La nova frontera

   Recentment, a Santiago de Compostela, el rei Joan Carles I va apel.lar, implorar per Espanya davant l’apòstol Santiago. Possiblement, el monarca, en uns moments de la seva acció tant impregnada de fe cristiana i catòlica, hagi demanat a l’apòstol la realització d’un miracle. Perquè, una cosa és veure Espanya de la manera com des de Castella s’ha volgut veure i imposar -irrealitat, ficció supines- i l’altre és com la història i les aspiracions de milions de ciutadans ens demostren: Espanya és una nació de nacions. Amb tots els pensaments, creences, desitjos, anhels, ànsies de llibertats, dret a decidir, autonomia real, govern per les pròpies lleis… que, encara avui, l’Espanya única i encotillada per els fantasmes del passat, es resisteix a reconèixer i acceptar. I, encara avui, en ple segle XXI, milions de ciutadans de la nació catalana han tingut de sortir al carrer per a recordar i ploclamar que no volem ser vassalls d’una Espanya que ens oprimeix i espolia per terra, mar i aire. Catalunya, per la seva història de nació mil.lenària i que ha pagat molt car defensar els seus drets, vol governar-se per ella mateixa i, per aquest motiu, no pot acatar aquesta desencertada sentència per part d’un TC, caducat, en contra del nostre Estatut referendat. En contra de la nostra primera llei per a governar-nos nosaltres mateixos.———————————-Cal, doncs, que el rei Joan Carles I demani a l’apòstol Santiago i a quans més apòstols millor: un miracle. Per a fomentar “la solidaritat” entre comunitats, “que fa d’Espanya la gran família unida”. Ningú com Catalunya pot presentar dades tant eloqüents respecte a la seva solidaritat amb els pobles d’Espanya. Ara, una cosa és la solidaritat ben entesa, acceptada i altre molt diferent l’espoli fiscal i la presa de pèl per els segles dels segles. “Tot allò que ens uneix i ens fa més forts, que eixampla l’afecte entre els nostres ciutadans…” No som precisament els catalans, ni des de Catalunya que s’organitzen campanyes contra altres Comunitats autònomes, però si contra Catalunya, l’Estatut i els productes catalans. No és el poble català qui es vana de llançar Estatuts al TC. “I que fa d’Espanya la gran família unida”. No és el poble català qui atia els odis, les discordies; ho fa qui maltracta a la societat catalana i qui parla a tots els pobles d’Espanya, una i una altra vegada, malament de Catalunya i dels catalans. El mateix fan determinats mitjans periodístics. Segueix dient el rei: ” No és temps de descoratjament, sinó de molt treball i dedicació; temps de rigor i de grans valors ètics per reprendre junts, amb solidesa i plantejaments integradors, el camí de progrés, ocupació i major benestar”. Precisament per tot això, la nació catalana vol l’Estatut que ja va referendar i que és intocable. Un Estatut modern, progressista que és una obra d’enginyeria política i que no hi ha una sola frase, una paraula, ni un paràgraf que vagi en contra d’Espanya. Mentre Joan Carles I apel.la a la unitat d’Espanya, demanem un miracle a l’apòstol Santiago perquè la nació catalana gaudeixi d’una veritable autonomia -governar-nos per les nostres pròpies lleis- sense espolis i poder desenvolupar sense encamellades el nostre sagrat dret a decidir. Catalunya estima i predica la llibertat. Gairebé dos milions de catalanas -Catalunya, Euskadi i el món- van sortir al carrer a la grandiosa manifestació del 10-J, perquè volem ser lliures. —————————-Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=BArX-ggX2Rw.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’Homo erectus taltavullensis, visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. Consisteixen en un crani i una cinquantena de fragments ossis de totes les parts del cos, apareguts en una cova del massís de les Corberes, la cauna de l’Aragó, a prop de la població de Talteüll a la Catalunya nord-pirinenca. L’home de Talteüll era d’estructura corporal molt pareguda a la nostra, tret de la configuració del cap, que oferia una volta craneal d’enorme gruix i d’una capacitat de 1050 cc, uns 400 per avall de la mitjana craniana dels homes d’avui.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’analítica escena de la cova Remígia (Ares del Maestrat, l’Alt Maestrat), què representa?

   EL LEMA de la setmana.- “No existeix cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie“. Walter Benjamin.

   NOTA.- Els lectors dels BLOGS del  diari EL PUNT digital que tinguin a bé participar en la pregunta de la setmana, ho poden fer en l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   En un dels capítols anteriors -La reforma de la Seguretat Social nord-americana, proposada per el president Kennedy (24-06-2010)- explicàvem l’esforç de l’Administració i l’entusiasta implicació del propi president per aconseguir, en un principi, assegurançes sanitàries per els més grans sota la Seguretat Social. Aquest programa, anomenat “Medicare” i llargament esperat per els ciutadans ja va ser proposat per Kennedy durant la campanya electoral per a la presidència dels EUA. “Medicare” volia aconseguir per les treballadores i treballadors nord-americans, la contribució a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de com succeia fins el moment, veure’s obligats, una vegada gastats els seus estalvis de la jubilació, anar a cercar la caritat pública o privada. Es vàren modificar propostes anteriors per a facilitar la seva aprovació per part de la Cambra. El cost d’hospitalització degut a la malatia del seu pare, va explicar Kennedy als líders legislatius mentre esmorzaven junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no disposaven de la fortuna dels Kennedy, suportar aquestes càrregues financeres. Durant tres anys va tractar de “guanyar” un o dos vots, de manera que pogués així salvar el seu projecte de llei de l’obstacle del Comitè de Procediments de la Cambra.———————————————————————–Fixant com a meta l’aprovació per el Senat, la lluita a favor i en contra del projecte de llei “Medicare” va començar a organitzar-se a fons. Sota el lema “Atencions Mèdiques per els Ancians per 1962”, es va iniciar un atac per tres costats: Un assalt frontal a l’AMA (American Medical Association), un “lobby” obstructiu que impedia el progrés; un moviment de base, per la gent gran que convertís la llei Kennedy en el seu punt d’unió i una crida directe a l’audiència nacional, mitjançant tres emissions diferents a la televisió. A l’anar-se omplint d’assumptes el calendari legislatiu de 1961 per el Congrés, principalment a causa de les lleis tendents a eliminar la recessió econòmica, es va establir la prioritat del projecte “Medicare” de cara al període de 1962. El president volia que es posés a votació abans de les eleccions de la tardor que anaven a renovar les Cambres del Congrés (la de Representants i el Senat). En moltes conferències de premsa i alguns discursos, el president Kennedy va parlar en favor del projecte de llei. Ridiculitzava els atacs que contra la reforma llançava l’AMA (American Medical Association), com quelcom ” incomprensible”, i va cercar una entrevista presidencial amb un grup de prominents metges que li donaven suport. El mes de maig de 1962 la televisió va transmetre el seu parlament en una reunió massiva d’ancians que va tenir lloc en el Madison Square Garden, de Nova York. Va ser una intervenció forta, pronunciada en tons molt vius i llargament aplaudida. ————————————————————————–Quan la votació es va perdre per 52-48, el president es va dirigir immediatament mitjançant la televisió al país sencer, explicant <<aquesta seriosa derrota per a totes i cadascuna de les famílies nord-americanes>>. Seria un punt clau en la campanya electoral de la tardor. Malgrat això, el 87º i 88º Congressos vàren aprovar més legislació sanitària i mèdica que en qualsevol altre moment de la història americana, incluses aquestes lleis històriques sobre la salut mental, la deficiència mental, les escoles de medicina, la seguretat i control dels productes farmacèutics, construcció d’hospitals, lluita contra la pol.lució de l’aire i de l’aigua, i algunes altres. De totes formes, el president Kennedy mai es va alliberar de la desil.lusió que li va produir aquesta no aprovació -per 4 vots- del projecte de llei “Medicare”. Actualment, el president Obama i amb el gran suport que en el seu dia li va donar el senador Edward Kennedy, ha aconseguit aprovar una reforma de la Seguretat Social i que està tenint serioses dificultats per fer avançar. De la mateixa manera que l’any 1962 el president Kennedy, degut a la seva defensa de les assegurançes sanitàries per els més grans sota la Seguretat Social, va ser acusat d’imitar els països comunistes i de socialitzar la sanitat, també el president Obama té que sentir la mateixa cantarella per part de molts republicans i, principalment, de l’ultradreta nord-americana que, si fos per ells, el país encara romandria a l’edat de la pedra.—————————————Si tenen a bé puntejar sobre aquestes adreçes de vídeo, veuran uns moments de la campanya a favor de “Medicare”.watch?v=diA-CXTErUY, watch?v=_gu1HyCeEus, watch?v=iiyPejGwQQg,

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La resta homínida tal volta més cèlebre és la mandíbula de Banyoles, trobada per Pere Alsius (Banyoles, 1839-1915), el 1887. El seu estudi darrer ha revelat que es tracta d’un preneandertalià.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les de l’Homo erectus taltavullensis, que visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. En què consisteixen? Cóm era la seva estructura?

   EL LEMA de la setmana.- “Abans de negar amb el cap, assegura’t que en tens“. Truman Capote.

—————————————————————————-  

 <<Este Estatuto no vale, Arriba España!>>. Aquestes varen ser les paraules del que va ser ministre i un dels homes forts del règim franquista, Manuel Fraga, com a menyspreu absolut, cap a l’Estatut de Catalunya. No sé si el senyor Fraga ha tingut cap interès, en els darrers quatre anys, en llegir-se el text de la primera llei de Catalunya, però, d’entrada, ja ha fotut el tret de canó. Amb els seus importants coneixements i estudis universitaris, així com una dilatada experiència política, és llàstima que un dels fundadors de l’antiga “Alianza Popular”, -partit conservador, europeu i moderat en el seu temps- es deixi endur-se per l’exacerbat nacionalisme espanyol que tant els hi agrada practicar als jerarques de l’actual “Partido Popular”. Un nacionalisme espanyol ancorat a l’any de la Maria castanya i que ha portat a una Espanya formada per nacions no reconegudes i perseguides, a un endarreriment i amargor indescriptibles. Aquest <<Este Estatuto no vale, arriba España>>, no val de cap manera davant un text estatutari que és una obra d’enginyeria social i política i un dels Estatuts més progressistes d’Europa. També és el que el nostre poble va referendar desprès d’haver estat revisat per el Consell Consultiu, aprovat per el Parlament, el Congrés, el Senat i signat pel rei Joan Carles I. Però, de tot això, el senyor Fraga no en vol saber res. Tant ell, com els jerarques del “Partido Popular” i els membres d’aquest TC, caducat, que no tenia ni podia emetre aquesta sentència sobre un Estatut referendat per el poble, semblen ancorats en els “Principios Fundamentales del Movimiento” que no tenen res a veure amb els temps actuals.————Els jerarques de la dreta i l’ultradreta espanyola -representants d’un nacionalisme espanyol imperialista i agressiu-, a jutjar per a les seves retrògrades actuacions polítiques que tothom contempla amb gran astorament, no té res a veure amb les maneres d’actuar d’una oposició conservadora, lleial i europea. Només assoleixen el poder -la història ens ho demostra- mitjançant cops d’estat. Però, ara, desde luxosos despatxos i amb corbata i americana.Què és sinó un cop d’estat aquest atemptat gravíssim contra l’autonomia de Catalunya? Què és sinó un cop d’estat aquest involucionisme que fomenten les “regiones” governades per el “Partido Popular”, del no acatament de lleis aprovades per el Congrés de Diputats espanyol? Qué haguessin dit els jerarques del PP si el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya no hagués acatat aquesta sentència del TC que, a tot Europa i, fins i tot, als EUA consideren un disbarat de conseqüències irreparables? Si la Constitució espanyola és un fre, una porta infranquejable, un impediment al progrés polític, social i econòmic del que té que ser una veritable autonomia, cal fer les modificacions necessàries. Així ho fan en els països més avançats d’Europa i, principalment, als EUA. La Constitució té que estar al servei dels ciutadans i de les seves aspiracions, no els ciutadans al servei de la Constitució. Si no es modernitza en una nació de nacions com és Espanya, tornem cap a l’edat de la pedra. Així ho van manifestar els gairebé dos milions de catalans que varen participar a la grandiosa manifestació del 10-J, a la capital de Catalunya. Euskadi ens va donar el seu suport, així com els catalans del món. Aquest Estatut sí que val, Visca Catalunya!——————————-—————————-És espectacular que, encara avui dia a Europa, hi hagin pobles que es vegin impel.lits a sortir al carrer a defensar la democràcia, l’autonomia i la llibertat. El proper mes de Gener del 2011 farà 50 anys que el president John F. Kennedy, en el discurs de la seva presa de possessió, va demanar als seus conciutadans:“I així, compatriotes meus, no pregunteu allò que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé allò que vosaltres podeu fer per per la pàtria. Col.legues meus, ciutadans del món, no pregunteu que pot fer Amèrica per vosaltres, sinó que podem fer junts per la llibertat de l’home.” Sí, això mateix, “que podem fer junts per a la llibertat de l’home”. Gairebé mig segle desprès, el poble català té que suportar viure en una autonomia de “pandereta” sense la llibertat de poder “governar-nos per les nostres pròpies lleis”. Un Tribunal Constitucional, caducat, a instàncies d’un recurs -injust- presentat per el “Partido Popular” ens ha retallat, encara més, l’Estatut de Catalunya revisat per el Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat per el Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats, Senat, signat per el rei Joan Carles I i referendat per el poble català. Un fet sense parangó en una democràcia europea. És un retorn a l’edat de la pedra.—————–Si tenen a bé puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=3s6U8GActdQ

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les de l’Homo erectus taltavullensis, que visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La resta homínida tal volta més cèlebre és la mandíbula de Banyoles, trobada el 1887. Qui la va trobar? Què ha revelat el seu estudi?

   EL LEMA de la setmana.- “No oblidis mai que el primer petó no es fa amb la boca, sinó amb els ulls.” O.K.Bernhardt.

—————————————————————————-  

   Les restes del castell de Sant Esteve, a Palamós, situat a la part alta de la platja de la Fosca, és un lamentable aspecte de la història en ruïnes. Palamós és una vila oberta a la història Mediterrània. La seva fundació fou una emanació de la voluntat reial. Va néixer com una vila reial i el seu nom primitiu fou el de Port Reial de Palamós. Només la badia de Palamós, comprat el castell de Sant Esteve, va permetre al rei Pere el Gran posar els peus lliurament a la costa de la nostra regió. La carta d’establiment de Palamós, en la qual estan escrits els noms dels seus primers pobladors, és del 1279. La causa de la fundació de Palamós, que avui podriem justificar per la seva bella situació -abans de l’especulació salvatge del sòl ho era molt més, era un paradís- va ésser simplement la raó econòmica del port. Va ser el punt de sortida dels cereals de l’interior del país. ———————-Les lluites abrivades entre l’abat de Sant Feliu i la ciutat de Girona, de les quals estava tan cansat l’infant en Pere, representant del seu pare Alfons III, li varen fer suprimir de la relació de ports catalans habilitats per a desembarcar blat, el de Sant Feliu. Així, Palamós, va veure’s en aquesta competència afavorit de moltes avantatges encaminades a donar-li la importància de port de la ciutat de Girona. Sant Feliu i Palamós són dos pobles que sempre han viscut com “gat i gos”, i la poma de la discòrdia ha estat sempre el domini comercial de Girona. Aquest plet va ésser llarg; però, gràcies a la influència de l’infant en Pere i als drets abusius que cobrava l’abat guixolenc, Palamós va guanyar. Una ordenació del 1334 va convertir pràcticament Palamós en el barri marítim de Girona. Es va signar un conveni entre Girona i Palamós, el qual, discriminats el pro i el contra, va ésser favorable a Palamós.—————————Per tot aquest gran testimoni històric que va representar i representa el castell de Sant Esteve, és inaudit que romani en aquest estat lamentable. En ruïnes. Quan l’any 1979 es van complir els 700 anys de la fundació de Palamós -Port Reial de Palamós-, es varen organitzar nombrosos actes de tota mena per a commemorar l’efemèride. Tant per part de l’Ajuntament, presidit en aquells moments per el batlle Josep Parals, com per les entitats i associacions de la vila hi van posar tota la seva voluntat en l’organització dels actes que varen durar gairebé més d’un mes. Un d’ells va ser la col.locació d’una placa commemorativa, elaborada amb ceràmica de La Bisbal d’Empordà, en un dels murs del castell de Sant Esteve. Feia una explicació sobre la fundació del Port Reial de Palamós per part del rei Pere el Gran. Es va portar a terme la neteja de tot l’interior del castell i, fins i tot, hi va tenir lloc una representació teatral sobre la història d’aquell indret. Si varen posar il.lusions i es va pensar en una apropiada restauració, però, avui, ja no en roman res d’aquella placa ni de les esperançes que s’hi van dipositar. Set-cents trenta anys de la fundació de Palamós, representats per una història en ruïmes. Aquesta és l’explicació d’un turisme reduit a dos mesos, i de només sol i platja.———————————-watch?v=qO6cUPqRmGw Si tenen a bé puntejar aquesta adreça de vídeo que porta per títol “Palamós antic”.———————————-——–(Foto: Enric Figueras)

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una primera mesura del poder franquista, en entrar a les ciutats i pobles catalans, consistia a mobilitzar els homes joves compresos entre 18 i 25 anys, que eren enviats a servir a l’exèrcit, si aconseguien que algú respongués d’ells, o bé reclosos en camps de concentració, d’on sortien, si ningú finalment no els avalava, per anar a fer part dels batallons de treball.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les corresponents a éssers que visqueren ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. Amb quin nom varen ser anomenats?

   EL LEMA de la setmana.- “Hi ha obres mestres que ho són pel monumental avorriment que provoquen”. Luis García Berlanga.

—————————————————————————-

  El President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, crec que es va precipitar quan va afirmar que acataria la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, sobre l’Estatut de Catalunya, ja retallat i referendat per el poble de la nació catalana. Va ser una precipitació practicada, també, per moltes altres persones. Tenien que haver esperat desprès de la darrera manifestació, -en vindran moltes d’altres i n’hi hauria d’haver també a Tarragona, Lleida i Girona-, ja que els milions de ciutadans que hi varen participar, -Barcelona, Euskadi i al món- fan impossible l’acatament d’aquesta sentència provinent del més obscur i retrògrada nacionalisme espanyol. No hi ha cap Tribunal Constitucional que pugui tombar allò que el poble ha referendat. No hi ha cap Tribunal Constitucional que pugui anar en contra de la voluntat d’un poble, expressada a les urnes. I si això passa, és que ens trobem davant d’una dictadura o cop d’estat encoberts.————————————————–Tant el Parlament de Catalunya, com el Congrés de Diputats i el Senat, així com el rei d’Espanya -ell va signar la Llei Orgànica que ampara i protegeix l’Estatut- hauran d’explicar al poble català, a l’Europa i al món lliures i democràtics, de quina mala manera Espanya menysprea i oprimeix les nacions i pobles que la formen. Si l’autonomia és la facultat de governar-nos per les nostres pròpies lleis, perquè el “Partido Popular” ens va llançar la primera llei de Catalunya a un TC, caducat, i que la majoria dels seus components senten basca per l’Estat Autonòmic? El Parlament de Catalunya té davant seu el deure immediat i ineludible de respectar la veu del poble català expressada de manera contundent a la darrera manifestació i que, com a conseqüència d’això, anunciar que no acata aquesta sentència. No consentirem que ens toquin ni un punt, ni una coma del nostre Estatut perquè la nació catalana no només creu amb l’autonomia, la democràcia i la llibertat, sinó que des del record als presidents Macià i Companys, hem de lluitar perquè siguin la realitat que tots volem.————Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:——————–watch?v=6KVX6fKxojk———————————————–Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. El 15 d’octubre de 1940 un consell de guerra sumaríssim féu afusellar al president Companys en el castell de Montjuïc. La liquidació del català fou un dels primordials objectius dels vencedors en la guerra “incivil” espanyola: “si eres español, habla español” van fer escriure a les parets de les cases.

————————————————————————————-

     LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les històries dels herois com “El Guerrero del Antifaz”, dibuixades per M. Gago; o bé les intrèpides aventures de “Roberto Alcázar y Pedrín” (1940), dibuixades per E. Vaño, van esdevenir el símbol d’aquells anys foscos, nodrits per una literatura censurada que trobava en els còmics el reflex de llurs interessos.

     LA PREGUNTA de la setmana.- Una de les primeres mesures del poder franquista, en entrar a les ciutats i pobles catalans, consistia a detenir els homes joves compresos entre 18 i 25 anys. Cap a on eren enviats?

—————————————————————————-

     EL LEMA de la setmana.- “Jo no sé qui va ser el meu avi; m’importa molt més saber qui serà el seu net”. Abraham Lincoln.

—————————————————————————

   watch?v=z3EIoBdfMoc  Si tenen a bé puntejar l’anterior adreça de vídeo veuran les causes i conseqüències de l’enfrontament del president John F. Kennedy amb els jerarques del Pentàgon i la CIA. Un catau de feixistes els anys seixanta. El president, amb el suport del secretari de Defensa Robert McNamara, van posar en marxa un pla d’estalvi i de reforma de les forçes armades dels EUA. En aquells moments hi havia un “stock” de 40.000 armes nuclears de 30 classes diferents, el qual manteniment era molt car i els militars encara demanaven més i més. El programa de l’Administració Kennedy consistia en un desarmament limitat i progressiu i que les reduccions es compensarien en part per els usos civils de l’àtom i per els programes espacials de la NASA. Es tractava de lluitar contra les conseqüències d’una conversió massa ràpida de l’economia, reforçant l’assegurança d’atur, increment de la informació a prop de noves oportunitats de treball, reorganització de programes d’ensenyament d’oficis, establiment de noves indústries i dirigint els programes d’investigació cap a la química, l’exploració de l’espai, la medicina, el transport urbà, la construcció, l’educació, la purificació de l’aigua, el control de la població, les malaties tropicals i l’explotació dels recursos de l’oceà. Però ni els industrials ni els militars estaven disposats el 1963 a doblegar-se davant decisions polítiques o, sencillament, raonables. Els generals van veure que el Tractat de Prohibició de Proves nuclears portat a terme per l’Administració Kennedy i, signat per Moscú, portaria cap a el desarmament generalitzat.——————————————————-En un dels editorials d’EL PUNT (24-6-10), es qualifica al general nord-americà Stanley McCrystal -cap militar a l’Afganistan- com a militar bocamoll que cal afegir a la llista de militars dels EUA que, amb les seves declaracions, han posat en evidència el seu <<menyspreu per l’autoritat civil>>. Posen per exemple als generals Patton i MacArthur. Jo hi afegiria que, fins i tot, n’hi han que han menyspreat i avergonyit la democràcia i la presidència. El general Curtis LeMay, cap d’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire, va preguntar en to de queixa quan el secretari de Defensa de JFK, McNamara, es va oposar a algunes de les seves exigències amb relació a ampliar les Forçes Aèries, <<Serien molt pitjors les coses si Jruschov fos el nostre secretari de Defensa?>>. LeMay era brusc, mastegava tabac, pretenia bombardejar els “enemics” fins a fer-los tornar a l’Edat de Pedra i es queixava de la fòbia dels nord-americans per les armes nuclears. Cada vegada que el president Kennedy es reunia amb LeMay, gairebé li donava un atac. El general no escoltava, no feia cas a allò que el president deia i plantejava propostes que Kennedy considerava aberracions, que no tenien res a veure amb la situació existent els anys seixanta.————————————El president Kennedy va sacsejar el Pentàgon que havia estat el seu propi amo durant vint anys: en el període que va seguir a la segona guerra mundial; durant el conflicte de Corea i, finalment, sota la benèvola Administració del general Ike. Els guerrers es varen adonar compte que els bons temps s’havien acabat. No només tenien por de perdre els seus privilegis, sinó que consideraven com el seu deure intentar <<salvar la nació>>. Així ho explicava “Newsweek” :”Amb cervell de computadora i voluntat martellejadora, Kennedy i McNamara varen modelar novament la màquina de guerra dels EUA, passant de la rigidesa espasmòdica de la represàlia massiva nuclear al calibratge exquisit de la resposta flexible. Van reduir despeses, sacsejar els peixos grossos, posar energicament al seu lloc els aliats, atemoritzar als sàtrapas del Senat i guanyar-se enemics en tots els llocs.>> Enfrentats amb ordres superiors, generals i almiralls van cedir primer, desprès rebel.lar-se. Una guerra de guerrilles esclatà entre els 7 mil despatxos, les 18 milles de passadissos i les 150 escales del Pentàgon.————-El general Edwin Walker declarà: <<Hem de fer fora als traidors i, si això no és possible, organitzar la resistència>>. Li van donar suport el general Del Valle i l’almirall Arthur Radford. <<Alguns dels consellers del president tenen una idea sobre els assumptes estrangers que ferien tremolar a l’americà de classe mitja>>, declarà l’almirall Chester Ward. << La tercera guerra mundial ja ha començat i hi estem ficats profundament>>, va dir l’almirall Felix B. Stunny. El general White declarava: <<Miro amb gran aprensió a aquests anomenats intel.lectuals de la defensa, que fumen en pipa, a qui s’ha portat a la capital de la nació. No crec que molts d’aquests joves confiats en si mateixos i amb freqüència arrogants, professors, matemàtics i teòrics tinguin suficient món o motivacions com per fer front a la classe d’enemic amb el que ens enfrontem>>. L’almirall Ward va acusar als consellers de la Casa Blanca de donar prioritat, no a la llibertat, sinó a la pau i afegia: <<La veritable seguretat està en la superioritat nuclear sense límit>>. L’almirall Lewis Strauss, declarà: <<No sé si és bona idea reduir les tensions>>. El “New York Times”  va escriure: “El Pentàgon està tenint problemes amb els dretans amb uniforme. Gran nombre d’oficials de mitjà i alt grau estàn adoctrinant als seus homes i a la població civil propera a les seves bases amb teories semblants a la de la <<John Birch Society>>. També critiquen i posen en ridícul part de la política oficial del govern dels EUA. L’exemple més desaforat d’aquests oficials és el Major General Edwin A. Walker…>>.—————–Per primera vegada a la història dels EUA, un President gosava atacar el mite de la infal.libilitat nacional. Aquesta va ser la resposta del president Kennedy: <<Hem de fer front al fet cert de que els Estats Units no són ni omnipotents ni omniscients, de que no podem imposar la nostra voluntat sobre el 94 per cent restant de la humanitat i de que no hi pot haver una solució americana per cada problema mundial. Procurem més en tenir allunyants de les nostres costes els bombarders i els míssils de l’enemic, i menys en tenir allunyats dels nostres refugis els nostres veïns. Dediquem més energia a organitzar relacions lliures i amistoses amb les nacions del món… i menys a organitzar bandes armades de guerrilles civils -<<John Birch Society>>, els <<Minutemen>>i el <<Ku Klux Klan>>-  que és més probable que proporcionin <<vigilants>> locals i no nacionals>>.——————————————————————————–Aquesta va ser una de les més brillants ocasions de l’Administració Kennedy: la signatura del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears. El dia 22 de setembre de 1963, els qui s’oposaven varen ser derrotats de manera amplia per una votació de 80 vots a favor per 19 en contra. Els país estava amb el president Kennedy i amb la seva apel.lació al <<valor>> i la <<comprensió>>. Li quedaven dos mesos de vida.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En arribar els atacs aeris nazis contra Anglaterra, durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill encoratjaria els seus compatriotes amb unes cèlebres paraules: <<Confio que els nostres conciutadans sabran resistir com sabé fer-ho la població valerosa de Barcelona.>>

   LA PREGUNTA de la setmana.- Les històries dels herois com <<El Guerrero del Antifaz>> o bé les intrèpides aventures de <<Roberto Alcázar y Pedrín>>, han esdevingut el símbol d’aquells anys foscos, nodrits per una literatura censurada per la dictadura franquista i  que trobava en els còmics el reflex de llurs interessos. Qui van ser els seus dibuixants?

   EL LEMA de la setmana.- “El mal de ser cubà es que, quan un parla seriosament, sona a la lletra d’un bolero conegut.” Guillermo Cabrera Infante.

—————————————————————————-

watch?v=adBrfoxj5OE  (si tenen a bé,poden puntejar aquesta adreça de vídeo).  

   No es pot acatar, de cap manera, ni acceptar, escoltar, sentir, conformar-se ni, res de res, que vingui d’un país dirigit per una dictadura encoberta que tolera el vergonyós fet de que l’Estatut de Catalunya hagi estat trossejat davant el poble d’una gran nació que el va refrendar. Hi ho va fer desprès de ser revisat per el Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat per majoria en el Parlament de Catalunya; el Congrés de Diputats; el Senat i signat pel rei d’Espanya com a Llei Orgànica. Això no passaria a cap país democràtic desenvolupat en la vida social i política. És una aberració pròpia d’un país amb una dictadura encoberta i que ha quedat ancorat en els anys de la guerra incivil espanyola on, la dreta conservadora i radical i l’ultradreta, només poden aconseguir el poder a base de cops d’estat i fer de l’atac constant contra la nació catalana, la seva anormal manera de fer política. Només contra Catalunya s’ha fet un atac i menyspreu com aquest. No ho haguéssin fet contra cap altra región espanyola. Sempre contra Catalunya que és un país progressista, democràtic i europeu que, per part del nacionalisme espanyol, cal ofegar. Hi ho fan perquè -i d’això s’han aprofitat- consideren Catalunya com un país de badocs on l’esclavitud i el conformisme formen part de l’herència del terror imposat per les maleïdes dictadures espanyoles. La sentència d’un Tribunal Constitucional espanyol caducat, contra l’Estatut de Catalunya, ha estat una injustícia i un error amb danys incalculables per una Espanya que  és una nació de nacions i  que, sense Catalunya, tot li serà molt més difícil malgrat la seva supèrbia imperialista. Desprès de que el Partido Popular hagués llançat l’Estatut de Catalunya al TC i d’aquesta sentència que ofega la nació catalana, mai Espanya haurà quedat tant trossejada com ara. Veig molt difícil que el poble català vulgui saber res d’Espanya. Tot el que està succeint és molt greu. És indignant constatar a on ens ha portat aquesta retrògada manera de fer la seva particular política el Partido Popular, i sempre contra Catalunya. No ho oblidarem mai. Cap català ho oblidarà en les futures eleccions. Com tampoc oblidem que fou el general i dictador Miguel Primo de Rivera -havia estat capità general de Catalunya– qui va prohibir la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques; remissió dels atacs a la unitat de la pàtria als tribunals militars -decret de Repressió del Separatisme-; prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI); dissolució de la Mancomunitat de Catalunya; tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona; destitució i desterrament del degà, Ramon d’Abadal, i dels altres membres, de la junta del Col.legi d’Advocats de Barcelona per la negació a redactar el seu anuari en castellà; destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona; destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc….Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans. Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc. Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general de Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. Uns anys més tard, quan la nació catalana havia començat a respirar novament, el cop d’estat d’un altre general i dictador -Franco- va fer tot el que va pogué per anul.lar Catalunya. Això si, uns i altres, desprès i ara, la seva gran afició: espoliar Catalunya. Els sous d’un país de funcionaris en extrem com és Espanya -gairebé i com a exemple, a Extremadura un 32 per cent dels ciutadans cobren de l’Estat-, provenen dels impostos que paguen els treballadors de la nació catalana a qui el TC nega, mitjançant aquesta segona retallada de l’Estatut, un desenvolupament en llibertat i confiança. Ens volen agafar per les orelles i, amb la força sense raó d’una dictadura encoberta, empènyer Catalunya cap a els residus d’Europa. Això és, també, fer molt de mal a Espanya.——————–Ara, són el Partido Popular  i el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, il.legitimat per dictar aquesta sentència contra l’Estatut que és la primera llei de Catalunya, els qui ens han portat a aquesta situació que, de cap manera, afavoreix Espanya. Al contrari, s’ha perdut una gran oportunitat per acollir i acceptar Catalunya tal com és i tal com desitja ser i que, d’ençà ara, no ens queda cap més remei que treballar per sortir d’Espanya i aconseguir formar part d’Europa com una nació amb Estat propi. El vergonyós comportament de l’oposició liderada per Mariano Rajoy, explica perquè -entre altres circumstàncies- Espanya és un país endarrerit dintre el context europeu. A Espanya, on l’europeïtzació és zero, es fan les coses molt malament i això ho demostra aquest suspens davant una Europa que ens observa de reüll i no s’aguanta el riure: l’Espanya de les corregudes i matança de toros com a espectacle nacional; futbol a milions d’euros la pilotada; economia desordenada i submergida a nivells d’explotació humana com a Las uvas de la ira, de John Steinbeck, sobre la Nord-Amèrica profunda, injusta i cruel a nivells de país incivilitzat; una corrupció malaltissa que fa vessar llàgrimes de sang les imatges de Setmana Santa de l’Espanya profunda, funcionarial, canonical i que ens ha portat al “paradís” de l’atur. Aquesta Espanya que fa possible que el Partido Popular i el Tribunal Constitucional -com en una dictadura encoberta- Catalunya no pugui treballar amb l’Estatut que el poble va referendar. Escoltin, l’Estatut de Catalunya no és anticonstitucional, no va en contra de la Constitució Espanyola, això sí, és una obra d’enginyeria social i política, és un dels millors Estatuts dels països europeus, és un Estatut progressista i amb sentit de futur. I, precisament, per tot això, ha estat menyspreat i trossejat. Això només pot passar en una dictadura encoberta.

   —————-D’ençà ara i més que mai, no deixem de parlar el nostre sagrat idioma de la nació catalana. Tothom qui ha vingut a Catalunya el té que saber parlar i és absolutament indispensable que així sigui si volen signar un contracte de treball a la nació catalana. Ja en el mateix contracte hi té que haver-hi una clàusula conforme la treballadora i el treballador es compromet a aprendre i parlar el nostre idioma. És molt important, més del que tots ens pensem, que no deixem de parlar mai la nostra llengua davant de res i per a ningú. Així es fa en tot país que vol ser respectat com a una gran nació, i així ho fan als EUA.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’aviació legionària italiana fou encarregada de tallar <<la via del mar>> amb objecte de reduïr la capacitat de resistència de les forces republicanes. De la seva base de Mallorca estant, els lupi del cielo o <<llops del cel>> -com eren anomenats els aviadors legionàris italians- bombardejaren intensament l’illa de Menorca i tota la costa peninsular dels Països Catalans.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- En arribar els atacs aeris nazis contra Anglaterra, durant la Segona Guerra Mundial, un líder polític anglès encoratjaria els seus compatriotes amb unes cèlebres paraules: <<Confio que els nostres conciutadans sabran resistir com sabé fer-ho la població valerosa de Barcelona.>> Quin és el nom d’aquest polític?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “He vist intervenir les democràcies contra tot, excepte contra els feixismes.” André Malraux.

   NOTA.- Els lectors que desitjin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————- 

————————————————————————————-

 watch?v=HI2iV6kbWBs

   Si tenen a bé puntejar sobre l’anterior adreça de vídeo, veuran el president John F. Kennedy en el Madison Square Garden de Nova York, el 20 de maig de 1962, demanant suport al poble nord-americà per la reforma de la Seguretat Social proposada per la seva Administració i que el senador i candidat Kennedy, ja havia anunciat durant la campanya electoral per a la presidència. A l’acte multitudinari hi van assistir-hi milers d’ancians procedents de diferents llocs dels EUA i el va retransmetre la cadena de televisió CBS. Així, podran escoltar el prestigiós periodista Walter Cronkite. La intervenció del president Kennedy va ser agressiva, pronunciada en tons molt vius i llargament aplaudida per els assistents al Madison Square Garden, ple de gom a gom.———————–L’Administració del president Kennedy va ser un repte d’il.lusions i realitats. El programa anunciat i explicat en el decurs de la campanya electoral, va seguir el seu curs amb seriosos problemes i dificultats, però, a un any abans de finalitzar el seu primer mandat (1960-1964) -tot i tinguent gran part del Congrés en contra seva- va aconseguir complir la major part del programa electoral en representació de la plataforma del partit demòcrata que li va donar suport, així com els representants dels estats que a la Convenció del partit, li varen donar els seus vots. Això mateix faria el poble nord-americà quan 68.837.000 dels seus conciutadans el van votar. Durant els seus tres anys de mandat (1961-1963) i segons les enquestes periòdiques de Lou Harris i Gallup, l’índex d’aprovació del president Kennedy, entre el poble nord-americà, era entre el 92 i el 72 per cent. Xifres impressionants. Una Administració activa, disposada a fer coses, havia substituit una Administració passiva -la del president Eisenhower- en la que no es feia res. El mateix Kennedy creia que les seves rodes de premsa setmanals, retransmeses en directe per la televisió i per la ràdio per primera vegada en la història dels EUA, representaven una gran diferència. Kennedy va comprendre que allò que estava generant la bona voluntat pública era quelcom més que les mesures econòmiques i les esperances. Ja abans de la seva investidura, el columnista Joe Alsop pensava que Kennedy havia canviat l’actitud pública. <<No crec que hagi donat un sol pas en fals desde la diada de les eleccions. Ha estat un aconseguiment extraordinari. No puc evitar veure els meus amics, inclús un sorprenent nombre de republicans, respirant amb una nova esperança, i disposats a moure’s cap a andavant en els durs temps que s’acostaven>>.———————————————————————–Pel que fa a la defensa de Kennedy de les assegurances sanitàries per els més grans i sota la Seguretat Social, va provocar la resposta contrària: advertències en contra dels plans de l’Administració d’imitar els països comunistes socialitzant la sanitat. Kennedy va decidir passar a l’atac. Va anunciar el projecte “Atencions Mèdiques per els Ancians pel 1962” i va iniciar un assalt frontal a la AMA (American Medical Association), un lobby obstructiu que impedia el progrés; un moviment de base, per part de la gent gran, que convertís la llei  Kennedy en el seu punt d’unió i una crida directa a l’audiència nacional mitjançant tres emissions diferents a la televisió. L’acte celebrat en el Madison Square Garden de Nova York, n’és un exemple. Ho vegin vostès mateixos a l’adreça del vídeo que figura al principi.——————————————————–El Medicare, pla llargament esperat que hauria de permetre a les treballadores i treballadors americans, contribuir a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de, com succeïa fins el moment, veure’s obligats, una vegada gastats els seus estalvis de la jubilació, anar a la recerca de la caritat pública o privada. El president Kennedy havia fet d’aquesta llei futura un dels punts clau de la seva campanya electoral. Com a resultat de l’informe que va sol.licitar desprès d’haver estat elegit, va modificar propostes anteriors per a facilitar la seva aprovació a la Cambra. El cost de l’hospitalització de la malaltia del seu pare, va dir Kennedy als líders legislatius mentre esmorzaven junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no tenien la fortuna dels Kennedy, suportar aquestes càrregues financeres. En el transcurs de tres anys va tractar de guanyar un o dos vots, de manera que el seu projecte de llei pogués salvar l’obstacle del Comitè de Procediments de la Cambra. Durant aquests tres anys, Kennedy, va seguir la pista al diputat Wilbur Mills, president de l’esmentat comitè.———————————————(En el capítol següent -II- veurem que va passar amb el projecte de llei sobre el Medicare, reforma de la Seguretat Social proposada per l’Administració del president Kennedy).————————————————-Kennedy i Johnson amb Jack Shelley’s, polític del New Deal i defensor de la Civil Rights Act, presentada per l’Administració Kennedy al Congrés i que va ser aprovada desprès de l’assassinat del president.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ens referim a l’experiència socialista del Principat de Catalunya de 1936-1938, la segona experiència socialista amb un mínim de durada -trenta mesos- de la història del món. La primera havia estat la soviètica, en una formació pre-capitalista.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’aviació legionària italiana fou encarregada de tallar <<la via del mar>> amb objecte de reduir la capacitat de resistència de les forces republicanes. De la seva base de Mallorca estant, bombardejaren intensament l’illa de Menorca i tota la costa peninsular dels Països Catalans. Com eren anomenats els aviadors legionaris italians que causaven aquests atacs feixistes?

   EL LEMA de la setmana.- “Els homes moguts per ideals deixen d’interessar-se per la política.” Eduardo Punset.

—————————————————————————-

   Tot just tres mesos enrere. Tres estacions: hivern, primavera, estiu, són les que han transcorregut. Tres melodies diferents i, Vivaldi, entre la visió i el paisatge fa notar la grandesa i realitat d’una estació amb veu pròpia. A l’escriure, no podem transmetre la força del so d’unes notes musicals que volen expressar allò que contemplem i allò que no veiem. En el primer cas, la veritat s’imposa davant tot i hem d’acceptar, volguem o no, que tot just fa tres mesos ens envoltava un paisatge d’una cruditat extraordinària. Fred i neu sense pietat, sense presura. Com la venjança d’una naturalesa menyspreada. En el segón cas, allò que no veiem, però, que, Antonio Vivaldi (1678-1741)* ens ho fa imaginar tot. Les quatre estacions, de la tardor gairebé no ens en recordem. La imatge d’avui, ens mostra una cara més de Palamós o una molt mala cara perquè, aquesta vegada, varem patir considerablement. Però el paisatge hi és, amb tota la seva majestuositat, encara que, amb l’angoixa d’una buidor imponent. Tot el contrari d’ara en que el sol i els primers banyistes, donen vida a un mateix paisatge tocat per les estacions. En aquest cas, de l’hivern a l’estiu. Tres mesos que ens marquen una manera de viure i que, afortunadament, res no hi podem fer. Som esclaus del temps o, millor dit, de les quatre estacions que Vivaldi va musicar per els segles dels segles. Una música que no morirà mai per mai, però que és companya d’un paisatge que ja fa anys que va començar a morir. Crèiem ingènuament que, amb l’arribada de la democràcia, el paisatge seria venerat i respectat. Va ser i és destrossat de manera irreversible. Una palmera solitària n’és testimoni d’excepció.———————————————————*Antonio Vivaldi, (Venècia 1678-Viena 1741), anomenat “il Prete rosso”, compositor italià. Va estudiar música amb el seu pare i, posteriorment, amb G.Legrenzi. El 1703 va ser ordenat sacerdot. Tot i que va renunciar del seu ministeri per raons de salut, va exercir com a professor de violí en el seminari musical de l’Hospital de la Pietat de Venècia. Va realitzar experiments amb tota classe de formacions musicals. Es conserven 554 obres de música instrumental. (IL cimento dell’armonia, c. 1725), conté els concerts de Les quatre estacions.      

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El 1937 Joan Miró realitzà un gravat del qual se’n féu un segell (d’un franc) i un cartell, per a contribuir a la causa republicana. Utilitzant només vermell, groc, blanc i negre, sobre fons blau, un text molt simple, que és un crit d’ajut, i la imatge molt expressiva d’un únic iconogràfic: un home amb un puny alçat de grans proporcions que s’aixeca com un símbol del lluitador per la llibertat.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser la segona república socialista  amb un mínim de durada de trenta mesos, de la història del món?

   EL LEMA de la setmana.- “La literatura és l’art d’escriure allò que serà rellegit; el periodisme, el que serà fullejat un cop”. Cyril Connolly.

—————————————————————————

  Personatges que ni els seus noms no voldria recordar. Tres dictadors, tres dictadures tiràniques que varen pretendre anul.lar l’home -llibertat, intel.ligència, voluntat- creat a imatge i semblança de Déu i convertir-lo autòmat. La societat va quedar-ne afectada per tants anys de dictadures. A Espanya, la del general Primo de Rivera -que havia estat capità general de Catalunya- i, més tard, el cop d’estat del general Franco i una dictadura que va durar 40 anys. Encara, avui, gairebé tot funciona com en el temps de la dictadura franquista. Fer les coses sota la por; sense il.lusió ni motivació. Només amb l’afany de guanyar diners de manera fàcil i ràpida. Especulació, corrupció i baixa productivitat en tots els sectors econòmics i empresarials. Una democràcia de molt baixa qualitat i política econòmica que no és solament dolenta, és pèssima! Pobles arruïnats on els rics ho són cada vegada més, i els pobres més pobres. Lema de les dictadures: procurar només pels interessos individuals i trepitjar els de la col.lectivitat. Catalunya que és una nació, vol sortir de tot aquest maremàgnum espanyol i fer les coses diferent. Per això el poble català va referendar l’Estatut, la primera llei de Catalunya, i que el Partido Popular ens el va llançar a un Tribunal Constitucional ja caducat. No volen que Catalunya gaudeixi d’una veritable autonomia i romani sotmesa a les lleis de Castella. No és estrany, doncs, que ja hagi començat el procés perquè Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació i la mesa del Parlament accepti a tràmit una iniciativa del poble perquè es convoqui un referèndum sobre la independència.——————-El president Kennedy solia dir que “les dictadures són incapaces de fer fructificar el gra de la terra.” Grècia, Portugal i Espanya en són un exemple. Ostentem la mediocritat de ser els darrers d’Europa i aquesta és l’herència de les dictadures i els dictadors. Ells no hi són, però, encara romanen molts dels seus valedors, alumnes aplicats que ens han portat a la situació actual. I en el cas d’Espanya encara és molt pitjor quan veiem el que són capaços de fer contra Catalunya, el Partido Popular, un Tribunal Constitucional caducat i la premsa de Madrid: el més clar exemple de la fòbia contra la nació catalana.——— Salazar va exercir -1932-1969- com a primer ministre de Portugal. Va institucionalitzar la dictadura que va durar fins el 1974. El 1933 va ser promulgada una nova Constitució com a estructura del Estado Novo. Règim anti-liberal, anti-democràtic, contra-revolucionari, catòlic, corporatiu i colonialista, inspirat en directrius socials del catolicisme conservador portuguès. El govern era responsable, no davant el Parlament -amb escassa competència- sinó davant el president. Els partits varen ser prohibits a excepció de la Unió Nacional. Dictadura severa, paternalista a mans d’un home superat per la dinàmica capitalista de la postguerra, no ho va passar gens fàcil a la industrialització i va mantenir la preponderància dels sectors agraris. Només una petita indústria va romandre lucrativa degut al miserable nivell salarial, sostenible a causa del fort atur, subcontractació i a la repressió de qualsevol procés reivindicatiu per part de la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l’Estat) i a legions d’informadors que durant anys van fitxar als seus conciutadans. Tot el poble era sospitós davant la totpoderosa policia política. Fastigosa dictadura i una absurda guerra colonial que va durar fins l’anomenada Guerra dels clavells -clavells en els canons dels fusells- i que, encara avui, Portugal està pagant molt car.————————————————————————   Desprès de la fugida del rei Constantí (1967), el general Zoitakis va ser designat regent, tot i que, Papadopoulos era l’home fort. Suspensió de les garanties sobre els drets humans i opositors, detinguts, torturats i acomiadats de tots els càrrecs públics. La premsa sotmesa. El país va entrar en el terror i revolució constant. Atemptat fallit contra Papadopoulos. Limitació de l’autonomia judicial (1969). Deportació d’advocats i procuradors. Desde Suècia, campanya internacional contra el règim militar. Judici i comdemna contra Amalia Fleming (1971), vidua del científic britànic. Moció de censura per part del Consell d’Europa. Expulsió i aïllament de Grècia. Suport dels EUA i de la CIA, a canvi de bases. Grans corporacions nord-americanes ho van dominar tot. Papadopoulos assumeix la regència (1972) i es converteix en el gran dictador. Davant un règim tirànic, intent de cop de la Marina (1973) a favor del rei Constantí. Papadopoulos proclama la república. La inflació es desboca i l’economia cau a nivells de país subdesenvolupat. Rebelió dels estudiants amb el suport dels treballadors de la construcció. Els tancs entren al campus: 30 morts i més de 1000 ferits. Cop d’estat del general Ghizikis, cau Papadopoulos. Més repressió. Crisi de Xipre (1974). Els militars, cruels i inútils reintegren el poder als civils. Depuració de l’exèrcit i la policia. Eleccions generals. Karamanlís, liberal-conservador, obté majoria absoluta. Grècia no s’ha recuperat.————————————-Franco. Cop d’estat, tres anys de guerra incivil, més d’un milió de morts, 40 anys de dictadura i repressió ferotge. Esclafar Catalunya. Forma d’estat i de govern imposada per la força militar d’un sector de l’exèrcit contra el règim democràtic republicà. La dreta contra l’esquerra i des del centre castellanitzador contra tot el que representa la nació catalana. Imposició d’unes clases socials sobre d’altres i forta explotació econòmica de les classes populars i d’una negació permanent de la llibertat política. Posar fi a l’autonomia catalana i a les pretensions polítiques de la classe obrera. Misèria econòmica i moral del país, fomentada per l’aïllament internacional aguditzada per la dispersió obligada de mitja Espanya a causa de l’exili. El franquisme tingué també a Catalunya grups socials que el van sostenir o consentir. S’havia ofegat el liberalisme i l’empresariat s’havia acostumat a la seguretat, al benefici fàcil i a l’absència absoluta de risc. El treballador, una peça més d’un engranatge capitalista i amb un únic destí: l’atur. Pel que fa a Catalunya encara avui aurem de sortir al carrer per a defensar la dignitat de la nació catalana. Espanya no ha superat el franquisme.——————————————————————Si tenen l’amabilitat de puntejar sobre les adreçes que tot seguit detallem, veuran els dictadors Salazar, Papadopulos, Franco que, com veiem, encara avui paguem les conseqüències de la manera de fer d’aquells maleïts anys i maleïdes dictadures. Què espera aquesta Espanya endarrerida per sortir de l’estigma del franquisme? Quina vergonya!———————————

watch?v=drCXCpE93G8 (dictador Salazar – Portugal)———————————————watch?v=qyhwhfDph1I (dictador Papadopoulos – Grècia)—————————————–

watch?v=wAYgpMQTHKY (dictador Franco – España. Només fa 35 anys, poca cosa ha canviat).————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Es tracta de l’aviació legionària italiana -que tenia la seva base a Mallorca- bombardejà, durant tota la guerra, la costa peninsular dels Països Catalans i l’illa de Menorca. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- El 1937 Joan Miró realitzà un gravat del qual se’n féu un segell (d’un franc) i un cartell, per a contribuir a la causa republicana. Utilitzant només vermell, groc, blanc i negre, sobre fons blau, un text molt simple, que és un crit d’ajut, i la imatge molt expressiva d’un únic motiu iconogràfic. Quin és el dibuix de la imatge i qué representa?

   EL LEMA de la setmana.- “He après que una vida no val res, però que res no val una vida.” André Malraux.

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat dels COMENTARIS. Els hi farem a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-