espoli de la nació catalana per part de  l’Estat espanyol i del “atado y bien atado”> de la dictadura franquista, encara pervivent dins els privilegis de la mediocritat i inutilitat política espanyola. “El que no pot ser és el que ens hem trobat. El component bàsic de l’excés de despesa ha estat l’excés de despesa sanitària”,va afirmar el senyor Mas-Culell en una entrevista a Catalunya Ràdio. En què consisteix aquest excés? Hem pagat i paguem mols diners a la Seguretat Social -descomptats de les nòmines controlades,  vistes i no amagades- per ser ben atesos i amb els millors mitjans tant  en els CAP com en els  Hospitals Comarcals. I això té que continuar i millorar. És quelcom sagrat. És clar que també, això els hi té que dir a la poderosa indústria farmacèutica, quasi tota instal.lada a Catalunya, i que guanya milers de milions amb un sistema enorme d’expedició de medicaments que porta a un consum desenfrenat i excessiu. És injust i vergonyós que, moltes vegades sense volguer-ho els ciutadans, es troben amb una extraordinària acumulació de medicaments -molts d’ells caducats- dins d’un armari de casa. I mirin que n’hi han d’armaris a Catalunya! Si per un tractament determinat d’una malaltia menys greu una dotzena de pastilles són suficients, perquè quan anem a la farmàcia les capses són de 25 o més? S’en donen compta del que això representa si pensem amb el nombre de malalts circumstancials o no, a tot Catalunya? És evident que cal parlar de forma seriosa amb els metges perquè donin la seva opinió d’una manera clara i justa, i amb els laboratoris farmacèutics. Cal parlar amb tot el personal sanitari perquè donin la seva opinió i amb els usuaris. La fa pocs dies consellera de salut, Marina Geli, va instar el nou govern a enfrontar-se amb les farmacèutiques. Si els polítics no ens defensen amb coratge, qui ho farà? És veritat que aquesta indústria subvenciona cursos per a la formació de metges, però, per guanyar una cosa no s’en pot perdre una altra. Quan es diu que la sanitat catalana és una de les millors d’Europa, es pot permetre el seu esfondrament? Les Comunitats Autònomes de les quals  venen tants malalts per tractaments o a operar-se a Catalunya, han pagat les despeses que això comporta? El senyor Mas-Colell podria, també, haber-se referit als 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10 per cent del PIB català, més d’un 3 per cent pot qualificar-se d’espoli. O de la miserable evasió fiscal a Catalunya que va arribar el 2009 al 22,3 per cent del PIB, així, com la borsa de diner negre que va augmentar 4,4 punts percentuals entre els anys 2000 i 2009, un augment de 8.667 milions d’auros. Hem de callar davant tanta injustícia social? Perquè els hem votat, senyors? I pel que fa als senyors Rodrìguez-Zapatero, Rajoy i Aznar, cada vegada que obren la boca, deixen Espanya -nació de nacions-  a ras de terra. Callin home! no veuen que romanen ancorats a l’Espanya nacionalista i totalitària dels anys del franquisme. Pleguin d’una vegada!

       Espanya, el país amb més treballadors sense feina -més de 4 milions a l’atur-, més frau fiscal, més    economia submergida i amb el major nombre de bitllets de 500 Euros de tot Europa.

———————————————————————————————————-

QUÈ ÉS CATALUNYA

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El desembarcament de Gneu Escipió i els legionaris a Empúries    (218 a. de C.) es produí en el context de les guerres púniques entre Roma i Cartago pel domini del mar, per tal d’evitar reforços vinguts d’Hispània als cartaginesos que lluitaven a la Península Itàlica. Els romans es desplegaren sense forta oposició per les terres costaneres del país i hagueren de sotmetre la revolta de les tribus ilergetes de l’interior acabdillades per Indíbil i Mandoni (205 a. de C.). 

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren fer els romans un cop tingueren a la gent sotmesa?

   EL LEMA de la setmana.- “Quan s’és lloat per l’enemic, és que s’ha fet alguna cosa malament“. Amintore Fanfani.

   NOTA.- Els lectors dels BLOCS del  diari digital EL PUNT que tinguin a bé participar en “la pregunta de la setmana”, poden fer-ho a  l’espai dels comentaris i rebran uns bolígrafs de LA CAIXA.

———————————————————————————————————-

LA IMATGE DE CATALUNYA

 GIRONA

———————————————————————————————————-

EL VÍDEO

   Si tenen a bé poden puntejar el vídeo següent: watch?v=EvmqIbZR–g

 ———————————————————————————————————

   Correspón al nombre de quilòmetres d’una marató, és a dir, en termes esportius al d’una cursa pedestre. La mundialment famosa marató de Nova York, per exemple. També es pot utilitzar aquest nom per fer referència a altres fets de la vida com “La Marató” de TV3, un exemple de la força solidària de la nació catalana. Si som els primers -no d’ara sinó de sempre- fabricants de solidaritat per els pobles d’Espanya -22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10 per cent del PIB català- perquè no hem de fer el màximum per la nostra gent? També, la voluntat ferma de ser diferents i de volguer treballar per ser millors. Renoi, si l’empenta de “La Marató” es manifestés en altres reptes per el desenvolupament i progrés de Catalunya! Per exemple, acabar d’una vegada amb el frau fiscal, o amb l’economia submergida que tant mal ens produeix a la nostra mateixa xarxa dels serveis públics de tota mena. Cada vegada la seva utilització serà més costosa i complicada degut als ciutadans que fan trampa o defugen de les seves responsabilitats fiscals i això, com veiem, afecta a un creixement extraordinari de la pobresa. Si entre un 20 i 25 per cent del PIB espanyol -a Catalunya li toca la seva part- no paga els impostos que li corresponen, la xifra de quotes no ingressades supera cada anys com a mínim els 70 mil milions d’euros. Així, tenint en compte que el període de prescripció establert és de 4 anys, es pot quantificar en una xifra aproximada de 280 mil milions d’euros les quotes tributàries no ingressades. Com hi ha món! La bogeria, barbaritat i irresponsabilitat del govern espanyol i dels autonòmics per permetre aquest engany col.lectiu i manca de justícia social, és mereixedora de l’expulsió de la Comunitat Europea. És evident, doncs, que no hi hagin diners per a educació, recerca, investigació, sanitat… i que, tot plegat, ens porti cap a una revolució.  

   Són 42,192 quilòmetres de lo millor i dels més grans valors de la nació catalana que fan possible “La Marató” de TV3 i que, enguany, ha batut el récord amb més de 7,2 milions recaptats. A més, els 42,192 quilòmetres d’actes celebrats arreu de Catalunya que hi han donat afecte i humanitat impagables. Una darrera cosa. Seria possible que, cada any, una setmana abans de celebrar-se “La Marató”, es donessin a conèixer l’estat de comptes de l’edició anterior, així com les despeses i tot el que s’ha pogut realitzar amb els diners recaptats?  

             “Més practicants i menys espectadors”, els deia JFK als seus compatriotes tot demanant-lis que fessin més esport.     

—————————————————————————————————-

       Si tenen a bé poden puntejar el vídeo següent:                       watch?v=4c-j23Drd6Q

———————————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Sobre el substrat del poblament ibèric tingué lloc la dominació romana i la gradual assimilació de la seva cultura superior, fenomen que coneixem amb el nom de romanització.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser el primer cap militar de Roma que va desembarcar a Empúries?

   EL LEMA de la setmana.- “No existeix cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie”. Walter Benjamin.

———————————————————————————————————

   LA PREGUNTA nº 2 a  Wikileaks.- La gran majoria dels testimonis de la plaça Dealey, de Dallas, vàren escoltar varis trets de rifle procedents del promontori d’herba situat davant el cotxe de Kennedy. Durant la persecució després de l’atemptat, la policia de Dallas va detenir a tres homes i s’els va emportar a punta de pistola. No obstant, moltes fotografies de premsa d’aquesta detenció mai per mai es van publicar i no roman constància de les seves cares, de les seves emprentes dactilars o dels seus noms. Perqué?

———————————————————————————————————

   <<La guerra contra la pobresa no ha acabat. Acaba de començar>> (JFK). La reforma tributària de 1963 anava dirigida a apaivagar les dificultats dels contribuents de rendes més baixes i de la població de més edat així com estimular el creixement econòmic. Revisar el tractament impositiu de les rendes de capital per a proporcionar una corrent més lliure i abundant de fons de capital. Ampliar les base dels impostos sobre la renda per evitar privilegis especials, corregir defectes de la llei impositiva i proporcionar un tractament més igual als contribuents. Però l’aspecte més important d’aquesta reforma es centrava en les disposicions fiscals que “falsegen artificialment l’ús dels recursos”. El president Kennedy va declarar: “No s’ha de permetre a cap indústria que obtingui una avantatge indeguda dels impostos per sobre de les altres” i va demanar la correcció dels defectes en els privilegis impositius concedits a les indústries mineres i, principalment, a la indústria petroliera. Quan vàren llegir el document del missatge del president al Congrés, alguns homes de negocis tenien bones raons per estar-hi en contra. Estaven molt menys interessats en la salut de l’economia americana que en el nivell dels seus beneficis.

   El 18 de novembre de 1963, quatre dies abans del seu assassinat, el president Kennedy va presentar el seu informe econòmic a la Cambra de Comerç de Florida: <<Per primera vegada en molts anys, en els darrers 18 mesos el nostre índex de creixement excedeix als de França i Alemanya. Això és degut a que, com la revista “Fortune” senyalava recentment, els beneficis de les societats a Amèrica està actualment augmentant molt més ràpidament que els beneficis de les societats americanes a l’estranger…Per el proper mes d’abril, amb el suport indispensable del projecte de reducció d’impostos pendent, els Estats Units navegaran amb els vents de la més llarga i forta expansió econòmica en temps de pau de tota la història de la nació>>.

   I concloïa:

   <<Em dono compte de que alguns homes de negocis només volen que s’els deixi sols, que el Govern i la política no es posin en els seus assumptes, que el balanç i els beneficis de les seves societats siguin més importants que el balanç mundial de poder o l’índex nacional de l’atur. Però desitjo no avançar-me a l’època si els recordo aquell passatge de “Conte de Nadal”, de Dickens, en el qual Ebenezer Scrooge, aterrit davant el fantasma del seu antic soci, Jacob Marly, i espantat per la narració del seu incessant deambular, crida:

  <<Però tu sempre eres un bon home de negocis, Jacob!>>, i el fantasma de Marley, amb les seves cames lligades per cadenes de llibres de comptabilitat i caixes fortes, respon: >> Negocis? L’home era el meu negoci. La caritat, la misericòrdia, l’indulgència i la benevolència eren el meu negoci. Els tractes del meu comerç no eren sinó una gota d’aigua en l’immens oceà del meu negoci>>.

   <<Membres i invitats de la Cambra de Comerç de Florida: traballem a la Casa Blanca o a l’edifici de l’Estat, a la indústria o en el comerç, l’home és el nostre negoci. I si treballem amb harmonia, si comprenem els problemes de cadascú, les responsabilitats que a cada un de nosaltres li pertoquen, d’aquesta manera i amb tota seguretat, prosperarà el negoci de l’home. I els vostres fills i els meus aniran cap a endevant en un món més segur i en el qual existeixin per a tots ells…>>.

   Però, molts homes de negocis eren indiferents a l’harmonia, als problemes de l’home, al futur dels seus fills i a Charles Dickens. Quatre dies després, el president Kennedy aterrava a Dallas (Texas). No existeix odi més fort que el dels <<nobles bandits>>. El 26 de febrer de 1964 -tres mesos més tard de l’assassinat del president- el Congrés va aprovar la Llei 88-272 que reformava el Còdi de Recaptació d’Impostos de 1954. Tot i així, en cap de les 128 pàgines d’aquesta Llei podrà trobar-se la disposició sobre l’evitació de certes desigualtats que demanava el president Kennedy.  

El president Kennedy i la seva esposa moments desprès de la seva arribada a l’aeroport Love Field, de Dallas, procedents de Houston. Els acompanyen el governador de Texas, John Connally, i la seva esposa. Era el 22 de novembre de 1963. Una setmana abans, J. Edgar Hoover, director del FBI, va rebre un TWX (telegrama interior), de l’agent especial James W. Bookhout de l’oficina del FBI de Dallas. Per fer honor a la veritat  a la democràcia i a la Justícia dels EUA, ens pot dir el Govern nord-americà que diu el text d’aquest telegrama?

—————————————————————————————————-

      LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els fenicis i els grecs venien moguts per una finalitat comercial, la d’intercanviar els metalls del país pels productes, diguem-ne sumptuaris, que ells oferien. Dos conjunts esplèndids en queden d’aquestes primeres cultures: el poblat ibèric d’Ullastret(Baix Empordà), evolucionat precisament per aquests contactes amb els forasters, i les restes d’Empúries (Alt Empordà), potser la colònia grega més interessant de la Mediterrània occidental pel que fa als vestigis conservats (fundada el 550 a. de C.).

   LA PREGUNTA de la setmana.- A què ens referim quan parlem de romanització?

   EL LEMA de la setmana.- “Per arribar a la veritat, l’alemany suma, el francès resta i l’anglès canvia de tema”. Peter Ustinov.

———————————————————————————————————-

   LA PREGUNTA a Wikileaks.- Cinc dies abans de l’assassinat del president Kennedy,  l’oficina del FBI de Nova Orleans va rebre un tèlex avisant que es preparava un atemptat contra el president durant el cap de setmana a Dallas. El FBI no va transmetre aquest avís al Servei Secret ni a altres autoritats. Poc desprès de l’assassinat, el missatge de tèlex va desaparèixer de l’arxiu de l’oficina del FBI de Nova Orleans. Qui va ordenar que es fes desaparèixer aquest missatge?

———————————————————————————————————-

 La bombolla immobiliària espanyola, com a conseqüència d’una salvatge especulació del sòl, encara no ha fet prou mal al país i als seus ciutadans, que es resisteix a perdre una obesitat propia d’una golafreria sense límits. Veiem amb certa dosi de vergonya com les detencions, judicis i penes imposades -fluixes per la magnitud del delicte de corrupció urbanística- assolen Espanya. Disbauxa que va començar sense cap concessió al raciocini, durant el govern d’Aznar i amb aquell lema tant repetitiu “Espanya va bien”. Als EUA, país amic i davant d’una manca de responsabilitat tant gran que afecta al correcte desenvolupament econòmic i social del país i pel que fa a la corrupció urbanística, els que l’han provocat no només compleixen la totalitat de les penes imposades sinó que, mai per mai, poden tornar a exercir la seva professió i són expulsats dels col.legis i gremis als quals pertanyen.

   Ara, “Espanya va mal” i no és pas que no hi haguessin avisos importants. Ja l’any 2004, el Banc d’Espanya, havia començat a alertar que el parc d’habitatges a l’Estat estava sobrevalorat. I qui ens ho repeteix no és el Govern que hauria d’haver actuat amb responsabilitat, dir la veritat quan era hora i demanar a tots els ciutadans que fessin tot allò que poguessin per el seu país, sinó que una i l’altra vegada és la Comissió Europea qui adverteix que l’economia espanyola “no es recuperarà mentre no completi l’ajustament de preus en la construcció”. L’habitatge a l’Estat espanyol està sobrevalorat el 17 per cent, sis vegades més que la mitjana de la zona euro. Els preus dels pisos han caigut molt més que en altres països, però encara no és suficient i la Comissió Europea ha hagut d’estirar les orelles -orelles de burro- a l’economia espanyola advertin-la que mentre no completi aquest ajustament del sector del totxo no podrà consolidar la seva recuperació i sortir de la recessió. Espanya encara és a anys llum de la zona euro, on la sobrevaloració mitjana és només el 3 per cent. En aquest sentit José Manuel González Paramo, membre del Comitè executiu del BCE, va afirmar que la caiguda dels preus del 3,4% en el tercer trimestre és “positiva però que l’ajust hauria de produir-se amb més celeritat”. Ah! i els lloguers, els més elevats i abusius de la Comunitat Europea: més de 800, 900 i 1000 euros mensuals.

   Ja n’hi ha prou! Anteposin els interessos del país i dels seus ciutadans, a l’afany desmesurat de beneficis i poder que ha portat a l’actual situació econòmica i amb l’agreujament de que l’atur espanyol dobla la mitjana comunitària. Apa, home, ja està bé. Com és possible que a Alemanya, a Berlin, el preu dels pisos tant de venda com lloguer sigui la meitat dels preus d’Espanya? I amb els sous que són el doble o el triple que aquí. Seria qüestió d’aprofitar -per la gran quantitat de joves sense feina- les avantatges de la mobilitat geogràfica i anar cap a Alemanya. Salaris i serveis socials superiors; formació professional i aprendre l’idioma; noies boniques i la millor cervesa del món; vivenda a l’abast del ciutadà i una política que afavoreix al conjunt de la població sense l’enorme i vergonyós frau fiscal que existeix a Espanya i que, per culpa del qual, els jubilats no paren de rebre fuetades i prendre-lis el pèl. I moltes altres necessitats socials i de progrés que van cap a enrere.    

Si tenen a bé poden puntejar els vídeos següents: watch?v=CxdssE48kDc, watch?v=hiTzxDoVULI.     

———————————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els fenicis i els grecs venien moguts per una finalitat comercial, la d’intercanviar els metalls del país pel productes, diguem-ne sumptuaris, que ells oferien. El seu contacte fou beneficiós en el sentit d’elevar el nivell cultural dels pobles ibèrics, des del coneixement de la moneda a les belles formes i a la decoració de la ceràmica. (Què és Catalunya).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Dos conjunts esplèndids en queden d’aquestes primeres cultures dels fenicis i els grecs, a quines ens referim?

   EL LEMA de la setmana.- “No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”. Mahatma Gandhi.

———————————————————————————————————-

  Un feliç, pròsper i venturós Any Nou 2011, ple de salut, oportunitats i noves perspectives tant a la família com a la feina, per a tots els lectors dels BLOGS del diari digital EL PUNT, en una nació catalana cada vegada més  forta i lliure.

———————————————————————————————————-

    Els visitants que entren per mar, gairebé tots gent de creuers i de vaixells mercants, contemplen un paisatge de doble envergadura: mar i muntanya. O és que potser hauríem de parlar de tres: cel, mar i muntanya. Tripartit o triumvirat són més apropiats per coses de política. De tripartit ja n’hem parlat molt, massa i triumvirat -nom més correcte per la política- el primer va ser el format per Pompeu, Juli Cèsar i Cras. És un nom romà i aquí, gairebé tot ens ha vingut de Roma. El Dret Civil,  el traçat de vies principals, el nom de moltes viles, centres de sortida de vi i cereals cap a la capital de l’Imperi Romà…

   La Terra, amb el cel i el mar sempre hi han sigut, desde que el món és món i contemplar-los, és una raó de vida de la raça humana. Quan s’ajunten, l’explosió pot ser tremenda. No és per a res, però, el cel, el mar i la muntanya no tenen data de caducitat, per ara. Ara bé, els del tripartit, triumvirat o com els vulguin dir aquests si que poden i han de fer molt a favor de la Terra, el cel i el mar. Es tracta de no embrutar-ho tant o gens. Aquí ja entraríem en el tema educatiu.

   En una de les imatges de Palamós que avui els mostrem, el mar no hi aparèix, però a fe de Déu que hi és. Tampoc hi surten a la foto els gratacels de la Costa Brava, aquesta joia representativa de l’arquitectura al servei de l’especulació urbanística. Sense aquests dos ciclops, tot aparèix amb més valor, més humà i bonic. L’agressió al paisatge i a Palamós serà permanent, mentre els dos gratacels no siguin escapçats fins a l’alçada que la llei marca. El blanc i el blau del cel, tant difícil d’arribar-hi; el verd d’unes muntanyes extenses tacades per unes ombres fresquívoles, superiors i que ens volen protegir d’uns perills incerts provinents de més enllà de Fitor. El campanar de l’Església de Santa Maria també hi té molt a dir. És ell que té que estar per damunt de la línia dels terrats i no al revés. Per això es va començar a construir l’any 1334 com a màxima representació del cristianisme a Palamós. És d’una sola nau, va ser restaurada el segle XVI i li fou afegida, el XVIII, l’anomenada Capella Fonda, netament barroca, en contrast amb l’estructura gòtica de la nau del temple.

   “Palamós és una població oberta, simpàtica, agradable, situada de cara a ponent, que la fa incomparablement bella pels seus crepuscles, d’una infinita diversitat i d’un prestigi inoblidable”. Josep Pla.

   Hem fet una petita referència al paratge de Fitor. És un poble molt antic, però, cada paret, cada pam de terra, cada pam d’herba verda, ens parla del seu temps i dels qui allà hi vàren viure.

    Feliç Nadal i un pròsper Any Nou 2011 ple de salut i de treball per a tothom.

    Parlem i protegim en tot moment l’idioma de la nostra estimada nació catalana. Visca Catalunya!

   Caminants que teniu la sort d’anar acompanyats de la Terra, el cel i les muntanyes

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els prehistoriadors han trobat, d’aquells temps en què els milers d’anys comtaven ben poc, al país que més endavant serà Catalunya, restes d’homes de la raça de Neandertal i de la posterior de Cromanyó propers ja a nosaltres en les seves característiques físiques. (Què és Catalunya).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins utensilis hi havia en els nombrosos jaciments descoberts?

   EL LEMA de la setmana.- “L’afany de perfecció fa algunes persones totalment insuportables”. Pearl Sydenstricker Buck.

   NOTA.- Els lectors dels Blocs d’EL PUNT digital que tinguin a bé participar en “la pregunta” de la setmana, ho poden fer mitjançant l’apartat de comentaris. Els hi farem a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

————————————————————————————-

   <<En esto descubrieron treinta o cuarenta molinos de viento que hay en aquel campo, y así como Don Quijote los vió, dijo a su escudero: la ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubrieron treinta o poco más desaforados gigantes con quien pienso hacer batalla, y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer: que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra. ¿Qué gigantes? dijo Sancho Panza.

   Aquellos que allí ves, respondió su amo, de los brazos largos, que los suelen tener algunos de casi dos leguas. Mire vuestra merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino.  Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla. Y diciendo esto, dio de espuelas a su caballo Rocinante, sin atender a las voces que su escudero Sancho le daba, advirtiéndole que sin duda alguna eran molinos de viento, y no gigantes aquellos que iba a acometer. Pero él iba tan puesto en que eran gigantes, que ni oía las voces de su escudero Sancho…>>

   Existeixen polítics i mandataris de la nació espanyola -a Espanya hi han altres nacions que la formen, sempre hi han sigut- que, constantment, veuen allò que només existeix a la seva imaginació. Gegants en lloc de molins de vent. Pertanyen, encara, a l’època del general Prim. El president del Congrés, José Bono, -sempre he pensat que es sentiria més còmode a les files del PP que a les del PSOE-, va afirmar durant el discurs de celebració del 32è aniversari de la Constitució Espanyola que cal barrar el pas als “enemigos de la igualdad” i als “separatistas” i, de retruc, als adversaris “de una de las naciones más antiguas del mundo”. Suposo que es devia referir a tots aquells ciutadans que no es senten, pensen ni viuen com a nacionalistes espanyols. Escoltin, si parlem de nacions i això, per raó del seu càrrec, el president del Congrés ho té que saber molt bé i amb coneixement de matrícula d’honor, ja que es refereix a una gran i mil.lenària nació: Catalunya. Certament que no disposem d’un exèrcit propi per a defensar-nos de les constants agressions i humiliacions per part de l’Estat espanyol -recollida de signatures per part del PP contra l’Estatut que, al final, vàren ser interpretades contra Catalunya; boicot contra els productes catalans; Endesa, “antes alemana que catalana” i ara resulta que és italiana- tot i que, l’exèrcit, el paguem -22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10% del PIB català- però tenim al costat la raó d’una comunitat d’història europea de gran profunditat, un idioma propi parlat per 10 milions de persones arreu dels Països Catalans, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. L’esperit i la voluntat de la nació catalana es va mostrar, una vegada més, al món a la gran manifestació del 10-J a Barcelona. És la raó de la democràcia i la llibertat.

   Si parlem de nacions i com el senyor Bono diu: “de una de las naciones más antiguas del mundo>”, no pot ignorar ni oblidar que els orígens i fonaments de la nació catalana provenen de la constitució dels comtats de la Catalunya Vella (801-897), que arribava als marges del riu Llobregat, i que eren el de Rosselló, el de Cerdanya, el d’Urgell, el d’Osona -la plana de Vic-, el de Girona-Besalú, el de Barcelona i el d’Empúries, així com la repoblació de la Depressió Central. Estem parlant del segle IX. A Catalunya, en temps del rei Jaume I, vàren sorgir les dues institucions potser més representatives del país a l’Edat Mitjana: les Corts catalanes i el Consell de Cent barceloní. Ara, Catalunya, i després d’anys de nefastes dictadures espanyoles, veu com un Estat amb uns interessos i visió política ancorada en el passat, és incapaç d’assumir la seva responsabilitat cap a unes nacions que formen Espanya i fuig d’un avenç progressista i europeu com és la seva organització en un Estat federal. Així, recorre a unes autonomies tutelades que, com és el cas de Catalunya, el fracàs és absolut. La base fonamental -democràtica i de dret- d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, no es compleix. Hem vist, astorats, com la primera llei de Catalunya, l’Estatut, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, el Congrés, el Senat, signada per el rei i referendada per el poble català, va ser retallat, censurat i  tornat a retallar per  el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del Partido Popular. La nostra llengua, base de la identitat de la nació catalana, prohibida, perseguida i maltractada. El senyor Bono, igual que els jerarques del PP, parla de “enemigos”, “separatistas>” i “romper España>”. Tots sabem els qui han trencat i trenquen Espanya en el decurs de la seva dictatorial i penosa història.   

   Si tenen a bé poden puntejar sobre l’adreça dels vídeos següents: watch?v=vUm3VkVL3HY, watch?v=P5nLQ3ttYpE

———————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les tribus ibèriques repartides pel país, llavors prou gran per als pocs pobladors que devien ésser -ceretans, ausetans, ilergetes, laietans, etc.- reberen influències dels celtes (cap al 750 a. de c.), provinents d’Europa a través dels Pirineus, i dels contactes amb pobles colonitzadors que arribaren per mar.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Per quins motius vàren venir els fenicis i els grecs?

   EL LEMA de la setmana.- “Les converses són sempre perilloses si es té alguna cosa per amagar“. Agatha Christie.

——————————————————————————————————— 

   Si bé les coses vàren començar com una campanya política d’anar fent, les visites de J.F.Kennedy a l’Estat de Virginia Ooccidental es varen transformar en una veritable preocupació. La commoció de Kennedy davant el sofriment que va contemplar era com un fet nou per ell. Ted Sorensen, assessor dels seus discursos i mort recentment, recordava l’impressió de Kennedy <<per les penoses condicions que va veure, per la pobresa dels nens, per les famílies que vivien a base de restes de mantega i farina de blat, per la pèrdua de recursos humans>>. Va aconseguir comprendre molt millor als treballadors sense feina, els pensionistes i els qui rebien ajudes socials, desmoralizats per la seva pobresa, però desitjosos de trobar una oportunitat per millorar les seves vides. <<Els asseguro que després de cinc setmanes visquent entre vostès aquí a Virginia Occidental -va dir Kennedy- mai oblidaré el que he vist. He vist a homes, homes orgullosos, cercant un treball que no troven. He vist a persones de més de quaranta anys a les que s’el diu que ja no es necessiten els seus serveis perquè són massa vells. He vist a joves que volen viure en aquest Estat però es veuen obligats a abandonar-lo per cercar oportunitats en altres llocs. He vist a ancians que necessiten atenció mèdica massa cars per a poder utilitzar-los. He vist a miners sense feina i a les seves famílies menjar una dieta basada en racions militars>>.

   “Es pot i hem de fer molt més”

   Atacant l’indeferència de l’Administració Eisenhower, Kennedy va plantejar un programa de deu punts per alleugerir el sofriment i engrandir les oportunitats econòmiques. Va prometre incrementar les prestacions per atur, modernitzar la Seguretat Social, augmentar la distribució d’aliments, establir un programa nacional de carburants, estimular la indústria del carbó i augmentar les despeses en defensa a l’Estat. <<Es pot i hem de fer molt més“, va comunicar als seus companys demòcrates. <<Per això Virginia Occidental serà la primera de la llista quan arribi a la Casa Blanca>>.  El 12 d’abril de 1960, quinzè aniversari de la mort de Franklin Roosevelt, va recordar que Roosevelt havia aconseguit més en cent dies que Eisenhower i Nixon en vuit anys. <<I ara és el moment apropiat per un altre New Deal, un New Deal per a Virginia Occidental>>, va dir J.F. Kennedy. El fill del president Roosevelt, Roosevelt Jr., que era partidari de Kennedy, es va unir a la campanya electoral atraient multituds allà a on anava. Kennedy va guanyar les primàries de Virginia Occidental per un marge molt ample, 60,8 per 100 davant d’un 39,2 per 100. Més tard, ja com a president dels EUA, mai va oblidar als ciutadans d’aquell Estat.

   Malgrat els greus problemes de Virginia Occidental, mai es va parlar d’abstenció.

   “Estan equivocats els qui pensen que la política és com un viatge per l’oceà o una campanya militar, quelcom que cal fer amb un fi particular a la vista, quelcom que s’abandona una vegada que s’ha arribat a aquest fi. No és una tasca pública que cal treure´s de sobre. És una forma de viure.” Plutarc.

    Si els plau poden puntejar el vídeo següent: watch?v=H2jtRPbSqS4   (Al costat dels miners)

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cultura neolítica respon a l’etapa en què el descobriment del conreu de la terra i de la ramaderia revolucionà la manera de viure dels homes, els quals de nòmades a la recerca de l’alimentació es convertiren en sedentaris i acabaren vivint en poblats. (Què és Catalunya?).

   LA PREGUNTA de la setmana.- A quines tribus van influenciar els celtes?

   EL LEMA de la setmana.- “Estudia el passat si vols pronosticar el futur”. Confuci.

————————————————————————————-

  A qualsevol ciutat europea o nord-americana i, fins i tot del món, la  gestió d’un aeroport recau en part a l’Ajuntament de la dita ciutat i a l’Estat, si és una república federal, regió o, en el cas d’Espanya, de la Comunitat Autònoma, cosa que, en aquest darrer cas, no passa així. De cal Déu seria l’esbatussada si, per posar un exemple, el JFK de Nova York, no aportés una contribució econòmica directe a l’esmentada ciutat i al seu Estat. Però, una cosa és un estat federal com els EUA que no té res a veure amb l’organització desastrosa de l’Estat espanyol i l’altre, el fer-ho tot malament. Aquests de Madrid, cosa que remenen cosa que espatllen, ja des dels temps del general Prim que, al menys, va intentar canviar moltes coses d’una Espanya endarrerida i encotillada. És que ni sense les permanents orelles de burro aprenen res. Això sí, sempre contra Catalunya. Durant les contínues dictadures espanyoles i ara amb la democràcia. Res no canvia a Espanya, per aquest motiu roman a la cua d’Europa i si es produeix algún canvi és a empentes i a la força. Sempre de cara a les properes eleccions i per sortir a la galeria fotogràfica. La nació catalana n’és una víctima de tot això i ens volen tenir ben collats. Per aquest motiu l’autonomia és la més gran mentida des dels temps de l’ocupació dels romans. Saben que vol dir autonomia en un Estat democràtic i de dret? Doncs, “facultat de governar-se per les seves pròpies lleis” i mireu que ha passat amb la “primera llei de Catalunya”, és a dir, l’Estatut censurat i trossejat per el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies  del PP. Així, com que a Catalunya li poden fer el que volen i qui té que parlar calla -amb un menyspreu supí cap a el poble català que va sortir al carrer el passat 10-J-, ara, desprès de la senténcia del TC, una altra bufetada amb la qüestió de l’aeroport del Prat.

   Mireu que feia anys que Catalunya, com és lógic i natural, demana la gestió de l’aeroport i més quan es troba en uns terrenys que són propietat de Catalunya. No veuen que ja es va començar a construir l’any 1918 i va ser la seu de l’Aeroclub de Catalunya. Tindriem que veure les condicions de la Generalitat  durant els anys trenta pel que fa a l’aeroport del Prat i els terrenys en els quals va començar a ser construit. La Generalitat de Catalunya té tot el dret a gestionar l’esmentat aeroport i si és apartat per l’actual Govern espanyol, es tracta d’un acte dictatorial que menysprea i pretén ofegar Catalunya com els que  darrerament  tenen lloc. Un d’ells és la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra l’Estatut de Catalunya referendat pel poble català  i a instàcies del PP. Les relacions de la nació catalana amb l’Estat espanyol són pèssimes com a conseqüència de la gran mentida que representa l’actual autonomia tutelada de Catalunya. Per aquest motiu l’independentisme és cada vegada més fort i creixent i ja ha aconseguit una important representació en el Parlament.

   La decisió del president del Govern espanyol de voler privatitzar l’aeroport del Prat, sense tenir present que Catalunya fa molts anys que demana la seva gestió, és una irresponsabilitat manifesta impròpia d’un governant europeu i una altra bufetada contra Catalunya. Quina casualitat que el senyor Rodríguez Zapatero faci això després de la reunió a La Moncloa amb una part molt poderosa de la comunitat empresarial. Quina casualitat que el senyor Rodríguez Zapatero faci això després de la gran derrota electoral dels socialistes a Catalunya. Quina casualitat, si, que faci això abans de la presa de possessió del president electe de la Generalitat de Catalunya. Hem de parar l’altra cara? Ja n’hi ha prou i ja n’estem farts del centralisme espanyol!

   Parin aquest disbarat d’una vegada, home, ja està bé!

————————————————————————————-

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=HxPLBQsI9Ts

————————————————————————————-

     LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- També han descobert nombrosos jaciments amb utensilis de pedra tallada -als períodes anomenats del Paleolític- i polida -al Neolític-, quan s’iniciava l’ús dels metalls que s’utilitzaven juntament amb els estris lítics (de pedra). (Què és Catalunya).

     LA PREGUNTA de la setmana.- A què respon la cultura neolítica a Catalunya?

     EL LEMA de la setmana.- “El sentit de la vida és viure cada dia tal com es presenta” . Anthony  Hopkins

————————————————————————————-