La nova frontera

   En la recent trobada informativa organitzada a Madrid per el Fòrum Europa, la líder del PP català, Alicia Sánchez Camacho, assegurà que les eleccions catalanes “són trascendentals per Catalunya i per Espanya, perquè amb aquestes començen els canvis a Catalunya i a Espanya”. Efectivament, el 28-N representarà per la nació catalana la resposta del poble que va referendar l’Estatut a una autonomia tutelada que no té res a veure amb la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, segons una veritable autonomia pròpia d’un Estat de dret democràtic. Per tot el que estem veient, els jerarques de la dreta nacionalista i autoritària espanyola no han entès res del que vol dir ser l’Estat autonòmic que la Constitució espanyola estableix. Si el referèndum -trascendental per l’Estatut de Catalunya i pel poble català- no va significar res per el PP que ens va llençar el nostre Estatut d’autonomia a un Tribunal Constitucional caducat i nacionalista espanyol, poca significació els deu merèixer la Constitució espanyola. Si aquesta va ser i és respectada, més ho té que ser-ho l’Estatut que el poble de Catalunya vol, aprovat per el Parlament, el Congrés, el Senat i signada la llei per el rei. Sense cap més retallada. Escoltin, abans de les eleccions del 28-N, Catalunya ha de recuperar la totalitat del seu Estatut. Si no és així, les eleccions sí que seran l’inici d’un camí trascendental per Catalunya: la independència. Una nació catalana espoliada -22 mi milions d’euros surten per a no tornar, el 10 per cent del PIB català- i tant maltractada. Ja no es pot esperar més.——————————-La senyora Sánchez-Camacho diu que “el PP és l’únic que pot limitar el nacionalisme independentista”. Tant si es tracta de pregunta, resposta o afirmació el suspès és evident. Carabasa pel juny i doble carabassa pel setembre. No saben que Catalunya ja era una nació independent i que ens va ser robada per la força de les armes? De veritat creuen que el poble que estima la seva terra i la llibertat, ho oblidarà mai? Es pensen que el poble català, malgrat les tones de bombes que el feixisme ha llançat damunt de les nostres famílies – la història per testimoni-, té cap classe de por per lluitar de manera democràtica en la recuperació de la independència? Mirin, d’ençà el dia que Aznar i Rajoy en representació del PP vàren demanar signatures en contra de l’Estatut -hi havia molta gent que creia que era contra Catalunya-; el boicot contra productes catalans; la primera retallada de l’Estatut; el PP el porta davant el TC tot i refrendat pel poble; el Defensor del Pueblo “espanyol” i altres comunitats autònomes s’afegeigen al carro del PP; quatre anys d’espera per part d’un TC amb recusacions per part del PP i caducat; no atendre la petició de la Generalitat al PP, perquè retirés el recurs contra l’Estatut; varis intents de sentència que fracassen fins a fer sortir la que pugui fer més mal a la dignitat de Catalunya; més llenya al foc per part del Defensor del Pueblo “espanyol”, PP i Ciutadans i, finalment, dos milions de catalans es manifesten el 10-J per defensar un Estatut sencer i proclamar que Catalunya és una nació i que, com a tal, no descansarà per aconseguir -ara ja és un clam fort i continuat- la independència.——-—————————De 1893 a 1914 va romandre a Àfrica del Sud, dedicat a la defensa dels 150.000 indis allà residents, va fundar la Transvaal British India association i el diari Indian opinion. D’ençà 1906 va aplicar la seva doctrina lluitant contra la llei anti-asiàtica del Transvaal, i va finalitzar el seu Hind Svaraj (Home Rule indi). De retorn a l’India, es va mostrar lleial als britànics durant la primera guerra mundial. Però s’hi va enfrentar de manera decidida després dels sagnants fets d’Amritsar(Abril 1919), i va cridar a l’India a una campanya general de no violència i de no cooperació. Gandhi es va convertir en l’ànima del moviment de protesta, que va practicar la doble tàctica de no participar en els emprèstits, desconeixement de l’existència dels tribunals, boicot a les escoles del govern, no acceptació de cap càrrec civil ni militar, al mateix temps difusió del “svadesi”, reivindicació de la independència nacional. Una i altra vegada va ser empresonat. A Londres va reclamar la independència de l’India, al no aconseguir-la va continuar la seva campanya de desobediència: va tornar a ser empresonat per tres vegades (1932-1933), i va fer vaga de fam per cridar l’atenció sobre la situació dels pàries. Al ser alliberat per darrera vegada (1944), després de dos anys de presó i una duradora vaga de fam, va participar en les negociacions que vàren portar a la independència de l’India, però també -contra la seva voluntat- en la separació del Pakistàn (1947). El 30 de gener de 1948, un “ brahmán” fanàtic va assassinar Gandhi, amb gran dolor de l’India entera.—————————————-Si els hi plau, poden puntejar el vídeo següent: watch?v=IwGIztKWpAo

——————————————————————–   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Un encert de Guifré el Pelós va ser la formació del nucli Barcelona-Osona-Girona; que fou intencionada ho demostra el fet que el destinés a l’indivís entre els dos germans Guifré i Sunyer en lloc de partir-lo en lots individuals com els dels altres germans. És possible que la formació d’aquest lot obeís a un desitg de major fortitud, per raons estratègiques; originàriament, cent anys enrera, Osona semblava destinada a l’expansió del comtat de Cerdanya. (Ramon d’Abadal – Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Perquè es qualifica de trascendència històrica la figura de Ramon Berenguer I?

   EL LEMA de la setmana.- “La nostra vida està feta més pels llibres que llegim que per la gent que coneixem“. Graham Greene.

——————————————————————–        

   El correcte desenvolupament d’una potent economia va ser una de les màximes preocupacions de l’Administració Kennedy. No només es va preocupar per el vigor econòmic, sinó que, aquest, anés acompanyat de justícia social i de la protecció cap a les famílies més dèbils econòmicament, així com dels més febles de la societat nord-americana. El president, que des de la seva elecció per a la Cambra de Representants el 1947, sempre feia donació del seu sou i dels drets dels seus llibres a obres de caritat -el seu sou de president era de 100 mil dòlars anuals- no va dubtar a l’hora de defensar als ciutadans dels abusos de la mala actuació empresarial, els grans negocis deshonests i un capitalisme salvatge que denigrava i segueix denigrant la dignitat de la persona humana. Ho hem vist reflexat en els recents disbarats econòmics esdevinguts als EUA i a Espanya. Molts ciutadans nord-americans han recordat i trobat a faltar aquella valentia i exemplar denúncia del president Kennedy, contra els magnats de l’acer per l’abusiu augment de preus que posava en perill tot el seu programa polític i econòmic per combatre la inflació. Mai un president havia gosat atacar als titans i aquell només era el principi: “En aquesta hora greu de la història de la nostra nació, quan ens enfrontem amb greus crisis a Berlín i en el sud-est d’Àssia; quan estem dedicant totes les nostres energies a aconseguir l’estabilitat i recuperació econòmiques; quan estem demanant a les lleves de soldats que abandonin les seves llars i famílies durant mesos; quan demanem als soldats que arrisquin les seves vides (quatre han mort al Vietnam en els últims dos dies) i així mateix demanen als membres dels sindicats que desisteixin a les seves demandes de salaris més alts; en uns moments en els que a cada ciutadà se li demanen sacrificis i restriccions, estic segur de que el poble nord-americà trobarà molt dur,com jo mateix, acceptar una situació en la qual un petit nombre de dirigents de l’acer, les quals ambicions de beneficis i poder privats passa per sobre del seu sentit de responsabilitat pública, puguin mostrar el més absolut menyspreu cap a els interessos de 185 milions de nord-americans. Si aquest augment en el cost de l’acer hagués estat imitat per els altres sectors de la indústria, en lloc de reduir augmentaria el cost de les cases, dels cotxes, utensilis domèstics i multitud d’aparells que consumeixen les famílies nord-americanes. Augmentaria el cost de la maquinària i eines de cada industrial i agricultor nord-americà. Perjudicaria greument els nostres esforços per evitar una espiral inflacionista; perjudicaria així mateix l’elevació de pensions dels nostres ancians, i també perjudicaria als nostres nous avenços en el terreny del poder adquisitiu. El secretari de Defensa, señor McNamara, m’ha informat aquest matí sobre el fet de que tal actitud suposaria l’augment de mil milions de dòlars més al cost de les nostres defenses, en un moment en el que cada dòlar es necessita per a la seguretat nacional i altres propòsits. Faria més difícil que els productes nord-americans poguessin competir en els mercats estrangers; més difícil fer front a la competició de les importacions, i així mateix més difícil millorar la nostra balança de pagaments, així com fer front a l’afluència de l’or…”————————————————————————-Aquesta és una part de l’entrada de la conferència de premsa que el president Kennedy va oferir el dia 11 d’abril de 1962 i que porta per títol “Els preus de l’acer i l’interès públic”. Va tenir lloc com a conseqüència de l’augment de sis dòlars la tona d’acer per part de la United States Steel, sense previ avís. Devant d’aquest fet, altres corporacions destacades en el camp de l’acer van fer el mateix. Ja feia alguns mesos que el president Kennedy havia demanat als industrials de l’acer que no augmentessin els preus per tal d’evitar la caiguda del programa polític i económic en contra de la inflació promogut per l’Administració. El desenvolupament d’aquest procés de desafiament cap a la presidència del EUA el veurem en un proper capítol.——————————–Espanya és un exemple del que pot passar quan les grans corporacions financeres, industrials i de serveis, romanen per sobre de l’interès dels ciutadans, del bé del país, del Parlament i del Govern i només procuren pel seu afany il.limitat de beneficis i de poder. Tant s’els fot si Espanya es troba a la cua dels països europeus i amb 4 milions de treballadors a l’atur. Tant s’els fot si la meitat del pressupost de l’Estat té que sevir per pagar subsidis d’atur, els pensionistes espantats i atormentats pel que passarà amb les seves pensions i el sistema social -un dels pitjors d’Europa- s’acava esfondran. Tant s’els fot si el creixement del PIB estigui per sota o a ras de terra, ¡España va bien!, deia Aznar considerat com a un dels pitjors caps d’estat del món -amb ell va començar el desastre- i el seu successor Rodríguez Zapatero s’ho va creure tant, que no va fer res, res, res, quan era hora, per evitar l’esfondrament econòmic i social d’una Espanya que és una nació de nacions no reconegudes i que s’aparta del federalisme europeu. Única opció d’Estat lliure i democràtic que podria salvar Espanya. Això i la responsabilitat del Govern, dels empresaris i dels treballadors que, avui per avui, és una vergonya europea.————————————————–<<Segons el grau en el que vostès vulguin protegir els seus marges de beneficis, els nostres interessos són idèntics, ja que, finalment, nosaltres, en el govern federal, disposem de gran part d’aquests mateixos beneficis. Però els nostres interessos, aquí i a l’estranger, es trovaran en perill, d’acord amb el grau en que vostès vulguin pujar els seus preus per aconseguir determinats beneficis>>. (John F.Kennedy, davant la Cambra de Comerç dels EUA, 30 d’abril de 1962)———————————————————

——–Si tenen a bé poden veure els vídeos següents:

watch?v=4yhSzjmNjjI,  watch?v=OFPnB52QqCY,  watch?v=vG6KTtkEO5M

——————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Guifré I el Pelós.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La formació del nucli Barcelona-Osona-Girona per part de Guifré el Pelós, cóm es va desenvolupar?

   EL LEMA de la setmana.- “Els impostos són el preu de la civilització. A la selva no n’hi ha“. Robert Wagner.

   NOTA.- Els lectors dels BLOCS d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

——————————————————————–

   Incloure Palamós a la llista de rutes i visites històriques i culturals, seria una gran oportunitat. No només pels palamosins que gaudeixen i els agradaria gaudir molt més de tot el que conformen les passes d’una cultura i història que van marcar un passat de notable prestigi, sinó, també, per a tots aquells visitants espanyols i d’altres països europeus que cerquen encuriosits els murs i les pedres que ens parlen. No tothom pot sentir els sons i les veus que provenen de la nostra pròpia història, dels nostres avantpassats que ens mostren la pervivència de les formes i maneres que els hi va tocar viure i morir. Ens han deixat testimonis gegantins dignes de ser visitats, alguns en un estat deplorable, i que, ara, municipis i Ajuntaments hi posen un acusat interès en mostrar als visitants. Fins i tot, aquells que vàren cometre l’error majúscul d’enterrar edificacions del seu patrimoni històric i cultural. També, com deiem a l’inici, per fer-ho saber als planejadors de rutes i viatges que cerquen activitats i coneixements més enllà de sol i platja. Valors i maneres de viure per a totes les estacions, així ho podriem dir. Pel que fa a Palamós i amb relació a les rutes de visitants, existeix un valor afegit que cal conservar i oferir noves possibilitats: l’escala de vapors de mercaderies i els creuers turístics. ——————————————————–————-La bona nova en aquest sentit, és de que l’Ajuntament de Palamós torna a tramitar el projecte del castell de Sant Esteve per poder aconseguir-ne l’ús públic del monument que apareix documentat en el segle XIII i és origen del municipi, Port Reial de Palamós. El projecte de parcel.lació del sector ja havia estat aprovat per l’Ajuntament el 2001, però el 2005 va ser anul.lat pels tribunals degut a una qüestió de forma ja que no s’havia totalment el pla general del 2002. El regidor d’Urbanisme, Josep Buxeda, va declarar al diari EL PUNT que “en vista de la resolució judicial, hem decidit retrocedir i tornar a tramitar els projectes de reparcel.lació i d’urbanització, i iniciar tots els tràmits, que són els mateixos que van ser tombats pels jutjats. Els paràmetres urbanístics no varien”. El castell i el seu entorn més proper, per on passa el camí de ronda de Palamós a Castell, passarà a ser del Municipi i serà en aquell moment que la Corporació municipal podrà tirar endavant el projecte de rehabilitació del castell, que presenta una degradació important. En l’actualitat hi ha una reixa metàl.lica a tot l’accés del castell degut al seu estat d’abandonament i de progressiva degradació. —————–La fundació de Palamós fou una emanació de la voluntat reial. Palamós va néixer com una vila reial i el seu nom primitiu fou el de Port Reial de Palamós.“Repartida la costa empordanesa en diverses jurisdiccions, no hi tenien els reis porta ni embarcador de cap mena. A Roses, i a tota la costa del Pirineu fins a Torroella, dominaven els comptes d’Empúries; a les cales de Begur, els nobles de Cruïlles; a les de Palafrugell, els priors de Santa Anna de Barcelona; a més, l’abat de Sant Feliu va dominar les platges de Guíxols i Vall d’Aro, i l’abat de Ripoll, el port de Tossa. Només la badia de Palamós, comprat el castell de Sant Esteve del Mar, va permetre al rei posar els peus a la costa de la nostra regió.” La carta d’establiment de Palamós, en la qual estan escrits els noms dels seus primers pobladors, és del 1279. La causa de la fundació de Palamós va ésser simplement la raó econòmica del port. “Pel fet d’haver-se poc menys que cegat el grau de Torroella de Montgrí en canviar el llit del Ter el segle XIV (<<La platja de Pals>>, vingué Palamós al seu major desenvolupament perquè aquest succés va coincidir amb les lluites abribades entre l’abat de Sant Feliu i la ciutat de Girona, de les quals estava tan cansat l’infant en Pere, representant del seu pare Alfons III, que suprimí de la relació de ports catalans habilitats per a desembarcar blat el de Sant Feliu. Llavors Palamós va veure’s en aquesta competència afavorit de moltes mercès encaminades a donar-li la importància de port de la ciutat de Girona”. Gràcies a la influència de l’infant i als drets abusius que cobrava l’abat guixolenc, una ordenació del 1334 va convertir pràcticament Palamós en el barri marítim de Girona. ——————————————————–Si tenen a bé poden puntejar aquests vídeos:watch?v=n2b76e6cKkw,  watch?v=9bKeYFb4_Bc ————————————————————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’autor del treball El futurisme (1904) va ser Gabriel Alomar i Vilallonga (1873-1941) i en l’esmentat treball formulà el seu concepte d’un “catalanisme progressiu”; el catalanisme no va néixer com un retorno una exhumació, sinó en coincidència amb el medi, car “nasqué perquè va ésser actual. El catalanisme triomfarà a condició que sia futurista”. Aquestes paraules, segons Antoni Serra, sintetitzen el pensament de Gabriel Alomar.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Si no fou el “fundador de la nació catalana”, cal adjudicar-li i fer-li justícia d’altres títols reals. Fou el repoblador del Ripollès, de la plana de Vic, del pla de Bages. Fou restaurador del bisbat ausetà, l’organitzador del nou comptat, el fundador dels monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadeses. De quin rei parlem?

   EL LEMA de la setmana.- “La resta de la teva vida és el millor de la teva vida”. David Brown.

—————————————————————————-

   En l’homenatge a Jaume Vicens Vives celebrat a la Universitat Catalana d’Estiu, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va reconèixer que l’encaix de Catalunya dins un marc espanyol ha topat “amb una barrera molt infranquejable”. Paraules, aquestes, que em fan venir a la memòria una anècdota del senador i candidat a la presidència dels EUA per el partit demòcrata, Robert F. Kennedy: <<Una calorosa tarda d’estiu, corríem amb els meus germans i uns amics per els camps de Massachusetts, quan, de sobte, un mur ens barrava el pas. Sense més, vàrem llançar les gorres a l’altre costat, enfilar-nos, saltar i, així, continuar cap a endavant…>>. No puc creure de cap manera que els catalans que van referendar l’Estatut de Catalunya i tornat a referendar i defensar a la grandiosa manifestació del 10-J, no puguin saltar a l’altre costat de la barrera. I l’altre costat és la llibertat que ens té que donar una veritable autonomia, és a dir, -no em voldria cansar de repetir-ho-, la facultat de governar-nos per les nostres pròpies lleis. No per les que ens volen retallar, anul.lar, censurar i imposar un Estat amb una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola. Saltar a l’altre costat vol dir no acceptar -el president de la Generalitat el primer- la sentència polititzada i injusta contra l’Estatut de Catalunya -ja retallat- per un TC nacionalista espanyol ja caducat. L’Estatut llançat al TC per el PP sense cap justificació, només per el malaltís odi contra tot el que representa la nació catalana i l’autonomia.—————————————————Resulta indignant que el Parlament de Catalunya en ple no hagi ja publicat un decret, avalat o no per el Govern espanyol per el qual es proclama que l’Estatut referendat per el poble català s’aplicarà, sense cap modificació, en la seva totalitat. Cap altra autonomia nacionalista espanyola ni molt menys qualsevol governada per el PP, hauria acceptat tal despropòsit en contra del seu Estatut.———————————————————————No tenen ni idea del mal que ha fet i fa a Catalunya el conformisme, la covardia i el baixar sempre el cap que, en definitiva, porten a un miserable col.laboracionisme polític i capitalista amb una Espanya que és una nació de nacions. No acceptar això és el motiu de la seva mediocritat supina. Portugal, Grècia, Espanya els darrers països d’Europa i d’aquí no en sortim. Quatre milions de treballadors a l’atur a Espanya i cinc-cents cinquanta mil a Catalunya, tot una vergonya governamental i empresarial. Diu Jordi Pujol que molta gent es pregunta: “I ara què?”. Doncs plantar cara a aquella Espanya totalitària que no accepta la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució; que no accepta el plurilingüisme ni a una autonomia moderna que estimi la llibertat i el progrés. Espanya és un fre i una espoliació insaciable per Catalunya. Ni tant sols han tingut un respecte per la nostra primera llei: l’Estatut d’autonomia que el PP ens va llençar fa quatre anys al TC. Aquí va començar el camí decidit cap a la independència.————————————-Tot i que és de justícia que siguin els empresaris de la nació catalana els qui donin feina als treballadors catalans a l’atur, és bo que el president Montilla hagi anat a la Xina a cercar inversions per Catalunya, però, per damunt de tot, i abans de les eleccions no s’oblidi de que la nació catalana vol l’Estatut sencer. Perquè creiem en la dignitat del poble català i de la nostra autonomia. Cosa molt important: cal anar a votar en massa a les eleccions del proper 28-N perquè, sinó, obrirem les portes als qui volen per Catalunya una autonomia de pandereta, l’idioma català soterrat com en el temps del general Primo de Rivera i  d’en Franco i una democràcia de per riure.—————————————–Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeos següents:watch?v=QG8zqX2FE7o    watch?v=x4XEHbjtN9hhM   watch?v=AJ_flwyMAbk.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Banc de Catalunya -primer banc català per la importància dels seus dipòsits, suspengué pagaments el 7 de juliol de 1931, per manca de liquiditat. Els rumors sobre la seva salut financera motivaren una forta sortida de dipòsits, entre els quals els de la CAMPSA, controlada pel ministre d’Hisenda del nou govern republicà, Indalecio Prieto. Aquest no havia vist amb simpatia les operacions del Banc de Catalunya amb el ministre d’Hisenda de la Dictadura de Primo de Rivera, José Calvo Sotelo. El banc tenia un excés d’immobilitzat i era poc capitalitzat. El Banc d’Espanya donà una ajuda relativa. El Banc de Catalunya es liquidà, com a conseqüència del procés judicial, les seves oficines foren traspassades a altres bancs i els seus actius venuts en el mercat.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser l’autor del treball titulat El futurisme (1904) i què si formula?

   El LEMA de la setmana.- “L’obligació primera de la intel.ligència és desconfiar de si mateixa”. Stanislaw Jercy Lec.

—————————————————————————-

   Des de la carretera interior que, provinent de la Bisbal d’Empordà, passa per Sant Sadurní de l’Heura per arribar fins a Caçà de la Selva, es poden captar imatges d’una de les comarques de més bellesa del món: el Baix Empordà, que conté un paisatge únic com és l’Empordanet tant meravellosament descrit i explicat per l’escriptor Josep Pla. Val la pena fer parada i caminar una estona per els camins que vorejen els camps. Val la pena viatjar i fer hostalatge en llocs com aquests. Val la pena contemplar el que pot aconseguir l’art de conrear la terra, és a dir, l’agricultura. S’ha anat tecnificant cada vegada més i, amb l’organització actual, els joves que amb intel.ligència i coratge si vulguin dedicar, són dignes d’orgull i tenen un bon futur. Llàstima que moltes famílies de pagesos desanimin als joves hi hagin de cercar feina -si les troben- en les que cobren menys que els “mileuristes”. Tots  tenim que menjar i si els aliments són conreats i collits a casa, tant que millor. Aquest paisatge és possible gràcies a l’art de conrear dels agricultors del Baix Empordà. Seria un disbarat irreversible permetre la seva destrucció per qualsevol autovia que des de Barcelona hi planejin fer. No ho permetrem de cap manera.—–——–El municipi de Sant Sadurní de l’Heura està integrat pels antics municipis de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. També hi figuren com agregats els antics pobles de Les Arades, Pastells, Sant Miquel de Cruïlles i Santa Àgata del Coll, el despoblat de Les Rabioses, el poble de Sant Joan de Salelles, el raval de Mas Savalls, el santuari de l’Esperança, els termes rurals de Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià dels Alls i Santa Pellaia i els veïnats de Banyeres, del Pedró, de Sant Joan de Salelles i de Travau. Terme municipal situat a la zona nord del massís de les Gavarres, drenat pels rius Daró i Rissec; el terreny és notablement muntanyós i és cobert en una bona part per alzines i pinedes. L’agricultura constitueix la principal ocupació dels habitants del municipi, amb conreus que es dediquen als cereals, al moresc i a farratges, a més dels tradicionals oliverars i vinyes; a les zones destinades a regadiu s’hi fan hortalisses i farratges. La ramaderia inclou nombrosos caps de bestiar boví i porcí, i hi és també notable l’avicultura. En els darrers anys ha anat avançant el turisme rural. ———————————–——–Sant Sadurní de Salzet.- Documents del 1034 esmenten ja l’església parroquial de Sant Sadurní de Salzet, com una possessió de la mitra de Girona; posteriorment, el segle XII, apareix esmentat el castell de Sant Sadurní, també conegut amb el nom de l’Heura; el poble formà part de la corona el 1442 i fou nomenat carrer de Barcelona. (Arrels).———————————————L’any 1974 es fussionaren els antics municipis de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura; el primer fou un destacat nucli durant l’edat mitjana: Gilbert de Cruïlles participà a la conquesta de Mallorca i apareix a la crònica de Jaume I com un cavaller de gran valor. En època medieval, Monells es constituí en lloc lliure, on no es podia detenir ningú; el segle XII s’hi establiren mercaders jueus, els quals donaren gran impuls al mercat, que es celebrava a la seva notable plaça porxada: d’aquella època és la coneguda mitgera de Monells, mesura per a cereals. (Arrels).—————————————————————-L’heura és la liana de fulles llises i verdes que s’arrapa als arbres i a les parets, de Sant Sadurní de l’Heura. Tot n’és ple i els seus voltants envolten de pau, tranquilitat i calma, és a dir, sense presses. Precisament aquestes maleïdes presses que ens porten a fer les coses atropelladament, sense posar-hi el temps degut. Resultat: a la cua dels països europeus. (Fotos: Enric Figueras).——————-Si tenen a bé poden puntejar les adreçes de vídeo següents:—————–watch?v=v5k6QsQyqqA ————————————————watch?v=uRFAiRzcFpA

 ————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Banc de Catalunya, continuador de <<Fàbrega i Recasens>>, fou constituït a Barcelona el 1920. Els seus promotors, Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens, es proposaren crear un gran banc català i així omplir el buit existent, accentuat tant més la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, aquell mateix any.

   LA PREGUNTA de la setmana.- El Banc de Catalunya suspengué pagaments el 7 de juliol de 1931. Per quin motiu?

   EL LEMA de la setmana.- “Cada cop que un home riu, afegeix un parell de dies a la seva vida” . Curzio Malaparte.

————————————————————————— 

   Preferiria anar a la vela o amb diligència, abans de viatjar amb avió -el més horrible contaminador de l’atmosfera- i, si fos per mi, els controladors aeris podrien fer moltes menys hores. Seria una bona senyal de que, per un costat es comença a salvar la Terra d’una destrucció immiment -milions d’éssers humans ja ho estan patint considerablement-; l’altre, que els controladors aeris podrien gaudir d’una millor conciliació laboral i familiar, anhel gairebé prohibit per a moltíssims treballadors catalans i espanyols i, l’altre, la disminució de les nombroses baixes per malaltia. La salut és el més important del món.————————————————————-De fet, més que dels controladors aeris voldria fer esment d’aquells descontroladors polítics que deixen l’avió o el vaixell a la seva sort. I tant s’els en fot del que pugui passar. Mireu si el Govern espanyol -correu que toquen a foc!- s’ha donat pressa en apaivagar la tempestat provinent de l’anunciada vaga dels controladors aeris. Ja ho crec que, des del Ministeri, s’han mogut amb rabiosa celeritat. Per damunt de tot que la indústria del turisme no passi cap penalitat. No per això ens mourem ni un pam dels darrers llocs del progrés econòmic i social europeus. Som la platja i discoteca d’Europa.————————Això sí, pel que fa a l’Estatut referendat per el poble català i tornada a defensar la seva integritat en la grandiosa manifestació del 10-J, tot va a via lenta o morta. Tant per part del Govern espanyol com pel de la Generalitat. Per què preocupar-se per una Catalunya que tot el que fa és sortir a cridar al carrer? Per què preocupar-se per els esclaus de la perifèria que es vàren creure la gran bufonada de l’autonomia? Per això mateix el “Partido Popular” ens va llençar l’Estatut a un TC caducat i nacionalista espanyol, que tenia que ser recusat per la Generalitat de Catalunya. Per odi, venjança, mediocritat perquè a la nació catalana no compten per a res. I així serà fins que l’infern es congeli. Pel que fa als representants del poble català en el Parlament i al Congrés, que esperen per impulsar un full de ruta, amb lleis i decrets estatals que “restitueixin” l’Estatut en bloc? D’un sol cop. Ja ni ha prou de perdre el temps! Abans que les eleccions que, per cert, haurien de tenir lloc sempre en una mateixa data fixe, no com ara que és una comèdia, volem l’integritat del nostre Estatut. Perquè creiem en la dignitat del poble català i de la nostra autonomia.———————————–Si tenen a bé poden puntejar les adreçes dels vídeos següents:———watch?v=AxWzMOGgdnc

—watch?v=38FcnytTMCI 

 ————————————El president John F. Kennedy i la seva esposa van obrir les portes de la Casa Blanca al mestre Pau Casals, on hi va oferir un brillant concert. L’acte va trascendir a tot el món. L’any 1963 el president Kennedy va atorgar a Pau Casals la Medalla de la Llibertat. JFK no li va poder entregar personalment ja que el 22 de novembre d’aquell mateix any va ser assassinat a Dallas (Texas).

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin any va ser constituït el Banc de Catalunya i quines persones vàren ser els seus promotors?

   EL LEMA de la setmana.-“De vegades em pregunto què seria millor, si una òpera sense intermedis o un intermedi sense òpera“. Ernest Newman.

—————————————————————————- 

   Per un gran vaixell de passatge com el que ens mostra aquesta fotografia -una de les cares marineres de Palamós (Catalonia/Costa Brava/Espanya)-, entrar en un port natural del segle XIII, del mar Mediterrani, i dintre la placidesa d’una entrada del mar extraordinària, és tot un privilegi. No només per l’encant i suau onatge de les aigües de la badia, sinó també, per un paisatge ple de coses, detalls, formes, oficis, veus, olors, vivències, ventades, treballadors, visitants i colors que, a cada instant, ens mostren unes coloracions diferents. No les que l’artista dibuixant, pintor o fotògraf hi voldria plasmar, sinó les que la naturalesa d’un paisatge canviant imposa. És el que veu, no el que li agradaria veure. I aquesta premissa, en aquest cas de nefasta intervenció humana, són, per exemple, els ridículs gratacels -cíclops de la Costa Brava- imposats per el totalitarisme d’una salvatge especulació del sòl. A què esperen per a rebaixar-los a l’alçada que la llei estableix?———————————————————————–El vaixell, de color blanc impecable i de la qual maniobrabilitat assessora el pràctic al capità de la nau, s’atensa lentament cap a terra per atracar al port. Un remolcador l’ajudarà a fer-ho. El pràctic coneix molt bé el terreny i les aigües que el submergeixen. Quan no és un vaixell de passatge, és un de mercaderies. Antany, hi havia un gran moviment comercial al port palamosí, principalment, pel que fa a la indústria surera i, també, el comerç de taronges procedents de València i amb destí cap a França. Actualment, el transport de mercaderies des del port palamosí és més variat. Abans, les coses anaven més a poc a poc i gairebé tothom tenia feina. Ara, es vol anar massa ràpit i no hi ha feina per a tothom. També, la formació i preparació és molt deficitària. Els altres països europeus treballen millor que nosaltres. Els seus productes són d’una qualitat superior. Aquí, hi ha més interès per el futbol que per a la formació professional i aprendre idiomes. El català el primer, per suposat. No s’hauria de signar cap contracte laboral a Catalunya, que no contempli el compromís d’aprendre a parlar i escriure en català. És més, totes les entrevistes per aconseguir un lloc de treball haurien de ser en català. Així ho fan als Estats Units de Nord-Amèrica. Si la nació catalana no protegeix el seu idioma, ningú no ho farà per nosaltres, ni molt menys l’Estat espanyol que, en el transcurs de la història, ha fet tot el que ha pogut per a ofegar-lo i així ho fan encara. No existeix esperit empresarial per a ser millors. A excepció de la Caixa de Pensions, que és un gran exemple, existeix molta mediocritat laboral i empresarial.——————————————————————–Al vaixell, els nombrosos passatgers ja han esmorçat. Esperen atents equipats amb càmeres fotogràfiques i de vídeo, per baixar tant punt la nau hagi atracat. Des del vaixell, un cop atensat, des de la proa i la popa els mariners deixen anar les cordes per procedir al seu amarratge. Operaris de la zona portuària les recullen per a subjectar-les a les pilones de ferro. La nau ja no es mourà, a menys que el vent huracanat bufi rabiosament encara que, a l’estiu, no és probable. Tot depèn del canvi climàtic, cada vegada més evident. ——————Els òmnibus esperen als visitants que es vulguin desplaçar als llocs habituals, mentre que molts altres es queden per visitar museus, recòrrer carrers i places de la vila i on figura una destacada preferència per el barri antic. Tots els visitants són prescriptors del que senten i veuen, però, d’una manera especial els dels creuers. Fan una prescripció de l’efecte que els fa Palamós i, de retruc, la Costa Brava. Quan finalitza la temporada de creuers, han estat milers els qui han retratat Palamós i milers -familiars i amics- seran els qui rebran una determinada informació. Seria bona cosa conèixer, mitjançant enquesta, la seva opinió sobre l’efecte que els causa Palamós. És una forma més de millorar algunes coses. (Si tenen a bé poden puntejar l’adreça del vídeo següent:————-watch?v=zuMI8c2dcag——————————————–

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-La repressió que seguí a la Setmana Tràgica fou dura i arbitrària. Ultra les suspensions de periòdics, clausura d’institucions i detencions a milers, colpiren i indignaren l’opinió pública les cinc penes de mort executades el 13 d’octubre de 1909. Les víctimes foren: Francesc Ferrer i Guàrdia, Ramon Clemente García, Josep Maria Baró, Eugeni del Hoyo i Antoni Malet.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya. Què deia aquesta nota?

   EL LEMA de la setmana.-  “Només hi ha dos llegats duradors que podem aspirar a deixar als nostres fills: un, arrels; l’altre, ales”. Hodding Carter.

   NOTA.- Els lectors dels BLOGS del diari EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens pleurà fer-lis a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   La nefasta i torturadora intervenció militar nord-americana a molts països, ha provocat fins les últimes conseqüències sofriments incalculables. Encara avui, amb un president que va rebre el Nobel de la pau, els EUA continuen una política exterior estèril, injusta i que complica encara més les vides dels pobles. El Pentàgon i la CIA han provocat en els darrers 40 anys que a llocs com Iraq, Iran o Afganistan, el nombre de militars i civils morts no pari d’augmentar. Gairebé mig milió. Però, tant per part de les autoritats d’aquells castigats països, com per les forces d’ocupació -invasió rere l’altre- i defensors dels interessos dels petroliers, del complexe militar industrial i de grans multinacionals en els quals consells d’administració hi estan ficats polítics, és més productiu comptar bótes de petroli i dòlars que els morts de les guerres i revolucions provocades per l’imperialisme capitalista.———————————————————–Situació desesperant la de Corea trossejada en dues com a conseqüència de l’intervencionisme dels EUA. El general MacArthur va invocar la utilització d’armes atòmiques, el president Truman no ho autoritzà. També vàren partir en dues la Xina, amb el gran rearmament, pobresa i constants conflictes que això provoca en ambdós casos. Desprès de 10 anys de guerra i d’increïbles atrocitats, volien fer el mateix a Vietnam, però, l’exèrcit nord-americà va ser derrotat. Tres milions de vietnamites morts i 50 mil nord-americans entre morts i desapareguts. En tots els casos i sobretot als països de l’Amèrica Central i del Sud, l’actuació de la CIA va ser sanguinària. A cops de cruels dictadures van defensar els abusos de les multinacionals nord-americanes, opressores de la classe treballadora. Guatemala i Xile, entre altres, vàren ser exemples colpidors. Amb l’Aliança per el Progrés, de l’Administració Kennedy, tot va començar a canviar. Kennedy va decidir fer-se càrrec de la CIA ja que l’actuació d’aquesta, impedia la seva política de pau i d’enterrament de la Guerra Freda: “De quina classe de pau par-lo? Quina classe de pau cerquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de la pau veritable, de la classe de pau que ajuda als homes i dones i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperançes i a construir una vida millor per els seus fills…; no una pau que sigui només per els nord-americans, sinó una pau per a tots els homes i dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradora. Avui dia la despesa de milers de milions de dòlars cada any en armament comprats amb el propòsit de romandre segurs de que mai els haurem d’utilitzar, és fonamental per el manteniment de la pau. Però, amb tota seguretat, l’adquisició d’aquestes armes que es van apilonant inútilment en els dipòsits, i que només poden destruir i no pas crear no és el mitjà més idoni per assegurar la pau ni molt menys el més eficient…” Aquestes paraules formen part del discurs pronunciat per el president Kennedy, el 10 de juny de 1963, a la Universitat Americana de Washington, D.C. i que podran veure i escoltar en la seva totalitat en les adreçes dels vídeos referenciats.———————————Apartat Kennedy de la Casa Blanca, a trets de fusell, la diabòlica CIA va sortir del catau. Permeti’m posar un exemple. Ja està bé! tant de tocar la pera a l’Iran. Des de l’any 1901 que anglesos, russos i nord-americans han fet, a causa de l’explotació petroliera, la vida impossible al poble iranià. El 1941, la U.R.S.S. i Gran Bretanya varen ocupar Iran. Més tard, va ser el torn per els nord-americans i mirin com es va estrenar la CIA: l’any 1953 el general Zahedi va reemplaçar Mossadek, com a primer ministre de l’Iran. El 1951 Mossadek havia nacionalitzat l’Anglo-Iranian Oil i confiscat la refineria d’Abadan amb el suport del Partit Comunista Iraní (Tudeh). La CIA va aconseguir el seu empresonament, i els líders del Tudeh executats. Un consorci de companyies petrolieres signà un acord per 25 anys amb l’Iran pel qual es concedia el 40% de les accions de l’antiga Anglo-Iranian a les companyies Standart Oil de Nova Jersey; Gulf Oil, Standart Oil de California; Socony Mobil i Texaco. Mesos desprès, es va concedir la participació en les explotacions a altres nou companyies nord-americanes. L’home de la CIA que va dirigir l’operació va ser Kermit Roosevelt, -nét de Teodor Roosevelt i cosí de Franklin D. Roosevelt, anteriors presidents dels EUA- assessor del Departament d’Estat per assumptes comunistes i del Mitjà Orient des de 1947. Quan Kermit Roosevelt va plegar de la CIA el 1958, va ser contractat per la Gulf Oil com a “director de les relacions amb el govern”. L’any 1960 va ser anomenat vicepresident de la Gulf i era, també, assessor de la Socony Mobil.———————En el cas de Vietnam i d’acord amb el programa d’instrucció progressiva dels vietnamites perquè es fesin càrrec de les funcions militars, el president Kennedy va ordenar al Departament de Defensa la progressiva sortida de militars nord-americans. Així, a finals de desembre de 1963, havien de ser retirats 1000 soldats i la resta abans de finalizar l’any 1965: “La part de la tasca que correspon als EUA pot quedar finalitzada a finals de 1965, data límit que establim com a objectiu temporal del nostres programes d’intervenció”. Uns mesos desprès del cop d’estat i l’assassinat del president, l’ordre de Kennedy de que el mes de desembre tornessin de Vietnam els primers mil soldats nord-americans, va ser revocada ràpidament. Desprès dels horribles bombardeigs sobre Vietnam del Nord, es va ordenar al comandament militar nord-americà del Pacífic que es preparés per el combat. El 1965, data en que el president Kennedy havia establert com a data límit per a la sortida de tots els militars, més de 200.000 soldats vàren desembarcar a Vietnam del Sud. Entre 1966 i 1967 ho vàren fer més de 300.000 mil. Quan els Estats Units van signar l’acord de París, el gener de 1973, havien mort més de 55 mil nord-americans i tres milions de vietnamites. Aquesta és la Pax Americana que el President John F. Kenney va denunciar en el seu important discurs pronunciat, el 10 de juny de 1963, amb motiu del fi de curs a la Universitat Americana de Washington D.C. i que, si els plau, poden veure a les adreçes de vídeo resenyades al final del text.    

watch?v=oY3rktMNHTs

  watch?v=z6zFdwetzo4

watch?v=Vg4DOWJpWBI

watch?v=6ShEg9vMpSw

watch?v=nf4eQhrHbKA———————————————————————————————————————————————————–

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com han pogut, tants historiadors, descriure amb fredor analítica l’escena de la cova Remígia (Ares del Maestrat, l’Alt Maestrat) que representa l’execució d’un presoner de guerra “negre”, assegetat per deu arquers “vermells”? Només ho justifica, dissortadament, la pervivència fins als nostres dies de brutalitats equivalents.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La repressió que seguí a la Setmana Tràgica fou dura i arbitrària. Ultra les suspensions de periòdics, clausura d’institucions i detencions a milers, colpiren i indignaren l’opinió pública les cinc penes de mort executades el 13 d’octubre de 1909. Quines foren les víctimes?

   EL LEMA de la setmana.- “Cada cop estic més convençut de la necessitat de la violència revolucionària”. Jorge Semprún.

—————————————————————————-

   Recentment, a Santiago de Compostela, el rei Joan Carles I va apel.lar, implorar per Espanya davant l’apòstol Santiago. Possiblement, el monarca, en uns moments de la seva acció tant impregnada de fe cristiana i catòlica, hagi demanat a l’apòstol la realització d’un miracle. Perquè, una cosa és veure Espanya de la manera com des de Castella s’ha volgut veure i imposar -irrealitat, ficció supines- i l’altre és com la història i les aspiracions de milions de ciutadans ens demostren: Espanya és una nació de nacions. Amb tots els pensaments, creences, desitjos, anhels, ànsies de llibertats, dret a decidir, autonomia real, govern per les pròpies lleis… que, encara avui, l’Espanya única i encotillada per els fantasmes del passat, es resisteix a reconèixer i acceptar. I, encara avui, en ple segle XXI, milions de ciutadans de la nació catalana han tingut de sortir al carrer per a recordar i ploclamar que no volem ser vassalls d’una Espanya que ens oprimeix i espolia per terra, mar i aire. Catalunya, per la seva història de nació mil.lenària i que ha pagat molt car defensar els seus drets, vol governar-se per ella mateixa i, per aquest motiu, no pot acatar aquesta desencertada sentència per part d’un TC, caducat, en contra del nostre Estatut referendat. En contra de la nostra primera llei per a governar-nos nosaltres mateixos.———————————-Cal, doncs, que el rei Joan Carles I demani a l’apòstol Santiago i a quans més apòstols millor: un miracle. Per a fomentar “la solidaritat” entre comunitats, “que fa d’Espanya la gran família unida”. Ningú com Catalunya pot presentar dades tant eloqüents respecte a la seva solidaritat amb els pobles d’Espanya. Ara, una cosa és la solidaritat ben entesa, acceptada i altre molt diferent l’espoli fiscal i la presa de pèl per els segles dels segles. “Tot allò que ens uneix i ens fa més forts, que eixampla l’afecte entre els nostres ciutadans…” No som precisament els catalans, ni des de Catalunya que s’organitzen campanyes contra altres Comunitats autònomes, però si contra Catalunya, l’Estatut i els productes catalans. No és el poble català qui es vana de llançar Estatuts al TC. “I que fa d’Espanya la gran família unida”. No és el poble català qui atia els odis, les discordies; ho fa qui maltracta a la societat catalana i qui parla a tots els pobles d’Espanya, una i una altra vegada, malament de Catalunya i dels catalans. El mateix fan determinats mitjans periodístics. Segueix dient el rei: ” No és temps de descoratjament, sinó de molt treball i dedicació; temps de rigor i de grans valors ètics per reprendre junts, amb solidesa i plantejaments integradors, el camí de progrés, ocupació i major benestar”. Precisament per tot això, la nació catalana vol l’Estatut que ja va referendar i que és intocable. Un Estatut modern, progressista que és una obra d’enginyeria política i que no hi ha una sola frase, una paraula, ni un paràgraf que vagi en contra d’Espanya. Mentre Joan Carles I apel.la a la unitat d’Espanya, demanem un miracle a l’apòstol Santiago perquè la nació catalana gaudeixi d’una veritable autonomia -governar-nos per les nostres pròpies lleis- sense espolis i poder desenvolupar sense encamellades el nostre sagrat dret a decidir. Catalunya estima i predica la llibertat. Gairebé dos milions de catalanas -Catalunya, Euskadi i el món- van sortir al carrer a la grandiosa manifestació del 10-J, perquè volem ser lliures. —————————-Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:watch?v=BArX-ggX2Rw.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’Homo erectus taltavullensis, visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. Consisteixen en un crani i una cinquantena de fragments ossis de totes les parts del cos, apareguts en una cova del massís de les Corberes, la cauna de l’Aragó, a prop de la població de Talteüll a la Catalunya nord-pirinenca. L’home de Talteüll era d’estructura corporal molt pareguda a la nostra, tret de la configuració del cap, que oferia una volta craneal d’enorme gruix i d’una capacitat de 1050 cc, uns 400 per avall de la mitjana craniana dels homes d’avui.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’analítica escena de la cova Remígia (Ares del Maestrat, l’Alt Maestrat), què representa?

   EL LEMA de la setmana.- “No existeix cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie“. Walter Benjamin.

   NOTA.- Els lectors dels BLOGS del  diari EL PUNT digital que tinguin a bé participar en la pregunta de la setmana, ho poden fer en l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   En un dels capítols anteriors -La reforma de la Seguretat Social nord-americana, proposada per el president Kennedy (24-06-2010)- explicàvem l’esforç de l’Administració i l’entusiasta implicació del propi president per aconseguir, en un principi, assegurançes sanitàries per els més grans sota la Seguretat Social. Aquest programa, anomenat “Medicare” i llargament esperat per els ciutadans ja va ser proposat per Kennedy durant la campanya electoral per a la presidència dels EUA. “Medicare” volia aconseguir per les treballadores i treballadors nord-americans, la contribució a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de com succeia fins el moment, veure’s obligats, una vegada gastats els seus estalvis de la jubilació, anar a cercar la caritat pública o privada. Es vàren modificar propostes anteriors per a facilitar la seva aprovació per part de la Cambra. El cost d’hospitalització degut a la malatia del seu pare, va explicar Kennedy als líders legislatius mentre esmorzaven junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no disposaven de la fortuna dels Kennedy, suportar aquestes càrregues financeres. Durant tres anys va tractar de “guanyar” un o dos vots, de manera que pogués així salvar el seu projecte de llei de l’obstacle del Comitè de Procediments de la Cambra.———————————————————————–Fixant com a meta l’aprovació per el Senat, la lluita a favor i en contra del projecte de llei “Medicare” va començar a organitzar-se a fons. Sota el lema “Atencions Mèdiques per els Ancians per 1962”, es va iniciar un atac per tres costats: Un assalt frontal a l’AMA (American Medical Association), un “lobby” obstructiu que impedia el progrés; un moviment de base, per la gent gran que convertís la llei Kennedy en el seu punt d’unió i una crida directe a l’audiència nacional, mitjançant tres emissions diferents a la televisió. A l’anar-se omplint d’assumptes el calendari legislatiu de 1961 per el Congrés, principalment a causa de les lleis tendents a eliminar la recessió econòmica, es va establir la prioritat del projecte “Medicare” de cara al període de 1962. El president volia que es posés a votació abans de les eleccions de la tardor que anaven a renovar les Cambres del Congrés (la de Representants i el Senat). En moltes conferències de premsa i alguns discursos, el president Kennedy va parlar en favor del projecte de llei. Ridiculitzava els atacs que contra la reforma llançava l’AMA (American Medical Association), com quelcom ” incomprensible”, i va cercar una entrevista presidencial amb un grup de prominents metges que li donaven suport. El mes de maig de 1962 la televisió va transmetre el seu parlament en una reunió massiva d’ancians que va tenir lloc en el Madison Square Garden, de Nova York. Va ser una intervenció forta, pronunciada en tons molt vius i llargament aplaudida. ————————————————————————–Quan la votació es va perdre per 52-48, el president es va dirigir immediatament mitjançant la televisió al país sencer, explicant <<aquesta seriosa derrota per a totes i cadascuna de les famílies nord-americanes>>. Seria un punt clau en la campanya electoral de la tardor. Malgrat això, el 87º i 88º Congressos vàren aprovar més legislació sanitària i mèdica que en qualsevol altre moment de la història americana, incluses aquestes lleis històriques sobre la salut mental, la deficiència mental, les escoles de medicina, la seguretat i control dels productes farmacèutics, construcció d’hospitals, lluita contra la pol.lució de l’aire i de l’aigua, i algunes altres. De totes formes, el president Kennedy mai es va alliberar de la desil.lusió que li va produir aquesta no aprovació -per 4 vots- del projecte de llei “Medicare”. Actualment, el president Obama i amb el gran suport que en el seu dia li va donar el senador Edward Kennedy, ha aconseguit aprovar una reforma de la Seguretat Social i que està tenint serioses dificultats per fer avançar. De la mateixa manera que l’any 1962 el president Kennedy, degut a la seva defensa de les assegurançes sanitàries per els més grans sota la Seguretat Social, va ser acusat d’imitar els països comunistes i de socialitzar la sanitat, també el president Obama té que sentir la mateixa cantarella per part de molts republicans i, principalment, de l’ultradreta nord-americana que, si fos per ells, el país encara romandria a l’edat de la pedra.—————————————Si tenen a bé puntejar sobre aquestes adreçes de vídeo, veuran uns moments de la campanya a favor de “Medicare”.watch?v=diA-CXTErUY, watch?v=_gu1HyCeEus, watch?v=iiyPejGwQQg,

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La resta homínida tal volta més cèlebre és la mandíbula de Banyoles, trobada per Pere Alsius (Banyoles, 1839-1915), el 1887. El seu estudi darrer ha revelat que es tracta d’un preneandertalià.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Entre les restes humanes més antigues trobades a Europa, figuren les de l’Homo erectus taltavullensis, que visqué ara fa uns 450.000 anys en terres dels actuals Països Catalans. En què consisteixen? Cóm era la seva estructura?

   EL LEMA de la setmana.- “Abans de negar amb el cap, assegura’t que en tens“. Truman Capote.

—————————————————————————-